Un bon veí d’Espanya

Quan arribi el dia de ser veí , que arribarà, seré un bon veí. Ho prometo. Prometo i em comprometo a tenir una relació cordial i exempta, en la mesura del possible, de polèmica i controvèrsia (només l’estricament necessària entre veïns ben avinguts). Gestionaré la convivència des de la predisposició a l'acord i l'entesa. Posaré oli als engranatges perquè no grinyolin i on la fluïdesa sigui la norma de la casa. Quan sigui veí, que ho seré, no em posaré de cul i m'esforçaré en que les rodes no trobin pals en el seu (nostre) camí. Ens entendrem des de la sobirania i la independència. Treballarem junts per millorar l'entorn i no estalviarem esforços per optimitzar els espais i els accessos. Quan sigui veí d'Espanya els hi tindré el respecte que ara no els hi tinc i ells (evidentment) no em tenen. Espanya serà com França o Itàlia i el veïnatge serà el que toca. Espero que els estalvis m'arribin per saldar la hipoteca i no patir, en el trànsit, un desplaent desnonament.