Què collons li veu?

Un dia qualsevol, i no cal que sigui diumenge, algú s’enamora bojament de la teva parella amb la que convius des de fa deu anys. Sí, sí, la teva parella, la mateixa parella que tu no suportes, o en el millor dels casos, a la que toleres dins d’un marc de descoratjadora rutina. Indignat, perplex, desorientat, no se t’acut res més que preguntar-te: què collons li veu? Aleshores, el cap et fa una mala jugada (ja ho té això el cap) i marxa deu anys enrere i et recorda quan a tu et va passar el mateix. Quan ella, la teva parella, era el centre de l’Univers, quan era el sol i la lluna i les estrelles en perfecta harmonia. Quan ella era el límit, el Finisterre del teu món i t’ofegaves quan no hi era. El cap furga i s’acarnissa en aquell moment en que no existia el temps i l’espai era només el camí fins arribar als seus llavis. Et temps, el mateix maleït temps que tot ho desgasta i fa que no vegis en la teva pròpia parella el que sí que veuen els altres. Què collons li veu? Et segueixes preguntant. Mentre el lamentes amargament pel fet, no d’haver perdut vista, que també, sinó per haver perdut definitivament la mirada. Veus les coses, però ja no les veus com abans. No hi ha efervescència, ni focs d’artifici, ni adjectius extraordinaris. Silenci i monotonia i el vertigen de l’abisme. Algú s’ha enamorat de la teva parella i ara ella torna a ser el centre del món, però d'un món que ja no és el teu.