El priorat, un vi de missa?

És el Priorat un vi de missa? Evidentment que no. Ho podria arribar a ser? Evidentment que no. El ritual missaire demana elements insubstancials, lleugers, amb poca presència i, a ser possible, sense cos. La litúrgia cristiana no acceptaria mai un vi a les antípodes de la seva simbologia immaterial i la seva poca consistència estructural. El priorat, el vi del priorat, es troba, per mèrits propis, a l’altre extrem de la indefinició. Té una personalitat enlluernadora i un discurs ben trenat i, per damunt de tot, coherent. Res que se li acosti, ni per casualitat, a la lletania mística dels que miren al cel quan no saben on mirar. El vi de missa ha de ser, com és, un vi amb poca graduació, impersonal i dolç. Un vi badoc que entortolligui les llengües i emboti els cervells. Un vi de missa com cal ha de fer parlar els necis i tenir la preuada habilitat de fer callar als que no ho veuen clar. Un priorat es pot degustar sol mentre esbosses unes preguntes o resols una complicada equació, en canvi, un vi de missa no admet objeccions i sempre va acompanyat d’una merescuda hòstia, una hòstia beneïda, això si.