L’entrenador els fa dolents

Passa el temps, canvien les cares, canvien els escenaris, canvien les llengües, però, en el fons, tot segueix igual. Bé, tot tot, potser és exagerat. El futbol, els aspectes del joc, sí que evolucionen, en canvi, els pares/mares (i altres animals de companyia) que assisteixen als partits per veure com la remena el seu fill/a, no canvien gens. Les mateixes actituds, els mateixos comentaris, la mateixa manera d’encarar una proposta lúdica, però, no ho oblidem, amb un important rerefons formatiu. Estic parlant de l’Escola del CE Europa, però ho podria fer extensiu a totes les altres escoles i futbols base que s’escampen pel territori. Avui, desprès d’un cert temps de recolliment i meditació, un temps en que els sediments s’havien d’acomodar al delta, he tornat a l’Escola, he tornat al Nou Sardenya disposat a veure els cracs del futur i les seves evolucions damunt el verd que fa créixer els somnis. He triat un partit, no a l’atzar, però els motius de la tria no venen al cas, i m’he situat a la grada incrustat entre les dues aficions rivals esperant el xiulet inicial. El porter al seu lloc i el pare del porter, també: just al darrera de la porteria. Lloc estratègic per atordir al nen amb un nombre tal d’instruccions que no és capaç d’assimilar i el duen, en poc més de 5 minuts, al col•lapse total. Ja tenim el primer efecte de la intervenció paterna: al porter amb el cap cot, pensant en la play i desitjant que el partit s’acabi quan abans millor. Uns metres més enllà, un grup de pares/mares romanesos amb fills al mateix equip. Què un dels nens sigui maldestre, sobrepassat de pes i amb alguna dificultat de coordinació? Cap problema pel pare que el veu com a l’estrella més rutilant de l’equip. Un pare que no entén com poden canviar al seu fill per donar entrada a altres companys i que crida insistentment el seu desacord cap el entrenador amb xiulets de reprovació, aguts i constants. L’única possibilitat de guanyar el partit passa perquè el meu fill jugui tots els minuts –acaba sentenciant -. La cosa es complica quan una nena (una nena en un equip “d’homes”) comet una errada tràgica, imperdonable als 8 anys i que li costa un gol a l’equip. Es desferma la tempesta, els comentaris pugen de to i el component sexista apareix i es mostra amb tota la seva cruesa. Menystenir i carregar contra una nena per raons de gènere és inadmissible, però us puc garantir que, en romanès, encara sona pitjor. Dirigisme, intolerància, encegament, supèrbia, sexisme,...tot un reguitzell d’actituds negatives en l’àmbit d’una escola que té com a principal objectiu ensenyar a jugar a futbol des d’uns valors innegociables de companyonia, solidaritat, igualtat,...Està clar que l’únic rodó en el futbol és la pilota i, fins i tot a aquesta, alguns pares li busquen les arestes. Ells –referint-se als nens – són molt bons, però l’entrenador els fa dolents, va ser el resum de tot plegat mentre abandonaven indignats la graderia del Nou Sardenya. En fi, un feliç i “familiar” retrobament.