Desigual
dimecres, 30 de novembre del 2011
Una dona com jo
Si la pretesa, justa i més que necessària igualtat de sexes ha de passar per que les dones s’assemblin cada cop més als homes, que es posin pantalons, es tallin curts els cabells i siguin agressives, no anem bé. Es tracta, sense reserves, d’aconseguir l’ igualtat, però en drets i en deures i no tant en comportament. Si el got dóna la forma del que hi ha dins, és evident, que la dona i l’home són diferents i és, justament aquesta diferencia, la que hauríem d’explotar. Iguals en oportunitats, faltaria més, però sense reproduir els mateixos esquemes que ens han anat regint durant segles. Si per reeixir, la dona ha d’ocupar el lloc de l’home exercint el seu mateix rol, l’únic que aconseguirem és més quantitat de persones fent les mateixes coses, de diferent sexe això si, però el resultat serà el mateix. No es tracta de que la dona s’emmiralli en el seu company biològic, sinó, més aviat, que desenvolupi la seva pròpia manera de ser, la que millor s’adapti a les seves característiques, per aportar una nova perspectiva sobre una vella realitat amb preocupants símptomes d’artrosi.
Si la pretesa, justa i més que necessària igualtat de sexes ha de passar per que les dones s’assemblin cada cop més als homes, que es posin pantalons, es tallin curts els cabells i siguin agressives, no anem bé. Es tracta, sense reserves, d’aconseguir l’ igualtat, però en drets i en deures i no tant en comportament. Si el got dóna la forma del que hi ha dins, és evident, que la dona i l’home són diferents i és, justament aquesta diferencia, la que hauríem d’explotar. Iguals en oportunitats, faltaria més, però sense reproduir els mateixos esquemes que ens han anat regint durant segles. Si per reeixir, la dona ha d’ocupar el lloc de l’home exercint el seu mateix rol, l’únic que aconseguirem és més quantitat de persones fent les mateixes coses, de diferent sexe això si, però el resultat serà el mateix. No es tracta de que la dona s’emmiralli en el seu company biològic, sinó, més aviat, que desenvolupi la seva pròpia manera de ser, la que millor s’adapti a les seves característiques, per aportar una nova perspectiva sobre una vella realitat amb preocupants símptomes d’artrosi.
dimarts, 29 de novembre del 2011
Cap a Espanya hi falta gent
“Em toca felicitar CiU (amb la boca petita), però qui realment ha guanyat les eleccions ha estat el PP”. Amb aquestes paraules, Carme Chacon, mostrava la veritable naturalesa de la seva ànima, la mateixa nit de les eleccions. Una ànima sòrdida que prefereix el PP a CiU, Espanya a Catalunya i el PSOE al PSC. Tot això ja ho sabíem, però està bé que de tant en tant els pensaments es verbalitzin. Que es desemmascarin les hipocresies i que cadascú es mostri tal com és. Chacon i els seus correligionaris fa temps que tenen segrestat al PSC, abandonat a la seva sort, o millor dit, als designis de Ferraz. Chacon sempre ha entès el PSC com un mal passatger que, amb el temps i un tractament adequat, anirà minvant fins a la seva desaparició. Per a aconseguir-ho no ha estalviat esforços i no en seguirà estalviant en un futur. El seu regne, definitivament, no és d’aquest món, ni parla aquesta llengua tan estranya i tan molesta.
dilluns, 28 de novembre del 2011
No li toquis la mare i tot anirà bé
A Lleida, un tal Santiago C.S., ha atracat amb l’ús de la força, amb violència i intimidació, a 25 dones grans. Ho sabem perquè els mossos l’ha detingut i a casa seva s’han trobat les pertinences de les respectives víctimes. Malgrat aquest historial, la jutgessa de torn, ha decidit que no hi ha prou amb aquests fets per ordenar el seu ingrés a la presó. En conseqüència, el nostre amic de l’aliè torna a estar al carrer per poder seguir practicant la seva activitat preferida. Vist com estan les coses, una sola recomanació al bo d’en Santiago, que, faci el que faci, no se li acudeixi assaltar a la mare de la jutgessa perquè, aleshores, la seva opinió canviaria i podria acabar amb els seus ossos a la presó. Tot el demés està permès, només caldrà mantenir a la família de la jutgessa al marge. I la vida seguirà igual.
A Lleida, un tal Santiago C.S., ha atracat amb l’ús de la força, amb violència i intimidació, a 25 dones grans. Ho sabem perquè els mossos l’ha detingut i a casa seva s’han trobat les pertinences de les respectives víctimes. Malgrat aquest historial, la jutgessa de torn, ha decidit que no hi ha prou amb aquests fets per ordenar el seu ingrés a la presó. En conseqüència, el nostre amic de l’aliè torna a estar al carrer per poder seguir practicant la seva activitat preferida. Vist com estan les coses, una sola recomanació al bo d’en Santiago, que, faci el que faci, no se li acudeixi assaltar a la mare de la jutgessa perquè, aleshores, la seva opinió canviaria i podria acabar amb els seus ossos a la presó. Tot el demés està permès, només caldrà mantenir a la família de la jutgessa al marge. I la vida seguirà igual.
diumenge, 27 de novembre del 2011
Ix, igrega, izeta
Sí la gran reflexió que en fa el PSC dels resultats de les darreres eleccions, és que el senyor Iceta ha d’ocupar el càrrec de Primer Secretari, potser que s’ho facin mirar. Sí la lectura, que correspon, els porta a donar-li més rellevància al senyor Montilla i al senyor Zaragoza, potser que tornin a l’escola a repassar les lectures que no varen aprendre i les lliçons que es varen saltar. Sí l’enorme patacada electoral els condueix a posar el que queda de partit en mans dels Corbachos, de Madres, Chacones...i altres ideòlegs clarividents, potser valdria la pena que es plantegessin seriosament no seguir fent el ridícul en successives comtesses electorals i deixin de presentar-se. Sí tot plegat els porta a que els personatges de sempre segueixin ocupant els càrrecs de sempre i que els seus discursos siguin els de sempre, potser els que ens ho haguem de fer mirar siguem nosaltres per seguir tolerant uns paràsits saprofítics i improductius, unes sangoneres que ens deixaran sense sang i uns quintacolumnistes absolutament nocius per al nostre país. El PSC fa temps que ha perdut les claus i sense claus, no es pot entrar a casa.
Sí la gran reflexió que en fa el PSC dels resultats de les darreres eleccions, és que el senyor Iceta ha d’ocupar el càrrec de Primer Secretari, potser que s’ho facin mirar. Sí la lectura, que correspon, els porta a donar-li més rellevància al senyor Montilla i al senyor Zaragoza, potser que tornin a l’escola a repassar les lectures que no varen aprendre i les lliçons que es varen saltar. Sí l’enorme patacada electoral els condueix a posar el que queda de partit en mans dels Corbachos, de Madres, Chacones...i altres ideòlegs clarividents, potser valdria la pena que es plantegessin seriosament no seguir fent el ridícul en successives comtesses electorals i deixin de presentar-se. Sí tot plegat els porta a que els personatges de sempre segueixin ocupant els càrrecs de sempre i que els seus discursos siguin els de sempre, potser els que ens ho haguem de fer mirar siguem nosaltres per seguir tolerant uns paràsits saprofítics i improductius, unes sangoneres que ens deixaran sense sang i uns quintacolumnistes absolutament nocius per al nostre país. El PSC fa temps que ha perdut les claus i sense claus, no es pot entrar a casa.
dissabte, 26 de novembre del 2011
El principi d’una gran amistat
Avui fa exactament 69 anys que es va estrenar Casablanca. Va ser al Teatre Hollywood de Nova York el 26 de Novembre de 1942, fent-la coincidir amb l’ invasió aliada al nord d’Àfrica. La pel•lícula va esdevenir un èxit de públic sense precedents que va sobrepassar totes les previsions per a una producció, relativament modesta, i amb molts problemes de realització. L’evolució amb els anys és prou coneguda, Casablanca s’ha convertit, per mèrits propis, en un indiscutible objecte de culte, en una icona del segle XX que passarà a la història com una de les fites més altes mai aconseguides del setè art. Casablanca ha deixat de ser un film, per acomodar-se a la prestatgeria dels mites, i és allí on s’ha d’anar a buscar cada cop que ens volem submergir en la seva fascinant atmosfera. Tornar periòdicament a Casablanca s’ha convertit en un exercici inevitable per a tots aquells que creiem en la capriciosa conjunció dels astres: Bergman, Bogart, Lorre, Curtiz, Wallis, Epstein, Rains, Greenstreet, Steiner, Edeson,...Un paradís on els alemanys anaven de gris i tu duies un vestit blau.
divendres, 25 de novembre del 2011
Dos gossos, dues gàbies i un jugador de l’Europa
Preneu dos ratolins. Bé, si us fa una mica d’angúnia, podeu prendre dos gossos (no cal que siguin gaire grans) i els poseu en dues gàbies separades. Dues gàbies pràcticament idèntiques amb el terra electrificat que, periòdica i sistemàticament, emet unes petites descàrregues per incomodar als gossos, produint-los un estrés induït i força molest. En notar les rampes, els dos gossos busquen instintivament la manera de fugir-ne. La gàbia A, a diferència de la B, té un petit dispositiu, un mecanisme de color vermell que permet, en tocar-lo, que les descàrregues s’aturin. El gos de la gàbia A no triga en descobrir-lo i, a la vista del resultat obtingut, cada cop que nota les rampes s’afanya en tocar-lo. La gàbia B no disposa d’aquest mecanisme i, en conseqüència, el gos B, no aconsegueix, per molt que ho intenti i s’esforci, aturar les molestes descàrregues. Passats uns dies, s’obren les portes de les dues gàbies. El gos A no triga ni dos segons a sortir de la gàbia, mentre el gos B, roman quiet dins la seva gàbia aguantant estoicament les rampes. Què ha après el gos A? Doncs que davant les adversitats externes sempre hi ha una manera de capgirar-les. Què està a la seva mà, o al seu morro en aquest cas, el poder canviar una determinada situació. Què ha après en canvi el gos B? Doncs que davant les adversitats i les incomoditats que se’t presenten no hi ha solució, que no s’hi pot fer res. Què les coses no depenen de tu i per molt que facis, per molt que t’esforcis, per molt que ho intentis, no podràs mai canviar la realitat. Per això quan la porta s’obre, el gos A, acostumat a buscar (i trobar) solucions, deixa la gàbia, en canvi, el gos B, resignat al seu destí i convençut que ha d’aguantar tot el que li caigui perquè no depèn d’ell millorar el seu habitat, es queda immòbil dins la incòmoda gàbia.
Ara que teniu testat l’experiment, preneu un jugador de l’Europa i poseu-lo a la gàbia B.
Preneu dos ratolins. Bé, si us fa una mica d’angúnia, podeu prendre dos gossos (no cal que siguin gaire grans) i els poseu en dues gàbies separades. Dues gàbies pràcticament idèntiques amb el terra electrificat que, periòdica i sistemàticament, emet unes petites descàrregues per incomodar als gossos, produint-los un estrés induït i força molest. En notar les rampes, els dos gossos busquen instintivament la manera de fugir-ne. La gàbia A, a diferència de la B, té un petit dispositiu, un mecanisme de color vermell que permet, en tocar-lo, que les descàrregues s’aturin. El gos de la gàbia A no triga en descobrir-lo i, a la vista del resultat obtingut, cada cop que nota les rampes s’afanya en tocar-lo. La gàbia B no disposa d’aquest mecanisme i, en conseqüència, el gos B, no aconsegueix, per molt que ho intenti i s’esforci, aturar les molestes descàrregues. Passats uns dies, s’obren les portes de les dues gàbies. El gos A no triga ni dos segons a sortir de la gàbia, mentre el gos B, roman quiet dins la seva gàbia aguantant estoicament les rampes. Què ha après el gos A? Doncs que davant les adversitats externes sempre hi ha una manera de capgirar-les. Què està a la seva mà, o al seu morro en aquest cas, el poder canviar una determinada situació. Què ha après en canvi el gos B? Doncs que davant les adversitats i les incomoditats que se’t presenten no hi ha solució, que no s’hi pot fer res. Què les coses no depenen de tu i per molt que facis, per molt que t’esforcis, per molt que ho intentis, no podràs mai canviar la realitat. Per això quan la porta s’obre, el gos A, acostumat a buscar (i trobar) solucions, deixa la gàbia, en canvi, el gos B, resignat al seu destí i convençut que ha d’aguantar tot el que li caigui perquè no depèn d’ell millorar el seu habitat, es queda immòbil dins la incòmoda gàbia.
Ara que teniu testat l’experiment, preneu un jugador de l’Europa i poseu-lo a la gàbia B.
dijous, 24 de novembre del 2011
mAlícia Sanchez Camacho al país de les malifetes
Aprofundint el diccionari
Malícia: inclinació a fer el mal.
Maliciada: forta malícia que ens fa una cosa.
Maliciar: recelar.
Maliciosa: inclinada a pensar mal // Fet amb malícia, que conté malícia.
Maliciosament: amb malícia, d’una manera maliciosa.
Malicosa: malaltissa.
Malifeta: mala acció.
.........
Aprofundint el diccionari
Malícia: inclinació a fer el mal.
Maliciada: forta malícia que ens fa una cosa.
Maliciar: recelar.
Maliciosa: inclinada a pensar mal // Fet amb malícia, que conté malícia.
Maliciosament: amb malícia, d’una manera maliciosa.
Malicosa: malaltissa.
Malifeta: mala acció.
.........
dimecres, 23 de novembre del 2011
Ordres incompatibles
O m’estrenyo el cinturó o m’abaixo els pantalons? Una de dues. Perquè està més que clar que les dues coses al mateix temps són impossibles. Aquí hi ha algú que patina, que no domina les lleis de la física, ni de l’oportunitat. A veure si hi posen ordre i les consignes són més coherents, menys contradictòries i fàcils d’entendre. Com pretenen que fem cas si els missatges que ens donen entren en conflicte i són irremeiablement incompatibles? Això, o bé que els missatges s’hagin de llegir canviant l’ordre, és a dir, primer abaixar-se el pantalons i quan, estiguin a l’alçada dels turmells, aleshores, estrènyer-se el cinturó, de tal manera que ens sigui absolutament impossible tornant-se’ls a pujar. Amb aquesta tècnica, molt ben pensada, s’aconseguirà tenir-nos amb els pantalons abaixats, amb el cinturó ajustat i immòbils com una estàtua de sal. Estacats i a la seva mercè, serem una presa fàcil, i poc molesta, per als seus dubtosos interessos i el seu desconcertant objectiu.
O m’estrenyo el cinturó o m’abaixo els pantalons? Una de dues. Perquè està més que clar que les dues coses al mateix temps són impossibles. Aquí hi ha algú que patina, que no domina les lleis de la física, ni de l’oportunitat. A veure si hi posen ordre i les consignes són més coherents, menys contradictòries i fàcils d’entendre. Com pretenen que fem cas si els missatges que ens donen entren en conflicte i són irremeiablement incompatibles? Això, o bé que els missatges s’hagin de llegir canviant l’ordre, és a dir, primer abaixar-se el pantalons i quan, estiguin a l’alçada dels turmells, aleshores, estrènyer-se el cinturó, de tal manera que ens sigui absolutament impossible tornant-se’ls a pujar. Amb aquesta tècnica, molt ben pensada, s’aconseguirà tenir-nos amb els pantalons abaixats, amb el cinturó ajustat i immòbils com una estàtua de sal. Estacats i a la seva mercè, serem una presa fàcil, i poc molesta, per als seus dubtosos interessos i el seu desconcertant objectiu.
dimarts, 22 de novembre del 2011
CE Europa abraça CiU
És èticament correcte què el president del CE Europa i el president de la Fundació del CE Europa mostrin públicament les seves inclinacions o simpaties polítiques celebrant l’èxit de CiU a l’hotel Majéstic la mateixa nit electoral? És legítim que conculquin la seva suposada neutralitat obviant la responsabilitat dels seus càrrecs que els ha de mantenir al marge de qualsevol posicionament polític dins una exigible i necessària equidistància? És acceptable que els màxims responsables del CE Europa prenguin partit donant suport, amb llum i taquígrafs, a una determinada tendència política sense tenir en compte el seu grau de representativitat? Poden, els més alts dirigents del Club, posar-lo en l’òrbita de CiU menystenint la sensibilitat dels seus associats i pervertint la seva diversitat? Jo no penso contestar.
És èticament correcte què el president del CE Europa i el president de la Fundació del CE Europa mostrin públicament les seves inclinacions o simpaties polítiques celebrant l’èxit de CiU a l’hotel Majéstic la mateixa nit electoral? És legítim que conculquin la seva suposada neutralitat obviant la responsabilitat dels seus càrrecs que els ha de mantenir al marge de qualsevol posicionament polític dins una exigible i necessària equidistància? És acceptable que els màxims responsables del CE Europa prenguin partit donant suport, amb llum i taquígrafs, a una determinada tendència política sense tenir en compte el seu grau de representativitat? Poden, els més alts dirigents del Club, posar-lo en l’òrbita de CiU menystenint la sensibilitat dels seus associats i pervertint la seva diversitat? Jo no penso contestar.
dilluns, 21 de novembre del 2011
La chaconada
Un nou plat s’afegeix a la llarga llista de receptes genuïnament nostrades, es tracta de la chaconada, atenció, no confondre amb la xatonada. Si la xatonada és bàsicament una amanida d’escarola, olives, bacallà i tonyina esqueixats, tot amanit amb una salsa molt coent feta d’alls, d’ametlles i d’avellanes torrades, de nyores, vinagre, oli i sal; la chaconada per la seva part, és un rostit de gallina d’origen i sentiment espanyol, amanida amb nostàlgia ibèrica i un pensament de supèrbia. Tot ell acompanyat amb una mostra generosa de mentides variades i un assortit de menyspreu, mala consciència i doble joc. Mentre per regar la xatonada es recomana un bon vi blanc del Penedès, per fer passar la chaconada (cosa gens fàcil) s’aconsella fer servir WC Net desembussador, que garanteix un trànsit més fluid i evita els col•lapses digestius. Si, malgrat tot, us sentiu pesats i no aconseguiu fer net, sempre us queda el recurs de vomitar i, eliminar de rel, tot vestigi d’allò que mai hauríeu d’haver menjat.
diumenge, 20 de novembre del 2011
L’abstencionisme ho podria canviar tot
Què democràticament no es poden canviar les coses? I un rave! Doncs mira, si el 40% d’abstencionistes, hagués optat per emetre el seu vot a favor d’una opció independentista, ara, vull dir demà, tindríem un Parlament sobiranista, amb una ampla i incontestable majoria sobiranista. Un Parlament democràtic i legitimat que podria escometre el camí cap a la independència amb un ample suport popular. Amb el 40% d’abstencionistes emetent el seu vot, el proper any podríem ser un nou estat independent dins el marc internacional i on, millor o pitjor, les coses les decidiríem des de casa. La crisi, cas de persistir, seria nostra i nosaltres la podríem gestionar de la manera que creguéssim més oportú. Sense interferències, emprant els nostres recursos, tots els recursos, que ara no tenim. El 40% d’abstencionistes votant per la independència seria un fet determinant per a canviar radicalment les coses. Potser, aleshores, es podria capgirar el desengany i donar un tomb definitiu a la nostra sòrdida realitat.
dissabte, 19 de novembre del 2011
Jornada de reflexió*
Espero no contravenir cap llei electoral si faig la reflexió, la meva reflexió, en veu alta. Demà aniré a votar. Res de nou, és el que he fet en totes i cadascunes de les ocasions que se m’ha permès fer-ho. És un dret, és cert. És un deure, és cert. Però més enllà de drets i deures, és la millor expressió d’una societat participativa, imperfecta si voleu, però essencialment democràtica. I la democràcia, no en tinc cap dubte i fins que no es demostri el contrari, és el millor sistema de tots els sistemes possibles. El desengany? El desengany existeix en tots els àmbits i no només politics, i és la conseqüència de la nostra pròpia imperfecció. Perquè la política hauria de ser diferent? Potser l’error, allò que porta inexorablement al desengany, no és tant la política en sí mateixa sinó el sentit del nostre vot, de les nostres inclinacions polítiques que posen a governar persones mediocres i amb una concepció social a les antípodes de les nostres expectatives. Encertar en el vot és clau per trobar un determinat sentit a una indeterminada direcció. No votar, quedar-se a casa, no és un senyal de rebel•lia, és un símptoma de depressió i abandonament que no ens podem permetre i que ajuda, decisivament, a que la política vagi en el sentit que els altres volen que vagi. Les majories se’n surten sobre la negligència de les minories que renuncien al seu dret i al seu deure. Quin argument pot ser el abstenir-se quan les coses no van bé? Si volem que millorin, que canviïn, la nostra participació és vital. No podem deixar el futur, el nostre futur, en mans dels que, segons el nostre criteri, no ho estan fent bé. D’acord, el sistema és imperfecte, però, qui no ho és?
*per a l’Eva
Espero no contravenir cap llei electoral si faig la reflexió, la meva reflexió, en veu alta. Demà aniré a votar. Res de nou, és el que he fet en totes i cadascunes de les ocasions que se m’ha permès fer-ho. És un dret, és cert. És un deure, és cert. Però més enllà de drets i deures, és la millor expressió d’una societat participativa, imperfecta si voleu, però essencialment democràtica. I la democràcia, no en tinc cap dubte i fins que no es demostri el contrari, és el millor sistema de tots els sistemes possibles. El desengany? El desengany existeix en tots els àmbits i no només politics, i és la conseqüència de la nostra pròpia imperfecció. Perquè la política hauria de ser diferent? Potser l’error, allò que porta inexorablement al desengany, no és tant la política en sí mateixa sinó el sentit del nostre vot, de les nostres inclinacions polítiques que posen a governar persones mediocres i amb una concepció social a les antípodes de les nostres expectatives. Encertar en el vot és clau per trobar un determinat sentit a una indeterminada direcció. No votar, quedar-se a casa, no és un senyal de rebel•lia, és un símptoma de depressió i abandonament que no ens podem permetre i que ajuda, decisivament, a que la política vagi en el sentit que els altres volen que vagi. Les majories se’n surten sobre la negligència de les minories que renuncien al seu dret i al seu deure. Quin argument pot ser el abstenir-se quan les coses no van bé? Si volem que millorin, que canviïn, la nostra participació és vital. No podem deixar el futur, el nostre futur, en mans dels que, segons el nostre criteri, no ho estan fent bé. D’acord, el sistema és imperfecte, però, qui no ho és?
*per a l’Eva
divendres, 18 de novembre del 2011
Futbol global
Una enquesta recent, sobre una mostra representativa de persones majors de 15 anys, ens diu que un 68% de la gent que viu a Catalunya és del Barça. Un 10% del Madrid i només un 2% de l’Espanyol. Podria sorprendre que els simpatitzants del Madrid a Catalunya superin als de l’Espanyol, però no sorprèn tant, si tenim en compte que l’única alternativa possible al Barça és el Madrid i l’Espanyol, per molts esforços que hi dediqui, no deixa de ser una idea subsidiària del Club blanc. Sí es pot ser directament del Madrid perquè entretenir-se en alambinades dreceres? Si es pot anar directe al gra perquè perdre’s a la palla? Una cosa que si sorprèn, de la mateixa enquesta, és la desaparició, en tant per cent, dels anomenats clubs històrics. Així, en el llistat, no apareixen ni Sant Andreu, ni Europa, ni Júpiter, ni Sants,...en front del Betis amb un 0,50%, del Sevilla amb un 0,30%, del Nàstic amb un 0,19%, del Lleida amb un 0.08%, del Deportivo amb un 0,08%, del Girona amb un 0,06%, del Sabadell amb un 0,04%, del Valladolid amb un 0,03%, del Racing amb un 0,03%, i fins i tot de l’Sporting amb un 0,02%, que si que apareixen. La llista és més llarga, però en ella no trobem cap dels històrics. Un fet molt significatiu i que dóna una clara idea de cap on va el futbol local, perdut al fons del pou, amb una presència testimonial i una acceptació i penetració cada cop més residual.
Una enquesta recent, sobre una mostra representativa de persones majors de 15 anys, ens diu que un 68% de la gent que viu a Catalunya és del Barça. Un 10% del Madrid i només un 2% de l’Espanyol. Podria sorprendre que els simpatitzants del Madrid a Catalunya superin als de l’Espanyol, però no sorprèn tant, si tenim en compte que l’única alternativa possible al Barça és el Madrid i l’Espanyol, per molts esforços que hi dediqui, no deixa de ser una idea subsidiària del Club blanc. Sí es pot ser directament del Madrid perquè entretenir-se en alambinades dreceres? Si es pot anar directe al gra perquè perdre’s a la palla? Una cosa que si sorprèn, de la mateixa enquesta, és la desaparició, en tant per cent, dels anomenats clubs històrics. Així, en el llistat, no apareixen ni Sant Andreu, ni Europa, ni Júpiter, ni Sants,...en front del Betis amb un 0,50%, del Sevilla amb un 0,30%, del Nàstic amb un 0,19%, del Lleida amb un 0.08%, del Deportivo amb un 0,08%, del Girona amb un 0,06%, del Sabadell amb un 0,04%, del Valladolid amb un 0,03%, del Racing amb un 0,03%, i fins i tot de l’Sporting amb un 0,02%, que si que apareixen. La llista és més llarga, però en ella no trobem cap dels històrics. Un fet molt significatiu i que dóna una clara idea de cap on va el futbol local, perdut al fons del pou, amb una presència testimonial i una acceptació i penetració cada cop més residual.
dijous, 17 de novembre del 2011
Pronto quasi fa tard
En el turbulent afer del programa La Noria i el seu conflicte amb els anunciants que han anat retirant el seu patrocini arrel d’una entrevista desafortunada, per dir-ho en termes continguts, les marques Pronto i WC Net han estat les dues últimes de comunicar que es retiraven del programa. És curiós que una marca que es diu Pronto trigués tant en reaccionar. Explicable, en canvi, que l’altra fos WC Net, una marca dedicada a la neteja i desinfecció de les tasses de water i que, per tant, es devia trobar perfectament còmoda entre la merda que allí s’escampa i s’acostuma a remenar. Pronto ha pensat: més val tard que mai i, per la seva banda, WC Net no s’ha volgut quedar sol i ha preferit no destacar-se per ser l’únic patrocinador d’allò que diu netejar. Una retirada a temps, diuen, és una victòria i Pronto i WC Net s’han acabat movent per salvar el cul i posar-lo al servei d’altres platós que necessitin una neteja en profunditat i on la merda no sigui tan evident.
En el turbulent afer del programa La Noria i el seu conflicte amb els anunciants que han anat retirant el seu patrocini arrel d’una entrevista desafortunada, per dir-ho en termes continguts, les marques Pronto i WC Net han estat les dues últimes de comunicar que es retiraven del programa. És curiós que una marca que es diu Pronto trigués tant en reaccionar. Explicable, en canvi, que l’altra fos WC Net, una marca dedicada a la neteja i desinfecció de les tasses de water i que, per tant, es devia trobar perfectament còmoda entre la merda que allí s’escampa i s’acostuma a remenar. Pronto ha pensat: més val tard que mai i, per la seva banda, WC Net no s’ha volgut quedar sol i ha preferit no destacar-se per ser l’únic patrocinador d’allò que diu netejar. Una retirada a temps, diuen, és una victòria i Pronto i WC Net s’han acabat movent per salvar el cul i posar-lo al servei d’altres platós que necessitin una neteja en profunditat i on la merda no sigui tan evident.
dimecres, 16 de novembre del 2011
Llops amb pell de xai
Un amb el temps aprèn a conviure amb la tergiversació d’aquells que adapten el relat dels fets a la seva conveniència. Et podran enganyar, a poc que ho vesteixin bé, sobre realitats de les que no tens tota la informació o que, directament, ignores; però mai sobre allò que has viscut en primera persona. Voldran fer-te combregar amb rodes de molí o fer passar un elefant pel forat d’una agulla. Faran el possible, i també l’impossible, perquè el bou passi per ase i el llop vesteixi la pell del xai. Ho voldran per salvar el seu cul caganer i el que d’ells digui la història. S’inventaran excuses i assenyalaran culpables objectivament innocents. Reescriuran el guió i bastiran coartades que justifiquin els seus impúdics actes. Seran perversos en la utilització dels seus recursos i faran de la mentida i la falsedat el seu full de ruta. Posaran tots els mitjans a la seva disposició, que en són molts, perquè de nit surti el sol i de dia brilli la lluna. Però tu i jo sabem que res del que ens volen fer creure és cert. Que no hi ha ni un bri de veritat. Que el que tu i jo hem viscut i jo he volgut explicar és, sense cap mena de dubte, el que més s’aproxima als fets tal i com varen succeir. Que no em cal inventar ni tergiversar per donar testimoni de càrrec del tractament injust que es va dispensar al juvenil A per part de totes les patums del Club, de totes. L’entrenador no s’ho mereixia, els jugadors no s’ho mereixien, el delegat no s’ho mereixia...No dol l’error, dol la injustícia i, encara més, el voler justificar-la.
Un amb el temps aprèn a conviure amb la tergiversació d’aquells que adapten el relat dels fets a la seva conveniència. Et podran enganyar, a poc que ho vesteixin bé, sobre realitats de les que no tens tota la informació o que, directament, ignores; però mai sobre allò que has viscut en primera persona. Voldran fer-te combregar amb rodes de molí o fer passar un elefant pel forat d’una agulla. Faran el possible, i també l’impossible, perquè el bou passi per ase i el llop vesteixi la pell del xai. Ho voldran per salvar el seu cul caganer i el que d’ells digui la història. S’inventaran excuses i assenyalaran culpables objectivament innocents. Reescriuran el guió i bastiran coartades que justifiquin els seus impúdics actes. Seran perversos en la utilització dels seus recursos i faran de la mentida i la falsedat el seu full de ruta. Posaran tots els mitjans a la seva disposició, que en són molts, perquè de nit surti el sol i de dia brilli la lluna. Però tu i jo sabem que res del que ens volen fer creure és cert. Que no hi ha ni un bri de veritat. Que el que tu i jo hem viscut i jo he volgut explicar és, sense cap mena de dubte, el que més s’aproxima als fets tal i com varen succeir. Que no em cal inventar ni tergiversar per donar testimoni de càrrec del tractament injust que es va dispensar al juvenil A per part de totes les patums del Club, de totes. L’entrenador no s’ho mereixia, els jugadors no s’ho mereixien, el delegat no s’ho mereixia...No dol l’error, dol la injustícia i, encara més, el voler justificar-la.
dimarts, 15 de novembre del 2011
¡Vaya mierda de página!
Vaya mierda de página! Així, tal com sona. Aquest va ser el contundent, i alhora, exquisit comentari que em vaig trobar fa un parell de dies al peu d’una entrada del blog. No cal que us digui que em va faltar temps per posar la frase al google traductor per saber exactament el seu significat. Quina merda de pàgina! Em va respondre a l’instant el senyor google. Quina merda de pàgina, el què? La pàgina en concret, totes les pàgines en conjunt? Davant el dubte que em corcava vaig intentar posar-me en contacte amb l’autor d’aquesta intel•ligent aportació. Res a fer, resulta que el comunicant era anònim. Frustrat per la impossibilitat de treure l’entrellat de l’expressió, vaig optar per obrir aquesta finestra per si, l’anònim en qüestió, ho llegia i tenia l’amabilitat de ser més precís, que no més gràfic, en el seu argument i podia elaborar, una mica més, el seu discurs per arribar a saber per on faig aigües o, directament, per on la cago. Sí la seva objecció és una esmena parcial, un apunt sobre un tema en concret o bé, que no ho descarto, una esmena a la totalitat. És una pena que observacions d’aquesta erudició caiguin en l’oblit i es perdin en l’anonimat per no saber l’origen, la font d’on brollen. Per no poder, i a contracor, no li puc ni donar les gràcies per la seva clarividència, per la seva crítica constructiva i, encara que no el conegui, n’estic segur, pel seu cervell privilegiat.
Vaya mierda de página! Així, tal com sona. Aquest va ser el contundent, i alhora, exquisit comentari que em vaig trobar fa un parell de dies al peu d’una entrada del blog. No cal que us digui que em va faltar temps per posar la frase al google traductor per saber exactament el seu significat. Quina merda de pàgina! Em va respondre a l’instant el senyor google. Quina merda de pàgina, el què? La pàgina en concret, totes les pàgines en conjunt? Davant el dubte que em corcava vaig intentar posar-me en contacte amb l’autor d’aquesta intel•ligent aportació. Res a fer, resulta que el comunicant era anònim. Frustrat per la impossibilitat de treure l’entrellat de l’expressió, vaig optar per obrir aquesta finestra per si, l’anònim en qüestió, ho llegia i tenia l’amabilitat de ser més precís, que no més gràfic, en el seu argument i podia elaborar, una mica més, el seu discurs per arribar a saber per on faig aigües o, directament, per on la cago. Sí la seva objecció és una esmena parcial, un apunt sobre un tema en concret o bé, que no ho descarto, una esmena a la totalitat. És una pena que observacions d’aquesta erudició caiguin en l’oblit i es perdin en l’anonimat per no saber l’origen, la font d’on brollen. Per no poder, i a contracor, no li puc ni donar les gràcies per la seva clarividència, per la seva crítica constructiva i, encara que no el conegui, n’estic segur, pel seu cervell privilegiat.
dilluns, 14 de novembre del 2011
El senyor Climent
La gran diferència
De tot aquell escrit sobre l’Europa i les set diferències entre el juvenil A de l’any passat i de l’actual, me’n vaig deixar una, a consciencia, perquè no la volia ficar en el mateix sac per la pròpia magnitud del fet i la rellevància de la decisió. Una decisió, inexplicable, que explica molt bé el tarannà arbitrari de les persones que la van prendre. Una decisió tan injusta que els propis executors encara n’estan avergonyits. Estic parlant, evidentment, de la defenestració del delegat de l’equip, una persona que portava més de cinc anys exercint la seva responsabilitat (de franc) amb una dedicació, capacitat i solvència que ha estat un referent molt difícil, no dic de superar, sinó, ni tan sols d’igualar. Una persona que es diu Climent i que a canvi de tot el que ha donat desinteressadament al Club, no ha rebut cap paraula d’agraïment, ans al contrari, se’l va fer fora per la porta del darrera amb el silenci com a bitllet de sortida. Han passat cinc mesos des de l’ humiliació i el bo d’en Climent segueix esperant que soni el telèfon. La categoria d’un Club es demostra en el tracte que dóna a les persones que li han estat fidels sense demanar res a canvi. Més que per les seves paraules, és per les seves accions per les que les coneixereu.
La gran diferència
De tot aquell escrit sobre l’Europa i les set diferències entre el juvenil A de l’any passat i de l’actual, me’n vaig deixar una, a consciencia, perquè no la volia ficar en el mateix sac per la pròpia magnitud del fet i la rellevància de la decisió. Una decisió, inexplicable, que explica molt bé el tarannà arbitrari de les persones que la van prendre. Una decisió tan injusta que els propis executors encara n’estan avergonyits. Estic parlant, evidentment, de la defenestració del delegat de l’equip, una persona que portava més de cinc anys exercint la seva responsabilitat (de franc) amb una dedicació, capacitat i solvència que ha estat un referent molt difícil, no dic de superar, sinó, ni tan sols d’igualar. Una persona que es diu Climent i que a canvi de tot el que ha donat desinteressadament al Club, no ha rebut cap paraula d’agraïment, ans al contrari, se’l va fer fora per la porta del darrera amb el silenci com a bitllet de sortida. Han passat cinc mesos des de l’ humiliació i el bo d’en Climent segueix esperant que soni el telèfon. La categoria d’un Club es demostra en el tracte que dóna a les persones que li han estat fidels sense demanar res a canvi. Més que per les seves paraules, és per les seves accions per les que les coneixereu.
diumenge, 13 de novembre del 2011
Putes i PP
Segons el diari ARA, quatre de cada deu homes han anat amb prostitutes, i quatre de cada deu espanyols votaran al PP a les pròximes eleccions, segons LA VANGUARDIA. Està molt clar, si hem de fer cas a les estadístiques, de quin peu calcen , com pensen i on fiquen la polla els ibèrics. Atenent a aquests comportaments no es pot dir que el futur que ens espera sigui gaire engrescador. Política i socialment anem cap el desastre, agreujat en el cas de Catalunya, i conduit per una dreta salvatge i enemiga declarada del nostre país. En el terreny personal, la cosa no millora, els pocs diners que disposem en els gastarem en putes, augmentant l’economia submergida (amb al•licients, això sí), sostenint el treball en precari, posant en escac la confiança familiar que és la base del nostre imperfecte sistema i permeten fugides d’estudi que ens distrauran de l’objectiu prioritari. Putes i PP és una combinació força perillosa que ens pot portar, a poc que ens descuidem, a un veritable atzucac, a una crisi de valors (i econòmica) de la que ens costi molt sortir. Atenció, eviteu les putes i el PP, sobretot, sobretot, per higiene.
Segons el diari ARA, quatre de cada deu homes han anat amb prostitutes, i quatre de cada deu espanyols votaran al PP a les pròximes eleccions, segons LA VANGUARDIA. Està molt clar, si hem de fer cas a les estadístiques, de quin peu calcen , com pensen i on fiquen la polla els ibèrics. Atenent a aquests comportaments no es pot dir que el futur que ens espera sigui gaire engrescador. Política i socialment anem cap el desastre, agreujat en el cas de Catalunya, i conduit per una dreta salvatge i enemiga declarada del nostre país. En el terreny personal, la cosa no millora, els pocs diners que disposem en els gastarem en putes, augmentant l’economia submergida (amb al•licients, això sí), sostenint el treball en precari, posant en escac la confiança familiar que és la base del nostre imperfecte sistema i permeten fugides d’estudi que ens distrauran de l’objectiu prioritari. Putes i PP és una combinació força perillosa que ens pot portar, a poc que ens descuidem, a un veritable atzucac, a una crisi de valors (i econòmica) de la que ens costi molt sortir. Atenció, eviteu les putes i el PP, sobretot, sobretot, per higiene.
D’un any a l’altre
He volgut esperar algunes jornades abans de veure el juvenil A de l’Europa per no extraure conclusions precipitades, ni emetre judicis de valor que no es corresponguessin a la nova realitat, al canvi de lideratge que ha patit l’equip i a la suposada transformació que se li pressuposava. He volgut deixar passar un temps prudencial perquè les coses es posessin al seu lloc. Perquè cada una de les peces trobés el seu encaix i el nou discurs comencés a quallar. La casualitat (o causalitat) ha volgut que aquest dia coincidís amb la visita dels escapulats al Narcís Sala. Un plat fort que, de ben segur, ens donaria moltes pistes sobre la nova realitat de l’Europa. Una realitat que, i atenent al repte que m’ha proposat en Jordi, es pot explicar en set diferències. Diferències respecte a l’equip de l’any passat, un equip que per a alguns pesos pesats del Club no jugava a res i que, finalment, va comportar la destitució del tècnic i el seu desmantellament. Set diferències que passo a enumerar:
1.- La primera diferència, i la més evident, és el canvi d’entrenador: Toni Cosano per Mariano Angoy.
2.- La segona diferència, i no menys important, la de poder comptar amb un entrenador què té la confiança cega i el suport incondicional de la directiva i els responsables esportius, cosa que no passava amb Toni Cosano.
3.- La tercera diferència, i molt evident, és el superior nivell d’intensitat que tenia l’equip de Toni Cosano respecte al de Mariano Angoy.
4.- La quarta diferència, i molt significativa, què Toni Cosano sempre mirava quan el seu equip havia de llençar un penal, mentre que Mariano Angoy no s’atreveix a mirar fins que s’ha llençat. Confiança? Tenir confiança i saber-la transmetre. Detalls per al conjunt que expliquen moltes coses.
5.- La cinquena diferència, i molt important, la enorme capacitat motivadora de Toni Cosano que convertia jugadors normals en extremadament competitius. Tot el contrari que Mariano Angoy que minimitza el potencial de grans jugadors minant-los amb dubtes.
6.- La sisena diferència, i difícil d’entendre, és el tractament que els mitjans del Club li donen al joc del juvenil A d’aquest any respecte a l’anterior. La critica desaforada i injustificada a l’equip de Cosano han mudat aquest any, sense cap argument raonable, en un tractament acurat de sabó i massatge.
7.- I la setena diferència, que no l’última, és la tranquil•litat amb la que pot treballar Mariano Angoy enfront del “acoso y derribo” al que va ser sotmès Toni Cosano durant tota la temporada, que el va desestabilitzar i no li va permetre aconseguir el que, en condicions normals, s’hagués pogut aconseguir.
Segurament hi ha més diferències què soc incapaç de copsar, però està clar que hi ha canvis que no s’entenen es mirin des d’on es mirin, si no és perquè responen a interessos o capricis lluny, molt lluny, de la comprensió dels simples mortals.
He volgut esperar algunes jornades abans de veure el juvenil A de l’Europa per no extraure conclusions precipitades, ni emetre judicis de valor que no es corresponguessin a la nova realitat, al canvi de lideratge que ha patit l’equip i a la suposada transformació que se li pressuposava. He volgut deixar passar un temps prudencial perquè les coses es posessin al seu lloc. Perquè cada una de les peces trobés el seu encaix i el nou discurs comencés a quallar. La casualitat (o causalitat) ha volgut que aquest dia coincidís amb la visita dels escapulats al Narcís Sala. Un plat fort que, de ben segur, ens donaria moltes pistes sobre la nova realitat de l’Europa. Una realitat que, i atenent al repte que m’ha proposat en Jordi, es pot explicar en set diferències. Diferències respecte a l’equip de l’any passat, un equip que per a alguns pesos pesats del Club no jugava a res i que, finalment, va comportar la destitució del tècnic i el seu desmantellament. Set diferències que passo a enumerar:
1.- La primera diferència, i la més evident, és el canvi d’entrenador: Toni Cosano per Mariano Angoy.
2.- La segona diferència, i no menys important, la de poder comptar amb un entrenador què té la confiança cega i el suport incondicional de la directiva i els responsables esportius, cosa que no passava amb Toni Cosano.
3.- La tercera diferència, i molt evident, és el superior nivell d’intensitat que tenia l’equip de Toni Cosano respecte al de Mariano Angoy.
4.- La quarta diferència, i molt significativa, què Toni Cosano sempre mirava quan el seu equip havia de llençar un penal, mentre que Mariano Angoy no s’atreveix a mirar fins que s’ha llençat. Confiança? Tenir confiança i saber-la transmetre. Detalls per al conjunt que expliquen moltes coses.
5.- La cinquena diferència, i molt important, la enorme capacitat motivadora de Toni Cosano que convertia jugadors normals en extremadament competitius. Tot el contrari que Mariano Angoy que minimitza el potencial de grans jugadors minant-los amb dubtes.
6.- La sisena diferència, i difícil d’entendre, és el tractament que els mitjans del Club li donen al joc del juvenil A d’aquest any respecte a l’anterior. La critica desaforada i injustificada a l’equip de Cosano han mudat aquest any, sense cap argument raonable, en un tractament acurat de sabó i massatge.
7.- I la setena diferència, que no l’última, és la tranquil•litat amb la que pot treballar Mariano Angoy enfront del “acoso y derribo” al que va ser sotmès Toni Cosano durant tota la temporada, que el va desestabilitzar i no li va permetre aconseguir el que, en condicions normals, s’hagués pogut aconseguir.
Segurament hi ha més diferències què soc incapaç de copsar, però està clar que hi ha canvis que no s’entenen es mirin des d’on es mirin, si no és perquè responen a interessos o capricis lluny, molt lluny, de la comprensió dels simples mortals.
dissabte, 12 de novembre del 2011
Un bon veí d’Espanya
Quan arribi el dia de ser veí , que arribarà, seré un bon veí. Ho prometo. Prometo i em comprometo a tenir una relació cordial i exempta, en la mesura del possible, de polèmica i controvèrsia (només l’estricament necessària entre veïns ben avinguts). Gestionaré la convivència des de la predisposició a l'acord i l'entesa. Posaré oli als engranatges perquè no grinyolin i on la fluïdesa sigui la norma de la casa. Quan sigui veí, que ho seré, no em posaré de cul i m'esforçaré en que les rodes no trobin pals en el seu (nostre) camí. Ens entendrem des de la sobirania i la independència. Treballarem junts per millorar l'entorn i no estalviarem esforços per optimitzar els espais i els accessos. Quan sigui veí d'Espanya els hi tindré el respecte que ara no els hi tinc i ells (evidentment) no em tenen. Espanya serà com França o Itàlia i el veïnatge serà el que toca. Espero que els estalvis m'arribin per saldar la hipoteca i no patir, en el trànsit, un desplaent desnonament.
Quan arribi el dia de ser veí , que arribarà, seré un bon veí. Ho prometo. Prometo i em comprometo a tenir una relació cordial i exempta, en la mesura del possible, de polèmica i controvèrsia (només l’estricament necessària entre veïns ben avinguts). Gestionaré la convivència des de la predisposició a l'acord i l'entesa. Posaré oli als engranatges perquè no grinyolin i on la fluïdesa sigui la norma de la casa. Quan sigui veí, que ho seré, no em posaré de cul i m'esforçaré en que les rodes no trobin pals en el seu (nostre) camí. Ens entendrem des de la sobirania i la independència. Treballarem junts per millorar l'entorn i no estalviarem esforços per optimitzar els espais i els accessos. Quan sigui veí d'Espanya els hi tindré el respecte que ara no els hi tinc i ells (evidentment) no em tenen. Espanya serà com França o Itàlia i el veïnatge serà el que toca. Espero que els estalvis m'arribin per saldar la hipoteca i no patir, en el trànsit, un desplaent desnonament.
divendres, 11 de novembre del 2011
Torticolis
Es pot viure de la nostàlgia? De poder, es pot, però no és gens recomanable. La nostàlgia acaba corrompent l’esperit, el corca fins debilitar-lo i l’allunya de la realitat. La nostàlgia, la puta nostàlgia, espatlla el present i nega sistemàticament el futur. No està feta per avançar i és especialment hàbil en finançar projectes sense sortida. La nostàlgia està bé per als nostàlgics perquè sense ella perdrien la seva raó de ser i el seu modus vivendi. Està clar que l’únic que es pot treure de mirar insistentment al darrera és una bona i sostinguda torticolis.
Es pot viure de la nostàlgia? De poder, es pot, però no és gens recomanable. La nostàlgia acaba corrompent l’esperit, el corca fins debilitar-lo i l’allunya de la realitat. La nostàlgia, la puta nostàlgia, espatlla el present i nega sistemàticament el futur. No està feta per avançar i és especialment hàbil en finançar projectes sense sortida. La nostàlgia està bé per als nostàlgics perquè sense ella perdrien la seva raó de ser i el seu modus vivendi. Està clar que l’únic que es pot treure de mirar insistentment al darrera és una bona i sostinguda torticolis.
dijous, 10 de novembre del 2011
Test (tiesto) d’intel•ligència
Estàs navegant per Internet fent aquelles coses que un acostuma a fer quan viatja per la xarxa i, de sobte, se t’obre una finestra que no controles (d’aquelles que sembla que tinguin vida pròpia). Però aquesta vegada et crida poderosament l’atenció. Una atractiva presentació et proposa un test d’intel•ligència i tu, que te’n consideres, mossegues l’ham. Preguntes de cultura general no gaire complicades, operacions matemàtiques de perfil baix, girs amb cert ingeni, preguntes amb trampa que s’han de llegir dues vegades,...tot milimètricament estudiat per estimular el teu ego, inflar la vanitat i eixamplar-te l’autoestima. Content com un gínjol arribes a la darrera pregunta amb la satisfacció d’haver fet el ple, convençut de ser una de les persones més intel•ligents del planeta. Tant és així que, quan la pantalla et demana el número de mòbil per enviar-te la puntuació que has aconseguit, cofoi, rendit i pagat de la teva excel•lència, li dónes sense parpellejar. Efectivament, tan intel•ligent que has caigut de quatre grapes en el parany. Acabes d’obrir una autopista d’assetjament il•limitat que t’acompanyarà de per vida i, potser, fins i tot una mica més enllà. Molt intel•ligent. Extremadament intel•ligent. El test? El test, de puta mare.
Estàs navegant per Internet fent aquelles coses que un acostuma a fer quan viatja per la xarxa i, de sobte, se t’obre una finestra que no controles (d’aquelles que sembla que tinguin vida pròpia). Però aquesta vegada et crida poderosament l’atenció. Una atractiva presentació et proposa un test d’intel•ligència i tu, que te’n consideres, mossegues l’ham. Preguntes de cultura general no gaire complicades, operacions matemàtiques de perfil baix, girs amb cert ingeni, preguntes amb trampa que s’han de llegir dues vegades,...tot milimètricament estudiat per estimular el teu ego, inflar la vanitat i eixamplar-te l’autoestima. Content com un gínjol arribes a la darrera pregunta amb la satisfacció d’haver fet el ple, convençut de ser una de les persones més intel•ligents del planeta. Tant és així que, quan la pantalla et demana el número de mòbil per enviar-te la puntuació que has aconseguit, cofoi, rendit i pagat de la teva excel•lència, li dónes sense parpellejar. Efectivament, tan intel•ligent que has caigut de quatre grapes en el parany. Acabes d’obrir una autopista d’assetjament il•limitat que t’acompanyarà de per vida i, potser, fins i tot una mica més enllà. Molt intel•ligent. Extremadament intel•ligent. El test? El test, de puta mare.
dimecres, 9 de novembre del 2011
Què collons li veu?
Un dia qualsevol, i no cal que sigui diumenge, algú s’enamora bojament de la teva parella amb la que convius des de fa deu anys. Sí, sí, la teva parella, la mateixa parella que tu no suportes, o en el millor dels casos, a la que toleres dins d’un marc de descoratjadora rutina. Indignat, perplex, desorientat, no se t’acut res més que preguntar-te: què collons li veu? Aleshores, el cap et fa una mala jugada (ja ho té això el cap) i marxa deu anys enrere i et recorda quan a tu et va passar el mateix. Quan ella, la teva parella, era el centre de l’Univers, quan era el sol i la lluna i les estrelles en perfecta harmonia. Quan ella era el límit, el Finisterre del teu món i t’ofegaves quan no hi era. El cap furga i s’acarnissa en aquell moment en que no existia el temps i l’espai era només el camí fins arribar als seus llavis. Et temps, el mateix maleït temps que tot ho desgasta i fa que no vegis en la teva pròpia parella el que sí que veuen els altres. Què collons li veu? Et segueixes preguntant. Mentre el lamentes amargament pel fet, no d’haver perdut vista, que també, sinó per haver perdut definitivament la mirada. Veus les coses, però ja no les veus com abans. No hi ha efervescència, ni focs d’artifici, ni adjectius extraordinaris. Silenci i monotonia i el vertigen de l’abisme. Algú s’ha enamorat de la teva parella i ara ella torna a ser el centre del món, però d'un món que ja no és el teu.
Un dia qualsevol, i no cal que sigui diumenge, algú s’enamora bojament de la teva parella amb la que convius des de fa deu anys. Sí, sí, la teva parella, la mateixa parella que tu no suportes, o en el millor dels casos, a la que toleres dins d’un marc de descoratjadora rutina. Indignat, perplex, desorientat, no se t’acut res més que preguntar-te: què collons li veu? Aleshores, el cap et fa una mala jugada (ja ho té això el cap) i marxa deu anys enrere i et recorda quan a tu et va passar el mateix. Quan ella, la teva parella, era el centre de l’Univers, quan era el sol i la lluna i les estrelles en perfecta harmonia. Quan ella era el límit, el Finisterre del teu món i t’ofegaves quan no hi era. El cap furga i s’acarnissa en aquell moment en que no existia el temps i l’espai era només el camí fins arribar als seus llavis. Et temps, el mateix maleït temps que tot ho desgasta i fa que no vegis en la teva pròpia parella el que sí que veuen els altres. Què collons li veu? Et segueixes preguntant. Mentre el lamentes amargament pel fet, no d’haver perdut vista, que també, sinó per haver perdut definitivament la mirada. Veus les coses, però ja no les veus com abans. No hi ha efervescència, ni focs d’artifici, ni adjectius extraordinaris. Silenci i monotonia i el vertigen de l’abisme. Algú s’ha enamorat de la teva parella i ara ella torna a ser el centre del món, però d'un món que ja no és el teu.
dimarts, 8 de novembre del 2011
Es pot ser del Barça o del Madrid alternativament?
Hi ha una aspecte de la política (de fet, n’hi ha més d’un) que no acabo d’entendre. Em refereix-ho a la fidelitat. Com és possible que en un termini tan curt de temps es passi del blanc al negre amb una total indiferència? O el blanc i el negre no són tan diferents com ens volen fer creure o el personal està absolutament desorientat. Que guanyi les eleccions per una majoria folgada un partit que s’autoproclama d’esquerres i poc desprès de quatre anys les guanyi, també per majoria igualment folgada, un partit que s’autodefineix de dretes, és un contrasentit aritmètic que no quadra per enlloc. D’on surten els vots? Es pot votar alternativament esquerres i dretes sense tenir remordiments de consciència? Que busca una persona quan vota dretes? I que busca aquesta mateixa persona al cap de quatre anys votant esquerres? I desprès tornant a votar dretes? Ja em perdonareu però el món del futbol, amb totes les seves objeccions, és absolutament més coherent que el món de la política. Us imagineu un soci i/o afeccionat del Barça canviant d’equip perquè el seu va malament o no funciona? Impensable! La fidelitat a uns colors i a una idea s’hauria de poder exportar a altres àmbits d’actuació i fer del sentiment de pertinença un valor determinant en la presa de decisions.
Hi ha una aspecte de la política (de fet, n’hi ha més d’un) que no acabo d’entendre. Em refereix-ho a la fidelitat. Com és possible que en un termini tan curt de temps es passi del blanc al negre amb una total indiferència? O el blanc i el negre no són tan diferents com ens volen fer creure o el personal està absolutament desorientat. Que guanyi les eleccions per una majoria folgada un partit que s’autoproclama d’esquerres i poc desprès de quatre anys les guanyi, també per majoria igualment folgada, un partit que s’autodefineix de dretes, és un contrasentit aritmètic que no quadra per enlloc. D’on surten els vots? Es pot votar alternativament esquerres i dretes sense tenir remordiments de consciència? Que busca una persona quan vota dretes? I que busca aquesta mateixa persona al cap de quatre anys votant esquerres? I desprès tornant a votar dretes? Ja em perdonareu però el món del futbol, amb totes les seves objeccions, és absolutament més coherent que el món de la política. Us imagineu un soci i/o afeccionat del Barça canviant d’equip perquè el seu va malament o no funciona? Impensable! La fidelitat a uns colors i a una idea s’hauria de poder exportar a altres àmbits d’actuació i fer del sentiment de pertinença un valor determinant en la presa de decisions.
dilluns, 7 de novembre del 2011
Somnis blancs
Raúl ha marcat un gol amb la mà i hi ha qui s’ha esquinçat els vestits. Hi havia un corrent generalitzat (interessat) que ens volia fer creure en Raúl com a un jugador íntegre, model i referent per al món del futbol. Ves per on, només ha calgut una mà, i no precisament divina, perquè aquesta imatge s’esvaís com la boira a Vic. Si Raúl no recorria a les males arts en la seva etapa al Madrid, no era tant per la seva honestedat, sinó perquè no ho necessitava, allí, a la casa blanca, els àrbitres eren els encarregats de fer les trampes. I amb aquesta preuada ajuda, evidentment, no calia posar la mà. Ha tingut que baixar a la terra dels mortals lluny de la protecció celestial per, a la primera ocasió que ha tingut, sucumbir a la temptació de l’engany, la falsedat i la mentida. Si tothom va donar per bona la intervenció divina en el gol de Maradona al Mundial davant Anglaterra, devia pensar Raúl, perquè jo, que m’he criat al paradís blanc on totes em ponien, no ho puc fer? Què sí, Raúl, què sí. Tu pots fer les trampes que vulguis i negar-ho amb cinisme i vehemència, perquè alguns ja coneixíem d’antuvi el veritable material amb el que estan fets els somnis.
Raúl ha marcat un gol amb la mà i hi ha qui s’ha esquinçat els vestits. Hi havia un corrent generalitzat (interessat) que ens volia fer creure en Raúl com a un jugador íntegre, model i referent per al món del futbol. Ves per on, només ha calgut una mà, i no precisament divina, perquè aquesta imatge s’esvaís com la boira a Vic. Si Raúl no recorria a les males arts en la seva etapa al Madrid, no era tant per la seva honestedat, sinó perquè no ho necessitava, allí, a la casa blanca, els àrbitres eren els encarregats de fer les trampes. I amb aquesta preuada ajuda, evidentment, no calia posar la mà. Ha tingut que baixar a la terra dels mortals lluny de la protecció celestial per, a la primera ocasió que ha tingut, sucumbir a la temptació de l’engany, la falsedat i la mentida. Si tothom va donar per bona la intervenció divina en el gol de Maradona al Mundial davant Anglaterra, devia pensar Raúl, perquè jo, que m’he criat al paradís blanc on totes em ponien, no ho puc fer? Què sí, Raúl, què sí. Tu pots fer les trampes que vulguis i negar-ho amb cinisme i vehemència, perquè alguns ja coneixíem d’antuvi el veritable material amb el que estan fets els somnis.
Cop de Rock
fent himnes de cançons...
Doncs això. El que va començar sent un moviment aparentment local i, a molt estirar, generacional, ha acabat per esdevenir un fenomen transversal d’extraordinària vàlua. Un fenomen que ha abastat tot el territori, de nord a sud i d'est a oest, sense deixar cap racó per explorar. L' anomenat rock català s'ha convertit en un referent obligat per explicar una part molt important de la història recent d'aquest país, les seves inquietuds, les seves esperances, la seva manera de ser,... Hi ha moments que no saps perquè, ni quines estranyes circumstàncies es donen perquè l'equació funcioni. De cop tot quadra. L'anècdota passa a ser habitual i es normalitza. Si alguna cosa té de bo el pas del temps és que millora les coses bones. El rock català ha donat cançons, ja en el seu moment extraordinàries, que, no només han envellit amb dignitat, sinó que han acabat per esdevenir veritables símbols, himnes que han amarat l'imaginari sensible d'aquest país.
Així ho ha entès Dagoll Dagom que ha muntat un superb espectacle prenent com a fil conductor algunes d'aquelles inoblidables cançons. Un espectacle on tot encaixa i res és sobrer. Un magnífic recull, perfectament triat, que reflexa amb sinceritat, honestedat, emoció i molt, molt d'amor el transcórrer d'una època gloriosa que hem tingut la sort de viure. Cal apropar-se al teatre Victoria per copsar aquesta esplèndida realitat i confirmar, per si en teníem algun dubte, que el Rock Català i les seves cançons, cada cop sonen millor i no han perdut ni un bri de vigència. Cop de Rock, imperdible i repetible tantes vegades com la butxaca us ho permeti. Gràcies Dagoll per aquesta joia que canta en la llengua en la que somio.
fent himnes de cançons...
Doncs això. El que va començar sent un moviment aparentment local i, a molt estirar, generacional, ha acabat per esdevenir un fenomen transversal d’extraordinària vàlua. Un fenomen que ha abastat tot el territori, de nord a sud i d'est a oest, sense deixar cap racó per explorar. L' anomenat rock català s'ha convertit en un referent obligat per explicar una part molt important de la història recent d'aquest país, les seves inquietuds, les seves esperances, la seva manera de ser,... Hi ha moments que no saps perquè, ni quines estranyes circumstàncies es donen perquè l'equació funcioni. De cop tot quadra. L'anècdota passa a ser habitual i es normalitza. Si alguna cosa té de bo el pas del temps és que millora les coses bones. El rock català ha donat cançons, ja en el seu moment extraordinàries, que, no només han envellit amb dignitat, sinó que han acabat per esdevenir veritables símbols, himnes que han amarat l'imaginari sensible d'aquest país.
Així ho ha entès Dagoll Dagom que ha muntat un superb espectacle prenent com a fil conductor algunes d'aquelles inoblidables cançons. Un espectacle on tot encaixa i res és sobrer. Un magnífic recull, perfectament triat, que reflexa amb sinceritat, honestedat, emoció i molt, molt d'amor el transcórrer d'una època gloriosa que hem tingut la sort de viure. Cal apropar-se al teatre Victoria per copsar aquesta esplèndida realitat i confirmar, per si en teníem algun dubte, que el Rock Català i les seves cançons, cada cop sonen millor i no han perdut ni un bri de vigència. Cop de Rock, imperdible i repetible tantes vegades com la butxaca us ho permeti. Gràcies Dagoll per aquesta joia que canta en la llengua en la que somio.
dissabte, 5 de novembre del 2011
L’entrenador els fa dolents
Passa el temps, canvien les cares, canvien els escenaris, canvien les llengües, però, en el fons, tot segueix igual. Bé, tot tot, potser és exagerat. El futbol, els aspectes del joc, sí que evolucionen, en canvi, els pares/mares (i altres animals de companyia) que assisteixen als partits per veure com la remena el seu fill/a, no canvien gens. Les mateixes actituds, els mateixos comentaris, la mateixa manera d’encarar una proposta lúdica, però, no ho oblidem, amb un important rerefons formatiu. Estic parlant de l’Escola del CE Europa, però ho podria fer extensiu a totes les altres escoles i futbols base que s’escampen pel territori. Avui, desprès d’un cert temps de recolliment i meditació, un temps en que els sediments s’havien d’acomodar al delta, he tornat a l’Escola, he tornat al Nou Sardenya disposat a veure els cracs del futur i les seves evolucions damunt el verd que fa créixer els somnis. He triat un partit, no a l’atzar, però els motius de la tria no venen al cas, i m’he situat a la grada incrustat entre les dues aficions rivals esperant el xiulet inicial. El porter al seu lloc i el pare del porter, també: just al darrera de la porteria. Lloc estratègic per atordir al nen amb un nombre tal d’instruccions que no és capaç d’assimilar i el duen, en poc més de 5 minuts, al col•lapse total. Ja tenim el primer efecte de la intervenció paterna: al porter amb el cap cot, pensant en la play i desitjant que el partit s’acabi quan abans millor. Uns metres més enllà, un grup de pares/mares romanesos amb fills al mateix equip. Què un dels nens sigui maldestre, sobrepassat de pes i amb alguna dificultat de coordinació? Cap problema pel pare que el veu com a l’estrella més rutilant de l’equip. Un pare que no entén com poden canviar al seu fill per donar entrada a altres companys i que crida insistentment el seu desacord cap el entrenador amb xiulets de reprovació, aguts i constants. L’única possibilitat de guanyar el partit passa perquè el meu fill jugui tots els minuts –acaba sentenciant -. La cosa es complica quan una nena (una nena en un equip “d’homes”) comet una errada tràgica, imperdonable als 8 anys i que li costa un gol a l’equip. Es desferma la tempesta, els comentaris pugen de to i el component sexista apareix i es mostra amb tota la seva cruesa. Menystenir i carregar contra una nena per raons de gènere és inadmissible, però us puc garantir que, en romanès, encara sona pitjor. Dirigisme, intolerància, encegament, supèrbia, sexisme,...tot un reguitzell d’actituds negatives en l’àmbit d’una escola que té com a principal objectiu ensenyar a jugar a futbol des d’uns valors innegociables de companyonia, solidaritat, igualtat,...Està clar que l’únic rodó en el futbol és la pilota i, fins i tot a aquesta, alguns pares li busquen les arestes. Ells –referint-se als nens – són molt bons, però l’entrenador els fa dolents, va ser el resum de tot plegat mentre abandonaven indignats la graderia del Nou Sardenya. En fi, un feliç i “familiar” retrobament.
Passa el temps, canvien les cares, canvien els escenaris, canvien les llengües, però, en el fons, tot segueix igual. Bé, tot tot, potser és exagerat. El futbol, els aspectes del joc, sí que evolucionen, en canvi, els pares/mares (i altres animals de companyia) que assisteixen als partits per veure com la remena el seu fill/a, no canvien gens. Les mateixes actituds, els mateixos comentaris, la mateixa manera d’encarar una proposta lúdica, però, no ho oblidem, amb un important rerefons formatiu. Estic parlant de l’Escola del CE Europa, però ho podria fer extensiu a totes les altres escoles i futbols base que s’escampen pel territori. Avui, desprès d’un cert temps de recolliment i meditació, un temps en que els sediments s’havien d’acomodar al delta, he tornat a l’Escola, he tornat al Nou Sardenya disposat a veure els cracs del futur i les seves evolucions damunt el verd que fa créixer els somnis. He triat un partit, no a l’atzar, però els motius de la tria no venen al cas, i m’he situat a la grada incrustat entre les dues aficions rivals esperant el xiulet inicial. El porter al seu lloc i el pare del porter, també: just al darrera de la porteria. Lloc estratègic per atordir al nen amb un nombre tal d’instruccions que no és capaç d’assimilar i el duen, en poc més de 5 minuts, al col•lapse total. Ja tenim el primer efecte de la intervenció paterna: al porter amb el cap cot, pensant en la play i desitjant que el partit s’acabi quan abans millor. Uns metres més enllà, un grup de pares/mares romanesos amb fills al mateix equip. Què un dels nens sigui maldestre, sobrepassat de pes i amb alguna dificultat de coordinació? Cap problema pel pare que el veu com a l’estrella més rutilant de l’equip. Un pare que no entén com poden canviar al seu fill per donar entrada a altres companys i que crida insistentment el seu desacord cap el entrenador amb xiulets de reprovació, aguts i constants. L’única possibilitat de guanyar el partit passa perquè el meu fill jugui tots els minuts –acaba sentenciant -. La cosa es complica quan una nena (una nena en un equip “d’homes”) comet una errada tràgica, imperdonable als 8 anys i que li costa un gol a l’equip. Es desferma la tempesta, els comentaris pugen de to i el component sexista apareix i es mostra amb tota la seva cruesa. Menystenir i carregar contra una nena per raons de gènere és inadmissible, però us puc garantir que, en romanès, encara sona pitjor. Dirigisme, intolerància, encegament, supèrbia, sexisme,...tot un reguitzell d’actituds negatives en l’àmbit d’una escola que té com a principal objectiu ensenyar a jugar a futbol des d’uns valors innegociables de companyonia, solidaritat, igualtat,...Està clar que l’únic rodó en el futbol és la pilota i, fins i tot a aquesta, alguns pares li busquen les arestes. Ells –referint-se als nens – són molt bons, però l’entrenador els fa dolents, va ser el resum de tot plegat mentre abandonaven indignats la graderia del Nou Sardenya. En fi, un feliç i “familiar” retrobament.
divendres, 4 de novembre del 2011
Benvolgut Alfred
Vagi per endavant que, el proper 20 N, tindràs el meu vot. Així de clar, així de convençut, així de contundent. El tens per les inicials que et presenten i l’ideal que (amb altres) representes. Més enllà de les persones (que també) estan les propostes i els projectes col•lectius. He estat sempre fidel a la causa, i quan dic sempre, vull dir sempre; fins i tot quan Esquerra era de dretes, monàrquica i espanyolista. Mira si en soc de tossut que ni l’Hortalà va fer-me desistir. No deixa de ser decebedor que una bona idea tingui una mala praxis. Que les persones encarregades de tirar del carro, de posar sentit a la direcció, no se’n surtin. Que tot quedi només en la il•lusió i que aquesta es vagi diluint decepció darrera decepció. I en són moltes les que acumulem. En tenim el sac ple i les tenim de tots colors i de totes les formes imaginables. Però tenim el mal costum de la regeneració cíclica, de la reconstrucció permanent, perquè sabem que, en el fons, la idea és bona. Alguns creiem, i ho creiem fins el moll de l’os, que és l’única opció per sortir del pou i sortir-ne dignament. Per això ara tornem a començar. Ens hi tornem a posar. Quants més siguem millor, però si som pocs, treballarem bé, aquesta vegada ho farem bé, per convèncer als escèptics que estem en el camí correcte, que aquest cop sí, que tenim les coses clares i que hem trobat les persones ideals per creuar el bosc sense que el llop ens queixali.
Vagi per endavant que, el proper 20 N, tindràs el meu vot. Així de clar, així de convençut, així de contundent. El tens per les inicials que et presenten i l’ideal que (amb altres) representes. Més enllà de les persones (que també) estan les propostes i els projectes col•lectius. He estat sempre fidel a la causa, i quan dic sempre, vull dir sempre; fins i tot quan Esquerra era de dretes, monàrquica i espanyolista. Mira si en soc de tossut que ni l’Hortalà va fer-me desistir. No deixa de ser decebedor que una bona idea tingui una mala praxis. Que les persones encarregades de tirar del carro, de posar sentit a la direcció, no se’n surtin. Que tot quedi només en la il•lusió i que aquesta es vagi diluint decepció darrera decepció. I en són moltes les que acumulem. En tenim el sac ple i les tenim de tots colors i de totes les formes imaginables. Però tenim el mal costum de la regeneració cíclica, de la reconstrucció permanent, perquè sabem que, en el fons, la idea és bona. Alguns creiem, i ho creiem fins el moll de l’os, que és l’única opció per sortir del pou i sortir-ne dignament. Per això ara tornem a començar. Ens hi tornem a posar. Quants més siguem millor, però si som pocs, treballarem bé, aquesta vegada ho farem bé, per convèncer als escèptics que estem en el camí correcte, que aquest cop sí, que tenim les coses clares i que hem trobat les persones ideals per creuar el bosc sense que el llop ens queixali.
dijous, 3 de novembre del 2011
Coses de la desproporció
L'any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d'ensenyament català trontolla.
L'any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i... ni cas. També a València 100.000 persones van demanar rebre la senyal d'una televisió pública en català i... ni cas.
Destruir la immersió és un mètode d'extermini lingüístic. L'objectiu: la imposició, la submissió i l'extermini d'una cultura i d'una nació.
L'any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d'ensenyament català trontolla.
L'any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i... ni cas. També a València 100.000 persones van demanar rebre la senyal d'una televisió pública en català i... ni cas.
Destruir la immersió és un mètode d'extermini lingüístic. L'objectiu: la imposició, la submissió i l'extermini d'una cultura i d'una nació.
dimecres, 2 de novembre del 2011
El priorat, un vi de missa?
És el Priorat un vi de missa? Evidentment que no. Ho podria arribar a ser? Evidentment que no. El ritual missaire demana elements insubstancials, lleugers, amb poca presència i, a ser possible, sense cos. La litúrgia cristiana no acceptaria mai un vi a les antípodes de la seva simbologia immaterial i la seva poca consistència estructural. El priorat, el vi del priorat, es troba, per mèrits propis, a l’altre extrem de la indefinició. Té una personalitat enlluernadora i un discurs ben trenat i, per damunt de tot, coherent. Res que se li acosti, ni per casualitat, a la lletania mística dels que miren al cel quan no saben on mirar. El vi de missa ha de ser, com és, un vi amb poca graduació, impersonal i dolç. Un vi badoc que entortolligui les llengües i emboti els cervells. Un vi de missa com cal ha de fer parlar els necis i tenir la preuada habilitat de fer callar als que no ho veuen clar. Un priorat es pot degustar sol mentre esbosses unes preguntes o resols una complicada equació, en canvi, un vi de missa no admet objeccions i sempre va acompanyat d’una merescuda hòstia, una hòstia beneïda, això si.
És el Priorat un vi de missa? Evidentment que no. Ho podria arribar a ser? Evidentment que no. El ritual missaire demana elements insubstancials, lleugers, amb poca presència i, a ser possible, sense cos. La litúrgia cristiana no acceptaria mai un vi a les antípodes de la seva simbologia immaterial i la seva poca consistència estructural. El priorat, el vi del priorat, es troba, per mèrits propis, a l’altre extrem de la indefinició. Té una personalitat enlluernadora i un discurs ben trenat i, per damunt de tot, coherent. Res que se li acosti, ni per casualitat, a la lletania mística dels que miren al cel quan no saben on mirar. El vi de missa ha de ser, com és, un vi amb poca graduació, impersonal i dolç. Un vi badoc que entortolligui les llengües i emboti els cervells. Un vi de missa com cal ha de fer parlar els necis i tenir la preuada habilitat de fer callar als que no ho veuen clar. Un priorat es pot degustar sol mentre esbosses unes preguntes o resols una complicada equació, en canvi, un vi de missa no admet objeccions i sempre va acompanyat d’una merescuda hòstia, una hòstia beneïda, això si.
dimarts, 1 de novembre del 2011
Tot o res
Si no ho dius tot, sempre tindràs alguna cosa a dir. Però, aleshores, els altres, els que t’escolten, no sabran realment com penses, ni com ets. En canvi, si ho dius tot, no et quedarà res més a dir i, amb el temps, deixaràs de ser interessant, perdràs el favor i l’atenció dels altres. Tu tries la proposta i la mesura. Tu esculls la manera d’administrar-ho. Tu, en definitiva, has de preparar la dosi apropiada per mantenir el misteri de la manera més honesta possible.
Si no ho dius tot, sempre tindràs alguna cosa a dir. Però, aleshores, els altres, els que t’escolten, no sabran realment com penses, ni com ets. En canvi, si ho dius tot, no et quedarà res més a dir i, amb el temps, deixaràs de ser interessant, perdràs el favor i l’atenció dels altres. Tu tries la proposta i la mesura. Tu esculls la manera d’administrar-ho. Tu, en definitiva, has de preparar la dosi apropiada per mantenir el misteri de la manera més honesta possible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)