Déjà vu

Sants 2 – Europa B 1

Lliga Cadets Primera Divisió

L'Europa torna a enamorar, però no ha estat suficient. Només perdonen les víctimes. I acaben sent, només els que perdonen, les úniques víctimes de la seva pròpia generositat. Els botxins, en canvi, no es troben mai en aquesta situació, no tenen la necessitat de perdonar perquè mai han estat en disposició de fer-ho. El botxí executa quan ho ha de fer, finalitza el seu encàrrec quan l’ha de finalitzar i no es planteja cap càrrec de consciència ni cap dilema existencial. És, si voleu, extremadament limitat en les seves qualitats, maldestre en les formes i tosc en els hàbits, però sap quin és el seu paper i el desenvolupa amb precisió i solvència. No li demaneu que s’estengui en el desplegament i la descripció d’unes virtuts que no té, però desconfieu de la seva aparença innocent. L’Europa ha muntat un escenari perfecte, o quasi bé perfecte. Ha penjat els llums, ha posat els mobles, ha escombrat el pati i ha decorat la casa. Ho ha fet amb aquella alegria i aquella confiança que dóna el saber-se bàsicament bo i creure en el supòsit que l’altre també ho és. Dos cops de vent li han desmuntat la parada. Des de la seva bondat ha perdonat a un rival amb pell de víctima, però fonaments de botxí. Ha perdonat esperant una correspondència en el tracte que no s’ha produït. El botxí ha reeixit. El futbol es sosté en lleis molt cruels on el “teòricament bo” acaba sent víctima d’un “teòricament dolent” que s’erigeix en implacable botxí. Els botxins no perdonen mai i les víctimes acaben perden el cap, en aquest cas, el partit. Déjà vu.