Pobre de solemnitat

L’any 1905, el meu besavi, sabater de professió, va ser declarat pobre per un tribunal civil de València. Però no us penseu que un pobre qualsevol, sinó pobre de solemnitat, el més alt nivell de l’escala de misèria a la que un pobre podia aspirar. Havia nascut a l’hospici de Saragossa, de pare i mare desconeguts i s’havia casat amb la senyoreta Isabel, una honrada pubilla natural de Formiche Bajo. Va tenir dos fills i molt poques oportunitats. Adobava sabates i guanyava, anant bé les coses, no més de 3 pessetes al mes en jornades de catorze hores entre tapetes i resines. Amb aquest panorama tan fosc no li va quedar un altre remei que sol•licitar l’ajut social que el govern de torn tenia previst per aquests casos. El cert és que, el pobre del meu besavi, no va tenir gaire sort, cosa bastant previsible, i moria poc temps desprès sense poder gaudir de la seva nova situació de privilegi. El meu besavi se’n va anar com havia vingut: sense res. La seva va ser una vida anònima, segurament desesperada, però va tenir el coratge de viure-la i gràcies a la seva insignificant llavor, ara estic recordant al meu besavi que va ser pobre de solemnitat.