Un fred de collons

En dies com el d’avui, amb la meva ciutat col•lapsada per un intens temporal de neu, no puc deixar de pensar en l’amic Al Gore i el seu escalfament global. El termòmetre a zero graus, un vent polar que glaça les pestanyes i, tanmateix, no me’l puc treure del cap. Les canonades se m’han congelat, les plantes del balcó pateixen rigor mortis i, malgrat tot, no me’n puc desfer. La seva figura és omnipresent i el seu discurs apocalíptic, també. Francament, desitjo, en aquest moment de desesperació, que l’amic Gore tingui raó i es compleixi la seva predicció. Qui no desitjaria un parell, o tres, graus més de temperatura i que el tan anunciat escalfament fos una càlida realitat? Però no d’aquí a cinquanta anys, sinó aquest mateix cap de setmana per sortir a passejar amb la família i prendre una mica el sol. Ja fa massa temps que plou i fa un fred insuportable i se m’han acabat les pastilles i estic a tres mil•límetres d’encetar una nova crisi. Amic Al, si pots fer alguna cosa, ara és el moment. T’estaria agraït eternament.