La febre

Us podeu incomodar tant com vulgueu, inquietar i remoure en la vostra cadira però, de cap manera, deserteu. A ningú li agrada sentir que la seva vida és un frau. Que ningú no és innocent, que tothom és culpable. Que tenim la quota de responsabilitat que ens pertoca i que actuem sempre saben el que tenim. Veritats molt dures i dirigides a la boca de l’estomac. Noranta minuts de catarsi col•lectiva sense aconseguir albirar el final del túnel i, quan aquest sembla que arriba, estàs esmicolat. L’encarregat de dir-t’ho és un excepcional Eduard Farelo, en un dels monòlegs més demolidors que he pogut sentir mai i això, creieu-me, deixa petjada. Tant, que el propi actor va demanar expressament a la seva directora no haver de sortir a saludar una vegada acabada la funció perquè no es trobava amb forces de fer-ho. I en puc donar fe, perquè assistint com a públic no et venen ganes d’aplaudir, immers com has quedat, en un profund estat de xoc. Mentre el teu cap no pot desprendre’s de la imatge d’aquella cambrera d’aquell hotel d’aquell país pobre que no viu en una situació provisional. La seva situació serà la mateixa fins el dia que es mori o l’executin uns botxins uniformats en aquell país de misèria i desesperació. No es tracta de que la cambrera avui m’adobi l’habitació, em netegi el bany i em faci el llit. I demà, al revés, que jo li adobi la seva habitació, li netegi el seu bany i li faci el seu llit. La cosa no va així. Ella seguirà sent la cambrera pobre d’aquell hotel miserable, d’aquell país pobre, simplement perquè ha nascut en un àmbit diferent. Aquesta serà la seva única culpa. Els rics, el món ric, no compartirà mai res, perquè per compartir s’hauria de cedir una part del que es té i això faria una mica menys pobres als pobres però ens faria una mica menys rics a nosaltres i això és inacceptable. Si els pobres volen que repartim hauran de produir més i hi haurà d’haver més beneficis i aleshores nosaltres voldrem part d’aquests beneficis i la resta la guardarem per quan no hi hagi beneficis i als pobres ja els hi arranjarem la seva situació l’any que ve. Res canvia. Res canviarà. Que fa doncs que ens aixequem de la cadira i tornem a la nostra “normalitat”? Segurament l’ instint de supervivència que ens insensibilitza i ens fa cada cop la pell més dura. Defensarem els nostres propis interessos i els del nostre clan per damunt de qualsevol qüestió ètica o moral. La febre ens trasbalsa i ens incomoda. És un estat inacceptable, per això hem elaborat els analgèsics.