PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA

El meu somni lent

de la gran pau blanca

sota el cel clement.

Passo pels camins

encalmats que porten

la claror dels cims.

És un temps parat

a les vinyes altes,

per damunt del mar.

He parat el temps

i records que estimo

guardo de l'hivern.

Però tu riuràs,

car veus com es tanquen

llavis catalans.

I es baden al sol

boques de captaires,

plagues de leprós.

Ningú no ha comprès

el que jo volia

que de mi es salvés.

Mai no ha entès ningú

per què sempre parlo

del meu món perdut.

Les paraules són

forques d'on a trossos

penjo la raó.

Branden a ple vent

cordes que no poden

suportar més pes.

El càntic és lluny,

i la greu campana

toca pels difunts.

Ha cessat el ball

de l'altiva monja

i de l'embriac.

La dansa també

del pelut dimoni

amb la reina Esther.

Ja no volta l'ós.

He llegit el llibre

del Predicador.

Deso a poc a poc

dintre de la capsa

tots els meus ninots.

Ara he de callar,

que no tinc prou força

contra tant de mal.

D'un mal tan antic

aquesta veu feble

no et sabrà guarir.

En un estany buit,

manen el silenci

i la solitud.

Sols queden uns noms:

arbre, casa, terra,

gleva, dona, solc.

Només fràgils mots

de la meva llengua,

arrel i llavor.

La mar, el vell pi,

pressentida barca.

La por de morir.

Salvador Espriu

Sinera: Arenys llegit de dreta a esquerra