Treballar pel diable

Que fa que una persona aparentment normal, amb gustos i dèries normals, amb afeccions i conductes normals, decideix, o millor dit accepti, ser directiu o president d’un club de futbol? Es podria entendre que sí aquest club de futbol fos el Barça, el Sevilla o l’Athletic de Bilbao la decisió estaria justificada per la compensació i reso mediàtic que el càrrec comporta. Però i sí el club en qüestió és l’Europa o el Sants, quina mena de contraprestació es pot esperar? Quin estrany mecanisme mou a persones sense ambicions públiques a ocupar llocs de responsabilitat i desenvolupar tasques extremadament complexes i feixugues sense rebre cap retribució material? El temps dedicat, els esforços materials, l’abandonament familiar, els mals de cap, la feina non stop, els dissabtes i diumenges sense descans, la critica constant, la critica sense argument, la critica injusta i també la justa, la incomprensió, la manca de reconeixement, la ingratitud,...com es pot entendre que persones sense cap interès, més enllà del bé del col·lectiu, suportin una situació tan dura? De quina mena de pasta estan fetes aquestes persones per aguantar una pressió desmesurada i, a voltes, cruel? Perquè, malgrat tot, segueixen? Què volen o que busquen? Què pretenen? Quin fosc objectiu els mou? Alguna cosa ha d’haver perquè persones, aparentment normals, s’exposin a un judici públic o a un linxament popular i no em fareu creure que és a canvi de no res. O són bojos o no ens els mereixem.