divendres, 12 de febrer del 2010


Una bona estona
Es cul tura
Indefinicions 24

Pervers: comunicar-se mitjançant la rima
Sexe: desprès del quinze i abans del disset
Celibat: 14,15,17
Subtil: Hugo Cholo
Matalàs: acabar amb el número 1
Safata: per posar als peus. Es venen per parells
Sabata: guardapols mallorquí
Bastard: no arribaràs a l’hora
Bastida: què porta roba
Madeixa: generós
Macaco: en 10
Esdevenir: fes el que puguis per no faltar
Destresa: relaxa
Peatge: acompanyant del rei
Pardal: gol per l’escaire
Trencat: transport ferroviari català
Popular: pànic al pol

dijous, 11 de febrer del 2010


Quan vas acompanyat el camí es fa molt menys llarg
Coses que no s'entenen
Un senyor de l’Aragó

Un senyor què ve de l’Aragó i vol muntar una botiga a Barcelona, hauria de saber què, com a mínim, l’haurà de retolar en català. Ja no parlem d’atendre als seus futurs clients en català, fer els tràmits administratius en català, anar al cinema en català o veure la televisió en català. Res d’això últim se li exigirà. Podrà fer una vida perfectament “normal” en castellà i no haurà de perdre les seves arrels ni el seu idioma. Ara fem-ho al revés, un senyor de Matadepera què vulgui muntar una botiga a Guadalajara, posem per cas, l’haurà de retolar en castellà (i no gosarà denunciar-ho a les autoritats), atendrà als seus clients en castellà, farà tots els tràmits en castellà i anirà al cinema i veurà la tele (si li ve de gust) en castellà. Aquest senyor de Matadepera es veurà sotmès a una immersió lingüística de tres parells de collons i, segurament, acabarà perdent les seves arrels i el seu idioma (reduït a la intimitat). El senyor de Matadepera, malgrat tot, s’ho prendrà bé, perquè ell és conscient de la situació. Sap on va i la realitat que es trobarà. En canvi el senyor de l’Aragó no en té ni idea. Ningú no li ha explicat o li ha explicat malament, què la realitat de Catalunya és un xic diferent. Què a Catalunya, per tocar els ous, ens entossudim a parlar un idioma marginal. Què molt (massa) tímidament anem fent lleis què protegeixen i intenten salvar un idioma mil•lenari que sofreix una forta pressió colonitzadora. Què voldríem viure en català amb normalitat com un senyor de Móstoles viu en castellà, i no ho podem fer. Hauríem de fer entendre al senyor de l’Aragó, i per això cal posar els mitjans necessaris, què al venir a Catalunya aprendrà un nou idioma i noves costums i creixerà en el respecte i la tolerància de la mateixa manera com sí volgués muntar una botiga al centre de Paris on aprendria el francès i els seus costums de manera fluida i gens traumàtica.

dimecres, 10 de febrer del 2010

Company
Voy

Voy con las riendas tensas
Y refrenando el vuelo,
Porque no es lo que importa llegar solo ni pronto
Sino llegar con todos y a tiempo.

León Felipe
Refugi
OK

Hi ha curiositats què a força de ser repetides formen part de la nostra quotidianitat i no ens preguntem pel seu origen i/o significat. Aquest és el cas de l’expressió OK. Utilitzada mundialment, també entre nosaltres, i en canvi tan desconeguda. Què vol dir exactament OK? Perquè l’utilitzem quan volem afirmar que una cosa està bé? Quin és el seu origen? Es veu què l’expressió prové dels EEUU, com era previsible, però el significat és ben curiós. Durant la guerra de secessió (guerra civil), què enfrontava als estats del nord contra els del sud, hi havia el costum, desprès de les batalles, d’escriure en una pissarra el número de víctimes caigudes en combat i quan no n’hi havia, hi posaven 0 killed (zero morts) i d’aquí el OK què tothom entenia com una bona, excel•lent noticia.

dimarts, 9 de febrer del 2010

Atrapats per la copa
Practicar la tècnica

L’altre dia llegia com actua el moviment, millor dit, com és percebut el moviment pel nostre cervell i quins mecanismes es posen en marxa a l’hora de captar-lo. Així vaig aprendre què el moviment recte activa el sistema sacàdic (un moviment ràpid de l’ull) i el moviment curvilini activa un moviment suau. Tot aquell moviment què es produeix en línia recta és percebut pel nostre cervell d’una manera completament diferent a sí aquest mateix moviment es produeix en línia corba. La línia recta fa que es presti atenció, única i exclusivament, al punt de sortida i al punt d’arribada, en canvi, la línia corba fa que el cervell es fixi en el trajecte obviant tant el punt de sortida com el d’arribada. Doncs resulta què aquesta particularitat del nostre cervell és freqüentment utilitzada, conscient o inconscientment, per algunes persones per dirigir la nostra atenció a allà on els hi convé. Sí no vols que el teu interlocutor sàpiga d’on vens o on vols anar a parar, entretén-lo amb els detalls, fes sucosa la història i omple-la d’anècdotes. Sí per el contrari no vols que s’adoni del que estàs tramant actua ràpidament, fes-li veure el principi i el final i distreu-lo durant. Sí vols que la distracció sigui completa, fes-lo riure. El riure atura el temps i distorsiona la percepció del cervell, fins el punt que es desorienta i és incapaç de racionalitzar el que ha vist o el que ha passat. Només se’n recordarà del principi i, evidentment del final. És la tècnica dels il•lusionistes i segur que ja la coneixíeu.

dilluns, 8 de febrer del 2010

No cal anar sempre pel mateix camí
És el meu país un país de covards?

Quan l’alcaldessa de Cunit, no només no dóna cobertura i protecció a una ciutadana d’origen magrebí del seu municipi, què ha estat amenaçada, què ha sofert assetjament i vexacions per part de la màxima autoritat de la comunitat musulmana, sinó què l’abandona a la seva sort i li demana expressament que s’abstingui de presentar qualsevol denúncia amb el ridícul argument de preservar la pau social i de no provocar un conflicte que pugui alterar la convivència. Quan una llei essencial, necessària i justa per la preservació de la llengua catalana (en el cinema, però podria ser en qualsevol altre àmbit) arriba amb trenta anys de retard i quan arriba no s’aplica per no ofendre, per no molestar a les grans distribuïdores i no crear un “conflicte social”. Quan la llei del tabac es fa amb timidesa i es va allargant la seva entrada en vigor per por a la pressió de les grans multinacionals del tabac i al possible rebuig d’alguns segments de la població. Quan es segueixen succeint, amb total impunitat, la matança d’animals a les places de toros per no desmantellar el negoci d’uns pocs, però poderosos grups econòmics. Quan la Federació Catalana de Futbol és desautoritzada una i altra vegada per la Federació Espanyola sense posar la més mínima objecció ni presentar cap queixa per no molestar a qui mana i córrer el risc de perdre el càrrec. Quan l’Ajuntament de Barcelona, escollit democràticament, decideix per majoria què no cedirà els seus locals per a celebrar cap consulta popular, què s’oposa frontalment a l’exercici democràtic del dret a decidir i erosiona els principis bàsics de la nostra societat. Quan una democràcia nega els drets democràtics argumentant prudència i sentit de la responsabilitat, aquesta democràcia fa pudor a mort i la por és la veritable gestora dels seus actes. Quan aquestes coses (i algunes altres) passen, sento una profunda i descoratjadora tristesa pel meu país.

diumenge, 7 de febrer del 2010

Raonablement semblants
Brolladors bessons

Europa B 4 – Sant Ignasi 2
Hospitalet At. 2 – Europa D 5

Lliga Cadets Primera i Segona Divisió respectivament

Fer el seguiment d’aquests dos equips és com entrar en un bucle del temps on tot es repeteix de forma sistemàtica. Cada setmana tenim exemples d’aquesta situació inversemblant què la converteix en un dels casos més curiosos què s’hagin donat mai. Jornada darrera jornada es produeixen els mateixos resultats i el que és més xocant, les mateixes conductes, inèrcies i condicionants. Sí el B es relaxa desprès d’un partit exigent, el D, també ho fa. Sí el D dóna moltes facilitats al seu rival, permetent que agafi aire i li compliqui el resultat, el B, també. Sí el B decideix anar per feina i no donar treva a l’adversari, el D, també ho fa. Sí el D juga com els àngels i deixa enllestit el partit en 10 minuts, el B, no vol ser menys i també ho fa. I el més curiós, el realment rellevant, és què ho fan a l’uníson, és a dir, coincidint en el temps. Són dues trajectòries estranyament paral•leles i dignes de ser analitzades com a fenomen paranormal per la seva arrel indesxifrable. Dos equips com dues gotes d’aigua què treballen igual, juguen igual, pateixen igual i somien amb el mateix paradís. Gota malaia, gota lliure sense embotellar què embotella rivals fins a extenuar-los i sotmetre’ls. Aigua fresca de brollador per apaivagar la set dels que volen b/veure bon futbol. Així són aquests dos equips i aquesta és la manera què tenim de tastar-los.
Un esplèndid sostre
Barres i estrelles

Europa A 2 – Sant Andreu 1

Lliga Nacional Juvenil

Trajectòria ascendent, clarament ascendent. Primer va retornar la lògica davant el Jabac. Desprès es va fer justícia davant la Damm. La passada setmana es va produir la sorpresa (o no tant) davant el Barça. I aquesta jornada s’han confirmat tots els pronòstics derrotant al Sant Andreu. Deu punts dels últims dotze possibles. Deu punts treballats, buscats i merescuts què deixen a l’Europa en una situació, sinó còmoda, com a mínim tranquil•litzant. Uns darrers resultats què no són més que la constatació i consolidació d’una trajectòria ascendent què ha de permetre afrontar els propers partits sense l’ansietat d’aconseguir punts per damunt de qualsevol altre consideració. La necessitat et fa presoner del resultat i sempre va associada a l’angoixa, els nervis i la precipitació. Sense aquesta pressió paralitzadora, però amb la tensió i predisposició adequada, es pot veure a un Europa què doni el millor de sí mateix en un tram de lliga essencial per al seu futur immediat. Poder anar a Badalona sense urgències i amb la moral reforçada pels bons resultats i la feina ben feta és, ha de ser, una garantía de futbol sense complexos. L’Europa està en disposició, a poc què s’ho proposi i cregui, de fer possible el què, fa poques setmanes, només era una espessa nebulosa. No és l’hora d’instal•lar-se en el cofoisme ni el relaxament. S’ha arribat fins aquí per mèrits propis i amb una generosa inversió d’esforç i sofriment què no es pot malmetre. Cal aprofitar aquest capital i treure’n els rèdits què li corresponen. En les properes setmanes coneixerem sí aquest equip ha tocat sostre o, per contra, desprès de vèncer a les “barres”, el seu sostre són les estrelles.
Solució oral

Jo també soc partidari de resoldre els problemes parlant. El que pot semblar, a priori, una cosa molt senzilla, resulta que no ho és tant. Les persones, algunes persones, tenen veritables dificultats per comunicar-se, sigui per timidesa, inseguretat, manca de vocabulari o incapacitat tècnica. Aquestes persones pateixen un veritable calvari què els fa viure en un estat d’aïllament malaltís i gens satisfactori. D’aquí l’oportunitat de fàrmacs, com el de la fotografia, que corregeixen aquesta alteració de la conducta. És un potent elixir què fluïdifica el llenguatge, facilita l’expressió i basteix una estructura adequada per construir arguments. Pres amb regularitat i en petites dosis, sempre sota la supervisió d’un metge, en poques setmanes notareu els seus efectes. S’ha d’anar en compte amb els efectes secundaris què poden provocar un excés de verborrea, inclús en situacions què no cal, i una insistència excessiva en els propis arguments difícil de controlar. És curiós, però, què els efectes secundaris més accentuats es donen, no tant en el prenedor del xarop, sinó en el receptor dels missatges, l’interlocutor. Aquest pot experimentar somnolència, avorriment i, arribat a l’extrem, un alt grau d’irritabilitat. Finalment i, davant tractaments de llarg termini, es poden presentar símptomes d’intoxicació. Un dels casos més coneguts va ser el de Mónica Levinsky, becària de la Casa Blanca, què desprès de 3 mesos continuats prenent el xarop va cometre un dels excessos orals més famosos de la Història. El president Clinton es trobava al despatx oral, perdó, oval, davant d’un enorme problema i la servicial (i intoxicada) Mónica va ser capaç de resoldre’l aplicant una, simple i regeneradora, solució oral. No cal dir què el medicament en qüestió va ser retirat del mercat d’Estats Units, més per problemes politics que no pas farmacològics, però aquesta és una altra història.

divendres, 5 de febrer del 2010


Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí
No arribes sí no comences
23/1/2010
Apunteu aquesta data

El passat Dissabte 23 de Gener, es va presentar en societat a l’aula magna de L’ Universitat d’Economia de la UPB la plataforma “Barcelona decideix”. En aquesta assemblea inaugural hi varen ser representades més de 120 entitats de tota la ciutat i un gran nombre de persones a títol personal. Desprès de mesos de treball en silenci es va fer públic l’esquelet sobre el què s’haurà de construir, ordenar i omplir tots els espais necessaris per aixecar aquesta plataforma que neix apartidista, transversal i amb la clara voluntat de ser plural. El seu objectiu, el seu únic objectiu, no és un altre que promoure, organitzar, tutelar i fer possible la celebració, a la nostra ciutat, d’un referèndum o consulta popular on els ciutadans es puguin pronunciar respecte a la independència de Catalunya. Cal insistir en l’aspecte què aquesta plataforma no pren partit per cap de les opcions, ni en un ni en altre sentit, simplement s’encarregarà de fer viable la consulta des d’una perspectiva democràtica, neutral i extremadament curosa amb el respecte a totes les tendències i posicionaments. Des d’aquesta vocació popular i oberta a tothom la plataforma demana l’adhesió de totes les entitats de Barcelona que vulguin col•laborar en l’organització d’aquesta iniciativa democràtica en exercici de la seva responsabilitat. La plataforma va quedar agrupada per districtes amb l’encàrrec de reunir-se en els propers dies per bastir les organitzacions què puguin treballar des de la base i presentar les propostes i avenços a la propera assemblea. “Barcelona decideix” s’ha posat en marxa. És un fet històric què demana la implicació, el compromís i la complicitat de tots els que pensem què una altra realitat és possible. Què la prevenció, la por, la timidesa o la prudència no ens facin covards. Per dignitat i responsabilitat fem, entre tots, què la consulta prosperi.

dijous, 4 de febrer del 2010

De picnic al Mar Mort (The Dead Sea)
La paritat és una parida

No puc estar més d’acord amb aquelles veus que es queixen, i amb raó, del doble cost que representa viure a Catalunya. Tot es paga per duplicat. Impresos per duplicat. Senyals de tràfic per duplicat. Rètols per duplicat. Formularis de l’Administració per duplicat. Documents per duplicat. Instruccions per duplicat. Tot costa, ens costa, el doble. I ara, amb la nova llei del cinema en català, es pretén que la despesa es dupliqui i, com tot, l’acabem finançant nosaltres. Posem-hi fre. Aturem-ho. Prou duplicats i fem el que faria qualsevol país normal, fem-ho tot en català, única i exclusivament en català. És l’ idioma que correspon i ens estalviaríem molts problemes i molts, molts diners.

dimecres, 3 de febrer del 2010

Diu la teoria de l'evolució què venim dels micos, quina aberració
El planeta del simis

Quan us trobeu en un bar d’un camp de futbol fent un tallat i observeu com un grup de persones, a pocs metres d’on vosaltres esteu, es posen a to a base de carajillos, trifásicos, barrechas i altres subtileses etíliques. Quan la conversa llisca cap l’exabrupte i el mal gust. Quan escalfen la gola com sí es preparessin per cantar. Quan exhibeixen un lèxic incomprensible que serieu incapaços de memoritzar, reproduir i ja no diguem, entendre. Quan comença el partit com qui comença una batalla. Quan els insults brollen a dojo sense un destinatari clar. Quan està clar que l’únic objectiu és insultar. Quan s’incita l’agressivitat des de la grada i es fa apologia de la violència. Quan els teòrics educadors es converteixen en instigadors de conflictes. Quan es ridiculitza i es fa escarni del país d’ acollida i de la seva llengua. Quan l’àrbitre sempre s’equivoca i és la diana de tots els improperis. Quan l’equip rival sempre fa trampes, juga brut i són una colla de fills de puta. Quan l’esport és el menys important. Quant el futbol és un pretext. Quan el partit és una excusa. Quan no es controlen les emocions i es cau en el més patètic dels espectacles. Quan la ignorància és llei i es mataria en el seu nom. Quan es perd i no es sap perdre. Quan es guanya i no es sap guanyar. Quan tres passades seguides és una provocació i una diagonal de trenta metres un insult. Quan buscar la pilota no s’entén. Quan buscar la cama del rival és lo habitual. Quan jugar a futbol està fora de lloc. Quan totes o algunes d’aquestes coses passen estareu, amb tota seguretat, en terra hostil. El nom del Club o del camp és anecdòtic, però tots ells semblen tallats pel mateix patró i això, al marge de decebedor, no deixa de plantejar seriosos dubtes sobre el futur de l’espècie. Hi ha grups homínids què segueixen mantenint uns hàbits i costums del neolític, demostrant la seva poca o nul•la capacitat d’adaptació al medi. Ens civilitzem en la mesura que som capaços d’allunyar-nos de lo irracional, però està clar que no tothom evoluciona en la mateixa direcció ni a la mateixa velocitat. El futbol, encara què us sembli estrany, és un precís i fiable mesurador d’aquest grau d’evolució. Feu la prova.

dimarts, 2 de febrer del 2010

No em toquis els nassos
Amor transversal

El meu amic Roger té un problema d’identitat. Un problema d’aquells que s’anomenen, existencials. Sent com és, un militant convençut i actiu d’Iniciativa fins al punt de dedicar-se professionalment. Vaja, un d’aquells vocacionals que han acabat fent de la política el seu modus vivendi. Grenyut anys setanta. Un look kumbaia que tomba d’esquenes. Una arracada a l’orella dreta (diu que, posats a foradar, sempre la dreta). Una teòrica marxista i un reciclatge verd. Una praxis de tio enrotllat en el cos a cos però un xic aspre en la distancia. Separat amb dos fills: Ernest i Fidel, nascuts de la revolució cubana. Viu a Barcelona i li agradaria viure al camp. Doncs aquest home d’una peça, estricte i lleugerament fonamentalista, se’ns està desmuntant. Fa dies que no dorm i quan ho fa, ho fa malament. No es pot concentrar en una altra cosa que no sigui la Montserrat Nebrera. El Roger està enamorat. Bojament enamorat. Obsessionat amb una dona a anys lluny del seu ideari i, en canvi, tan a prop del seu imaginari. Tot es va precipitar ara fa una setmana. El Roger dinava amb un amic en un petit restaurant de Sant Gervasi i ves per on, a la taula del costat hi va seure la Montserrat Nebrera, elegantíssima, bellíssima, repartint somriures com els reis reparteixen caramels. No cal dir que el meu amic Roger va quedar bocabadat. Per uns moments va pensar que era mort, que estava al cel i que allò era el paradís on tots els somnis es fan realitat. Va trigar a reaccionar i quan ho va fer ja era tard per amagar els seus sentiments. Tothom se’n va adonar. La Montserrat també. Va acabar de dinar com va poder sense deixar de mirar la seva musa i en arribar al cafè, va passar. La Montserrat es va aixecar de la cadira i amb aquell posat de mite inabastable es va acostar al Roger al temps que li deia: no has deixat de mirar-me tota l’estona. Ens coneixem? Blanc com el paper de fumar, així es va quedar l’amic Roger, però encara va tenir forces per etzibar-li: no, però m’agradaria. Doncs, perquè no em truques un dia i veiem com ho podem arreglar? Li va respondre al mateix temps que li deixava una targeta amb el número de telèfon damunt la taula. Ho faré. Va concloure el Roger amb veu tremolosa. Això espero. Per cert, com et dius? Roger, em dic Roger i soc d’Iniciativa. Cap problema, jo em dic Montse i tinc molta iniciativa. Ens veiem.
Han passat sis dies des d’aquella tarda extraordinària. El Roger s’ha tallat els cabells, s’ha tret l’arracada, s’ha comprat una camisa a Furest i s’ha donat de baixa del partit. Ha col•locat els nens amb la seva mare i aquesta tarda trucarà a la Montse. Tota la sort del món per al meu amic Roger i el seu somni transversal.

dilluns, 1 de febrer del 2010

Efectes especials
Cinema en català

Diu la teòrica que l’Administració (en majúscules) ha de vetllar pels seus administrats. És a dir, ha de procurar posar els mitjans legislatius i de gestió per afavorir a tots aquells als que representa. Ho recordo perquè de vegades, només de vegades, aquest principi tan bàsic i lògic s’oblida. L’obliden els administradors, però també, malauradament, els administrats. Posem per exemple l’escandalós cas del cinema doblat en català. Un país amb un idioma propi que ha costat (i de fet, està costant) veritables esforços perquè no desaparegui sota la pressió asfixiant del castellà i tot l’aparell d’un estat bel•ligerant, un idioma en permanent escac com a conseqüència d’aquesta pressió exercida per la força de les armes en temps de guerra i per l’hàbil gestió de la demografia en temps de pau, amb la gens dissimulada intenció de convertir-lo en una peça de museu, en un vestigi del passat o en una altra llengua morta de les que s’estudien a les universitats. És, perquè m’entengueu, com l’efecte del musclo zebra o el silur a les terres de l’Ebre. Especies nouvingudes que estan modificant, de manera irreversible, l’ecosistema autòcton. El mecanisme és molt senzill: s’introdueix un depredador insaciable, ben preparat, ben dotat i amb tota la logística i suport que pugui necessitar per a dur a terme la seva tasca colonitzadora. Poc a poc, sense fer soroll i a esperar els resultats. I els resultats estan a la vista. Al meu país el cinema doblat al català no existeix. Tot el cinema que es projecta a les sales és en musclo zebra, és a dir, en l’ idioma impropi (no propi) del país. Quan en una societat “lliure”, l’Administració respecta les iniciatives privades sense intervenir en els seus afers i aquestes, en canvi, no només no són sensibles a la idiosincràsia de l’entorn on exerceixen la seva tasca sinó què a més vulneren els drets elementals dels ciutadans privant-los de la seva pròpia llengua, és aleshores, quan l’Administració (en majúscules) ha d’intervenir per preservar la carpa davant l’expansió del silur. Sí la iniciativa privada (negoci) lesiona els drets més elementals del país, l’Administració ha de crear lleis (i fer-les complir) correctores d’aquesta situació anòmala. Titllar a l’Administració d’intervencionista quan es limita a vetllar pels drets dels seus administrats és una actitud, pel cap baix, mesquina, farisea i hipòcrita. Sí els exhibidors, distribuïdors i tota la patuleia haguessin fet el correcte ara no tindríem aquest enorme musclo zebra instal•lat al Maremàgnum, al Cinesa Diagonal o al Grup Balaña. Sense aquest depredador voraç la vida al riu seria més normal i al meu país també.