Amb l’ajuda dels Sants
Jornada rodona per al Sants que amb la seva victòria al Ruiz Casado, davant el Sant Gabriel, aconsegueix refer-se de l’empat de la darrera setmana a casa i deixa a l’Europa a 4 punts. Un Europa que ho ha tornat a passar malament al Nou Sardenya, no tant per joc ni ocasions, sinó per resultat. Dos xuts a porta del Masnou, el segon al minut 93, li han permès treure petroli d’un duel, a priori, desigual i favorable als locals. Alguna cosa ha canviat darrerament a l’equip del Maresme, doncs els recents resultats no es corresponen al lloc que ocupen a la classificació. Arrencar dos punts a domicili, primer a la Muntanyesa, i avui a l’Europa és una gesta a l’abast de pocs equips. Si mantenen aquesta progressió, no trigaran en sortir dels llocs de cua, per instal·lar-se en posicions molt més còmodes i avantatjoses.
Duríssim el correctiu aplicat pel Júpiter, en només 45 minuts, als nois de la Barceloneta. Si bé era previsible i, fins i tot lògic, que els mariners sortissin derrotats de la Verneda, ningú es podia imaginar que el correctiu fos tan sever. El Júpiter a casa segueix intractable i la Barceloneta ha perdut el nord i sembla un vaixell a la deriva. Els darrers resultats, sigui per lesions, per mala sort, per condicions, per crisi anímica,...el cert és que estan sent d’allò més decebedors i preocupants. Necessiten una victòria i la necessiten ja, sinó volen veure seriosament compromesos els arguments proposats a principi de Temporada.
Per l’Anguera, el mateix anàlisi de la setmana passada, el calendari favorable de principi de Temporada els hi va fer creure que els miracles eren possibles i els va desconnectar, un pèl, de la realitat. A la que han començat a arribar els partits compromesos, la sagnia de punts ha anat deixant en evidència el potencial real d’aquest equip instal·lat en un núvol. D’ací al final de la primera volta, el Júpiter, la Barceloneta, l’Hospitalet i el Sants, posaran a prova la consistència dels “industrials” i ens donaran la justa mesura de la qualitat del gas que els inflava.
El Trajana, empatat a punts amb el Júpiter, es consolida al tercer lloc i retalla la seva distància amb el segon classificat. Ha fet del seu camp un fortí i poc a poc va presentant les seves credencials per a disputar, o si més no, posar difícil el liderat del grup.
Amb el Catalònia, la ja avorrida, per repetida, història de sempre. Es posen amb avantatge clara al marcador, amb un bon joc i autoritat, per acabar llençant per la borda, en un tres i no res, tot el botí aconseguit. De un clar 2 a 0 a un 2 a 2, repetint, per enèsima vegada, l’enfonsament físic i mental a les segones parts. Vaja, un clàssic.
L’ Unificació segueix pujant, aquest cop a expenses d’un Pere Gol defenestrat. El Santa Eulàlia, per la seva part, i malgrat millorar, no ha estat capaç de treure res positiu de la visita als seus veïns “grans”, un Hospitalet en una notable davallada forma física, que els hi està ocasionant més problemes dels que serien desitjables per als seus interessos. El Santa una setmana més segueix a la cua i cada cop queda menys marge de maniobra, encara que en el futbol, ja se sap, tot és possible i sinó...t’ho inventes.
diumenge, 7 de desembre del 2008
dissabte, 6 de desembre del 2008
Mal d’alçada
Quan tot semblava favorable als interessos de la Muntanyesa, quan s’havia col·locat molt a prop del cap de la classificació, en una setmana, en tan sols una setmana, han deixat escapar 4 valuosíssims punts, que segur trobaran a faltar en el còmput general de la Lliga. Dos partits, en teoria accessibles, on tot feia preveure que sumarien els 6 punts en joc, s’ha saldat en dos empats, un a casa davant el Masnou, i avui a la gàbia d’Hebrón enfront un Catalònia molt irregular. En futbol no n’hi ha prou en ser bo o dolent, en tenir qualitats tècniques reconegudes i contrastades. Calen moltes altres coses, i entre elles, la consistència mental, la solidesa anímica, el gust pel treball, la capacitat de sacrifici i la fe en allò que fas. No seré jo qui signifiqui quines d’aquestes característiques li manquen a la Muntanyesa i quines no. Qui hagi seguit o segueixi la seva trajectòria, qui ha tingut la possibilitat de veure alguns dels seus partits, que en tregui les conclusions. Ara fa només una setmana, corria la brama de que la Muntanyesa era el millor equip d’aquest grup, i que per fi, desprès d’un començament decebedor, s’havia enganxat als llocs capdavanters amb series opcions de liderat. Aquest campionat encara haurà de donar moltes voltes, però a aquest pas, les de la Muntanyesa seran com les “Tio Vivo”, voltes sobre sí mateix per a no anar enlloc.
Quan tot semblava favorable als interessos de la Muntanyesa, quan s’havia col·locat molt a prop del cap de la classificació, en una setmana, en tan sols una setmana, han deixat escapar 4 valuosíssims punts, que segur trobaran a faltar en el còmput general de la Lliga. Dos partits, en teoria accessibles, on tot feia preveure que sumarien els 6 punts en joc, s’ha saldat en dos empats, un a casa davant el Masnou, i avui a la gàbia d’Hebrón enfront un Catalònia molt irregular. En futbol no n’hi ha prou en ser bo o dolent, en tenir qualitats tècniques reconegudes i contrastades. Calen moltes altres coses, i entre elles, la consistència mental, la solidesa anímica, el gust pel treball, la capacitat de sacrifici i la fe en allò que fas. No seré jo qui signifiqui quines d’aquestes característiques li manquen a la Muntanyesa i quines no. Qui hagi seguit o segueixi la seva trajectòria, qui ha tingut la possibilitat de veure alguns dels seus partits, que en tregui les conclusions. Ara fa només una setmana, corria la brama de que la Muntanyesa era el millor equip d’aquest grup, i que per fi, desprès d’un començament decebedor, s’havia enganxat als llocs capdavanters amb series opcions de liderat. Aquest campionat encara haurà de donar moltes voltes, però a aquest pas, les de la Muntanyesa seran com les “Tio Vivo”, voltes sobre sí mateix per a no anar enlloc.
Moviment d’escacs: escac al peó
Rei: hola, soc el rei.
Peó 3: sí, ja us he conegut.
Rei: escolta, que he parlat amb la reina i volem proposar-te que deixis de ser peó i passis a ser alfil.
Peó 3: com? Jo alfil, però que us heu begut l’enteniment? Perdó majestat, però no ho entenc, sinó se fer diagonals i els meus moviments són previsibles i de curt abast.
Rei: ja n’aprendràs. Està decidit. Volem que ens facis costat, que protegeixis a la reina del cavall i la torre, que li facis de pantalla, que...
Peó 3: el cavall i la torre? Que no són del nostre bàndol?
Rei: en teoria sí, però a vegades se n’obliden. Ja els coneixes, el cavall és un anàrquic, té uns moviments molt estranys, treballa sol i no respon a cap estratègia col·lectiva. I la torre, la torre viu molt allunyat de nosaltres, tot el dia maldant per enrocar-se i a la que pot, se’n va a l’altre punta del taulell buscant aventures solitàries o flirtejant amb la torre rival. Els enemics són fàcilment identificables: van d’un altre color, però els que són com tu i com jo, o això sembla, ens poden provocar una falla més gran que la de San Andrés a Califòrnia.
Peó 3: però rei meu, esteu segur que jo soc la peça adequada, soc baixet, no tinc la talla teva, ni la de la reina, ni tan sols la del propi alfil. Només soc un peó buscant la manera de sobreviure en aquesta jungla de quadros i procurant que no se’m mengin les negres.
Rei: romanços! A més no tens alternativa, ets l’únic peó lo suficientment estúpid i innocent per ocupar aquest càrrec. No acceptaré una negativa per resposta. Soc el rei i espero que així ho entenguis.
Peó 3: si aquesta és la vostra voluntat...m’haureu de donar la roba per acomplir el meu nou càrrec.
Rei: bé, això de la roba haurà d’esperar, en aquests moments tenim un problema a la duana, però aviat quedarà resolt.
Peó 3 sobrevingut a alfil: al vostre servei majestat, sempre al vostre servei.
Rei: hola, soc el rei.
Peó 3: sí, ja us he conegut.
Rei: escolta, que he parlat amb la reina i volem proposar-te que deixis de ser peó i passis a ser alfil.
Peó 3: com? Jo alfil, però que us heu begut l’enteniment? Perdó majestat, però no ho entenc, sinó se fer diagonals i els meus moviments són previsibles i de curt abast.
Rei: ja n’aprendràs. Està decidit. Volem que ens facis costat, que protegeixis a la reina del cavall i la torre, que li facis de pantalla, que...
Peó 3: el cavall i la torre? Que no són del nostre bàndol?
Rei: en teoria sí, però a vegades se n’obliden. Ja els coneixes, el cavall és un anàrquic, té uns moviments molt estranys, treballa sol i no respon a cap estratègia col·lectiva. I la torre, la torre viu molt allunyat de nosaltres, tot el dia maldant per enrocar-se i a la que pot, se’n va a l’altre punta del taulell buscant aventures solitàries o flirtejant amb la torre rival. Els enemics són fàcilment identificables: van d’un altre color, però els que són com tu i com jo, o això sembla, ens poden provocar una falla més gran que la de San Andrés a Califòrnia.
Peó 3: però rei meu, esteu segur que jo soc la peça adequada, soc baixet, no tinc la talla teva, ni la de la reina, ni tan sols la del propi alfil. Només soc un peó buscant la manera de sobreviure en aquesta jungla de quadros i procurant que no se’m mengin les negres.
Rei: romanços! A més no tens alternativa, ets l’únic peó lo suficientment estúpid i innocent per ocupar aquest càrrec. No acceptaré una negativa per resposta. Soc el rei i espero que així ho entenguis.
Peó 3: si aquesta és la vostra voluntat...m’haureu de donar la roba per acomplir el meu nou càrrec.
Rei: bé, això de la roba haurà d’esperar, en aquests moments tenim un problema a la duana, però aviat quedarà resolt.
Peó 3 sobrevingut a alfil: al vostre servei majestat, sempre al vostre servei.
dijous, 4 de desembre del 2008
Sembla que parlin de tú i de mí
Cantares
Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.
Nunca perseguí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.
Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...
Nunca perseguí la gloria.
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...
Antonio Machado
Cantares
Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.
Nunca perseguí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.
Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...
Nunca perseguí la gloria.
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...
Antonio Machado
dimecres, 3 de desembre del 2008
T’has equivocat
Hi ha una variant de la incompetència que consisteix en confondre’s de rival. El fet de no identificar amb precisió a l’adversari comporta una gran despesa energètica malbaratada allà on no toca i que desprès, quan realment la necessites, no en disposes. Per aconseguir èxits, per reeixir, és imprescindible dissenyar un pla estratègic a curt, a mig i a llarg termini, on es visualitzin clarament els objectius i proposar tots els recursos per assolir-los. Equivocar-se en la tria del rival i en l’esforç que hem d’aplicar en cada cas i en cada moment, pot portar conseqüències molt negatives que minvaran les nostres possibilitats de cara als resultats finals.
Posem com a exemple la disputa d’una lliga de futbol, i per no fer-ho tan genèric, ens centrarem en un campionat de juvenils de primera i segona divisió. Hi ha equips que lluny d’haver fet un plantejament seriós, ajustat a les seves possibilitats reals, es confonen d’adversari i davant un conjunt superior, fan un esforç molt per damunt de les seves capacitats, esforç que acaben pagant a la setmana següent, i a l’altra i a l’altra,...amb rivals molt més assequibles i directes i on sí que els hi era exigible i necessari aquest esforç per aconseguir els objectius reals. Per treure un bon resultat en un enfrontament amb un contrari més qualificat, són capaços de sacrificar 3, 6, 12 punts amb adversaris del mateix nivell o, fins i tot, més fluixos. Aquest és el preu que paguen per la seva mala planificació i per la seva incapacitat d’adaptació al medi, un medi cruel que no en deixa passar una i et gira el mitjó a la mínima que et despistis.
Tot això en el millor dels casos. Pitjor, molt pitjor, quan s’identifica l’adversari amb la figura de l’àrbitre, el públic rival, les baixes del propi equip, les característiques del terreny de joc, ...
Encertar-la abans de començar ens aplana el camí. Un bon diagnòstic fa que tinguem molt clar el tractament a seguir i, en conseqüència, i és el que importa, arribar amb bona salut a l’objectiu final.
Hi ha una variant de la incompetència que consisteix en confondre’s de rival. El fet de no identificar amb precisió a l’adversari comporta una gran despesa energètica malbaratada allà on no toca i que desprès, quan realment la necessites, no en disposes. Per aconseguir èxits, per reeixir, és imprescindible dissenyar un pla estratègic a curt, a mig i a llarg termini, on es visualitzin clarament els objectius i proposar tots els recursos per assolir-los. Equivocar-se en la tria del rival i en l’esforç que hem d’aplicar en cada cas i en cada moment, pot portar conseqüències molt negatives que minvaran les nostres possibilitats de cara als resultats finals.
Posem com a exemple la disputa d’una lliga de futbol, i per no fer-ho tan genèric, ens centrarem en un campionat de juvenils de primera i segona divisió. Hi ha equips que lluny d’haver fet un plantejament seriós, ajustat a les seves possibilitats reals, es confonen d’adversari i davant un conjunt superior, fan un esforç molt per damunt de les seves capacitats, esforç que acaben pagant a la setmana següent, i a l’altra i a l’altra,...amb rivals molt més assequibles i directes i on sí que els hi era exigible i necessari aquest esforç per aconseguir els objectius reals. Per treure un bon resultat en un enfrontament amb un contrari més qualificat, són capaços de sacrificar 3, 6, 12 punts amb adversaris del mateix nivell o, fins i tot, més fluixos. Aquest és el preu que paguen per la seva mala planificació i per la seva incapacitat d’adaptació al medi, un medi cruel que no en deixa passar una i et gira el mitjó a la mínima que et despistis.
Tot això en el millor dels casos. Pitjor, molt pitjor, quan s’identifica l’adversari amb la figura de l’àrbitre, el públic rival, les baixes del propi equip, les característiques del terreny de joc, ...
Encertar-la abans de començar ens aplana el camí. Un bon diagnòstic fa que tinguem molt clar el tractament a seguir i, en conseqüència, i és el que importa, arribar amb bona salut a l’objectiu final.
dimarts, 2 de desembre del 2008
Esperanza, quina Esperanza?
Esperanza la “cobarde”. La que fuig amb la cua entre les cames en el primer avió disponible. Com era allò de que el capità era la darrera persona a abandonar el vaixell que s’enfonsa. Un càrrec públic, un càrrec electe té, o ha de tenir, responsabilitat sobre els seus conciutadans. Un càrrec amb “mando” ha d’afrontar les situacions de crisi des del mateix lloc on es produeix la crisi, li va amb el càrrec i amb el sou, que no és poc. Deu ser molt més fàcil jugar a cuinetes en el seu Madrid idíl·lic, que enfrontar-se a una situació dramàtica lluny de casa. Aleshores, quan sorgeix un problema, és pot veure el grau d’implicació, l’alçada moral d’un dirigent incapaç de fer front a una situació que s’escapa a la seva quotidiana monotonia d’intrigues de la cort. Com n’és de sagnant la compareixença pública d’aquesta senyora explicant les seves cuites, quan a Bombai encara quedaven centenars de persones a les que ella, en teoria, representa, esperant un avió que no acabava d’arribar per poder tornar a casa.
Avis per a navegants, feu-vos amics o propers a la senyora Esperanza Aguirre, tindreu assegurat, davant de qualsevol conflicte, que sereu els primers en ser evacuats i els primers en ser retornats a la seguretat de la vostra llar per poder explicar, com caminàveu descalços en mig de bassals de sang.
Esperanza la “cobarde”. La que fuig amb la cua entre les cames en el primer avió disponible. Com era allò de que el capità era la darrera persona a abandonar el vaixell que s’enfonsa. Un càrrec públic, un càrrec electe té, o ha de tenir, responsabilitat sobre els seus conciutadans. Un càrrec amb “mando” ha d’afrontar les situacions de crisi des del mateix lloc on es produeix la crisi, li va amb el càrrec i amb el sou, que no és poc. Deu ser molt més fàcil jugar a cuinetes en el seu Madrid idíl·lic, que enfrontar-se a una situació dramàtica lluny de casa. Aleshores, quan sorgeix un problema, és pot veure el grau d’implicació, l’alçada moral d’un dirigent incapaç de fer front a una situació que s’escapa a la seva quotidiana monotonia d’intrigues de la cort. Com n’és de sagnant la compareixença pública d’aquesta senyora explicant les seves cuites, quan a Bombai encara quedaven centenars de persones a les que ella, en teoria, representa, esperant un avió que no acabava d’arribar per poder tornar a casa.
Avis per a navegants, feu-vos amics o propers a la senyora Esperanza Aguirre, tindreu assegurat, davant de qualsevol conflicte, que sereu els primers en ser evacuats i els primers en ser retornats a la seguretat de la vostra llar per poder explicar, com caminàveu descalços en mig de bassals de sang.
dilluns, 1 de desembre del 2008
Globus que s’inflen, globus que es desinflen
Confirmada la sinèrgia que feia previsible un triomf del Júpiter a casa, on encara no ha perdut cap punt i confirmada també, per lògica, la derrota d’un Hospitalet en plena crisi de resultats i sobretot de joc.
Una de freda i una de calenta, així és com va transcorrent la lliga de la Barceloneta. Si la setmana passada va acabar perdent un partit que tenia guanyat, aquesta, ha estat al inrevés, un partit que anava perdent, finalment l’ha acabat guanyant a expenses d’un Trajana que ha fet molt, però no el suficient per endur-se un resultat favorable de la seva visita a la costa. El Trajana veu així frenada, momentàniament, la seva escalada a la classificació. Una ensopegada que beneficia i tranquil·litza als equips capdavanters que veuen com, poc a poc, les distancies entre equips es van ampliant.
Una Anguera, que va cremar les seves naus la darrera setmana al Nou Sardenya, ha tornat a la crua realitat, i ha estat un Sant Gabriel, sembla que definitivament recuperat, qui s’ha encarregat de fer-los baixar dels núvols. Poc els hi durat el miratge als de l’Escola Industrial i la bombolla de sabó s’ha esvaït on més mal fa: a casa i davant la seva gent. La propera setmana serà clau pel futur immediat d’aquest equip i, segurament, el col·locarà al lloc que li pertoca.
Un Vilassar en caiguda lliure s’ha deixat els punts a Masnou, davant un dels, fins ara, pitjor classificats. El Masnou, amb aquesta clara victòria, agafa una mica d’aire que li permet obrir forat amb els darrers classificats, que segueixen abonats a la cua. El Vilassar, perdent ahir, passa, per mèrits propis, a formar part del pou d’on li costarà molt sortir sí no canvia la seva dinàmica de mals resultats.
Dom Bosco recuperat? Tan de bo. El resultat obtingut la setmana passada davant el Pere Gol no és significatiu de res. Estava clar que qualsevol resultat que no fos la victòria a La Salut, hauria estat un rotund fracàs. En canvi, el meritori triomf davant el Catalònia, pot donar confiança a un equip molt mancat d’autoestima i fer que aquesta treballada i merescuda victòria sigui un punt d’inflexió en el seu esdevenir immediat. El Catalònia, per la seva part, segueix donant per bona la impressió que té millor equip sobre el paper, que no pas els resultats obtinguts i la cada cop més perillosa classificació que ocupa. S’haurà d’espavilar i fer-ho ja, no per aconseguir lluitar pel títol, cosa que en aquests moments sembla una tasca impossible, sinó per defugir els llocs de descens, que cada cop estan més a prop.
Gens sorprenent, i ja ho vaig avançar la darrera setmana, l’Unificació Bellvitge pujarà, encara que el d’aquesta jornada no hagi estat un rival - com ho podria dir sense ferir sensibilitats- , diguem-ne que no ha estat un rival a la seva alçada. Un rival que no ha posat cap dificultat en un triomf fàcil dels locals i que haurem d’esperar compromisos més exigents per valorar el potencial real de l’Unificació. El Santa Eulàlia...callaré, els resultats parlen per ells mateixos.
Confirmada la sinèrgia que feia previsible un triomf del Júpiter a casa, on encara no ha perdut cap punt i confirmada també, per lògica, la derrota d’un Hospitalet en plena crisi de resultats i sobretot de joc.
Una de freda i una de calenta, així és com va transcorrent la lliga de la Barceloneta. Si la setmana passada va acabar perdent un partit que tenia guanyat, aquesta, ha estat al inrevés, un partit que anava perdent, finalment l’ha acabat guanyant a expenses d’un Trajana que ha fet molt, però no el suficient per endur-se un resultat favorable de la seva visita a la costa. El Trajana veu així frenada, momentàniament, la seva escalada a la classificació. Una ensopegada que beneficia i tranquil·litza als equips capdavanters que veuen com, poc a poc, les distancies entre equips es van ampliant.
Una Anguera, que va cremar les seves naus la darrera setmana al Nou Sardenya, ha tornat a la crua realitat, i ha estat un Sant Gabriel, sembla que definitivament recuperat, qui s’ha encarregat de fer-los baixar dels núvols. Poc els hi durat el miratge als de l’Escola Industrial i la bombolla de sabó s’ha esvaït on més mal fa: a casa i davant la seva gent. La propera setmana serà clau pel futur immediat d’aquest equip i, segurament, el col·locarà al lloc que li pertoca.
Un Vilassar en caiguda lliure s’ha deixat els punts a Masnou, davant un dels, fins ara, pitjor classificats. El Masnou, amb aquesta clara victòria, agafa una mica d’aire que li permet obrir forat amb els darrers classificats, que segueixen abonats a la cua. El Vilassar, perdent ahir, passa, per mèrits propis, a formar part del pou d’on li costarà molt sortir sí no canvia la seva dinàmica de mals resultats.
Dom Bosco recuperat? Tan de bo. El resultat obtingut la setmana passada davant el Pere Gol no és significatiu de res. Estava clar que qualsevol resultat que no fos la victòria a La Salut, hauria estat un rotund fracàs. En canvi, el meritori triomf davant el Catalònia, pot donar confiança a un equip molt mancat d’autoestima i fer que aquesta treballada i merescuda victòria sigui un punt d’inflexió en el seu esdevenir immediat. El Catalònia, per la seva part, segueix donant per bona la impressió que té millor equip sobre el paper, que no pas els resultats obtinguts i la cada cop més perillosa classificació que ocupa. S’haurà d’espavilar i fer-ho ja, no per aconseguir lluitar pel títol, cosa que en aquests moments sembla una tasca impossible, sinó per defugir els llocs de descens, que cada cop estan més a prop.
Gens sorprenent, i ja ho vaig avançar la darrera setmana, l’Unificació Bellvitge pujarà, encara que el d’aquesta jornada no hagi estat un rival - com ho podria dir sense ferir sensibilitats- , diguem-ne que no ha estat un rival a la seva alçada. Un rival que no ha posat cap dificultat en un triomf fàcil dels locals i que haurem d’esperar compromisos més exigents per valorar el potencial real de l’Unificació. El Santa Eulàlia...callaré, els resultats parlen per ells mateixos.
diumenge, 30 de novembre del 2008
Jo hi sóc si tu vols ser-hi
Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc paíssense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat.
Que sense tuno ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t'han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
si no res no em lliga aquí
que sense tu no sé entendre
cap demà ni cap país...
Proclamo que les banderes,
símbols, pàtries i demés,
tan sols quan a tu et serveixen
me'ls estimo i me'ls faig meus.
Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
serem sols un país lliure
si som lliures els seus fills,
serem només si volem
i aquest repte ens fa més rics.
Lluis Llach
Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc paíssense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat.
Que sense tuno ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t'han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
si no res no em lliga aquí
que sense tu no sé entendre
cap demà ni cap país...
Proclamo que les banderes,
símbols, pàtries i demés,
tan sols quan a tu et serveixen
me'ls estimo i me'ls faig meus.
Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
serem sols un país lliure
si som lliures els seus fills,
serem només si volem
i aquest repte ens fa més rics.
Lluis Llach
dissabte, 29 de novembre del 2008
Sans i estalvis
Sants 1 - Europa C 1
Potser no ha estat el millor partit d’ambdós equips en el que portem de Temporada, potser no ha estat un prodigi de tècnica ni virtuosisme futbolístic, potser no ho ha estat, perquè en aquell terreny i en aquelles condicions no era possible. Però ha sigut un dels enfrontaments més intensos i constants que he vist darrerament. Cap dels 2 equips ha buscant conscientment l’empat, cap equip ha apostat per un futbol conservador i avar, cap equip volia deixar “viu” al rival, l’un, el Sants, per donar un cop definitiu a la lliga i deixar a l’Europa a sis punts, l’altre, el visitant, per donar un cop d’efecte, guanyant al camp de l’actual líder per igualar-lo a la classificació. El que són les coses, el resultat menys volgut per totes dues parts, ha sigut a la postra, el resultat definitiu. Un empat on el Sants ha perdut els seus primers dos punts a casa i que bé haurien pogut ser els tres. Per ocasions, per mèrits i per punts (si hagués estat un combat de boxa) l’Europa es podria haver endut el partit. Tan sols un clamorós error arbitral ha privat als escapulats d’una victòria més que justa. No ha estat un partit clarament dominat per cap dels dos equips, l’equilibri, la igualtat, ha sigut el denominador comú en moltes fases del partit. Un partit, com era previsible, bastant travat, on costava molt combinar i fer més de tres passades seguides. Un partit on semblava, per moments, que l’Europa s’adaptava millor a les difícils condicions del terreny creant les úniques i veritables ocasions de perill davant la porteria rival. El Sants ha tingut la pilota en algunes fases del partit, però en terra de ningú, i sense saber que fer-ne amb ella. Poques, per no dir cap ocasió de perill per part de l’equip local, és un pobre bagatge per a una primera part que a acabat tal i com havia començat: 0 a 0.
Novament, a la represa, les millors ocasions han estat per l’equip visitant, que fins i tot en aquesta fase del joc, dominava al seu rival. Un claríssim u contra u errat per l’Europa i la lesió del seu central han descentrat momentàniament als graciencs, cosa que ha aprofitat l’equip local, per fer l’1 a 0, en l’única aproximació a l’àrea visitant. Poc els hi durat l’alegria als de Sants, ja que un cop de cap a les acaballes del partit ha fet pujar el definitiu empat a 1 al marcador. No ha estat un resultat just, però si més no, no ha estat tan injust com el gol del Sants feia preveure.
Repartiment de punts que deixa les coses iguals, o quasi. Repartiment de punts que afavoreix als perseguidors i estreny una mica més la capçalera de la classificació. Setmana a setmana els equips van creixent i trobant el seu lloc al Paradís o...al infern.
Sants 1 - Europa C 1
Potser no ha estat el millor partit d’ambdós equips en el que portem de Temporada, potser no ha estat un prodigi de tècnica ni virtuosisme futbolístic, potser no ho ha estat, perquè en aquell terreny i en aquelles condicions no era possible. Però ha sigut un dels enfrontaments més intensos i constants que he vist darrerament. Cap dels 2 equips ha buscant conscientment l’empat, cap equip ha apostat per un futbol conservador i avar, cap equip volia deixar “viu” al rival, l’un, el Sants, per donar un cop definitiu a la lliga i deixar a l’Europa a sis punts, l’altre, el visitant, per donar un cop d’efecte, guanyant al camp de l’actual líder per igualar-lo a la classificació. El que són les coses, el resultat menys volgut per totes dues parts, ha sigut a la postra, el resultat definitiu. Un empat on el Sants ha perdut els seus primers dos punts a casa i que bé haurien pogut ser els tres. Per ocasions, per mèrits i per punts (si hagués estat un combat de boxa) l’Europa es podria haver endut el partit. Tan sols un clamorós error arbitral ha privat als escapulats d’una victòria més que justa. No ha estat un partit clarament dominat per cap dels dos equips, l’equilibri, la igualtat, ha sigut el denominador comú en moltes fases del partit. Un partit, com era previsible, bastant travat, on costava molt combinar i fer més de tres passades seguides. Un partit on semblava, per moments, que l’Europa s’adaptava millor a les difícils condicions del terreny creant les úniques i veritables ocasions de perill davant la porteria rival. El Sants ha tingut la pilota en algunes fases del partit, però en terra de ningú, i sense saber que fer-ne amb ella. Poques, per no dir cap ocasió de perill per part de l’equip local, és un pobre bagatge per a una primera part que a acabat tal i com havia començat: 0 a 0.
Novament, a la represa, les millors ocasions han estat per l’equip visitant, que fins i tot en aquesta fase del joc, dominava al seu rival. Un claríssim u contra u errat per l’Europa i la lesió del seu central han descentrat momentàniament als graciencs, cosa que ha aprofitat l’equip local, per fer l’1 a 0, en l’única aproximació a l’àrea visitant. Poc els hi durat l’alegria als de Sants, ja que un cop de cap a les acaballes del partit ha fet pujar el definitiu empat a 1 al marcador. No ha estat un resultat just, però si més no, no ha estat tan injust com el gol del Sants feia preveure.
Repartiment de punts que deixa les coses iguals, o quasi. Repartiment de punts que afavoreix als perseguidors i estreny una mica més la capçalera de la classificació. Setmana a setmana els equips van creixent i trobant el seu lloc al Paradís o...al infern.
EL MIL
Aquells que teniu una certa edat, o bé memòria, o bé curiositat històrica, o bé interès pel passat recent, o bé, simplement, teniu amplis coneixements sobre, el que s’ha volgut anomenar, cultura general, l’acrònim del títol us haurà transportat a principis dels anys 70 i més concretament a l’existència d’un grup revolucionari, poc conegut fora del nostre país, i que responia a les sigles de MIL: Movimiento Ibérico de Liberación, tristament famós pel cas Puig Antich, un dels líders del moviment, condemnat a pena de mort pel règim feixista del general Franco.
El MIL va ser un moviment ideològicament complex, amb un substrat pricipalment anarquista i que tindria, avui dia, un fort component anti-sistema. Aquest grup no es va limitar a ser un moviment d’agitació ideològica, sinó que va optar per la lluita armada com a única possible sortida a la situació regnant i amb el decidit propòsit d’obrir camins cap a la liquidació de la dictadura.
Desaparegut amb l’execució de Puig Antich i la detenció de la majoria dels seus membres, el grup va passar a formar part de l’imaginari col·lectiu d’un temps i d’un país que, tot just, començava la seva reconstrucció nacional i social.
divendres, 28 de novembre del 2008
Terra de diversitat
Casualitat o causalitat? Que el primer i darrer classificat, és a dir, el Sants i el Pere Gol siguin els únics equips que tenen el camp de terra, és només una coincidència o una capriciosa broma del destí? Té alguna relació directa o indirecta en la situació d’ambdós? Els afavoreix? Els perjudica? Seria els seus resultats diferents sí el camp fos de gespa? Jugaria millor el Pere Gol o, ho faria pitjor el Sants? La capacitat d’adaptació al medi, la generació de recursos més enllà dels estrictament tècnics, són un factor tan important com per a ser decisius? El Sants ha estat més hàbil que el Pere Gol alhora de gestionar els principals “accidents” del terreny de joc?
Preguntes i més preguntes al voltant d’un fet curiós i que, segurament, no té una sola resposta. I més quan cada dia es fa evident que el futbol modern ja no depèn d’un únic vector, d’un sol aspecte, com podria ser, la tècnica individual d’un o altre jugador. Les tàctiques, l’estratègia, la concentració, les ganes i també, perquè no, l’estat i les característiques de la superfície sobre la que es disputen els partits prenen cada vegada més protagonisme en el desenvolupament final d’aquests. Tot és important i algun cop, fins i tot, vital. En fi, una anècdota més o no, per a una lliga d’allò més interessant i competida.
Casualitat o causalitat? Que el primer i darrer classificat, és a dir, el Sants i el Pere Gol siguin els únics equips que tenen el camp de terra, és només una coincidència o una capriciosa broma del destí? Té alguna relació directa o indirecta en la situació d’ambdós? Els afavoreix? Els perjudica? Seria els seus resultats diferents sí el camp fos de gespa? Jugaria millor el Pere Gol o, ho faria pitjor el Sants? La capacitat d’adaptació al medi, la generació de recursos més enllà dels estrictament tècnics, són un factor tan important com per a ser decisius? El Sants ha estat més hàbil que el Pere Gol alhora de gestionar els principals “accidents” del terreny de joc?
Preguntes i més preguntes al voltant d’un fet curiós i que, segurament, no té una sola resposta. I més quan cada dia es fa evident que el futbol modern ja no depèn d’un únic vector, d’un sol aspecte, com podria ser, la tècnica individual d’un o altre jugador. Les tàctiques, l’estratègia, la concentració, les ganes i també, perquè no, l’estat i les característiques de la superfície sobre la que es disputen els partits prenen cada vegada més protagonisme en el desenvolupament final d’aquests. Tot és important i algun cop, fins i tot, vital. En fi, una anècdota més o no, per a una lliga d’allò més interessant i competida.
dijous, 27 de novembre del 2008
Aloma Aloma, que arriba desprès de Boscos endins, és la darrera producció de Dagoll Dagom, basada en la novel·la homònima de Mercè Rodoreda i que s’està representant aquests dies al TNC. Convertida en un musical, gènere en els que els de Dagoll, és mouen com peix a l’aigua i en tenen la mà trencada, l’obra és un prodigi de sensibilitat que us trasbalsarà i us commourà profundament. El text és brillant i les cançons, totes elles originals, ens reforcen i amplien una història molt propera i emotiva. Voleu cap a Aloma.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)