Pilotes fora 

Ens diu Pere Navarro, que cada dia destil•la perles: -"Si el PSC desapareix, CiU o ERC estaran molt satisfets" 

Permeteu-me que discrepi, una vegada més, de la falsa perspectiva a la que el dirigent socialista ens té acostumats. Si el PSC desapareix, senyor Navarro, li garanteixo que ni CiU ni ERC estaran molt satisfets, tal i com vostè imprudent i ignorantment afirma. Qui realment estarà satisfet, perquè així ho està treballant sense desànim, és vostè senyor Navarro. Ningú més que vostè i els que són com vostè seran, i de fet són, els únics responsables de la liquació del PSC i de la seva, més que probable desaparició. 

No pot atribuir a d’altres el que només és mèrit seu i de tots aquells que, des de fa temps, han decidit que el PSC és una anomalia en l’encaix espanyol i que amb el PSOE ja n’hi ha prou. Són vostès, els que, amb l’excusa d’un federalisme impossible, basteixen una coartada que els hi va prou bé per dur a terme la seva “solució final”: la desaparició d’un partit històric que ha aixoplugat moltes sensibilitats i il•lusions i ara es veu abocat al desastre. Tot i tot, gràcies a vostè i a gent com vostè que obrirà cava quan l’objectiu s’aconsegueixi. 

Ni CiU, ni ERC, ni Iniciativa, ni la mare que els va parir. Només Pere Navarro i els de la seva corda seran extremadament feliços i comptaran, com no, amb l’etern agraïment de Ferraz i l’esperit de la cinquena columna. Com a mínim sigui honest senyor Navarro, ja sé que és molt demanar, i no tiri pilotes fora amb declaracions que ja no es creu ningú.

La vida ens dóna penes...i també alegries

El pelfut 

Que som una nació, ja ningú ho posa en dubte, és un estadi absolutament superat. Fixeu-vos que, fins i tot Espanya, que en podia ser refractària, ho té clar i així ho ha reconegut pública i reiteradament. Com s’entendria aquesta insistència en anomenar-nos nacionalistes sinó fóssim una nació? I nacionalista, per definició, és tot aquell que propugna o afavoreix la unitat o la independència de la seva nació. Per tant, si Espanya ens reconeix com a nacionalistes i no com a regionalistes, és perquè ens reconeix com a ciutadans d’una nació i no pas d’una regió. 

Arribats a aquest punt, i amb els reconeixements (i aclariments) pertinents, cal recordar el dret internacional que té tota nació a la seva autodeterminació i a decidir lliurement sobre el seu destí. Catalunya no és una regió com la pròpia Espanya reconeix i, en conseqüència, no són aplicables els arguments regionalistes amb els que ens volen fer combregar. 

Si Catalunya és una nació, que ho és, ha de tenir, per llei, els mateixos drets que qualsevol altra nació i és ella, i només ella, la que ha de decidir quina mena d’animal vol ser. On s’ha vist, i on està escrit, que hagi de demanar permís a una altra nació per auto determinar-se? És com si el meu veí de replà, pel fet de pertànyer a la mateixa comunitat, pogués decidir quina mena d’economia he de portar, quina dieta he de seguir i a quin sant m’he d’encomanar. 

Veïns, si. Bons veïns, també. Però jo he de poder comprar-me el pelfut que vulgui i, encara més, no tinc perquè pagar el pelfut del 3er. 2a. o el del 4art. 1a.

Catalunya a dieta

La dieta Dukan 

Vivint prop del Paral•lel em resulta relativament senzill (i atractiu) recórrer als paral•lelismes. Prenem, per exemple, el cas de Pierre Dukan i la seva “miraculosa dieta” 

Qui no coneix, per via directa o bé per un amic, veí, conegut o saludat, la dieta Dukan? Qui no ha sentit parlar o, fins i tot, l’ha posat en pràctica o ha tingut la temptació de posar-la? Segons el propi doctor, més de 40 milions de persones arreu del món segueixen, o han seguit en un moment de la seva vida, aquesta polèmica i nociva dieta. 

La “dieta miracle” Dukan combat l’obesitat d’una manera desequilibrada i gens científica amb conseqüències tràgiques per a la salut de les persones i amb efectes secundaris greus i irreversibles. Els desesperats (i abduïts) seguidors de la dieta perden pes amb relativa facilitat però a canvi de patir uns danys col•laterals crònics que deterioren la seva salut. 

I és en aquest escenari on podem aplicar el paral•lelisme. Catalunya està sotmesa, des de temps immemorials, a l’estricte règim de la dieta Dukan. La diferència, l’escandalosa diferència, és què la dieta de Catalunya no és voluntària sinó forçada des d’un Estat que l’aplica sense dret de rèplica i argumentant, és un dir, la bondat de la seva pràctica. 

Catalunya sota el jou de l’Estat Dukan i la seva “dieta miracle” no deixa de perdre pes. L’aprimament està tocant fons i li comencen a penjar les molles per tots els racons del cos. Catalunya s’està quedant en els ossos i, el que és pitjor, està desenvolupant patologies, tant físiques com mentals, a conseqüència d’una dieta restrictiva que provoca alteracions biològiques i psicològiques que interfereixen en el seu funcionament.

L’Espanya Dukan està entossudida a que Catalunya es pugui posar el biquini aquesta propera primavera i que els ronyons li deixin de funcionar a la tardor. De totes maneres alguna cosa falla: com és que aquesta nociva dieta aprima Catalunya i, en canvi, engreixa Espanya? En Pierre Dukan ens ho hauria d’explicar o, si més no, buscar una formula correctora. Encara que, coneixen el pa que es dóna i coneixent el personatge, dubto de la seva implicació i la conseqüent solució. 

I per acabar amb el paral•lelisme, destacar que el col•legi de metges francès ha fet pública l’expulsió del doctor Dukan per pràctiques que lesionen greument el codi ètic de la professió. 

Fixeu-vos com el col•legi de metges (paral•lelisme de la UE) no ha actuat contra els pacients sinó contra el metge , és a dir, ha actuat contra el causant del mal, l’ ideòleg de la dieta, i no contra els soferts pacients que la pateixen. 

Jurisprudència i paral•lelisme per a aquells que teoritzen sobre el sexe dels àngels.

Set Yourself Free

Passar per la pedra

Què Déu ens agafi confessats 

Perquè les cares visibles del PP, i moltes d’invisibles, temoroses de Déu, practiquen sense complexes l’egocentrisme en contra del primer manament (estimaràs Déu sobre totes les coses) del seu guia moral i el que dóna sentit a la seva existència? 

Perquè els líders del PP s’omplen la boca amb el nom de Déu per justificar els seus injustificables actes violant el segon manament (no prendràs el nom de Déu en va) del seu cap espiritual? 

Perquè un partit com el PP, un partit catòlic, apostòlic i romà fins el moll de l’os, es nega a santificar la festa de l’onze de Setembre, infringint deliberadament el tercer manament (santificaràs les festes) del decàleg del seu esser suprem? 

Perquè els membres i votants del PP, un partit profundament catòlic, estan a favor de la pena de mort i, en conseqüència, contra el cinquè manament (no mataràs) de l’Església que diuen seguir? 

Perquè un partit com el PP, obligat a la puresa per designi diví, es caracteritza per una aposta clara en favor dels actes impurs en forma de constitucions, lleis, decrets, bans i altres eufemismes per escarnir el pròxim, desatenent el sisè manament (no cometràs actes impurs) de la seva causa primera? 

Perquè els membres del PP, els seus acòlits, circumdants i familiars, tenen com a pràctica habitual el robatori i l’espoli del pròxim transgredint el setè manament (no robaràs) del dogma amb el que asseguren combregar? 

Perquè els membres del PP, un partit amb rectes conviccions religioses, no dubten a l’hora d’aixecar falsos testimonis i mentir de forma habitual, contravenint el vuitè manament (no diràs fals testimoni ni mentiràs) del Déu que diuen seguir? 

Perquè un partit tan capellaner com el PP, no només admet els pensaments i els desitjos impurs, sinó que del seu foment n’ha fet norma, desobeint el novè manament (no consentiràs pensaments ni desitjos impurs) de l’Altíssim? 

Perquè els membres i socis del PP, un partit cristianament integrista, no té cap escrúpol per apropiar-se dels bens del pròxim conculcant el desè (no desitjaràs els béns aliens) manament de les Taules de la Llei? 

Tots els manaments trepitjats per aquells que es presenten com la reserva moral d’Occident i que no tenen cap mena d’escrúpol en infringir-los segons la seva conveniència. Però quin respecte es pot esperar d’uns autèntics fills de Sodoma (quart manament: honraràs al teu pare i la teva mare)?

pepe rubianes -a la mierda la puta españa-

Son soneta vine a mi

Ni una hora de son

Què la possibilitat, remota possibilitat, de que l’UE expulsi d’Europa el futur Estat Català, no us tregui ni una hora de son. Segons he pogut saber d’aquells que saben, no d’aquells que menteixen per salvaguardar els seus interessos, la situació que plantejarà una Catalunya independent serà, si més no, una situació complexa. Això diuen els experts juristes de l’UE i així ho reafirmen els organismes judicials competents del Parlament Britànic. 

Les lleis de la Comunitat Europea no preveuen escenaris com l’escocès o el català. No hi ha res legislat al respecte i, en conseqüència, el que s’hagi de fer per regular la nova situació s’haurà de repensar. L’UE haurà d’adaptar la seva normativa per donar sortida a un nou escenari escrupolosament democràtic i pacífic. 

A l’UE, a la democràtica i civilitzada UE, no li convé obrir hostilitats amb alguns dels seus membres, i més si es té en compte la determinada voluntat europeista i la solvència contrastada d’aquests. A Europa, a l’UE li convé, i molt, l’encaix de Catalunya en el seu sí i farà tot el que calgui per mantenir un dels seus actius més solvent, còmplice i compromès. 

L’UE ha confessat, perquè ho té en els estatuts, que no farà fora a cap membre de la seva comunitat a no ser que aquest membre ho sol•liciti. Els ciutadans europeus de països que pertanyen a la UE són ciutadans de ple dret i, és en aquest sentit, que es podria donar la paradoxa, en el cas més extrem, de que Catalunya com a Estat hagués de passar un període de prova per tornar a ser membre, mentre els seus ciutadans, els ciutadans de Catalunya, ho seguirien sent sense cap mena de restricció. 

El que dèiem al principi, una situació força complexa, però, en cap cas, inquietant. Només qüestió de temps.

Ni una hora de son.

Imperdible

La peli

 

Pel•lícula recomanada pel cap de setmana:

La primera carga al machete 

Títol original La primera carga al machete 

Any 1969 

Durada 84 min. 

País Cuba 

Director Manuel Octavio Gómez 

Guió Alfredo del Cueto, Jorge Herrera, Manuel Octavio Gómez, Julio García Espinosa 

Música Leo Brouwer, Pablo Milanés 

Fotografia Jorge Herrera (B&W) 

Repartiment José Antonio Rodríguez, Adolfo Llauradó, Idalia Anreus, Omar Valdés, Eduardo Moure, Raúl Pomares, Pablo Milanés 

Productora ICAIC 

Gènere Drama 

Siglo XIX. Histórico 

Sinopsis El film reconstrueix, amb un tractament documental de vella crònica, fragments de la lluita independentista cubana iniciada el 1868, especialment la primera càrrega al matxet, encapçalada per Màxim Gómez, que converteix el matxet en una arma decisiva enfront del fort i poderós colonialisme espanyol. (FILMAFFINITY)

Film de culte

El precedent 

Aquí teniu el precedent històric sobre el que s’ha dissenyat l’estratègia del PP en el seu desembarcament a Catalunya. 

Primera Càrrega a Matxet 

Fet ocorregut el 4 novembre de 1868 , en Pi de Baire, antiga província de Orient , Cuba , durant l'inici de la Guerra dels Deu Anys . 

Els Fets: Des Santiago de Cuba va sortir rumb a Bayamo una columna espanyola de més de 700 homes al comandament del coronel Quirós. En el seu avanç, la força peninsular arriba pràcticament sense aturar-se fins al caseriu de Baire , on cau en una emboscada preparada per, el llavors sergent de l' Exèrcit Libertador , Màxim Gómez . 

A causa de la gran superioritat de les forces enemigues, Gómez decideix atacar a curta distància utilitzant matxets, arma que el molt bé coneixia per haver usat en les conteses al seu país natal. El resultat del combat va ser desastrós per a la columna espanyola que va haver de retirar-se després d'haver desenes de morts i ferits. Per la part mambí només van resultar ferits uns pocs homes.

Significació: A partir d'aquest moment les tropes cubanes comptarien amb una arma summament efectiva i de fàcil adquisició per part de tots els bel•ligerants, que a més infonia temor a les files espanyoles al so de l'ordre de carregar al matxet. 

No hi ha casualitats sinó causalitats. L’estelada és d’inspiració cubana i les forces peninsulars temen que la història es repeteixi. La diferència, important diferència, és que la càrrega dels catalans no serà amb matxets, sinó amb un allau de vots que no podran contenir.

A cops d'il·lusió

El matxet* 

Què es pot esperar d’una persona que confon els vots amb “cops de matxet”? Segurament em diríeu que res de bo. I si us digués que aquesta persona es dedica i viu de la política i té una alt càrrec en el partit que governa el seu país? Doncs segurament em diríeu que es tracta d’un líder tribal d’un país de l’Àfrica profunda i subdesenvolupada. I si us digués que aquest país és Espanya, la “tribu” és el PP i la persona es diu Cospedal? 

Aquesta és, amb permís dels hutus i els tutsis, la tipologia de la “tribu” que mana a Espanya i amb la que pretenen que ens entenguem els catalans. Una “tribu” per a la que la democràcia és un mal evitable i els vots una molèstia intolerable. 

Espanya és, amb els seus líders al capdavant, una reserva antropològica de primera magnitud on el matxet és la principal eina de diàleg i la colonització la seva única raó (desraó) de ser. 

*Nota: el matxet no és un matxo petitet, sinó una arma de tall que fa servir la Cospedal

El cant del signe

La vergonya 

Vivim en una anomalia tan desconcertant que, en contra d’evolucionar cap a la normalització, tendeix a la radicalització i l’enquistament. Perquè al català que es parla al País Valencià, a la Comunitat Valenciana, al Reino de Valencia o, si ho preferiu, a las provincias de Levante (perquè cap sensibilitat si senti exclosa) se l’anomena valencià? Algú em pot explicar perquè una llengua canvia la seva nomenclatura per la del territori on es parla? Algú coneix algun altre cas (mundial) com el que ens ocupa? Potser l’anglès que es parla a Australià s’anomena australià? I l’espanyol que es parla a Argentina, argentí? O el portuguès que es parla a Brasil, brasilè? O el francès que es parla al Canadà, canadenc? O l’àrab que es parla a Marroc, marroquí?

Posats a ser singulars i originals, potser hauríem de batejar el català que es parla a Olot, olotí; el català de Tortosa, tortosí i, perquè no, el valencià que es parla a Borriol, borriolenc. La lògica del mesquí. 

Realment estem davant d’un cas únic, alhora patètic, que deixa al descobert la gran misèria intel•lectual d’una comunitat mancada d’autoestima i que s’avergonyeix de la seva pròpia idiosincràsia. 

Mentre no s’accepti la realitat que et defineix i conforma, mentre no es diguin les coses pel seu nom i es segueixi alimentant l’auto odi, no es podrà ser un país normal i, el que és pitjor, ni tan sols es pot optar a ser un país.

Amb uns altres plans

El pla 

Això està fet: Mariano Rajoy té un pla. I no us penseu que és un pla qualsevol, un pla per anar a sopar, de cap de setmana o per passar les vacances com solen tenir els vulgars mortals; Mariano Rajoy té un pla, un pla lluminós per aturar la deriva independentista catalana i, el més extraordinari, és que pensa posar-lo en pràctica. 

A poc que el pla de Rajoy sigui com la majoria dels seus plans i el seu empeny sigui l’habitual en ell, podem garantir, sense por a equivocar-nos, que estem molt a prop de la independència. 

Per centenars d’anys que passin, no podrem agrair prou tot el que Mariano Rajoy està fent per Catalunya, per la seva cohesió, per la seva presa de consciència i per treballar incansablement per la seva sobirania. 

Si Mariano Rajoy no existís, certament, l’hauríem d’inventar. 

Benvinguts doncs els plans de Rajoy i la seva lúcida, brillant i intel•ligent estratègia. 

Ves que en un futur no haguem de commemorar, com a fets transcendents, l’ 11 de setembre, el dia de la independència i els plans de Rajoy.

Insectes de tots colors

Al dictat 

El més terrible de les dictadures no és, malgrat la seva perversitat, la figura del dictador, sinó les condicions socials que afavoreixen la seva aparició, la mateixa acceptació d’aquesta situació i l’adhesió inexplicable que genera. 

Dictadors catòlics, apostòlics i romans que no tenen cap mirament alhora de saltar-se el cinquè manament per aconseguir els seus pertorbats objectius i que són acompanyats en la seva bogeria per una inexplicable corrua d’ abduïts que li riuen les gràcies. No s’entén l’estampa del dictador, però encara menys el fervor místic i l’afinitat que desperta. 

Que el feixisme s’hagi bressolat i hagi crescut en països essencialment catòlics no deixa de ser un fet, si més no, sorprenent i que s’hauria de sotmetre a un judici en profunditat. El feixisme, la Inquisició i mes enllà, les mateixes croades, han trobat històricament el seu marc ideal en països de rel cristiana i les seves propostes sempre han estat beneïdes i perdonades per la pròpia Església i els seus dirigents. 

Feixisme, totalitarisme, intolerància, abús de poder, acumulació de riquesa,...i amb tot, la utilització del nom de Déu en va, com a coartada per servir els seus diabòlics interessos.

Entre el blanc i el negre

Talla, digues prou! 

En una relació de parella hi ha dos patrons que cal tenir en compte. Un: t’involucres en la passió de l’altre, la vius. Dos: te’n desentens, mires cap a un altre lloc. Tots dos són vàlids si hi ha acord mutu previ! Però hi ha un tercer patró, molt habitual...i inadmissible! Quin? Doncs, deplorar l’afició de la teva parella, criticar-la, mortificar-la, dissuadir-la, fer-la canviar. 

Davant d’aquest darrer patró cal aplicar un concepte que es fa servir a la borsa: l’stop loss. O sigui, tallar la pèrdua, deixar de perdre. 

No s’entén que moltes parelles s’obsedeixin en continuar amargant la vida l’un a l’altre. No té cap sentit. Ningú no t’obliga a estar amb una altra persona. Si no t’agrada, si trobes que hi perds...talla, digues prou!

Sense cortina

Molta merda! 

La rosa tatuada, El policia de las ratas, El crèdit, Marry me a little, À la ville de...Barcelona, El nom, Barcelona, La família irreal, Els Feréstecs, Terra de ningú, Celobert, Els jugadors, Incendis, Cop de rock, Agost, Dispara/agafa tresor/repeteix, Llum de guàrdia, Aventura, L’habitació blava, Luces de bohemia,... 

Aquestes són algunes de les obres de teatre que s’han representat a Barcelona en el darrer any. Són, només, les que he tingut el plaer de veure i, per tant, en tinc una idea bastant aproximada de la qualitat de la proposta. Sense entrar a valorar les que no he vist, caldrà convenir que el nivell ha estat extraordinàriament alt. Ves que no sigui cert allò de que els temps difícils estimulen la creativitat i la precarietat econòmica fa que la tria sigui més acurada i s’optimitzin els recursos. Sigui com sigui, el cert és que hem pogut gaudir d’una de les millors temporades teatrals dels darrers anys i que, a força de qualitat, han escurat les nostres butxaques amb propostes imperdibles. 

Tan de bo aquesta inèrcia no s’aturi i la gent de teatre ens segueixi obsequiant amb propostes tan interessants i satisfactòries com les que hem assaborit els darrers mesos. Hi ha fusta perquè això no es dilueixi i les noves incorporacions fan que el futur es vegi amb un justificat optimisme. La rosa tatuada del TNC és un exemple, el darrer exemple, de les coses ben fetes i confirma la confiança en aquest futur que es preveu força estimulant. Molta merda!

Un mur d'escales

La impostura dels reis

Algú els hi hauria de dir a aquells nens que ploren desconsoladament perquè no poden veure els reis d’orient a la cavalcada, que tot és una farsa, una intencionada i enorme mentida. Que no s’amoïnin, que el seu maldol no està justificat perquè els reis són uns impostors i que no han d’esperar res d’ells perquè res serà el que obtindran. Algú els hi hauria d’eixugar les llàgrimes que enterboleixen els seus innocents ulls per poder veure la realitat sense parafernàlia, globus de colors i barbes postisses. 

Els reis no han estat mai màgics, ni generosos, ni honrats, ni tan sols bones persones. Tot el que han fet ha estat en benefici propi, sempre han servit els seus interessos i els interessos dels seus. Tant és així que, davant de tanta ineptitud, gasiveria, avarícia, desídia i incompetència, els pares han hagut d’ocupar, per amor i sentit de responsabilitat, la vacant que ells mai han habitat.

Democràcia espanyola