L'ull bo

El gueto de Varsòvia

Alemanya cau a Varsòvia i es consuma la revenja històrica. El gueto aquest cop ha estat la tomba de les tropes alemanyes que han patit una inapel•lable derrota, molt més clara en el camp, que el resultat final en el marcador. Si ahir marxaven de vacances Gabi, Fofo i Miliki, més coneguts en el món del futbol amb els malnoms de Pepe, Ronaldo i Coentrao; avui ha estat el torn del duo Pimpinela, també coneguts com Ozil i Khedira i que hauran de veure la final, que ja tenien coll avall, des del saló de casa seva. Merkel, aquest cop, haurà de rescatar, no ja països insolvents i imprudents, sinó a la seva pròpia selecció dels estralls de la depressió. De tot plegat, una gran noticia, s’han esvaït els dubtes, tots els dubtes, finalment tinc un favorit clar, sense ombres que el distreguin. He reservat taula al Xemei, un restaurant italià al costat de casa i espero, sincerament, que la festa del proper diumenge sigui sonada. Ah! I que aquella noia que fa de periodista i que s’equivoca tant, ens narri la consumació de la tragèdia. Excitant!

Mal d'ull

De pena, de pena màxima

Un partit de pena. Fluix, fluix fins la desesperació. I per si no n’hi havia prou, ens castiguen amb una pròrroga soporífera, Com que algú havia de passar, els pena…ls han decidit. De les poques coses que s’han salvat: no només que el Ronaldo no hagi marcat, sinó que a més, no ha pogut llençar el seu penal, que havia de donar-li la glòria eterna, i la cara de circumstàncies que se li ha quedat. En fi, Pepe i Ronaldo cap a casa. L’un a recuperar forces per seguir posant en perill la integritat física dels rivals i l’altre, a cultivar l’auto flagel•lació, el ressentiment i l’enveja malsana. El món és injust amb els cristians, de fet, sempre ho ha estat. Antigament, se’ls menjaven els lleons i ara, se’ls menja la gelosia. Per cert, molt bé les entrades del Xabi Alonso al Ronaldo que, sense exagerar, és l’únic bo que ha fet durant tot el partit (penal errat inclòs). Haurem d’esperar a diumenge per veure si la sort canvia de barri i se’ns acaba el suplici.

Una finestra al mar

Semàntica

El terme mestre deriva de la paraula llatina magister, derivada de l'adverbi magis que significa més o el que més.

A Roma un magister era qui destacava per les seves habilitats o coneixements . 
El terme ministre deriva de la paraula llatina minister, derivada de l'adverbi minus que significa menys o el que menys. Un minister era el servent o subordinat, que tenia poques habilitats o coneixements. 
El llatí ens explica perquè qualsevol “soplagaitas” pot ser ministre però no mestre.

Pujar en globus per viure en un núvol

De naps i cols

Algú es podria pensar que el títol fa referència a l’actualitat tecnològica relacionada amb les apps dels smartphones. I algú, en la mateixa línea, ho lligaria a l’eclosió de la Barcelonaaps i el seu lideratge internacional sobre aplicacions metropolitanes. Res a veure. De naps i cols vol ser un petit homenatge a Cesc Fàbregas, un futbolista, que sense fer soroll, s’ha convertit en la peça clau d’una màquina especialment dissenyada per no deixar pensar ni actuar als rivals. Espanya, futbolísticament parlant, és diferent amb Fàbregas que sense Fàbregas. Mentre el d’Arenys, i aquí començareu a veure el lligam amb els naps i les cols, està en el terreny de joc, l’equip adversari pateix el síndrome de l’espectador incapaç d’actuar. Està, senzillament, curtcircuitat. Assistint impotent a una coreografia de formes imprevisibles. La pilota circula al seu voltant a una velocitat de vertigen i amb una precisió quirúrgica que fan impossible la seva neutralització. A Arenys, i ara ho explico, la nit de reis és tradició que els nois i les noies es declarin d’una forma, si més no, curiosa. Els nois, en colla, pengen naps amb notes picants als balcons i a les portes de les noies que els hi agraden, i el mateix fan les noies, també en colla, amb els nois. El balcó de Cesc Fàbregas està ple de naps i cols de multitud de persones enamorades del seu futbol. Això passa a Arenys i arreu on hi prevalgui el sentit comú.

Quin parell de ninots!

Penitència per a l’Espanya cristiana

Us imagineu per un moment, i per aquells capricis del destí, que Portugal elimina a Espanya de l’Eurocopa amb un solitari gol del Cristiano Ronaldo a les acaballes de la pròrroga? Us podeu seguir imaginant que el celebra al seu estil, amb vehemència, xuleria i forts cop al pit en el llenguatge no verbal de pura afirmació tribal? Us ho imagineu? I us imagineu, alhora, la cara desencaixada de la caverna mediàtica i les seves sagreres? De tots els mitjans espanyols que li han rendit homenatge i li han besat el cul fins a límits humiliants. Després de dos anys de riure-li totes les gràcies, perdonar-li l’imperdonable, tragar tota la seva fatxenderia i fer la vista grossa amb la seva conducta inadmissible. Desprès de posar-lo en un altar, vestir-lo de seda i beatificar la seva persona. La gran esperança blanca s’oblida de tot això i expulsa a “la roja” del paradís on, per si algú no ho tenia clar, només hi cap ell. El somni d’Espanya, de l’Espanya més racial, desballestat per un ídol amb peus de fang i la memòria d’un peix. Us ho podeu imaginar? Ronaldo fent fora a tots aquells que el veneren! Cridarà Messi, Messi, Messi,...l’afició espanyola present a l’estadi de Donest? Quines ganes tinc que arribi dimecres!

Temperatura de fusió

Fuck

Pura estadística

Nazionalitzar el futbol

Em fa molta gràcia, de fet, em fa moltíssima gràcia, tots aquells que insisteixen en voler deslligar futbol (esport en general) i política. La política, si anem al Diccionari de la Llengua, és, entre altres coses, la manera de governar i entendre la direcció dels afers públics. Atenent a aquesta definició, qui és l’hipòcrita que en quedaria al marge? Qui és aquell que no té una idea i/o opinió de com s’han i de com no s’han de fer les coses? Qui és el guapo que no gosa donar lliçons sobre quin és el camí correcte i qui el segueix i qui l’esquiva? Veure l’Eurocopa de futbol és l’exemple més clarificador de la política associada a l’esport i a l’inrevés. Cada Estat una bandera. Cada estat un himne que el representa. Cada competició una guerra. Cada partit una batalla. Cada Estat una selecció que vetllarà els seus interessos i lluitarà fins l’extenuació per defensar el seu orgull davant de l’enemic. Les seleccions de futbol, i alguns equips en particular, són una representació desarmada dels exercits respectius. Mercenaris (ho fan per diners) al servei d’un país que els fa dipositaris de les seves essències més tribals. I en aquesta guerra, en aquesta lluita ancestral, només importa la victòria al preu que sigui. Només val l’esclafament de l’adversari per preservar l’honor de la tribu i el domini del clan. Himnes, banderes, escuts nacionals al pit. Ministres, càrrecs públics i presidents a la llotja. Consignes patriòtiques, llenguatge bèl•lic. Subjectivitat exacerbada i orgull desmesurat. Tots els ingredients que envolten una suposada competició esportiva i que no tenen res a veure amb l’esport ni amb tot el que l’esport representa. Si l’esport és política, la política també és esport. Només cal veure els gols que els politics de torn ens marquen cada dia. I nosaltres, innocents, paguem l’entrada.

Escriure música

Un dubte existencial

Ni França, ni Espanya

Ves per on, ara tinc un problema. No es pot qualificar de greu, però si que m’incomoda. Sempre anant, per coherència i convicció, a favor de tots els rivals que s’enfronten a Espanya, i ara resulta que l’adversari de “la roja” és l’odiosa França. Sortir del foc per caure a les brases. I ara que faig? Com em posiciono? Em sap greu per Claude Rains, François Truffaut i Leo Ferré, però hauran d’entendre que no puc sentir cap simpatia per un Estat que s’ha dedicat tradicional, històrica i sistemàticament a donar pel sac al meu país. Hi ha coses que no s’obliden (i no és bo oblidar-les) encara que el rival sigui Espanya. No és gens fàcil i més si tenim en compte que en un partit de futbol, en uns quarts de final d’una competició, no poden perdre els dos equips que s’enfronten. Hi ha d’haver, per força, un guanyador i aquest és el meu drama. Hauré de fer una el•lipsi mental i esperar que el que passi, caigui en semifinals. Sempre em quedarà l’arcàngel Cristiano per brandar l’espasa de la justícia. Qui no es conforma és perquè no vol.

Sex o no sex?

Follar

Les meves trobades amb l’Oscar són sempre inquietants. L’altre dia, sense anar més lluny, em parlava de la seva vida sexual com el qui parla del temps. Que si les boires, que si les tamborinades, que si els anticiclons i les borrasques, que si els cumulonimbus i els fronts freds, que si l’oscil•lació de les temperatures, que si el marejol i el vent de llevant, que si les baixes pressions, que si la gota freda i els dimoniets, però sobre tot, el que més l’obsessionava era el cicle imprevisible de les pertorbacions. Un, amb el temps, es cansa de dependre de la meteorologia, em deia. De sortir al carrer pendent de si fa bo o no. De si la noia que has triat per compartir experiències estarà emboirada o atacada de tramuntana. Un, amb el temps, vol viure una certa calma i no dependre en gran mesura dels canvis sobtats de vent. Un ja no té edat de passar-se tota la nit fent-li la rosca a una noia, pagar-li el sopar, exalçar les seves virtuts i amagar els seus defectes, fer-se el tendre esperant que abaixi la guàrdia i tot, per fotre un efímer clau. Quant de temps perdut, quanta retòrica malgastada, quanta pasta invertida, quantes energies desaprofitades, es lamentava. Jo no surto al carrer pensant: mira, a aquella noia la vull fer feliç! No soc de cap ONG sexual. Només vull satisfer els meus instints primaris, els més bàsics, aquells que ens lliguen amb la natura i ens recorden d’on venim i qui som. Jo només vull follar sense cap mena de sofisticació ni coartada que ho excusi o ho justifiqui. Vull ser fidel al manament més salvatge, a aquell instint que em mena a la conservació de l’espècie i no estic per collonades. Tot un filòsof aquest Oscar! Amb un concepte particular del temps i dues poderoses raons.

Un animal intel·ligent

La negació d’Espanya  

Vull que quedi clar, si encara no ho estava, que per convicció vaig sempre a favor del rival d’Espanya sigui quin sigui. I no perquè vulgui que Espanya perdi, que seria reconèixer una certa visió negativa de les coses, sinó ans al contrari, perquè vull que els altres guanyin, que és molt diferent. Aquesta actitud camaleònica, lluny de ser un inconvenient que podria fer pensar en certa dispersió, és un enorme estímul per conèixer altres realitats mitjançant la identificació i la coincidència en un desig comú. No tenir una determinada selecció amb la que sentir-se representat et fa ser extremadament obert i viatjar constantment a través de tot el món al costat de països molt allunyats de la teva pròpia realitat. Dit això, i sense que sigui una contradicció, entenc perfectament a aquells que sent catalans, i no tenir selecció pròpia que els representi, optin per donar suport a la selecció espanyola per motius que no comparteix-ho però que em semblen absolutament legítims. De fet, aquesta presa de posició no està gaire allunyada d’aquells que, sent catalans, són seguidors i afeccionats d’equips com el Liverpool, Manchester, Arsenal,...per posar alguns casos dels més habituals. Quins motius poden tenir persones nascudes a Barcelona per ser d’equips d’altres ciutats i/o altres països? Doncs, en la resposta trobareu la clau.

En aquest moment no el puc atendre.

 Deixi el seu missatge desprès de sentir el senyal.

La maledicció de la mòmia

L’altre dia mentre remenava papers, millor dit, endreçava papers, vaig posar atenció en el currículum vitae de Natalia Astrain. Per aquells que no sabeu qui és, us diré que va ser una entrenadora del primer equip femení del CE Europa la temporada 2009-2010. Doncs, repassant els seus mèrits i certificant la seva extensa i excel•lent preparació, em va cridar l’atenció un aspecte que en el seu moment em va passar desapercebut. La Natalia, al marge de tots els títols d’entrenadora i ser llicenciada en Història per la Universitat de Navarra, també va estudiar un curs d’Egiptologia a la UAB i aquest fet, aparentment intranscendent en el seu moment, és el que, amb la distancia, ha pres la seva veritable dimensió. Tal i com va anar les coses, estic completament convençut que aquests coneixement sobre Egipte, les seves tradicions i la seva cultura van ser fonamentals i, alhora, determinants, per poder tractar amb els faraons del CE Europa, les seves mòmies, els seus sacerdots i el seu particular culte de la mort i les seves derivades. Un èxit relatiu que va durar poc temps donada la inexperiència i/o el absolut desconeixement de la Natalia sobre el comportament de l’Edat Mitjana, les seves intrigues, la seva cruesa, les lluites de poder i la irracionalitat que conduïa totes les seves accions. Egipte li va obrir una porta que les Croades li acabarien tancant.

No tot hi cap

Gens Dívar-tit

Al•lucinant, però no increïble. Quadra perfectament amb el tarannà de la persona i del seu entorn. La moral cristiana ja ho té això i fa que el comportament d’individus com el president del Tribunal Superior, Carlos Dívar, es corresponguin, fil per randa, a l’estàndard habitual. El senyor Dívar sospitós i acusat d’haver malbaratat fons públics en el seu propi benefici, és a dir, que ha utilitzat els teus i els meus diners en caps de setmana a tot luxe sense reparar en despeses, ara diu que està profundament trasbalsat. El senyor Dívar és un cristià de soca-rel, un personatge amb sòlides conviccions religioses i, en conseqüència, tot aquest afer, tota aquesta sospita i tot aquest escàndol públic, l’ha enfonsat. Seguint les pautes del comportament cristià, el senyor Dívar no està afectat per la seva conducta impròpia, sinó perquè aquesta s’hagi fet pública. El president del Tribunal Superior no ha tingut mai la sensació d’estar actuant malament, d’haver, en les seves paraules, comés un pecat mortal, per a ell només es tractava d’un pecat venial que, una vegada confessat, recuperaria el perdó i la seva plaça al cel. No està gens malament aquesta moral religiosa que et permet pecar tant com vulguis per desprès redimir els teus pecats amb un senzill acte de contrició. Quin gran invent. Llàstima que tota aquesta indecència l’haguem de pagar sempre la resta de mortals.

La taronja pelada

Van fatal

Diu l’Arsenal que Van Persie val 40 milions d’euros. Segur que ha de ser una broma. Han vist els directius de l’Arsenal algun dels tres partits de l’Eurocopa que ha fet Van Persie? Desprès es faran creus de la bombolla inmobiliaria i la inflació de determinats països i reclamaran que els preus s’ajustin al valor real de les coses. Si Van Persie val 40 milions, la meva mare en val 500 i, segurament, em quedo curt. Tal i com s’ha pogut veure a l’Eurocopa, el jugador holandès seguirà per molt de temps a l’Arsenal, a no ser que l’equip anglès aposti per les rebaixes i ofereixi sucosos incentius als desesperats de torn, que sempre n’hi ha. A aquestes alçades de la pel•lícula dubto que es trobi un comprador que ofereixi 40 milions, no ja per Van Persie, sinó per tot l’equip holandès, i això, en el millor dels casos. Anar-se’n de l’Eurocopa sense fer ni un sol punt, és un dels fracassos més estrepitosos d’una selecció acabada i d’uns jugadors sobrevalorats que han donat una imatge lamentable, impròpia del prestigi i dels diners que cobren. Holanda ha fet el ridícul i el taronja ha mudat en el vermell de la vergonya.

Si hi ha finestra, hi ha llum

No sense Grècia

Una part important de la societat grega veuria amb bons ulls sortir de la zona euro i abandonar la seva moneda. Una part important de la societat grega veu Europa com l’origen i la font principal de tots els seus mals. Tot això passa al mateix temps que la seva selecció es nega a dir adéu a l’Eurocopa de futbol contra pronòstic i vencent a la totpoderosa Rússia. Una part important del poble grec desconfia d’Europa i considera als seus integrants hereus maldestres de les seves grandeses clàssiques. Grècia mira amb recel i, un cert menyspreu, als seus veïns continentals i no vol entendre que els temps, no només han canviat, sinó que estan en permanent canvi. Grècia necessita Europa com Europa necessita Grècia perquè la suma d’esforços multiplica els recursos. Europa no està en disposició de restar membres que l’aboquin a una divisió involutiva. Una divisió que converteixi el territori dels somnis en l’erm dels somnàmbuls. Grècia haurà de resoldre les seves contradiccions i Europa ha de fer tot el possible per fer fàcil aquesta transició. Si és precís, i no estaria de més, que s’adobin les coses perquè Grècia guanyi aquesta Eurocopa. El futur s’ho val.

No diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat

Barça campió i els que havien dit blat, un altre cop serà