No arribes sí no comences
divendres, 5 de febrer del 2010
23/1/2010
Apunteu aquesta data
El passat Dissabte 23 de Gener, es va presentar en societat a l’aula magna de L’ Universitat d’Economia de la UPB la plataforma “Barcelona decideix”. En aquesta assemblea inaugural hi varen ser representades més de 120 entitats de tota la ciutat i un gran nombre de persones a títol personal. Desprès de mesos de treball en silenci es va fer públic l’esquelet sobre el què s’haurà de construir, ordenar i omplir tots els espais necessaris per aixecar aquesta plataforma que neix apartidista, transversal i amb la clara voluntat de ser plural. El seu objectiu, el seu únic objectiu, no és un altre que promoure, organitzar, tutelar i fer possible la celebració, a la nostra ciutat, d’un referèndum o consulta popular on els ciutadans es puguin pronunciar respecte a la independència de Catalunya. Cal insistir en l’aspecte què aquesta plataforma no pren partit per cap de les opcions, ni en un ni en altre sentit, simplement s’encarregarà de fer viable la consulta des d’una perspectiva democràtica, neutral i extremadament curosa amb el respecte a totes les tendències i posicionaments. Des d’aquesta vocació popular i oberta a tothom la plataforma demana l’adhesió de totes les entitats de Barcelona que vulguin col•laborar en l’organització d’aquesta iniciativa democràtica en exercici de la seva responsabilitat. La plataforma va quedar agrupada per districtes amb l’encàrrec de reunir-se en els propers dies per bastir les organitzacions què puguin treballar des de la base i presentar les propostes i avenços a la propera assemblea. “Barcelona decideix” s’ha posat en marxa. És un fet històric què demana la implicació, el compromís i la complicitat de tots els que pensem què una altra realitat és possible. Què la prevenció, la por, la timidesa o la prudència no ens facin covards. Per dignitat i responsabilitat fem, entre tots, què la consulta prosperi.
Apunteu aquesta data
El passat Dissabte 23 de Gener, es va presentar en societat a l’aula magna de L’ Universitat d’Economia de la UPB la plataforma “Barcelona decideix”. En aquesta assemblea inaugural hi varen ser representades més de 120 entitats de tota la ciutat i un gran nombre de persones a títol personal. Desprès de mesos de treball en silenci es va fer públic l’esquelet sobre el què s’haurà de construir, ordenar i omplir tots els espais necessaris per aixecar aquesta plataforma que neix apartidista, transversal i amb la clara voluntat de ser plural. El seu objectiu, el seu únic objectiu, no és un altre que promoure, organitzar, tutelar i fer possible la celebració, a la nostra ciutat, d’un referèndum o consulta popular on els ciutadans es puguin pronunciar respecte a la independència de Catalunya. Cal insistir en l’aspecte què aquesta plataforma no pren partit per cap de les opcions, ni en un ni en altre sentit, simplement s’encarregarà de fer viable la consulta des d’una perspectiva democràtica, neutral i extremadament curosa amb el respecte a totes les tendències i posicionaments. Des d’aquesta vocació popular i oberta a tothom la plataforma demana l’adhesió de totes les entitats de Barcelona que vulguin col•laborar en l’organització d’aquesta iniciativa democràtica en exercici de la seva responsabilitat. La plataforma va quedar agrupada per districtes amb l’encàrrec de reunir-se en els propers dies per bastir les organitzacions què puguin treballar des de la base i presentar les propostes i avenços a la propera assemblea. “Barcelona decideix” s’ha posat en marxa. És un fet històric què demana la implicació, el compromís i la complicitat de tots els que pensem què una altra realitat és possible. Què la prevenció, la por, la timidesa o la prudència no ens facin covards. Per dignitat i responsabilitat fem, entre tots, què la consulta prosperi.
dijous, 4 de febrer del 2010
La paritat és una parida
No puc estar més d’acord amb aquelles veus que es queixen, i amb raó, del doble cost que representa viure a Catalunya. Tot es paga per duplicat. Impresos per duplicat. Senyals de tràfic per duplicat. Rètols per duplicat. Formularis de l’Administració per duplicat. Documents per duplicat. Instruccions per duplicat. Tot costa, ens costa, el doble. I ara, amb la nova llei del cinema en català, es pretén que la despesa es dupliqui i, com tot, l’acabem finançant nosaltres. Posem-hi fre. Aturem-ho. Prou duplicats i fem el que faria qualsevol país normal, fem-ho tot en català, única i exclusivament en català. És l’ idioma que correspon i ens estalviaríem molts problemes i molts, molts diners.
No puc estar més d’acord amb aquelles veus que es queixen, i amb raó, del doble cost que representa viure a Catalunya. Tot es paga per duplicat. Impresos per duplicat. Senyals de tràfic per duplicat. Rètols per duplicat. Formularis de l’Administració per duplicat. Documents per duplicat. Instruccions per duplicat. Tot costa, ens costa, el doble. I ara, amb la nova llei del cinema en català, es pretén que la despesa es dupliqui i, com tot, l’acabem finançant nosaltres. Posem-hi fre. Aturem-ho. Prou duplicats i fem el que faria qualsevol país normal, fem-ho tot en català, única i exclusivament en català. És l’ idioma que correspon i ens estalviaríem molts problemes i molts, molts diners.
dimecres, 3 de febrer del 2010
El planeta del simis
Quan us trobeu en un bar d’un camp de futbol fent un tallat i observeu com un grup de persones, a pocs metres d’on vosaltres esteu, es posen a to a base de carajillos, trifásicos, barrechas i altres subtileses etíliques. Quan la conversa llisca cap l’exabrupte i el mal gust. Quan escalfen la gola com sí es preparessin per cantar. Quan exhibeixen un lèxic incomprensible que serieu incapaços de memoritzar, reproduir i ja no diguem, entendre. Quan comença el partit com qui comença una batalla. Quan els insults brollen a dojo sense un destinatari clar. Quan està clar que l’únic objectiu és insultar. Quan s’incita l’agressivitat des de la grada i es fa apologia de la violència. Quan els teòrics educadors es converteixen en instigadors de conflictes. Quan es ridiculitza i es fa escarni del país d’ acollida i de la seva llengua. Quan l’àrbitre sempre s’equivoca i és la diana de tots els improperis. Quan l’equip rival sempre fa trampes, juga brut i són una colla de fills de puta. Quan l’esport és el menys important. Quant el futbol és un pretext. Quan el partit és una excusa. Quan no es controlen les emocions i es cau en el més patètic dels espectacles. Quan la ignorància és llei i es mataria en el seu nom. Quan es perd i no es sap perdre. Quan es guanya i no es sap guanyar. Quan tres passades seguides és una provocació i una diagonal de trenta metres un insult. Quan buscar la pilota no s’entén. Quan buscar la cama del rival és lo habitual. Quan jugar a futbol està fora de lloc. Quan totes o algunes d’aquestes coses passen estareu, amb tota seguretat, en terra hostil. El nom del Club o del camp és anecdòtic, però tots ells semblen tallats pel mateix patró i això, al marge de decebedor, no deixa de plantejar seriosos dubtes sobre el futur de l’espècie. Hi ha grups homínids què segueixen mantenint uns hàbits i costums del neolític, demostrant la seva poca o nul•la capacitat d’adaptació al medi. Ens civilitzem en la mesura que som capaços d’allunyar-nos de lo irracional, però està clar que no tothom evoluciona en la mateixa direcció ni a la mateixa velocitat. El futbol, encara què us sembli estrany, és un precís i fiable mesurador d’aquest grau d’evolució. Feu la prova.
Quan us trobeu en un bar d’un camp de futbol fent un tallat i observeu com un grup de persones, a pocs metres d’on vosaltres esteu, es posen a to a base de carajillos, trifásicos, barrechas i altres subtileses etíliques. Quan la conversa llisca cap l’exabrupte i el mal gust. Quan escalfen la gola com sí es preparessin per cantar. Quan exhibeixen un lèxic incomprensible que serieu incapaços de memoritzar, reproduir i ja no diguem, entendre. Quan comença el partit com qui comença una batalla. Quan els insults brollen a dojo sense un destinatari clar. Quan està clar que l’únic objectiu és insultar. Quan s’incita l’agressivitat des de la grada i es fa apologia de la violència. Quan els teòrics educadors es converteixen en instigadors de conflictes. Quan es ridiculitza i es fa escarni del país d’ acollida i de la seva llengua. Quan l’àrbitre sempre s’equivoca i és la diana de tots els improperis. Quan l’equip rival sempre fa trampes, juga brut i són una colla de fills de puta. Quan l’esport és el menys important. Quant el futbol és un pretext. Quan el partit és una excusa. Quan no es controlen les emocions i es cau en el més patètic dels espectacles. Quan la ignorància és llei i es mataria en el seu nom. Quan es perd i no es sap perdre. Quan es guanya i no es sap guanyar. Quan tres passades seguides és una provocació i una diagonal de trenta metres un insult. Quan buscar la pilota no s’entén. Quan buscar la cama del rival és lo habitual. Quan jugar a futbol està fora de lloc. Quan totes o algunes d’aquestes coses passen estareu, amb tota seguretat, en terra hostil. El nom del Club o del camp és anecdòtic, però tots ells semblen tallats pel mateix patró i això, al marge de decebedor, no deixa de plantejar seriosos dubtes sobre el futur de l’espècie. Hi ha grups homínids què segueixen mantenint uns hàbits i costums del neolític, demostrant la seva poca o nul•la capacitat d’adaptació al medi. Ens civilitzem en la mesura que som capaços d’allunyar-nos de lo irracional, però està clar que no tothom evoluciona en la mateixa direcció ni a la mateixa velocitat. El futbol, encara què us sembli estrany, és un precís i fiable mesurador d’aquest grau d’evolució. Feu la prova.
dimarts, 2 de febrer del 2010
Amor transversal
El meu amic Roger té un problema d’identitat. Un problema d’aquells que s’anomenen, existencials. Sent com és, un militant convençut i actiu d’Iniciativa fins al punt de dedicar-se professionalment. Vaja, un d’aquells vocacionals que han acabat fent de la política el seu modus vivendi. Grenyut anys setanta. Un look kumbaia que tomba d’esquenes. Una arracada a l’orella dreta (diu que, posats a foradar, sempre la dreta). Una teòrica marxista i un reciclatge verd. Una praxis de tio enrotllat en el cos a cos però un xic aspre en la distancia. Separat amb dos fills: Ernest i Fidel, nascuts de la revolució cubana. Viu a Barcelona i li agradaria viure al camp. Doncs aquest home d’una peça, estricte i lleugerament fonamentalista, se’ns està desmuntant. Fa dies que no dorm i quan ho fa, ho fa malament. No es pot concentrar en una altra cosa que no sigui la Montserrat Nebrera. El Roger està enamorat. Bojament enamorat. Obsessionat amb una dona a anys lluny del seu ideari i, en canvi, tan a prop del seu imaginari. Tot es va precipitar ara fa una setmana. El Roger dinava amb un amic en un petit restaurant de Sant Gervasi i ves per on, a la taula del costat hi va seure la Montserrat Nebrera, elegantíssima, bellíssima, repartint somriures com els reis reparteixen caramels. No cal dir que el meu amic Roger va quedar bocabadat. Per uns moments va pensar que era mort, que estava al cel i que allò era el paradís on tots els somnis es fan realitat. Va trigar a reaccionar i quan ho va fer ja era tard per amagar els seus sentiments. Tothom se’n va adonar. La Montserrat també. Va acabar de dinar com va poder sense deixar de mirar la seva musa i en arribar al cafè, va passar. La Montserrat es va aixecar de la cadira i amb aquell posat de mite inabastable es va acostar al Roger al temps que li deia: no has deixat de mirar-me tota l’estona. Ens coneixem? Blanc com el paper de fumar, així es va quedar l’amic Roger, però encara va tenir forces per etzibar-li: no, però m’agradaria. Doncs, perquè no em truques un dia i veiem com ho podem arreglar? Li va respondre al mateix temps que li deixava una targeta amb el número de telèfon damunt la taula. Ho faré. Va concloure el Roger amb veu tremolosa. Això espero. Per cert, com et dius? Roger, em dic Roger i soc d’Iniciativa. Cap problema, jo em dic Montse i tinc molta iniciativa. Ens veiem.
Han passat sis dies des d’aquella tarda extraordinària. El Roger s’ha tallat els cabells, s’ha tret l’arracada, s’ha comprat una camisa a Furest i s’ha donat de baixa del partit. Ha col•locat els nens amb la seva mare i aquesta tarda trucarà a la Montse. Tota la sort del món per al meu amic Roger i el seu somni transversal.
El meu amic Roger té un problema d’identitat. Un problema d’aquells que s’anomenen, existencials. Sent com és, un militant convençut i actiu d’Iniciativa fins al punt de dedicar-se professionalment. Vaja, un d’aquells vocacionals que han acabat fent de la política el seu modus vivendi. Grenyut anys setanta. Un look kumbaia que tomba d’esquenes. Una arracada a l’orella dreta (diu que, posats a foradar, sempre la dreta). Una teòrica marxista i un reciclatge verd. Una praxis de tio enrotllat en el cos a cos però un xic aspre en la distancia. Separat amb dos fills: Ernest i Fidel, nascuts de la revolució cubana. Viu a Barcelona i li agradaria viure al camp. Doncs aquest home d’una peça, estricte i lleugerament fonamentalista, se’ns està desmuntant. Fa dies que no dorm i quan ho fa, ho fa malament. No es pot concentrar en una altra cosa que no sigui la Montserrat Nebrera. El Roger està enamorat. Bojament enamorat. Obsessionat amb una dona a anys lluny del seu ideari i, en canvi, tan a prop del seu imaginari. Tot es va precipitar ara fa una setmana. El Roger dinava amb un amic en un petit restaurant de Sant Gervasi i ves per on, a la taula del costat hi va seure la Montserrat Nebrera, elegantíssima, bellíssima, repartint somriures com els reis reparteixen caramels. No cal dir que el meu amic Roger va quedar bocabadat. Per uns moments va pensar que era mort, que estava al cel i que allò era el paradís on tots els somnis es fan realitat. Va trigar a reaccionar i quan ho va fer ja era tard per amagar els seus sentiments. Tothom se’n va adonar. La Montserrat també. Va acabar de dinar com va poder sense deixar de mirar la seva musa i en arribar al cafè, va passar. La Montserrat es va aixecar de la cadira i amb aquell posat de mite inabastable es va acostar al Roger al temps que li deia: no has deixat de mirar-me tota l’estona. Ens coneixem? Blanc com el paper de fumar, així es va quedar l’amic Roger, però encara va tenir forces per etzibar-li: no, però m’agradaria. Doncs, perquè no em truques un dia i veiem com ho podem arreglar? Li va respondre al mateix temps que li deixava una targeta amb el número de telèfon damunt la taula. Ho faré. Va concloure el Roger amb veu tremolosa. Això espero. Per cert, com et dius? Roger, em dic Roger i soc d’Iniciativa. Cap problema, jo em dic Montse i tinc molta iniciativa. Ens veiem.
Han passat sis dies des d’aquella tarda extraordinària. El Roger s’ha tallat els cabells, s’ha tret l’arracada, s’ha comprat una camisa a Furest i s’ha donat de baixa del partit. Ha col•locat els nens amb la seva mare i aquesta tarda trucarà a la Montse. Tota la sort del món per al meu amic Roger i el seu somni transversal.
dilluns, 1 de febrer del 2010
Cinema en català
Diu la teòrica que l’Administració (en majúscules) ha de vetllar pels seus administrats. És a dir, ha de procurar posar els mitjans legislatius i de gestió per afavorir a tots aquells als que representa. Ho recordo perquè de vegades, només de vegades, aquest principi tan bàsic i lògic s’oblida. L’obliden els administradors, però també, malauradament, els administrats. Posem per exemple l’escandalós cas del cinema doblat en català. Un país amb un idioma propi que ha costat (i de fet, està costant) veritables esforços perquè no desaparegui sota la pressió asfixiant del castellà i tot l’aparell d’un estat bel•ligerant, un idioma en permanent escac com a conseqüència d’aquesta pressió exercida per la força de les armes en temps de guerra i per l’hàbil gestió de la demografia en temps de pau, amb la gens dissimulada intenció de convertir-lo en una peça de museu, en un vestigi del passat o en una altra llengua morta de les que s’estudien a les universitats. És, perquè m’entengueu, com l’efecte del musclo zebra o el silur a les terres de l’Ebre. Especies nouvingudes que estan modificant, de manera irreversible, l’ecosistema autòcton. El mecanisme és molt senzill: s’introdueix un depredador insaciable, ben preparat, ben dotat i amb tota la logística i suport que pugui necessitar per a dur a terme la seva tasca colonitzadora. Poc a poc, sense fer soroll i a esperar els resultats. I els resultats estan a la vista. Al meu país el cinema doblat al català no existeix. Tot el cinema que es projecta a les sales és en musclo zebra, és a dir, en l’ idioma impropi (no propi) del país. Quan en una societat “lliure”, l’Administració respecta les iniciatives privades sense intervenir en els seus afers i aquestes, en canvi, no només no són sensibles a la idiosincràsia de l’entorn on exerceixen la seva tasca sinó què a més vulneren els drets elementals dels ciutadans privant-los de la seva pròpia llengua, és aleshores, quan l’Administració (en majúscules) ha d’intervenir per preservar la carpa davant l’expansió del silur. Sí la iniciativa privada (negoci) lesiona els drets més elementals del país, l’Administració ha de crear lleis (i fer-les complir) correctores d’aquesta situació anòmala. Titllar a l’Administració d’intervencionista quan es limita a vetllar pels drets dels seus administrats és una actitud, pel cap baix, mesquina, farisea i hipòcrita. Sí els exhibidors, distribuïdors i tota la patuleia haguessin fet el correcte ara no tindríem aquest enorme musclo zebra instal•lat al Maremàgnum, al Cinesa Diagonal o al Grup Balaña. Sense aquest depredador voraç la vida al riu seria més normal i al meu país també.
Diu la teòrica que l’Administració (en majúscules) ha de vetllar pels seus administrats. És a dir, ha de procurar posar els mitjans legislatius i de gestió per afavorir a tots aquells als que representa. Ho recordo perquè de vegades, només de vegades, aquest principi tan bàsic i lògic s’oblida. L’obliden els administradors, però també, malauradament, els administrats. Posem per exemple l’escandalós cas del cinema doblat en català. Un país amb un idioma propi que ha costat (i de fet, està costant) veritables esforços perquè no desaparegui sota la pressió asfixiant del castellà i tot l’aparell d’un estat bel•ligerant, un idioma en permanent escac com a conseqüència d’aquesta pressió exercida per la força de les armes en temps de guerra i per l’hàbil gestió de la demografia en temps de pau, amb la gens dissimulada intenció de convertir-lo en una peça de museu, en un vestigi del passat o en una altra llengua morta de les que s’estudien a les universitats. És, perquè m’entengueu, com l’efecte del musclo zebra o el silur a les terres de l’Ebre. Especies nouvingudes que estan modificant, de manera irreversible, l’ecosistema autòcton. El mecanisme és molt senzill: s’introdueix un depredador insaciable, ben preparat, ben dotat i amb tota la logística i suport que pugui necessitar per a dur a terme la seva tasca colonitzadora. Poc a poc, sense fer soroll i a esperar els resultats. I els resultats estan a la vista. Al meu país el cinema doblat al català no existeix. Tot el cinema que es projecta a les sales és en musclo zebra, és a dir, en l’ idioma impropi (no propi) del país. Quan en una societat “lliure”, l’Administració respecta les iniciatives privades sense intervenir en els seus afers i aquestes, en canvi, no només no són sensibles a la idiosincràsia de l’entorn on exerceixen la seva tasca sinó què a més vulneren els drets elementals dels ciutadans privant-los de la seva pròpia llengua, és aleshores, quan l’Administració (en majúscules) ha d’intervenir per preservar la carpa davant l’expansió del silur. Sí la iniciativa privada (negoci) lesiona els drets més elementals del país, l’Administració ha de crear lleis (i fer-les complir) correctores d’aquesta situació anòmala. Titllar a l’Administració d’intervencionista quan es limita a vetllar pels drets dels seus administrats és una actitud, pel cap baix, mesquina, farisea i hipòcrita. Sí els exhibidors, distribuïdors i tota la patuleia haguessin fet el correcte ara no tindríem aquest enorme musclo zebra instal•lat al Maremàgnum, al Cinesa Diagonal o al Grup Balaña. Sense aquest depredador voraç la vida al riu seria més normal i al meu país també.
diumenge, 31 de gener del 2010
Generació prodigiosa
Alzamora 0 – Europa B 3
Sistrells 0 – Europa D 3
Lliga Cadets Primera i Segona Divisió respectivament
Tenen en comú l’edat. Tots de la mateixa fornada. Tots amb un perfil molt similar. Tant què no és fàcil distingir-los. Podrien ser perfectament intercanviables. Mateixos conceptes, mateixa predisposició, mateixos interessos, mateixes conductes, mateixos hàbits i, pel que fa al futbol, una única i clarivident manera d’entendre’l. Es comuniquen per ones i es copien per millorar explotant tots els recursos. Aprenen individualment per explicar-ho en equip. Creixen en equip per convertir-ho en identitat generacional. S’expandeixen transversalment per donar una imatge de conjunt amb trets característics que els identifica i justifica més enllà de la lletra que acompanya el nom. El B li fa tres gols a l’Alzamora i el D li en fa tres al Sistrells. Ambdós fora de casa. Ambdós conserven la porteria a zero. Ambdós guanyen amb claredat i convencen amb rotunditat. Ambdós estan a dalt i els adversaris se’ls miren des de baix. L’Europa B no va necessitar fer un gran partit davant l’Alzamora per endur-se els tres punts. Va ser un partit tranquil on descarregar i relaxar tensions desprès d’unes setmanes de sofriment. Un parèntesi a mig gas per recuperar forces per els propers compromisos i encarar la resta de la segona volta amb la moral en el seu punt més àlgid.
El D, per la seva part, ho tenia una mica més complicat. Visitava al Sistrells, un equip amb només una derrota en tota la primera volta, i del resultat en depenia el liderat. Un cop més, s’ha fet bo el pronòstic i el D no ha fallat. És més, diria què el partit no ha tingut història, o sí més no, l’única història què s’ha escrit ha estat la que l’Europa ha volgut. Ha posat l’accent a voluntat, on i quan li ha convingut, deixant l’adversari sense opcions, sense recursos ni arguments. L’Europa ha fet el què millor sap fer: jugar a futbol i això per a un rival, en aquest cas el Sistrells, amb serioses mancances d’habilitats i fonaments ha estat un handicap impossible de contrarestar. L’Europa D fa clínics. Allà on va dóna classes magistrals de com s’ha de practicar aquest joc i quines són les claus que cal respectar. L’Europa D ensenya a jugar a futbol i li treu els colors a tots aquells equips què busquen les cames del rival en lloc de buscar la pilota. De res han servit els crits d’ànim d’una part de la grada (la més assenyada) demanant a l’equip local què jugués a futbol i deixés de banda les protestes i el joc subterrani. Els costums i els hàbits rudimentàriament apressos no es poden canviar en un sol dia. Caldran milers de llunes, una altra filosofia i una educació diametralment oposada a l’actual per revertir la seva praxis futbolística. I, tot i amb això, dubto molt què l’actitud general de la grada sigui fàcil de reconduir. Molts esforços seran necessaris (i molts anys de paciència) per treure del zoo a aquesta fauna epidèmica què tant i tant de mal fan al futbol i què són, desgraciadament, un verinós exemple per als nois i noies que el practiquen. La música amanseix les feres i l’Europa D ha tocat una simfonia de joc (sense permís de la SGAE) què ha silenciat els seus grunys fent-les tornar cap a casa amb la boca oberta i la cua entre les cames. Ha guanyat el futbol!
Alzamora 0 – Europa B 3
Sistrells 0 – Europa D 3
Lliga Cadets Primera i Segona Divisió respectivament
Tenen en comú l’edat. Tots de la mateixa fornada. Tots amb un perfil molt similar. Tant què no és fàcil distingir-los. Podrien ser perfectament intercanviables. Mateixos conceptes, mateixa predisposició, mateixos interessos, mateixes conductes, mateixos hàbits i, pel que fa al futbol, una única i clarivident manera d’entendre’l. Es comuniquen per ones i es copien per millorar explotant tots els recursos. Aprenen individualment per explicar-ho en equip. Creixen en equip per convertir-ho en identitat generacional. S’expandeixen transversalment per donar una imatge de conjunt amb trets característics que els identifica i justifica més enllà de la lletra que acompanya el nom. El B li fa tres gols a l’Alzamora i el D li en fa tres al Sistrells. Ambdós fora de casa. Ambdós conserven la porteria a zero. Ambdós guanyen amb claredat i convencen amb rotunditat. Ambdós estan a dalt i els adversaris se’ls miren des de baix. L’Europa B no va necessitar fer un gran partit davant l’Alzamora per endur-se els tres punts. Va ser un partit tranquil on descarregar i relaxar tensions desprès d’unes setmanes de sofriment. Un parèntesi a mig gas per recuperar forces per els propers compromisos i encarar la resta de la segona volta amb la moral en el seu punt més àlgid.
El D, per la seva part, ho tenia una mica més complicat. Visitava al Sistrells, un equip amb només una derrota en tota la primera volta, i del resultat en depenia el liderat. Un cop més, s’ha fet bo el pronòstic i el D no ha fallat. És més, diria què el partit no ha tingut història, o sí més no, l’única història què s’ha escrit ha estat la que l’Europa ha volgut. Ha posat l’accent a voluntat, on i quan li ha convingut, deixant l’adversari sense opcions, sense recursos ni arguments. L’Europa ha fet el què millor sap fer: jugar a futbol i això per a un rival, en aquest cas el Sistrells, amb serioses mancances d’habilitats i fonaments ha estat un handicap impossible de contrarestar. L’Europa D fa clínics. Allà on va dóna classes magistrals de com s’ha de practicar aquest joc i quines són les claus que cal respectar. L’Europa D ensenya a jugar a futbol i li treu els colors a tots aquells equips què busquen les cames del rival en lloc de buscar la pilota. De res han servit els crits d’ànim d’una part de la grada (la més assenyada) demanant a l’equip local què jugués a futbol i deixés de banda les protestes i el joc subterrani. Els costums i els hàbits rudimentàriament apressos no es poden canviar en un sol dia. Caldran milers de llunes, una altra filosofia i una educació diametralment oposada a l’actual per revertir la seva praxis futbolística. I, tot i amb això, dubto molt què l’actitud general de la grada sigui fàcil de reconduir. Molts esforços seran necessaris (i molts anys de paciència) per treure del zoo a aquesta fauna epidèmica què tant i tant de mal fan al futbol i què són, desgraciadament, un verinós exemple per als nois i noies que el practiquen. La música amanseix les feres i l’Europa D ha tocat una simfonia de joc (sense permís de la SGAE) què ha silenciat els seus grunys fent-les tornar cap a casa amb la boca oberta i la cua entre les cames. Ha guanyat el futbol!
Rumb al nord
Europa A 1 – Barça 1
Lliga Nacional Juvenil
Lògica, justícia i ara..., ara la sorpresa. Així acabava el meu escrit de la setmana passada, tot just esperant el partit que havia d’enfrontar a l’Europa i al Barça. Va tornar la lògica davant el Jabac, es va fer justícia davant la Damm i avui s’ha donat la sorpresa davant un Barça, sobre el paper, molt superior i què, a priori, no havia de tenir excessives dificultats per endur-se els tres punts del Nou Sardenya. Doncs ves per on, l’únic que s’ha endut el Barça aquesta tarda ha estat una monumental sorpresa i un cabreig de dimensions considerables. Pocs s’ho pensaven, o millor dit, només aquells que han seguit a l’Europa en els darrers partits podien preveure un desenllaç com el que s’ha donat. Només aquells que han tingut la sort, diria que el privilegi, de seguir de prop l’evolució d’aquest equip tenien molt clar que un resultat favorable contra el Barça cabia dintre de lo probable i que, per tant, no havia de ser una sorpresa. A hores d’ara són suficients els senyals com per poder afirmar què aquest Europa no té res a veure amb el que va començar la lliga. Què la seva evident millora està consolidada i que no és fruit de la casualitat ni és una situació temporal o provisional. Aquest gir tan espectacular no correspon a cap canvi de protagonistes, criteris o metodologia, ans al contrari, és producte de la paciència, del treball en un marc de confiança, del convenciment en una idea i de la persistència per damunt de qualsevol adversitat. Girar aquest equip com el que gira un mitjó, donar-li la volta, extreure petroli d’on només hi havia gas, és un mèrit extraordinari a l’abast d’alguns pocs escollits. Fer reviure un grup abocat a l’abisme en les sis primeres jornades no és una tasca gens fàcil i es necessita una fortalesa de caràcter poc comuna. Ha estat llarg, feixuc i immerescudament agònic el camí fins arribar a tractar de tu a tu al Barça i fer-ho amb el convenciment que s’ha fet. S’ha deixat molta pell pels vorals i hores eternes de vetlla. Però s’ha arribat i ningú hi pot posar la més mínima objecció. Cal tenir clar, malgrat l’agradable dolçor del moment, què això només és el punt de partida i res del que s’ha aconseguit fins ara valdrà, sí s’oblida d’on es ve i on es vol anar. El Barça ha estat com la línia de l’Equador que divideix els hemisferis i ara la brúixola de l’Europa està perfectament orientada. Què no es perdi el nord.
Europa A 1 – Barça 1
Lliga Nacional Juvenil
Lògica, justícia i ara..., ara la sorpresa. Així acabava el meu escrit de la setmana passada, tot just esperant el partit que havia d’enfrontar a l’Europa i al Barça. Va tornar la lògica davant el Jabac, es va fer justícia davant la Damm i avui s’ha donat la sorpresa davant un Barça, sobre el paper, molt superior i què, a priori, no havia de tenir excessives dificultats per endur-se els tres punts del Nou Sardenya. Doncs ves per on, l’únic que s’ha endut el Barça aquesta tarda ha estat una monumental sorpresa i un cabreig de dimensions considerables. Pocs s’ho pensaven, o millor dit, només aquells que han seguit a l’Europa en els darrers partits podien preveure un desenllaç com el que s’ha donat. Només aquells que han tingut la sort, diria que el privilegi, de seguir de prop l’evolució d’aquest equip tenien molt clar que un resultat favorable contra el Barça cabia dintre de lo probable i que, per tant, no havia de ser una sorpresa. A hores d’ara són suficients els senyals com per poder afirmar què aquest Europa no té res a veure amb el que va començar la lliga. Què la seva evident millora està consolidada i que no és fruit de la casualitat ni és una situació temporal o provisional. Aquest gir tan espectacular no correspon a cap canvi de protagonistes, criteris o metodologia, ans al contrari, és producte de la paciència, del treball en un marc de confiança, del convenciment en una idea i de la persistència per damunt de qualsevol adversitat. Girar aquest equip com el que gira un mitjó, donar-li la volta, extreure petroli d’on només hi havia gas, és un mèrit extraordinari a l’abast d’alguns pocs escollits. Fer reviure un grup abocat a l’abisme en les sis primeres jornades no és una tasca gens fàcil i es necessita una fortalesa de caràcter poc comuna. Ha estat llarg, feixuc i immerescudament agònic el camí fins arribar a tractar de tu a tu al Barça i fer-ho amb el convenciment que s’ha fet. S’ha deixat molta pell pels vorals i hores eternes de vetlla. Però s’ha arribat i ningú hi pot posar la més mínima objecció. Cal tenir clar, malgrat l’agradable dolçor del moment, què això només és el punt de partida i res del que s’ha aconseguit fins ara valdrà, sí s’oblida d’on es ve i on es vol anar. El Barça ha estat com la línia de l’Equador que divideix els hemisferis i ara la brúixola de l’Europa està perfectament orientada. Què no es perdi el nord.
divendres, 29 de gener del 2010
Folsom prison
L’Àliga no és i no pot ser Folsom Prison. De cap manera. Ni Folsom, ni el penal de Santa Maria, ni el correccional l’Alsina. L’Àliga fa temps que ha deixat de ser el purgatori on redimien les penes els nois díscols del Nou Sardenya. L’Àliga en l’horitzó, era el recurs amenaçador per a tots aquells que es descarrilaven o tenien conductes impròpies o necessitaven una correcció dels seus hàbits com a darrer pas abans de l’expulsió definitiva del Club. L’Àliga era el coco on ningú hi volia anar. Era així i ho ha deixat, espero que definitivament, de ser. El camp de l’Àliga no és, i què ho sàpiga tothom, un camp de concentració, ni un abocador de deixalles, ni un dipòsit de ferralla. Així de clar i així de contundent, per sí algun desinformat en tenia el més petit dubte. He volgut començar pel final perquè el missatge no es difumini i quedi ben clar en el cap de tots els que persisteixen en l’error.
El CE Europa es mou, i a vegades es debat, entre dos espais físics on desenvolupa la seva activitat federada: el Nou Sardenya on juga el Primer Equip i els A i B de totes les categories d’edat i el Camp de l’Àliga on ho fan la resta d’equips, és a dir, els C i D. Equips de nivell superior al Sardenya i inferior a l’Àliga. I quan dic inferior m’estic referint no a la seva qualitat sinó a la divisió on estan inscrits i que a vegades no es correspon als mèrits i capacitats que atresoren. Aquesta distribució o repartició va estar motivada per, en primer lloc, la manca d’espai i en segon, per la gran quantitat d’equips (4 per categoria) que el Club té. Sí en els seus inicis l’Àliga va ser concebuda com un espai on practicar el futbol d’una manera més lúdica i menys competitiva i per tant on podien tenir cabuda nois i noies de tota mena sense prioritzar les seves qualitats tècniques, amb el temps aquest criteri ha anat canviant, donant preferència als aspectes més competitius i, per tant, treballar per millorar i augmentar el nivell dels jugadors i, en definitiva, dels equips. Equips que amb aquest plus d’exigència s’han anat equiparant amb mitjans, dinàmiques de treball, recursos humans i tècnics als que hi ha actualment al Nou Sardenya. Àliga i Sardenya ara van de la mà. Mateix patró de joc, mateixa disposició, mateixa valoració, mateixa exigència, mateixa intensitat, mateixos objectius, mateix compromís, mateix seguiment, mateixa observació, mateixa atenció, mateixos responsables,...amb l’única diferència què els equips de l’Àliga estan, i espero que per poc temps, en lligues d’inferior categoria. Corregir aquest greuge històric ha de ser l’objectiu prioritari. L’Àliga ha de ser el viver de grans jugadors i millors persones i mai més el centre penitenciari que alguns han pretès que sigui. L’Àliga ha volat sola durant molt de temps i això l’ha fet més forta. Mai més Folsom prison.
L’Àliga no és i no pot ser Folsom Prison. De cap manera. Ni Folsom, ni el penal de Santa Maria, ni el correccional l’Alsina. L’Àliga fa temps que ha deixat de ser el purgatori on redimien les penes els nois díscols del Nou Sardenya. L’Àliga en l’horitzó, era el recurs amenaçador per a tots aquells que es descarrilaven o tenien conductes impròpies o necessitaven una correcció dels seus hàbits com a darrer pas abans de l’expulsió definitiva del Club. L’Àliga era el coco on ningú hi volia anar. Era així i ho ha deixat, espero que definitivament, de ser. El camp de l’Àliga no és, i què ho sàpiga tothom, un camp de concentració, ni un abocador de deixalles, ni un dipòsit de ferralla. Així de clar i així de contundent, per sí algun desinformat en tenia el més petit dubte. He volgut començar pel final perquè el missatge no es difumini i quedi ben clar en el cap de tots els que persisteixen en l’error.
El CE Europa es mou, i a vegades es debat, entre dos espais físics on desenvolupa la seva activitat federada: el Nou Sardenya on juga el Primer Equip i els A i B de totes les categories d’edat i el Camp de l’Àliga on ho fan la resta d’equips, és a dir, els C i D. Equips de nivell superior al Sardenya i inferior a l’Àliga. I quan dic inferior m’estic referint no a la seva qualitat sinó a la divisió on estan inscrits i que a vegades no es correspon als mèrits i capacitats que atresoren. Aquesta distribució o repartició va estar motivada per, en primer lloc, la manca d’espai i en segon, per la gran quantitat d’equips (4 per categoria) que el Club té. Sí en els seus inicis l’Àliga va ser concebuda com un espai on practicar el futbol d’una manera més lúdica i menys competitiva i per tant on podien tenir cabuda nois i noies de tota mena sense prioritzar les seves qualitats tècniques, amb el temps aquest criteri ha anat canviant, donant preferència als aspectes més competitius i, per tant, treballar per millorar i augmentar el nivell dels jugadors i, en definitiva, dels equips. Equips que amb aquest plus d’exigència s’han anat equiparant amb mitjans, dinàmiques de treball, recursos humans i tècnics als que hi ha actualment al Nou Sardenya. Àliga i Sardenya ara van de la mà. Mateix patró de joc, mateixa disposició, mateixa valoració, mateixa exigència, mateixa intensitat, mateixos objectius, mateix compromís, mateix seguiment, mateixa observació, mateixa atenció, mateixos responsables,...amb l’única diferència què els equips de l’Àliga estan, i espero que per poc temps, en lligues d’inferior categoria. Corregir aquest greuge històric ha de ser l’objectiu prioritari. L’Àliga ha de ser el viver de grans jugadors i millors persones i mai més el centre penitenciari que alguns han pretès que sigui. L’Àliga ha volat sola durant molt de temps i això l’ha fet més forta. Mai més Folsom prison.
dijous, 28 de gener del 2010
Neurones mirall
Un dels factors que més incidència ha tingut en el desenvolupament del cervell humà ha estat, de llarg, la competitivitat. L’esperit competitiu de l’esser humà ha sigut un dels principals motors pel seu creixement i ha estat determinant en el salt evolutiu de l’espècie. Els essers humans, està molt clar, funcionen per emmirallament i, aquest fixar-se en el pròxim, els du a la competència. On hi ha competitivitat hi ha progrés i millora personal i, en conseqüència, col•lectiva. Les neurones mirall actuen de manera instintiva per imitació de l’altre i és en aquesta imitació d’ on neix l’empatia. Però la cosa no queda aquí, no n’hi ha prou en ser com l’altre, cal superar-lo, cal ser millor, cal competir i guanyar. La competitivitat fa avançar i aconseguir fites que d’altra manera serien inabastables i ni tan sols es plantejarien. Exemples de competitivitat els tenim arreu: a la feina, als grups d’esbarjo, al lleure, a l’esport,... És precisament a l’esport on aquesta competitivitat, sinó més agressiva, sí que es fa més evident. I és justament en el futbol, per posar un exemple, on aquesta competitivitat troba la seva raó de ser més expressiva. Hi ha, però, un aspecte complementari i determinant perquè aquesta competitivitat sigui positiva i permeti una evolució satisfactòria. Aquest aspecte tan necessari no és un altre que l’encaix de la competitivitat en un marc de cooperació. En una competició els equips competeixen entre ells. En un equip, els seus membres competeixen entre ells per aconseguir gaudir dels favors de l’entrenador de torn i l’acceptació del públic en general. Però aquesta competitivitat ha d’estar encabida dins un marc de cooperació per aconseguir l’èxit de l’equip com a conjunt. No es tracta doncs d’un èxit únicament personal sinó de tot un grup que, mitjançant la competitivitat cooperadora, aconsegueix els seus objectius. Aquest esperit és el que s’hauria d’exportar a tots els àmbits de la nostra societat perquè els èxits deixessin de ser individuals en benefici del col•lectiu.
Un dels factors que més incidència ha tingut en el desenvolupament del cervell humà ha estat, de llarg, la competitivitat. L’esperit competitiu de l’esser humà ha sigut un dels principals motors pel seu creixement i ha estat determinant en el salt evolutiu de l’espècie. Els essers humans, està molt clar, funcionen per emmirallament i, aquest fixar-se en el pròxim, els du a la competència. On hi ha competitivitat hi ha progrés i millora personal i, en conseqüència, col•lectiva. Les neurones mirall actuen de manera instintiva per imitació de l’altre i és en aquesta imitació d’ on neix l’empatia. Però la cosa no queda aquí, no n’hi ha prou en ser com l’altre, cal superar-lo, cal ser millor, cal competir i guanyar. La competitivitat fa avançar i aconseguir fites que d’altra manera serien inabastables i ni tan sols es plantejarien. Exemples de competitivitat els tenim arreu: a la feina, als grups d’esbarjo, al lleure, a l’esport,... És precisament a l’esport on aquesta competitivitat, sinó més agressiva, sí que es fa més evident. I és justament en el futbol, per posar un exemple, on aquesta competitivitat troba la seva raó de ser més expressiva. Hi ha, però, un aspecte complementari i determinant perquè aquesta competitivitat sigui positiva i permeti una evolució satisfactòria. Aquest aspecte tan necessari no és un altre que l’encaix de la competitivitat en un marc de cooperació. En una competició els equips competeixen entre ells. En un equip, els seus membres competeixen entre ells per aconseguir gaudir dels favors de l’entrenador de torn i l’acceptació del públic en general. Però aquesta competitivitat ha d’estar encabida dins un marc de cooperació per aconseguir l’èxit de l’equip com a conjunt. No es tracta doncs d’un èxit únicament personal sinó de tot un grup que, mitjançant la competitivitat cooperadora, aconsegueix els seus objectius. Aquest esperit és el que s’hauria d’exportar a tots els àmbits de la nostra societat perquè els èxits deixessin de ser individuals en benefici del col•lectiu.
dimecres, 27 de gener del 2010
El Poble Cesc
El meu barri penja de la muntanya, està prop del mar i és molt humit, per això l’anomenen Poble Sec. Al meu barri, com no podia ser d’una altre manera, hi ha un equip de futbol que, casualment, du el mateix nom que el barri. Aquest equip ha fitxat un porter, un bon porter, perquè el seu president pugui fer la feina de president i deixi d’estar a la porta ocupat i preocupat pel taquillatge. Un president caspós i gens venerable encara que es faci dir senyor Venero. Un Venero que s’associa més aviat a les malalties de transmissió sexual que no pas a la màxima autoritat d’un club de futbol històric. Doncs a aquest porter en qüestió li diuen Cesc i els que en saben li auguren un gran futur i amb moltes coses a DIR. Espero que tingui la sort, que segurament es mereix, i una llarga i profitosa carrera esportiva al club del meu barri. Tant de bo les coses funcionin i el meu poble sigui una mica menys sec i una mica més Cesc i mai més ens haguem de lamentar: pobre sec!
El meu barri penja de la muntanya, està prop del mar i és molt humit, per això l’anomenen Poble Sec. Al meu barri, com no podia ser d’una altre manera, hi ha un equip de futbol que, casualment, du el mateix nom que el barri. Aquest equip ha fitxat un porter, un bon porter, perquè el seu president pugui fer la feina de president i deixi d’estar a la porta ocupat i preocupat pel taquillatge. Un president caspós i gens venerable encara que es faci dir senyor Venero. Un Venero que s’associa més aviat a les malalties de transmissió sexual que no pas a la màxima autoritat d’un club de futbol històric. Doncs a aquest porter en qüestió li diuen Cesc i els que en saben li auguren un gran futur i amb moltes coses a DIR. Espero que tingui la sort, que segurament es mereix, i una llarga i profitosa carrera esportiva al club del meu barri. Tant de bo les coses funcionin i el meu poble sigui una mica menys sec i una mica més Cesc i mai més ens haguem de lamentar: pobre sec!
dimarts, 26 de gener del 2010
Ni massa prop ni massa lluny
Quan un guerrer de la llum pateix una injustícia, normalment procura quedar-se sol –perquè els altres no vegin el seu dolor.
És un comportament bo i dolent alhora.
Una cosa és deixar que el teu cor guareixi lentament les seves ferides. I una altra és passar-se el dia en meditació profunda, amb por de semblar feble.
Dins de cadascú, hi ha un àngel i un diable, i les seves veus s’assemblen molt. Davant de les dificultats, el diable alimenta la conversa solitària i prova de mostrar-nos que som molt vulnerables. L’àngel ens fa reflexionar sobre les nostres actituds i, de vegades necessita la boca d’una persona per a poder manifestar-se.
Un guerrer equilibra solitud i dependència.
Quan un guerrer de la llum pateix una injustícia, normalment procura quedar-se sol –perquè els altres no vegin el seu dolor.
És un comportament bo i dolent alhora.
Una cosa és deixar que el teu cor guareixi lentament les seves ferides. I una altra és passar-se el dia en meditació profunda, amb por de semblar feble.
Dins de cadascú, hi ha un àngel i un diable, i les seves veus s’assemblen molt. Davant de les dificultats, el diable alimenta la conversa solitària i prova de mostrar-nos que som molt vulnerables. L’àngel ens fa reflexionar sobre les nostres actituds i, de vegades necessita la boca d’una persona per a poder manifestar-se.
Un guerrer equilibra solitud i dependència.
dilluns, 25 de gener del 2010
Jekyll i Hyde
Te’n recordes quantes vegades hem comentat: i mira que és bona persona, però en canvi...i no acabàvem mai la frase. Perquè tal i com deia Francis Hunter: les persones no són dolentes pel que són, sinó per les seves accions. En aquest punt demano disculpes per haver esmenat al bo de Hunter , perquè allà on jo dic persones, ell va dir homes. Però penso, sincerament, que a hores d’ara les dones s’han guanyat el dret a la igualtat, fins i tot, en aquest aspecte més fosc de la naturalesa humana. De bones persones l’ infern n’és ple. Persones que aproven amb solvència la teòrica però que suspenen, una i altra vegada, la pràctica. Persones d’un peça que s’esmicolen per culpa de conductes impròpies. Quantes persones coneixem, estimat Blai, convençudes de la rectitud i oportunitat en les seves propostes i incapaces de reconèixer un error. Quantes persones que fent us de la seva moral no tenen cap escrúpol en subvertir la moral del pròxim. Persones que creuen cegament que els diners ho poden tot i que el tenir-los i exhibir-los i deixar-los els hi dóna dret a allò que als altres els hi està vetat. Persones bàsicament bones, pares de família modèlics (que no exemplars) i prohoms socials amb una exagerada i equivocada tendència a l’ intervencionisme més enllà de lo tolerable. Tan bona persona que és, llàstima que...i mai aconseguim acabar la frase.
Te’n recordes quantes vegades hem comentat: i mira que és bona persona, però en canvi...i no acabàvem mai la frase. Perquè tal i com deia Francis Hunter: les persones no són dolentes pel que són, sinó per les seves accions. En aquest punt demano disculpes per haver esmenat al bo de Hunter , perquè allà on jo dic persones, ell va dir homes. Però penso, sincerament, que a hores d’ara les dones s’han guanyat el dret a la igualtat, fins i tot, en aquest aspecte més fosc de la naturalesa humana. De bones persones l’ infern n’és ple. Persones que aproven amb solvència la teòrica però que suspenen, una i altra vegada, la pràctica. Persones d’un peça que s’esmicolen per culpa de conductes impròpies. Quantes persones coneixem, estimat Blai, convençudes de la rectitud i oportunitat en les seves propostes i incapaces de reconèixer un error. Quantes persones que fent us de la seva moral no tenen cap escrúpol en subvertir la moral del pròxim. Persones que creuen cegament que els diners ho poden tot i que el tenir-los i exhibir-los i deixar-los els hi dóna dret a allò que als altres els hi està vetat. Persones bàsicament bones, pares de família modèlics (que no exemplars) i prohoms socials amb una exagerada i equivocada tendència a l’ intervencionisme més enllà de lo tolerable. Tan bona persona que és, llàstima que...i mai aconseguim acabar la frase.
diumenge, 24 de gener del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)