Transcendint el cinema
dijous, 29 d’octubre del 2009
La síndrome de la darrera fila
Així com, en el passat, les darreres files dels cinemes tenien un significat prou definit i era, aquell espai conegut i familiar, aquell àmbit propici on les parelles acostumaven a liquidar els seus comptes pendents, on els sentiments prenien cos, on s’intercanviaven fluids i es practicaven tot tipus de llengües. Avui en dia aquesta pràctica ha caigut en desús i les darreres files han perdut aquell aire voluptuós i de misteri, han deixat de ser aquell paradís prohibit on s’instal•laven les nostres inconfessables fantasies. La darrera fila, sigui per la venda numerada o bé perquè hi ha un munt de llocs alternatius i més còmodes per fer el que allí es feia, sigui per una o altra cosa, el cert és que, a la darrera fila del cinema, ja només van aquells que arriben tard o han estat poc previsors a l’hora de comprar les entrades. Una altra cosa ben diferent era la primera fila del Club, és a dir, la primera fila del primer pis, utilitzada per aquells essers comunicatius i generosos que, des de la seva posició privilegiada, s’entretenien fent punteria sobre les closques de la platea. Ara cigrons cuits, ara tramussos, ara bales de vidre i en algun cas extrem, l’eixelebrat que s’hi pixava. Activitats, totes, que estaven incloses en el preu de l’entrada. Els petons de la darrera fila, la pluja del cel i la llanterna de l’acomodador perseguint unes ombres que la foscor feia lliures i estranyament reals.
Així com, en el passat, les darreres files dels cinemes tenien un significat prou definit i era, aquell espai conegut i familiar, aquell àmbit propici on les parelles acostumaven a liquidar els seus comptes pendents, on els sentiments prenien cos, on s’intercanviaven fluids i es practicaven tot tipus de llengües. Avui en dia aquesta pràctica ha caigut en desús i les darreres files han perdut aquell aire voluptuós i de misteri, han deixat de ser aquell paradís prohibit on s’instal•laven les nostres inconfessables fantasies. La darrera fila, sigui per la venda numerada o bé perquè hi ha un munt de llocs alternatius i més còmodes per fer el que allí es feia, sigui per una o altra cosa, el cert és que, a la darrera fila del cinema, ja només van aquells que arriben tard o han estat poc previsors a l’hora de comprar les entrades. Una altra cosa ben diferent era la primera fila del Club, és a dir, la primera fila del primer pis, utilitzada per aquells essers comunicatius i generosos que, des de la seva posició privilegiada, s’entretenien fent punteria sobre les closques de la platea. Ara cigrons cuits, ara tramussos, ara bales de vidre i en algun cas extrem, l’eixelebrat que s’hi pixava. Activitats, totes, que estaven incloses en el preu de l’entrada. Els petons de la darrera fila, la pluja del cel i la llanterna de l’acomodador perseguint unes ombres que la foscor feia lliures i estranyament reals.
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Niño deja ya de joder con la pelota
Com no podia ser d’una altra manera, no tots els escrits, comunicats i notes que rebo són per felicitar-me. N’hi ha, per sort, no molts, que em criden a l’ordre, m’aconsellen que és el que he de dir i com ho he de dir. Amb qui m’he de ficar i amb qui no ho he de fer. Quins temes he de tractar i de quina determinada manera ho he de fer i, fins i tot, alguns, pocs per sort, van més enllà i no s’estalvien l’ insult i els records per la meva mare. Mentre d’altres, més educats, m’engeguen directament a pastar, això sí, amb un to refinat i exquisit. Tots ells carregats de raons. Tots ells en possessió de la veritat absoluta i indiscutible. Si fa o no fa com la que jo tinc i tantes vegades em duu a l’error. Es pensen que matant al missatger, silenciant el comentari o la critica estaran a raser de qualsevol mal astre i dormiran segurs. Els fets no canvien i les accions indignes no deixen d’existir pel sol fet de no ser denunciades. L’ètica no deixa de ser un ens sense forma que cadascú modela a la seva conveniència. La perversitat, la traïdoria, la prevaricació, la mentida,...també tenen la seva pròpia ètica i les persones que les practiquen poden esdevenir, sense gaire esforç, referents socials.
No està en el meu ànim el donar lliçons de res, encara que algunes persones m’ho retreuen amargament, només tinc interès en desvetllar algunes zones fosques que entorpeixen i distorsionen el que, des del meu punt de vista, haurien de ser àmbits molt més transparents. Persones amb càrrecs, persones amb responsabilitats, persones amb influencies i que en fan mal ús o simplement utilitzen el poder en benefici propi o dels seus interessos. Sé que he encertat amb la meva argumentació en funció de la resposta que rebo i curiosament sempre és més vehement i virulenta quan més coses es tenen per amagar i més intranquil•la es té la consciència. La capacitat per mantenir companys i amics és inversament proporcional a l’engany del que has estat objecte i al poc interès per seguir relacionant-te amb persones, diguem-ne, de poc fiar. Què els meus autoanomenats enemics preparin les creuades, que enarborin les banderes, que desenterrin la destral de guerra, que demanin dimissions, que amenacin i proposin xantatges immorals, res farà canviar l’opinió que en tinc d’ells i que s’han guanyat a pols amb la perversitat dels seus actes. És una desgràcia, ho sé, però no el que escric, amb més o menys encert, sinó el que aquesta gent ens hagi estat enganyant d’una manera tan barroera i miserable durant tots aquests anys.
Estranyament aquestes persones “integres”segueixen interessant-se i llegint, amb curiositat morbosa, el meu blog, segurament per poder representar el paper de víctima, que tant els hi escau, esquinçar-se les vestidures i repetir-me fins l’avorriment:
Niño deja ya de joder con la pelota.
Eso no se hace. Eso no se dice. Eso no se toca.
Com no podia ser d’una altra manera, no tots els escrits, comunicats i notes que rebo són per felicitar-me. N’hi ha, per sort, no molts, que em criden a l’ordre, m’aconsellen que és el que he de dir i com ho he de dir. Amb qui m’he de ficar i amb qui no ho he de fer. Quins temes he de tractar i de quina determinada manera ho he de fer i, fins i tot, alguns, pocs per sort, van més enllà i no s’estalvien l’ insult i els records per la meva mare. Mentre d’altres, més educats, m’engeguen directament a pastar, això sí, amb un to refinat i exquisit. Tots ells carregats de raons. Tots ells en possessió de la veritat absoluta i indiscutible. Si fa o no fa com la que jo tinc i tantes vegades em duu a l’error. Es pensen que matant al missatger, silenciant el comentari o la critica estaran a raser de qualsevol mal astre i dormiran segurs. Els fets no canvien i les accions indignes no deixen d’existir pel sol fet de no ser denunciades. L’ètica no deixa de ser un ens sense forma que cadascú modela a la seva conveniència. La perversitat, la traïdoria, la prevaricació, la mentida,...també tenen la seva pròpia ètica i les persones que les practiquen poden esdevenir, sense gaire esforç, referents socials.
No està en el meu ànim el donar lliçons de res, encara que algunes persones m’ho retreuen amargament, només tinc interès en desvetllar algunes zones fosques que entorpeixen i distorsionen el que, des del meu punt de vista, haurien de ser àmbits molt més transparents. Persones amb càrrecs, persones amb responsabilitats, persones amb influencies i que en fan mal ús o simplement utilitzen el poder en benefici propi o dels seus interessos. Sé que he encertat amb la meva argumentació en funció de la resposta que rebo i curiosament sempre és més vehement i virulenta quan més coses es tenen per amagar i més intranquil•la es té la consciència. La capacitat per mantenir companys i amics és inversament proporcional a l’engany del que has estat objecte i al poc interès per seguir relacionant-te amb persones, diguem-ne, de poc fiar. Què els meus autoanomenats enemics preparin les creuades, que enarborin les banderes, que desenterrin la destral de guerra, que demanin dimissions, que amenacin i proposin xantatges immorals, res farà canviar l’opinió que en tinc d’ells i que s’han guanyat a pols amb la perversitat dels seus actes. És una desgràcia, ho sé, però no el que escric, amb més o menys encert, sinó el que aquesta gent ens hagi estat enganyant d’una manera tan barroera i miserable durant tots aquests anys.
Estranyament aquestes persones “integres”segueixen interessant-se i llegint, amb curiositat morbosa, el meu blog, segurament per poder representar el paper de víctima, que tant els hi escau, esquinçar-se les vestidures i repetir-me fins l’avorriment:
Niño deja ya de joder con la pelota.
Eso no se hace. Eso no se dice. Eso no se toca.
dimarts, 27 d’octubre del 2009
De l’accident al símptoma
Desprès les coses aniran en un o altre sentit i el futur ens donarà o ens traurà la raó, però l’anàlisi del moment actual del Barça i del Madrid no admet cap dubte raonable. Sí tothom entén que la derrota europea del Barça va ser un accident, imprevisible i sorprenent, però no deixa de ser un accident, en canvi la del Madrid davant un Milan, que va arribar a la capital d’Espanya amb un viatge organitzat per l’ Imserso, era tot un símptoma. Accident i símptoma, respectivament, que s’han anat confirmat amb el pas de les hores. Un accident del que el Barça s’ha recuperat ràpidament, i el que havia de ser, segons els periodistes il•luminats de sempre, un final de cicle, ha esdevingut un veritable cicló amb un Saragossa desconcertat actuant com a convidat de pedra. Pel que fa al Madrid, el símptoma s’ha fet més evident i la diagnosi no pot amagar la debilitat dels seus plantejaments i la feblesa dels seus arguments. Un Madrid lluny de gaudir de bona salut i que encara no està en condicions de poder competir amb els seus teòricament iguals: Sevilla, Milan,...Gijón. El Madrid està baix de defenses i qualsevol cop d’aire el pot constipar i obligar-lo a guardar llit. El Barça que va jugar amb el Saragossa, perdó, contra el Saragossa, no és el Barça de l’any passat, com afirmaven un i altre cop els comentaristes televisius: el Barça ha vuelto! El Barça vuleve a hacer el juego del año pasado. El Barça de l’any passat era el Barça de l’Almeria, el València, el Rubí Kasan,...un Barça que els equips han estudiat i s’han après de memòria i per tant absolutament previsible. El Barça que va jugar aquest diumenge contra el Saragossa no és el Barça de l’any passat és el Barça de l’any que ve. Un Barça que es regenera i que provoca el desconcert en els seus rivals. Un equip capaç d’inventar per que els altres copiïn. Un Barça que patirà accidents però que té una excel•lent i completa cobertura d’assegurança.
Desprès les coses aniran en un o altre sentit i el futur ens donarà o ens traurà la raó, però l’anàlisi del moment actual del Barça i del Madrid no admet cap dubte raonable. Sí tothom entén que la derrota europea del Barça va ser un accident, imprevisible i sorprenent, però no deixa de ser un accident, en canvi la del Madrid davant un Milan, que va arribar a la capital d’Espanya amb un viatge organitzat per l’ Imserso, era tot un símptoma. Accident i símptoma, respectivament, que s’han anat confirmat amb el pas de les hores. Un accident del que el Barça s’ha recuperat ràpidament, i el que havia de ser, segons els periodistes il•luminats de sempre, un final de cicle, ha esdevingut un veritable cicló amb un Saragossa desconcertat actuant com a convidat de pedra. Pel que fa al Madrid, el símptoma s’ha fet més evident i la diagnosi no pot amagar la debilitat dels seus plantejaments i la feblesa dels seus arguments. Un Madrid lluny de gaudir de bona salut i que encara no està en condicions de poder competir amb els seus teòricament iguals: Sevilla, Milan,...Gijón. El Madrid està baix de defenses i qualsevol cop d’aire el pot constipar i obligar-lo a guardar llit. El Barça que va jugar amb el Saragossa, perdó, contra el Saragossa, no és el Barça de l’any passat, com afirmaven un i altre cop els comentaristes televisius: el Barça ha vuelto! El Barça vuleve a hacer el juego del año pasado. El Barça de l’any passat era el Barça de l’Almeria, el València, el Rubí Kasan,...un Barça que els equips han estudiat i s’han après de memòria i per tant absolutament previsible. El Barça que va jugar aquest diumenge contra el Saragossa no és el Barça de l’any passat és el Barça de l’any que ve. Un Barça que es regenera i que provoca el desconcert en els seus rivals. Un equip capaç d’inventar per que els altres copiïn. Un Barça que patirà accidents però que té una excel•lent i completa cobertura d’assegurança.
dilluns, 26 d’octubre del 2009
Em podries donar el tiquet, si et plau?
Em pots donar el tiquet, si et plau? Quantes vegades al dia, al mes, a l’any, som capaços de repetir aquesta frase? Incomptables. Infinites. I en canvi, quantes vegades, no ja al mes o a l’any, sinó al llarg de tota una vida, diem t’estimo? Entenc que no cal dir-ho a totes hores, en tot moment, perquè seria una forma de banalitzar-ho i buidar-ho de contingut, però tant com per quasi be no dir-ho i a mida que et vas fent gran oblidar-ho per complert, desterrar-ho del teu llenguatge fins fer-ho desaparèixer? Hem convertit, quasi sense voler, la nostra vida en una autopista de peatge on necessitem un munt de tiquets per poder justificar-nos. Sembla que res tingui valor sinó es paga amb diners i et donen el corresponent comprovant. Hem arribat al punt de que no ens costa gens demanar un tiquet, mentre, per altra banda, som incapaços d’articular un senzill t’estimo. Tampoc demano que invertim la situació, que ens radicalitzem, que capgirem les formes fins a perdre-les, que li deixem anar un neutre t’estimo a la caixera del súper o a l’endormiscat cobrador de l’autopista, ni, evidentment, demanar-li el tiquet a la teva parella desprès de fer-li l’amor (terminologia apte per a menors, encara que jo prefereix-ho una altra paraula més ajustada a la realitat). No es tracta de donar-li la volta a la truita i que ens quedi crua per l’altre costat. Només cal que ens esforcem en demanar menys tiquets i dir-li més sovint a aquella persona que s’ho val que l’estimes. I no us ho prengueu com un peatge, perquè el veritable amor no entén de barreres, cues , ni justificants. Si t’ha agradat, em podries donar el tiquet, si et plau?
Em pots donar el tiquet, si et plau? Quantes vegades al dia, al mes, a l’any, som capaços de repetir aquesta frase? Incomptables. Infinites. I en canvi, quantes vegades, no ja al mes o a l’any, sinó al llarg de tota una vida, diem t’estimo? Entenc que no cal dir-ho a totes hores, en tot moment, perquè seria una forma de banalitzar-ho i buidar-ho de contingut, però tant com per quasi be no dir-ho i a mida que et vas fent gran oblidar-ho per complert, desterrar-ho del teu llenguatge fins fer-ho desaparèixer? Hem convertit, quasi sense voler, la nostra vida en una autopista de peatge on necessitem un munt de tiquets per poder justificar-nos. Sembla que res tingui valor sinó es paga amb diners i et donen el corresponent comprovant. Hem arribat al punt de que no ens costa gens demanar un tiquet, mentre, per altra banda, som incapaços d’articular un senzill t’estimo. Tampoc demano que invertim la situació, que ens radicalitzem, que capgirem les formes fins a perdre-les, que li deixem anar un neutre t’estimo a la caixera del súper o a l’endormiscat cobrador de l’autopista, ni, evidentment, demanar-li el tiquet a la teva parella desprès de fer-li l’amor (terminologia apte per a menors, encara que jo prefereix-ho una altra paraula més ajustada a la realitat). No es tracta de donar-li la volta a la truita i que ens quedi crua per l’altre costat. Només cal que ens esforcem en demanar menys tiquets i dir-li més sovint a aquella persona que s’ho val que l’estimes. I no us ho prengueu com un peatge, perquè el veritable amor no entén de barreres, cues , ni justificants. Si t’ha agradat, em podries donar el tiquet, si et plau?
diumenge, 25 d’octubre del 2009
Galileu
Fóra injust reprotxar a Galileu que, per salvar la seua vida, es retractàs de les seues afirmacions científiques. Al capdavall, una veritat –si realment és veritat- continua sent veritat, tant si hom mor per ella com si no: des del punt de vista intel•lectual un màrtir no és mai un argument. Però, encara, per a Galileu, la seua pròpia vida havia de valer més que qualsevol veritat.
Joan Fuster
Fóra injust reprotxar a Galileu que, per salvar la seua vida, es retractàs de les seues afirmacions científiques. Al capdavall, una veritat –si realment és veritat- continua sent veritat, tant si hom mor per ella com si no: des del punt de vista intel•lectual un màrtir no és mai un argument. Però, encara, per a Galileu, la seua pròpia vida havia de valer més que qualsevol veritat.
Joan Fuster
Un gegant que sap que ho és
Europa C 3 – Catalònia 5
Lliga juvenils Primera
Les coses breus i bones, dues vegades bones. Així podríem resumir la primera part amb la que ens varen obsequiar tots dos equips. Uns excel•lents 45 minuts que se’ns varen fer curts per la seva intensitat, bellesa i brillantor. Dos equips abocats a jugar a futbol sense cap reserva i amb una enorme dosi de generositat que el públic va saber gaudir i agrair. Dos equips diferents però en sintonia i units per un objectiu comú. Dos grans equips en el que un va posar la física i l’altre la química. L’Europa combinava, trenava, duia la iniciativa i mesclava les seves habilitats amb estudiada cura. El Catalònia plantejava una alternativa més física conscient de la seva superioritat volumètrica i el seu pes específic. Una lluita entre dos ciències oposades que va acabar en taules. La física dels uns va empatar amb la química dels altres enmig d’un espectacle vibrant, vistós i emocionant que va fer les delícies d’ambdues aficions. Una primera part que es va fer molt curta al contrari que una segona part excessiva, sobre tot per a un Europa que, com era previsible, va acabar doblegat per un rival amb una superioritat física inqüestionable. L’Europa va aguantar tot el que va poder i el Catalònia va saber esperar el seu moment conscient que aquest, més aviat que tard, arribaria. Força i també, cal dir-ho, ofici van desequilibrar la balança en favor d’un gegant conscient de ser-ho i que no té cap inconvenient en palesar-ho. L’Europa, a la primera part, va lluitar coratjosament contra molins de vent, desprès, a la represa, els molins varen esdevenir gegants i tothom sap com acostumen a acabar aquestes histories. Haurem d’esperar ocasions més propicies o créixer fins a convertir-nos en gegants.
Europa C 3 – Catalònia 5
Lliga juvenils Primera
Les coses breus i bones, dues vegades bones. Així podríem resumir la primera part amb la que ens varen obsequiar tots dos equips. Uns excel•lents 45 minuts que se’ns varen fer curts per la seva intensitat, bellesa i brillantor. Dos equips abocats a jugar a futbol sense cap reserva i amb una enorme dosi de generositat que el públic va saber gaudir i agrair. Dos equips diferents però en sintonia i units per un objectiu comú. Dos grans equips en el que un va posar la física i l’altre la química. L’Europa combinava, trenava, duia la iniciativa i mesclava les seves habilitats amb estudiada cura. El Catalònia plantejava una alternativa més física conscient de la seva superioritat volumètrica i el seu pes específic. Una lluita entre dos ciències oposades que va acabar en taules. La física dels uns va empatar amb la química dels altres enmig d’un espectacle vibrant, vistós i emocionant que va fer les delícies d’ambdues aficions. Una primera part que es va fer molt curta al contrari que una segona part excessiva, sobre tot per a un Europa que, com era previsible, va acabar doblegat per un rival amb una superioritat física inqüestionable. L’Europa va aguantar tot el que va poder i el Catalònia va saber esperar el seu moment conscient que aquest, més aviat que tard, arribaria. Força i també, cal dir-ho, ofici van desequilibrar la balança en favor d’un gegant conscient de ser-ho i que no té cap inconvenient en palesar-ho. L’Europa, a la primera part, va lluitar coratjosament contra molins de vent, desprès, a la represa, els molins varen esdevenir gegants i tothom sap com acostumen a acabar aquestes histories. Haurem d’esperar ocasions més propicies o créixer fins a convertir-nos en gegants.
La gota malaia
Dom Bosco 0 – Europa B 5
Lliga Cadets
Per guanyar no n’hi ha prou amb la qualitat. Ara bé, sí a la qualitat indiscutible se li associa una persistència exemplar les probabilitats d’èxit són altíssimes. No sempre es pot rendir al més alt nivell, de la mateixa manera que no sempre es pot estar igual d’afinat, despert o precís. Cal, aleshores, contrarestar-ho amb insistència i constància fins que les virtuts que es posseeixen aflorin i s’alliberin de la seva transitòria letargia. Aquesta podria ser la breu història d’un equip dotat d’un extraordinari talent i amb la capacitat de treball necessària per explotar-lo. Un equip que actua com una gota malaia contra els seus rivals i que accepta sense reserves el repte del desgast per acabar imposant la seva enorme superioritat. La gota no forada la pedra per la seva força sinó per la seva perseverança. Una primera part amb els dos equips físicament forts i on l’equip local, coneixedor de les reduïdes dimensions del camp, va plantejar un cos a cos empallegós per desactivar el joc de toc de l’Europa i que ho va aconseguir a canvi, això sí, d’un enorme desgast que acabaria per curtcircuitar les seves expectatives. El Dom Bosco va sortir decidit a no deixar pensar a l’equip rival i a força de pressió i contacte va fer una clara aposta per no deixar jugar a l’Europa en detriment del seu propi joc creatiu. Una proposta que va resistir fins que les forces varen començar a cedir, fins que la gota va foradar la pedra i aquí, en aquell precís moment, es va acabar la història. Sí el Dom Bosco hagués tingut davant a qualsevol altre rival no descarto que aquesta tàctica els hi hauria funcionat però res van poder fer contra l’esperit i la solvència d’una autèntica gota malaia.
Dom Bosco 0 – Europa B 5
Lliga Cadets
Per guanyar no n’hi ha prou amb la qualitat. Ara bé, sí a la qualitat indiscutible se li associa una persistència exemplar les probabilitats d’èxit són altíssimes. No sempre es pot rendir al més alt nivell, de la mateixa manera que no sempre es pot estar igual d’afinat, despert o precís. Cal, aleshores, contrarestar-ho amb insistència i constància fins que les virtuts que es posseeixen aflorin i s’alliberin de la seva transitòria letargia. Aquesta podria ser la breu història d’un equip dotat d’un extraordinari talent i amb la capacitat de treball necessària per explotar-lo. Un equip que actua com una gota malaia contra els seus rivals i que accepta sense reserves el repte del desgast per acabar imposant la seva enorme superioritat. La gota no forada la pedra per la seva força sinó per la seva perseverança. Una primera part amb els dos equips físicament forts i on l’equip local, coneixedor de les reduïdes dimensions del camp, va plantejar un cos a cos empallegós per desactivar el joc de toc de l’Europa i que ho va aconseguir a canvi, això sí, d’un enorme desgast que acabaria per curtcircuitar les seves expectatives. El Dom Bosco va sortir decidit a no deixar pensar a l’equip rival i a força de pressió i contacte va fer una clara aposta per no deixar jugar a l’Europa en detriment del seu propi joc creatiu. Una proposta que va resistir fins que les forces varen començar a cedir, fins que la gota va foradar la pedra i aquí, en aquell precís moment, es va acabar la història. Sí el Dom Bosco hagués tingut davant a qualsevol altre rival no descarto que aquesta tàctica els hi hauria funcionat però res van poder fer contra l’esperit i la solvència d’una autèntica gota malaia.
dissabte, 24 d’octubre del 2009
Blancanitos y los siete enanieves
Ves per on els nans s’han revoltat. Es queixen que la Blancaneus no els hi té la casa prou endreçada i polida. Que els té abandonats i els hi dóna poca bola. Que no els hi fa el llit ni els hi renta la roba. Es queixen amargament els nans que el menjar fa pudor i a sobre n’hi ha poc. Que té sempre les finestres obertes i el sol que entra els hi fa mal als ulls. Que no hi ha ordre ni concert i que qualsevol dia vindrà la bruixa i se’ls endurà. Demanen els nans que la Blancaneus es posi les piles, que cridi a l’ordre als nans displicents i restableixi les jerarquies. Li retreuen que ha estat tova, excessivament tolerant i un punt autista. Exigeixen a la Blancaneus mà dura i càstigs exemplars. Que faci fora de la casa (com si del Gran Hermano es tractés) als nans díscols, als erràtics i els que els hi poden fer ombra i treure protagonisme. Amenacen els nans amb cremar l’era i vendre’s la casa a Inmobiliaria Colonial sí la Blancaneus no atén les seves peticiones. I tot per despit , perquè s’ho volien fer amb ella i ella els hi va donar carbasses. Finalment s’ha acabat el conte com s’acaben tots els contes: posant en evidència la perversitat d’alguns personatges. Fent palesa la seva misèria, els seus baixos instints, els seus odis, les seves enveges i els seus ressentiments. Nans que es creuen prínceps i reines que només són bruixes. En el fons acabarà sent una sort que la Blancaneus s’adormi pels efectes de la poma enverinada, al menys així perdrà de vista, encara que sigui momentàniament, a aquesta colla de nans bruts, mesquins, desagraïts i traïdors que no se la mereixen.
Ves per on els nans s’han revoltat. Es queixen que la Blancaneus no els hi té la casa prou endreçada i polida. Que els té abandonats i els hi dóna poca bola. Que no els hi fa el llit ni els hi renta la roba. Es queixen amargament els nans que el menjar fa pudor i a sobre n’hi ha poc. Que té sempre les finestres obertes i el sol que entra els hi fa mal als ulls. Que no hi ha ordre ni concert i que qualsevol dia vindrà la bruixa i se’ls endurà. Demanen els nans que la Blancaneus es posi les piles, que cridi a l’ordre als nans displicents i restableixi les jerarquies. Li retreuen que ha estat tova, excessivament tolerant i un punt autista. Exigeixen a la Blancaneus mà dura i càstigs exemplars. Que faci fora de la casa (com si del Gran Hermano es tractés) als nans díscols, als erràtics i els que els hi poden fer ombra i treure protagonisme. Amenacen els nans amb cremar l’era i vendre’s la casa a Inmobiliaria Colonial sí la Blancaneus no atén les seves peticiones. I tot per despit , perquè s’ho volien fer amb ella i ella els hi va donar carbasses. Finalment s’ha acabat el conte com s’acaben tots els contes: posant en evidència la perversitat d’alguns personatges. Fent palesa la seva misèria, els seus baixos instints, els seus odis, les seves enveges i els seus ressentiments. Nans que es creuen prínceps i reines que només són bruixes. En el fons acabarà sent una sort que la Blancaneus s’adormi pels efectes de la poma enverinada, al menys així perdrà de vista, encara que sigui momentàniament, a aquesta colla de nans bruts, mesquins, desagraïts i traïdors que no se la mereixen.
divendres, 23 d’octubre del 2009
Oxitocina
Res a veure amb el porc
“Aquellas aguas nos trajeron estos lodos” sentència una dita castellana que s’ajusta com una mitja a una cama de starlet. Segles de testosterona, en altre temps absolutament necessària i que va fer possible la supervivència de l’espècie, ens han dut a ser el que som ara. Testosterona en abundància per a fer front a un entorn inhòspit i que, una vegada domesticat i ordenat, en l’actualitat resulta excessiva i en molts casos sobrera. La testosterona va estar bé quan calia i cal reconèixer-ho. Cal donar-li el mèrit que li correspon i passar pàgina. Vivim temps difícils i en els que la testosterona s’està convertint en un element incomoda i gens útil per a millorar la realitat actual i avançar en el terreny de la convivència. La testosterona genera, per naturalesa, conflicte i és el que menys necessitem. Ens hem de passar sense reserves a l'oxitocina. Hem d’apostar cegament per les seves qualitats. L’oxitocina és una hormona generadora de confiança, que fomenta la col•laboració i el pensament afectiu. L’oxitocina busca la complicitat i defuig l’enfrontament. És una hormona bàsica i estructuralment positiva que busca la suma dels diferent espais en oposició a la testosterona abocada a la partició. Més oxitocina i menys testosterona ens farà avançar cap a un escenari més femení i alhora menys violent i ens donarà aquell punt d’equilibri necessari per a fer el salt evolutiu que fa temps busquem i no acabem de trobar.
Res a veure amb el porc
“Aquellas aguas nos trajeron estos lodos” sentència una dita castellana que s’ajusta com una mitja a una cama de starlet. Segles de testosterona, en altre temps absolutament necessària i que va fer possible la supervivència de l’espècie, ens han dut a ser el que som ara. Testosterona en abundància per a fer front a un entorn inhòspit i que, una vegada domesticat i ordenat, en l’actualitat resulta excessiva i en molts casos sobrera. La testosterona va estar bé quan calia i cal reconèixer-ho. Cal donar-li el mèrit que li correspon i passar pàgina. Vivim temps difícils i en els que la testosterona s’està convertint en un element incomoda i gens útil per a millorar la realitat actual i avançar en el terreny de la convivència. La testosterona genera, per naturalesa, conflicte i és el que menys necessitem. Ens hem de passar sense reserves a l'oxitocina. Hem d’apostar cegament per les seves qualitats. L’oxitocina és una hormona generadora de confiança, que fomenta la col•laboració i el pensament afectiu. L’oxitocina busca la complicitat i defuig l’enfrontament. És una hormona bàsica i estructuralment positiva que busca la suma dels diferent espais en oposició a la testosterona abocada a la partició. Més oxitocina i menys testosterona ens farà avançar cap a un escenari més femení i alhora menys violent i ens donarà aquell punt d’equilibri necessari per a fer el salt evolutiu que fa temps busquem i no acabem de trobar.
dijous, 22 d’octubre del 2009
Cinema a les fosques
De vegades, i sense pretendre-ho, tinc la sensació que som un país de merda. O ens prenen el pel descaradament o se’ns rifen a la cara o totes dues coses alhora. Quan més cedim més n’abusen. Quan més tolerants ens fan ser, i dòcilment accedim, més ens mortifiquen i s’acarnissen. Som tous de mena, ase de tots els cops i d’una permeabilitat extremadament despersonalitzant i patètica. Ara li toca a ensenyament, ara li toca al cinema,...Sempre toca, sigui un pitu o una pilota. Som l’espàrring perfecte, la víctima ideal, l’equip que sempre perd per golejada i mai té la pilota per enllaçar una miserable jugada. Ens diuen els il•luminats de torn, aquest cop són els que remenen les cireres en això de la distribució del cinema a casa nostra, que no cal doblar les pel•lícules al català perquè la gent no en té ganes de veure cinema en català i que ja les entenem en castellà. Collons! I jo les entenc en francès, la meva dona en anglès i el meu veí, l’Ahmed, en àrab. No es tracta del que entenem o no entenem, de si parlem 2, 3 o 7 idiomes (tan de bo), és molt més senzill: el cinema que es projecta en un país ha de ser doblat en l’ idioma del país en el que es projecta. Però aquí es veu que som diferents. Clar, som bífids, perdó, bilingues i si ja ens en sortim amb una, perquè cal fer l’esforç (sempre és un esforç) d’utilitzar l’altra que no deixa de ser una collonada? Un país: una única llengua (oficial) i totes les altres propostes només serveixen d’excusa per arraconar la més dèbil. Fa temps que vaig desertar de les sales de cinema justament per aquest fet: el no poder veure cinema en la meva pròpia llengua o llengua pròpia, com vulgueu. Bé, per això i una mica també per deixar de sentir rosegar crispetes i xarrupar cocacoles. Tan difícil és poder viure amb normalitat?
De vegades, i sense pretendre-ho, tinc la sensació que som un país de merda. O ens prenen el pel descaradament o se’ns rifen a la cara o totes dues coses alhora. Quan més cedim més n’abusen. Quan més tolerants ens fan ser, i dòcilment accedim, més ens mortifiquen i s’acarnissen. Som tous de mena, ase de tots els cops i d’una permeabilitat extremadament despersonalitzant i patètica. Ara li toca a ensenyament, ara li toca al cinema,...Sempre toca, sigui un pitu o una pilota. Som l’espàrring perfecte, la víctima ideal, l’equip que sempre perd per golejada i mai té la pilota per enllaçar una miserable jugada. Ens diuen els il•luminats de torn, aquest cop són els que remenen les cireres en això de la distribució del cinema a casa nostra, que no cal doblar les pel•lícules al català perquè la gent no en té ganes de veure cinema en català i que ja les entenem en castellà. Collons! I jo les entenc en francès, la meva dona en anglès i el meu veí, l’Ahmed, en àrab. No es tracta del que entenem o no entenem, de si parlem 2, 3 o 7 idiomes (tan de bo), és molt més senzill: el cinema que es projecta en un país ha de ser doblat en l’ idioma del país en el que es projecta. Però aquí es veu que som diferents. Clar, som bífids, perdó, bilingues i si ja ens en sortim amb una, perquè cal fer l’esforç (sempre és un esforç) d’utilitzar l’altra que no deixa de ser una collonada? Un país: una única llengua (oficial) i totes les altres propostes només serveixen d’excusa per arraconar la més dèbil. Fa temps que vaig desertar de les sales de cinema justament per aquest fet: el no poder veure cinema en la meva pròpia llengua o llengua pròpia, com vulgueu. Bé, per això i una mica també per deixar de sentir rosegar crispetes i xarrupar cocacoles. Tan difícil és poder viure amb normalitat?
dimecres, 21 d’octubre del 2009
Pa d’hòstia
Disculpa el retard en la meva resposta però vaig tornar de viatge amb el temps just per assistir al partit i m’ha estat impossible fer-ho abans.
Conec el tarannà de la gent d’Escolapis des de fa molt de temps i el conec allà on no és possible dissimular-lo: en els camps de futbol. Allà on surten el millor i el pitjor de les persones i on les baixes passions ens dibuixen i ens presenten tal com som. I els Escolapis, al menys els que jo conec i que casualment són els que juguen a futbol, són gent molt i molt sectària; amb punts de vista totalment esbiaixats i parcials, sense cap bri d’objectivitat. Són molts els incidents que provoquen ells i els seus familiars al llarg de la Temporada, sigui a la categoria que sigui. Són molts els moments en els que la seva actitud i el seu comportament són deplorables (sent benèvol en l’expressió). Aquesta manera d’actuar, aquesta indigència ètica i d’assoliment de valors va en augment a mesura que s’avança en edat. Arribant al seu punt àlgid a l’etapa de juvenils on es pot comprovar els efectes absolutament nocius de la seva “educació”, on es reflecteix, de manera evident, el fracàs d’unes propostes gens civilitzadores.
En fi Pere, són molts els episodis que he tingut personalment amb els Escolapis i res ha canviat en tots aquests anys. No dubtis que intentarem minimitzar els seus efectes. Però crec, personalment, que no hi ha res a fer. L’actitud i la manera de veure les coses d’aquesta gent no canviarà per molt que ens hi esforcem. Aquesta mena d’individus esperen una resposta per a seguir burxant perquè estan convençuts del seu paper messiànic i evangelitzador i que la seva “veritat” ha de ser imposada a la resta del món. La millor resposta és la no resposta, la indiferència i que es barallin amb les seves pròpies consciencies , les seves obsessions i les seves misèries. Tota la resta és perdre el temps i fer-se mala sang.
És la meva opinió personal. Hem de seguir fent el que fem perquè no estem equivocats i no necessitem l’aval ni la supervisió de cap “integrista cristià” que ens vulgui lobotomitzar
Disculpa el retard en la meva resposta però vaig tornar de viatge amb el temps just per assistir al partit i m’ha estat impossible fer-ho abans.
Conec el tarannà de la gent d’Escolapis des de fa molt de temps i el conec allà on no és possible dissimular-lo: en els camps de futbol. Allà on surten el millor i el pitjor de les persones i on les baixes passions ens dibuixen i ens presenten tal com som. I els Escolapis, al menys els que jo conec i que casualment són els que juguen a futbol, són gent molt i molt sectària; amb punts de vista totalment esbiaixats i parcials, sense cap bri d’objectivitat. Són molts els incidents que provoquen ells i els seus familiars al llarg de la Temporada, sigui a la categoria que sigui. Són molts els moments en els que la seva actitud i el seu comportament són deplorables (sent benèvol en l’expressió). Aquesta manera d’actuar, aquesta indigència ètica i d’assoliment de valors va en augment a mesura que s’avança en edat. Arribant al seu punt àlgid a l’etapa de juvenils on es pot comprovar els efectes absolutament nocius de la seva “educació”, on es reflecteix, de manera evident, el fracàs d’unes propostes gens civilitzadores.
En fi Pere, són molts els episodis que he tingut personalment amb els Escolapis i res ha canviat en tots aquests anys. No dubtis que intentarem minimitzar els seus efectes. Però crec, personalment, que no hi ha res a fer. L’actitud i la manera de veure les coses d’aquesta gent no canviarà per molt que ens hi esforcem. Aquesta mena d’individus esperen una resposta per a seguir burxant perquè estan convençuts del seu paper messiànic i evangelitzador i que la seva “veritat” ha de ser imposada a la resta del món. La millor resposta és la no resposta, la indiferència i que es barallin amb les seves pròpies consciencies , les seves obsessions i les seves misèries. Tota la resta és perdre el temps i fer-se mala sang.
És la meva opinió personal. Hem de seguir fent el que fem perquè no estem equivocats i no necessitem l’aval ni la supervisió de cap “integrista cristià” que ens vulgui lobotomitzar
dimarts, 20 d’octubre del 2009
La llengua sense matisos
Una filtració a la premsa sobre els aspectes lingüístics de l’Estatut que està diseccionant el Tribunal Constitucional (és un dir) m’ha fet posar, una vegada més, els pels de punta. Diu la nota en versió original: “El deber de conocer el catalán será matizado para que no sea exigible siempre” Ha de ser una broma, n’estic segur. Cap Tribunal de cap país civilitzat del món permetria una reglamentació on els seus ciutadans no estiguessin obligats a conèixer l’ idioma del país en qüestió. Cap Tribunal toleraria que la llengua pròpia d’un país només fos un valor afegit, un valor complementari i no el principal valor d’identitat de tot un poble. Per aquesta mateixa raó, s’exigirà als nou vinguts de països de l’est, el coneixement del castellà per accedir al mercat de treball, per tramitar documentació, per relacionar-se amb la justícia,...? El Tribunal Constitucional torna a equivocar-se. La llengua d’un país no és opcional. La llengua d’un país és patrimoni del país i una exigència de primer ordre. Cap ciutadà pot mantenir-se al marge i tots estan obligats a conèixer-la. Aquest punt no és negociable i no compromet, contra el que alguns necis argumenten, la llibertat personal. En un col•lectiu, en un país, en una nació, les llibertats individuals han d’estar condicionades per les normes generals de convivència i aquest ha de ser el marc que el Tribunal Constitucional hauria d’afavorir.
Una filtració a la premsa sobre els aspectes lingüístics de l’Estatut que està diseccionant el Tribunal Constitucional (és un dir) m’ha fet posar, una vegada més, els pels de punta. Diu la nota en versió original: “El deber de conocer el catalán será matizado para que no sea exigible siempre” Ha de ser una broma, n’estic segur. Cap Tribunal de cap país civilitzat del món permetria una reglamentació on els seus ciutadans no estiguessin obligats a conèixer l’ idioma del país en qüestió. Cap Tribunal toleraria que la llengua pròpia d’un país només fos un valor afegit, un valor complementari i no el principal valor d’identitat de tot un poble. Per aquesta mateixa raó, s’exigirà als nou vinguts de països de l’est, el coneixement del castellà per accedir al mercat de treball, per tramitar documentació, per relacionar-se amb la justícia,...? El Tribunal Constitucional torna a equivocar-se. La llengua d’un país no és opcional. La llengua d’un país és patrimoni del país i una exigència de primer ordre. Cap ciutadà pot mantenir-se al marge i tots estan obligats a conèixer-la. Aquest punt no és negociable i no compromet, contra el que alguns necis argumenten, la llibertat personal. En un col•lectiu, en un país, en una nació, les llibertats individuals han d’estar condicionades per les normes generals de convivència i aquest ha de ser el marc que el Tribunal Constitucional hauria d’afavorir.
dilluns, 19 d’octubre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)