Els cucs per molta seda que facin sempre s’acabaran convertint ens uns “capullos”.

Autoajuda química

La sort existeix

Els gurus de l’autoajuda i el PNL ens han fet creure, durant molt de temps, que el sistema era perfecte i només nosaltres érem responsables del nostre propi fracàs. Ens deien, i de fet ens segueixen dient amb un cinisme a prova de crisi, que nosaltres som amos del destí, que no  podem fiar res a la sort i que el treball ens durà a situacions d’un idíl·lic benestar tant mental com material. El sistema no falla mai i quan les coses van maldades, quan fracasses i no aconsegueixes determinats objectius, tu i ningú més que tu, n’ets el responsable per manca de previsió, per manca de treball o simplement per manca d’atenció o dedicació. D’aquesta manera ens convertim en benefactors acrítics del sistema i en els seus principals valedors.

La crisi, aquesta crisi que ens hiper-ventila, ha posat de manifest la fragilitat de les seves teories. Persones amb gran capacitat de treball, persones amb iniciativa, persones que han passat la vida esmerçant esforços i dedicació per aconseguir una certa estabilitat, han vist frustrades les seves aspiracions, els seus somnis, de la nit al dia.

Quan la sort i la mala sort, quan els errors aliens, quan la incompetència del pròxim, quan la mala planificació dels governs, quan les males arts dels especuladors,... quan tot això –que sí que existeix- apareix en escena, poc, molt poc, hi pots fer.

Posem un exemple molt clar: una final de futbol. Un equip que treballa perfecta i intensament durant tota la temporada, que segueix un pla estratègic  d’autoajuda i va PeNaLitzat fins el moll de l’os, fins i tot, aquest equip depèn de la sort, l’encert i/o circumstàncies alienes a ell mateix: siguin  errors de l’àrbitre, lesions, jugades desafortunades o afortunades pel rival, una pluja inoportuna, un despistament puntual,...L’èxit de tota una temporada pot dependre d’un moment de sort, de que la pilota traspassi o no la línia de gol. Ens agradi o no, amb autoajuda o sense, no tot està en les nostres mans i caldria relativitzar el fracàs i optar per sentir-nos una mica menys culpables.

Treball d'alçada

Excés de paper

Una jove parella casada es trasllada a un pis nou i decideix tornar a empaperar el menjador. Van a veure un veí que té un menjador de la mateixa mida i li pregunten:

-Quants rotllos de paper vas comprar quan vas empaperar el menjador?

-Set –contesta.

La parella, doncs, compra set rotllos d’un paper caríssim i comença a empaperar. Quan arriben al final del quart rotllo, el menjador ja està acabat. Empipats, tornen a la casa del veí i li diuen:

-Hem seguit el teu consell, però ens han sobrat tres rotllos!

-O sigui –diu el veí- que a vosaltres també us ha passat... 

Una porta al camp

Ningú no arriba al paradís amb els ulls eixuts.

Posats a demanar: que li tallin les orelles i el "rabo"

Demano una moció de censura pel senyor Laporta

El pas del temps ens hauria de tenir acostumats a ser prudents en les nostres afirmacions i preses de decisió. No de bades el temps treu i dóna raons, col·loca les coses al seu lloc i ens desvetlla la vàlua real de les persones.

Potser no ha arribat l’hora de la revenja, potser no cal fer sang dels que sí que la varen fer en el seu dia, dels que pretenien cremar-ho tot i deixar la terra erma. Potser n’hi haurà prou recordant al senyor Oriol Giralt i la seva obstinada infàmia que va estar a punt de privar-nos d’aquest somni , d’aquest increïble i històric somni que ara gaudim.

L’il·luminat senyor Giralt i la seva cort de voltors obcecats i paranoics maldant per foragitar al millor president que ha tingut mai el Barça. Guiats per la ceguesa, la incapacitat, la incompetència, la gelosia i un malaltís i exacerbat afany de protagonisme que va posar en perill el que avui és una esplèndida realitat.

Potser, com dic, no és el moment de fer memòria i recordar el passat recent, però està molt clar que tenim el que tenim perquè el senyor Giralt i la seva corrua no se’n varen sortir. Bo serà tenir present aquell passat per a no tornar-ho a repetir i felicitar-nos tots els que varem aportar el nostre granet de sorra perquè aquell despropòsit fracassés.

Sincerament trobo a faltar, en aquests moments, l’opinió de tots aquells que no varen tenir miraments ni escrúpols de fer-se sentir, ara fa un any. Sincerament trobo a faltar una intervenció pública de l’amagat senyor Giralt reconeixent el seu error i la incorrecció dels seus plantejaments i les seves propostes. Sincerament ho trobo a faltar, però és clar que els voltors només ataquen quan la presa està debilitada o agonitzant, és el seu “modus vivendi”  i el seu covard “modus operandi”.

A tots aquells que han celebrat els èxits esportius del Barça, a tots aquells que han sortit al carrer fins a set vegades en el darrer mes, a tots ells els hi demanaria un punt de seny i uns moments de reflexió. Que el que ha passat aquest any ens serveix per al futur i que pensem molt be les nostres accions abans d’executar-les.

La feina ben feta no pot dependre mai d’un resultat, de la pura sort o del caprici del destí. El treball, la paciència, la confiança, la coherència,...són tots ells valors que haurem de tenir molt presents sinó volem que l’Oriol Giralt de torn ens ho esguerri a la primera de canvi.      

Gallina de piel

De vacances a Copa...cabana

Alguns dels perquès de la final de BRoma

Qui acostuma a guanyar? El que fa guardiola.

Qui es va menjar als “cristianos” a l’antiga Roma? Els Leo...ns.

Per on s’accedeix a la glòria? Per la porta.

Quin és el masculí de victòria? Victor.

Perquè el Barça havia d’aconseguir el triplet? Perquè té Antres Iniesta.

Perquè el mig camp va ser blaugrana? Perquè va plantar un “busquet” impenetrable.

Perquè el Manchester va perdre? Perquè en lloc d’un joc de camp, va practicar un futbol de “park”.

Perquè Eto’o va fer el primer gol? Perquè els serbis no han tingut mai una bona cintura.

Perquè l’equip anglès va ser inferior al Barça? Perquè és un equip que encara està aprenent, encara va a l’escola: a la Paul Schooles.

Perquè els davanters del Manchester ho van veure tan negre? Perquè Touré va jugar de central.

Perquè l’esquadra anglesa no va arribar a bon port? Perquè se’n va anar a “pique”

Perquè Xavi va passar com un huracà per damunt dels jugadors rivals? Perquè és de T’arrassa.

A la final de la Champions 09 va marcar el número 9 al minut 9.

La 3 Champions de la història, la 3 Copa d’aquest anys, per a un equip que duia el logo de tv3 a la màniga i que es va poder veure per antena 3.

I finalment, està clar que el color blanc se li dóna molt bé al Barça.

La filla del Fidel: la fidelitat

Infantil C…ampió

Promoció a Preferent, categoria Infantil

Finalment s’ha consumat: l’infantil C del CE Europa ha guanyat la Lliga. Una lliga increïble on no han perdut cap partit en una de les trajectòries més impecables dels darrers temps i a l’abast de molts pocs equips. S’ha consumat la lliga i s’han consumit, lenta i apassionadament,  les esperances d’assolir l’ascens a Preferent. No ha estat possible. La loteria de la promoció els hi ha estat adversa, la sort fugissera, la moneda llençada a l’aire ha caigut de la cara contraria i els ha deixat a les portes del paradís amb la mel als llavis i el regust amarg dels tarongers bords. No ha estat possible. Malgrat fer tot el que calia i fer-ho bé, els hi ha mancat aquell cop de vent favorable que decideix el sentit, esborra estratègies i escriu la història.

Jugar-se la Temporada, tota la Temporada a dos partits és una de les arbitrarietat del mon del futbol, però també, i aquí rau part de la seva grandesa, una de les característiques que el fa un espectacle fantàstic i una vivència única i irrepetible. Aquesta fórmula serà, amb tots els seus condicionants, la més justa pel guanyador i la més injusta per l’equip que no aconsegueixi el seu objectiu.

L’Europa ha estat valent, brillant i coherent. Valent en el plantejament i en l’aplicació dels seus principis. Ha estat l’equip que ha volgut guanyar  els dos partits i el que més mèrits ha fet per aconseguir-ho. Només el “pecat” de no marcar al partit d’anada ha estat la penitència que finalment els hi barrat el pas cap a l’ascens. Brillant pel seu futbol, molt superior al mostrat pel seu rival, en el conjunt dels 140 minuts disputats. Brillant i, per moments abassegador, sense donar pràcticament opcions a un equip molt sòlid i que ha superat aquesta eliminatòria jugant a no perdre. I finalment coherent per ser fidel als seus principis i a la seva pròpia essència. Fidel perquè, podent ser reforçat amb jugadors de l’A o el B, han renunciat a aquesta possibilitat confiant plenament en el bloc que havia aconseguit el dret a disputar la promoció. Tant el cos tècnic com el Coordinador i la mateixa Junta Directiva han coincidit en la decisió  per unanimitat: les persones que havien començat la feina l’havien d’acabar. Ningú més que ells s’ho mereixia. S’ha perdut, és cert, però la decisió presa ha estat la correcte. Més enllà de l’ interès de Club està el creixement individual de les persones. Per damunt d’aconseguir categories futbolístiques està formar persones amb categoria. I això ha estat irrenunciable des de qualsevol punt de vista i des de qualsevol àmbit del Club.

Una vegada més i en contra de les darreres critiques rebudes en vers d’aquest equip i  el seu comportament esportiu, s’ha demostrat l’altíssim grau de formació ètica i els valors que atresora aquest grup increïble que només mereix elogis.

Han perdut una batalla, és una dolorosa evidència, però els materials amb els que estan fets aquests xavals no trigarà a congriar. L’aigua, el ciment, la sorra,...materials que, junts i en la proporció justa, resultaran una base sòlida, equilibrada i amb garanties per a aixecar els edificis més bells que ens puguem imaginar.

Us garanteix-ho que la derrota només és aparent, la punta de l’ iceberg d’un munt de victòries molt i molt profundes.    

La visió dels visionaris

XXVII Saló del còmic

Si es tracta o no d’un art ho deixaré per als experts. Si els dibuixants són o no són artistes ho fiaré a la interpretació del públic. Si els consumidors d’aquest producte són infants avançats al seu temps o bé adults infantilitzats amb la síndrome de Peter Pan ha de ser matèria d’estudi del psicoanàlisi. Jo em limitaré a fer el que faig cada any: donar-me una volta pel saló i gaudir com un nen de tot allò que només els nens són capaços d’entendre. Em perdré pels racons cercant els personatges esperpèntics del Corben, les aventures evocadores del Pratt i les corbes sublims del Manara. Un luxe pel sentits, imprescindible per l’esperit.

Un gran gran gran futbol

Maleït sigui el Barça

Maleït sigui per sempre més aquest Barça. Aquest Barça insolentment superior. Aquest Barça bellíssimament estètic i profundament ètic. Maleït sigui aquest Barça de l’èpica i la brillantor, aquest Barça perfecte que no coneix el defalliment ni la renúncia. Aquest Barça d’espais reduïts i ampli missatge. Maleït sigui aquest Barça que ha fet que m’adormi en qualsevol altra partit on ell no hi juga. Maleït aquest Barça dels assoliments inversemblants i les propostes agosarades. Maleït sigui aquest Barça de les amistats eternes i la il·lusió permanent. Aquest Barça d’una altra galàxia i alhora tant i tant proper. Maleït sigui aquest Barça de l’espectacularitat com a norma i la sinceritat en les propostes. Aquest Barça fidel  a ell mateix i generador de fidelitats incondicionals. Maleït aquest Barça d’allaus desbordats i passions al límit. Aquest Barça que ha fet de les petites coses un referent estel·lar. Maleït sigui aquest Barça aglutinador d’esperances, teixidor de fils sentimentals i gols impossibles. Aquest Barça esplèndid en el plantejament i magnífic en la definició. Maleït sigui per sempre més aquest Barça que m’ha dut al paradís on els somnis es fan realitat. 

Les meves mans, les meves eines

Jo no vull un president...

Jo no vull un president que prepari el sopar per a tota la família un divendres al vespre.

Jo no vull un president que, al mercat, regategi el preu dels melons.

Jo no vull un president amb sentit de l’ humor i capacitat d’autocrítica.

Jo no vull un president que pensi que la vida és bella.

Jo no vull un president que faci del diàleg bandera.

Jo no vull un president cordovès.

Jo no vull un president que enceti debats fins i tot amb els que no tenen arguments.

Jo no vull un president amic dels seus amics i tolerant amb els enemics.

Jo no vull un president d’alçada perquè ningú li tapi el paisatge.

Jo no vull un president que doni joc, que passi la pilota.

Jo no vull un president bo que deixi en evidència els dolents.

Jo no vull un president que cregui que les coses realment importants duren més de 90 minuts.

Jo no vull un president que escolti  també als que criden.

Jo no vull un president que generi complicitats indestructibles.

Jo no vull un president que desperti afectes il·limitats.

Jo no vull un president que et faci sentir important, útil i necessari.

Jo no el vull, perquè ja tinc el privilegi i la immensa sort de tenir-lo

Atreveix-te amb el revolt

Els encants

Una parella en el seu trajecte vivencial ha de disposar, si vol reeixir, d’àrees d’expansió on poder créixer com a individus dins el col·lectiu i per altra banda, i no menys important, de punts de trobada íntims per a compartir el que socialment han après. Vindria a ser com dos carrers dins una mateixa ciutat, carrers que, tenint direccions diferents, van en el mateix sentit. Com la Gran Via i la Diagonal de Barcelona que amb paisatges i recorreguts diferents acaben per trobar-se a la Plaça de les Glòries per intercanviar experiències amb un indiscutible, reconfortant i conciliador encant.

Para un cosido y un fregado

Quina cagada!

Imagineu per un moment que soc un bocamoll; un desbocat, impertinent i incorregible bocamoll que, abusant de l’escriptura automàtica, poso paraules darrera paraules sense aturar-me en comprendre el seu significat, l’abast del seu contingut, ni les conseqüències que poden comportar. Fa temps que la meva conducta pateix d’inestabilitat i està associada a rampells esquizofrènics de difícil conducció i encara més, d’impossible contenció. Fa temps que he deixat de practicar la prudència i la recomanable i plàcida conducta mesurada. Em moc per terrenys de risc incalculable i la incorrecció guia els meus passos cap el desastre. No soc conscient del mal fins que el mal es fa carn i s’acarnissa amb les meves debilitats mentre camino per la carena com un funambuliste sense ànima a tres segons del proper penya-segat.

Treballaré dur en la meva rehabilitació. Prometo posar seny en el meu desordenat, i un pel caòtic, mon. Portaré les meves tempestes a espais de calma i serenor perquè la vida s’ho mereix. Em convertiré a l’ Islam, si cal, per a no tornar a tastar el porc, si amb això faig un be a la Humanitat. Encara que, per a ser sincer, temo les recaigudes de la carn i la fragilitat persistent de l’esperit.     

La porta de l'infern

El ángel caído

(sermón dominical del padre Eusebio Pucela)

"Hijo de hombre, entona una elegía sobre el rey de Tiro. Le dirás: Así dice el Señor Yahveh: Eras el sello de una obra maestra, lleno de sabiduría, acabado en belleza. En Edén estabas, en el jardín de Dios. Toda suerte de piedras preciosas formaban tu manto: rubí, topacio, diamante, crisólito, piedra de ónice, jaspe, zafiro, malaquita, esmeralda; en oro estaban labrados los aretes y pinjantes que llevabas, aderezados desde el día de tu creación. Querubín protector de alas desplegadas te había hecho yo, estabas en el monte santo de Dios, caminabas entre piedras de fuego. Fuiste perfecto en su conducta desde el día de tu creación, hasta el día en que se halló en ti iniquidad. Por la amplitud de tu comercio se ha llenado tu interior de violencia, y has pecado. Y yo te he degradado del monte de Dios, y te he eliminado, querubín protector, de en medio de las piedras de fuego. Tu corazón se ha pagado de tu belleza, has corrompido tu sabiduría por causa de tu esplendor. Yo te he precipitado en tierra, te he expuesto como espectáculo a los reyes. Por la multitud de tus culpas por la inmoralidad de tu comercio, has profanado tus santuarios. Y yo he sacado de ti mismo el fuego que te ha devorado; te he reducido a ceniza sobre la tierra, a los ojos de todos los que te miraban. Todos los pueblos que te conocían están pasmados por ti. Eres un objeto de espanto, y has desaparecido para siempre."

Escolta el silenci

Què fa un home damunt un piano?

Perque és un equip espanyol 

No ha de ser fàcil ser avui del Real Madrid i no tant pel que no guanya, per tot el que ha perdut i no guanyarà, sinó per qui ho guanya. Que el Madrid perdi és fins i tot normal i cap dintre de lo probable quan es competeix, però que el seu màxim rival esportiu estigui en un dels millors moments de la seva història, ha de coure i coure molt. Quan un dels trets existencials està basat en la confrontació amb el pròxim, quan el que fas només té sentit en funció del que l’altre no fa o no és capaç de fer, aleshores, hi ha un gran problema. Un problema sobre el que és impossible actuar ni solucionar. L’èxit del rival esportiu és una duríssima experiència, un tràngol difícil d’assimilar i una via d’aigua oberta just sota la línia de flotació.

Per això no deixa de ser curiosa la reacció d’alguns seguidors del Real Madrid que, davant la pregunta si volen que el Barça guanyi la Champions, afirmen sense rubor que sí, que volen que la guanyi “perquè és un equip espanyol”. És una manera barroera i colonialista de fer-se seu allò que no ho serà mai, ni per història, ni per sentiment, ni per coherència, ni per ètica, ni per estètica,…

Jo en canvi, sempre vull que perdi el Madrid, encara que coincideix-ho amb l’argument, justament  “perquè és un equip espanyol”.

L'esperit que calia