Ombres de Sud-àfrica
dijous, 23 d’abril del 2009
+
A poc per a la celebració de les eleccions presidencials a Sud-àfrica, resulta que un dels candidats més ben posicionats i amb serioses opcions a guanyar-les es diu Jacob Zuma.
No deixa de ser una bona noticia que, un polític amb ambicions de govern, s’anomeni Zuma. I esperem d’ ell que faci honor al seu cognom i doni al país africà l’estabilitat i el progrés que li cal per ficar-se de ple al segle XXI i deixi de banda tots els fantasmes que l’han perseguit històricament.
Un polític que sumi sempre serà benvingut a l’Àfrica, a Europa o a Mart (quan arribi el moment). Bé, un polític o qualsevol persona, sigui quina sigui la seva professió i/o dedicació.
Lamentablement la suma és, en l’actualitat, una de les operacions matemàtiques menys utilitzades i, alhora, desprestigiades. Quasi tothom ha après a restar, dividir i, fins i tot, a fer fraccions; oblidant-se de sumar i ja no diguem de multiplicar.
Sigui ben trobat senyor Zuma i que el seu exemple s’estengui per tot els racons del planeta. Només m’atreveix-ho a demanar-li una cosa: cada vespre, al acabar la jornada, faci una aturada, una petita reflexió sobre el significat del seu cognom. Res més i moltes gràcies.
Calladament
Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de ni mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.
Miquel Martí i Pol
dimecres, 22 d’abril del 2009
Ajoblanco amb carxofes
A mitjans dels anys 70, sota el regnat d’ Ajoblanco i en plena efervescència de la contracultura, vaig integrar l’hàbit de regalar, per Sant Jordi, una carxofa a la meva companya en comptes de l’ensucrada i popular rosa. El significat últim d’aquest fet no era un altre que palesar el meu desacord amb els costums burgesos i manifestar la meva oposició a tots aquells tics de caire tradicionalista que representaven uns valors que calia subvertir. La idea era oposar-se, encara que només fos per sistema, a tot allò que provenia del passat. Canviar-ho tot perquè sí , sense el mínim anàlisi, encara que això signifiqués regalar una carxofa i menjar-se un estofat de roses. El temps ha anat posant, per sort, cada cosa al seu lloc: cada rosa al seu didal i cada verdura a la seva olla. Cal que els canvis, necessaris per altra banda, aportin solucions positives i una millora respecte al passat. Canviar per anar a pitjor, per estètica o, simplement per sistema, és un mal negoci. Un atzucac que et fa perdre el nord i atordeix els sentits fins el punt de neutralitzar els petits plaers de la vida: l’olor i el color d’una rosa o el sabor i la textura d’una carxofa.
Demà em miraré un Ajoblanco amb certa nostàlgia condescendent, regalaré roses a dojo i per sopar em cruspiré un bon plat de carxofes a la brasa. Tot, això sí, esperant el nou canvi.
Nº 18 - Gener 1977 - 50 PTES.
dimarts, 21 d’abril del 2009
Lliçó d’humilitat
El premi a la millor actuació comunicativa i/o difusió va ser per a Conxa García i el seu programa Ones de Dones de Ràdio Gràcia.
El premi va ser un més del 9 que es varen repartir en total. Però la seva singularitat, el fet pel que el vull destacar, va ser, justament, quan la premiada es va adreçar al públic assistent per a donar les gràcies. Ja al final del seu breu parlament va recordar, amb emoció continguda: “Aquesta mateixa tarda intentava explicar-li a la meva mare –la meva mare pateix alzeimer- que m’havien concedit un premi, un premi que em feia molta il·lusió. La meva mare em mirava amb cara de sorpresa, sense entendre ben be el que li volia dir i al cap de 10 minuts ja ho havia oblidat completament”. I acabava dient la Conxa: “Quina gran lliçó d’humilitat”.
Enorme Conxa, enorme la lliçó que has rebut i la lliçó que ens has donat.
dilluns, 20 d’abril del 2009
La María
La tinc al davant. Es diu María. I és un bé de Déu. Fa dies que li dono voltes i no se com abordar-la. Com dir-li que l’estimo. Com declarar-li el meu desig. Com endur-me-la al llit. És la dona més bella del món i em moro per tenir-la.
D’avui no passa, quan arribi li penso fer saber que no puc estar ni un dia més sense ella i li demanaré si vol ser la meva amant. Estic segur que serem molt feliços i...
I si em diu que sí. I sí ens llencem a una relació de passió desbocada. I sí ens abandonem als plaers del sexe fins a l’èxtasi més rotund. I sí poc desprès no podem viure l’un sense l’altre. I sí volem anar més enllà d’una relació purament física. I si més tard ens plantegem deixar les nostres respectives parelles, deixar-ho tot i compartir les nostres vides. Formar una nova família. Tenir una llar comuna, una hipoteca, unes factures i,... I sí comencem a perdre el desig de l’altre. I si la monotonia se’ns instal·la a casa. I si un dia acaba per avorrir-me i es converteix en un malson. I si un dia em diu: t’odio, ets insofrible!
Saps que María, per mi te’n pots anar a la merda!
La tinc al davant. Es diu María. I és un bé de Déu. Fa dies que li dono voltes i no se com abordar-la. Com dir-li que l’estimo. Com declarar-li el meu desig. Com endur-me-la al llit. És la dona més bella del món i em moro per tenir-la.
D’avui no passa, quan arribi li penso fer saber que no puc estar ni un dia més sense ella i li demanaré si vol ser la meva amant. Estic segur que serem molt feliços i...
I si em diu que sí. I sí ens llencem a una relació de passió desbocada. I sí ens abandonem als plaers del sexe fins a l’èxtasi més rotund. I sí poc desprès no podem viure l’un sense l’altre. I sí volem anar més enllà d’una relació purament física. I si més tard ens plantegem deixar les nostres respectives parelles, deixar-ho tot i compartir les nostres vides. Formar una nova família. Tenir una llar comuna, una hipoteca, unes factures i,... I sí comencem a perdre el desig de l’altre. I si la monotonia se’ns instal·la a casa. I si un dia acaba per avorrir-me i es converteix en un malson. I si un dia em diu: t’odio, ets insofrible!
Saps que María, per mi te’n pots anar a la merda!
diumenge, 19 d’abril del 2009
Autocomplaença: mirall trencat
Per a guanyar una lliga no sempre cal ser bo, la majoria de vegades n’hi ha prou amb ser regular. De res serveix ser millor, en els enfrontaments directes contra el màxim rival en l’aspiració pel títol, i per contra, deixar escapar els punts en els partits, a priori, més assequibles. No fallar contra els equips de dalt no et garanteix absolutament res, en canvi sí que ho fa, el fallar el menor nombre de cops. Els equips molt i molt bons, acostumen a tenir un toc de genialitat que els fa inconstants i, alhora, imprevisibles. Tot el que tenen de brillant en moments puntuals, ho tenen de gris en aquells partits on el rival no els motiva. La genialitat, la qualitat, són ganivets de doble tall i acostumen a ser insuficients sinó van acompanyades d’altres components imprescindibles per aconseguir els objectius proposats. Són justament aquells equips més limitats en els aspectes tècnics i conscients de les seves pròpies limitacions, els que, per compensar-les, es motiven més, s’esforcen més, treballen més, s’impliquen més,...en definitiva, fan que allò que els hi manca passi desapercebut i mantenen així una regularitat que, la genialitat, no garanteix.
Estem acostumats a veure com, desprès d’aconseguir un triomf vital i molt difícil, tot aquest guany se’n va a n’oris a la jornada següent per culpa d’un relaxament inacceptable i profundament decebedor. Fer el més difícil per caure en el més fàcil. Passar d’aspirar a tot a ser escombrat sense pal·liatius ni excuses en una sola setmana. De la mel als llavis a la fel més amarga en un obrir i tancar d’ulls.
La Lliga, com es fa evident any darrera any, no és una cursa de velocitat, ni una carrera explosiva, ans al contrari, és una cursa de fons, de llarg recorregut i entendre aquesta particularitat fa les coses molt més fàcils.
El paradís no està a l’abast de tothom, només aquells que saben patir i aixecar-se desprès de caure, només aquells que lluiten cada punt com si fos el punt més important i decisiu, independentment del nom i la qualitat del rival, només d’aquests serà el regne del cel.
Per a guanyar una lliga no sempre cal ser bo, la majoria de vegades n’hi ha prou amb ser regular. De res serveix ser millor, en els enfrontaments directes contra el màxim rival en l’aspiració pel títol, i per contra, deixar escapar els punts en els partits, a priori, més assequibles. No fallar contra els equips de dalt no et garanteix absolutament res, en canvi sí que ho fa, el fallar el menor nombre de cops. Els equips molt i molt bons, acostumen a tenir un toc de genialitat que els fa inconstants i, alhora, imprevisibles. Tot el que tenen de brillant en moments puntuals, ho tenen de gris en aquells partits on el rival no els motiva. La genialitat, la qualitat, són ganivets de doble tall i acostumen a ser insuficients sinó van acompanyades d’altres components imprescindibles per aconseguir els objectius proposats. Són justament aquells equips més limitats en els aspectes tècnics i conscients de les seves pròpies limitacions, els que, per compensar-les, es motiven més, s’esforcen més, treballen més, s’impliquen més,...en definitiva, fan que allò que els hi manca passi desapercebut i mantenen així una regularitat que, la genialitat, no garanteix.
Estem acostumats a veure com, desprès d’aconseguir un triomf vital i molt difícil, tot aquest guany se’n va a n’oris a la jornada següent per culpa d’un relaxament inacceptable i profundament decebedor. Fer el més difícil per caure en el més fàcil. Passar d’aspirar a tot a ser escombrat sense pal·liatius ni excuses en una sola setmana. De la mel als llavis a la fel més amarga en un obrir i tancar d’ulls.
La Lliga, com es fa evident any darrera any, no és una cursa de velocitat, ni una carrera explosiva, ans al contrari, és una cursa de fons, de llarg recorregut i entendre aquesta particularitat fa les coses molt més fàcils.
El paradís no està a l’abast de tothom, només aquells que saben patir i aixecar-se desprès de caure, només aquells que lluiten cada punt com si fos el punt més important i decisiu, independentment del nom i la qualitat del rival, només d’aquests serà el regne del cel.
Caminar per avançar
Un guerrer de la llum no ajorna les seves decisions.
Ell reflexiona molt abans d’actuar; considera la seva instrucció, les seves responsabilitats i el seu deure: Mira de conservar la serenitat i analitza cada pas com si fos el més important.
Però, tan bon punt pren una decisió, el guerrer tira endavant: ja no té més dubtes envers el que ha elegit, ni canvia de recorregut si les circumstàncies són diferents del que s’havia imaginat.
Si la seva decisió ha estat correcta, vencerà el combat –encara que duri més que no havia previst. Si la decisió ha estat equivocada, serà derrotat i haurà de recomençar de bell nou –però amb més saviesa.
Però un guerrer de la llum, quan comença alguna cosa, arriba fins al final.
Un guerrer de la llum no ajorna les seves decisions.
Ell reflexiona molt abans d’actuar; considera la seva instrucció, les seves responsabilitats i el seu deure: Mira de conservar la serenitat i analitza cada pas com si fos el més important.
Però, tan bon punt pren una decisió, el guerrer tira endavant: ja no té més dubtes envers el que ha elegit, ni canvia de recorregut si les circumstàncies són diferents del que s’havia imaginat.
Si la seva decisió ha estat correcta, vencerà el combat –encara que duri més que no havia previst. Si la decisió ha estat equivocada, serà derrotat i haurà de recomençar de bell nou –però amb més saviesa.
Però un guerrer de la llum, quan comença alguna cosa, arriba fins al final.
dissabte, 18 d’abril del 2009
Aferrar-se a la vida
Tres amics moren en un accident de cotxe i es troben al Cel, en una mena de curs d’orientació. El monitor celestial els pregunta què els agradaria més sentir que diuen sobre ells els seus amics i familiars quan els vegin al taüt.
El primer home diu:
-Espero que la gent digui que era un metge fantàstic i un home familiar i bo.
El segon diu:
-A mi m’agradaria que la gent digués que com a professor d’escola vaig ser molt important en la vida dels nanos.
El tercer home diu:
-M’agradaria que algú digués: “Mira, es mou!”
Tres amics moren en un accident de cotxe i es troben al Cel, en una mena de curs d’orientació. El monitor celestial els pregunta què els agradaria més sentir que diuen sobre ells els seus amics i familiars quan els vegin al taüt.
El primer home diu:
-Espero que la gent digui que era un metge fantàstic i un home familiar i bo.
El segon diu:
-A mi m’agradaria que la gent digués que com a professor d’escola vaig ser molt important en la vida dels nanos.
El tercer home diu:
-M’agradaria que algú digués: “Mira, es mou!”
ÁngelaLa chica nos salió respondona ya desde el primer momento, ya desde el primer aliento: llamándose Domínguez, eligió nacer en juevez.
Una muchacha con personalidad y única en su género. Todo un lujo, incluso para aquellos que hace poco tiempo que la conocemos y sin embargo, ya la queremos.
Un referente de extroversión, carisma y pasión que te arrastra como un ciclón más allá del palmeral donde crecen los dátiles transparentes e increíblemente dulces.
Tu ganas un año, nosotros te ganamos toda. Cuanto más creces, más grandes nos hacemos. Estar cerca es lo único que pedimos para poder crecer contigo hasta donde nos lleve el destino.
Ángela perfecta, inmune al desaliento, te deseo lo mejor, si no lo digo reviento.
divendres, 17 d’abril del 2009
La DUDA d’ ELANO és un RIESGO
Un dissabte per la tarda, en el que es pugui seguir per televisió als equips del Màlaga i el Recreativo de Huelva a la Lliga espanyola, i al Manchester City a la Premier anglesa, pot convertir-se en un estimulant exercici de jocs de paraules.
Això és el que em va succeir, fa pocs dies, amb el seguiment del City davant l’Arsenal, al Recre contra el Barça i poc desprès, al Màlaga davant el Madrit.
La transmissió del City era per la 2 de TVE i, òbviament, en castellà. Amb el club de Manchester hi juga un brasiler de nom Elano i els comentaris, suposadament innocents, dels narradors, van ser per a sucar-hi pa.
Frases com ara: “Fabregas ha superado Elano”, “el delantero ha saltado encima de Elano”, “Elano se ha cagado”, “le han puesto el balón por detras de Elano”, “Elano se ha abierto i por allí...”, “vaya carrera la de Elano”, “muy pocos pueden con Elano”, “Elano se ha metido en fuera de juego”, “Elano se ha corrido todo el campo”, “Elano en el suelo, pero podrá continuar”, “se prepara un cambio, Rodgers va a entrar por Elano”,...i així fins a la saturació i irritació d’ Elano.
Un Barça-Recre per la Sexta i en castellà, amb un porter de nom Riesgo, era una invitació massa llaminera a la juguesca i a la que els comentaristes no hi van voler renunciar.
Frases com ara: “una porteria con riesgo es una porteria dificil de asegurar”, “demasiado riesgo para un equipo necesitado de puntos”, “máximo riesgo, mínimo resultado”, “un Recre con riesgo no lo tendrá fácil”, “jugar con riesgo es dar demasiadas facilidades”, “una salida de riesgo”, “el Recre deberia arriesgar un poco más si quiere alejar el riesgo,...”...un risc, perdó, un Riesgo insuficient per aturar a un Barça enratjat.
Una mica més tard, i aquest cop per TV3, en català, el Màlaga rebia al Madrit i en el conjunt local hi milita Duda, jugador d’origen portuguès i que donat el lloc que ocupa en el camp, el seu nom apareixia constantment en la transmissió. Sense ser tant escatològiques les seves construccions, també donaven força joc.
Frases com ara: “una nova oportunitat per Duda”, “tot el joc passa per Duda”, “pilota en profunditat, pilota per Duda”, “aquesta falta és per Duda”, “una bona passada per Duda”, “targeta per Duda”...fins que a força de tanta i tanta ocasió per Duda, el Màlaga va acabar perdent el partit. I és que hom tenia alguna DUDA?
Fora de bromes, sí algú pot ajudar a l’àrbitre que ho faci, el pobre home encara no ha tancat l’acta perquè no troba la targeta per Duda.
Fentunestristesbromesobviamentlingüístiques
Un dissabte per la tarda, en el que es pugui seguir per televisió als equips del Màlaga i el Recreativo de Huelva a la Lliga espanyola, i al Manchester City a la Premier anglesa, pot convertir-se en un estimulant exercici de jocs de paraules.
Això és el que em va succeir, fa pocs dies, amb el seguiment del City davant l’Arsenal, al Recre contra el Barça i poc desprès, al Màlaga davant el Madrit.
La transmissió del City era per la 2 de TVE i, òbviament, en castellà. Amb el club de Manchester hi juga un brasiler de nom Elano i els comentaris, suposadament innocents, dels narradors, van ser per a sucar-hi pa.
Frases com ara: “Fabregas ha superado Elano”, “el delantero ha saltado encima de Elano”, “Elano se ha cagado”, “le han puesto el balón por detras de Elano”, “Elano se ha abierto i por allí...”, “vaya carrera la de Elano”, “muy pocos pueden con Elano”, “Elano se ha metido en fuera de juego”, “Elano se ha corrido todo el campo”, “Elano en el suelo, pero podrá continuar”, “se prepara un cambio, Rodgers va a entrar por Elano”,...i així fins a la saturació i irritació d’ Elano.
Un Barça-Recre per la Sexta i en castellà, amb un porter de nom Riesgo, era una invitació massa llaminera a la juguesca i a la que els comentaristes no hi van voler renunciar.
Frases com ara: “una porteria con riesgo es una porteria dificil de asegurar”, “demasiado riesgo para un equipo necesitado de puntos”, “máximo riesgo, mínimo resultado”, “un Recre con riesgo no lo tendrá fácil”, “jugar con riesgo es dar demasiadas facilidades”, “una salida de riesgo”, “el Recre deberia arriesgar un poco más si quiere alejar el riesgo,...”...un risc, perdó, un Riesgo insuficient per aturar a un Barça enratjat.
Una mica més tard, i aquest cop per TV3, en català, el Màlaga rebia al Madrit i en el conjunt local hi milita Duda, jugador d’origen portuguès i que donat el lloc que ocupa en el camp, el seu nom apareixia constantment en la transmissió. Sense ser tant escatològiques les seves construccions, també donaven força joc.
Frases com ara: “una nova oportunitat per Duda”, “tot el joc passa per Duda”, “pilota en profunditat, pilota per Duda”, “aquesta falta és per Duda”, “una bona passada per Duda”, “targeta per Duda”...fins que a força de tanta i tanta ocasió per Duda, el Màlaga va acabar perdent el partit. I és que hom tenia alguna DUDA?
Fora de bromes, sí algú pot ajudar a l’àrbitre que ho faci, el pobre home encara no ha tancat l’acta perquè no troba la targeta per Duda.
Fentunestristesbromesobviamentlingüístiques
Antony and the Johnsons
Palau de la Música Catalana
Barcelona
Han estat necessàries 24 hores per poder processar una petita part de l’impacte emocional rebut ahir al Palau de la Música, just per poder rescatar alguna idea, més o menys coherent, que ajudi a entendre el que allí es va viure.
Un públic heterogeni que, molt abans de l’hora prevista per a l’ inici del concert, es movia nerviós al voltant del Palau intentant prendre consciència de l’excepcionalitat del moment. Un moment llargament esperat i que per fi estava a tocar. Un d’aquells esdeveniments que hom acostuma a ressaltar,amb un marcador groc, en el quadern on es dibuixen les trajectòries vitals. Un instant perdurable en el temps i en l’espai que té, per regla general, molt més valor que el preu pagat per l’entrada i els esforços per aconseguir-la. Una fiblada al vell mig de l’ hipotàlem amb uns efectes regeneradors molt difícils de quantificar i, per damunt de tot, impossibles d’oblidar.
Va ser una nit esplèndida, d’una sensibilitat excepcional i amb un registre emotiu altíssim. Una vetllada de complicitats i lliuraments sense prevencions ni mesura. Una nit de generositats i confidències. Una catarsi col·lectiva conduïda per la música a estadis de lluminositat encegadora. I una veu! una veu erigida com l’ instrument més perfecte, l’eina més valuosa per despertar tots els somnis, per excitar totes les emocions, per deixar-nos sense aire,...
Poca llum, molta penombra. Àmbit íntim i proper, molt proper. Un guió perfecte i un final insuperable: Antony, acabant “Hope there Someone”, deixa caure la seva mà lentament, suaument damunt el piano, amb el palmell obert i estenent-la cap al públic en un gest suggerent i alhora tendre. Un gest de complicitat, de connexió i una proposta inequívoca d’amistat.
El públic desprès d’això va ser incapaç de reclamar un altre bis. Podia haver un final millor?
Palau de la Música Catalana
Barcelona
Han estat necessàries 24 hores per poder processar una petita part de l’impacte emocional rebut ahir al Palau de la Música, just per poder rescatar alguna idea, més o menys coherent, que ajudi a entendre el que allí es va viure.
Un públic heterogeni que, molt abans de l’hora prevista per a l’ inici del concert, es movia nerviós al voltant del Palau intentant prendre consciència de l’excepcionalitat del moment. Un moment llargament esperat i que per fi estava a tocar. Un d’aquells esdeveniments que hom acostuma a ressaltar,amb un marcador groc, en el quadern on es dibuixen les trajectòries vitals. Un instant perdurable en el temps i en l’espai que té, per regla general, molt més valor que el preu pagat per l’entrada i els esforços per aconseguir-la. Una fiblada al vell mig de l’ hipotàlem amb uns efectes regeneradors molt difícils de quantificar i, per damunt de tot, impossibles d’oblidar.
Va ser una nit esplèndida, d’una sensibilitat excepcional i amb un registre emotiu altíssim. Una vetllada de complicitats i lliuraments sense prevencions ni mesura. Una nit de generositats i confidències. Una catarsi col·lectiva conduïda per la música a estadis de lluminositat encegadora. I una veu! una veu erigida com l’ instrument més perfecte, l’eina més valuosa per despertar tots els somnis, per excitar totes les emocions, per deixar-nos sense aire,...
Poca llum, molta penombra. Àmbit íntim i proper, molt proper. Un guió perfecte i un final insuperable: Antony, acabant “Hope there Someone”, deixa caure la seva mà lentament, suaument damunt el piano, amb el palmell obert i estenent-la cap al públic en un gest suggerent i alhora tendre. Un gest de complicitat, de connexió i una proposta inequívoca d’amistat.
El públic desprès d’això va ser incapaç de reclamar un altre bis. Podia haver un final millor?
dijous, 16 d’abril del 2009
TraïcióLa traïció sempre és una vilesa que cometen els altres. En el nostre cas, en canvi, sempre està justificada, sempre respon a designis molt interioritzats als que no ens podem negar.
La traïció dels altres, la veritable traïció, és intolerable, reprovable i extremadament difícil de perdonar. La nostra, bé, la nostra mai és traïció, és simplement debilitat o fidelitat a un mateix, hauria de ser perfecta i fàcilment perdonable. És més, la persona traïda, sí aquesta persona és l’altra, ha de ser tolerant, comprensiva i entendre la traïció com una debilitat humana indefectiblement assumible i d’obligada acceptació.
Sí l’altra és la que traeix i jo el traït, el mon s’enfonsa, el sol es glaça, el fet és d’una monstruositat fora de tota mida i, l’autora, una persona sense escrúpols ni sentiments que ha de ser proscrita i cremada, sense compassió, al foc de l’ infern.
Objectivament, la traïció no varia, només varia la perspectiva des d’on es percep.
dimecres, 15 d’abril del 2009
Un directiu que no dirigeix.
Un entrenador que no entrena.
Un pare que no para.
Aquest, sens dubte, seria el pitjor dels escenaris possibles i, per desgràcia, més habitual, actualment, del que seria desitjable.
Un directiu que no dirigeix, és a dir, que no fa la tasca que li seria pròpia, és aquell que es caracteritza per un intervencionisme exacerbat, un afany de protagonisme desmesurat, una incompetència alarmant, una manca d’ètica vergonyant, un projecte en zig-zag ( en el millor dels casos), una coherència inexistent i una supèrbia de bufetada.
Un entrenador que no entrena, és a dir, que no fa la tasca que li seria pròpia, és aquell que es limita a alinear, que no prepara els partits en funció del rival, que ho fia tot a la improvisació, que no treballa els aspectes tàctics, que fa exercicis d’atletisme a jugadors de futbol, que no veu mai en tota la Temporada als equips rivals, que espera que els jugadors el motivin en comptes de ser ell el que motivi als jugadors, que tolera la indisciplina, que de la indisciplina en fa bandera i la premia, que divideix el vestuari entre bons i dolents, entre imprescindibles i prescindibles, que es serveix de l’equip pel seu lluïment personal, que s’apunta els èxits i reparteix els fracassos, que és incapaç de reconèixer els seus errors i que acabarà per diluir la il·lusió d’unes persones a les que li encanta el futbol.
Un pare que no para, és a dir, que no fa la tasca que li seria pròpia, és aquell que posa i treu entrenadors, que els jutja en funció del seu interès personal, que exigeix al seu fill un rendiment inabastable, que li veu qualitats que no té, que l’encega la passió, que no només vol l’èxit del seu fill sinó també el fracàs dels que juguen en la seva mateixa posició, que reclama justícia quan el seu fill juga poc i no bada boca quan el seu fill juga molt, que per a ell en l’equip on juga el seu fill només hi ha un titular i 19 suplents i que ho passa fatal quan, en realitat, ho hauria de passar fantàsticament be, veient com el seu fill creix practicant un dels esports més complets i formatius que existeixen.
Un entrenador que no entrena.
Un pare que no para.
Aquest, sens dubte, seria el pitjor dels escenaris possibles i, per desgràcia, més habitual, actualment, del que seria desitjable.
Un directiu que no dirigeix, és a dir, que no fa la tasca que li seria pròpia, és aquell que es caracteritza per un intervencionisme exacerbat, un afany de protagonisme desmesurat, una incompetència alarmant, una manca d’ètica vergonyant, un projecte en zig-zag ( en el millor dels casos), una coherència inexistent i una supèrbia de bufetada.
Un entrenador que no entrena, és a dir, que no fa la tasca que li seria pròpia, és aquell que es limita a alinear, que no prepara els partits en funció del rival, que ho fia tot a la improvisació, que no treballa els aspectes tàctics, que fa exercicis d’atletisme a jugadors de futbol, que no veu mai en tota la Temporada als equips rivals, que espera que els jugadors el motivin en comptes de ser ell el que motivi als jugadors, que tolera la indisciplina, que de la indisciplina en fa bandera i la premia, que divideix el vestuari entre bons i dolents, entre imprescindibles i prescindibles, que es serveix de l’equip pel seu lluïment personal, que s’apunta els èxits i reparteix els fracassos, que és incapaç de reconèixer els seus errors i que acabarà per diluir la il·lusió d’unes persones a les que li encanta el futbol.
Un pare que no para, és a dir, que no fa la tasca que li seria pròpia, és aquell que posa i treu entrenadors, que els jutja en funció del seu interès personal, que exigeix al seu fill un rendiment inabastable, que li veu qualitats que no té, que l’encega la passió, que no només vol l’èxit del seu fill sinó també el fracàs dels que juguen en la seva mateixa posició, que reclama justícia quan el seu fill juga poc i no bada boca quan el seu fill juga molt, que per a ell en l’equip on juga el seu fill només hi ha un titular i 19 suplents i que ho passa fatal quan, en realitat, ho hauria de passar fantàsticament be, veient com el seu fill creix practicant un dels esports més complets i formatius que existeixen.
dimarts, 14 d’abril del 2009
A Déu!
Tres estudiants d’enginyeria parlen sobre quina mena de Déu pot haver dissenyat el cos humà: El primer diu:
-Déu ha de ser enginyer mecànic: Fixeu-vos en totes les articulacions.
El segon diu:
-Crec que Déu és enginyer elèctric. El sistema nerviós té milers de connexions elèctriques.
El tercer diu:
-En realitat, Déu és enginyer civil. Qui hauria fet passar un conducte de residus tòxics per una zona d’esbarjo?
Tres estudiants d’enginyeria parlen sobre quina mena de Déu pot haver dissenyat el cos humà: El primer diu:
-Déu ha de ser enginyer mecànic: Fixeu-vos en totes les articulacions.
El segon diu:
-Crec que Déu és enginyer elèctric. El sistema nerviós té milers de connexions elèctriques.
El tercer diu:
-En realitat, Déu és enginyer civil. Qui hauria fet passar un conducte de residus tòxics per una zona d’esbarjo?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)