Ver ver o similar
dimarts, 20 de gener del 2009
Fes-te el boig
L’altre dia, en un moment de debilitat, vaig cometre una imprudència. Una dona amb el rostre de Paz Vega i amb el nom de Teresa se’m va colar a casa i no vaig tenir el senderi ni els reflexes oportuns per aturar aquella barbaritat a temps. Poc a poc vaig ser abduït, buidat de coneixement, al temps que notava una dolça fluixesa per tot el cos i em mantenia hipnotitzat davant una successió de seqüències al·lucinants. La tal Teresa, vaig anar descobrint, era Teresa de Jesús, i allò que em bufetejava era, ni més ni menys, que la història de la seva vida o alguna cosa que se li assemblava. Caram amb la Teresa! Resulta que amb el temps la varen fer Santa, que va estar posseïda per Déu i que va ser una dona il·luminada. En canvi a mi i sincerament, veient les imatges, em semblava que el que li havia passat a la pobre dona, és que en algun moment, se li varen fondre els ploms. Alguna cosa va deixar d’anar bé al seu interior, alguna connexió no va reeixir, algun petit transmissor va patir una avaria irreparable.
Curiosa evolució la nostra. Anys enrere els trastorns mentals et portaven directament a la foguera o la santedat, ara, amb una mica de sort, acabes al psiquiatra.
Abans, un volia ser Neró i cremar Roma i era Neró i cremava Roma. Que volia ser Napoleó i conquerir el món, doncs a ser Napoleó i a conquerir el món. Que un volia fer surf al mar de Galilea, cap problema, se li formaven cues de seguidors esperant a la riba per aclamar-lo. Que una dona volia ser Santa Teresa, estar posseïda per Déu, tenir tremolors i levitar, doncs a fundar una ordre religiosa i a pujar als altars.
Ara, desgraciadament o no, aquests personatges estan reclosos en centres on només se’ls pot visitar de 5 a 6 i en dies alterns.
L’altre dia, en un moment de debilitat, vaig cometre una imprudència. Una dona amb el rostre de Paz Vega i amb el nom de Teresa se’m va colar a casa i no vaig tenir el senderi ni els reflexes oportuns per aturar aquella barbaritat a temps. Poc a poc vaig ser abduït, buidat de coneixement, al temps que notava una dolça fluixesa per tot el cos i em mantenia hipnotitzat davant una successió de seqüències al·lucinants. La tal Teresa, vaig anar descobrint, era Teresa de Jesús, i allò que em bufetejava era, ni més ni menys, que la història de la seva vida o alguna cosa que se li assemblava. Caram amb la Teresa! Resulta que amb el temps la varen fer Santa, que va estar posseïda per Déu i que va ser una dona il·luminada. En canvi a mi i sincerament, veient les imatges, em semblava que el que li havia passat a la pobre dona, és que en algun moment, se li varen fondre els ploms. Alguna cosa va deixar d’anar bé al seu interior, alguna connexió no va reeixir, algun petit transmissor va patir una avaria irreparable.
Curiosa evolució la nostra. Anys enrere els trastorns mentals et portaven directament a la foguera o la santedat, ara, amb una mica de sort, acabes al psiquiatra.
Abans, un volia ser Neró i cremar Roma i era Neró i cremava Roma. Que volia ser Napoleó i conquerir el món, doncs a ser Napoleó i a conquerir el món. Que un volia fer surf al mar de Galilea, cap problema, se li formaven cues de seguidors esperant a la riba per aclamar-lo. Que una dona volia ser Santa Teresa, estar posseïda per Déu, tenir tremolors i levitar, doncs a fundar una ordre religiosa i a pujar als altars.
Ara, desgraciadament o no, aquests personatges estan reclosos en centres on només se’ls pot visitar de 5 a 6 i en dies alterns.
dilluns, 19 de gener del 2009
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
L’àliga i l’escarabat
Estava una llebre sent perseguida per una àliga, i veient-se perduda va demanar ajuda a un escarabat, pregant-li que la salvés.
L’escarabat li va demanar a l’àliga que perdonés a la seva amiga. Però l’àliga, menyspreant la insignificança de l’escarabat, la va devorar allí mateix.
Des d’aleshores, cercant venjança, l’escarabat observava els llocs on l’àliga posava els seus ous, i fent-los rodolar, els llençava al terra.
Veient l’àliga que no se’n sortia, va demanar ajuda a Zeus, per salvar la seva descendència.
Zeus li va oferir col·locar-los a la seva falda, però l’escarabat veient la jugada, va fer una boleta de fang, i volant la va deixar caure sobre la falda de Zeus. En veure la boleta de fang, Zeus es va aixecar d’una revolada per espolsar-se-la, fent caure tots els ous sense adonar-se’n.
Per això des de llavors, les àligues no posen ous a l’època en que els escarabats surten a volar.
No menyspreïs mai el que sembla insignificant, doncs no hi ha esser tan dèbil que no pugui abastar-te.
Tens un e.sopo
L’àliga i l’escarabat
Estava una llebre sent perseguida per una àliga, i veient-se perduda va demanar ajuda a un escarabat, pregant-li que la salvés.
L’escarabat li va demanar a l’àliga que perdonés a la seva amiga. Però l’àliga, menyspreant la insignificança de l’escarabat, la va devorar allí mateix.
Des d’aleshores, cercant venjança, l’escarabat observava els llocs on l’àliga posava els seus ous, i fent-los rodolar, els llençava al terra.
Veient l’àliga que no se’n sortia, va demanar ajuda a Zeus, per salvar la seva descendència.
Zeus li va oferir col·locar-los a la seva falda, però l’escarabat veient la jugada, va fer una boleta de fang, i volant la va deixar caure sobre la falda de Zeus. En veure la boleta de fang, Zeus es va aixecar d’una revolada per espolsar-se-la, fent caure tots els ous sense adonar-se’n.
Per això des de llavors, les àligues no posen ous a l’època en que els escarabats surten a volar.
No menyspreïs mai el que sembla insignificant, doncs no hi ha esser tan dèbil que no pugui abastar-te.
Final i principi
Quinzena jornada
Juvenil Primera Divisió, grup 3
ANGUERA 0 – SANTS 2
Lligues diferents
Aquest ha estat, sense cap mena dubte, el partit de l’evidencia. Perquè evident era que el Sants guanyaria i evident, també, que l’Anguera perdria, per acabar, al final de la primera volta, al lloc que fa temps li pronosticava, i que va aixecar ampolles en pells extremadament sensibles, desmesuradament parcials i definitivament encegades. L’Anguera té el que té i el lloc que ocupava al primer terç de la Lliga era irreal, cosa que es va anar fent evident a mida que s’enfrontava a rivals de més nivell. I és que, a vegades, no cal ser un linx per adonar-se d’aspectes que són públics i notoris per a la gran majoria d’observadors mitjanament orientats. El Sants ha fet, per la seva banda, una primera volta impecable, uns números que serà molt difícil que puguin repetir a la segona. Però el que han aconseguit fins el moment, ja no els hi traurà ningú i amb aquesta còmoda avantatge, encaren una segona volta que promet ser interessantíssima.
BARCELONETA 1 - MASNOU 1
Waterpolo a l’aire lliure
Una Barceloneta amb l’aigua al coll ha estat incapaç de doblegar a un equip que sembla haver trobat el camí cap a la salvació. Els locals no acaben de veure el final del túnel i deixen en un no res, la reacció, la sorprenent reacció d’última hora, la setmana passada davant el líder. Ja aleshores, em preguntava si allò va ser producte d’una millora per part de la Barceloneta o bé un empitjorament puntual del Sants. Amb el partit d’aquest cap de setmana ha quedat clar que no es tractava, en cap cas, d’una millora visitant, sinó més aviat d’una migdiada local. El Masnou pujant i la Barceloneta posant en evidència que els seus mals no s’arreglaven amb el canvi de tècnic. La segona volta, a poc que no espavilin, se’ls hi farà molt, però que molt, llarga.
JUPITER 2 - DOM BOSCO 3
Els locals s’enyoren i estranyen la llar
Desprès del sever correctiu de la setmana passada, tothom o quasi tothom, esperava la reacció davant un imprevisible Bosco. No ha estat així, el Júpiter ha tornat als orígens, a ser fidel a la seva endèmica irregularitat. Desprès del més difícil, desprès de repassar al líder i donar-li un bany cau en una desesperant indolència que l’aparta del segon lloc i tira per terra tota la feina feta fins el moment. En el torneig de la regularitat, no hi ha cap dubte, que el Júpiter serà, amb la seva imprevisibilitat, un dels animadors del grup. El Bosco, el recuperat Bosco, a seguir pescant en aigües tèrboles i fugint com un esperitat dels llocs de descens on ha estat vivint gran part de la primera volta. Quina sorpresa ens tindran preparada aquests dos equips per la segona part de la lliga? El temps i les ganes que hi posin acabaran per descobrir-ho.
TRAJANA 3 – MUNTANYESA 3
Equip contra Goliath
Aquesta és la prova evident que marca la diferència entre tenir bons jugadors i tenir un bon equip. La Muntanyesa, no hi ha cap dubte, té bones individualitats capaços per ells sols de decidir un partit, dos o tres. Però tenir un bon equip és una altra cosa, una cosa molt diferent i que, en partits com el d’aquest cap de setmana, es fa molt evident. Els partits potser els puguin guanyar els jugadors, però les lligues les guanyen els equips. I a hores d’ara, la Muntanyesa està molt lluny de ser un equip i, en conseqüència, lluny de qualsevol opció de liderar el grup. El Trajana, amb totes les seves limitacions, amb una manca absoluta de figures individuals, ha estat molt més equip que el seu rival i ha merescut, amb tota certesa, un premi més alt del que ha acabat obtenint.
EUROPA 6 - SANTA EULALIA 1
Titulars pel desgreuge
Un Europa amb sort doblega al seu rival.
Fins el darrer alè el Santa Eulàlia ha tingut opcions.
L’àrbitre s’erigeix en protagonista.
Un partit igualat que es decideix en els darrers minuts.
El Santa Eulàlia a punt de donar la sorpresa al Nou Sardenya.
L’Europa acaba demanant l’hora.
L’Europa comença, amb aquest partit, el seu particular mini-Turmalet i que conclourà la propera setmana rebent al Pere Gol. Salut
Quinzena jornada
Juvenil Primera Divisió, grup 3
ANGUERA 0 – SANTS 2
Lligues diferents
Aquest ha estat, sense cap mena dubte, el partit de l’evidencia. Perquè evident era que el Sants guanyaria i evident, també, que l’Anguera perdria, per acabar, al final de la primera volta, al lloc que fa temps li pronosticava, i que va aixecar ampolles en pells extremadament sensibles, desmesuradament parcials i definitivament encegades. L’Anguera té el que té i el lloc que ocupava al primer terç de la Lliga era irreal, cosa que es va anar fent evident a mida que s’enfrontava a rivals de més nivell. I és que, a vegades, no cal ser un linx per adonar-se d’aspectes que són públics i notoris per a la gran majoria d’observadors mitjanament orientats. El Sants ha fet, per la seva banda, una primera volta impecable, uns números que serà molt difícil que puguin repetir a la segona. Però el que han aconseguit fins el moment, ja no els hi traurà ningú i amb aquesta còmoda avantatge, encaren una segona volta que promet ser interessantíssima.
BARCELONETA 1 - MASNOU 1
Waterpolo a l’aire lliure
Una Barceloneta amb l’aigua al coll ha estat incapaç de doblegar a un equip que sembla haver trobat el camí cap a la salvació. Els locals no acaben de veure el final del túnel i deixen en un no res, la reacció, la sorprenent reacció d’última hora, la setmana passada davant el líder. Ja aleshores, em preguntava si allò va ser producte d’una millora per part de la Barceloneta o bé un empitjorament puntual del Sants. Amb el partit d’aquest cap de setmana ha quedat clar que no es tractava, en cap cas, d’una millora visitant, sinó més aviat d’una migdiada local. El Masnou pujant i la Barceloneta posant en evidència que els seus mals no s’arreglaven amb el canvi de tècnic. La segona volta, a poc que no espavilin, se’ls hi farà molt, però que molt, llarga.
JUPITER 2 - DOM BOSCO 3
Els locals s’enyoren i estranyen la llar
Desprès del sever correctiu de la setmana passada, tothom o quasi tothom, esperava la reacció davant un imprevisible Bosco. No ha estat així, el Júpiter ha tornat als orígens, a ser fidel a la seva endèmica irregularitat. Desprès del més difícil, desprès de repassar al líder i donar-li un bany cau en una desesperant indolència que l’aparta del segon lloc i tira per terra tota la feina feta fins el moment. En el torneig de la regularitat, no hi ha cap dubte, que el Júpiter serà, amb la seva imprevisibilitat, un dels animadors del grup. El Bosco, el recuperat Bosco, a seguir pescant en aigües tèrboles i fugint com un esperitat dels llocs de descens on ha estat vivint gran part de la primera volta. Quina sorpresa ens tindran preparada aquests dos equips per la segona part de la lliga? El temps i les ganes que hi posin acabaran per descobrir-ho.
TRAJANA 3 – MUNTANYESA 3
Equip contra Goliath
Aquesta és la prova evident que marca la diferència entre tenir bons jugadors i tenir un bon equip. La Muntanyesa, no hi ha cap dubte, té bones individualitats capaços per ells sols de decidir un partit, dos o tres. Però tenir un bon equip és una altra cosa, una cosa molt diferent i que, en partits com el d’aquest cap de setmana, es fa molt evident. Els partits potser els puguin guanyar els jugadors, però les lligues les guanyen els equips. I a hores d’ara, la Muntanyesa està molt lluny de ser un equip i, en conseqüència, lluny de qualsevol opció de liderar el grup. El Trajana, amb totes les seves limitacions, amb una manca absoluta de figures individuals, ha estat molt més equip que el seu rival i ha merescut, amb tota certesa, un premi més alt del que ha acabat obtenint.
EUROPA 6 - SANTA EULALIA 1
Titulars pel desgreuge
Un Europa amb sort doblega al seu rival.
Fins el darrer alè el Santa Eulàlia ha tingut opcions.
L’àrbitre s’erigeix en protagonista.
Un partit igualat que es decideix en els darrers minuts.
El Santa Eulàlia a punt de donar la sorpresa al Nou Sardenya.
L’Europa acaba demanant l’hora.
L’Europa comença, amb aquest partit, el seu particular mini-Turmalet i que conclourà la propera setmana rebent al Pere Gol. Salut
diumenge, 18 de gener del 2009
La maledicció del Sants
Un fet curiós s’està produint en el grup 3er. de la Primera Divisió de Juvenils i que té al Sants com a protagonista. En tota la primera volta, una primera volta excel·lent, l’equip verd i blanc només ha perdut set punts dels 45 possibles. Fins aquí tot “normal”. L’anècdota la trobem en la maledicció que ha sobrevingut sobre aquells equips que han tingut la gosadia de prendre-li punts. Així, el primer en patir aquest estrany fenomen va ser el Dom Bosco, que desprès d’empatar al seu propi camp, va caure en una ratxa de mals resultats que el van dur, durant moltes setmanes, als llocs cuers de la classificació, llocs dels que, tot just ara, sembla que està sortint. El segon en tastar els efectes d’aquesta malastrugança va ser l’Europa, un Europa que arribava molt ben posicionat i que va aconseguir empatar a la Bàscula en un bon partit dels escapulats. Però tot va ser empatar i caure, immediatament, en una sèrie de mals resultats que el van fer perdre, fins i tot, la segona posició a la Taula. Segon lloc que, just aquesta setmana , han recuperat en detriment del tercer afectat per la “síndrome Sants”, el Júpiter. Un Júpiter que va aconseguir derrotar clarament al Sants, sent l’únic equip que ho ha aconseguit fins el moment, per entrar, posteriorment, en una dinàmica de caiguda lliure perdent inexplicable i sorprenentment els dos darrers partits. En resum, els tres equips que han estat capaços de restar punts al Sants ho han acabat pagant amb una davallada de joc i resultats que hauria de fer pensar, i molt, als propers rivals del líder.
Un fet curiós s’està produint en el grup 3er. de la Primera Divisió de Juvenils i que té al Sants com a protagonista. En tota la primera volta, una primera volta excel·lent, l’equip verd i blanc només ha perdut set punts dels 45 possibles. Fins aquí tot “normal”. L’anècdota la trobem en la maledicció que ha sobrevingut sobre aquells equips que han tingut la gosadia de prendre-li punts. Així, el primer en patir aquest estrany fenomen va ser el Dom Bosco, que desprès d’empatar al seu propi camp, va caure en una ratxa de mals resultats que el van dur, durant moltes setmanes, als llocs cuers de la classificació, llocs dels que, tot just ara, sembla que està sortint. El segon en tastar els efectes d’aquesta malastrugança va ser l’Europa, un Europa que arribava molt ben posicionat i que va aconseguir empatar a la Bàscula en un bon partit dels escapulats. Però tot va ser empatar i caure, immediatament, en una sèrie de mals resultats que el van fer perdre, fins i tot, la segona posició a la Taula. Segon lloc que, just aquesta setmana , han recuperat en detriment del tercer afectat per la “síndrome Sants”, el Júpiter. Un Júpiter que va aconseguir derrotar clarament al Sants, sent l’únic equip que ho ha aconseguit fins el moment, per entrar, posteriorment, en una dinàmica de caiguda lliure perdent inexplicable i sorprenentment els dos darrers partits. En resum, els tres equips que han estat capaços de restar punts al Sants ho han acabat pagant amb una davallada de joc i resultats que hauria de fer pensar, i molt, als propers rivals del líder.
Resultat ajustat
Europa D 12 – Escola Guineueta 1
Cadet Segona Divisió
Ajustat a la realitat. Ajustat als mèrits dels uns i dels altres. Ajustat a les qualitats exhibides per tots dos equips i que ha quedat clarament reflectit en un marcador, fins i tot curt. Avui l’Europa ha estat quasi perfecte, al gran futbol que acostumen a fer, inclòs quan perden, han afegit una gran dosi d’efectivitat que ha fet les delícies dels sacrificats espectadors que han decidit acostar-se a l’Àliga en un fred matí de Diumenge. L’Europa els ha premiat amb un joc de molts quirats i gols de bellíssima factura que els ha rescabalat de la climatologia, canviant la son lògica pel somni més plaent i engrescador.
Veure aquest equip comença a ser com assistir a un concert simfònic i em recorda, cada cop més, aquelles matinals al Palau de la Música, on les Walkiries sonaven esplèndides i la Carmina Burana m’eriçava la pell. Un equip conjuntat, on cada “instrument” sap el so que ha de fer, el moment quan ha d’entrar i la nota que ha d’executar. Un equip on el vent sona a vent, la corda està afinada i la percussió té l’estrany do de la precisió. Un equip entonat, sense estridències i que té a la banqueta el millor dels seus actius i, segurament, l’artífex d’aquesta melodia harmònica i , per moments, dolcíssima. Un equip que, fins i tot, quan perd, no sembla que estigui fent malament les coses, més aviat sembla un assaig, una posada a punt dels seus instruments per al proper concert. Clar que amb un “director d’orquestra” amb nom de baríton, Joan Pons, la cosa no podia ser d’una altra manera.
En el futbol, com no em cansaré de repetir, hi podeu trobar de tot, també música, i en aquests moments, una de les millors partitures està sonant a l’Àliga i l’interpreten uns cadets amb una capacitat innata per emocionar poc habitual. Si sou hàbils, si sou intel·ligents, no us voldreu perdre cap concert d’aquest equip, us educaran l’esperit i us estimularan la sensibilitat. Ho heu de provar.
Europa D 12 – Escola Guineueta 1
Cadet Segona Divisió
Ajustat a la realitat. Ajustat als mèrits dels uns i dels altres. Ajustat a les qualitats exhibides per tots dos equips i que ha quedat clarament reflectit en un marcador, fins i tot curt. Avui l’Europa ha estat quasi perfecte, al gran futbol que acostumen a fer, inclòs quan perden, han afegit una gran dosi d’efectivitat que ha fet les delícies dels sacrificats espectadors que han decidit acostar-se a l’Àliga en un fred matí de Diumenge. L’Europa els ha premiat amb un joc de molts quirats i gols de bellíssima factura que els ha rescabalat de la climatologia, canviant la son lògica pel somni més plaent i engrescador.
Veure aquest equip comença a ser com assistir a un concert simfònic i em recorda, cada cop més, aquelles matinals al Palau de la Música, on les Walkiries sonaven esplèndides i la Carmina Burana m’eriçava la pell. Un equip conjuntat, on cada “instrument” sap el so que ha de fer, el moment quan ha d’entrar i la nota que ha d’executar. Un equip on el vent sona a vent, la corda està afinada i la percussió té l’estrany do de la precisió. Un equip entonat, sense estridències i que té a la banqueta el millor dels seus actius i, segurament, l’artífex d’aquesta melodia harmònica i , per moments, dolcíssima. Un equip que, fins i tot, quan perd, no sembla que estigui fent malament les coses, més aviat sembla un assaig, una posada a punt dels seus instruments per al proper concert. Clar que amb un “director d’orquestra” amb nom de baríton, Joan Pons, la cosa no podia ser d’una altra manera.
En el futbol, com no em cansaré de repetir, hi podeu trobar de tot, també música, i en aquests moments, una de les millors partitures està sonant a l’Àliga i l’interpreten uns cadets amb una capacitat innata per emocionar poc habitual. Si sou hàbils, si sou intel·ligents, no us voldreu perdre cap concert d’aquest equip, us educaran l’esperit i us estimularan la sensibilitat. Ho heu de provar.
dissabte, 17 de gener del 2009
A voltes amb la relativitat
Un home prega a Déu:
-Senyor –diu-, m’agradaria fer-te una pregunta.
-Cap problema. Endavant –contesta el Senyor.
-Senyor, és veritat que un milió d’anys per a tu són només com un segon?
-Sí, és veritat.
-Bé, llavors què són un milió de dòlars per a tu?
-Un milió de dòlars són només com un cèntim.
-Ah, llavors, Senyor, em pots donar un cèntim?
-I tant –diu el Senyor-. Un segon.
Un home prega a Déu:
-Senyor –diu-, m’agradaria fer-te una pregunta.
-Cap problema. Endavant –contesta el Senyor.
-Senyor, és veritat que un milió d’anys per a tu són només com un segon?
-Sí, és veritat.
-Bé, llavors què són un milió de dòlars per a tu?
-Un milió de dòlars són només com un cèntim.
-Ah, llavors, Senyor, em pots donar un cèntim?
-I tant –diu el Senyor-. Un segon.
divendres, 16 de gener del 2009
Tensar l’arc
Els vostres nens no són els vostres nens.
Són les filles i els fills del propi anhel de vida.
Venen a través de vosaltres però no provenen de vosaltres
i encara que estiguin amb vosaltres no us pertanyen.
Podeu donar-los el vostre amor però no els vostres pensaments,
ja que tenen els seus propis pensaments.
Podeu allotjar els seus cossos però no les seves ànimes,
ja que les seves ànimes viuen a la casa del demà, que vosaltres no podreu visitar, ni en els vostres somnis.
Podeu esforçar-vos a ser com ells, però no intenteu fer-los com vosaltres, ja que la vida no mira ni espera l’ahir.
Sou els arcs d’on els vostres nens surten com fletxes vivents.
Deixeu-vos anar en mans de l’arquer: serà per a bé.
Jalil Gibran
Els vostres nens no són els vostres nens.
Són les filles i els fills del propi anhel de vida.
Venen a través de vosaltres però no provenen de vosaltres
i encara que estiguin amb vosaltres no us pertanyen.
Podeu donar-los el vostre amor però no els vostres pensaments,
ja que tenen els seus propis pensaments.
Podeu allotjar els seus cossos però no les seves ànimes,
ja que les seves ànimes viuen a la casa del demà, que vosaltres no podreu visitar, ni en els vostres somnis.
Podeu esforçar-vos a ser com ells, però no intenteu fer-los com vosaltres, ja que la vida no mira ni espera l’ahir.
Sou els arcs d’on els vostres nens surten com fletxes vivents.
Deixeu-vos anar en mans de l’arquer: serà per a bé.
Jalil Gibran
dijous, 15 de gener del 2009
El sentit
Quina és la diferencia entre direcció i sentit. Ho pregunto perquè sovint es tendeix a confondre l’una amb l’altre. Direcció, per fer-ho fàcil, és la línia sobre la que ens movem, sense tenir en compte el lloc cap on anem; en canvi, el sentit, ens marca o indica, justament, el lloc cap on anem. Un exemple: el carrer Balmes, seria la direcció i el sentit vindria donat per si ens movem cap el Tibidabo o bé cap el mar.
A que bé tot això?, doncs molt senzill; l’altre dia un amic meu em va obsequiar amb una sentència esplèndida, i deia així: No em puc prendre seriosament a una persona que no tingui sentit de l’ humor.
Conclouré finalment que tots, i n’estic segur, tenim una direcció, millor o pitjor, més o menys tortuosa, accidentada o planera. Tots tenim una línia per la que ens movem amb sort diversa, però no tots anem cap el mateix lloc, no tots tenim el mateix sentit i evidentment, no tots tenim el sentit de l’ humor necessari per ser presos seriosament.
El meu amic és molt savi i té una gran orientació, sempre encerta el sentit correcte dins la direcció més complicada.
dimecres, 14 de gener del 2009
Cada loco con su tema
Cada loco con su tema,
contra gustos no hay disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.
Pero, puestos a escoger, soy partidario
de las voces de la calle
más que del diccionario,
me privan más los barrios
que el centro de la ciudad
y los artesanos más que la factoría,
la razón que la fuerza,
el instinto que la urbanidad
y un sioux más que el Séptimo de Caballería.
Prefiero los caminos a las fronteras
y una mariposa al Rockefeller Center
y el farero de Capdepera
al vigía de Occidente.
Prefiero querer a poder,
palpar a pisar,
ganar a perder,
besar a reñir,
bailar a desfilar
y disfrutar a medir.
Prefiero volar a correr,
hacer a pensar,
amar a querer,
tomar a pedir.
Antes que nada soy
partidario de vivir.
Cada loco con su tema,
que contra gustos no hay ni puede haber disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.
Pero, puestos a escoger, prefiero
un buen polvo a un rapapolvo
y un bombero a un bombardero,
crecer a sentar cabeza, prefiero
la carne al metal
y las ventanas a las ventanillas,
un lunar de tu cara
a la Pinacoteca Nacional
y la revolución a las pesadillas.
Prefiero, el tiempo al oro,
la vida al sueño,
el perro al collar,
las nueces al ruido
y al sabio por conocer
a los locos conocidos.
Joan Manuel Serrat
Cada loco con su tema,
contra gustos no hay disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.
Pero, puestos a escoger, soy partidario
de las voces de la calle
más que del diccionario,
me privan más los barrios
que el centro de la ciudad
y los artesanos más que la factoría,
la razón que la fuerza,
el instinto que la urbanidad
y un sioux más que el Séptimo de Caballería.
Prefiero los caminos a las fronteras
y una mariposa al Rockefeller Center
y el farero de Capdepera
al vigía de Occidente.
Prefiero querer a poder,
palpar a pisar,
ganar a perder,
besar a reñir,
bailar a desfilar
y disfrutar a medir.
Prefiero volar a correr,
hacer a pensar,
amar a querer,
tomar a pedir.
Antes que nada soy
partidario de vivir.
Cada loco con su tema,
que contra gustos no hay ni puede haber disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.
Pero, puestos a escoger, prefiero
un buen polvo a un rapapolvo
y un bombero a un bombardero,
crecer a sentar cabeza, prefiero
la carne al metal
y las ventanas a las ventanillas,
un lunar de tu cara
a la Pinacoteca Nacional
y la revolución a las pesadillas.
Prefiero, el tiempo al oro,
la vida al sueño,
el perro al collar,
las nueces al ruido
y al sabio por conocer
a los locos conocidos.
Joan Manuel Serrat
dimarts, 13 de gener del 2009
Pallasso 24 hores
Hi ha tres categories de pallassos: el que ho fa per ofici, el pallasso professional; el que ho fa per afecció, fora d’hores de feina, el pallasso amateur; i finalment l’Albert Boadella, que ho fa sempre, el que es podria anomenar, pallasso “non stop”. El senyor Boadella ha traspassat aquella fina línia que separa el do de l’oportunitat i el defecte de l’inadequat. Vol convertir-se en el bufó del regne i a manca d’intel·ligència i qualitat, recorre insistentment a la quantitat. S’ha proposat ser el centre del món, però no sap que calen altres arguments, ni que sigui per acostar-s’hi.
Sent un pallasso com vostè, senyor Boadella, només pot aspirar a ser el centre, el centre d’una pista de circ i amb les poques llums que atresora, fins i tot aquest circ, que ara li riu les gràcies, no trigarà en oblidar-lo. Patètic quan el pallasso ja no desperta ni un trist somriure.
Hi ha tres categories de pallassos: el que ho fa per ofici, el pallasso professional; el que ho fa per afecció, fora d’hores de feina, el pallasso amateur; i finalment l’Albert Boadella, que ho fa sempre, el que es podria anomenar, pallasso “non stop”. El senyor Boadella ha traspassat aquella fina línia que separa el do de l’oportunitat i el defecte de l’inadequat. Vol convertir-se en el bufó del regne i a manca d’intel·ligència i qualitat, recorre insistentment a la quantitat. S’ha proposat ser el centre del món, però no sap que calen altres arguments, ni que sigui per acostar-s’hi.
Sent un pallasso com vostè, senyor Boadella, només pot aspirar a ser el centre, el centre d’una pista de circ i amb les poques llums que atresora, fins i tot aquest circ, que ara li riu les gràcies, no trigarà en oblidar-lo. Patètic quan el pallasso ja no desperta ni un trist somriure.
dilluns, 12 de gener del 2009
Tot allò que sempre vas voler saber sobre la catorzena jornada de lliga i mai et vas atrevir a preguntar.
Juvenils Primera Divisió, grup 3
El Santa Eulàlia fa de quart rei i omple de regals al Vilassar
Santa Eulàlia 0 – Vilassar 2
Perquè la gent, en general, acostuma a ser tan tossudament incrèdula, quan ja fa setmanes, moltes setmanes, col·locava al Santa Eulàlia a Segona Divisió i el temps no fa més que donar-me, jornada darrera jornada, la raó. Perquè tanta susceptibilitat desfermada. Quanta energia malbaratada, senyors del Santa Eulàlia, en voler silenciar opinions que només pretenien reflectir una realitat evident; més us valdria dedicar temps i esforç en adreçar una situació critica i, a poc que us despisteu, irreversible. Podeu seguir mirant el cel i donar-li records a ma mare, però això no canviarà la inèrcia del vostre equip ni el traurà de la dimensió desconeguda on està, sembla que còmodament, instal·lat.
El Catalònia juga amb el Pere Gol, fins que s’avorreix
Pere Gol 1 - Catalònia 8
La salut del peregol em fa patir. El seu estat és crític, a punt del col·lapse. No li queda ni un bri d’esperança i em temo molt que la seva ànima li ha abandonat el cos. El que queda de Lliga se li farà molt llarg, inacabablement llarg, a ell i als que el veiem agonitzar. Descansi en pau.
El Sangra puja la muntanya fins on creix la vegetació
Muntanyesa 5 - Sant Gabriel 1
Mentre l’oxigen va durar, el Sangra va aguantar. Quan l’equip visitant va asseure’s sota una alzina surera per recuperar l’aire, la Muntanyesa no va tenir pietat i aprofitant la feblesa del contrari, aquell moment de debilitat que se li suposa a l’innocent, va “matar” el partit amb una contundència insultant i un pel excessiva. El Sangra haurà de triar més acuradament els seus objectius i si més no, dosificar millor les forces. Les muntanyes es pugen amb un bon equip, amb una bona mentalitat, estudiant bé el terreny i amb un ritme regular i constant que et permeti arribar sencer al cim. El Sangra va pensar que pujaria un turó però va acabar baixant una muntanya. Coses de la topografia, un altre cop serà.
La llebre fa la migdiada i la tortuga li dóna un ensurt
Sants 4 – Barceloneta 3
Haurà realment millorat la Barceloneta o, pel contrari, haurà empitjorat el Sants? O potser cap de les dues coses, i simplement ha estat un lapsus, una petita llicència poètica d’un líder que s’està avorrint de ser-ho? La setmana que ve en sabrem més, perquè això no s’atura i el Sants visita novament l’escola industrial, un camp on va perdre els primers punts aquesta temporada. Por escènica? Tranquils, l’Anguera són bona gent i acostumen a ser generosos amb els rivals.
Del cel a l’ infern perquè em dóna la gana o de com dilapidar un preciós botí
Masnou 3 – Júpiter 0
El Júpiter es va semblant, cada cop més, a aquelles gràfiques de la Borsa: ara pujo, ara baixo; ara em revaloritzo, ara m’enfonso; ara compro, ara venc,...Capaç del més difícil i també, com s’entesta en demostrar-ho, del més inversemblant. La muntanya russa pot ser una atracció de fira certament divertida i a voltes, fins i tot, estimulant; però gens aconsellable en un campionat de la regularitat, on els equips més lineals acostumen a reeixir. Encara que, vist des del punt de vista de l’espectacle, resultats com aquest, donen una estimulant emoció i eviten que caiguem en una soporífera previsibilitat que acabaria per matar-nos d’avorriment. Gràcies Júpiter per la teva generositat.
Juvenils Primera Divisió, grup 3
El Santa Eulàlia fa de quart rei i omple de regals al Vilassar
Santa Eulàlia 0 – Vilassar 2
Perquè la gent, en general, acostuma a ser tan tossudament incrèdula, quan ja fa setmanes, moltes setmanes, col·locava al Santa Eulàlia a Segona Divisió i el temps no fa més que donar-me, jornada darrera jornada, la raó. Perquè tanta susceptibilitat desfermada. Quanta energia malbaratada, senyors del Santa Eulàlia, en voler silenciar opinions que només pretenien reflectir una realitat evident; més us valdria dedicar temps i esforç en adreçar una situació critica i, a poc que us despisteu, irreversible. Podeu seguir mirant el cel i donar-li records a ma mare, però això no canviarà la inèrcia del vostre equip ni el traurà de la dimensió desconeguda on està, sembla que còmodament, instal·lat.
El Catalònia juga amb el Pere Gol, fins que s’avorreix
Pere Gol 1 - Catalònia 8
La salut del peregol em fa patir. El seu estat és crític, a punt del col·lapse. No li queda ni un bri d’esperança i em temo molt que la seva ànima li ha abandonat el cos. El que queda de Lliga se li farà molt llarg, inacabablement llarg, a ell i als que el veiem agonitzar. Descansi en pau.
El Sangra puja la muntanya fins on creix la vegetació
Muntanyesa 5 - Sant Gabriel 1
Mentre l’oxigen va durar, el Sangra va aguantar. Quan l’equip visitant va asseure’s sota una alzina surera per recuperar l’aire, la Muntanyesa no va tenir pietat i aprofitant la feblesa del contrari, aquell moment de debilitat que se li suposa a l’innocent, va “matar” el partit amb una contundència insultant i un pel excessiva. El Sangra haurà de triar més acuradament els seus objectius i si més no, dosificar millor les forces. Les muntanyes es pugen amb un bon equip, amb una bona mentalitat, estudiant bé el terreny i amb un ritme regular i constant que et permeti arribar sencer al cim. El Sangra va pensar que pujaria un turó però va acabar baixant una muntanya. Coses de la topografia, un altre cop serà.
La llebre fa la migdiada i la tortuga li dóna un ensurt
Sants 4 – Barceloneta 3
Haurà realment millorat la Barceloneta o, pel contrari, haurà empitjorat el Sants? O potser cap de les dues coses, i simplement ha estat un lapsus, una petita llicència poètica d’un líder que s’està avorrint de ser-ho? La setmana que ve en sabrem més, perquè això no s’atura i el Sants visita novament l’escola industrial, un camp on va perdre els primers punts aquesta temporada. Por escènica? Tranquils, l’Anguera són bona gent i acostumen a ser generosos amb els rivals.
Del cel a l’ infern perquè em dóna la gana o de com dilapidar un preciós botí
Masnou 3 – Júpiter 0
El Júpiter es va semblant, cada cop més, a aquelles gràfiques de la Borsa: ara pujo, ara baixo; ara em revaloritzo, ara m’enfonso; ara compro, ara venc,...Capaç del més difícil i també, com s’entesta en demostrar-ho, del més inversemblant. La muntanya russa pot ser una atracció de fira certament divertida i a voltes, fins i tot, estimulant; però gens aconsellable en un campionat de la regularitat, on els equips més lineals acostumen a reeixir. Encara que, vist des del punt de vista de l’espectacle, resultats com aquest, donen una estimulant emoció i eviten que caiguem en una soporífera previsibilitat que acabaria per matar-nos d’avorriment. Gràcies Júpiter per la teva generositat.
Un diari de merda
Sempre he admirat l’abnegació i la manca d’escrúpols dels amos de gossos quan recullen els seus excrements –el dels gossos, clar- a la via pública. Encara que és molt pitjor els que no ho fan i acaben –les caques- decorant les nostres sabates, en el millor dels casos, o bé les sandàlies en el més extrem i lamentable.
He observat darrerament certa conscienciació política en aquest costum, certa tendència ideològica mal dissimulada o volgudament expressada a l’hora de recollir les defecacions. Hi ha persones i cada cop més, que aprofiten aquest singular moment per posicionar-se ideològicament amb un acte decididament significatiu. Així podem veure com el diari, els diaris, han sobrepassat la seva funció purament informativa i d’opinió, per esdevenir el material ideal per a recollir caques de gos. Trobarem, a poc que ens hi fixem, a una ecologista d’esquerres recollint la merda del seu gos Green amb la portada de La Razón, o a un estirat veí del carrer Ganduxer, simpatitzant del PP, fent-ho amb la contraportada de El Pais. Una indefinida votant del PSC, amb la pàgina editorial de l’Avui i un d’ERC amb qualsevol pàgina en color de El Periódico, versió castellana, no fos cas. Ara què, la gran majoria, indefinits de mena i per no gastar ni un euro, ho acostumen a fer amb el Que, Metro, ADN i d’altres fineses d’aquest estil.
El més important, però, és que les caques es recullin i sí per fer-ho s’han d’utilitzar els diaris, cap problema. Com a mínim serviran per a alguna cosa i la pudor a merda que fan tindrà una justificació evident.
Sempre he admirat l’abnegació i la manca d’escrúpols dels amos de gossos quan recullen els seus excrements –el dels gossos, clar- a la via pública. Encara que és molt pitjor els que no ho fan i acaben –les caques- decorant les nostres sabates, en el millor dels casos, o bé les sandàlies en el més extrem i lamentable.
He observat darrerament certa conscienciació política en aquest costum, certa tendència ideològica mal dissimulada o volgudament expressada a l’hora de recollir les defecacions. Hi ha persones i cada cop més, que aprofiten aquest singular moment per posicionar-se ideològicament amb un acte decididament significatiu. Així podem veure com el diari, els diaris, han sobrepassat la seva funció purament informativa i d’opinió, per esdevenir el material ideal per a recollir caques de gos. Trobarem, a poc que ens hi fixem, a una ecologista d’esquerres recollint la merda del seu gos Green amb la portada de La Razón, o a un estirat veí del carrer Ganduxer, simpatitzant del PP, fent-ho amb la contraportada de El Pais. Una indefinida votant del PSC, amb la pàgina editorial de l’Avui i un d’ERC amb qualsevol pàgina en color de El Periódico, versió castellana, no fos cas. Ara què, la gran majoria, indefinits de mena i per no gastar ni un euro, ho acostumen a fer amb el Que, Metro, ADN i d’altres fineses d’aquest estil.
El més important, però, és que les caques es recullin i sí per fer-ho s’han d’utilitzar els diaris, cap problema. Com a mínim serviran per a alguna cosa i la pudor a merda que fan tindrà una justificació evident.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)