Tens un e.mail
Tens un e.sopo
El vell gos caçador
Un vell gos caçador, que mai en els seus dies de joventut i força es va rendir davant cap bestia feréstega, es va trobar, a una avançada edat, un porc senglar en una cacera. El va agafar per una orella, però no el va poder subjectar donada la debilitat de les seves dents, de manera que l’animal es va escapar.
L’amo, en adonar-se’n, molt enfadat, el va renyar i maltractar.
El gos, mirant-te’l llastimosament, li va dir:
Amo, amo meu, el meu esperit és tan fort com sempre, però no he pogut sobreposar-me a les debilitats del meu cos. Prefereix-ho que em reconeguis pel que he estat i no que em maltractis pel que ara soc.
Respecta sempre a la teva gent gran, que malgrat ara no puguin fer tot el que voldrien, en el passat varen esmerçar molts esforços per construir la realitat que ara gaudeixes.
dimecres, 10 de desembre del 2008
dimarts, 9 de desembre del 2008
T’envejo
Et veig com la mires i et tinc enveja. Enveja de la teva frisança, del teu goig, de la teva il·lusió feréstega. Et brillen els ulls amb un espurneig inabastable i el teu posat, el teu somriure, destil·la una tendresa sublim. Et tinc enveja perquè estàs al principi, perquè ets en aquell moment pel que tots hauríem d’haver passat i en el que molts ens hi voldríem haver quedat. Et tinc enveja per la teva rotunditat, pel convenciment de que ella ho es tot per a tu i que no hi ha res més fora dels seus límits. M’enlluernes amb la teva força i em desmuntes quan et veig acaronar-la amb la delicadesa d’una brisa suau. Quan li dius paraules que jo tenia oblidades. Quan la vida és entre dos i la resta, un simple decorat. Quan no hi ha passat, ni tan sols futur, quan tot és ara i ella t’omple tots els racons. T’envejo perquè no et deixaràs enganyar per aquells que diuen: res dura eternament, tot és efímer. T’envejo perquè et crec quan li dius: t’estimo i així serà fins que el sol es glaci.
Et veig com la mires i et tinc enveja. Enveja de la teva frisança, del teu goig, de la teva il·lusió feréstega. Et brillen els ulls amb un espurneig inabastable i el teu posat, el teu somriure, destil·la una tendresa sublim. Et tinc enveja perquè estàs al principi, perquè ets en aquell moment pel que tots hauríem d’haver passat i en el que molts ens hi voldríem haver quedat. Et tinc enveja per la teva rotunditat, pel convenciment de que ella ho es tot per a tu i que no hi ha res més fora dels seus límits. M’enlluernes amb la teva força i em desmuntes quan et veig acaronar-la amb la delicadesa d’una brisa suau. Quan li dius paraules que jo tenia oblidades. Quan la vida és entre dos i la resta, un simple decorat. Quan no hi ha passat, ni tan sols futur, quan tot és ara i ella t’omple tots els racons. T’envejo perquè no et deixaràs enganyar per aquells que diuen: res dura eternament, tot és efímer. T’envejo perquè et crec quan li dius: t’estimo i així serà fins que el sol es glaci.
dilluns, 8 de desembre del 2008
El mal d’Almansa
El 25 d’Abril de l’any 1707, va tenir lloc la tristament coneguda Batalla d’Almansa, on els exercits franco-castellans varen derrotar les tropes valencianes, en el que seria el preludi de la pèrdua de les llibertats nacionals del conjunt dels Països Catalans. Aquella data és recordada des d’aleshores, com un dels episodis més dramàtics en l’estroncament de la nostre identitat com a poble sobirà. Tan és així que desprès de 300 anys seguim lligats de mans i peus, “por derecho de conquista” a un país que no contempla, “ni por asomo”, la possibilitat de recuperar el que aquell infaust dia varem perdre.
El mal d’Almansa és doncs, la descripció d’un episodi negre de la nostra Història i s’associa, actualment, a tota aquella situació o fet que ataca i perjudica al nostre poble i els nostres interessos col·lectius com a nació amb voluntat de reeixir.
El 25 d’Abril de l’any 1707, va tenir lloc la tristament coneguda Batalla d’Almansa, on els exercits franco-castellans varen derrotar les tropes valencianes, en el que seria el preludi de la pèrdua de les llibertats nacionals del conjunt dels Països Catalans. Aquella data és recordada des d’aleshores, com un dels episodis més dramàtics en l’estroncament de la nostre identitat com a poble sobirà. Tan és així que desprès de 300 anys seguim lligats de mans i peus, “por derecho de conquista” a un país que no contempla, “ni por asomo”, la possibilitat de recuperar el que aquell infaust dia varem perdre.
El mal d’Almansa és doncs, la descripció d’un episodi negre de la nostra Història i s’associa, actualment, a tota aquella situació o fet que ataca i perjudica al nostre poble i els nostres interessos col·lectius com a nació amb voluntat de reeixir.
300 anys
Vam ser vençuts amb l’argument del sabre,
desposseïts del dret de decidir.
vam ser forçats a l’empresa macabra
de fer més gran l’imperi del veï.
Hem estat muts perquè hem portat mordassa,
hem estat quiets, és lògic tenir por:
l’any trenta-sis van complir l’amenaça
vigent encara a la Constitució.
Però recuperarem el vell somriure
aviat en veure la terra lliure.
El jou de tres-cents anys farem prescriure
ben aviat.
Aquell paper que feia abans l’exèrcit
el fan mitjans de comunicació:
mentre la realitat es tergiversi,
no cal cap altre element de dissuasió.
Ens deixen ser llegat antropològic,
ens deixen ser la peça del museu,
ens deixen ser la fera del zoològic,
ens deixen ser el seu millor trofeu.
Dibuixarem no sols la ratlla al mapa,
també l’esbós d’un canvi més profund:
començarem així una nova etapa,
ningú allà baix, ningú allà al capdamunt.
Francesc Ribera “Titot”
Vam ser vençuts amb l’argument del sabre,
desposseïts del dret de decidir.
vam ser forçats a l’empresa macabra
de fer més gran l’imperi del veï.
Hem estat muts perquè hem portat mordassa,
hem estat quiets, és lògic tenir por:
l’any trenta-sis van complir l’amenaça
vigent encara a la Constitució.
Però recuperarem el vell somriure
aviat en veure la terra lliure.
El jou de tres-cents anys farem prescriure
ben aviat.
Aquell paper que feia abans l’exèrcit
el fan mitjans de comunicació:
mentre la realitat es tergiversi,
no cal cap altre element de dissuasió.
Ens deixen ser llegat antropològic,
ens deixen ser la peça del museu,
ens deixen ser la fera del zoològic,
ens deixen ser el seu millor trofeu.
Dibuixarem no sols la ratlla al mapa,
també l’esbós d’un canvi més profund:
començarem així una nova etapa,
ningú allà baix, ningú allà al capdamunt.
Francesc Ribera “Titot”
diumenge, 7 de desembre del 2008
Amb l’ajuda dels Sants
Jornada rodona per al Sants que amb la seva victòria al Ruiz Casado, davant el Sant Gabriel, aconsegueix refer-se de l’empat de la darrera setmana a casa i deixa a l’Europa a 4 punts. Un Europa que ho ha tornat a passar malament al Nou Sardenya, no tant per joc ni ocasions, sinó per resultat. Dos xuts a porta del Masnou, el segon al minut 93, li han permès treure petroli d’un duel, a priori, desigual i favorable als locals. Alguna cosa ha canviat darrerament a l’equip del Maresme, doncs els recents resultats no es corresponen al lloc que ocupen a la classificació. Arrencar dos punts a domicili, primer a la Muntanyesa, i avui a l’Europa és una gesta a l’abast de pocs equips. Si mantenen aquesta progressió, no trigaran en sortir dels llocs de cua, per instal·lar-se en posicions molt més còmodes i avantatjoses.
Duríssim el correctiu aplicat pel Júpiter, en només 45 minuts, als nois de la Barceloneta. Si bé era previsible i, fins i tot lògic, que els mariners sortissin derrotats de la Verneda, ningú es podia imaginar que el correctiu fos tan sever. El Júpiter a casa segueix intractable i la Barceloneta ha perdut el nord i sembla un vaixell a la deriva. Els darrers resultats, sigui per lesions, per mala sort, per condicions, per crisi anímica,...el cert és que estan sent d’allò més decebedors i preocupants. Necessiten una victòria i la necessiten ja, sinó volen veure seriosament compromesos els arguments proposats a principi de Temporada.
Per l’Anguera, el mateix anàlisi de la setmana passada, el calendari favorable de principi de Temporada els hi va fer creure que els miracles eren possibles i els va desconnectar, un pèl, de la realitat. A la que han començat a arribar els partits compromesos, la sagnia de punts ha anat deixant en evidència el potencial real d’aquest equip instal·lat en un núvol. D’ací al final de la primera volta, el Júpiter, la Barceloneta, l’Hospitalet i el Sants, posaran a prova la consistència dels “industrials” i ens donaran la justa mesura de la qualitat del gas que els inflava.
El Trajana, empatat a punts amb el Júpiter, es consolida al tercer lloc i retalla la seva distància amb el segon classificat. Ha fet del seu camp un fortí i poc a poc va presentant les seves credencials per a disputar, o si més no, posar difícil el liderat del grup.
Amb el Catalònia, la ja avorrida, per repetida, història de sempre. Es posen amb avantatge clara al marcador, amb un bon joc i autoritat, per acabar llençant per la borda, en un tres i no res, tot el botí aconseguit. De un clar 2 a 0 a un 2 a 2, repetint, per enèsima vegada, l’enfonsament físic i mental a les segones parts. Vaja, un clàssic.
L’ Unificació segueix pujant, aquest cop a expenses d’un Pere Gol defenestrat. El Santa Eulàlia, per la seva part, i malgrat millorar, no ha estat capaç de treure res positiu de la visita als seus veïns “grans”, un Hospitalet en una notable davallada forma física, que els hi està ocasionant més problemes dels que serien desitjables per als seus interessos. El Santa una setmana més segueix a la cua i cada cop queda menys marge de maniobra, encara que en el futbol, ja se sap, tot és possible i sinó...t’ho inventes.
Jornada rodona per al Sants que amb la seva victòria al Ruiz Casado, davant el Sant Gabriel, aconsegueix refer-se de l’empat de la darrera setmana a casa i deixa a l’Europa a 4 punts. Un Europa que ho ha tornat a passar malament al Nou Sardenya, no tant per joc ni ocasions, sinó per resultat. Dos xuts a porta del Masnou, el segon al minut 93, li han permès treure petroli d’un duel, a priori, desigual i favorable als locals. Alguna cosa ha canviat darrerament a l’equip del Maresme, doncs els recents resultats no es corresponen al lloc que ocupen a la classificació. Arrencar dos punts a domicili, primer a la Muntanyesa, i avui a l’Europa és una gesta a l’abast de pocs equips. Si mantenen aquesta progressió, no trigaran en sortir dels llocs de cua, per instal·lar-se en posicions molt més còmodes i avantatjoses.
Duríssim el correctiu aplicat pel Júpiter, en només 45 minuts, als nois de la Barceloneta. Si bé era previsible i, fins i tot lògic, que els mariners sortissin derrotats de la Verneda, ningú es podia imaginar que el correctiu fos tan sever. El Júpiter a casa segueix intractable i la Barceloneta ha perdut el nord i sembla un vaixell a la deriva. Els darrers resultats, sigui per lesions, per mala sort, per condicions, per crisi anímica,...el cert és que estan sent d’allò més decebedors i preocupants. Necessiten una victòria i la necessiten ja, sinó volen veure seriosament compromesos els arguments proposats a principi de Temporada.
Per l’Anguera, el mateix anàlisi de la setmana passada, el calendari favorable de principi de Temporada els hi va fer creure que els miracles eren possibles i els va desconnectar, un pèl, de la realitat. A la que han començat a arribar els partits compromesos, la sagnia de punts ha anat deixant en evidència el potencial real d’aquest equip instal·lat en un núvol. D’ací al final de la primera volta, el Júpiter, la Barceloneta, l’Hospitalet i el Sants, posaran a prova la consistència dels “industrials” i ens donaran la justa mesura de la qualitat del gas que els inflava.
El Trajana, empatat a punts amb el Júpiter, es consolida al tercer lloc i retalla la seva distància amb el segon classificat. Ha fet del seu camp un fortí i poc a poc va presentant les seves credencials per a disputar, o si més no, posar difícil el liderat del grup.
Amb el Catalònia, la ja avorrida, per repetida, història de sempre. Es posen amb avantatge clara al marcador, amb un bon joc i autoritat, per acabar llençant per la borda, en un tres i no res, tot el botí aconseguit. De un clar 2 a 0 a un 2 a 2, repetint, per enèsima vegada, l’enfonsament físic i mental a les segones parts. Vaja, un clàssic.
L’ Unificació segueix pujant, aquest cop a expenses d’un Pere Gol defenestrat. El Santa Eulàlia, per la seva part, i malgrat millorar, no ha estat capaç de treure res positiu de la visita als seus veïns “grans”, un Hospitalet en una notable davallada forma física, que els hi està ocasionant més problemes dels que serien desitjables per als seus interessos. El Santa una setmana més segueix a la cua i cada cop queda menys marge de maniobra, encara que en el futbol, ja se sap, tot és possible i sinó...t’ho inventes.
dissabte, 6 de desembre del 2008
Mal d’alçada
Quan tot semblava favorable als interessos de la Muntanyesa, quan s’havia col·locat molt a prop del cap de la classificació, en una setmana, en tan sols una setmana, han deixat escapar 4 valuosíssims punts, que segur trobaran a faltar en el còmput general de la Lliga. Dos partits, en teoria accessibles, on tot feia preveure que sumarien els 6 punts en joc, s’ha saldat en dos empats, un a casa davant el Masnou, i avui a la gàbia d’Hebrón enfront un Catalònia molt irregular. En futbol no n’hi ha prou en ser bo o dolent, en tenir qualitats tècniques reconegudes i contrastades. Calen moltes altres coses, i entre elles, la consistència mental, la solidesa anímica, el gust pel treball, la capacitat de sacrifici i la fe en allò que fas. No seré jo qui signifiqui quines d’aquestes característiques li manquen a la Muntanyesa i quines no. Qui hagi seguit o segueixi la seva trajectòria, qui ha tingut la possibilitat de veure alguns dels seus partits, que en tregui les conclusions. Ara fa només una setmana, corria la brama de que la Muntanyesa era el millor equip d’aquest grup, i que per fi, desprès d’un començament decebedor, s’havia enganxat als llocs capdavanters amb series opcions de liderat. Aquest campionat encara haurà de donar moltes voltes, però a aquest pas, les de la Muntanyesa seran com les “Tio Vivo”, voltes sobre sí mateix per a no anar enlloc.
Quan tot semblava favorable als interessos de la Muntanyesa, quan s’havia col·locat molt a prop del cap de la classificació, en una setmana, en tan sols una setmana, han deixat escapar 4 valuosíssims punts, que segur trobaran a faltar en el còmput general de la Lliga. Dos partits, en teoria accessibles, on tot feia preveure que sumarien els 6 punts en joc, s’ha saldat en dos empats, un a casa davant el Masnou, i avui a la gàbia d’Hebrón enfront un Catalònia molt irregular. En futbol no n’hi ha prou en ser bo o dolent, en tenir qualitats tècniques reconegudes i contrastades. Calen moltes altres coses, i entre elles, la consistència mental, la solidesa anímica, el gust pel treball, la capacitat de sacrifici i la fe en allò que fas. No seré jo qui signifiqui quines d’aquestes característiques li manquen a la Muntanyesa i quines no. Qui hagi seguit o segueixi la seva trajectòria, qui ha tingut la possibilitat de veure alguns dels seus partits, que en tregui les conclusions. Ara fa només una setmana, corria la brama de que la Muntanyesa era el millor equip d’aquest grup, i que per fi, desprès d’un començament decebedor, s’havia enganxat als llocs capdavanters amb series opcions de liderat. Aquest campionat encara haurà de donar moltes voltes, però a aquest pas, les de la Muntanyesa seran com les “Tio Vivo”, voltes sobre sí mateix per a no anar enlloc.
Moviment d’escacs: escac al peó
Rei: hola, soc el rei.
Peó 3: sí, ja us he conegut.
Rei: escolta, que he parlat amb la reina i volem proposar-te que deixis de ser peó i passis a ser alfil.
Peó 3: com? Jo alfil, però que us heu begut l’enteniment? Perdó majestat, però no ho entenc, sinó se fer diagonals i els meus moviments són previsibles i de curt abast.
Rei: ja n’aprendràs. Està decidit. Volem que ens facis costat, que protegeixis a la reina del cavall i la torre, que li facis de pantalla, que...
Peó 3: el cavall i la torre? Que no són del nostre bàndol?
Rei: en teoria sí, però a vegades se n’obliden. Ja els coneixes, el cavall és un anàrquic, té uns moviments molt estranys, treballa sol i no respon a cap estratègia col·lectiva. I la torre, la torre viu molt allunyat de nosaltres, tot el dia maldant per enrocar-se i a la que pot, se’n va a l’altre punta del taulell buscant aventures solitàries o flirtejant amb la torre rival. Els enemics són fàcilment identificables: van d’un altre color, però els que són com tu i com jo, o això sembla, ens poden provocar una falla més gran que la de San Andrés a Califòrnia.
Peó 3: però rei meu, esteu segur que jo soc la peça adequada, soc baixet, no tinc la talla teva, ni la de la reina, ni tan sols la del propi alfil. Només soc un peó buscant la manera de sobreviure en aquesta jungla de quadros i procurant que no se’m mengin les negres.
Rei: romanços! A més no tens alternativa, ets l’únic peó lo suficientment estúpid i innocent per ocupar aquest càrrec. No acceptaré una negativa per resposta. Soc el rei i espero que així ho entenguis.
Peó 3: si aquesta és la vostra voluntat...m’haureu de donar la roba per acomplir el meu nou càrrec.
Rei: bé, això de la roba haurà d’esperar, en aquests moments tenim un problema a la duana, però aviat quedarà resolt.
Peó 3 sobrevingut a alfil: al vostre servei majestat, sempre al vostre servei.
Rei: hola, soc el rei.
Peó 3: sí, ja us he conegut.
Rei: escolta, que he parlat amb la reina i volem proposar-te que deixis de ser peó i passis a ser alfil.
Peó 3: com? Jo alfil, però que us heu begut l’enteniment? Perdó majestat, però no ho entenc, sinó se fer diagonals i els meus moviments són previsibles i de curt abast.
Rei: ja n’aprendràs. Està decidit. Volem que ens facis costat, que protegeixis a la reina del cavall i la torre, que li facis de pantalla, que...
Peó 3: el cavall i la torre? Que no són del nostre bàndol?
Rei: en teoria sí, però a vegades se n’obliden. Ja els coneixes, el cavall és un anàrquic, té uns moviments molt estranys, treballa sol i no respon a cap estratègia col·lectiva. I la torre, la torre viu molt allunyat de nosaltres, tot el dia maldant per enrocar-se i a la que pot, se’n va a l’altre punta del taulell buscant aventures solitàries o flirtejant amb la torre rival. Els enemics són fàcilment identificables: van d’un altre color, però els que són com tu i com jo, o això sembla, ens poden provocar una falla més gran que la de San Andrés a Califòrnia.
Peó 3: però rei meu, esteu segur que jo soc la peça adequada, soc baixet, no tinc la talla teva, ni la de la reina, ni tan sols la del propi alfil. Només soc un peó buscant la manera de sobreviure en aquesta jungla de quadros i procurant que no se’m mengin les negres.
Rei: romanços! A més no tens alternativa, ets l’únic peó lo suficientment estúpid i innocent per ocupar aquest càrrec. No acceptaré una negativa per resposta. Soc el rei i espero que així ho entenguis.
Peó 3: si aquesta és la vostra voluntat...m’haureu de donar la roba per acomplir el meu nou càrrec.
Rei: bé, això de la roba haurà d’esperar, en aquests moments tenim un problema a la duana, però aviat quedarà resolt.
Peó 3 sobrevingut a alfil: al vostre servei majestat, sempre al vostre servei.
dijous, 4 de desembre del 2008
Sembla que parlin de tú i de mí
Cantares
Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.
Nunca perseguí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.
Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...
Nunca perseguí la gloria.
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...
Antonio Machado
Cantares
Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.
Nunca perseguí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.
Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...
Nunca perseguí la gloria.
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...
Antonio Machado
dimecres, 3 de desembre del 2008
T’has equivocat
Hi ha una variant de la incompetència que consisteix en confondre’s de rival. El fet de no identificar amb precisió a l’adversari comporta una gran despesa energètica malbaratada allà on no toca i que desprès, quan realment la necessites, no en disposes. Per aconseguir èxits, per reeixir, és imprescindible dissenyar un pla estratègic a curt, a mig i a llarg termini, on es visualitzin clarament els objectius i proposar tots els recursos per assolir-los. Equivocar-se en la tria del rival i en l’esforç que hem d’aplicar en cada cas i en cada moment, pot portar conseqüències molt negatives que minvaran les nostres possibilitats de cara als resultats finals.
Posem com a exemple la disputa d’una lliga de futbol, i per no fer-ho tan genèric, ens centrarem en un campionat de juvenils de primera i segona divisió. Hi ha equips que lluny d’haver fet un plantejament seriós, ajustat a les seves possibilitats reals, es confonen d’adversari i davant un conjunt superior, fan un esforç molt per damunt de les seves capacitats, esforç que acaben pagant a la setmana següent, i a l’altra i a l’altra,...amb rivals molt més assequibles i directes i on sí que els hi era exigible i necessari aquest esforç per aconseguir els objectius reals. Per treure un bon resultat en un enfrontament amb un contrari més qualificat, són capaços de sacrificar 3, 6, 12 punts amb adversaris del mateix nivell o, fins i tot, més fluixos. Aquest és el preu que paguen per la seva mala planificació i per la seva incapacitat d’adaptació al medi, un medi cruel que no en deixa passar una i et gira el mitjó a la mínima que et despistis.
Tot això en el millor dels casos. Pitjor, molt pitjor, quan s’identifica l’adversari amb la figura de l’àrbitre, el públic rival, les baixes del propi equip, les característiques del terreny de joc, ...
Encertar-la abans de començar ens aplana el camí. Un bon diagnòstic fa que tinguem molt clar el tractament a seguir i, en conseqüència, i és el que importa, arribar amb bona salut a l’objectiu final.
Hi ha una variant de la incompetència que consisteix en confondre’s de rival. El fet de no identificar amb precisió a l’adversari comporta una gran despesa energètica malbaratada allà on no toca i que desprès, quan realment la necessites, no en disposes. Per aconseguir èxits, per reeixir, és imprescindible dissenyar un pla estratègic a curt, a mig i a llarg termini, on es visualitzin clarament els objectius i proposar tots els recursos per assolir-los. Equivocar-se en la tria del rival i en l’esforç que hem d’aplicar en cada cas i en cada moment, pot portar conseqüències molt negatives que minvaran les nostres possibilitats de cara als resultats finals.
Posem com a exemple la disputa d’una lliga de futbol, i per no fer-ho tan genèric, ens centrarem en un campionat de juvenils de primera i segona divisió. Hi ha equips que lluny d’haver fet un plantejament seriós, ajustat a les seves possibilitats reals, es confonen d’adversari i davant un conjunt superior, fan un esforç molt per damunt de les seves capacitats, esforç que acaben pagant a la setmana següent, i a l’altra i a l’altra,...amb rivals molt més assequibles i directes i on sí que els hi era exigible i necessari aquest esforç per aconseguir els objectius reals. Per treure un bon resultat en un enfrontament amb un contrari més qualificat, són capaços de sacrificar 3, 6, 12 punts amb adversaris del mateix nivell o, fins i tot, més fluixos. Aquest és el preu que paguen per la seva mala planificació i per la seva incapacitat d’adaptació al medi, un medi cruel que no en deixa passar una i et gira el mitjó a la mínima que et despistis.
Tot això en el millor dels casos. Pitjor, molt pitjor, quan s’identifica l’adversari amb la figura de l’àrbitre, el públic rival, les baixes del propi equip, les característiques del terreny de joc, ...
Encertar-la abans de començar ens aplana el camí. Un bon diagnòstic fa que tinguem molt clar el tractament a seguir i, en conseqüència, i és el que importa, arribar amb bona salut a l’objectiu final.
dimarts, 2 de desembre del 2008
Esperanza, quina Esperanza?
Esperanza la “cobarde”. La que fuig amb la cua entre les cames en el primer avió disponible. Com era allò de que el capità era la darrera persona a abandonar el vaixell que s’enfonsa. Un càrrec públic, un càrrec electe té, o ha de tenir, responsabilitat sobre els seus conciutadans. Un càrrec amb “mando” ha d’afrontar les situacions de crisi des del mateix lloc on es produeix la crisi, li va amb el càrrec i amb el sou, que no és poc. Deu ser molt més fàcil jugar a cuinetes en el seu Madrid idíl·lic, que enfrontar-se a una situació dramàtica lluny de casa. Aleshores, quan sorgeix un problema, és pot veure el grau d’implicació, l’alçada moral d’un dirigent incapaç de fer front a una situació que s’escapa a la seva quotidiana monotonia d’intrigues de la cort. Com n’és de sagnant la compareixença pública d’aquesta senyora explicant les seves cuites, quan a Bombai encara quedaven centenars de persones a les que ella, en teoria, representa, esperant un avió que no acabava d’arribar per poder tornar a casa.
Avis per a navegants, feu-vos amics o propers a la senyora Esperanza Aguirre, tindreu assegurat, davant de qualsevol conflicte, que sereu els primers en ser evacuats i els primers en ser retornats a la seguretat de la vostra llar per poder explicar, com caminàveu descalços en mig de bassals de sang.
Esperanza la “cobarde”. La que fuig amb la cua entre les cames en el primer avió disponible. Com era allò de que el capità era la darrera persona a abandonar el vaixell que s’enfonsa. Un càrrec públic, un càrrec electe té, o ha de tenir, responsabilitat sobre els seus conciutadans. Un càrrec amb “mando” ha d’afrontar les situacions de crisi des del mateix lloc on es produeix la crisi, li va amb el càrrec i amb el sou, que no és poc. Deu ser molt més fàcil jugar a cuinetes en el seu Madrid idíl·lic, que enfrontar-se a una situació dramàtica lluny de casa. Aleshores, quan sorgeix un problema, és pot veure el grau d’implicació, l’alçada moral d’un dirigent incapaç de fer front a una situació que s’escapa a la seva quotidiana monotonia d’intrigues de la cort. Com n’és de sagnant la compareixença pública d’aquesta senyora explicant les seves cuites, quan a Bombai encara quedaven centenars de persones a les que ella, en teoria, representa, esperant un avió que no acabava d’arribar per poder tornar a casa.
Avis per a navegants, feu-vos amics o propers a la senyora Esperanza Aguirre, tindreu assegurat, davant de qualsevol conflicte, que sereu els primers en ser evacuats i els primers en ser retornats a la seguretat de la vostra llar per poder explicar, com caminàveu descalços en mig de bassals de sang.
dilluns, 1 de desembre del 2008
Globus que s’inflen, globus que es desinflen
Confirmada la sinèrgia que feia previsible un triomf del Júpiter a casa, on encara no ha perdut cap punt i confirmada també, per lògica, la derrota d’un Hospitalet en plena crisi de resultats i sobretot de joc.
Una de freda i una de calenta, així és com va transcorrent la lliga de la Barceloneta. Si la setmana passada va acabar perdent un partit que tenia guanyat, aquesta, ha estat al inrevés, un partit que anava perdent, finalment l’ha acabat guanyant a expenses d’un Trajana que ha fet molt, però no el suficient per endur-se un resultat favorable de la seva visita a la costa. El Trajana veu així frenada, momentàniament, la seva escalada a la classificació. Una ensopegada que beneficia i tranquil·litza als equips capdavanters que veuen com, poc a poc, les distancies entre equips es van ampliant.
Una Anguera, que va cremar les seves naus la darrera setmana al Nou Sardenya, ha tornat a la crua realitat, i ha estat un Sant Gabriel, sembla que definitivament recuperat, qui s’ha encarregat de fer-los baixar dels núvols. Poc els hi durat el miratge als de l’Escola Industrial i la bombolla de sabó s’ha esvaït on més mal fa: a casa i davant la seva gent. La propera setmana serà clau pel futur immediat d’aquest equip i, segurament, el col·locarà al lloc que li pertoca.
Un Vilassar en caiguda lliure s’ha deixat els punts a Masnou, davant un dels, fins ara, pitjor classificats. El Masnou, amb aquesta clara victòria, agafa una mica d’aire que li permet obrir forat amb els darrers classificats, que segueixen abonats a la cua. El Vilassar, perdent ahir, passa, per mèrits propis, a formar part del pou d’on li costarà molt sortir sí no canvia la seva dinàmica de mals resultats.
Dom Bosco recuperat? Tan de bo. El resultat obtingut la setmana passada davant el Pere Gol no és significatiu de res. Estava clar que qualsevol resultat que no fos la victòria a La Salut, hauria estat un rotund fracàs. En canvi, el meritori triomf davant el Catalònia, pot donar confiança a un equip molt mancat d’autoestima i fer que aquesta treballada i merescuda victòria sigui un punt d’inflexió en el seu esdevenir immediat. El Catalònia, per la seva part, segueix donant per bona la impressió que té millor equip sobre el paper, que no pas els resultats obtinguts i la cada cop més perillosa classificació que ocupa. S’haurà d’espavilar i fer-ho ja, no per aconseguir lluitar pel títol, cosa que en aquests moments sembla una tasca impossible, sinó per defugir els llocs de descens, que cada cop estan més a prop.
Gens sorprenent, i ja ho vaig avançar la darrera setmana, l’Unificació Bellvitge pujarà, encara que el d’aquesta jornada no hagi estat un rival - com ho podria dir sense ferir sensibilitats- , diguem-ne que no ha estat un rival a la seva alçada. Un rival que no ha posat cap dificultat en un triomf fàcil dels locals i que haurem d’esperar compromisos més exigents per valorar el potencial real de l’Unificació. El Santa Eulàlia...callaré, els resultats parlen per ells mateixos.
Confirmada la sinèrgia que feia previsible un triomf del Júpiter a casa, on encara no ha perdut cap punt i confirmada també, per lògica, la derrota d’un Hospitalet en plena crisi de resultats i sobretot de joc.
Una de freda i una de calenta, així és com va transcorrent la lliga de la Barceloneta. Si la setmana passada va acabar perdent un partit que tenia guanyat, aquesta, ha estat al inrevés, un partit que anava perdent, finalment l’ha acabat guanyant a expenses d’un Trajana que ha fet molt, però no el suficient per endur-se un resultat favorable de la seva visita a la costa. El Trajana veu així frenada, momentàniament, la seva escalada a la classificació. Una ensopegada que beneficia i tranquil·litza als equips capdavanters que veuen com, poc a poc, les distancies entre equips es van ampliant.
Una Anguera, que va cremar les seves naus la darrera setmana al Nou Sardenya, ha tornat a la crua realitat, i ha estat un Sant Gabriel, sembla que definitivament recuperat, qui s’ha encarregat de fer-los baixar dels núvols. Poc els hi durat el miratge als de l’Escola Industrial i la bombolla de sabó s’ha esvaït on més mal fa: a casa i davant la seva gent. La propera setmana serà clau pel futur immediat d’aquest equip i, segurament, el col·locarà al lloc que li pertoca.
Un Vilassar en caiguda lliure s’ha deixat els punts a Masnou, davant un dels, fins ara, pitjor classificats. El Masnou, amb aquesta clara victòria, agafa una mica d’aire que li permet obrir forat amb els darrers classificats, que segueixen abonats a la cua. El Vilassar, perdent ahir, passa, per mèrits propis, a formar part del pou d’on li costarà molt sortir sí no canvia la seva dinàmica de mals resultats.
Dom Bosco recuperat? Tan de bo. El resultat obtingut la setmana passada davant el Pere Gol no és significatiu de res. Estava clar que qualsevol resultat que no fos la victòria a La Salut, hauria estat un rotund fracàs. En canvi, el meritori triomf davant el Catalònia, pot donar confiança a un equip molt mancat d’autoestima i fer que aquesta treballada i merescuda victòria sigui un punt d’inflexió en el seu esdevenir immediat. El Catalònia, per la seva part, segueix donant per bona la impressió que té millor equip sobre el paper, que no pas els resultats obtinguts i la cada cop més perillosa classificació que ocupa. S’haurà d’espavilar i fer-ho ja, no per aconseguir lluitar pel títol, cosa que en aquests moments sembla una tasca impossible, sinó per defugir els llocs de descens, que cada cop estan més a prop.
Gens sorprenent, i ja ho vaig avançar la darrera setmana, l’Unificació Bellvitge pujarà, encara que el d’aquesta jornada no hagi estat un rival - com ho podria dir sense ferir sensibilitats- , diguem-ne que no ha estat un rival a la seva alçada. Un rival que no ha posat cap dificultat en un triomf fàcil dels locals i que haurem d’esperar compromisos més exigents per valorar el potencial real de l’Unificació. El Santa Eulàlia...callaré, els resultats parlen per ells mateixos.
diumenge, 30 de novembre del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)