Sí, sí, tu, no disimulis
dimarts, 9 de setembre del 2008
La invasió dels innocents?
Els nens de tot el món estan profundament implicats en un joc emocionant que anomenen “la invasió”. Els pares pensen que és un joc inofensiu i entranyable fins que descobreixen que la invasió és certa, i que els extraterrestres estan utilitzant els nens per aconseguir el control de la Terra.
Aquest és l’argument d’un relat de Ray Bradbury i seria perfectament identificable en molts àmbits en els que ens movem habitualment. Estem envoltats de nens petits i no tan petits, persones immadures amb tics i comportaments infantils que amb els seus jocs, aparentment innocus, soscaven qualsevol dinàmica de treball fins el punt de desactivar-la. Aquests nens grans acostumen a ser egoistes i egocèntrics, sense capacitat per compartir i enormes dificultats per treballar en grup. Són indolents i destructius i fugen de les responsabilitats com el gat escaldat de l’aigua bullint. Són negatius i poc participatius si l’activitat que s’executa no va en la línia que els hi és satisfactòria, si el camí triat no és del seu gust, es mantenen al marge esperant que tot fracassi i no fan res per no equivocar-se. Aquests nens no tenen res d’innocent, els innocents som els que patim els seus continus estirabots. Es podria dir que el seu comportament correspon a no se sap quina estranya voluntat extraterrestre amb l’única intenció de quedar-se sols a la Terra i fer d’ella el lloc més trist, fosc, avorrit i terrible de tota la galàxia.
Aliè a aquests “aliens”, avui he fet dues coses bé i demà, demà intentaré fer-ne tres.
Els nens de tot el món estan profundament implicats en un joc emocionant que anomenen “la invasió”. Els pares pensen que és un joc inofensiu i entranyable fins que descobreixen que la invasió és certa, i que els extraterrestres estan utilitzant els nens per aconseguir el control de la Terra.
Aquest és l’argument d’un relat de Ray Bradbury i seria perfectament identificable en molts àmbits en els que ens movem habitualment. Estem envoltats de nens petits i no tan petits, persones immadures amb tics i comportaments infantils que amb els seus jocs, aparentment innocus, soscaven qualsevol dinàmica de treball fins el punt de desactivar-la. Aquests nens grans acostumen a ser egoistes i egocèntrics, sense capacitat per compartir i enormes dificultats per treballar en grup. Són indolents i destructius i fugen de les responsabilitats com el gat escaldat de l’aigua bullint. Són negatius i poc participatius si l’activitat que s’executa no va en la línia que els hi és satisfactòria, si el camí triat no és del seu gust, es mantenen al marge esperant que tot fracassi i no fan res per no equivocar-se. Aquests nens no tenen res d’innocent, els innocents som els que patim els seus continus estirabots. Es podria dir que el seu comportament correspon a no se sap quina estranya voluntat extraterrestre amb l’única intenció de quedar-se sols a la Terra i fer d’ella el lloc més trist, fosc, avorrit i terrible de tota la galàxia.
Aliè a aquests “aliens”, avui he fet dues coses bé i demà, demà intentaré fer-ne tres.
dilluns, 8 de setembre del 2008
Kapicci derrota Belvedere
El fins fa poc entrenador del Juvenil A del Mercat Nou Magória i ara responsable del Cadet D del CE Europa ha debutat aquest cap de setmana amb el seu nou equip amb dues victòries consecutives. Destacable doncs la ràpida adaptació del Sr. Kapicci que pel que sembla, i voldria no equivocar-me, pot quallar una excel·lent campanya en aquesta nova etapa que ara enceta. Tan be ho van fer, ell i els seus, que el Bellavista (belvedere) Milan, equip de les Franqueses, no va passar de ser un joguet trencat en mans d’un nen trapella. En aquest joc d’equilibris que és el futbol mai estàs segur si els fets es produeixen per mèrits propis o be per demèrits del rival. Crec que hi ha una mica de tot i cal treballar durament per aconseguir els objectius proposats i amb això, ben segur que, es faran mèrits suficients per provocar els demèrits en el rival. La Temporada està a les beceroles i si realment es vol tenir un “belvedere”, és a dir, una bella vista cal pujar quan més amunt millor encara que se’ns omplin de nafres els peus.
El fins fa poc entrenador del Juvenil A del Mercat Nou Magória i ara responsable del Cadet D del CE Europa ha debutat aquest cap de setmana amb el seu nou equip amb dues victòries consecutives. Destacable doncs la ràpida adaptació del Sr. Kapicci que pel que sembla, i voldria no equivocar-me, pot quallar una excel·lent campanya en aquesta nova etapa que ara enceta. Tan be ho van fer, ell i els seus, que el Bellavista (belvedere) Milan, equip de les Franqueses, no va passar de ser un joguet trencat en mans d’un nen trapella. En aquest joc d’equilibris que és el futbol mai estàs segur si els fets es produeixen per mèrits propis o be per demèrits del rival. Crec que hi ha una mica de tot i cal treballar durament per aconseguir els objectius proposats i amb això, ben segur que, es faran mèrits suficients per provocar els demèrits en el rival. La Temporada està a les beceroles i si realment es vol tenir un “belvedere”, és a dir, una bella vista cal pujar quan més amunt millor encara que se’ns omplin de nafres els peus.
diumenge, 7 de setembre del 2008
El joc de l’Àngel
El joc de l’Àngel ha estat, sens dubte, un dels llibres de l’estiu, més per l’enorme campanya publicitària que per la pròpia qualitat de la novel·la. Superada aquesta etapa i ara que anem deixant enrere el calor, els mosquits i les meduses de l’estiu, arriba per fi l’altre àngel, l’Àngel Gómez i l’estrena lliguera tan desitjada i en la que hi ha moltes esperances dipositades. Al saber fer del propi Àngel s’hi ha d’afegir el potencial del nou equip que ha aconseguit arborar, no sense dificultat, per afrontar la nova Temporada que ahir aixecava el teló. Sense fer soroll, sense marketing ni grans estridències s’han omplert de contingut les pàgines d’aquesta novel·la futbolística , s’ha bastit una trama molt ben estructurada que ens ha d’enganxar des del primer capítol. Espero i desitjo sincerament que aquesta història acabi bé, per fer-ne una novel·la rodona i que esdevingui l’èxit de l’any, un best seller llargament buscat i sobre tot, merescut, molt merescut: El joc de l’Àngel...de l’Àngel Gómez i el seu Juvenil A.
El joc de l’Àngel ha estat, sens dubte, un dels llibres de l’estiu, més per l’enorme campanya publicitària que per la pròpia qualitat de la novel·la. Superada aquesta etapa i ara que anem deixant enrere el calor, els mosquits i les meduses de l’estiu, arriba per fi l’altre àngel, l’Àngel Gómez i l’estrena lliguera tan desitjada i en la que hi ha moltes esperances dipositades. Al saber fer del propi Àngel s’hi ha d’afegir el potencial del nou equip que ha aconseguit arborar, no sense dificultat, per afrontar la nova Temporada que ahir aixecava el teló. Sense fer soroll, sense marketing ni grans estridències s’han omplert de contingut les pàgines d’aquesta novel·la futbolística , s’ha bastit una trama molt ben estructurada que ens ha d’enganxar des del primer capítol. Espero i desitjo sincerament que aquesta història acabi bé, per fer-ne una novel·la rodona i que esdevingui l’èxit de l’any, un best seller llargament buscat i sobre tot, merescut, molt merescut: El joc de l’Àngel...de l’Àngel Gómez i el seu Juvenil A.
Joder con la montaña!
Fa temps, quan vaig començar a escriure aquest blog i davant l’enorme interès suscitat per les meves aportacions, hi ha qui em va suggerir passar-me al castellà per obtenir més difusió i arribar a llocs on no ho podria fer mai amb el minoritari català. Francament va ser una proposta molt temptadora i que va fer trontollar els meus fonaments ètnics, ètics i estètics. M’imaginava aleshores penetrant en el continent americà abastant racons inimaginables fins el moment i conquerint amplis mercats reservats exclusivament a llengües majoritàries. Jo també seria un d’ells i em llegirien des de Los Angeles fins a Usuaia en una espiral impagable d’èxit i reconeixement.
Necessitava una coartada, un pretext per canviar el meu plantejament inicial. No em podia passar de la nit al dia i sense un motiu de pes al castellà sense afectar ni ferir sensibilitats incloent la meva pròpia. Vaig decidir, desprès de donar-li voltes, fer com Moisès, pujaria a una muntanya i des de la carena escoltaria la veu de Déu. Qui podria retreure’m el canvi d’idioma si Déu m’ho manava?
Ras i curt al dia següent estava al cim de la Pica d’Estats preparat per rebre les instruccions divines. Inflant els pulmons fins a la seva capacitat màxima vaig cridar: Dios del cielo y de la Tierra (ho deia en castellà per veure d’influir en la seva decisió), Dios que lo sabes todo, en mi blog puedo escribir en castellano? No, no, no...Va ser la resposta immediata, resposta que retronava per tots els racons de la vall fins perdre’s en la llunyania. Sense defallir vaig tornar a preguntar: Dios todopoderoso, puedo en mi blog escribir en castellano? No, no, no...La mateixa ràpida i contundent resposta. Per tercera vegada ho vaig intentar: Dios infalible y que nunca te equivocas (aixó ja era fruit de la desesperació, per veure si el commovia) dime, puedo en mi blog escribir en castellano? No, no, no, no...Aquest cop el numero de nos va ser més llarg fins que poc a poc es varen anar apagant en un xiuxiueig darrera els arbres. Decebut per la fermesa de la negativa vaig tancar els ulls mentre em passaven pel cap imatges de vaixells tornant d’Amèrica plens de somnis trencats.
Tres hores desprès tornava cap a casa intentant reconstruir els ponts per seguir treballant en una llengua petita i minoritària. Resignat, o quasi be, m’anava configurant el nou paisatge, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, aquest seria el nou escenari, el meu escenari fet a voluntat de Déu. Si ell ho manava, si ell ho volia jo li seria fidel fins a la fi dels temps.
I aquí em teniu, avui, editant en català, una llengua que no arriba gaire lluny i que no entén pràcticament ningú, però quan un es sent instrument del Senyor tot sacrifici és poc i un únic lector esdevé un apreciadíssim tresor.
De pura anècdota podríem qualificar, que poc desprès d’aquella manifestació divina, conegués el fenomen de l’eco, fenomen molt comú a alta muntanya i que consisteix en un efecte sonor que et retorna les ultimes síl·labes de les paraules llençades al vent. Pensar que si el castellà en comptes de pronunciar-se castellano es digues castellasi ara us estaria escrivint en el idioma de Cervantes. Que hi farem, les coses són com són i cal acceptar-les amb alegria i bon humor, or, or, or...
Fa temps, quan vaig començar a escriure aquest blog i davant l’enorme interès suscitat per les meves aportacions, hi ha qui em va suggerir passar-me al castellà per obtenir més difusió i arribar a llocs on no ho podria fer mai amb el minoritari català. Francament va ser una proposta molt temptadora i que va fer trontollar els meus fonaments ètnics, ètics i estètics. M’imaginava aleshores penetrant en el continent americà abastant racons inimaginables fins el moment i conquerint amplis mercats reservats exclusivament a llengües majoritàries. Jo també seria un d’ells i em llegirien des de Los Angeles fins a Usuaia en una espiral impagable d’èxit i reconeixement.
Necessitava una coartada, un pretext per canviar el meu plantejament inicial. No em podia passar de la nit al dia i sense un motiu de pes al castellà sense afectar ni ferir sensibilitats incloent la meva pròpia. Vaig decidir, desprès de donar-li voltes, fer com Moisès, pujaria a una muntanya i des de la carena escoltaria la veu de Déu. Qui podria retreure’m el canvi d’idioma si Déu m’ho manava?
Ras i curt al dia següent estava al cim de la Pica d’Estats preparat per rebre les instruccions divines. Inflant els pulmons fins a la seva capacitat màxima vaig cridar: Dios del cielo y de la Tierra (ho deia en castellà per veure d’influir en la seva decisió), Dios que lo sabes todo, en mi blog puedo escribir en castellano? No, no, no...Va ser la resposta immediata, resposta que retronava per tots els racons de la vall fins perdre’s en la llunyania. Sense defallir vaig tornar a preguntar: Dios todopoderoso, puedo en mi blog escribir en castellano? No, no, no...La mateixa ràpida i contundent resposta. Per tercera vegada ho vaig intentar: Dios infalible y que nunca te equivocas (aixó ja era fruit de la desesperació, per veure si el commovia) dime, puedo en mi blog escribir en castellano? No, no, no, no...Aquest cop el numero de nos va ser més llarg fins que poc a poc es varen anar apagant en un xiuxiueig darrera els arbres. Decebut per la fermesa de la negativa vaig tancar els ulls mentre em passaven pel cap imatges de vaixells tornant d’Amèrica plens de somnis trencats.
Tres hores desprès tornava cap a casa intentant reconstruir els ponts per seguir treballant en una llengua petita i minoritària. Resignat, o quasi be, m’anava configurant el nou paisatge, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, aquest seria el nou escenari, el meu escenari fet a voluntat de Déu. Si ell ho manava, si ell ho volia jo li seria fidel fins a la fi dels temps.
I aquí em teniu, avui, editant en català, una llengua que no arriba gaire lluny i que no entén pràcticament ningú, però quan un es sent instrument del Senyor tot sacrifici és poc i un únic lector esdevé un apreciadíssim tresor.
De pura anècdota podríem qualificar, que poc desprès d’aquella manifestació divina, conegués el fenomen de l’eco, fenomen molt comú a alta muntanya i que consisteix en un efecte sonor que et retorna les ultimes síl·labes de les paraules llençades al vent. Pensar que si el castellà en comptes de pronunciar-se castellano es digues castellasi ara us estaria escrivint en el idioma de Cervantes. Que hi farem, les coses són com són i cal acceptar-les amb alegria i bon humor, or, or, or...
dissabte, 6 de setembre del 2008
Amarcord (1973)
Federico Fellini va fer amb aquesta pel·lícula un exercici de nostàlgia brillant, va exorcitzar els seus dimonis i ens va regalar una obra mestra que millora amb el pas dels anys. Retrat d’una època però també un compendi ajustat de la manera de fer i entendre el cinema per part de Fellini. Pel·lícula plena de moments antològics i que restaran per sempre en l’imaginari dels amants del setè art. Nino Rota, genial com sempre, li posa la música per acabar d’arrodonir una inoblidable experiència.
No sempre és significatiu però cal saber que Amarcord va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa aquell any i que el poble de Rimini va quedar gravat per sempre en la memòria del GPS de molts viatgers sentimentals.
Federico Fellini va fer amb aquesta pel·lícula un exercici de nostàlgia brillant, va exorcitzar els seus dimonis i ens va regalar una obra mestra que millora amb el pas dels anys. Retrat d’una època però també un compendi ajustat de la manera de fer i entendre el cinema per part de Fellini. Pel·lícula plena de moments antològics i que restaran per sempre en l’imaginari dels amants del setè art. Nino Rota, genial com sempre, li posa la música per acabar d’arrodonir una inoblidable experiència.
No sempre és significatiu però cal saber que Amarcord va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa aquell any i que el poble de Rimini va quedar gravat per sempre en la memòria del GPS de molts viatgers sentimentals.
Amortigues
Ara fa uns quants dies vaig escriure una cosa que es deia Amorbol i feia referència a l’estima que senten algunes persones pel futbol i l’ incidència que té en la seva forma de ser. Ara em veig empès, desprès de profundes reflexions, a trencar una llança a favor de l’altre bàndol, de dur a terme la reparació d’un “greuge històric” en favor del punt de vista de la part de la parella que el pateix, és a dir, dels que no els hi agrada el futbol i en són víctimes passives. Em diuen, amb certa vehemència, que perquè elles (noies generalment) han d’acceptar de bon grat el futbol, les llargues hores de dedicació i els seus evidents danys col·laterals i en canvi la seva parella és incapaç d’entendre, compartir i, fins i tot, estimar anar de botigues. A mi - m’insisteixen- m’encanta passejar veient aparadors i entrar i sortir dels comerços per estar al dia de les darreres novetats, m’encanta la moda i les seves variants, tant com a la meva parella li pugui agradar el futbol. Se que ell no ho entén i possiblement no ho entengui mai, però no vull renunciar a la seva companyia en una de les coses que m’apassiona.
Totes les parelles en els seus inicis, en l’etapa de formació volen compartir el 100% del seu temps amb la persona triada. Ho volen fer tot junts, sense tenir en compte els gustos i les necessitats de l’altre. És molt difícil compartir i sobretot assumir les afeccions i les dèries del nou company/a, però és absolutament necessari trobar aquest punt d’equilibri, aquesta flexibilitat que permeti un encaix poc traumàtic. L’altre dia a Esterri em mirava el riu i vaig pensar que era una imatge molt gràfica i que exemplificava perfectament aquesta situació perquè el riu quan neix, quan comença la seva singladura a alta muntanya és brau, es mou en espais petits, entre un munt d’obstacles i ple d’accidents naturals. És Logic que hi hagi col·lisions i caigudes vertiginoses, tot fins arribar a la plana on el riu es diposita en un estany ample i tranquil, on hi ha espai per a tot i temps per a molt més. Cal trobar aquests espais d’equilibri on hi càpiga la relació de parella i també el creixement individual. On sigui possible les activitats en comú i les estrictament personals que no separin la unió sinó que l’enforteixin.
Us deixo, em crida la Montse per anar de botigues i no la vull fer esperar.
Per a la Y., t’ho devia.
Ara fa uns quants dies vaig escriure una cosa que es deia Amorbol i feia referència a l’estima que senten algunes persones pel futbol i l’ incidència que té en la seva forma de ser. Ara em veig empès, desprès de profundes reflexions, a trencar una llança a favor de l’altre bàndol, de dur a terme la reparació d’un “greuge històric” en favor del punt de vista de la part de la parella que el pateix, és a dir, dels que no els hi agrada el futbol i en són víctimes passives. Em diuen, amb certa vehemència, que perquè elles (noies generalment) han d’acceptar de bon grat el futbol, les llargues hores de dedicació i els seus evidents danys col·laterals i en canvi la seva parella és incapaç d’entendre, compartir i, fins i tot, estimar anar de botigues. A mi - m’insisteixen- m’encanta passejar veient aparadors i entrar i sortir dels comerços per estar al dia de les darreres novetats, m’encanta la moda i les seves variants, tant com a la meva parella li pugui agradar el futbol. Se que ell no ho entén i possiblement no ho entengui mai, però no vull renunciar a la seva companyia en una de les coses que m’apassiona.
Totes les parelles en els seus inicis, en l’etapa de formació volen compartir el 100% del seu temps amb la persona triada. Ho volen fer tot junts, sense tenir en compte els gustos i les necessitats de l’altre. És molt difícil compartir i sobretot assumir les afeccions i les dèries del nou company/a, però és absolutament necessari trobar aquest punt d’equilibri, aquesta flexibilitat que permeti un encaix poc traumàtic. L’altre dia a Esterri em mirava el riu i vaig pensar que era una imatge molt gràfica i que exemplificava perfectament aquesta situació perquè el riu quan neix, quan comença la seva singladura a alta muntanya és brau, es mou en espais petits, entre un munt d’obstacles i ple d’accidents naturals. És Logic que hi hagi col·lisions i caigudes vertiginoses, tot fins arribar a la plana on el riu es diposita en un estany ample i tranquil, on hi ha espai per a tot i temps per a molt més. Cal trobar aquests espais d’equilibri on hi càpiga la relació de parella i també el creixement individual. On sigui possible les activitats en comú i les estrictament personals que no separin la unió sinó que l’enforteixin.
Us deixo, em crida la Montse per anar de botigues i no la vull fer esperar.
Per a la Y., t’ho devia.
divendres, 5 de setembre del 2008
Deixar definitivament el grec
Nuñez i Navarro s’ha llatinitzat. Desprès de molts anys de mantenir la Y grega entre el Sr. Nuñez i la Sra. Navarro per fi s’han decidit a donar un aire de modernitat al rètol del carrer Urgell col·locant la I catalana allà on toca. Espero que aquests canvis no siguin només uns canvis de façana, d’estètica o d’aparença i afectin també els interiors. Que no sigui com aquella màxima del Principe de Salina, personatge de “El Gatopardo”, al que el seu autor Tomasi di Lampedusa li feia dir: “De tant en tant s’han de canviar petites coses perquè en el fons no canvií res”
Nuñez i Navarro s’ha llatinitzat. Desprès de molts anys de mantenir la Y grega entre el Sr. Nuñez i la Sra. Navarro per fi s’han decidit a donar un aire de modernitat al rètol del carrer Urgell col·locant la I catalana allà on toca. Espero que aquests canvis no siguin només uns canvis de façana, d’estètica o d’aparença i afectin també els interiors. Que no sigui com aquella màxima del Principe de Salina, personatge de “El Gatopardo”, al que el seu autor Tomasi di Lampedusa li feia dir: “De tant en tant s’han de canviar petites coses perquè en el fons no canvií res”
dijous, 4 de setembre del 2008
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
L’ase juganera
Un ase va pujar al sostre d’una casa i saltant allà dalt, el va acabar enfonsant.
L’amo en veure’l el va fer baixar immediatament castigant-lo amb severitat .
Aleshores l’ase va dir: perquè em castigues, si ahir vaig veure al mono fer el mateix i tothom li reia les gràcies, com si estigués donant un gran espectacle?
Treballa sempre per al que t’has preparat, no facis el que no et pertoca.
Tens un e.sopo
L’ase juganera
Un ase va pujar al sostre d’una casa i saltant allà dalt, el va acabar enfonsant.
L’amo en veure’l el va fer baixar immediatament castigant-lo amb severitat .
Aleshores l’ase va dir: perquè em castigues, si ahir vaig veure al mono fer el mateix i tothom li reia les gràcies, com si estigués donant un gran espectacle?
Treballa sempre per al que t’has preparat, no facis el que no et pertoca.
Saber utilitzar la llengua
Ara fa 400 cents anys i en l’anomena’t “Siglo de Oro” espanyol, un enginyós escriptor i poeta feia les delícies dels seus conciutadans amb ocurrències d’extrema gosadia. Presti gitador del llenguatge i alquimista de les paraules duia aquest difícil art a límits inversemblants . Coneixedors d’aquestes habilitats els seus companys li varen proposar una juguesca arriscada. Donat que la Reina, la dona del Rei, patia un defecte físic evident: era coixa de naixement i tothom feia com si res, ningú gosava fer el més mínim comentari al respecte , seria capaç el nostre poeta de fer, en presència de la Reina, esment de la seva minusvalia? Com no podia ser d’una altra manera, l’escriptor va acceptar el repte, demanant com a única condició dos dies per executar el fet. Així va ser i al cap de dos dies va demanar audiència a la Reina, que gustosa va accedir, i davant de la primera dama li va mostrar dues flors, en una mà una rosa i en l’altre un clavell al temps que, amb veu solemne, li deia: “Entre el clavel y la rosa su Majestad escoja”. Un silenci de cementiri es va fer a tota la sala, silenci que va trencar la pròpia Reina quan, arrossegant la cama, va anar fins el poeta i donant-li les gràcies va escollir la rosa.
Poc temps desprès una nova proposta, aquesta suïcida, li va arribar al nostre personatge. Podria portar el llenguatge a l’extrem d’insultar a la Reina en públic? Seria capaç d’ultratjar-la i sortir-ne sa i estalvi? Evidentment , va ser la resposta del nostre poeta. Només demano una cosa, disposar de tot l'hivern per fer efectiva la juguesca. En aquell temps els hiverns eren molt rigorosos i tothom se’n constipava fins al punt que moltes persones no arribaven a veure la primavera. La Reina, malgrat el seu rang, també va caure i va caure fortament. La seva tos es podia sentir fins els límits més allunyats de la sagrera. El poeta va entendre que havia arribat el seu moment i va demanar audiència a la Cort per visitar a la Reina convalescent. Una vegada davant la Sobirana va poder veure com aquesta, entre grans esforços, estossegava arrencant flegmes que escopia dins un recipient de marbre, cosa que la relaxava i li permetia respirar amb certa normalitat. Apropant-se a la Reina amb respecte li va dir: “ Gracias a Dios que su Majestad esputa” .
La Reina va sobreviure a aquell hivern i el nostre poeta també.
Ara fa 400 cents anys i en l’anomena’t “Siglo de Oro” espanyol, un enginyós escriptor i poeta feia les delícies dels seus conciutadans amb ocurrències d’extrema gosadia. Presti gitador del llenguatge i alquimista de les paraules duia aquest difícil art a límits inversemblants . Coneixedors d’aquestes habilitats els seus companys li varen proposar una juguesca arriscada. Donat que la Reina, la dona del Rei, patia un defecte físic evident: era coixa de naixement i tothom feia com si res, ningú gosava fer el més mínim comentari al respecte , seria capaç el nostre poeta de fer, en presència de la Reina, esment de la seva minusvalia? Com no podia ser d’una altra manera, l’escriptor va acceptar el repte, demanant com a única condició dos dies per executar el fet. Així va ser i al cap de dos dies va demanar audiència a la Reina, que gustosa va accedir, i davant de la primera dama li va mostrar dues flors, en una mà una rosa i en l’altre un clavell al temps que, amb veu solemne, li deia: “Entre el clavel y la rosa su Majestad escoja”. Un silenci de cementiri es va fer a tota la sala, silenci que va trencar la pròpia Reina quan, arrossegant la cama, va anar fins el poeta i donant-li les gràcies va escollir la rosa.
Poc temps desprès una nova proposta, aquesta suïcida, li va arribar al nostre personatge. Podria portar el llenguatge a l’extrem d’insultar a la Reina en públic? Seria capaç d’ultratjar-la i sortir-ne sa i estalvi? Evidentment , va ser la resposta del nostre poeta. Només demano una cosa, disposar de tot l'hivern per fer efectiva la juguesca. En aquell temps els hiverns eren molt rigorosos i tothom se’n constipava fins al punt que moltes persones no arribaven a veure la primavera. La Reina, malgrat el seu rang, també va caure i va caure fortament. La seva tos es podia sentir fins els límits més allunyats de la sagrera. El poeta va entendre que havia arribat el seu moment i va demanar audiència a la Cort per visitar a la Reina convalescent. Una vegada davant la Sobirana va poder veure com aquesta, entre grans esforços, estossegava arrencant flegmes que escopia dins un recipient de marbre, cosa que la relaxava i li permetia respirar amb certa normalitat. Apropant-se a la Reina amb respecte li va dir: “ Gracias a Dios que su Majestad esputa” .
La Reina va sobreviure a aquell hivern i el nostre poeta també.
dimecres, 3 de setembre del 2008
De que viu un corresponsal de guerra quan no hi ha guerra?
Javier Vart (ex-corresponsal de guerra) és un habitual contertulià de programes de radio i televisió, programes especialitzats en la caça sistemàtica de bruixes, la persecució i dimonització de tot el que faci tuf de català i l’enaltiment i sobredimensió dels valors patris (espanyols clar). Doncs l’altre dia per error –escoltar-lo només cap dintre de l’error- deia, referint-se a les llengües que: “las lenguas no son patrimonio de los paises ni de los pueblos, las lenguas son de las personas”, i tot seguit afegia: “por esto no entiendo que en Cataluña (ho pronunciava amb ñ) la enseñanza sea en catalan y solo en catalan cuando la realidad de la calle es bilingüe” He de reconèixer que aquest cop el Sr. Vart l’ha clavat, el que ell diu, és justament el que jo sempre he pensat d’Espanya, de França, d’Alemanya, ...com és possible que en aquests països l’ensenyament es faci només en la llengua del país? No em quedat que les llengües no són patrimoni dels territoris sinó de les persones? Qualsevol persona hauria de poder estudiar en la seva llengua en el país que estigui. Acabem doncs amb les llengües pròpies dels països i que un espanyol pugui estudiar en el seu idioma encara que estigui a la Toscana i un català ho pugui fer en el seu encara que estigui a Fornillos de Aliste, província de Zamora.
Estimat Sr. Vart, deixant de banda les collonades i les tonteries pre-senils i malintencionades, és cert que les realitats són les que són, però una de les funcions de la política i dels creadors d’opinió és precisament modificar aquestes realitats per fer-les més justes i que es corresponguin a la voluntat dels pobles i evidentment de les persones. Quan una realitat no és satisfactòria o, simplement, ha estat imposada per la força i a llarg dels anys, aquesta realitat s’ha de poder canviar per eradicar les postures excloents i genocides.
Defensem les llibertats individuals i fem-ho sense hipocresies, però la de tots els individus Sr. Vart, no només les dels que pensen com vostè.
Javier Vart (ex-corresponsal de guerra) és un habitual contertulià de programes de radio i televisió, programes especialitzats en la caça sistemàtica de bruixes, la persecució i dimonització de tot el que faci tuf de català i l’enaltiment i sobredimensió dels valors patris (espanyols clar). Doncs l’altre dia per error –escoltar-lo només cap dintre de l’error- deia, referint-se a les llengües que: “las lenguas no son patrimonio de los paises ni de los pueblos, las lenguas son de las personas”, i tot seguit afegia: “por esto no entiendo que en Cataluña (ho pronunciava amb ñ) la enseñanza sea en catalan y solo en catalan cuando la realidad de la calle es bilingüe” He de reconèixer que aquest cop el Sr. Vart l’ha clavat, el que ell diu, és justament el que jo sempre he pensat d’Espanya, de França, d’Alemanya, ...com és possible que en aquests països l’ensenyament es faci només en la llengua del país? No em quedat que les llengües no són patrimoni dels territoris sinó de les persones? Qualsevol persona hauria de poder estudiar en la seva llengua en el país que estigui. Acabem doncs amb les llengües pròpies dels països i que un espanyol pugui estudiar en el seu idioma encara que estigui a la Toscana i un català ho pugui fer en el seu encara que estigui a Fornillos de Aliste, província de Zamora.
Estimat Sr. Vart, deixant de banda les collonades i les tonteries pre-senils i malintencionades, és cert que les realitats són les que són, però una de les funcions de la política i dels creadors d’opinió és precisament modificar aquestes realitats per fer-les més justes i que es corresponguin a la voluntat dels pobles i evidentment de les persones. Quan una realitat no és satisfactòria o, simplement, ha estat imposada per la força i a llarg dels anys, aquesta realitat s’ha de poder canviar per eradicar les postures excloents i genocides.
Defensem les llibertats individuals i fem-ho sense hipocresies, però la de tots els individus Sr. Vart, no només les dels que pensen com vostè.
dimarts, 2 de setembre del 2008
Quan madurin els caramels
Un estudi recent fet a Suïssa amb nens entre 4 i 7 anys per esbrinar el grau d’altruisme i generositat dels essers humans i quan i com comença a desenvolupar-se, ens ha donat resultats bastant previsibles. Es varen fer 2 grups, un amb nens de 4 i 5 anys i l’altre de 6 i 7. La prova consistia en donar a cada nen 2 caramels i preguntar-li, a soles, com pensava repartir els caramels amb el seu amic X, i se li mostrava una fotografia del seu millor amic. El grup de 4 i 5 anys va ser categòric i monolític en les seves respostes, tots sense excepció, van afirmar que no pensaven repartir els caramels, que es quedaven amb els 2. En canvi el grup de 5 i 6 anys es va mostrar objectivament més madur i l’immensa majoria estaven disposats a compartir el 50 % dels caramels, és a dir, donarien un caramel al seu amic. La cosa canviava lleugerament si la foto presentada era d’un altre nen de la classe, però no del seu amic, aleshores la generositat es girava en un cert recel i molts dels nens no estaven disposats a compartir el seu botí.
A la vista d’aquest estudi podem afirmar que l’altruisme i la generositat tenen una relació directa amb el grau de maduresa de les persones.
Portem-ho al futbol, al futbol de base per ser més concrets i a un equip de juvenils per encara ser-ho més. Observem tots els jugadors, els 20 o 25 d’un equip, i veiem com es mouen en un partit. Ràpidament i sense gaire esforç apreciarem aquells jugadors que passen la pilota, els que la passen poc o els que no la passen gens. Veurem molt clarament els que comparteixen i socialitzen el joc, els que juguen en equip i els “gana”, els que es queden amb tots els caramels de la bossa. Els jugadors amb una personalitat madura acostumen a passar la pilota, a entendre el joc col·lectivament , a ser altruistes i generosos. En canvi els jugadors emocionalment immadurs tendeixen instintivament a retenir la pilota en excés producte d’un creixement no resolt. Malgrat tot no cal arribar a l’extrem de donar la pilota al contrari, aquesta manca d’altruisme serà perfectament acceptat i perdonat. El futbol és un mirall, a voltes cruel, que ens retorna la imatge del que realment som sense possibilitat d’engany. Si som madurs repartirem els caramels per a gaudi de tots, si no ho som agafarem un dolorós empatx.
Un estudi recent fet a Suïssa amb nens entre 4 i 7 anys per esbrinar el grau d’altruisme i generositat dels essers humans i quan i com comença a desenvolupar-se, ens ha donat resultats bastant previsibles. Es varen fer 2 grups, un amb nens de 4 i 5 anys i l’altre de 6 i 7. La prova consistia en donar a cada nen 2 caramels i preguntar-li, a soles, com pensava repartir els caramels amb el seu amic X, i se li mostrava una fotografia del seu millor amic. El grup de 4 i 5 anys va ser categòric i monolític en les seves respostes, tots sense excepció, van afirmar que no pensaven repartir els caramels, que es quedaven amb els 2. En canvi el grup de 5 i 6 anys es va mostrar objectivament més madur i l’immensa majoria estaven disposats a compartir el 50 % dels caramels, és a dir, donarien un caramel al seu amic. La cosa canviava lleugerament si la foto presentada era d’un altre nen de la classe, però no del seu amic, aleshores la generositat es girava en un cert recel i molts dels nens no estaven disposats a compartir el seu botí.
A la vista d’aquest estudi podem afirmar que l’altruisme i la generositat tenen una relació directa amb el grau de maduresa de les persones.
Portem-ho al futbol, al futbol de base per ser més concrets i a un equip de juvenils per encara ser-ho més. Observem tots els jugadors, els 20 o 25 d’un equip, i veiem com es mouen en un partit. Ràpidament i sense gaire esforç apreciarem aquells jugadors que passen la pilota, els que la passen poc o els que no la passen gens. Veurem molt clarament els que comparteixen i socialitzen el joc, els que juguen en equip i els “gana”, els que es queden amb tots els caramels de la bossa. Els jugadors amb una personalitat madura acostumen a passar la pilota, a entendre el joc col·lectivament , a ser altruistes i generosos. En canvi els jugadors emocionalment immadurs tendeixen instintivament a retenir la pilota en excés producte d’un creixement no resolt. Malgrat tot no cal arribar a l’extrem de donar la pilota al contrari, aquesta manca d’altruisme serà perfectament acceptat i perdonat. El futbol és un mirall, a voltes cruel, que ens retorna la imatge del que realment som sense possibilitat d’engany. Si som madurs repartirem els caramels per a gaudi de tots, si no ho som agafarem un dolorós empatx.
dilluns, 1 de setembre del 2008
Doble o res
Dijous, tres de la tarda, carrer Aribau, Barcelona. Estic per agafar la moto i se’m planta davant un home, un home de mitjana edat i mirant-me fixament em pregunta: m’equivoco? no ets qui penso? No ho se, li responc. Em pensava que erets una altra persona, s’afanya a dir-me. Segur que et confons, perquè no et conec de res. Perdona, perdona, es disculpa, però és que ets clavat a un amic meu, clavat però que molt clavat. No hi fa res, cap problema, li dic per alliberar-lo i pujo tot seguit a la moto. Perdona de nou, insisteix el desconegut, però és que hagués jurat...No t’amoïnis, li etzibo per acabar, adéu, adéu i dono gas. A l’alçada del carrer Mallorca em giro discretament i encara el veig allí palplantat i fent insistentment que no amb el cap.
He de confessar que des d’aquell dia estic una mica trasbalsat i no dormo gaire bé. Si el meu desconegut interlocutor no pateix al·lucinacions, si no té cap trastorn mental o en la percepció, això vol dir que tinc un doble, que per Barcelona es passeja una persona igual que jo, que fa la mateixa cara que jo, fins el punt que els seus amics el confonen amb mi. No deixa de ser inquietant aquesta nova i inesperada situació. M’hauré de fer càrrec a partir d’ara de les seves accions i ell de les meves? M’hauré de responsabilitzar dels seus actes i ell dels meus? Fins a quin punt pot arribar el malentès?
Us asseguro que el carrer Aribau s’ha convertit, definitivament, en el passeig del neguit i no paro de donar-li voltes al cap imaginant que li diré, a un tipus com jo, si un dia me’l trobo al semàfor.
Dijous, tres de la tarda, carrer Aribau, Barcelona. Estic per agafar la moto i se’m planta davant un home, un home de mitjana edat i mirant-me fixament em pregunta: m’equivoco? no ets qui penso? No ho se, li responc. Em pensava que erets una altra persona, s’afanya a dir-me. Segur que et confons, perquè no et conec de res. Perdona, perdona, es disculpa, però és que ets clavat a un amic meu, clavat però que molt clavat. No hi fa res, cap problema, li dic per alliberar-lo i pujo tot seguit a la moto. Perdona de nou, insisteix el desconegut, però és que hagués jurat...No t’amoïnis, li etzibo per acabar, adéu, adéu i dono gas. A l’alçada del carrer Mallorca em giro discretament i encara el veig allí palplantat i fent insistentment que no amb el cap.
He de confessar que des d’aquell dia estic una mica trasbalsat i no dormo gaire bé. Si el meu desconegut interlocutor no pateix al·lucinacions, si no té cap trastorn mental o en la percepció, això vol dir que tinc un doble, que per Barcelona es passeja una persona igual que jo, que fa la mateixa cara que jo, fins el punt que els seus amics el confonen amb mi. No deixa de ser inquietant aquesta nova i inesperada situació. M’hauré de fer càrrec a partir d’ara de les seves accions i ell de les meves? M’hauré de responsabilitzar dels seus actes i ell dels meus? Fins a quin punt pot arribar el malentès?
Us asseguro que el carrer Aribau s’ha convertit, definitivament, en el passeig del neguit i no paro de donar-li voltes al cap imaginant que li diré, a un tipus com jo, si un dia me’l trobo al semàfor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)