Pedro el cruel
Amic Pedro, des de que et conec estàs entossudit a deixar-me sol. Tot aquest temps te l’has passat dient-me adéu. Una pàgina darrera l’altre has anat tancant el llibre que em confortava i cada cop em queda menys per llegir.
Ara decideixes, unilateralment, tancar el teu blog. Ara em deixes, ens deixes orfes d’una referència sense la que no podrem sobreviure.
Ets molt despietat, Pedro. No tens entranyes. Em pots dir ara que farem els addictes al teu imprescindible blog?
Ja seria hora de que en comptes de continus i inexplicables comiats trobéssim espais comuns on poder seguir gaudint de la teva vitalitat, cada cop més necessària.
Company t’odio per deixar-me a la intempèrie, sol a mercè dels llops i els voltors. T’odio tant que no puc deixar d’estimar-te.
Fes el que hagis de fer, Pedro el cruel...jo ja t’enyoro.
dilluns, 9 de juny del 2008
Tinc fòbia
En el transcórrer de tots aquests anys he anat coneixent un munt de persones i un munt de fòbies. Podria dir, sense que em titllin d’agosarat, que tots tenim, com a mínim, una fòbia amiga que ens acompanya al llarg de la nostra vida.
Hi ha fòbies de totes les mides, colors i gustos. N’hi ha per a blans, grocs i negres. Per a racionalistes i “rauxistes”. Per a mallorquins, catalans i aragonesos. Per a intel·lectuals i sapastres. Per a prims i per a obesos. Per a despistats i per a obsessos. Fòbies exclusives i fòbies a preu de saldo per a totes les butxaques.
Les fòbies han esdevingut un be socialitzat del que tothom, sense excepció, en pot gaudir.
Potser una de les més conegudes és la claustrofòbia: por als espais tancats. Una por molt estesa entre els afeccionats al futbol que han triat aquest esport i no el bàsquet precisament per no trobar-se tancats dins un pavelló on l’aire acostuma a ser escàs i habitualment condicionat.
Una altre fòbia popular i a les antípodes de l’anterior és l’agorafòbia: por als espais oberts. El que podria semblar a primera vista, un càstig diví, no és més que una immensa sort; gràcies a aquesta fòbia podem disposar de miners, ascensoristes, rates de biblioteca i sinistres comptables.
La ginefòbia: por a les dones. Aquesta fòbia està encara poc verbalitzada però molt interioritzada per tots els homes que acostumen a arribar tard a casa desprès d’un sopar, d’un partit de futbol o simplement perquè no trobaven les claus. No sempre cal saber el nom de les coses que passen, existeixen i prou.
Una de ben curiosa és la gefidrofòbia: por a creuar els ponts. Defineix perfectament el perfil d’aquelles persones que no volen mullar-se i que sempre esperen, des de la seguretat de la seva riba, que siguin els altres els que s’acostin.
L’ergofobia: por al treball. Aquesta necessita poques explicacions i qui més qui menys algun cop l’ha patida. Actualment s’està fent un gir en el sentit oposat i es té més por a no trobar-ne o simplement a perdre el que es té.
Una de molt poètica és l’ombrofòbia: por a la pluja. Poètica des de la sala d’estar veient-la a través de la finestra. No tan poètica quan vas amunt i avall en moto i les caigudes són, us ho asseguro, molt doloroses.
Talasofòbia: por al mar. Aquesta por irracional explica perquè hi ha gent capaç de viure a Castella-La Manxa i altres indrets incomprensibles. No és d’estranyar que, menats per aquesta fòbia tan devastadora, els obsessioni neutralitzar tot allò que faci olor de mar. A mida que s’apropen a la costa els hi venen tots els mals i la seva conducta es torna perillosament agressiva.
Veieu el cas dels conqueridors extremenys que varen anar a Amèrica. Desprès de tres mesos de mar i més mar varen arribar a terra amb una pujada de mala llet de les que fan època. Els Maies i els Inques encara se’n recorden.
Quan una persona s’acomoda es diu que pateix tropofòbia: por a canviar de situació o de lloc. La manca d’esperit aventurer, la manca de curiositat i de renovació són unes de les principals característiques dels individus amb aquesta síndrome. El cansament i la pròpia edat són excuses freqüentment utilitzades per a justificar actituds de sedentarisme que tenen la seva arrel en aquesta fòbia.
Una de les fòbies menys conegudes és l’optofòbia: por a obrir els ulls. Poc coneguda però molt utilitzada. És la fòbia dels estruços, d’amagar el cap sota terra, amb la idea de que si no veus el perill, el perill s’esvaeix o simplement deixa d’existir. Si el perill en qüestió es diu i té forma de lleó, tancar els ulls li posarà les coses extremadament més fàcils. Sempre hi haurà l’espavilat de torn que s’aprofitarà de la teva fòbia i acabaràs sent el seu sopar.
La fòbia dels caps incompetents, dels gestors covards, dels entrenadors impersonals, dels directius mediocres,...la decidofòbia: por a prendre decisions. Por donada i agreujada per una manca d’autoestima i confiança en un mateix. La decidofòbia és una de les pors més paralitzadores que poden existir i afecta, en la mateixa mesura, a qui la té i a qui la pateix. La por a decidir pot arrossegar, en la seva caiguda, a grups i col·lectius sencers i escampar el pànic més enllà de lo purament racional. Decidir no t’evitarà l’error però donarà confiança a la gent que t’envolta.
I per acabar amb les fòbies, la fobofòbia: por a les pròpies pors. La mare de totes les fòbies. Si algú arriba a aquest extrem, està realment perdut. Li aconsello que obri un blog i exposi les seves fòbies.
No hi ha cap altre sortida.
En el transcórrer de tots aquests anys he anat coneixent un munt de persones i un munt de fòbies. Podria dir, sense que em titllin d’agosarat, que tots tenim, com a mínim, una fòbia amiga que ens acompanya al llarg de la nostra vida.
Hi ha fòbies de totes les mides, colors i gustos. N’hi ha per a blans, grocs i negres. Per a racionalistes i “rauxistes”. Per a mallorquins, catalans i aragonesos. Per a intel·lectuals i sapastres. Per a prims i per a obesos. Per a despistats i per a obsessos. Fòbies exclusives i fòbies a preu de saldo per a totes les butxaques.
Les fòbies han esdevingut un be socialitzat del que tothom, sense excepció, en pot gaudir.
Potser una de les més conegudes és la claustrofòbia: por als espais tancats. Una por molt estesa entre els afeccionats al futbol que han triat aquest esport i no el bàsquet precisament per no trobar-se tancats dins un pavelló on l’aire acostuma a ser escàs i habitualment condicionat.
Una altre fòbia popular i a les antípodes de l’anterior és l’agorafòbia: por als espais oberts. El que podria semblar a primera vista, un càstig diví, no és més que una immensa sort; gràcies a aquesta fòbia podem disposar de miners, ascensoristes, rates de biblioteca i sinistres comptables.
La ginefòbia: por a les dones. Aquesta fòbia està encara poc verbalitzada però molt interioritzada per tots els homes que acostumen a arribar tard a casa desprès d’un sopar, d’un partit de futbol o simplement perquè no trobaven les claus. No sempre cal saber el nom de les coses que passen, existeixen i prou.
Una de ben curiosa és la gefidrofòbia: por a creuar els ponts. Defineix perfectament el perfil d’aquelles persones que no volen mullar-se i que sempre esperen, des de la seguretat de la seva riba, que siguin els altres els que s’acostin.
L’ergofobia: por al treball. Aquesta necessita poques explicacions i qui més qui menys algun cop l’ha patida. Actualment s’està fent un gir en el sentit oposat i es té més por a no trobar-ne o simplement a perdre el que es té.
Una de molt poètica és l’ombrofòbia: por a la pluja. Poètica des de la sala d’estar veient-la a través de la finestra. No tan poètica quan vas amunt i avall en moto i les caigudes són, us ho asseguro, molt doloroses.
Talasofòbia: por al mar. Aquesta por irracional explica perquè hi ha gent capaç de viure a Castella-La Manxa i altres indrets incomprensibles. No és d’estranyar que, menats per aquesta fòbia tan devastadora, els obsessioni neutralitzar tot allò que faci olor de mar. A mida que s’apropen a la costa els hi venen tots els mals i la seva conducta es torna perillosament agressiva.
Veieu el cas dels conqueridors extremenys que varen anar a Amèrica. Desprès de tres mesos de mar i més mar varen arribar a terra amb una pujada de mala llet de les que fan època. Els Maies i els Inques encara se’n recorden.
Quan una persona s’acomoda es diu que pateix tropofòbia: por a canviar de situació o de lloc. La manca d’esperit aventurer, la manca de curiositat i de renovació són unes de les principals característiques dels individus amb aquesta síndrome. El cansament i la pròpia edat són excuses freqüentment utilitzades per a justificar actituds de sedentarisme que tenen la seva arrel en aquesta fòbia.
Una de les fòbies menys conegudes és l’optofòbia: por a obrir els ulls. Poc coneguda però molt utilitzada. És la fòbia dels estruços, d’amagar el cap sota terra, amb la idea de que si no veus el perill, el perill s’esvaeix o simplement deixa d’existir. Si el perill en qüestió es diu i té forma de lleó, tancar els ulls li posarà les coses extremadament més fàcils. Sempre hi haurà l’espavilat de torn que s’aprofitarà de la teva fòbia i acabaràs sent el seu sopar.
La fòbia dels caps incompetents, dels gestors covards, dels entrenadors impersonals, dels directius mediocres,...la decidofòbia: por a prendre decisions. Por donada i agreujada per una manca d’autoestima i confiança en un mateix. La decidofòbia és una de les pors més paralitzadores que poden existir i afecta, en la mateixa mesura, a qui la té i a qui la pateix. La por a decidir pot arrossegar, en la seva caiguda, a grups i col·lectius sencers i escampar el pànic més enllà de lo purament racional. Decidir no t’evitarà l’error però donarà confiança a la gent que t’envolta.
I per acabar amb les fòbies, la fobofòbia: por a les pròpies pors. La mare de totes les fòbies. Si algú arriba a aquest extrem, està realment perdut. Li aconsello que obri un blog i exposi les seves fòbies.
No hi ha cap altre sortida.
diumenge, 8 de juny del 2008
No hi ha diumenges com els d’abans
El diumenge i la família són dos conceptes que acostumaven a ser indestriables. Ara les famílies són molt més heterogènies, diferents i sovint, en permanent estat de canvi. Les famílies han passat de ser un tot homogeni, sense saber on començava el pare i on acabava la filla, a ser un conjunt d’individus amb interessos i afeccions diferenciades. Un grup de persones amb vida pròpia i el diumenge que poden esmorzar junts és tot un èxit, un fet cada cop més aïllat i extraordinari.
La societat canvia i la família també. L’individu ha estat el motor del canvi i ara ningú vol anar amb cotxes vells.
Bon diumenge.
El diumenge i la família són dos conceptes que acostumaven a ser indestriables. Ara les famílies són molt més heterogènies, diferents i sovint, en permanent estat de canvi. Les famílies han passat de ser un tot homogeni, sense saber on començava el pare i on acabava la filla, a ser un conjunt d’individus amb interessos i afeccions diferenciades. Un grup de persones amb vida pròpia i el diumenge que poden esmorzar junts és tot un èxit, un fet cada cop més aïllat i extraordinari.
La societat canvia i la família també. L’individu ha estat el motor del canvi i ara ningú vol anar amb cotxes vells.
Bon diumenge.
dissabte, 7 de juny del 2008
Plorar sense que ningú se n’assabenti
Yo, que nunca sé callar
Y sólo tengo por mengua
No vaciarme por la lengua
Y el morirme por hablar,
A todos quiero contar
Cierto secreto que oí,
Mas no ha de salir de aquí.
Quevedo
Hi ha una pràctica en el món del futbol anomenada pomposament: secret de vestuari.
És o hauria de ser un dels principis bàsics pel bon funcionament del col·lectiu i un element aglutinatiu essencial per desenvolupar la cohesió del grup. Les coses que es parlen a porta tancada, dins d’un vestuari, no haurien de sortir mai d’aquest àmbit.
El blindatge, l’estanquitat d’un vestuari serà un dels principals actius per aconseguir els objectius proposats a l’inici de tota campanya. D’altre manera, un vestuari permeable a l’exterior, exposat a les influencies de l’entorn està condemnat al fracàs i que això acabi passant només serà qüestió de temps.
La frase: t’explicaré una cosa que no vull que expliquis a ningú, ja neix morta. I porta la penitència en el propi enunciat. Les coses que no vols que s’expliquin, comença per no explicar-les. El secret de vestuari ha de ser, com el seu nom ho diu, secret. Qualsevol altre proposta serà un secret a veus.
Yo, que nunca sé callar
Y sólo tengo por mengua
No vaciarme por la lengua
Y el morirme por hablar,
A todos quiero contar
Cierto secreto que oí,
Mas no ha de salir de aquí.
Quevedo
Hi ha una pràctica en el món del futbol anomenada pomposament: secret de vestuari.
És o hauria de ser un dels principis bàsics pel bon funcionament del col·lectiu i un element aglutinatiu essencial per desenvolupar la cohesió del grup. Les coses que es parlen a porta tancada, dins d’un vestuari, no haurien de sortir mai d’aquest àmbit.
El blindatge, l’estanquitat d’un vestuari serà un dels principals actius per aconseguir els objectius proposats a l’inici de tota campanya. D’altre manera, un vestuari permeable a l’exterior, exposat a les influencies de l’entorn està condemnat al fracàs i que això acabi passant només serà qüestió de temps.
La frase: t’explicaré una cosa que no vull que expliquis a ningú, ja neix morta. I porta la penitència en el propi enunciat. Les coses que no vols que s’expliquin, comença per no explicar-les. El secret de vestuari ha de ser, com el seu nom ho diu, secret. Qualsevol altre proposta serà un secret a veus.
divendres, 6 de juny del 2008
Lesbianes i esquirols
Imagineu per un moment, dones que em sou properes, que per circumstàncies de la vida haguéssiu nascut a Lesbos, la petita illa grega on la poetessa Safo acostumava a passar les vacances i les llargues estones d’oci.
Aquest simple, i aparentment inofensiu, accident geogràfic que representa néixer en un o altre lloc, és especialment cruent en alguns casos i font de més d’un desagradable malentès.
Imagineu-vos fent un viatge per Europa lluny de la vostra estimada illa. Com que sou dues noies joves i simpàtiques és molt normal que se us atansin els joves i simpàtics del país amfitrió amb la sana intenció d’establir unes productives i estretes relacions internacionals.
Primer, segurament, us demanaran per cortesia els vostres noms i a continuació la, fatídica i inevitable, pregunta d’on sou.
-Lesbianes, som lesbianes i acabem d’arribar, respondreu vosaltres.-
Els joves i simpàtics de torn, sense dir-se Houdini, faran un número d’escapisme antològic i el més probable és que no els torneu a veure.
Un altre cas, en la línia del precedent, fa referència als nascuts a l’Esquirol, petit municipi prop de Roda de Ter.
Dos companys i amics, dedicats professionalment al Transport des de fa més de 10 anys, van a Manresa a una assemblea per decidir la posada en marxa d’una vaga general del sector a conseqüència de la pujada del preu dels carburants.
En plena sessió i desprès de diferents intervencions, prèvia presentació, dels oradors, els hi toca el torn als dos companys. Un d’ells es posa dempeus, al mateix temps que el moderador, des de la taula, els hi pregunta el nom i d’on venen.- El meu company es diu Enric i jo Pere i els dos som esquirols.-
El silenci va deixar pas a la sorpresa i aquesta a la indignació de tota la sala. L’aldarull, dos dies desprès, encara dura.
En que quedem, el nom fa o no fa la cosa?
Imagineu per un moment, dones que em sou properes, que per circumstàncies de la vida haguéssiu nascut a Lesbos, la petita illa grega on la poetessa Safo acostumava a passar les vacances i les llargues estones d’oci.
Aquest simple, i aparentment inofensiu, accident geogràfic que representa néixer en un o altre lloc, és especialment cruent en alguns casos i font de més d’un desagradable malentès.
Imagineu-vos fent un viatge per Europa lluny de la vostra estimada illa. Com que sou dues noies joves i simpàtiques és molt normal que se us atansin els joves i simpàtics del país amfitrió amb la sana intenció d’establir unes productives i estretes relacions internacionals.
Primer, segurament, us demanaran per cortesia els vostres noms i a continuació la, fatídica i inevitable, pregunta d’on sou.
-Lesbianes, som lesbianes i acabem d’arribar, respondreu vosaltres.-
Els joves i simpàtics de torn, sense dir-se Houdini, faran un número d’escapisme antològic i el més probable és que no els torneu a veure.
Un altre cas, en la línia del precedent, fa referència als nascuts a l’Esquirol, petit municipi prop de Roda de Ter.
Dos companys i amics, dedicats professionalment al Transport des de fa més de 10 anys, van a Manresa a una assemblea per decidir la posada en marxa d’una vaga general del sector a conseqüència de la pujada del preu dels carburants.
En plena sessió i desprès de diferents intervencions, prèvia presentació, dels oradors, els hi toca el torn als dos companys. Un d’ells es posa dempeus, al mateix temps que el moderador, des de la taula, els hi pregunta el nom i d’on venen.- El meu company es diu Enric i jo Pere i els dos som esquirols.-
El silenci va deixar pas a la sorpresa i aquesta a la indignació de tota la sala. L’aldarull, dos dies desprès, encara dura.
En que quedem, el nom fa o no fa la cosa?
dijous, 5 de juny del 2008
Postals de viatge
Postal Veterans: Ivan, Tuco, Brian
Com si del tripartit es tractés, amb tots els encerts i desencerts, aquests 3 nois han estat el pal de paller d’un equip que no ha tingut tota la sort que possiblement es mereixia. Aquests tres jugadors han sigut la locomotora, el pulmó oxigenant i l’eix vertebrador d’un col·lectiu, per moments, al llindar del caos. L’ànima d’un grup que ho havia de tenir tot i s’ha quedat a un pas del desencís més absolut.
L’altre dia, i a rel de veure publicada la seva foto, la de tot l’equip al diari Sport del 3 de Juny, vaig recordar el munt de vegades que he coincidit amb ells, junts o separats, pels diferents camps del nostre grup durant la disputa de la Lliga. Fes fred o calor, pluja o sol, ells hi eren. Consumidors compulsius de futbol, buscant, trobant i assistint als millors partits de la jornada, o si més no, als més interessants. Han estat, tots tres, uns bons companys de viatge. Junts hem fet una travessa inoblidable. Amb moments de gran impacte i sentidament viscuts i que, molt possiblement, ens acompanyin més enllà de l’àmbit purament esportiu.
Doneu records, de la meva part al Marc, Esteban, Bou, Ricard, Olav, Jose, Raúl, Miguel, Victor, Sohail, Felip i a tots els components d’aquest valuós equip.
Postal Veterans: Ivan, Tuco, Brian
Com si del tripartit es tractés, amb tots els encerts i desencerts, aquests 3 nois han estat el pal de paller d’un equip que no ha tingut tota la sort que possiblement es mereixia. Aquests tres jugadors han sigut la locomotora, el pulmó oxigenant i l’eix vertebrador d’un col·lectiu, per moments, al llindar del caos. L’ànima d’un grup que ho havia de tenir tot i s’ha quedat a un pas del desencís més absolut.
L’altre dia, i a rel de veure publicada la seva foto, la de tot l’equip al diari Sport del 3 de Juny, vaig recordar el munt de vegades que he coincidit amb ells, junts o separats, pels diferents camps del nostre grup durant la disputa de la Lliga. Fes fred o calor, pluja o sol, ells hi eren. Consumidors compulsius de futbol, buscant, trobant i assistint als millors partits de la jornada, o si més no, als més interessants. Han estat, tots tres, uns bons companys de viatge. Junts hem fet una travessa inoblidable. Amb moments de gran impacte i sentidament viscuts i que, molt possiblement, ens acompanyin més enllà de l’àmbit purament esportiu.
Doneu records, de la meva part al Marc, Esteban, Bou, Ricard, Olav, Jose, Raúl, Miguel, Victor, Sohail, Felip i a tots els components d’aquest valuós equip.
dimecres, 4 de juny del 2008
Postals de viatge
Postal Kapichi
La tercera imatge o postal, ha de ser evidentment, pel Kapichi. Un entrenador del que m’enduc una impressió fantàstica. Un entrenador/formador que amb el seu saber fer ha transmès als jugadors uns valors que els acompanyaran per sempre. Persones com ell són absolutament necessàries, ja no solament en el món del futbol, si no en tots els àmbits de la vida. La seva manera de ser, la seva forma de treballar, dignifica i enriqueix el nostre estimat esport.
Ara diu que el deixa momentàniament per motius laborals i d’estudis. Crec sincerament que nosaltres, com a col·lectiu, no ens podem permetre perdre persones com ell. Tan de bo aquesta absència voluntària sigui breu. Els que estimen aquest esport, els que valorem les coses més enllà dels resultats, els que pensem que el futbol és molt més que un simple joc. Tots aquests i especialment jo, esperarem ansiosos el seu retorn.
Postal Kapichi
La tercera imatge o postal, ha de ser evidentment, pel Kapichi. Un entrenador del que m’enduc una impressió fantàstica. Un entrenador/formador que amb el seu saber fer ha transmès als jugadors uns valors que els acompanyaran per sempre. Persones com ell són absolutament necessàries, ja no solament en el món del futbol, si no en tots els àmbits de la vida. La seva manera de ser, la seva forma de treballar, dignifica i enriqueix el nostre estimat esport.
Ara diu que el deixa momentàniament per motius laborals i d’estudis. Crec sincerament que nosaltres, com a col·lectiu, no ens podem permetre perdre persones com ell. Tan de bo aquesta absència voluntària sigui breu. Els que estimen aquest esport, els que valorem les coses més enllà dels resultats, els que pensem que el futbol és molt més que un simple joc. Tots aquests i especialment jo, esperarem ansiosos el seu retorn.
Postals de viatge
Postal Gery
A qui no vaig poder veure en aquell primer partit de lliga va ser al Gery, doncs estava lesionat i tampoc el vaig veure jugar en el següent, enfront la Barceloneta. No va participar en el terreny de joc amb els seus companys però no va parar d’encoratjar-los des de la grada durant els 90 minuts. Ho sé de primera mà perquè el tenia al costat encara que ell, en aquell moment, no ho sabes. Aleshores ja exercia de capità i líder, dins i fora del camp. Un gran capità que he pogut anar descobrint en el transcórrer de la competició i on sempre ha estat a un nivell altíssim, tan futbolística com humanament. Una persona excel·lent, que com el miki, aquest any també acaba la seva etapa de juvenil per encetar una nova i apassionant aventura en el món dels adults, on espero que segueixi creixent més enllà dels camps de futbol.
Postal Gery
A qui no vaig poder veure en aquell primer partit de lliga va ser al Gery, doncs estava lesionat i tampoc el vaig veure jugar en el següent, enfront la Barceloneta. No va participar en el terreny de joc amb els seus companys però no va parar d’encoratjar-los des de la grada durant els 90 minuts. Ho sé de primera mà perquè el tenia al costat encara que ell, en aquell moment, no ho sabes. Aleshores ja exercia de capità i líder, dins i fora del camp. Un gran capità que he pogut anar descobrint en el transcórrer de la competició i on sempre ha estat a un nivell altíssim, tan futbolística com humanament. Una persona excel·lent, que com el miki, aquest any també acaba la seva etapa de juvenil per encetar una nova i apassionant aventura en el món dels adults, on espero que segueixi creixent més enllà dels camps de futbol.
dilluns, 2 de juny del 2008
Moviments sense pilota
La pell de brau
" Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor.
(...)
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
(...)
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat. "
Salvador Espriu
La pell de brau
" Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor.
(...)
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
(...)
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat. "
Salvador Espriu
Postals de viatge
Postal miki
Una de les primeres imatges que em ve al cap, és la postal del partit que encetava, allà pel mes d’Octubre, la nostra lliga: un Mercat Nou Magoria contra el Santa Eulàlia, que al final ha sigut el campió. Que lluny que està en el temps i que vívid en el record.
Aquell dia vaig veure per primera vegada al miki i als seus companys. Un miki que em va causar una gran impressió malgrat que el seu equip va acabar perdent. Un miki amb el que he trenat una subtil xarxa de complicitats i que ha estat sempre objecte del meva estima i la meva admiració. Un miki que deixa de ser juvenil per pujar al tren de la resta de la seva vida i li desitjo, sincerament, tota la sort del món. El treball, l’esforç i el compromís ja l’ha demostrat sobrerament i li seran molt útils per seguir fent gols decisius.
Bon viatge miki i fins aviat. En el meu equip ideal sempre tindràs un lloc.
Postal miki
Una de les primeres imatges que em ve al cap, és la postal del partit que encetava, allà pel mes d’Octubre, la nostra lliga: un Mercat Nou Magoria contra el Santa Eulàlia, que al final ha sigut el campió. Que lluny que està en el temps i que vívid en el record.
Aquell dia vaig veure per primera vegada al miki i als seus companys. Un miki que em va causar una gran impressió malgrat que el seu equip va acabar perdent. Un miki amb el que he trenat una subtil xarxa de complicitats i que ha estat sempre objecte del meva estima i la meva admiració. Un miki que deixa de ser juvenil per pujar al tren de la resta de la seva vida i li desitjo, sincerament, tota la sort del món. El treball, l’esforç i el compromís ja l’ha demostrat sobrerament i li seran molt útils per seguir fent gols decisius.
Bon viatge miki i fins aviat. En el meu equip ideal sempre tindràs un lloc.
diumenge, 1 de juny del 2008
Inventari
Sense obligació, ho faig per devoció i penso ser tan parcial com la meva malaltissa neutralitat em permeti i fins que les pestanyes em facin mal.
A la prestatgeria de l’esquerra, costat Hospitalet, hem tingut un equip que s’ha anat revaloritzant a mesura que la Temporada avançava: el Santa Eulàlia que guanyant la lliga, s’ha convertit en el producte insígnia del nostre magatzem.
Al seu costat, però una mica més avall, un article d’altes prestacions, un valor segur que ha donat llum i color al nostre catàleg i ha estat un referent de captació per a la majoria de clients. Parlem, sens dubte, de l’Europa, la joia de la corona.
Dos prestatges més enllà, i a tocar del corral, un producte d’una solidesa indiscutible. Un conjunt d’elements de primer ordre: el Mercat Nou Magoria.
Un article que mai s’esgota.
També, i per desgràcia, hem tingut articles que ens els han venut a preu d’or i s’han esmicolat com la purpurina que ha acabat per endur-se el vent. Estic parlant del Jupiter, un globus ple d’aire que, a hores d’ara, deu estar més a prop de Saturn que de la Verneda.
Un altre fracàs: el Trajana, que ja va entrar al magatzem havent caducat i s’ha acabat podrint a les prestatgeries, sense atendre a raons ni a tècniques de reciclatge.
A la prestatgeria de sota i damunt uns palés perquè la humitat no les faci malbé, hi ha un munt de caixes tancades amb un rètol que diu: molt fràgil. No les penso obrir tot sol, demanaré ajuda no fos cas que se’m trenquin i tinguem un disgust.
I si no em quadra m’ho inventaré, que per això es deu dir Inventari.
Sense obligació, ho faig per devoció i penso ser tan parcial com la meva malaltissa neutralitat em permeti i fins que les pestanyes em facin mal.
A la prestatgeria de l’esquerra, costat Hospitalet, hem tingut un equip que s’ha anat revaloritzant a mesura que la Temporada avançava: el Santa Eulàlia que guanyant la lliga, s’ha convertit en el producte insígnia del nostre magatzem.
Al seu costat, però una mica més avall, un article d’altes prestacions, un valor segur que ha donat llum i color al nostre catàleg i ha estat un referent de captació per a la majoria de clients. Parlem, sens dubte, de l’Europa, la joia de la corona.
Dos prestatges més enllà, i a tocar del corral, un producte d’una solidesa indiscutible. Un conjunt d’elements de primer ordre: el Mercat Nou Magoria.
Un article que mai s’esgota.
També, i per desgràcia, hem tingut articles que ens els han venut a preu d’or i s’han esmicolat com la purpurina que ha acabat per endur-se el vent. Estic parlant del Jupiter, un globus ple d’aire que, a hores d’ara, deu estar més a prop de Saturn que de la Verneda.
Un altre fracàs: el Trajana, que ja va entrar al magatzem havent caducat i s’ha acabat podrint a les prestatgeries, sense atendre a raons ni a tècniques de reciclatge.
A la prestatgeria de sota i damunt uns palés perquè la humitat no les faci malbé, hi ha un munt de caixes tancades amb un rètol que diu: molt fràgil. No les penso obrir tot sol, demanaré ajuda no fos cas que se’m trenquin i tinguem un disgust.
I si no em quadra m’ho inventaré, que per això es deu dir Inventari.
És preferible que duri molts anys
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca t’hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
M’he permès la llibertat de citar al meu company Vicenç Cuesta i transcriure el text que publica en el seu blog i que ens ha acompanyat al llarg de tota la Temporada que ara cloem.
Potser, amic Vicenç, el poema té raó i no és tant important arribar com el propi camí a recórrer. Potser el premi és tot allò que et passa i aprens fent el camí.
Llavors Itaca és com el Mcgufin de Hitchcock, només un pretext per explicar una història, una excusa per posar-se en marxa i veure móns que d’una altre manera mai gosaries ni imaginar.
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca t’hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
M’he permès la llibertat de citar al meu company Vicenç Cuesta i transcriure el text que publica en el seu blog i que ens ha acompanyat al llarg de tota la Temporada que ara cloem.
Potser, amic Vicenç, el poema té raó i no és tant important arribar com el propi camí a recórrer. Potser el premi és tot allò que et passa i aprens fent el camí.
Llavors Itaca és com el Mcgufin de Hitchcock, només un pretext per explicar una història, una excusa per posar-se en marxa i veure móns que d’una altre manera mai gosaries ni imaginar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)