Bicarbonat 

A classe de Química vaig aprendre que no hi ha res millor per neutralitzar un àcid que una base. Doncs bé, aquesta aparent futesa que em vaig empassar a sisè de batxillerat, convençut que no em serviria de res, ha estat clau per interpretar les relacions Catalunya/Espanya. Unes relacions amb una química d’elements contraposats i una fórmula impossible. 

Espanya és, en essència, un àcid. Ho és i actua com a tal. Tots els seus plantejaments són àcids. Les seves accions, les seves propostes, les seves reaccions, les seves expressions, les seves afirmacions i les seves disposicions, totes, totes tenen aquest component d’acidesa inherent en les seves partícules fonamentals. Una estructura radicalment àcida, ha de tenir, per força, un comportament d’extrema acidesa. 

Aquesta òrbita agressiva la pateix, en grau superlatiu, Catalunya i la seva estructura molecular. I és en aquest punt on hem de recórrer a la taula periòdica dels elements per trobar el perquè Catalunya resisteix, i no sucumbeix, a l’acció d’un àcid de naturalesa tan agressiva. Catalunya és, per definició, una base. Ho és per definició, ho és per formació i, també, per vocació. Vet aquí el motiu principal pel qual, l’acidesa espanyola, no aconsegueix els efectes que se’n podien preveure. 

Catalunya és una base des del punt de vista d’un anàlisi químic, però també, i el més important, és una base sòlida i transversal capaç de neutralitzar qualsevol atac d’acidesa que comprometi la seva convivència. 

Catalunya no és dolça, Catalunya no és sucre que es pugui caramel•litzar. Catalunya és la sal que, aplicada damunt d’una llimona oberta, la neutralitza i la desproveeix de la seva acidesa característica.

Si Espanya és l’acidesa, Catalunya és el bicarbonat. Bona digestió.