Sobirania nacional

L’honorable Jordi Pujol ha fet unes declaracions inequívoques on demana públicament que es deixi d’una vegada per totes de fer la puta i la ramoneta i anima al Govern de Catalunya, i a la societat civil en general, a posicionar-se a favor de la independència del país. No sap senyor Pujol el content que em fa la seva determinació i la seva aposta clara per la sobirania nacional, però, amb tots els respectes que em mereix, i que són molts, no s’ho hauria d’haver pensat abans? Mira que va tenir temps i ocasions per fer el pas que molts esperàvem i que ara, sense cap responsabilitat política, s’ha decidit a donar. Que n’és de fàcil i de còmode exigir als altres el que un no ha sigut capaç de fer. Que poc estètic carregar-se de raons i exigir al Govern de torn que es mulli en allò que un ha defugit. Contemporitzar mentre es tenen responsabilitats, anar fent la viu viu i amagar el cap sota l’ala és una tàctica que allarga la vida política fins a extrems indecents, però, en cap cas, dóna dret, ni legitima cap iniciativa de pressió contra aquells que estan en la situació de govern. Malgrat tot, si aquesta iniciativa serveix per a que algunes actituds canviïn, benvinguda sigui. Cal sumar-ho tot. Inclòs els errors, les negligències, les mitges paraules i la temença dels qui haurien de ser un exemple de determinació i, en canvi, es dilueixen en una prudència descoratjadora i estèril. Mentre això va passant, he engegat els tràmits per empadronar-me a Sant Pere de Torelló, l’únic territori català lliure, des d’on penso demanar al Parlament, al meu Parlament, que assumeixi la sobirania nacional sense més dilació. I més ara que tinc a l’honorable de la meva part.