Madrid a les fosques

Sobrepassat el cap de setmana, ve de gust obrir el diari per la secció d’esports. Veure al Barça en primera posició amb 15 punts dels 15 possibles, a l’Español a la cua amb un sol punt i, l’ autènticament sorprenent, al Madrid amb 4 punts i a només 2 dels llocs de descens, és un luxe, un plaer per als sentits i una manera fantàstica d’encarar la setmana que tot just comença. Que és circumstancial? Ja me n’adono, ja. Però això no li treu ni un bri d’excitació. Pensar que, si la Lliga acabés avui mateix, l’Español tornaria a ser un equip de Segona Divisió, que de fet és el lloc que li pertoca, i el Madrid estaria fora, però molt, molt fora, d’Europa, és un “motivo de honda satisfacción” i que no es paga amb diners. S’ha de reconèixer que els temps estan canviant, lenta, però inexorablement. Madrid ha estat aquest cap de setmana, per aquelles juguesques del destí, un clar exemple de l’enfosquiment d’Espanya. Sense llum, res els hi és propici. Davant l’imminent adveniment de la independència de Catalunya l’espanyolisme i els seus recalcitrants activistes, estan desorientats. El Madrid i l’Español, referents del colonialisme i el quintacolumnisme, respectivament, han perdut el nord. Tan sols els hi queda donar pals de cec a l’aire en un gest que, en el llenguatge no verbal, en diríem : la possessió del pànic. Mentre en alguns indrets augmenta exponencialment la il•luminació, en altres, per contra, es fonen els ploms. O encara pitjor: els hi tallen els cables.