Vigila no caiguis

S’infla el salvavides

Vic i Castelldefels han guanyat a la Grama i al Vilanova respectivament. És de ben nascuts ser agraïts. I, certament, aquest cap de setmana haurem de reconèixer l’enorme favor que ens han fet els de la plana vencent a la Grama i els costers vencent al Vilanova. Si aquestes dues caramboles no s’haguessin produït, a hores d’ara l’Europa estaria més a prop del descens, en una situació de vertigen inimaginable a principi de Temporada. Allà on no arriben els resultats, ni les virtuts esportives, ni les capacitats resolutives, arriben, amb molta fe, les pregaries divines i els ciris a Santa Bàrbara, que, per aquells que no ho sabeu, és la patrona dels impossibles, o a Sant Guzman, que, pel cap baix, ve a ser el mateix. El punt aconseguit a Olot, si no dóna la tranquil•litat necessària, si més no, acosta l’Europa a l’objectiu desitjat, i, a hores d’ara, l’únic objectiu possible: guanyar-se el dret a seguir patint de valent a Tercera Divisió. Qui dia passa, any empeny, diu el refrany. I qui punt guanya, manté l’esperança i allarga l’agonia, reconeix el negligent.

A la corda fluixa

Crisi de valors. Ara, al cel, hi va tothom

Geometria lògica

Dues coses del cap de setmana que segurament acabaran sent tres. En primer lloc, la reacció del Barça, com no podia ser d’una altra manera, per sortir d’una situació força complicada i adversa. És destacable la professionalitat i la fortalesa anímica d’un col•lectiu que cada cop es fa més gran i, el que és més interessant, a la vista dels diferents senyals, encara li queda un enorme marge de creixement. Les trajectòries no es defineixen única i exclusivament per línies rectes. Intervenen, en més o menys mesura, línies poligonals, sinuoses, ondulants, el•líptiques i, fins i tot, discontinues. Però, en qualsevol cas, el que caracteritza una trajectòria, és la claredat de l’objectiu i la manera d’arribar-hi. Evidentment que transitar una línia poligonal o corba, no és el mateix que fer-ho sobre una línia recta, però és determinant entendre la geometria per adaptar-se sense estridències al caprici de les formes. “I walk the line”, el Barça fa temps que ha deixat de fer-ho.

En segon lloc, i reforçant el primer, només cal veure la reacció del capità del Barça davant la celebració del gol de Thiago amb Albes. “Deixeu-vos de collonades” Respecte al rival per damunt de tot. Al terreny de joc i fora d’ell. No n’hi va haver prou. Al final del partit, Guardiola demanava perdó públicament per l’actitud dels 2 jugadors i, els propis jugadors feien el mateix davant els micròfons dels mitjans. Un es pot equivocar, però s’equivoca molt més si no corregeix l’error i es manté estacat en ell.

I en tercer lloc, ja sabia que acabarien sent tres, la previsió de l’Ajuntament de Madrid que va habilitar el servei de seguretat al voltant de la Cibeles per fer possible la celebració del títol que, finalment, no acabaria arribant. I és que hi ha línies capricioses amb vida pròpia que no acaben mai de tancar el cercle. La geometria del Barça és una geometria lògica, la del Madrid, en canvi, és una geometria accidental. El cel haurà d’esperar.

El món a les seves mans

Barça campió

M’acabo d’assabentar que hi ha un esport que es diu Futbol Sala. I no només això, també m’he assabentat que el Barça en té una secció. I que aquesta secció, ves per on, acaba de guanyar la Copa d’Europa a Lleida. Si en seré d’ignorant! El Barça campió, un cop més (una copa més) i jo a la figuera. Resulta que ha guanyat al totpoderós Dinamo de Moscou en un partit vibrant i brillant on ha sigut el just vencedor. Un nou títol pel Barça, d’una secció, que només fa unes hores no sabia ni que existia. Però no estic gens preocupat, no sóc l’únic que ha viscut en la ignorància. De fet, al centre d’Espanya, no només han viscut tot aquest temps en la desconeixença més profunda, sinó que, m’atreveix-ho a pronosticar, hi seguiran vivint per molts anys. Avui l’únic equip que s’ha proclamat campió ha sigut el Barça. Els altres hauran d’esperar.

Un angle recte, no sempre és un córner

La grip aviaria

M’ha agradat molt l’actitud dels jugadors de l’Español fent tot l’ humanament possible per treure del pou a un Sporting a punt del col•lapse. M’ha commogut la bonhomia dels jugadors  periquitos fent tot allò que estava a les seves mans perquè uns companys de professió seguissin gaudint, un any més, de la Primera Divisió. És absolutament destacable, en els temps d’insolidaritat que corren, que un col•lectiu, no només es preocupi pel pròxim, sinó que se’n ocupi fins l’extrem de renunciar a la pròpia felicitat sense la més mínima reserva. No queden gaires exemples, per desgràcia, de comportaments tan altruistes i generosos. Perquè cony hem d’anar a Europa si a Cornellà estem la mar de bé? Es devien preguntar uns jugadors desconcertats per la pressió i el pes de la responsabilitat. A nosaltres, seguien reflexionat, el que realment ens interessa, de fet, l’únic que ens interessa, és fotre al Barça i posar-li les coses fàcils al Madrid. Aquest any hem complert amb escreix el nostre objectiu i, en conseqüència, no cal perjudicar a un Club simpàtic com l’Sporting que no ens ha fet cap mal. Vist així, res a dir. El que no m’ha agradat gens, en canvi, ha estat l’actitud del públic de Cornellà. On s’ha vist que una afició modèlica pel seu tradicional suport a l’equip se li giri en contra d’una manera tan dolorosa? Perquè aquest acarnissament i aquesta reacció fora de tota lògica cap a uns jugadors tan ètics, compromesos i generosos? No havíem quedat que l’afició de l’Español sempre dóna suport al seu equip siguin quines siguin les circumstàncies? Ara em direu que, un fet tan banal, tan poc transcendent com no jugar a Europa la propera temporada, és suficient per justificar el que no es pot justificar de cap de les maneres. Segur que és culpa del “seient lliure”. Localitats ocupades per individus que diuen que són de l’Español quan en realitat no ho són. Això, o una sobtada passa de grip aviaria que hagi enfebrat a totes les aus de ploma. No tinc cap altre explicació que pugui explicar aquesta inexplicable irracionalitat.

Sempre ens quedarà Paris,...i Roma i Wembley i, per damunt de tot, la manera d'arribar-hi

La tercera dimenssió

Cosano ho va fer millor

La cosa pinta cap el rècord. De les darreres 6 jornades, és a dir dels 18 darrers punts possibles, el Juvenil A del CE Europa, n’ha tret tres, només tres. Sense anar més lluny, ahir, al seu propi Estadi, no va passar de l’empat amb el cuer de la categoria. Una segona volta per emmarcar del que havia de ser, per alguns, la clau de volta que obriria les portes del paradís al futbol base del Club. A aquestes alçades, ho reconec, qualsevol opinió que es doni és jugar amb avantatge. Ara és molt fàcil dir segons quines coses i apuntar-se al cavall guanyador. Però no és el meu cas. Teniu hemeroteques i memòria suficient per reconèixer, si més no, que el que dic ara, ja ho deia fa temps. No és una qüestió d’oportunisme i de treure-li els ulls al cadàver. De fer llenya de l’arbre caigut. Aquest projecte, per dir-ho d’alguna manera, ja va néixer mort de bon principi i el temps, l’inexorable pas del temps, ha acabat per certificar-ho. La defenestració de l’anterior entrenador, Toni Cosano, va ser un error, per la forma i el fons. Una decisió incomprensible i injusta que, personalment, no he entès mai. Les coses que es fan malament no poden sortir mai bé. Angoy, ha quedat perfectament clar, no era l’entrenador que podia i havia de liderar l’assalt a la divisió d’Honor. El més surrealista del cas és que aquest mateix entrenador, si els capitans del Primer Equip no s’haguessin amotinat, a hores d’ara estaria viatjant cap a Olot per debutar a Tercera Divisió. És tant el desconcert de les persones que han de prendre decisions sense saber-ne, que són capaços de posar el destí de l’Europa, pel que quedava de temporada i tota la propera, en mans d’un entrenador que ha fracassat estrepitosament en la tasca que se li havia encarregat. Santigosa, el capità del Juvenil A i un referent del futbol base, ho té clar: "un entrenador? Toni Cosano".

Blanc i blau i una mica de verd

His way

A la seva manera

Si algú es pregunta: què té l’Europa que enganxa tant? Perquè és, diuen, un Club diferent? Aquests dies hem tingut tres detalls, en tres àmbits diferents, que expliquen molt bé aquesta particular impressió.

Àmbit mediàtic: destacable i força professional la immediata rectificació per part de la Web externa del Club, corregint i, alhora demanant disculpes per la publicació d’una notícia falsa en la que s’afirmava que Ramon Vergés havia estat distingit amb el Premi de la Vila de Gràcia en l’apartat d’investigació històrica. Tothom pot cometre errors, però el més important i el que diferencia un mitjà seriós d’un que no ho és tant és la capacitat i rapidesa en la rectificació i en el reconeixement de l’error. Matrícula pel CE Europa.

Àmbit humà: encertada, decididament encertada la decisió de prescindir dels serveis d’una persona que només feia 16 anys que estava relacionada amb l'Europa. Una persona que ha dedicat tota la vida al Club i que pràcticament no ha sortit del seu entorn des de l’etapa de benjamí, es mereix conèixer altres realitats. En Josu Rodríguez ha fet tots els papers de l’auca a ca l’Europa: alumne de l’escola, jugador federat fins a la categoria de juvenil A, debut amb el Primer equip, monitor dels més petits, entrenador en diferents categories,...Fa uns anys, el propi Club, vetllant com sempre pels interessos dels seus membres, ja li va obrir les portes de bat a bat per fer-li conèixer món, lluny del Nou Sardenya. No content amb això i veient el seu entossudiment en continuar vinculat al Club com una veritable paparra, l’Europa ha tornat a prendre la iniciativa traient-li un bitllet sense retorn per posar-li fàcil la sortida. Un cop més, matrícula pel CE Europa.

Àmbit esportiu: intel•ligent, brillantment intel•ligent el plantejament del CE Europa en no voler crear falses expectatives entre els seus socis i aficionats marcant uns objectius irreals que no s’ajustin a les veritables possibilitats del CE Europa. Només fracassa aquell que no aconsegueix el que s’ha proposat. L’Europa, en aquest sentit, ha sabut visualitzar perfectament quina era la seva fita: la permanència, un any més, a Tercera Divisió. L’ha sabut veure i l’ha sabut explicar, cosa que ha permès arribar a un final de Lliga on tothom té clar l’objectiu i que, el fet de no perdre la categoria, es converteixi en tot un èxit. Vendre fum o girar el mitjó, el cas és que el soci acabarà exultant la temporada per haver guanyat al Masnou per un contundent 0 a 1 en un extraordinari partit de futbol. Finalment, matrícula pel CE Europa.

Aires de llegenda

Honestedat i coherència

Atenció, avís per a navegants, orientats o desorientats, val per a tothom: el Barça la torna a encertar. Encertar una vegada, ens podria sorprendre i, alhora, atribuir-ho a la sort, a la casualitat o a l’oportunitat del moment, però quan s’encerta amb continuïtat, la cosa no pot ser producte de l’atzar. El Barça fa temps que ho està fent bé. Criteri i coherència. Criteri per saber el que es vol, per triar el model adequat i escollir les persones més adients. I coherència per dur-ho a terme; per mantenir-se fidel al projecte malgrat les ensopegades, les adversitats i les critiques. L’aposta pel model de Club que ara es té, la determinació en invertir en la pedrera com eix vertebrador de la vessant esportiva i la tria dels entrenadors encarregats de conduir aquesta idea al seu destí, ha estat clau per aconseguir situar al Barça al lloc de privilegi que tothom li reconeix (bé, tothom no). Guardiola, va ser un encert inimaginable. Una troballa que ha donat, no només uns resultats esportius excepcionals, sinó una imatge i un prestigi a nivell mundial difícil d’igualar. Amb ell, el Barça s’ha enfilat al capdamunt de l’Olimp de l’esport amb un futbol de fantasia, però també, i això el defineix, una aposta clara i decidida pels valors més enllà dels terrenys de joc. Guardiola ha decidit deixar-ho. I no ho fa perquè estigui qüestionat o per diners o per foscos interessos. Ho fa, senzillament, per honestedat i coherència. Creu que ha donat tot el que podia i no se sent amb forces per seguir en el càrrec. Guardiola ha estat modèlic en la seva trajectòria, en tots i cadascun dels moments i en totes i cadascuna de les situacions. El seu adéu no podia ser diferent. Certament les coses a can Barça han canviat radical i profundament. Arribat a aquest punt, el Club havia de prendre una decisió, i ho ha fet. Davant d’aquesta que, en altres moments o en altres indrets, es podria descriure perfectament com una situació traumàtica, el Barça ha fet el que tocava. Per criteri i coherència, li dóna les regnes de l’equip a Tito Vilanova. I el model i el projecte, continuen sense sotracs. Una decisió modèlica per a una transició que, estic convençut, també ho serà. Desprès les coses sortiran de la manera que sortiran, però que el camí és aquest, no en tinc cap dubte. Moltes gràcies Guardiola, enhorabona Barça i benvingut Tito a la que sempre ha sigut i serà, casa teva.

Penjats com toca

Les 14 diferències (però n’hi ha moltes més) 

Guardiola parla dels aspectes del joc. Mourinho, de tot allò que no té res a veure amb el joc.

Guardiola parla de futbol. Mourinho d’ell mateix.

Guardiola analitza per millorar. Mourinho s’excusa per despistar.

Guardiola dóna la cara. Mourinho la té tota.

Mentre Guardiola explica el que fa el seu equip. A Mourinho només li preocupa el que fan "otros equipos"

Guardiola busca els èxits pel Barça. Mourinho només busca l’èxit personal.

Guardiola sap guanyar i sap perdre. Mourinho, ni sap perdre, ni sap guanyar.

Mentre Guardiola no estalvia elogis. Mourinho se’ls estalvia tots.

Guardiola fa lectures en positiu. Mourinho, directament, no sap llegir.

Guardiola és respectuós amb els rivals i reconeix els seus mèrits. Mourinho té un dèficit molecular que l’empeny al despotisme.

Guardiola es pregunta que pot fer pel Barça. Mourinho no para de buscar que pot fer el Madrid per ell.

Mentre Guardiola pixa colònia. Mourinho pixa salfumant.

Quan Guardiola cau, cau a l’atac. Mourinho cau, sempre, per covard. 

Guardiola té per costum posar el dit a la nafra. Mourinho, amb poca vista, el fica a l’ull.

Per ser just, he de reconèixer que en una cosa si que coincideixen. A les rodes de premsa, Guardiola parla sempre del Barça, Mourinho, independentment de qui sigui el rival, també.

Ho sento, m'he quedat en blanc!

Pilota a l'olla

Benvingut al club

Si m’agradés el futbol i hagués de triar ser d’un equip, triaria, sense cap mena de dubte, ser d’un equip honest. Un equip amb personalitat pròpia que portés la iniciativa en totes les situacions possibles. Un equip recognoscible pel seu joc en els escenaris més variables i diferents. M’agradaria ser d’un equip amb dignitat que sabés guanyar, però també perdre. Triaria un equip humil que no m’avergonyís ni avergonyís al pròxim. Seria incondicional d’un equip que no condicionés la seva actitud en funció de l’actitud dels altres. Un equip íntegre que defensés la seva integritat amb fets irrebatibles i inqüestionables. Em rendiria incondicionalment a un equip que fes del joc un art i busqués, a través del propi joc, l’essència dels valors de l’esport. Seria d’un equip que despertés l’admiració dels rivals emocionalment intel•ligents. D’un equip que es fes respectar pels adversaris públicament respectats. Si m’agradés el futbol seria d’un equip amb ànima que perseguís la glòria per fer feliç a la gent. D’un equip valent que no renunciés mai a l’atac i abjurés de la covardia i dels seus profetes. Seria d’un equip extraordinari que no tingués consciència ni vocació de ser-ho. D’un equip del que sentir-se orgullós en el dia més lluminós i en la nit més fosca. M’agradaria ser d’un equip noble i sincer que no mentís en les propostes, ni estalviés esforços en les solucions. Si m’agradés el futbol i pogués triar, seria, sense cap mena de dubte, d’un equip immortal.

El dolor de la pedra

Pel bon camí

La millor decisió. Si senyor. No cal entrar en detalls de com i perquè s’ha pres, però sens dubte, la continuïtat de Pedro Dólera i la confiança en l’actual projecte i en les persones que el lideren, em sembla la millor noticia dels darrers mesos a ca l’Europa. És, justament en aquests moments, en els moments difícils, on es coneix a les persones, la seva vàlua, la seva integritat, la seva fortalesa i, per damunt de tot, la seva dimensió humana. Tant se val com s’ha arribat, ni quins detalls, ni quines coincidències, ni quines valoracions han estat determinants en la decisió final, però no tinc cap dubte que és la correcta. La decisió justa en el moment just. Les coses ben fetes poden sortir malament, però, el que és segur, és que les coses mal fetes no poden sortir mai bé.

Olives

Kubala, Moreno i Machado

Nunca perseguí la gloria, 

ni dejar en la memoria

de los hombres mi actuación;

yo amo los mundos sutiles,

ingrávidos y gentiles

como filigranas de balón.

Me gusta verlos pintarse

de azul y grana, volar

bajo el cielo azul, temblar

súbitamente y alzarse.

Flamencs al zoo

Angoy a Olot

Mentre escric aquestes quatre ratlles, s’estarà celebrant (de fet, no sé que celebren) la Junta Extraordinària del CE Europa convocada d’urgència pel seu President. Escenificaran, o dit d’una altra manera, faran veure que debaten sobre la continuïtat o no de l’actual entrenador. Si li accepten la dimissió o el condemnen a seguir a la banqueta del Primer Equip fins a final de Temporada. La decisió, ho podeu tenir clar, està presa. Està presa des de fa molt de temps, l’únic que calia era esperar el moment oportú per fer-la realitat. Però cal guardar les formes i, per això, es munta a corre-cuita una Junta Extraordinària per poder vendre una imatge de consens democràtic. Se’ns dirà que ha costat molt prendre la decisió, que el debat ha estat intens i gens agradable, però que al final s’ha adoptat la millor decisió per al bé del Club. Se li agrairan els serveis prestats al senyor Dólera i anunciaran l’arribada del messies Angoy. Un messies que redimirà tots els nostres pecats i ens salvarà de les paoroses flames de l’ infern. Un messies que té línia directa amb Déu i que portarà a l’Europa directe cap al cel. Serà així, tal i com us ho explico. Només cal que tingueu una mica més de paciència i us aneu fent a la idea. De tot plegat, només m’inquieta un aspecte, en les declaracions del President anunciant la convocatòria de la Junta Extraordinària, va dir: "ens reunirem i farem el que haguem de fer". Si realment fan el que han de fer, on està escrit que la solució és pelar-se a l’entrenador? "Farem el que haguem de fer".., mira que si dimiteixen. ."Farem el que haguem de fer"...Que no, que no. Hi ha ombres molt allargades i Angoy conduirà l’erupció de l’Europa cap els volcans de la Garrotxa.

Embrancats

Una Junta extra-ordinària

Per demà (avui pel lector) el president del CE Europa ha convocat una junta extraordinària per analitzar la situació del Primer Equip i valorar si s’accepta la dimissió de l’actual entrenador. Tal i com estan les coses, és obligat que la junta de demà sigui realment extraordinària i s’allunyi de la mediocritat habitual. Encara que, si tenim en compte els membres que la formen, tinc seriosos dubtes que passi de l’insuficient. Les juntes extraordinàries han de ser tot l’any i no quan les coses van mal dades. Es corre el risc de perdre la pràctica i, arribat el moment, no tenir els recursos, ni les habilitats, ni els gins per sortir de l’embolic. Demà (avui pel lector) faran el paper i anunciaran el més fàcil, el que fa temps tenien decidit i tots, tots en harmoniosa comunió, convindrem que la comèdia ha estat, senzillament extraordinària.  

A rey muerto, rey puesto

Fora, fora, fora!!!

Tot s’aplana. Tot entra en harmonia. A l’actual directiva del CE Europa, millor dit, als tres que tallen el bacallà, la cosa se’l s’hi està quedant com aquelles boles que li posaven a Ferran VII. Donades les circumstàncies, inquietants circumstàncies, no tindran més remei que fer fora a l’actual entrenador excusats pels mals resultats i les llastimoses dinàmiques en les que ha entrat el Primer Equip. El que fa temps varen planejar, el que s’havien proposat i s’ajustava a la seva voluntat, ho podran portar a terme sense cap mena d’oposició amb el vist i plau de la soferta parròquia que aplaudirà frenèticament el gest. El destí, com el carter de la pel·lícula, està trucant la porta del senyor Angoy que, no havent assolit l’objectiu de pujar el Juvenil a Divisió d’Honor, no ha de tenir cap remordiment en abandonar-lo i emprendre una nova aventura més ajustada als seus interessos. No és que sigui un visionari, amics meus, conec el pa que es dóna i els forners que el cuinen. La previsibilitat no té mèrit, és una conseqüència lògica d’una conducta absolutament previsible.   

Hi ha sentiments que no depenen d'un resultat

Hi ha resultats que reforcen els sentiments

Valors en creixement

Aquesta lliga no la guanyarem

Dit això, caldrà acceptar que el cercle s’ha tancat. Fins ara havíem vist al Barça guanyar els partits decisius i, en correspondència, perdre’ls al Madrid. Ara, i espero que sigui puntualment, la cosa s’ha capgirat. El Madrid possiblement guanyarà aquesta Lliga i tot quedarà en una anècdota. Per visualitzar la personalitat completa d’un i altre equip era necessari disposar d’una perspectiva de 360 graus. Estar en disposició de veure’ls totes les arestes i fer-ho des de tots els angles possibles. Així ha estat. Fins ara teníem clar que el Barça sap guanyar, i de quina manera!, mentre que, i també molt clar, sabíem que el Madrid no sap perdre. Doncs bé, i confirmant totes les sospites, podem afirmar que el Barça també sap perdre. I és que fins i tot en la derrota el Barça és infinitament millor que el Madrid. Només cal remetre’s als fets. El Madrid perd i busca excuses. El Madrid perd i dóna la culpa als àrbitres, a la UEFA, a la Federació,... El Madrid perd i veu conxorxes arreu. El Madrid perd i el seu entrenador llença merda contra l’equip rival. El Madrid perd i espera a l’àrbitre a l’aparcament per llegir-li la cartilla. El Madrid perd i tots els partits acaben en ball de bastons. El Madrid perd i perd les formes i l’educació. El Madrid perd i desprestigia la trajectòria de l’adversari i li resta mèrits. L’acusa de dòping i de fer trampes. El Madrid perd i plora i es lamenta i es pensa que té tot el món en contra. El Madrid perd i clama justícia desesperada i injustament. El Madrid perd i el seu entrenador, el seu màxim responsable s’amaga darrera una titella. I així podríem seguir una vintena de línies més. El Barça, en canvi, perd i el primer que fa és felicitar al rival. El Barça perd i el seu entrenador, que mai ha deixat de donar a cara, la segueix donant. Ni una paraula de descrèdit, ni un retret, ni una excusa. El Barça perd i parla d’aixecar-se i fer-ho millor. El Barça perd i els àrbitres no existeixen. El Barça perd i es pregunta que s’ha fet malament amb la sana intenció de corregir-ho. El Barça perd i és elegant i no té cap mal gest amb l’adversari. Ara ja tenim la fotografia completa. Totes les cares de la moneda. Ara ja sabem com és un i com és l’altre en les mateixes situacions. I ara ho sabem i, ho sap tothom, quin és el millor equip del món. L’equip que no avergonyeix ningú, que brilla en les victòries i sap distingir-se modèlicament en les derrotes. Aquesta lliga no la guanyarem, però el Barça ha guanyat per golejada allà on altres no saben fer-ho.      

Molta fusta per tallar

Guanyar i perdre al mateix temps

Es pot guanyar i perdre al mateix temps? Al Nou Sardenya, sí.  A l’escola del CE Europa, desconec si a altres escoles també, hi ha una norma escrita on es pot llegir que si l’assistència per als partits no arriba a un mínim de 6 (parlem de futbol 7) jugadors, l’equip en inferioritat, encara que desprès guanyi el partit sobre el terreny de joc, el perd als despatxos. Si amb aquesta norma es pretén incentivar l’assistència i deixar clar que el compromís és, al marge d’important, transcendent per al resultat i que qualsevol jugador ha d’entendre que l’absentisme penalitza a tot l’equip, el que no tinc tan clar és que, aquesta manca d’assistència, penalitzi als que, fent gala d’aquest compromís, si que s’han presentat. Caldria preguntar-se quina de les decisions és més formativa que, en definitiva i fins que no es demostri el contrari, és el que pretén l’escola del CE Europa, com totes les altres escoles amb un mínim de sensibilitat. La manca de compromís, el mateix relaxament de la implicació i la no assumpció de responsabilitats, han de ser educades i corregides, però en cap cas sacrificant i penalitzant a aquells que tenen aquests valors plenament integrats. Donar per perdut un partit a un equip per manca d’efectius pot ser alliçonador en un primer moment, però a la llarga genera desunió, retrets i mala maror entre els companys. Al marge, i no és poc, de provocar una sensació d’injustícia, poc reconeixement i desmotivació per a tots aquells que s’aixequen molt d’hora, molt d’hora, encara que faci fred, faci vent, plogui o faci molta, molta son.  

De bon cor

Pel forat del pany

Per obrir una porta és necessari un pany i una clau.

Amb aquesta descripció tan gràfica i entenedora es vol explicar com és d’antinatural l’homosexualitat. La naturalesa, en la seva inqüestionable saviesa, dissenya les coses, els objectes, les persones,…d’una determinada manera i no d’una altra. Si entenem que la naturalesa creadora no s’equivoca. Si hi ha un corrent de retorn a ella i tot en ella és bo i indiscutible, caldrà acceptar les seves formes, la seva mecànica, les seves propostes i els seus encaixos. L’home i la dona estan dissenyats per a encaixar. Són, com la descripció del principi, el pany i la clau per obrir la porta. Dos homes o dues dones mai podran fer la funció per a la que la naturalesa els ha pensat. Els atributs que els hi ha penjat són per a un determinat objectiu i qualsevol altra opció és anar contra natura. El matis, el petit però determinant matis, és que, des de temps immemorial, s’ha lligat la funció reproductora (clau i pany) amb la sexualitat, amb les relacions sexuals. La naturalesa no s’equivoca, en tot cas ens equivoquem nosaltres barrejant conceptes que, sent propers, són perfectament autònoms. Una cosa és la perpetuació de l’espècie mitjançant una activitat purament fisiològica i una altra de molt diferent, les relacions afectives i l’exercici d’una sexualitat absolutament natural. Veieu sinó com som d’intel·ligents: ara, per obrir una porta, n’hi ha prou amb un senzill comandament a distància.      

Les claus d'una declaració forçada

El dinosaure intel•lectual

Diu Vargas Llosa: "los intelectuales nos extinguiremos como los dinosaurios". Espero que no. Espero que no triguin tants anys i que l’anunciada desaparició es produeixi en breu, si més no, la d’aquells que, des de la seva dubtosa intel•lectualitat (que ningú els hi ha atribuït), s’apliquen en fer-nos la vida impossible. Els dinosaures es varen significar per la seva extraordinària, diria, desmesurada mida i cervell petit. Una mida que els feia indiscutibles i inapel•lables. La mida, en aquell marc primitiu, era sinònim de força i, la força, sinònim de raó. Els intel•lectuals com el senyor Vargas es pensen que, pel fet d’escriure quatre llibres indigeribles i de dubtosa aportació a la cultura, poden fer-se el xulo pontificant sobre qüestions de les que no en tenen ni la més remota idea. Es pensen que tenir un editor els autoritza i els hi confereix butlla divina per donar-nos lliçons de com han de ser i de com no han de ser les coses. L’autor del lamentable “Pantaleon y las visitadoras” no pot pretendre tenir més raó que ningú pel sol fet de ser un dinosaure en extinció, de pell dura i pesat com una llosa.

Les coses clares

Excel•lència

El CE Europa té un Estadi excel•lent. Un President excel•lent. Un Vicepresident excel•lent. Una directiva excel•lent. Uns ex directius excel•lents. Una Fundació excel•lent. Un president de la Fundació excel•lent. Una Comissió Esportiva excel•lent. Una web externa excel•lent. Una premsa excel•lent. Un ressò mediàtic excel•lent. Un favor polític preferent i excel•lent. Uns patrocinadors excel•lents. Un equip excel•lent. Un futbol base excel•lent. Una escola de futbol excel•lent. Un futbol femení excel•lent. Uns Campus excel•lents. Unes famílies excel•lents. Uns tècnics excel•lents. Uns delegats excel•lents. Uns coordinadors excel•lents. Uns fisioterapeutes excel•lents. Unes instal•lacions excel•lents. Un transport excel•lent. Una logística excel•lent. Un rec excel•lent. Uns sacs per guardar pilotes excel•lents. Una sala de premsa excel•lent. Una gespa artificial excel•lent. Uns aperitius de diumenge excel•lents. Un tracte amb els àrbitres modèlic i excel•lent. Tres places de pàrquing excel•lents. Un encaix amb la Vila excel•lent. Uns socis excel•lents. Uns aficionats excel•lents. Unes penyes excel•lents. Un personal excel•lent. Uns amics excel•lents. Uns enemics, també excel•lents. Uns espònsors excel•lents. Uns valors excel•lents. Un tracte humà excel•lent. Una gerència excel•lent. Una administració excel•lent. Un prestigi excel•lent. Una estabilitat excel•lent. Una salut excel•lent. Uns balanços excel•lents. Uns talonaris de loteria excel•lents. Dos bars excel•lents. Un museu excel•lent. Un cotxe de cortesia excel•lent. Unes relacions institucionals excel•lents. Una solvència econòmica excel•lent. Un passat excel•lent. Un present excel•lent. Un futur excel•lent. Què és el que no entens?

El negro es mejor que tu

Hay vida en martes

Una festa pràcticament clandestina amb un èxit esclatant. Albert Pla, Diego Cortés, Ajo, Judith Farrés, teatre Poliorama. Tres hores irrepetibles.

Immobiliària Judes

L’armada invencible

Perquè el meu President, el senyor Artur Mas, no té els pebrots de la Presidenta Argentina, senyora Cristina Fernández, i nacionalitza Repsol (amb dos collons)? No seria un mal plantejament per a començar a recuperar una petita part de l’espoli al que estem endèmica i sistemàticament sotmesos. Què té la senyora Cristina que li manca al senyor Artur? La senyora Cristina Fernández diu que ha estat escollida pels argentins per a fer de Presidenta del seu país i que, de cap manera, és una patata. Vol dir amb aquesta afirmació que el senyor Artur Mas si que ho és? Veurem com acaba la cosa, però no crec que els espanyols siguin capaços d’enviar la sexta flota o l’armada invencible o la legión extranjera (cabra inclosa) per recuperar el patrimoni i/o rescabalar l’honor. Argentina està molt lluny i amb un oceà pel mig, deu pensar el bo de l’Artur, però Catalunya està a tocar i no es tracta de fer enfadar a una Espanya orgànica amb fluixedat de gallet i espasmes de tancs.

Esgarrifós

Elefantiasi

El rei d’Espanya, com tots els reis, no treballa, viu de rendes, malbarata els recursos públics, viu “a cuerpo de rey”, no paga lloguer, ni declara a hisenda, és inútil (vull dir, que no té cap utilitat), se’n fot dels seus súbdits, mal educa als nets i es diverteix fent vela, esquiant i anant de caça (amb totes les despeses pagades, of course!). El rei d’Espanya, com tots els reis, és un anacronisme insostenible i un element obsolet amb segell de residu tòxic. El rei d’Espanya, com tots els reis, és una vergonya en sí mateix i la seva pervivència, una enorme incoherència per a una societat que es pretén moderna, avançada, civilitzada i justa. Però no ens enganyem, la culpa no la té el rei i la seva elefantiasi patològica, ja som prou grans per seguir creient en els reis i les seves bondats. Els reis no són màgics, ni venent d’Orient carregats de regals. Els reis, el rei d’Espanya, passa les avorrides tardes de dissabte disparant contra elefants a Botswana, mentre el seu net, educat en la tradició familiar, es trinxa el peu preparant el seu ociós futur. No n’hi prou amb que el rei caigui i es trenqui el maluc, el que ha de caure, i per sempre, és la sangonera monarquia i tota la seva deformitat estètica.

La llamada de Cristo

Gimnàstica mental

De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
De jove corria, després vaig madurar i ho vaig deixar córrer.
Exercici per anar fent quan no es té presa.

Variant gastronòmica

Truites indefinides, soufflés que no pugen

Al Juvenil A del CE Europa se li escapa l’opció de l’ascens. Amb 1 punt, dels darrers 12 possibles, és molt difícil, per no dir pràcticament impossible, lluitar per aconseguir una plaça per la somiada Divisió d’Honor. Espanyol, Cornellà, Jàbac i Sant Andreu han posat en evidència les limitacions d’un projecte que, si no hi ha miracle que ho adobi, seguirà un any més a la divisió de plata. Arribat el moment decisiu, l’Europa no ha estat a l’alçada, no ha donat la talla i s’ha diluït com un terròs de sucre en un cafè bullint. L’aposta per un nou entrenador, un entrenador amb nom i cognoms, i la implementació d’un joc “de toc”, ha estat un miratge, un mal negoci per a una categoria amb unes característiques força allunyades de l’estilisme i la pintura formal. Se suposa que el Juvenil A ja ha superat l’etapa de formació i és, o ha de ser, un equip competitiu amb objectius molt diferents als que té el futbol base. Aplicar un determinat tipus de futbol a un equip que no el porta en els seus gens i que no l’ha practicat mai és, directament, un suïcidi. Per fer una bona truita de patates s’han de tenir els ingredients adequats: ous, patates, oli i una paella decent (que no s’enganxi). Amb aquests elements i un curós control del foc estarem en disposició d’assolir uns resultats acceptables. Si, al damunt hi posem atenció i dedicació, la truita pot quedar espectacular. Però si arribem a la cuina i, volent fer la mateixa truita, no tenim ous, ni patates, ni oli,...i malgrat això ens entossudim a tirar endavant amb el projecte, amb tota probabilitat passarem gana. Un bon cuiner és aquell que, veient el que té entre mans, fa el millor plat possible. No es pot fer, de cap manera, una truita amb un meló. Els cuiners sense cintura i sense recursos estan molt bé per picnics improvisats, però no valen per a satisfer paladars més cultivats. Truites indefinides, soufflés que no pugen. A la vista del plat que ens han cuinat, jo m’hauria quedat amb el cuiner d’abans.

Elefants de panxa

El circ mentider

Diu “la voz de su amo” (léase Karanka): merecemos ganar la Liga por todas las adversidades que hemos padecido. Amb tots els respectes, cosa que cada cop es fa més difícil de mantenir, ja em dirà “la voz de su amo” (léase Karanka) a quines adversitats es refereix. Només una, que ens digui només una per poder avaluar el tipus, el contingut i la importància de les suposades adversitats. Si el Madrid, amb una temporada absolutament plàcida, amb el vent (i altres intangibles) a favor i sense incidents de rellevància, considera que es mereix aquesta Lliga, que s’haurà de merèixer el Barça amb la greus lesions d’Afelay i Fontàs, amb la fractura de la tíbia de David Villa, amb la marxa de Keita a la Copa Àfrica en un dels moments claus de la temporada, amb les constants recaigudes de Pedro i Alexis, amb el càncer de fetge d’Abidal, amb la intervenció quirúrgica de Tito Vilanova,...? Està clar que el mentider compulsiu ho és en tots els àmbits i en tot moment, fins i tot, davant l’evidència que el deixa amb el cul a l’aire. El que no hauria d’estar tan clar és que aquest discurs (i/o recurs) de la falsedat acabi fent forat entre l’opinió pública i alteri subjectivament una realitat absolutament contrastada, objectiva i inqüestionable. L’escenari de ficció en el que s’ha instal•lat el Madrid cada cop és més surrealista i inversemblant. Han muntat un circ de fantasia malsana i pretenen, amb cínica indecència, que tothom els hi compri l’espectacle i els hi rigui les gràcies.

Invertir el joc

Memòria

Catalans :

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.
Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931.
El President
FRANCESC MACIÀ

13.04.12 Liceu
Apuntat a l'imaginari

Animal aficionado a la lectura

Transcendir la caverna

Ningú en contra de ningú. Tots a favor de tots. En democràcia, els pobles i la gent d'aquests pobles han de ser el que, majoritària i pacíficament, vulguin ser. Aquesta és la veritable història i, la seva evolució, és la que ens fa majors d'edat. La història no és un ens estàtic, tancat i infalible. Som on som perquè un dia vam saber sortir de les cavernes, vestir-nos adequadament i conrear els camps. La història no s'atura i cal que no ho faci. El tancat, tot el tancat, és insalubre i acaba fent mala olor. Que cada poble obri les portes i finestres que li plagui i busqui els seus horitzons de llibertat allà on les seves inquietuds el portin.

Connexions neuronals

Qüestió de dinàmiques

Em fa molta gràcia quan sento dir: l’equip ha entrat en una dinàmica negativa. I ja està. Sembla que amb aquesta afirmació estigui tot arranjat. Bé, si ha entrat, és perquè algú l’hi ha posat. O, és que les coses entren soles, perquè si? On és la responsabilitat dels responsables? Quin paper hi juguen els que fan i desfan i els que prenen o han de prendre decisions? L’equip ha entrat en una dinàmica negativa, vol dir que algú, no només no ha fet bé la seva feina, sinó, el que és més greu, que se’n renta les mans. Incapaç de fer, incapaç de diagnosticar i incapaç de corregir. Entrar en dinàmiques negatives deixa al descobert la incompetència dels gestors i l’estupidesa en no preveure-les. No tot s’hi val. No tot es pot tapar, ni justificar amb excuses tan lamentables com la de les dinàmiques, el canvi climàtic o la providència divina. S’ha de ser valent i honest i, si més no, conseqüent amb les pròpies decisions i assumir la quota de responsabilitat que a cadascú li pertoca. No hi ha més.

Embolicat com un regal

Si, si, tu, tu

Animals de companyia

El miracle de les banderes

Hi va haver un temps, no gaire allunyat en el temps, en el que l’aparició de Verges era un fet habitual i força quotidià. Dins de coves, a la lleixa dels rius, entre les pedres, dalt d’un arbre, sota d’un arbre,...qualsevol lloc i qualsevol moment era bo per les trobades miraculoses. Verges blanques, negres, grogues, torrades i no tan torrades, amb vel blanc, amb la pell rosada, amb llàgrimes als ulls, amb un nen en braços,...qualsevol aspecte era acceptat i qualsevol forma era benvinguda. Les Verges, l’aparició de les Verges, es repetien com l’all per a una població ignorant i àvida de fenòmens paranormals. Això va ser fa temps. Ara, les verges han caigut en desgràcia, ja no s’apareixen, o, si més no, no sabem detectar-les. Cada cop els miracles estan més cars i ens costa tant arribar a final de mes que no tenim temps material per desxifrar unes visions gens espirituals. Els temps han canviat. Les miraculoses aparicions marianes, han mudat en mundanes desaparicions tèxtils. Les Verges ja no apareixen a les coves, a les copes dels pins, entre les males herbes,...ara són les banderes espanyoles les que desapareixen, miraculosament, dels balcons dels Ajuntaments catalans. Hem de ser respectuosos amb els designis divins, de vegades indesxifrables, i acceptar aquesta nova realitat com la voluntat de Déu en una mostra més del seu mestratge. El Senyor en la seva omnipotència i saviesa ens envia missatges que no podem ignorar. Si ell, que tot ho sap i tot ho pot, fa que les banderes espanyoles desapareguin serà per alguna cosa. De la mateixa manera que abans ens feia aparèixer les Verges per satisfer els nostres desitjos d’espiritualitat extrema, haurem de saber llegir la seva voluntat redemptora en mig de tant desconcert. Els miracles no poden ser qüestionats, ni poden tenir càstig, perquè escapen a la nostra comprensió.

No tot el que és rodó, és una pilota

L’hora del cover

El descans li haurà anat bé a l’Europa. A l’equip, al Club i, encara més, al seu President que, després dels incidents que va protagonitzar el darrer partit contra el Gavà, haurà tingut temps per reflexionar, fer acte de constricció i penedir-se dels seus pecats. Ha estat intel•ligent la decisió del Club “d’amagar” al President i fer que siguin altres, amb més arestes, els que donin la cara en uns moments tan delicats. Tothom que coneix al màxim responsable del CE Europa sap del que és capaç en moments de pressió quan les coses no li van de cara i, d’aquí, l’habilitat de fer-lo desaparèixer de “l’escena del crim” fins que les aigües tornin al seu lloc o, si més no, es produeixin altres fets d’actualitat que tapin els anteriors. No diré que aquest sigui el cas, però els nervis no són bons consellers. Perdre els papers no correspon a persones amb un alt càrrec i que, en tot moment, han de donar exemple de temprança, autocontrol i domini de la situació. Mantenir les formes encara que el fons no t’agradi, no et convingui i no t’afavoreixi, és el que li toca al primer de la fila. És el que més es veu (sobretot si és alt), en el que tothom s’hi fixa i, en conseqüència, no es pot permetre actituds de hooligan de tercera graderia.

Por escènica

Setmana de passió

Curiós el futbol i, encara més aquesta Lliga nostra de (quasi) cada dia. El que en qualsevol altre àmbit, el fet d’anar primer i a quatre punts del segon, seria una situació de normalitat i de bons auguris pel Madrid, a la lliga espanyola és ben bé tot el contrari. El Barça ho té realment difícil per guanyar la Lliga i, per contra, el Madrid ho té tot, tot, a les seves mans (o peus). Si bé és cert que fins fa quatre dies la distancia era abismal, pràcticament insalvable, el Madrid encara depèn de si mateix per aconseguir el títol. Perquè, aleshores, aquests nervis? Perquè tanta angoixa i ansietat a les files blanques, entre la seva afició i el seu entorn? Perquè aquesta por paralitzadora? D’on els hi ve aquesta manca d’autoconfiança i poca fe en les seves pròpies possibilitats? Van primers, a quatre punts del segon, i per la seva actitud, per les seves declaracions, pel seu comportament, per la seva gestió de les emocions i per la imatge que projecten, sembla, talment, que estiguin a punt de baixar de categoria. Tan forta és la pressió, tan cagats estan que són incapaços de posar-se les botes al peu que toca? Desprès la cosa acabarà com acabarà, però el mal tràngol que està passant el madridisme és dels que fa època, mai una situació tan, aparentment favorable, els hi ha creat tant neguit, tant ofec i tant vertigen. El Barça no guanyarà la Lliga, com ha repetit Guardiola, però el Madrid si que la pot perdre. Davant d’aquesta expectativa i amb els blancs suant sang en plena ascensió al seu particular Calvari, només cal esperar, pacientment, el miracle de la resurrecció de la carn. I és que no hi ha millor situació que tenir-ho tot perdut i poder-ho guanyar.

Un primat és un que cobra prima?

Clementada

Davant el lamentable incident provocat per Javier Clemente amb un periodista a la sala de premsa desprès d’un partit de l’Sporting, només, encara astorat, se m’acut una pregunta: a aquest Clemente se li ha girat el cervell o ha estat sempre així? Si la resposta s’acosta al primer enunciat de la pregunta, és a dir, que se li ha girat el cervell per culpa de la pressió, que pateix algun trastorn mental o, senzillament, està senil; s’ho hauria de fer mirar. Ell i el Club que li paga. Un fet d’aquesta magnitud no pot quedar impune. Si Clemente està malalt o és incapaç d’aguantar la pressió del càrrec, s’haurien de prendre mesures sanitàries per preservar la salut de l’interfecte i posar-lo en mans dels professionals que correspongui. No es pot permetre, per dignitat i misericòrdia, assistir al deteriorament mental d’una persona en públic i no fer res per evitar-ho. Sí, en canvi, la resposta s’acosta més a la segona part de la pregunta, és a dir, que sempre ha estat així. Doncs, aleshores, ho tenim pitjor. Com ha pogut arribar aquest home fins on ha arribat? No oblidem que ha sigut entrenador de futbol durant molts anys i, encara més gros, seleccionador de la “Roja” amb el vist i plau popular i de les forces vives del país. Encara que sent el país que és, no em sorprèn gens. Desprès passa el que passa i entenem molt millor que un país de Clementes estigui perfectament preparat per riure-li les gràcies a personatges tan patètics com Mourinho. Una flor no fa estiu, però un capoll pot canviar qualsevol paisatge.

Estic purgant els meus pecats. Torno en breu.

Real Klux Klan

Mal d’alçada

És en el terreny de joc on els jugadors han de parlar, on han d’explicar qui són, que saben fer i que volen aconseguir. Fora del seu habitat natural corren el perill, com sovint acostuma a succeir, que se’ls hi vegin les vergonyes i s’exposin obertament (amb llums i taquígrafs) a l’escarni públic. El senyor Ibrahimovic té una estatura física d’una alçada considerable, però pel que fa a la intel•ligència emocional, és evident, que no dóna la talla. Res d’estrany per a un determinat tipus d’individus que destaquen per unes certes habilitats físiques, però que no sobresurten precisament per la seva estructura mental. El senyor (no es queixarà del tracte) Ibrahimovic és un bon jugador, però un mal futbolista. Ha jugat en 5 equips campions d’Europa i ell, personalment, ha sigut incapaç de guanyar mai res. És un fracassat que intenta amagar la seva frustració buscant culpables en el seu entorn que la justifiquin. Ho ha intentat i no se n’ha sortit. És cert que ha arribat a una certa élite del futbol, però mai ha estat a l’alçada de les seves possibilitats reals i sempre ha fet una mica menys del que cabia esperar. La força, possiblement, li marxa per la boca i mentre es perd en excuses de mal perdedor, la seva prometedora carrera se li escapa irremeiablement. No se si l’alçada hi té res a veure, però en el cas que ens ocupa, és evident que en el cap del senyor Ibrahimovic i ha considerables turbulències i una inestabilitat preocupant. Manca d’oxigen? És difícil saber el motiu, el que si tenim clar són els efectes.

La pilota cada vegada més gran

Qui no pagui, que no jugui

Això del futbol espanyol s’hauria de revisar. Però no d’aquí a cinc anys, a un any o a sis mesos. S’hauria de revisar ja, a ser possible dins d’aquesta mateixa temporada. La situació econòmica és, per dir-ho suaument, insostenible. S’ha arribat a un extrem sobre el que ja no es pot negociar. Els clubs de futbol estan en fallida tècnica. No tenen un euro i segueixen gastant com si el tinguessin. Quan més gran fan la pilota, la pilota econòmica, més segurs estan de rebre els ajuts governamentals que facin viable la seva continuïtat. Que n’és d’injusta la redistribució dels impostos! Perquè jo he d’estar al corrent amb Hisenda i l’Español, posem per cas, es pot permetre el luxe de deure 30 milions d’euros i no passa res? Els clubs que no compleixen amb les seves obligacions tributaries no només m’estan estafant i estan posant en perill la societat del benestar, sinó que a més, exerceixen una competència deslleial amb els clubs que sí que estan al corrent de pagament. Perquè he de col•laborar amb un club de futbol que m’és totalment aliè i, a sobre, és un gestor nefast? Perquè part dels meus impostos, guanyats com els vostres, amb suor i molt d’esforç, han d’anar a parar a unes entitats ruïnoses i malbaratadores? Si vull mantenir, o ajudar a la pervivència d’un determinat club de futbol, ho faré voluntàriament, al marge dels meus impostos. Si aquest club no se’n surt amb els ingressos que genera i les col•laboracions voluntàries de socis i simpatitzants i algun que altre espònsor, doncs “au revoir”. Què no pot tirar endavant amb els seus recursos? Què per sobreviure necessita més ingressos dels que genera, o dit d’una altra manera, què té més despeses que no pas ingressos? Doncs, es baixa la persiana i tal dia farà un any. En qualsevol moment i en qualsevol circumstància, i en aquesta conjuntura encara més, que els diners públics serveixin per mantenir projectes inviables em sembla ofensiu, indecent i un insult a la mínima ètica exigible. Si hi ha empreses abocades al tancament , els clubs de futbol insolvents no haurien de ser-ne l’excepció i haurien de seguir, per coherència i responsabilitat, el mateix camí.

Penjant d'un fil