Sempre guanyen els mateixos

Rubalcaba s’ha desatansat. A la darrera visita a Barcelona ha acusat desinhibidament a CiU de lliurar-se als braços del PP. Es pregunta Rubalcaba, com és possible que un partit “tan català” cometi l’error de pactar amb una partit clarament espanyol i bel•ligerant amb Catalunya? Sense voler defensar els moviments tàctics dels estrategs de CiU, ni justificar les seves preses de decisions, ni valorar les seves raons morals ni l’encert o desencert de la seva aposta; no s’ha plantejat el senyor Rubalcaba que potser per a CiU, com per a molts altres catalans, no hi ha diferència entre el PP i el PSOE pel que fa al seu concepte de Catalunya? Amb el PP tots sabem, i des de fa temps, a que juguem i quines són les seves cartes. Amb el PSOE, en canvi, ho hem après massa tard. Ens han enganyat i, el més dolorós, és que ens hem deixat enganyar. Els partits espanyols, siguin del color que siguin, comparteixen la mateixa visió sobre Catalunya i el seu futur (no-futur). No hi ha matisos entre ells. Poden discutir acaloradament si han de posar un semàfor a la dreta o a l’esquerra. Si la Línia 4 del Metro ha de tenir 15 o 16 estacions. Si la bandera (la seva bandera) ha de fer 3x5 o 25x75. Però quan es tracta de Catalunya, no hi ha discrepància. Tots a una, com a Fuenteovejuna, per retallar els nostres drets fonamentals i encotillar qualsevol aspiració sobiranista. PP-PSOE són les dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda que, la llencis com la llencis, sempre cau del costat espanyol.