La nit estrellada
dijous, 30 de juny del 2011
Independència
Més d’un 42% dels catalans votarien demà, si es donés el cas, a favor de la independència. Un 23% ho faria en contra i un 24% s’abstindria. A la vista d’aquests resultats està clar que hi ha marge de millora, però, el que és evident, és que avui, la majoria de catalans, o dit d’una altra manera, el doble de catalans opten per la independència dels que ho fan per mantenir-se lligats a Espanya. És qüestió de temps, i de raons, que els indecisos i/o els abstencionistes prenguin partit per l’opció més justa, més assenyada, més pràctica, més rentable i, sobretot, més legítima, que no és una altra que la segregació d’Espanya i la recuperació integral del país. Dins del marc d’aquestes dades esperançadores, una veu dissonant: la de Duran Lleida, demanant paciència perquè, segons ell, la independència crea divisió. Senyor Duran, amb tots els respectes, els partits polítics no generen divisió? Ser d’un partit polític o d’una determinada tendència política, no provoca un posicionament i, en conseqüència, un enfrontament amb les de signe contrari? El posicionament democràtic no ha de generar divisió, si més no, una divisió insalvable i negativa. Les majories democràtiques han de poder gaudir del seu dret a decidir i fer realitat les seves decisions, els altres, els minoritaris , han d’acceptar-les amb naturalitat dins un marc de respecte i diàleg. Totes les independències generen situacions de crisi. Beneïda crisi.
Més d’un 42% dels catalans votarien demà, si es donés el cas, a favor de la independència. Un 23% ho faria en contra i un 24% s’abstindria. A la vista d’aquests resultats està clar que hi ha marge de millora, però, el que és evident, és que avui, la majoria de catalans, o dit d’una altra manera, el doble de catalans opten per la independència dels que ho fan per mantenir-se lligats a Espanya. És qüestió de temps, i de raons, que els indecisos i/o els abstencionistes prenguin partit per l’opció més justa, més assenyada, més pràctica, més rentable i, sobretot, més legítima, que no és una altra que la segregació d’Espanya i la recuperació integral del país. Dins del marc d’aquestes dades esperançadores, una veu dissonant: la de Duran Lleida, demanant paciència perquè, segons ell, la independència crea divisió. Senyor Duran, amb tots els respectes, els partits polítics no generen divisió? Ser d’un partit polític o d’una determinada tendència política, no provoca un posicionament i, en conseqüència, un enfrontament amb les de signe contrari? El posicionament democràtic no ha de generar divisió, si més no, una divisió insalvable i negativa. Les majories democràtiques han de poder gaudir del seu dret a decidir i fer realitat les seves decisions, els altres, els minoritaris , han d’acceptar-les amb naturalitat dins un marc de respecte i diàleg. Totes les independències generen situacions de crisi. Beneïda crisi.
dimecres, 29 de juny del 2011
Revisar els clàssics
Darrerament s’està donant, en el món del futbol, un fenomen excepcional i extraordinari. Excepcional per la seva inhabitualitat i extraordinari pel seu enorme valor didàctic i exemplar. Els partits del Barça s’estan convertint en objecte de culte. Tothom els vol veure “on time”, però no només això, sinó que hi ha una veritable febre per tornar-los a veure en diferit, una, dues,...tantes vegades com calgui. El Barça està arribant a aquell punt de veneració d’alguns clàssics cinematogràfics que hom revisa amb la mateixa il•lusió que el primer cop. Fins ara, el coneixement del resultat d’un partit condicionava l’ interès sobre el mateix. Saber el final, desactivava automàticament qualsevol misteri i diluïa i/o rebaixava les ganes de veure’l. Amb el Barça, amb aquest Barça, les coses han canviat. No importa tant el resultat com la manera d’aconseguir-lo. No és tant el final, com el desplegament de virtuosisme que es proposa per arribar al final. No és tant com acaba, sinó el trànsit cap a la destinació i els paisatges que s’hi dibuixen. El mateix que amb els clàssics del cinema: una vegada coneixes el final i deslliurat de la tensió que això comporta, et pots dedicar a gaudir de la pel•lícula descobrint aspectes i matisos que t’havien passat per alt i que la fan cada cop més imprescindible.
Darrerament s’està donant, en el món del futbol, un fenomen excepcional i extraordinari. Excepcional per la seva inhabitualitat i extraordinari pel seu enorme valor didàctic i exemplar. Els partits del Barça s’estan convertint en objecte de culte. Tothom els vol veure “on time”, però no només això, sinó que hi ha una veritable febre per tornar-los a veure en diferit, una, dues,...tantes vegades com calgui. El Barça està arribant a aquell punt de veneració d’alguns clàssics cinematogràfics que hom revisa amb la mateixa il•lusió que el primer cop. Fins ara, el coneixement del resultat d’un partit condicionava l’ interès sobre el mateix. Saber el final, desactivava automàticament qualsevol misteri i diluïa i/o rebaixava les ganes de veure’l. Amb el Barça, amb aquest Barça, les coses han canviat. No importa tant el resultat com la manera d’aconseguir-lo. No és tant el final, com el desplegament de virtuosisme que es proposa per arribar al final. No és tant com acaba, sinó el trànsit cap a la destinació i els paisatges que s’hi dibuixen. El mateix que amb els clàssics del cinema: una vegada coneixes el final i deslliurat de la tensió que això comporta, et pots dedicar a gaudir de la pel•lícula descobrint aspectes i matisos que t’havien passat per alt i que la fan cada cop més imprescindible.
dimarts, 28 de juny del 2011
Puto
El proppassat cap de setmana em vaig desplaçar fins a Girona per veure en directe a Molotov. El reconegut grup mexicà sempre s’ha fet de pregar i ha estat molt car de veure per aquestes contrades. D’aquí l’excepcionalitat de la seva visita a Girona dins el marc de l’Etnival. El festival de música popular que ha tingut, en aquesta edició, a Mèxic com a país convidat. Tot un luxe que varem poder gaudir enmig d’una gran resposta per part del públic assistent i un “assalt” inesperat d’activistes indignats que, en plena actuació dels mexicans, varen irrompre a l’escenari per penjar una enorme pancarta amb el lema: Unim-nos contra els bancs i el capital. Oportú joc de paraules tenint en compte que el festival estava patrocinat, entre d’altres, pel grup de caixes d’estalvi, Unnim. Al marge dels incidents que varen provocar un cert nerviosisme per la incertesa del que estava passant i la mateixa escenificació de l’assalt, l’actuació es va desenvolupar amb total normalitat i davant d’un públic rendit a l’energia desbordant, les lletres punyents, la música contundent i la potencia escènica de Molotov. Un espectacle explosiu amb olor de gasolina i gust a torrat, allà on acostumen a jugar les nenes. Imperdible.
El proppassat cap de setmana em vaig desplaçar fins a Girona per veure en directe a Molotov. El reconegut grup mexicà sempre s’ha fet de pregar i ha estat molt car de veure per aquestes contrades. D’aquí l’excepcionalitat de la seva visita a Girona dins el marc de l’Etnival. El festival de música popular que ha tingut, en aquesta edició, a Mèxic com a país convidat. Tot un luxe que varem poder gaudir enmig d’una gran resposta per part del públic assistent i un “assalt” inesperat d’activistes indignats que, en plena actuació dels mexicans, varen irrompre a l’escenari per penjar una enorme pancarta amb el lema: Unim-nos contra els bancs i el capital. Oportú joc de paraules tenint en compte que el festival estava patrocinat, entre d’altres, pel grup de caixes d’estalvi, Unnim. Al marge dels incidents que varen provocar un cert nerviosisme per la incertesa del que estava passant i la mateixa escenificació de l’assalt, l’actuació es va desenvolupar amb total normalitat i davant d’un públic rendit a l’energia desbordant, les lletres punyents, la música contundent i la potencia escènica de Molotov. Un espectacle explosiu amb olor de gasolina i gust a torrat, allà on acostumen a jugar les nenes. Imperdible.
dilluns, 27 de juny del 2011
Plistocè
Un bon polemista és aquell que exposa els seus arguments de manera brillant i raonada. Un bon polemista pot defensar postures inversemblants però, alhora, fer-ho de forma convincent i ben estructurada. Res a veure amb els patibularis tertulians, esportius i polítics, que s’escampen com la malària per les televisions espanyoles. Indocumentats, ignorants i perversos que tapen amb crits les seves mancances. No és tan important, per a aquests invertebrats, la fiabilitat o la versemblança del que es diu, com la velocitat en llençar porqueria i l’elevat volum amb la que es llença. La merda abocada, quan més gran, més costarà de netejar i, per a l’espectador estorat que s’ho mira, més costarà d’assimilar. Rapidesa i repetició en l’exposició de frases incoherents, arguments sense fonament i mentides desestructurades. Tot, en unes tertúlies d’amebes plistocèniques, on la primera idea intel•ligible està a 2 milions d’anys d’arribar.
Un bon polemista és aquell que exposa els seus arguments de manera brillant i raonada. Un bon polemista pot defensar postures inversemblants però, alhora, fer-ho de forma convincent i ben estructurada. Res a veure amb els patibularis tertulians, esportius i polítics, que s’escampen com la malària per les televisions espanyoles. Indocumentats, ignorants i perversos que tapen amb crits les seves mancances. No és tan important, per a aquests invertebrats, la fiabilitat o la versemblança del que es diu, com la velocitat en llençar porqueria i l’elevat volum amb la que es llença. La merda abocada, quan més gran, més costarà de netejar i, per a l’espectador estorat que s’ho mira, més costarà d’assimilar. Rapidesa i repetició en l’exposició de frases incoherents, arguments sense fonament i mentides desestructurades. Tot, en unes tertúlies d’amebes plistocèniques, on la primera idea intel•ligible està a 2 milions d’anys d’arribar.
diumenge, 26 de juny del 2011
Sempre perden els blancs
Diumenge negre pels blancs. Al matí, l’Espanyol perdia la final de Copa Juvenil contra el Barça. A la tarda, era el River Plate el que perdia el seu enfrontament contra el Belgrano i baixava a 2ª. divisió per primera vegada a la seva historia. I, finalment, al vespre, era el Caja Segòvia que perdia davant el Barça el cinquè i definitiu partit per a la consecució del títol de Lliga de futbol sala. Tots els perdedors han tingut el denominador comú del color blanc a la seva indumentària. Els d'avui i el de fa unes setmanes. Casualitat? Pot ser en el cas del River hi hauria alguna cosa a rascar, però en els altres dos casos, de casualitat res. La casualitat es diu Barça i són massa vegades aquest any, i en diferents disciplines, que enfrontar-se al Barça és sinònim de derrota, portis el color blanc o el groc canari. Temporada històrica pel Barça en tots els aspectes. Les seccions professionals han sumat 16 títols, i això, us hi podeu posar de peus, no és cap casualitat. Vull tenir un especial record, en aquest moment d’èxtasi, per a Telemadrid, que, un cop guanyada la Lliga de futbol per part del Barça, va voler restar-li mèrits dient que no n’hi havia per tant, que estava empatat amb el Madrid perquè l’equip blanc també havia guanyat 1 títol: la copa del Rei (1 a 1). Ja aleshores era fals, com acostumen a ser les seves interessades in(de)formacions, el Barça ja havia guanyat la Supercopa d’Espanya i ara, només un mes i mig d’aquella patinada, diria que les coses han quedat una mica més clares: 16 a 1, sense comptar el futbol femení ni els innombrables títols del futbol base. La nominació dels tres millors jugadors del món i el títol honorífic, molt honorífic, del fair play pel seu joc net. Només una mica més clares.
Diumenge negre pels blancs. Al matí, l’Espanyol perdia la final de Copa Juvenil contra el Barça. A la tarda, era el River Plate el que perdia el seu enfrontament contra el Belgrano i baixava a 2ª. divisió per primera vegada a la seva historia. I, finalment, al vespre, era el Caja Segòvia que perdia davant el Barça el cinquè i definitiu partit per a la consecució del títol de Lliga de futbol sala. Tots els perdedors han tingut el denominador comú del color blanc a la seva indumentària. Els d'avui i el de fa unes setmanes. Casualitat? Pot ser en el cas del River hi hauria alguna cosa a rascar, però en els altres dos casos, de casualitat res. La casualitat es diu Barça i són massa vegades aquest any, i en diferents disciplines, que enfrontar-se al Barça és sinònim de derrota, portis el color blanc o el groc canari. Temporada històrica pel Barça en tots els aspectes. Les seccions professionals han sumat 16 títols, i això, us hi podeu posar de peus, no és cap casualitat. Vull tenir un especial record, en aquest moment d’èxtasi, per a Telemadrid, que, un cop guanyada la Lliga de futbol per part del Barça, va voler restar-li mèrits dient que no n’hi havia per tant, que estava empatat amb el Madrid perquè l’equip blanc també havia guanyat 1 títol: la copa del Rei (1 a 1). Ja aleshores era fals, com acostumen a ser les seves interessades in(de)formacions, el Barça ja havia guanyat la Supercopa d’Espanya i ara, només un mes i mig d’aquella patinada, diria que les coses han quedat una mica més clares: 16 a 1, sense comptar el futbol femení ni els innombrables títols del futbol base. La nominació dels tres millors jugadors del món i el títol honorífic, molt honorífic, del fair play pel seu joc net. Només una mica més clares.
Clients, sí. Socis, no
El passat dissabte, la graderia del Nou Sardenya es va tornar a omplir amb motiu de la Festa de l’Escola del CE Europa. Prop de mil persones varen assistir a l’acte protocol•lari de la cloenda del curs. El cert és que la tribuna principal feia goig. Familiars i amics que van poder veure com els petits esportistes rebien el premi i el reconeixement per la seva dilatada i exigent temporada. Quin esplendorós cabdal malbaratat. Quin potencial deixat escapar. Quanta consistència diluïda i quanta energia desaprofitada. Què se’n fa de tot això? Quantes d’aquestes persones (les de la grada i les de la gespa) continuaran en els propers 2 anys? Quantes persones romandran lligades emocionalment al Club? Quantes persones tindran una relació amb el Club al marge dels diners que paguen? La incapacitat de l’Europa per fidelitzar simpatitzants i socis és simptomàtica de que alguna cosa (o moltes coses) no s’acaben de fer com caldria. L’afiliat a l’Europa ho és circumstancialment i, en cap cas, se’l pot considerar un soci, només un client. Un client tranquil•litzat amb allò que necessita, se n’oblida de la botiga i, fins i tot, del botiguer. El client, ja se sap, els caps de setmana deixa de comprar i es dedica al lleure que més li agrada.
El passat dissabte, la graderia del Nou Sardenya es va tornar a omplir amb motiu de la Festa de l’Escola del CE Europa. Prop de mil persones varen assistir a l’acte protocol•lari de la cloenda del curs. El cert és que la tribuna principal feia goig. Familiars i amics que van poder veure com els petits esportistes rebien el premi i el reconeixement per la seva dilatada i exigent temporada. Quin esplendorós cabdal malbaratat. Quin potencial deixat escapar. Quanta consistència diluïda i quanta energia desaprofitada. Què se’n fa de tot això? Quantes d’aquestes persones (les de la grada i les de la gespa) continuaran en els propers 2 anys? Quantes persones romandran lligades emocionalment al Club? Quantes persones tindran una relació amb el Club al marge dels diners que paguen? La incapacitat de l’Europa per fidelitzar simpatitzants i socis és simptomàtica de que alguna cosa (o moltes coses) no s’acaben de fer com caldria. L’afiliat a l’Europa ho és circumstancialment i, en cap cas, se’l pot considerar un soci, només un client. Un client tranquil•litzat amb allò que necessita, se n’oblida de la botiga i, fins i tot, del botiguer. El client, ja se sap, els caps de setmana deixa de comprar i es dedica al lleure que més li agrada.
dissabte, 25 de juny del 2011
Canviar sense escrúpols
El PP extremeny acaba de renunciar a una de les seves principals promeses electorals: suprimir l’ impost de successions. Ho fa a canvi de poder governar amb el vist i plau de Izquierda Unida. S’entén que un vol governar per aplicar el seu programa electoral i posar en pràctica les seves idees politiques i socials. O és que realment el que interessa, no és tant l’ ideari, sinó el fet de governar per governar? Tocar cuixa al preu que sigui i canviar el programa per l’excitació del control absolut. Vendre l’ànima al diable, si això comporta una situació de privilegi, des d’on poder moure, a plaer, els fils del poder, encara que sigui renunciant al programari presentat. Un s’acaba preguntant fins a quin punt les declaracions de principis són mers instruments per omplir un discurs que no pretén un altre objectiu que el de guanyar i prou. Guanyar sense idees és molt pitjor que perdre amb elles. La seducció del poder, fa persones dèbils a mercè del temps i dels capriciosos canvis de vent.
El PP extremeny acaba de renunciar a una de les seves principals promeses electorals: suprimir l’ impost de successions. Ho fa a canvi de poder governar amb el vist i plau de Izquierda Unida. S’entén que un vol governar per aplicar el seu programa electoral i posar en pràctica les seves idees politiques i socials. O és que realment el que interessa, no és tant l’ ideari, sinó el fet de governar per governar? Tocar cuixa al preu que sigui i canviar el programa per l’excitació del control absolut. Vendre l’ànima al diable, si això comporta una situació de privilegi, des d’on poder moure, a plaer, els fils del poder, encara que sigui renunciant al programari presentat. Un s’acaba preguntant fins a quin punt les declaracions de principis són mers instruments per omplir un discurs que no pretén un altre objectiu que el de guanyar i prou. Guanyar sense idees és molt pitjor que perdre amb elles. La seducció del poder, fa persones dèbils a mercè del temps i dels capriciosos canvis de vent.
divendres, 24 de juny del 2011
Neimar: el 9 (mou) terminator
Mentre el Barça espera rebre el premi de la Lliga al joc net i encara fresques les imatges de les repetides trepitjades de Marcelo i Arbeloa, les agressions de Sergio Ramos, Casillas i Khedira, el joc brut de Xabi Alonso, la criminalitat de Pepe i la violència de Mourinho, entre altres moltes subtileses; ens acaben d’arribar les imatges de la final de la Copa Libertadores, del que possiblement sigui nou jugador del Madrid (al menys, pretès), Neimar i on se’l pot veure en plenitud de facultats: amb un comportament i una manera de ser que el fa un seriós candidat a formar part del Madrid per mèrits propis. No es pot negar que aquest noi és perfil Mourinho i a poc que els números quadrin, ha de ser una peça important per al nou projecte merengue. Una veritable màquina de segar l’herba que entra trepitjant fort (tot allò que es mou) en el panorama futbolístic internacional. Un terminator sense ànima i males arts, per acabar amb la tirania del fair play, el jogo bonito i l’espectacle més bell del món. Un nou encert blanc per arrodonir un veritable equip d’insomni.
Mentre el Barça espera rebre el premi de la Lliga al joc net i encara fresques les imatges de les repetides trepitjades de Marcelo i Arbeloa, les agressions de Sergio Ramos, Casillas i Khedira, el joc brut de Xabi Alonso, la criminalitat de Pepe i la violència de Mourinho, entre altres moltes subtileses; ens acaben d’arribar les imatges de la final de la Copa Libertadores, del que possiblement sigui nou jugador del Madrid (al menys, pretès), Neimar i on se’l pot veure en plenitud de facultats: amb un comportament i una manera de ser que el fa un seriós candidat a formar part del Madrid per mèrits propis. No es pot negar que aquest noi és perfil Mourinho i a poc que els números quadrin, ha de ser una peça important per al nou projecte merengue. Una veritable màquina de segar l’herba que entra trepitjant fort (tot allò que es mou) en el panorama futbolístic internacional. Un terminator sense ànima i males arts, per acabar amb la tirania del fair play, el jogo bonito i l’espectacle més bell del món. Un nou encert blanc per arrodonir un veritable equip d’insomni.
dijous, 23 de juny del 2011
Serà carbó!
El nou alcalde de Mollet, el socialista Josep Monràs, no ha perdut el temps. Una de les primeres decisions, per no dir la primera, que ha pres en ocupar el càrrec, ha estat apujar-se el sou un 10%. Només un 10%, perquè, el 30% que en principi volia, li ha semblat un pel exagerat. Exagerat? Indecent! No ja el 30%, sinó, fins i tot, el 10% que ha regulat. Argumenta l’alcalde socialista que la gent que treballa en el consistori ha de tenir un sou digne. Que passa, que la resta de mortals, no? Per a tenir un sou digne, s’ha de ser, en primer lloc, digne i vostè, senyor Monràs, amb tots els respectes que vostè conculca, ha demostrat amb la seva insolidaritat, que no ho és gens. Més arguments pels indignats i més raons que justifiquen la violència d’alguns que, impotents, veuen com des de la mateixa administració es malbarata el diner públic. Mal exemple, en temps de crisi, el d’un polític socialista que se’n fot del personal amb diurnitat i ostentació. Quan tot es retalla, quan es treballa en precari per manca de pressupost, quan el personal és acomiadat o, en el millor dels casos, veu rebaixat els seus ingressos fins a límits insostenibles. Quan se’ns demana un esforç solidari, una contenció salarial, una obediència cega, un compromís extrem. Quan tot això passa i la gent s’indigna, apareixen individus indecents que generen una violència extrema i una ràbia infinita difícil de contenir. Crec que la política és necessària, però no la manera d’interpretar-la ni alguns polítics que la desprestigien i se n’aprofiten. Mala peça al teler i un flac favor al discurs de l’ètica, la transparència, el rigor i la contenció.
El nou alcalde de Mollet, el socialista Josep Monràs, no ha perdut el temps. Una de les primeres decisions, per no dir la primera, que ha pres en ocupar el càrrec, ha estat apujar-se el sou un 10%. Només un 10%, perquè, el 30% que en principi volia, li ha semblat un pel exagerat. Exagerat? Indecent! No ja el 30%, sinó, fins i tot, el 10% que ha regulat. Argumenta l’alcalde socialista que la gent que treballa en el consistori ha de tenir un sou digne. Que passa, que la resta de mortals, no? Per a tenir un sou digne, s’ha de ser, en primer lloc, digne i vostè, senyor Monràs, amb tots els respectes que vostè conculca, ha demostrat amb la seva insolidaritat, que no ho és gens. Més arguments pels indignats i més raons que justifiquen la violència d’alguns que, impotents, veuen com des de la mateixa administració es malbarata el diner públic. Mal exemple, en temps de crisi, el d’un polític socialista que se’n fot del personal amb diurnitat i ostentació. Quan tot es retalla, quan es treballa en precari per manca de pressupost, quan el personal és acomiadat o, en el millor dels casos, veu rebaixat els seus ingressos fins a límits insostenibles. Quan se’ns demana un esforç solidari, una contenció salarial, una obediència cega, un compromís extrem. Quan tot això passa i la gent s’indigna, apareixen individus indecents que generen una violència extrema i una ràbia infinita difícil de contenir. Crec que la política és necessària, però no la manera d’interpretar-la ni alguns polítics que la desprestigien i se n’aprofiten. Mala peça al teler i un flac favor al discurs de l’ètica, la transparència, el rigor i la contenció.
dimecres, 22 de juny del 2011
Lo que puede el dinero
Hace mucho el dinero, mucho se le ha de amar;
Al torpe hace discreto, hombre de respetar,
hace correr al cojo al mudo le hace hablar;
el que no tiene manos bien lo quiere tomar.
También al hombre necio y rudo labrador
dineros le convierten en hidalgo doctor;
Cuanto más rico es uno, más grande es su valor,
quien no tiene dinero no es de sí señor.
Y si tienes dinero tendrás consolación,
placeres y alegrías y del Papa ración,
comprarás Paraíso, ganarás la salvación:
donde hay mucho dinero hay mucha bendición.
El crea los priores, los obispos, los abades,
arzobispos, doctores, patriarcas, potestades
a los clérigos necios da muchas dignidades,
de verdad hace mentiras, de mentiras hace verdades.
En resumen lo digo, entiéndelo mejor,
el dinero es del mundo el gran agitador,
hace señor al siervo y siervo hace al señor,
toda cosa del siglo se hace por su amor.
Arcipreste de Hita
Hace mucho el dinero, mucho se le ha de amar;
Al torpe hace discreto, hombre de respetar,
hace correr al cojo al mudo le hace hablar;
el que no tiene manos bien lo quiere tomar.
También al hombre necio y rudo labrador
dineros le convierten en hidalgo doctor;
Cuanto más rico es uno, más grande es su valor,
quien no tiene dinero no es de sí señor.
Y si tienes dinero tendrás consolación,
placeres y alegrías y del Papa ración,
comprarás Paraíso, ganarás la salvación:
donde hay mucho dinero hay mucha bendición.
El crea los priores, los obispos, los abades,
arzobispos, doctores, patriarcas, potestades
a los clérigos necios da muchas dignidades,
de verdad hace mentiras, de mentiras hace verdades.
En resumen lo digo, entiéndelo mejor,
el dinero es del mundo el gran agitador,
hace señor al siervo y siervo hace al señor,
toda cosa del siglo se hace por su amor.
Arcipreste de Hita
Fins i tot els Bancs ho veuen
Per confrontar els models socials del Barça i el Madrid i la seva repercussió pública, només cal fixar-se en els anuncis per als que són contractats els principals exponents dels 2 equips. El Banco Espirito Santo s’ha fet amb els serveis de Cristiano Ronaldo (Espirito Santo/Cristiano, estava cantat) per que el promocioni. El missatge? Molt clar: A Ronaldo només l’interessa guanyar per damunt de tot. Vol guanyar sempre i per això confia en el Banco Espirito Santo perquè amb ell sempre guanya. Guanyar, guanyar sense condicionants. Sempre, a qualsevol preu i de qualsevol manera. És l’esperit d’un dels màxims representats del Madrid i el seu vaixell insígnia. El missatge claríssim i no deixa dubtes sobre el model que s’ha instal•lat a l’equip blanc i la imatge que transmet al món. Per la seva banda, el Barça, mitjançant Pep Guardiola, ha estat requerit pel Banc de Sabadell perquè col•labori amb el llançament de la seva nova imatge corporativa. En l’espot, es parla de treball, d’aconsellar, de creure en l’ésser humà, de córrer, de suar la camiseta, de treball en equip,…En cap moment es parla de guanyar, encara que la finalitat sigui aquesta. Es parla de que fer i com fer-ho com a model vital. I aquesta és la imatge que transmet el Barça enfront del Madrid: valors com a metodologia en contra de resultats sense valors. Fins i tot els Bancs ho veuen.
Per confrontar els models socials del Barça i el Madrid i la seva repercussió pública, només cal fixar-se en els anuncis per als que són contractats els principals exponents dels 2 equips. El Banco Espirito Santo s’ha fet amb els serveis de Cristiano Ronaldo (Espirito Santo/Cristiano, estava cantat) per que el promocioni. El missatge? Molt clar: A Ronaldo només l’interessa guanyar per damunt de tot. Vol guanyar sempre i per això confia en el Banco Espirito Santo perquè amb ell sempre guanya. Guanyar, guanyar sense condicionants. Sempre, a qualsevol preu i de qualsevol manera. És l’esperit d’un dels màxims representats del Madrid i el seu vaixell insígnia. El missatge claríssim i no deixa dubtes sobre el model que s’ha instal•lat a l’equip blanc i la imatge que transmet al món. Per la seva banda, el Barça, mitjançant Pep Guardiola, ha estat requerit pel Banc de Sabadell perquè col•labori amb el llançament de la seva nova imatge corporativa. En l’espot, es parla de treball, d’aconsellar, de creure en l’ésser humà, de córrer, de suar la camiseta, de treball en equip,…En cap moment es parla de guanyar, encara que la finalitat sigui aquesta. Es parla de que fer i com fer-ho com a model vital. I aquesta és la imatge que transmet el Barça enfront del Madrid: valors com a metodologia en contra de resultats sense valors. Fins i tot els Bancs ho veuen.
dimarts, 21 de juny del 2011
Fidel i lleial
Diu Walter Riso: pots ser infidel a la teva parella sense deixar de ser-li lleial.
No és fàcil entendre-ho, tampoc és fàcil interpretar-ho i, encara menys, practicar-ho amb la integritat que es precisa. Fet aquest preàmbul necessari, vull aclarir-te, per si et quedava algun dubte, que mentre ha durat la nostra relació, no només t’he estat lleial, també t’he sigut fidel. Amb la fidelitat i lleialtat que el nostre compromís demanava i la confiança mútua en el projecte comú. Sense dubtes, sense defalliments. Hem bastit, amb el temps i la complicitat, un bloc sense esquerdes que ha aguantat les envestides més inversemblants. Hem resistit, hem avançat i ens hem fet forts. Hem treballat colze a colze, exercitant l’admiració i aprofundint el respecte. T’he sigut fidel davant els infidels i lleial quan no et quedaven lleialtats. Bel•ligerant amb els teus enemics encara que no fossin els meus i ara, per estranyes raons, si que ho són. Lleial en tot i per damunt de tot. I fidel, fidel fins el moll de l’os, amb aquella fidelitat del que et desitja el millor dels móns possibles, malgrat que el teu món, ara, sigui un altre en el que jo no hi tinc lloc.
Diu Walter Riso: pots ser infidel a la teva parella sense deixar de ser-li lleial.
No és fàcil entendre-ho, tampoc és fàcil interpretar-ho i, encara menys, practicar-ho amb la integritat que es precisa. Fet aquest preàmbul necessari, vull aclarir-te, per si et quedava algun dubte, que mentre ha durat la nostra relació, no només t’he estat lleial, també t’he sigut fidel. Amb la fidelitat i lleialtat que el nostre compromís demanava i la confiança mútua en el projecte comú. Sense dubtes, sense defalliments. Hem bastit, amb el temps i la complicitat, un bloc sense esquerdes que ha aguantat les envestides més inversemblants. Hem resistit, hem avançat i ens hem fet forts. Hem treballat colze a colze, exercitant l’admiració i aprofundint el respecte. T’he sigut fidel davant els infidels i lleial quan no et quedaven lleialtats. Bel•ligerant amb els teus enemics encara que no fossin els meus i ara, per estranyes raons, si que ho són. Lleial en tot i per damunt de tot. I fidel, fidel fins el moll de l’os, amb aquella fidelitat del que et desitja el millor dels móns possibles, malgrat que el teu món, ara, sigui un altre en el que jo no hi tinc lloc.
dilluns, 20 de juny del 2011
La imatge del Porto
Les coses no són perquè sí. Sempre hi ha un motiu, una explicació que fa més fàcil entendre perquè passa el que passa. Si heu tingut la sort de seguir el torneig infantil de Leon, torneig que ha guanyat el Barça, haureu pogut veure quina és l’escola del Porto. Quina és la seva manera de ser i la seva manera d’actuar i entendreu moltes coses de les que darrerament estan succeint. A la semifinal celebrada el passat dissabte, el segon entrenador (per anomenar-lo d’alguna manera) del Porto va ser expulsat per intentar agredir a l’entrenador de l’Atletico de Madrid i, a la final, davant del Barça, va ser el primer entrenador (per anomenar-lo d’alguna manera) el que també va ser expulsat, aquest cop per insultar greument a l’àrbitre. Però no va acabar aquí la cosa, seguint l’exemple dels seus entrenadors i la seva pedagogia esportiva, el propi capità de l’equip també va ser expulsat amb vermella directa per una entrada violenta sense cap sentit ni justificació (estem parlant de nens de 12/13 anys). El Porto ha tingut un comportament vorejant la delinqüència i la seva imatge ha estat absolutament lamentable. Tenint en compte que Mourinho va començar la seva carrera al Porto, no tinc clar, si el Porto es comporta així per imitació del mestre o bé Mourinho va “aprendre” tot el que sap en la manera de fer de l’equip portuguès. Sigui com sigui, la cosa quadra. Mourinho i el Porto, el Porto i Mourinho, són estelles de la mateixa fusta. No hi ha casualitats, només causalitats.
Les coses no són perquè sí. Sempre hi ha un motiu, una explicació que fa més fàcil entendre perquè passa el que passa. Si heu tingut la sort de seguir el torneig infantil de Leon, torneig que ha guanyat el Barça, haureu pogut veure quina és l’escola del Porto. Quina és la seva manera de ser i la seva manera d’actuar i entendreu moltes coses de les que darrerament estan succeint. A la semifinal celebrada el passat dissabte, el segon entrenador (per anomenar-lo d’alguna manera) del Porto va ser expulsat per intentar agredir a l’entrenador de l’Atletico de Madrid i, a la final, davant del Barça, va ser el primer entrenador (per anomenar-lo d’alguna manera) el que també va ser expulsat, aquest cop per insultar greument a l’àrbitre. Però no va acabar aquí la cosa, seguint l’exemple dels seus entrenadors i la seva pedagogia esportiva, el propi capità de l’equip també va ser expulsat amb vermella directa per una entrada violenta sense cap sentit ni justificació (estem parlant de nens de 12/13 anys). El Porto ha tingut un comportament vorejant la delinqüència i la seva imatge ha estat absolutament lamentable. Tenint en compte que Mourinho va començar la seva carrera al Porto, no tinc clar, si el Porto es comporta així per imitació del mestre o bé Mourinho va “aprendre” tot el que sap en la manera de fer de l’equip portuguès. Sigui com sigui, la cosa quadra. Mourinho i el Porto, el Porto i Mourinho, són estelles de la mateixa fusta. No hi ha casualitats, només causalitats.
diumenge, 19 de juny del 2011
Massa pa per a tan poc formatge
Des de que Alex Isern va pujar al Primer Equip del CE Europa, cap altre jugador format a la casa ho ha fet. No val el cas de Josu, que va ser un peatge emocional per tranquil•litzar consciències i donar una determinada imatge que no es corresponia a la realitat. Una decisió estratègica per aguantar un discurs de pedrera en el que ni els propis responsables hi creien. El resultat? Tothom el coneix: cap a Masnou que hi falta gent. El que es ven com un dels millors futbol base del nostre país, incapaç d’aportar ni un sol jugador al Primer Equip en els quatre darrers anys. Ni jugadors, ni tècnics. S’ha anat a buscar fora el pa que no es tenia a casa. O bé el futbol base no dóna jugadors amb la qualitat suficient per fer el salt al Primer Equip o bé, els dóna, però no es confia en ells. En el primer cas, caldria que s’ho fessin mirar. Com una estructura amb tants recursos, econòmics i humans, és incapaç de treure un sol jugador aprofitable en tot aquests anys? Incompetència? Igual és que alguna cosa falla, però ja va bé que falli. I en el segon cas, encara pitjor. Perquè cal tot aquest muntatge si no es pensa, o no es vol, aprofitar? Perquè s’enganya a la gent amb un futur que no existeix? Massa pa per a tan poc formatge.
Des de que Alex Isern va pujar al Primer Equip del CE Europa, cap altre jugador format a la casa ho ha fet. No val el cas de Josu, que va ser un peatge emocional per tranquil•litzar consciències i donar una determinada imatge que no es corresponia a la realitat. Una decisió estratègica per aguantar un discurs de pedrera en el que ni els propis responsables hi creien. El resultat? Tothom el coneix: cap a Masnou que hi falta gent. El que es ven com un dels millors futbol base del nostre país, incapaç d’aportar ni un sol jugador al Primer Equip en els quatre darrers anys. Ni jugadors, ni tècnics. S’ha anat a buscar fora el pa que no es tenia a casa. O bé el futbol base no dóna jugadors amb la qualitat suficient per fer el salt al Primer Equip o bé, els dóna, però no es confia en ells. En el primer cas, caldria que s’ho fessin mirar. Com una estructura amb tants recursos, econòmics i humans, és incapaç de treure un sol jugador aprofitable en tot aquests anys? Incompetència? Igual és que alguna cosa falla, però ja va bé que falli. I en el segon cas, encara pitjor. Perquè cal tot aquest muntatge si no es pensa, o no es vol, aprofitar? Perquè s’enganya a la gent amb un futur que no existeix? Massa pa per a tan poc formatge.
dissabte, 18 de juny del 2011
Caiguts del cel
Politics arribant al Parlament en helicòpter. Politics trencant el bloqueig per l’aire. Politics a prop dels núvols on hi viuen molts d’ells. Politics sobrevolant la indignació sense contaminar-se. Politics per damunt dels mortals i de la seva realitat incòmoda. Politics amb ales, indignats amb la infanteria. Politics egocèntrics debaten acaloradament sobre uns fets lamentables, però sense preguntar-se com i perquè s’han arribat a produir. Politics que s’escandalitzen pel que passa, però són incapaços de fer un anàlisi rigorós del perquè passa i de qui és la responsabilitat. Perquè sorgeixen els violents? Com s’hi fan? Perquè s’arriba a una situació de violència? Perquè els violents hi troben el terreny abonat? Els que tenen actituds i comportament violents, neixen així o s’hi tornen amb el temps? Tenen alguna responsabilitat els governs, en particular, i els politics, en general, en la creació d’un marc de crisi que afavoreix l’aparició dels violents i la violència? Tota violència és i ha de ser condemnada, però tant com allò que la genera. El que veiem no és el problema, és la conseqüència del problema. Busquem l’origen, trobem l’origen i apliquem la solució.
Politics arribant al Parlament en helicòpter. Politics trencant el bloqueig per l’aire. Politics a prop dels núvols on hi viuen molts d’ells. Politics sobrevolant la indignació sense contaminar-se. Politics per damunt dels mortals i de la seva realitat incòmoda. Politics amb ales, indignats amb la infanteria. Politics egocèntrics debaten acaloradament sobre uns fets lamentables, però sense preguntar-se com i perquè s’han arribat a produir. Politics que s’escandalitzen pel que passa, però són incapaços de fer un anàlisi rigorós del perquè passa i de qui és la responsabilitat. Perquè sorgeixen els violents? Com s’hi fan? Perquè s’arriba a una situació de violència? Perquè els violents hi troben el terreny abonat? Els que tenen actituds i comportament violents, neixen així o s’hi tornen amb el temps? Tenen alguna responsabilitat els governs, en particular, i els politics, en general, en la creació d’un marc de crisi que afavoreix l’aparició dels violents i la violència? Tota violència és i ha de ser condemnada, però tant com allò que la genera. El que veiem no és el problema, és la conseqüència del problema. Busquem l’origen, trobem l’origen i apliquem la solució.
divendres, 17 de juny del 2011
Demà ja no cal que tornis
Aviat farà un any de la meva sortida forçada de la directiva del CE Europa i encara avui, rebo correus com aquest:
Bon dia Pep,
Les últimes notícies de l'Europa és que al meu fill l'han fet fora, juntament amb una quants nanos més que han treballat tant o més que ell. Incongruència, injustícia i manca d'escrúpols. És com jo ho veig. Sempre expliques al teu fill que amb l'esforç , la perseverança i el companyerisme pots arribar on vulguis, i ara? Com li justifico el que li han fet? Un entrenador que no ha sabut calibrar a tothom pel mateix raser, no ha sigut prou valent per dir les coses pel seu nom. La covardia, la hipocresia i l’egoisme han tingut més pes que l'honestedat, la sinceritat i la valentia. Tanquem un capítol per obrir-ne un altre, amb ferides que ens fan aprendre per l’egoisme aliè.
Una abraçada.
El cert és que la distància i el temps endolceixen els records. Es difuminen els contorns, es filtra la bilis i les sotragades acabant semblant suaus balancejos . Per tant, se’m fa difícil copsar tot el cabreig que, segur, hi ha d’haver al darrera d’aquest escrit. Voldria empatitzar amb la seva ànima ferida, fer-me meves les seves desventures, però no puc. No hi ha dubte que és una situació tremendament incòmoda, i us ho dic amb coneixement, no de causa, sinó de moltes causes viscudes en pròpia pell. Causes angoixants que he compartit i he patit. No hi ha moment més dolorós que comunicar-li a un noi/a (i a la seva família) que allò que vol, no pot ser; que haurà de deixar de fer el que més li agrada en el Club on ha crescut esportivament ( també com a persona) i buscar-se la vida en altres indrets. Però així és la vida. No podem romandre sempre en el mateix lloc (i tampoc cal) i els canvis, no només són bons, sinó també, absolutament necessaris. Les injustícies, o allò que subjectivament entenem com a injustícia, ens fan madurar i ser més justos. El CE Europa no és ni millor ni pitjor que altres clubs, però a vegades el seu discurs, i d’aquí ve la fractura, no es correspon amb la realitat que es practica. Però no us inquieteu, tota crisi és una oportunitat, només cal fer-ne una bona lectura i interpretar-la en positiu. No us preocupeu tant pel que deixeu i prepareu-vos per gaudir totes les possibilitats que se us obren. Hi ha vida més enllà del CE Europa i us sorprendrà lo estimulant que pot arribar a ser.
Aviat farà un any de la meva sortida forçada de la directiva del CE Europa i encara avui, rebo correus com aquest:
Bon dia Pep,
Les últimes notícies de l'Europa és que al meu fill l'han fet fora, juntament amb una quants nanos més que han treballat tant o més que ell. Incongruència, injustícia i manca d'escrúpols. És com jo ho veig. Sempre expliques al teu fill que amb l'esforç , la perseverança i el companyerisme pots arribar on vulguis, i ara? Com li justifico el que li han fet? Un entrenador que no ha sabut calibrar a tothom pel mateix raser, no ha sigut prou valent per dir les coses pel seu nom. La covardia, la hipocresia i l’egoisme han tingut més pes que l'honestedat, la sinceritat i la valentia. Tanquem un capítol per obrir-ne un altre, amb ferides que ens fan aprendre per l’egoisme aliè.
Una abraçada.
El cert és que la distància i el temps endolceixen els records. Es difuminen els contorns, es filtra la bilis i les sotragades acabant semblant suaus balancejos . Per tant, se’m fa difícil copsar tot el cabreig que, segur, hi ha d’haver al darrera d’aquest escrit. Voldria empatitzar amb la seva ànima ferida, fer-me meves les seves desventures, però no puc. No hi ha dubte que és una situació tremendament incòmoda, i us ho dic amb coneixement, no de causa, sinó de moltes causes viscudes en pròpia pell. Causes angoixants que he compartit i he patit. No hi ha moment més dolorós que comunicar-li a un noi/a (i a la seva família) que allò que vol, no pot ser; que haurà de deixar de fer el que més li agrada en el Club on ha crescut esportivament ( també com a persona) i buscar-se la vida en altres indrets. Però així és la vida. No podem romandre sempre en el mateix lloc (i tampoc cal) i els canvis, no només són bons, sinó també, absolutament necessaris. Les injustícies, o allò que subjectivament entenem com a injustícia, ens fan madurar i ser més justos. El CE Europa no és ni millor ni pitjor que altres clubs, però a vegades el seu discurs, i d’aquí ve la fractura, no es correspon amb la realitat que es practica. Però no us inquieteu, tota crisi és una oportunitat, només cal fer-ne una bona lectura i interpretar-la en positiu. No us preocupeu tant pel que deixeu i prepareu-vos per gaudir totes les possibilitats que se us obren. Hi ha vida més enllà del CE Europa i us sorprendrà lo estimulant que pot arribar a ser.
dijous, 16 de juny del 2011
El declivi de l’imperi
Si el Madrid fos, posem pel cas, el Rayo Vallecano, el fet de guanyar la copa del rei seria extraordinari i el balanç de la temporada, un èxit. Però el Madrid no és el Rayo i sí, un dels Clubs més rics del món amb una despesa econòmica ratllant la indecència. Invertir 600 milions d’euros per aconseguir una copa del rei, com a únic títol en les tres últimes temporades, és una ruïna i, a ulls de tothom, un mal negoci. I no només el futbol està immers en aquest panorama desolador, el basquet, amb una inversió proporcionalment més gran, ha estat un fracàs absolut d’aquells que fan època. Són molts anys sense un títol que portar a les seves vitrines i, a més, amb una sensació de ridícul de l’alçada d’un campanar. El futbol base, per la seva part, fa aigües per totes bandes i el mateix Club, obert en canal, sembla un desconcertat Titànic a la deriva. De l’imperi de la galàxia, feta a cop de talonari, s’ha passat, en poc temps, al declivi de l’imperi. A les derrotes esportives s’hi afegeix ara la pèrdua de valors i, amb ella, l’aparició d’un escenari histèric, on les formes, el respecte i l’ètica n’estan excloses. L’imperi ha perdut el rumb i, sense brúixola, res fa preveure que la cosa es redreci. El balanç anual del Club no pot ser més cruent, un sol títol entre totes les seccions, mentre el seu rival directe en porta 15 en la mateixa Temporada. Demolidor. Dóna la sensació que, a la casa blanca, tot és façana, un enorme decorat cinematogràfic amb lluentors i oripells i que al darrera no hi ha res, només una copa trencada i un àrid i polsós desert sobre el que cau un sol de justícia. Un enorme sol blau amb ribets grana.
Si el Madrid fos, posem pel cas, el Rayo Vallecano, el fet de guanyar la copa del rei seria extraordinari i el balanç de la temporada, un èxit. Però el Madrid no és el Rayo i sí, un dels Clubs més rics del món amb una despesa econòmica ratllant la indecència. Invertir 600 milions d’euros per aconseguir una copa del rei, com a únic títol en les tres últimes temporades, és una ruïna i, a ulls de tothom, un mal negoci. I no només el futbol està immers en aquest panorama desolador, el basquet, amb una inversió proporcionalment més gran, ha estat un fracàs absolut d’aquells que fan època. Són molts anys sense un títol que portar a les seves vitrines i, a més, amb una sensació de ridícul de l’alçada d’un campanar. El futbol base, per la seva part, fa aigües per totes bandes i el mateix Club, obert en canal, sembla un desconcertat Titànic a la deriva. De l’imperi de la galàxia, feta a cop de talonari, s’ha passat, en poc temps, al declivi de l’imperi. A les derrotes esportives s’hi afegeix ara la pèrdua de valors i, amb ella, l’aparició d’un escenari histèric, on les formes, el respecte i l’ètica n’estan excloses. L’imperi ha perdut el rumb i, sense brúixola, res fa preveure que la cosa es redreci. El balanç anual del Club no pot ser més cruent, un sol títol entre totes les seccions, mentre el seu rival directe en porta 15 en la mateixa Temporada. Demolidor. Dóna la sensació que, a la casa blanca, tot és façana, un enorme decorat cinematogràfic amb lluentors i oripells i que al darrera no hi ha res, només una copa trencada i un àrid i polsós desert sobre el que cau un sol de justícia. Un enorme sol blau amb ribets grana.
dimecres, 15 de juny del 2011
Mediocritat
Més que arribar a saber, es tracta de no deixar d’aprendre. Per això has fet bé en marxar. Res a dir. Has pres la decisió correcta. T’havies convertit, sense proposar-t’ho, en el més intel•ligent de la classe i, per tant, ja poc podies aprendre. S’ha de fugir de les aules, dels claustres, de les assemblees, dels col•lectius, dels clubs, dels partits politics i de les relacions humanes que no t’aportin res. Àmbits en les que no puguis aprendre i que provoquin un estancament del que et serà difícil refer-te’n. La clau, i tu ho has entès, passa per no romandre ni un minut més de l’ estrictament necessari en llocs anodins i gens estimulants. La pregunta que ara em martelleja és: si tu no hi ets, de qui aprendran els que es queden? Quines intel•ligències substituiran la teva i si ho fan, tindran la suficient vàlua i autoritat? No vull ser malastruc, però em temo que els has deixat atrapats en un bucle de mediocritat del que no se’n sortiran.
Més que arribar a saber, es tracta de no deixar d’aprendre. Per això has fet bé en marxar. Res a dir. Has pres la decisió correcta. T’havies convertit, sense proposar-t’ho, en el més intel•ligent de la classe i, per tant, ja poc podies aprendre. S’ha de fugir de les aules, dels claustres, de les assemblees, dels col•lectius, dels clubs, dels partits politics i de les relacions humanes que no t’aportin res. Àmbits en les que no puguis aprendre i que provoquin un estancament del que et serà difícil refer-te’n. La clau, i tu ho has entès, passa per no romandre ni un minut més de l’ estrictament necessari en llocs anodins i gens estimulants. La pregunta que ara em martelleja és: si tu no hi ets, de qui aprendran els que es queden? Quines intel•ligències substituiran la teva i si ho fan, tindran la suficient vàlua i autoritat? No vull ser malastruc, però em temo que els has deixat atrapats en un bucle de mediocritat del que no se’n sortiran.
dimarts, 14 de juny del 2011
Mal de ventre
Davant la notícia que Cristiano Ronaldo està buscant equip, el madridisme s’inquieta. Perquè, tractant-se amb tota seguretat d’un rumor sense fonament, s’estén el pànic entre la parròquia blanca? Serà perquè el personal coneix bé al personatge? Serà perquè la manera de ser de Cristiano avala el rumor fins el punt de fer-lo creïble? Un individu al que només l’importa el seu futur personal i gens el del Club que li paga, és susceptible de despertar dubtes respecte a les seves decisions, al seu compromís i a la seva fidelitat. Ronaldo va anar al Madrid per diners, per ambició econòmica i no pas esportiva. Si li hagués important l’èxit esportiu, per damunt del monetari, no s’hagués mogut de Manchester on la trajectòria dels darrers anys i el projecte de futur del Club li garantien estar en el punt més alt de la competició. Un individu que ha marxat d’un Club només per diners, ho pot tornar a fer tantes vegades com vulgui i sempre que li plagui. Es tracta d’un rumor, només d’un rumor, però a Madrid hi ha una passa de gastroenteritis aguda.
Davant la notícia que Cristiano Ronaldo està buscant equip, el madridisme s’inquieta. Perquè, tractant-se amb tota seguretat d’un rumor sense fonament, s’estén el pànic entre la parròquia blanca? Serà perquè el personal coneix bé al personatge? Serà perquè la manera de ser de Cristiano avala el rumor fins el punt de fer-lo creïble? Un individu al que només l’importa el seu futur personal i gens el del Club que li paga, és susceptible de despertar dubtes respecte a les seves decisions, al seu compromís i a la seva fidelitat. Ronaldo va anar al Madrid per diners, per ambició econòmica i no pas esportiva. Si li hagués important l’èxit esportiu, per damunt del monetari, no s’hagués mogut de Manchester on la trajectòria dels darrers anys i el projecte de futur del Club li garantien estar en el punt més alt de la competició. Un individu que ha marxat d’un Club només per diners, ho pot tornar a fer tantes vegades com vulgui i sempre que li plagui. Es tracta d’un rumor, només d’un rumor, però a Madrid hi ha una passa de gastroenteritis aguda.
dilluns, 13 de juny del 2011
Sempre guanyen els mateixos
Rubalcaba s’ha desatansat. A la darrera visita a Barcelona ha acusat desinhibidament a CiU de lliurar-se als braços del PP. Es pregunta Rubalcaba, com és possible que un partit “tan català” cometi l’error de pactar amb una partit clarament espanyol i bel•ligerant amb Catalunya? Sense voler defensar els moviments tàctics dels estrategs de CiU, ni justificar les seves preses de decisions, ni valorar les seves raons morals ni l’encert o desencert de la seva aposta; no s’ha plantejat el senyor Rubalcaba que potser per a CiU, com per a molts altres catalans, no hi ha diferència entre el PP i el PSOE pel que fa al seu concepte de Catalunya? Amb el PP tots sabem, i des de fa temps, a que juguem i quines són les seves cartes. Amb el PSOE, en canvi, ho hem après massa tard. Ens han enganyat i, el més dolorós, és que ens hem deixat enganyar. Els partits espanyols, siguin del color que siguin, comparteixen la mateixa visió sobre Catalunya i el seu futur (no-futur). No hi ha matisos entre ells. Poden discutir acaloradament si han de posar un semàfor a la dreta o a l’esquerra. Si la Línia 4 del Metro ha de tenir 15 o 16 estacions. Si la bandera (la seva bandera) ha de fer 3x5 o 25x75. Però quan es tracta de Catalunya, no hi ha discrepància. Tots a una, com a Fuenteovejuna, per retallar els nostres drets fonamentals i encotillar qualsevol aspiració sobiranista. PP-PSOE són les dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda que, la llencis com la llencis, sempre cau del costat espanyol.
Rubalcaba s’ha desatansat. A la darrera visita a Barcelona ha acusat desinhibidament a CiU de lliurar-se als braços del PP. Es pregunta Rubalcaba, com és possible que un partit “tan català” cometi l’error de pactar amb una partit clarament espanyol i bel•ligerant amb Catalunya? Sense voler defensar els moviments tàctics dels estrategs de CiU, ni justificar les seves preses de decisions, ni valorar les seves raons morals ni l’encert o desencert de la seva aposta; no s’ha plantejat el senyor Rubalcaba que potser per a CiU, com per a molts altres catalans, no hi ha diferència entre el PP i el PSOE pel que fa al seu concepte de Catalunya? Amb el PP tots sabem, i des de fa temps, a que juguem i quines són les seves cartes. Amb el PSOE, en canvi, ho hem après massa tard. Ens han enganyat i, el més dolorós, és que ens hem deixat enganyar. Els partits espanyols, siguin del color que siguin, comparteixen la mateixa visió sobre Catalunya i el seu futur (no-futur). No hi ha matisos entre ells. Poden discutir acaloradament si han de posar un semàfor a la dreta o a l’esquerra. Si la Línia 4 del Metro ha de tenir 15 o 16 estacions. Si la bandera (la seva bandera) ha de fer 3x5 o 25x75. Però quan es tracta de Catalunya, no hi ha discrepància. Tots a una, com a Fuenteovejuna, per retallar els nostres drets fonamentals i encotillar qualsevol aspiració sobiranista. PP-PSOE són les dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda que, la llencis com la llencis, sempre cau del costat espanyol.
diumenge, 12 de juny del 2011
Més que un equip
Ser un Club, està per damunt de ser un equip. Ser un Club, és el conjunt d’equips que l’integren i el representen. Ser un gran Club, és la suma de totes les sensibilitats que hi conviuen i la manera col•lectiva d’expressar-les. El Barça és, sense cap mena de dubte, el millor Club del món. Possiblement no el més ric, però, indubtablement, el més gran. La seva magnitud no es pot qüestionar, està contrastada i és objectivament visible. En futbol excel•leix, davant els ulls esbatanats del món intel•ligent. Als resultats, a la inequívoca realitat dels resultats, hi afegeix la prodigiosa manera de com aconseguir-los. Bellesa en la forma i estadística per a la Història. Però el primer equip no és flor d’un dia, ni fruit de la improvisació, ni està sol en la seva travessia. És el resultat del treball col•lectiu i d’una solvent base que creix i empenta. El Barça B ha quedat tercer a 2-A, la millor classificació de la seva història. I els juvenils, cadets, infantils,...tots campions de les seves respectives categories, amb la cirereta del campionat d’Espanya aconseguit pel Juvenil A davant el Real Madrid. Handbol, Basquet, Futbol sala, Hoquei, Atletisme,...seccions amb un alt nivell competitiu i amb resultats excel•lents. Seccions, totes elles a l’elit i que són un clar exemple de la pluralitat, complexitat i força del Club més gran del món.
Ser un Club, està per damunt de ser un equip. Ser un Club, és el conjunt d’equips que l’integren i el representen. Ser un gran Club, és la suma de totes les sensibilitats que hi conviuen i la manera col•lectiva d’expressar-les. El Barça és, sense cap mena de dubte, el millor Club del món. Possiblement no el més ric, però, indubtablement, el més gran. La seva magnitud no es pot qüestionar, està contrastada i és objectivament visible. En futbol excel•leix, davant els ulls esbatanats del món intel•ligent. Als resultats, a la inequívoca realitat dels resultats, hi afegeix la prodigiosa manera de com aconseguir-los. Bellesa en la forma i estadística per a la Història. Però el primer equip no és flor d’un dia, ni fruit de la improvisació, ni està sol en la seva travessia. És el resultat del treball col•lectiu i d’una solvent base que creix i empenta. El Barça B ha quedat tercer a 2-A, la millor classificació de la seva història. I els juvenils, cadets, infantils,...tots campions de les seves respectives categories, amb la cirereta del campionat d’Espanya aconseguit pel Juvenil A davant el Real Madrid. Handbol, Basquet, Futbol sala, Hoquei, Atletisme,...seccions amb un alt nivell competitiu i amb resultats excel•lents. Seccions, totes elles a l’elit i que són un clar exemple de la pluralitat, complexitat i força del Club més gran del món.
dissabte, 11 de juny del 2011
Equidistància
“Salva’m de l’odi del meu patró, però també del seu amor”
Griboiédov
No és aconsellable fer-se enemics entre els poderosos perquè no en trauràs res de bo. La confrontació sempre dóna problemes i més quan l’antagonista té una situació de privilegi des d’on esplaiar-se en el xoc. Els enfrontaments desiguals sempre acostumen a caure del mateix costat i no és precisament el costat dels dèbils. Salva’m del seu odi, però també del seu amor. No deixis que el patró et capti o t’abdueixi. No et deixis seduir pel poderós perquè acabaràs liquat dins del seu cercle. Neutralitzat pels cants de sirena i vençut per la seva lluminosa coreografia. Preserva’t del poder i del poderós i de la llavor corrupta que en el seu interior germina. Allunya’t de les seves atencions que et faran dòcil i servil. Persevera en l’equidistància i la independència d’opinió. Que el teu esperit crític no es deixi afalagar i que el poderós escolti nítidament la teva veu insubornable.
“Salva’m de l’odi del meu patró, però també del seu amor”
Griboiédov
No és aconsellable fer-se enemics entre els poderosos perquè no en trauràs res de bo. La confrontació sempre dóna problemes i més quan l’antagonista té una situació de privilegi des d’on esplaiar-se en el xoc. Els enfrontaments desiguals sempre acostumen a caure del mateix costat i no és precisament el costat dels dèbils. Salva’m del seu odi, però també del seu amor. No deixis que el patró et capti o t’abdueixi. No et deixis seduir pel poderós perquè acabaràs liquat dins del seu cercle. Neutralitzat pels cants de sirena i vençut per la seva lluminosa coreografia. Preserva’t del poder i del poderós i de la llavor corrupta que en el seu interior germina. Allunya’t de les seves atencions que et faran dòcil i servil. Persevera en l’equidistància i la independència d’opinió. Que el teu esperit crític no es deixi afalagar i que el poderós escolti nítidament la teva veu insubornable.
divendres, 10 de juny del 2011
Beisbol
No hi ha hagut mai a Espanya tants defensors del Beisbol com ara. Tot ha estat, per part del Barça, anunciar que desmantellava la secció i han aparegut beisbolistes de sota les pedres. Socis, periodistes i públic en general s’han estripat les vestidures per un esport que no sabien ni que existia i, encara menys, que el propi Barça tingués una secció. On estava fa tres mesos tota aquesta gent que ara s’escandalitza pel tancament d’una activitat que mai els hi ha interessat? Perquè ara és tan important el beisbol i la setmana passada no? Fa pena, veritable pena, veure periodistes indignats demanant explicacions sobre la supressió d’una secció de la que mai han vist un partit en directe. Algú em pot dir on es feien els partits de beisbol del Barça? Una mica de coherència i menys hipocresia. Si realment us importa l’esport que defenseu, defenseu-lo quan toca i ompliu els camps, perquè no hi hagi motius ni arguments per desfer-se’n. Feu rendible el beisbol i no li mancaran ni recursos ni pretendents.
No hi ha hagut mai a Espanya tants defensors del Beisbol com ara. Tot ha estat, per part del Barça, anunciar que desmantellava la secció i han aparegut beisbolistes de sota les pedres. Socis, periodistes i públic en general s’han estripat les vestidures per un esport que no sabien ni que existia i, encara menys, que el propi Barça tingués una secció. On estava fa tres mesos tota aquesta gent que ara s’escandalitza pel tancament d’una activitat que mai els hi ha interessat? Perquè ara és tan important el beisbol i la setmana passada no? Fa pena, veritable pena, veure periodistes indignats demanant explicacions sobre la supressió d’una secció de la que mai han vist un partit en directe. Algú em pot dir on es feien els partits de beisbol del Barça? Una mica de coherència i menys hipocresia. Si realment us importa l’esport que defenseu, defenseu-lo quan toca i ompliu els camps, perquè no hi hagi motius ni arguments per desfer-se’n. Feu rendible el beisbol i no li mancaran ni recursos ni pretendents.
dijous, 9 de juny del 2011
Qui ens protegeix de la policia?
Se suposa que els Mossos d’Esquadra, com qualsevol altre cos policial, reben una preparació per poder fer front a situacions, diguem-ne compromeses, i que tenen la capacitat de controlar les emocions en tot moment. Se suposa que tenen un nivell més alt d’autocontrol que la majoria de mortals i, en conseqüència, poden donar una resposta més serena davant suposades provocacions. Tenen, ho han de tenir, perquè per això s’han preparat, la capacitat d’actuar amb una resposta proporcionada i ajustada a llei. Perquè doncs, el que hauria de ser, no és? Perquè els Mossos d’Esquadra van actuar a la Plaça de Catalunya amb una violència desproporcionada contra persones no violentes, assegudes al terra amb actitud pacifica i armades només amb les seves mans tacades de sang amb les que es protegien dels cops salvatges d’uns agressors embogits? Com s’entén que individus preparats per preservar l’ordre siguin els causants del desordre i els agents del caos? Qui i com pot justificar l’atac armat a persones desarmades? Els Mossos, per la preparació que reben i els diners que ens costen, han d’estar en condicions de no deixar-se portar pel pànic ni la ira i han de mantenir el control en tot moment i en qualsevol situació. Si els Mossos són incapaços d’atendre la seva responsabilitat, estem perduts. El sistema ha entrat en fallida i algú en té la culpa.
Se suposa que els Mossos d’Esquadra, com qualsevol altre cos policial, reben una preparació per poder fer front a situacions, diguem-ne compromeses, i que tenen la capacitat de controlar les emocions en tot moment. Se suposa que tenen un nivell més alt d’autocontrol que la majoria de mortals i, en conseqüència, poden donar una resposta més serena davant suposades provocacions. Tenen, ho han de tenir, perquè per això s’han preparat, la capacitat d’actuar amb una resposta proporcionada i ajustada a llei. Perquè doncs, el que hauria de ser, no és? Perquè els Mossos d’Esquadra van actuar a la Plaça de Catalunya amb una violència desproporcionada contra persones no violentes, assegudes al terra amb actitud pacifica i armades només amb les seves mans tacades de sang amb les que es protegien dels cops salvatges d’uns agressors embogits? Com s’entén que individus preparats per preservar l’ordre siguin els causants del desordre i els agents del caos? Qui i com pot justificar l’atac armat a persones desarmades? Els Mossos, per la preparació que reben i els diners que ens costen, han d’estar en condicions de no deixar-se portar pel pànic ni la ira i han de mantenir el control en tot moment i en qualsevol situació. Si els Mossos són incapaços d’atendre la seva responsabilitat, estem perduts. El sistema ha entrat en fallida i algú en té la culpa.
dimecres, 8 de juny del 2011
Climent
Un altre món és possible
Si el CE Europa és més gran, en valors absoluts, que ara fa quatre anys, tu, amic Climent, en tens part de culpa. No tota, evidentment, seria caure en l’exageració que tan poc t’agrada. Però no pots defugir la teva quota de responsabilitat i més, quan has participat en l’àmbit del Club que més i millor ha crescut. El Futbol Base està en un moment esplèndid i tu has estat un dels actors/autors d’aquest renaixement. Has col•laborat silenciosament, com acostumes a fer les coses, en el procés de formació d’aquesta esplèndida realitat i has aguantat torres de 5 pisos sobre les teves espatlles prodigioses. Has viscut moltes i variades tempestes que has ofegat en un modest got d’aigua i has tingut la capacitat intuïtiva de trobar sempre el camí correcte, la sortida del túnel. Equilibri, seny, disponibilitat, intel•ligència emocional,...qualitats a granel i gratuïtes per a un Europa que les ha degustat.
Has estat un home fàcil, en el sentit més ample i profund de la paraula, no la d’home, sinó la de fàcil. Sempre ho has fet tot fàcil, ho has vist fàcil i ens ho has posat fàcil. Un enorme facilitador davant del qual a un només li queda treure’s el barret.
En fi, Climent, només volia afegir-me a l’allau de missatges d’agraïment que hauràs rebut aquests dies. Estic segur que el Presi, els directius i ex-directius, els coordinadors, el personal del Club i, en general, totes aquelles persones que han pogut gaudir-te, t’hauran donat les gràcies per tot el que has fet per l’Europa. La teva tasca ha estat vocacional i altruista, però amb això de vegades, i ho sabem molt bé, no n’hi ha prou, i tu que ho vas entendre des de bon principi, ho has brodat. S’ha acabat el partit amb el regust amarg dels finals inesperats i la sensació que et mereixies la pròrroga. Has guanyat i l’Europa, l’Europa, ha tornat a perdre. Climent, company, amic, fes-me saber on penses passar els propers anys de la teva exemplar vida, quin nou projecte ajudaràs a aixecar, que ho vindré a veure perquè estic segur que s’ho valdrà. Salut i gràcies.
Un altre món és possible
Si el CE Europa és més gran, en valors absoluts, que ara fa quatre anys, tu, amic Climent, en tens part de culpa. No tota, evidentment, seria caure en l’exageració que tan poc t’agrada. Però no pots defugir la teva quota de responsabilitat i més, quan has participat en l’àmbit del Club que més i millor ha crescut. El Futbol Base està en un moment esplèndid i tu has estat un dels actors/autors d’aquest renaixement. Has col•laborat silenciosament, com acostumes a fer les coses, en el procés de formació d’aquesta esplèndida realitat i has aguantat torres de 5 pisos sobre les teves espatlles prodigioses. Has viscut moltes i variades tempestes que has ofegat en un modest got d’aigua i has tingut la capacitat intuïtiva de trobar sempre el camí correcte, la sortida del túnel. Equilibri, seny, disponibilitat, intel•ligència emocional,...qualitats a granel i gratuïtes per a un Europa que les ha degustat.
Has estat un home fàcil, en el sentit més ample i profund de la paraula, no la d’home, sinó la de fàcil. Sempre ho has fet tot fàcil, ho has vist fàcil i ens ho has posat fàcil. Un enorme facilitador davant del qual a un només li queda treure’s el barret.
En fi, Climent, només volia afegir-me a l’allau de missatges d’agraïment que hauràs rebut aquests dies. Estic segur que el Presi, els directius i ex-directius, els coordinadors, el personal del Club i, en general, totes aquelles persones que han pogut gaudir-te, t’hauran donat les gràcies per tot el que has fet per l’Europa. La teva tasca ha estat vocacional i altruista, però amb això de vegades, i ho sabem molt bé, no n’hi ha prou, i tu que ho vas entendre des de bon principi, ho has brodat. S’ha acabat el partit amb el regust amarg dels finals inesperats i la sensació que et mereixies la pròrroga. Has guanyat i l’Europa, l’Europa, ha tornat a perdre. Climent, company, amic, fes-me saber on penses passar els propers anys de la teva exemplar vida, quin nou projecte ajudaràs a aixecar, que ho vindré a veure perquè estic segur que s’ho valdrà. Salut i gràcies.
dimarts, 7 de juny del 2011
No tot és Barça
Em diuen: en el món del futbol no tot és Barça. I tenen raó. Malauradament tenen raó. Tota la raó. Només cal veure el tracte que li dóna l’Español als seus jugadors més emblemàtics, fins el punt, de convertir la sala de premsa de Cornellà-El Prat en una delegació autòctona del mur de les lamentacions. O el Madrid, posant el Club en mans d’un arribista eixelebrat amb un egocentrisme patològic. O alguns mitjans de comunicació ocupats en campanyes de desprestigi basades en la mentida i la calúmnia. O persones aparentment normals abduïdes per un discurs pervers i trampós. O la Grama, predicant allò que no fa, venent la seva ànima al diable i prescindint dels seus actius més vàlids. El que em diuen: no tot en el món del futbol és Barça. Ni ho és, ni res que se li assembli.
Em diuen: en el món del futbol no tot és Barça. I tenen raó. Malauradament tenen raó. Tota la raó. Només cal veure el tracte que li dóna l’Español als seus jugadors més emblemàtics, fins el punt, de convertir la sala de premsa de Cornellà-El Prat en una delegació autòctona del mur de les lamentacions. O el Madrid, posant el Club en mans d’un arribista eixelebrat amb un egocentrisme patològic. O alguns mitjans de comunicació ocupats en campanyes de desprestigi basades en la mentida i la calúmnia. O persones aparentment normals abduïdes per un discurs pervers i trampós. O la Grama, predicant allò que no fa, venent la seva ànima al diable i prescindint dels seus actius més vàlids. El que em diuen: no tot en el món del futbol és Barça. Ni ho és, ni res que se li assembli.
dilluns, 6 de juny del 2011
Què bonita és Badalona?
El curiós Iceta, i curiós, no per ser un personatge encuriosit pel seu entorn, ni per despertar la curiositat en el pròxim, sinó per ser l’actor principal de curioses coreografies polítiques, ha tornat a pixar fora de test. El darrer estirabot: la brandada acusació a CiU per no col•laborar amb el PSC a Badalona i permetre que el PP faci alcalde al xenòfob Albiol. El partit del senyor Iceta que ha manat els darrers anys a Badalona i que, en conseqüència, alguna culpabilitat ha de tenir en la seva actualitat social, no es pot permetre el desvergonyiment d’eludir la seva quota de responsabilitat en el perquè, la gent de Badalona, pensa el que pensa i vota el que vota. No tot ho haurà fet bé el PSC quan la ciutadania se li ha girat en contra escandalosament permetent que, un personatge tan fosc com Albiol i unes idees com les que defensa, arribin a la casa gran d’una població que, certament, no s’ho mereix. Que el curiós Iceta assenyali amb el dit a CiU, responsabilitzant-lo de tot el mal que esdevindrà a Badalona si Albiol és Alcalde, és un exercici de cinisme polític que, si no fos perquè és Iceta l’autor, ens escandalitzaria. Les coses no arriben on arriben per generació espontània i d’això el partit del senyor Iceta en sap molt. Badalona, Castelldefels,...han arribat a aquesta lamentable situació perquè els que han pogut aturar-la no han fet o, en el pitjor dels casos, no han volgut. Albiol serà Alcalde per a vergonya de tots, també del senyor Iceta.
El curiós Iceta, i curiós, no per ser un personatge encuriosit pel seu entorn, ni per despertar la curiositat en el pròxim, sinó per ser l’actor principal de curioses coreografies polítiques, ha tornat a pixar fora de test. El darrer estirabot: la brandada acusació a CiU per no col•laborar amb el PSC a Badalona i permetre que el PP faci alcalde al xenòfob Albiol. El partit del senyor Iceta que ha manat els darrers anys a Badalona i que, en conseqüència, alguna culpabilitat ha de tenir en la seva actualitat social, no es pot permetre el desvergonyiment d’eludir la seva quota de responsabilitat en el perquè, la gent de Badalona, pensa el que pensa i vota el que vota. No tot ho haurà fet bé el PSC quan la ciutadania se li ha girat en contra escandalosament permetent que, un personatge tan fosc com Albiol i unes idees com les que defensa, arribin a la casa gran d’una població que, certament, no s’ho mereix. Que el curiós Iceta assenyali amb el dit a CiU, responsabilitzant-lo de tot el mal que esdevindrà a Badalona si Albiol és Alcalde, és un exercici de cinisme polític que, si no fos perquè és Iceta l’autor, ens escandalitzaria. Les coses no arriben on arriben per generació espontània i d’això el partit del senyor Iceta en sap molt. Badalona, Castelldefels,...han arribat a aquesta lamentable situació perquè els que han pogut aturar-la no han fet o, en el pitjor dels casos, no han volgut. Albiol serà Alcalde per a vergonya de tots, també del senyor Iceta.
diumenge, 5 de juny del 2011
Horitzó de llum
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
si no res no em lliga aquí
que sense tu no sé entendre
cap demà ni cap país...
Proclamo que les banderes,
símbols, pàtries i demés,
tan sols quan a tu et serveixen
me'ls estimo i me'ls faig meus.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
Lluis Llach
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
si no res no em lliga aquí
que sense tu no sé entendre
cap demà ni cap país...
Proclamo que les banderes,
símbols, pàtries i demés,
tan sols quan a tu et serveixen
me'ls estimo i me'ls faig meus.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
Lluis Llach
Campions!...I ara què?
O, com gestionarà l’èxit el CE Europa?
Juvenil C campió, Juvenil D campió, Cadet A campió, Cadet B campió, Infantil A campió,…ara només cal que l’excel•lència s’interpreti com a evidència i aquells que ho han d’entendre, així ho entenguin. Calen més proves per certificar que el futbol base funciona, malgrat la indiferència dels indolents? Servirà aquest encadenat d’èxits per a alguna cosa més que per engruixir egos i bastir discursos d’auto exaltació i cofoisme? Serà valent qui ha de ser-ho i prendrà les decisions correctes perquè els que estan treballant amb tanta dedicació i eficiència no es desencantin i acabin marxant? El bon (i esperat) moment del futbol base del CE Europa dóna arguments suficients perquè es faci el pas definitiu, el salt de qualitat, el gir de timó cap el model de Club que ens mereixem i ens representi. Una altra cosa no s’entendria i diluiria, un cop més, l’èxit dels campions i els abocaria, ens abocaria, a una frustració immerescuda i imperdonable.
O, com gestionarà l’èxit el CE Europa?
Juvenil C campió, Juvenil D campió, Cadet A campió, Cadet B campió, Infantil A campió,…ara només cal que l’excel•lència s’interpreti com a evidència i aquells que ho han d’entendre, així ho entenguin. Calen més proves per certificar que el futbol base funciona, malgrat la indiferència dels indolents? Servirà aquest encadenat d’èxits per a alguna cosa més que per engruixir egos i bastir discursos d’auto exaltació i cofoisme? Serà valent qui ha de ser-ho i prendrà les decisions correctes perquè els que estan treballant amb tanta dedicació i eficiència no es desencantin i acabin marxant? El bon (i esperat) moment del futbol base del CE Europa dóna arguments suficients perquè es faci el pas definitiu, el salt de qualitat, el gir de timó cap el model de Club que ens mereixem i ens representi. Una altra cosa no s’entendria i diluiria, un cop més, l’èxit dels campions i els abocaria, ens abocaria, a una frustració immerescuda i imperdonable.
dissabte, 4 de juny del 2011
Pau Lopez
Al mateix temps que l’Europa fitxa jugadors a cop de talonari pel Primer Equip, és incapaç de retenir els millors jugadors del seu planter. Caldria preguntar-se, perquè les perles de la base prefereixen altres Clubs amb molta menys història, massa social, ressò mediàtic,…abans que quedar-se a l’Europa on han crescut com a persones i futbolistes. Seria bo que els responsables (al menys ho haurien de ser) del Club fessin un anàlisi dels motius que porten a la presa d’aquestes decisions, cada cop més habituals, i que dessagnen l’entitat en un degoteig inexorable. La fuga de talents s’ha convertit en un clàssic de final de temporada sense que ningú sigui capaç d’aturar-la. O això, o és que realment no importa. Que el plantejament és un altre de molt diferent i que només compta el Primer Equip, tal i com algunes (i cada cop més) veus venent advertint des de fa temps. Que tot el futbol base, Escola inclosa, no és més que una lucrativa (i necessària) font d’ingressos per mantenir un equip gens representatiu, amb el 90% de jugadors vinguts de fora i que només ho fan per diners. De que serveix tota aquesta estructura si no és per nodrir el Primer Equip de jugadors fets a la casa? Pau Lopez és el darrer cas. La perla del planter marxa al Cornellà, per a escarni, un cop més, dels incompetents de sempre.
Al mateix temps que l’Europa fitxa jugadors a cop de talonari pel Primer Equip, és incapaç de retenir els millors jugadors del seu planter. Caldria preguntar-se, perquè les perles de la base prefereixen altres Clubs amb molta menys història, massa social, ressò mediàtic,…abans que quedar-se a l’Europa on han crescut com a persones i futbolistes. Seria bo que els responsables (al menys ho haurien de ser) del Club fessin un anàlisi dels motius que porten a la presa d’aquestes decisions, cada cop més habituals, i que dessagnen l’entitat en un degoteig inexorable. La fuga de talents s’ha convertit en un clàssic de final de temporada sense que ningú sigui capaç d’aturar-la. O això, o és que realment no importa. Que el plantejament és un altre de molt diferent i que només compta el Primer Equip, tal i com algunes (i cada cop més) veus venent advertint des de fa temps. Que tot el futbol base, Escola inclosa, no és més que una lucrativa (i necessària) font d’ingressos per mantenir un equip gens representatiu, amb el 90% de jugadors vinguts de fora i que només ho fan per diners. De que serveix tota aquesta estructura si no és per nodrir el Primer Equip de jugadors fets a la casa? Pau Lopez és el darrer cas. La perla del planter marxa al Cornellà, per a escarni, un cop més, dels incompetents de sempre.
divendres, 3 de juny del 2011
A qui volen enganyar?
El darrer rampell d’impotència, provinent del Madrid i el seu entorn mediàtic, no és un altre que el menysteniment de la final de Wembley, atribuint al Manchester una turpitud, ineptitud i poca qualitat que va fer extremadament senzilla la victòria del Barça. Tot per rebaixar i treure mèrits a la gesta del, per tothom, millor equip del món. Per tothom menys, evidentment, per als negacionistes de sempre. Que si el Manchester ara resulta que no té res. Que a la lliga espanyola seria quart. Que si no és un equip competitiu. Que si va ser una final descafeïnada per la poca qualitat de l’equip anglès. Que el Barça ho va tenir molt fàcil. Per acabar acostant l’aigua al seu molí, tot afirmant, desacomplexadament, que el Madrid hagués guanyat, en el cas d’arribar a la final, sense despentinar-se. Mentre el Barça fa futbol art, transformant la realitat, al Madrid no li queda una altra opció que fer futbol ficció, negant-la. La particularitat, la crua particularitat, és que la ficció no dóna títols, ni prestigi, ni satisfaccions més enllà de l’auto engany que condueix, irremeiablement, a la frustració i a l’ulcera d’estómac.
El darrer rampell d’impotència, provinent del Madrid i el seu entorn mediàtic, no és un altre que el menysteniment de la final de Wembley, atribuint al Manchester una turpitud, ineptitud i poca qualitat que va fer extremadament senzilla la victòria del Barça. Tot per rebaixar i treure mèrits a la gesta del, per tothom, millor equip del món. Per tothom menys, evidentment, per als negacionistes de sempre. Que si el Manchester ara resulta que no té res. Que a la lliga espanyola seria quart. Que si no és un equip competitiu. Que si va ser una final descafeïnada per la poca qualitat de l’equip anglès. Que el Barça ho va tenir molt fàcil. Per acabar acostant l’aigua al seu molí, tot afirmant, desacomplexadament, que el Madrid hagués guanyat, en el cas d’arribar a la final, sense despentinar-se. Mentre el Barça fa futbol art, transformant la realitat, al Madrid no li queda una altra opció que fer futbol ficció, negant-la. La particularitat, la crua particularitat, és que la ficció no dóna títols, ni prestigi, ni satisfaccions més enllà de l’auto engany que condueix, irremeiablement, a la frustració i a l’ulcera d’estómac.
dijous, 2 de juny del 2011
Principis que són finals
Poc a poc, però sense aturador, es va complint el programa. La neteja orgànica de tot allò que podia molestar l’arribada d’Angoy al Juvenil A del CE Europa. Una operació quirúrgica de precisió per desforestar un bosc incòmode. Un pla estratègic mil•limetrat per no deixar res a l’atzar o a un canvi sobtat de vent. El primer a caure, i obstacle principal, va ser Toni Cosano, l’entrenador que podia barrar-li el pas. Una home honest amb data de caducitat i culpable d’estar en el lloc i en el moment que no tocava. El segon defenestrat, Joan Pons, la persona que ha acompanyat Angoy en l’aventura del Juvenil B, posant-li el carnet d’entrenador que no tenia, fent-li la feina fosca i rentant-li la roba bruta. Un home que sabia massa i, en conseqüència, no convenia. El tercer, i de moment, últim sacrificat, ha estat Climent Boixadera, el delegat de l’actual Juvenil A i que ha ocupat el càrrec els 2 darrers anys de manera impecable. Una persona que ho ha donat tot a canvi de res, bé, de res no, d’una puntada al cul, això si, elegant i sofisticada. Els principis d’un Club que, pel que es veu, gaudeix amb els finals.
Poc a poc, però sense aturador, es va complint el programa. La neteja orgànica de tot allò que podia molestar l’arribada d’Angoy al Juvenil A del CE Europa. Una operació quirúrgica de precisió per desforestar un bosc incòmode. Un pla estratègic mil•limetrat per no deixar res a l’atzar o a un canvi sobtat de vent. El primer a caure, i obstacle principal, va ser Toni Cosano, l’entrenador que podia barrar-li el pas. Una home honest amb data de caducitat i culpable d’estar en el lloc i en el moment que no tocava. El segon defenestrat, Joan Pons, la persona que ha acompanyat Angoy en l’aventura del Juvenil B, posant-li el carnet d’entrenador que no tenia, fent-li la feina fosca i rentant-li la roba bruta. Un home que sabia massa i, en conseqüència, no convenia. El tercer, i de moment, últim sacrificat, ha estat Climent Boixadera, el delegat de l’actual Juvenil A i que ha ocupat el càrrec els 2 darrers anys de manera impecable. Una persona que ho ha donat tot a canvi de res, bé, de res no, d’una puntada al cul, això si, elegant i sofisticada. Els principis d’un Club que, pel que es veu, gaudeix amb els finals.
dimecres, 1 de juny del 2011
Felip V, Felip Puig,...fins quan?
Han hagut de passar prop de 300 anys perquè un altre Felip, Felip Puig, s’acarnissés amb Barcelona, com a les hores ho va fer el borbó de tràgic record, Felip V. Està vist que el nom pot ser si que fa la cosa i donat el comportament i el cinísme de l’actual irresponsable d’interior, no es pot tractar d’una mera coincidència. Malauradament, passen els anys, però els felips de torn persisteixen i insisteixen en fer-nos aquest món cada cop més desplaent. La vida s’està convertint, més sovint del que voldriem, en un lloc insegur per viure. I els colèrics en tenen la culpa.
Han hagut de passar prop de 300 anys perquè un altre Felip, Felip Puig, s’acarnissés amb Barcelona, com a les hores ho va fer el borbó de tràgic record, Felip V. Està vist que el nom pot ser si que fa la cosa i donat el comportament i el cinísme de l’actual irresponsable d’interior, no es pot tractar d’una mera coincidència. Malauradament, passen els anys, però els felips de torn persisteixen i insisteixen en fer-nos aquest món cada cop més desplaent. La vida s’està convertint, més sovint del que voldriem, en un lloc insegur per viure. I els colèrics en tenen la culpa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)