No paga la pena

El que no se li pot negar a Mourinho, i que ha aconseguit amb escreix, és que el seu equip se li assembli com el reflex d’un mirall. Ha fet un calc de la seva personalitat i, això, que hauria de ser una virtut amb qualsevol altre entrenador, amb ell, és un llast paralitzador. Mourinho ha fet un Madrid a la seva imatge i semblança: antipàtic, prepotent, agra, xulesc, desagradable, malcarat, ploraner...Un Madrid que és rebut amb hostilitat allà on va, perquè, quina altra manera hi ha de rebre l’enemic? S’ha especialitzat en crear-se enemics en tots i cadascun dels racons d’Espanya, quan era, justament, el seu habitat natural, còmplice i més proper. S’ho ha guanyat a pols i el rebuig que provoca no és més que el producte de la seva lamentable actitud. Tot això només és mitjanament tolerable si els resultats acompanyen. Els resultats poden servir de coartada per justificar determinades situacions mentre, aquests, siguin favorables, però, si no ho són? Quina compensació pot tenir el desafecte, si va acompanyat del fracàs?