De porcs, cendres i diamants

És pública i notòria la fama, ben merescuda, de golafres que tenen els porcs. S’ho mengen tot. Fins i tot, allò que no es pot menjar. Són d’una voracitat insaciable i sembla, en el comú dels casos, no tenir límits, si més no, límits terrenals. La seva desmesurada gola els porta al individualisme més ferotge i asocial. Matarien per un bri de pinso sense atendre a raons. Els guia l’ instint i la panxa, i no coneixen altre camí que no sigui engreixar el pap per damunt de qualsevol alternativa. Ha de ser per això, que del porc se n’aprofita tot. I de la matança se’n fa una festa, per allò de certificar els redits que donarà. És curiós que una vida tan poc edificant, una existència tan porca i poc modèlica, proporcioni tantes satisfaccions desprès del seu inevitable traspàs. És tanta la fartaneria d’aquestes besties irracionals, i és un fet bastant habitual entre pagesos avisats, que a l’hora de sacrificar-los per alguna epidèmia, es regirin les despulles en busca de tresors. Això és el que li va passar a Antoine Garé, que, a les portes de la ruïna, va trobar entre les cendres dels seus 15 porcs immolats, un inesperat i salvador feix de diamants.