Bodelaire
Els fruits del paradís

La lògica s’ha acabat imposant. I això que sembla lògic sobre el paper, no és tan normal en el món del futbol. De Bode no ha tingut rival, al menys, cap que s’hagi atrevit a donar-li rèplica en el moment i la manera que tocava. Els possibles adversaris han estat porucs (no diré covards, per no ofendre) davant l’abisme, o potser massa intel•ligents, en no voler llençar les naus, inexorablement, contra les roques. S’han estimat més no fer el ridícul davant una missió impossible i on, per al seu propi escarni, se’ls hi haguessin vist totes les misèries. És molt més còmode, sense cap mena de dubte, exercir la crítica des de posicions allunyades de qualsevol responsabilitat i esperar, pacientment, el desgast del que pren decisions. De Bode, i el seu nou equip, tindran, a partir d’ara, 6 anys per endavant per acabar de desplegar un projecte que ja ha començat a donar resultats i que, malgrat les dificultats inicials i els desencaixos emocionals, s’ha acabat per significar com un dels projectes més reeixits del panorama futbolístic del nostre país. Una bona gestió, tard o d’hora, acaba obtenint el premi que es mereix i que, honestament, es perseguia. La convicció en allò que es creu i la paciència per dur-ho a terme, són i han sigut, fonamentals en els darrers 4 anys, malgrat els paranys indiscriminats i els nombrosos cants de sirena que han intentat, sense èxit, canviar el rumb traçat. He de confessar que m’hauria agradat presentar-me a les eleccions i debatre amb l’amic De Bode sobre el bé i el mal, sobre el present i el futur de l’Europa. Sobre el molt que s’ha fet i el molt que cal fer i, encara més, de com fer-ho. Sincerament, m’hagués encantat intercanviar idees en qualsevol radio o televisió pública i que de la confrontació en guanyés l’Europa. Però no hi havia res a fer, en l’hipotètic cas de presentar-me i arribat el moment de la votació, jo també hagués votat De Bode.