El desencant
Europa A 0 – Mataró 2
Lliga Nacional Juvenil
Quan arriba el desencant? Quan vens d’una situació d’encant. Quan els senyals, tots els senyals, apuntaven en la mateixa direcció i res feia pensar que les coses es torcerien. Hom creia que, aquest cop, sí; que finalment ho aconseguiríem, que els anhels prendrien forma humana i sortiríem de pobres. No hi ha pau ni consol davant d’una il•lusió esquinçada. No hi ha resposta ni explicació mínimament racional que mitigui el desencís. No es tracta d’un mal resultat, d’un accident puntual, sinó d’una inèrcia descoratjadora. D’una discontinuïtat endèmica, adherida al moll de l’os d’un equip excessivament fràgil i vulnerable. No és un problema de tocar i tocar i tocar, com alguns demanen, per tocar i tocar i tocar, s’ha de tenir gent amb la capacitat de fer-ho i això, amic Pere, no és gens fàcil. Serà que toca molt el Manchester i va líder de la Premier, o l’Inter que va guanyar la darrera Champions, o l’Athletic de Caparrós...El futbol no és només tocar i fer-ho estètic; el futbol és un conjunt de variables que el fan imprevisible i irrestiblement atractiu. Però, i a la vista està, no n’hi ha prou amb la tècnica i l’estètica per tocar el cel, s’ha de voler tocar-lo, amb convicció, i invertir tots els actius en l’objectiu. No es poden fer les coses a mitges, fiar-ho tot a la providència i esperar que la lògica s’imposi. El rival no ho farà i esmerçarà tots els esforços en trencar el pronòstic. Al desencant s’hi arriba, però, per sort, també se’n pot sortir.
Europa A 0 – Mataró 2
Lliga Nacional Juvenil
Quan arriba el desencant? Quan vens d’una situació d’encant. Quan els senyals, tots els senyals, apuntaven en la mateixa direcció i res feia pensar que les coses es torcerien. Hom creia que, aquest cop, sí; que finalment ho aconseguiríem, que els anhels prendrien forma humana i sortiríem de pobres. No hi ha pau ni consol davant d’una il•lusió esquinçada. No hi ha resposta ni explicació mínimament racional que mitigui el desencís. No es tracta d’un mal resultat, d’un accident puntual, sinó d’una inèrcia descoratjadora. D’una discontinuïtat endèmica, adherida al moll de l’os d’un equip excessivament fràgil i vulnerable. No és un problema de tocar i tocar i tocar, com alguns demanen, per tocar i tocar i tocar, s’ha de tenir gent amb la capacitat de fer-ho i això, amic Pere, no és gens fàcil. Serà que toca molt el Manchester i va líder de la Premier, o l’Inter que va guanyar la darrera Champions, o l’Athletic de Caparrós...El futbol no és només tocar i fer-ho estètic; el futbol és un conjunt de variables que el fan imprevisible i irrestiblement atractiu. Però, i a la vista està, no n’hi ha prou amb la tècnica i l’estètica per tocar el cel, s’ha de voler tocar-lo, amb convicció, i invertir tots els actius en l’objectiu. No es poden fer les coses a mitges, fiar-ho tot a la providència i esperar que la lògica s’imposi. El rival no ho farà i esmerçarà tots els esforços en trencar el pronòstic. Al desencant s’hi arriba, però, per sort, també se’n pot sortir.
1 comentari:
creure en les persones, estimar-les, encoratjar-les, coehsionar el grup, ser fidel, ser perseverant, no fer volar coloms,.... jo no hi entenc, eh... però en Guardiola ho fa i sembla que li va força bé. A i ell també toca, toca, toca, com diu en Pere, no?
Publica un comentari a l'entrada