Tocar el cel amb la punta dels dits
dilluns, 28 de febrer del 2011
Coses que ofenen
Diuen les cròniques que el dissabte, a la segona part, es va veure el Madrid més ofensiu de la Temporada. Permeteu-me que discrepi, per a mi, el Madrid, sempre és ofensiu, rematadament ofensiu.
Mourinho es queixava amargament, que dissabte, només un equip va voler guanyar. Que el Madrid va jugar contra un porter i 10 defenses. Innocent de mi, i jo que pensava que estava parlant de la visita de l’Inter al Camp Nou l’any passat.
Desprès de queixar-se dels arbitres, del públic, de la feblesa i poca professionalitat dels equips que juguen contra el Barça, del tracte de la premsa,...el passat dissabte li va tocar als horaris. Pobre Mou, aviat se li acabaran els arguments i també les excuses.
Potser algú li hauria de recordar que, quan va jugar el mateix dia i a la mateixa hora que el Barça, li van fer 5 gols.
Diuen les cròniques que el dissabte, a la segona part, es va veure el Madrid més ofensiu de la Temporada. Permeteu-me que discrepi, per a mi, el Madrid, sempre és ofensiu, rematadament ofensiu.
Mourinho es queixava amargament, que dissabte, només un equip va voler guanyar. Que el Madrid va jugar contra un porter i 10 defenses. Innocent de mi, i jo que pensava que estava parlant de la visita de l’Inter al Camp Nou l’any passat.
Desprès de queixar-se dels arbitres, del públic, de la feblesa i poca professionalitat dels equips que juguen contra el Barça, del tracte de la premsa,...el passat dissabte li va tocar als horaris. Pobre Mou, aviat se li acabaran els arguments i també les excuses.
Potser algú li hauria de recordar que, quan va jugar el mateix dia i a la mateixa hora que el Barça, li van fer 5 gols.
diumenge, 27 de febrer del 2011
Amb l’aigua al coll
Europa A 3 – Girona 0
Lliga Nacional Juvenil
Ha de ser molt difícil jugar a futbol sota amenaça, de fet, ha de ser molt difícil fer qualsevol cosa sota amenaça. Quan el teu cap i el de la teva gent penja d’un fil. Quan els magnànims esperen pacientment la teva caiguda per donar-te el passaport. Paga la pena? Realment s’ho val? És aconsellable allargar l’agonia? Perquè la decisió ja està presa i el final sentenciat. Només és qüestió de temps que l’actual situació es despengi per la tartera. Difícil conviure en un marc de desconfiança on tot està dit i quasi tot fet. Quina lectura se’n pot fer, quan guanyar només és un accident en el camí cap l’exili? Admirable l’obstinació dels que, malgrat estar sentenciats, s’entossudeixen en fer valer la dignitat personal per damunt l’arbitrarietat. S’equivoquen els que pensen que només perd el que juga i que només d’ell és la responsabilitat última. Proposo una mirada centrípeta i un exercici d’autocrítica per mirar de compartir els errors i que la injustícia no tingui sempre els mateixos destinataris.
Europa A 3 – Girona 0
Lliga Nacional Juvenil
Ha de ser molt difícil jugar a futbol sota amenaça, de fet, ha de ser molt difícil fer qualsevol cosa sota amenaça. Quan el teu cap i el de la teva gent penja d’un fil. Quan els magnànims esperen pacientment la teva caiguda per donar-te el passaport. Paga la pena? Realment s’ho val? És aconsellable allargar l’agonia? Perquè la decisió ja està presa i el final sentenciat. Només és qüestió de temps que l’actual situació es despengi per la tartera. Difícil conviure en un marc de desconfiança on tot està dit i quasi tot fet. Quina lectura se’n pot fer, quan guanyar només és un accident en el camí cap l’exili? Admirable l’obstinació dels que, malgrat estar sentenciats, s’entossudeixen en fer valer la dignitat personal per damunt l’arbitrarietat. S’equivoquen els que pensen que només perd el que juga i que només d’ell és la responsabilitat última. Proposo una mirada centrípeta i un exercici d’autocrítica per mirar de compartir els errors i que la injustícia no tingui sempre els mateixos destinataris.
dissabte, 26 de febrer del 2011
Una merda punxada en un pal
Brillant el gag d’una merda punxada en un pal del Polònia. Brillant i molt descriptiu d’una realitat absolutament delirant. Res com l’ humor, si aquest és intel•ligent, per treure tot el suc (el que es veu i el que no es veu) a una manera de fer que, per esperpèntica i repetida, ja cansa. En Mas va a Madrid a negociar i, davant la sorpresa de ZP, no li demana cap altra cosa que una merda punxada en un pal. Aquest és el punt de partida, una vegada més, de la pertorbació espanyola. El tret de sortida per alliberar la paranoia malaltissa contra Catalunya i la seva legítima personalitat. Si Catalunya demana una merda, nosaltres, bramen les autonomies, també volem la nostra merda. Si Catalunya es mereix una merda, nosaltres en volem dos, reclama Extremadura. La bogeria espanyola ha arribat a tal extrem que ni la parodia més evident i sagnant li fa justícia. Sempre es queda curta. Espanya fa temps que ha perdut el nord (començo a dubtar que mai l’hagi tingut), i s’ha instal•lat en la mecànica de funcionar a la contra. Viu de la negació i el combat contra la diversitat. I aquesta, algú els hi hauria d’explicar, històricament, és una batalla perduda. Reclamar la merda sense criteri ni fonament, és una gran cagada.
Brillant el gag d’una merda punxada en un pal del Polònia. Brillant i molt descriptiu d’una realitat absolutament delirant. Res com l’ humor, si aquest és intel•ligent, per treure tot el suc (el que es veu i el que no es veu) a una manera de fer que, per esperpèntica i repetida, ja cansa. En Mas va a Madrid a negociar i, davant la sorpresa de ZP, no li demana cap altra cosa que una merda punxada en un pal. Aquest és el punt de partida, una vegada més, de la pertorbació espanyola. El tret de sortida per alliberar la paranoia malaltissa contra Catalunya i la seva legítima personalitat. Si Catalunya demana una merda, nosaltres, bramen les autonomies, també volem la nostra merda. Si Catalunya es mereix una merda, nosaltres en volem dos, reclama Extremadura. La bogeria espanyola ha arribat a tal extrem que ni la parodia més evident i sagnant li fa justícia. Sempre es queda curta. Espanya fa temps que ha perdut el nord (començo a dubtar que mai l’hagi tingut), i s’ha instal•lat en la mecànica de funcionar a la contra. Viu de la negació i el combat contra la diversitat. I aquesta, algú els hi hauria d’explicar, històricament, és una batalla perduda. Reclamar la merda sense criteri ni fonament, és una gran cagada.
divendres, 25 de febrer del 2011
La base paga
He sentit veus de clubs “modestos” de futbol, queixant-se, arrel del cas Jon Toral, de l’espoli, que segons ells, estan sotmesos per part del Barça. Diuen, i s’ho creuen, que és un greuge comparatiu, el fet de que el Barça rebi una compensació econòmica per part de l’Arsenal i ells no en rebin cap quan el Barça se’l s’hi endu jugadors. El cas és molt diferent, radicalment diferent. Tots els jugadors del futbol base de qualsevol equip de Catalunya paguen (rigorosament, perquè sinó van al carrer) una quota (i no gaire econòmica) per poder jugar al Club de referència. Generalment, per no dir la totalitat, es paga la roba, l’equipatge, el número de la samarreta, la bossa d’esport, la parca, les jornades de tecnificació, els campus, els stage, les revisions mèdiques, la loteria, etc, etc, etc...Els clubs no inverteixen ni un sol euro en la formació dels jugadors, ni un. Tot al contrari, el futbol base és una enorme font d’ingressos per tapar forats i invertir en aparadors insostenibles. Cap jugador de futbol base rep els serveis i les atencions que li correspondrien en funció del que li costa. En el millor dels casos, si el Barça hagués de pagar per la captació d’un jugador, hauria de rescabalar a la família que és la que ha fet la inversió econòmica i no al Club que se n’ha beneficiat (i molt) des del primer dia.
He sentit veus de clubs “modestos” de futbol, queixant-se, arrel del cas Jon Toral, de l’espoli, que segons ells, estan sotmesos per part del Barça. Diuen, i s’ho creuen, que és un greuge comparatiu, el fet de que el Barça rebi una compensació econòmica per part de l’Arsenal i ells no en rebin cap quan el Barça se’l s’hi endu jugadors. El cas és molt diferent, radicalment diferent. Tots els jugadors del futbol base de qualsevol equip de Catalunya paguen (rigorosament, perquè sinó van al carrer) una quota (i no gaire econòmica) per poder jugar al Club de referència. Generalment, per no dir la totalitat, es paga la roba, l’equipatge, el número de la samarreta, la bossa d’esport, la parca, les jornades de tecnificació, els campus, els stage, les revisions mèdiques, la loteria, etc, etc, etc...Els clubs no inverteixen ni un sol euro en la formació dels jugadors, ni un. Tot al contrari, el futbol base és una enorme font d’ingressos per tapar forats i invertir en aparadors insostenibles. Cap jugador de futbol base rep els serveis i les atencions que li correspondrien en funció del que li costa. En el millor dels casos, si el Barça hagués de pagar per la captació d’un jugador, hauria de rescabalar a la família que és la que ha fet la inversió econòmica i no al Club que se n’ha beneficiat (i molt) des del primer dia.
dijous, 24 de febrer del 2011
Jon Toral rima amb Arsenal
Jon Toral només té 16 anys i ja ha començat la seva particular muntanya russa (anglesa en el seu cas). Cadet del Barça, al que va arribar fa 4 anys, té unes immillorables condicions, tècniques i físiques, per convertir-se en un jugador important. Així ho entenia el Barça i així ho ha entès també l’Arsenal, acostumat a pescar en rius aliens i invertir fora el que s’estalvia a casa. Mantenir una pedrera amb cara i ulls val molts diners i d’això en sap molt l’Arsenal que ha trobat la formula ideal per mantenir la competitivitat aprofitant la inversió dels altres. No està gens malament no prendre riscos innecessaris i esperar pacientment que altres els prenguin per tu. Veure com creixen els futbolistes a la casa del veí i captar els que destaquin per minimitzar els errors. L’Arsenal ha pagat 350.000 euros pel canvi de residència del cadet perquè pugui jugar (amb el seu consentiment, està clar) a Londres, però aquesta quantitat segueix sent una ganga si la comparem amb el que costa mantenir una veritable estructura de futbol base per treure bons jugadors. L’Arsenal fa negoci, el Barça (encara que cobri, faltaria més) no. He pogut llegir retrets al Barça per la seva queixa i per voler cobrar per l’operació. De la mateixa manera que l’Arsenal té (tal i com està la llei) tot el dret a fer-ho (amb el consentiment de la família), el Barça té tot el dret a reclamar els drets de formació.
Jon Toral només té 16 anys i ja ha començat la seva particular muntanya russa (anglesa en el seu cas). Cadet del Barça, al que va arribar fa 4 anys, té unes immillorables condicions, tècniques i físiques, per convertir-se en un jugador important. Així ho entenia el Barça i així ho ha entès també l’Arsenal, acostumat a pescar en rius aliens i invertir fora el que s’estalvia a casa. Mantenir una pedrera amb cara i ulls val molts diners i d’això en sap molt l’Arsenal que ha trobat la formula ideal per mantenir la competitivitat aprofitant la inversió dels altres. No està gens malament no prendre riscos innecessaris i esperar pacientment que altres els prenguin per tu. Veure com creixen els futbolistes a la casa del veí i captar els que destaquin per minimitzar els errors. L’Arsenal ha pagat 350.000 euros pel canvi de residència del cadet perquè pugui jugar (amb el seu consentiment, està clar) a Londres, però aquesta quantitat segueix sent una ganga si la comparem amb el que costa mantenir una veritable estructura de futbol base per treure bons jugadors. L’Arsenal fa negoci, el Barça (encara que cobri, faltaria més) no. He pogut llegir retrets al Barça per la seva queixa i per voler cobrar per l’operació. De la mateixa manera que l’Arsenal té (tal i com està la llei) tot el dret a fer-ho (amb el consentiment de la família), el Barça té tot el dret a reclamar els drets de formació.
dimecres, 23 de febrer del 2011
Interneurones
Apassionant! Realment apassionant. No puc negar la meva debilitat davant els avenços de la ciència i de tot allò, que poc a poc, ens va plantejant. Darrerament s’ha descobert i, ja s’hi està treballant, que els brots psicòtics i l’esquizofrènia no són conseqüència de neurones malaltes, sinó de neurones poc o mal informades. Neurones que, en el seu procés de maduració no han rebut els coneixements que els hi calia per esdevenir neurones completes i, en conseqüència, pateixen un dèficit que les fa actuar desordenadament. Es veu que hi ha, en el magma cerebral, unes neurones, anomenades interneurones, encarregades d’ordenar el tràfic i fer arribar tota la informació necessària als llocs de destí. Interneurones de les que depenen, d’una manera determinant, totes les estructures mentals que som capaços de desenvolupar. Quan aquestes neurones, pel motiu que sigui, defalleixen en les seves funcions, els aspectes cognitius pateixen un dèficit difícilment recuperable que dóna com a resultat l’aparició de l’esquizofrènia i altres alteracions psíquiques. Cal, i en això comencen a treballar els experts, actuar sobre les interneurones de manera preventiva perquè totes les neurones, expectants, rebin la informació en les millors condicions possibles. Neurones informades, neurones sanes.
Apassionant! Realment apassionant. No puc negar la meva debilitat davant els avenços de la ciència i de tot allò, que poc a poc, ens va plantejant. Darrerament s’ha descobert i, ja s’hi està treballant, que els brots psicòtics i l’esquizofrènia no són conseqüència de neurones malaltes, sinó de neurones poc o mal informades. Neurones que, en el seu procés de maduració no han rebut els coneixements que els hi calia per esdevenir neurones completes i, en conseqüència, pateixen un dèficit que les fa actuar desordenadament. Es veu que hi ha, en el magma cerebral, unes neurones, anomenades interneurones, encarregades d’ordenar el tràfic i fer arribar tota la informació necessària als llocs de destí. Interneurones de les que depenen, d’una manera determinant, totes les estructures mentals que som capaços de desenvolupar. Quan aquestes neurones, pel motiu que sigui, defalleixen en les seves funcions, els aspectes cognitius pateixen un dèficit difícilment recuperable que dóna com a resultat l’aparició de l’esquizofrènia i altres alteracions psíquiques. Cal, i en això comencen a treballar els experts, actuar sobre les interneurones de manera preventiva perquè totes les neurones, expectants, rebin la informació en les millors condicions possibles. Neurones informades, neurones sanes.
dimarts, 22 de febrer del 2011
Parva que sou
"Sóc de la generació sense remuneració
i no em molesta aquesta condició ..
Què tonta que sóc.
Perquè la cosa va malament i va a continuar,
ja és una sort poder estar de pràctiques!
Què tonta que sóc ..
I em quedo pensant: quin món tan ximple
en què per ser esclau, cal estudiar ...
Sóc de la generació de "en-casa-amb-pare"
Si ja tinc de tot, per què vull més?
Què tonta que sóc ..
Fills, marit, sempre per després,
i encara tinc el cotxe per pagar ..
Què tonta que sóc ..
Sóc de la generació "per-què-em-vaig-a-queixar".
N'hi ha molt pitjor que jo a la TV.
Què tonta que sóc ..
Sóc de la generació "ja-no-aguanto-més ".
Què tonta que sóc ..
I em quedo pensant: quin món tan ximple,
en què per ser esclau, cal estudiar ....
Deolinda
"Sóc de la generació sense remuneració
i no em molesta aquesta condició ..
Què tonta que sóc.
Perquè la cosa va malament i va a continuar,
ja és una sort poder estar de pràctiques!
Què tonta que sóc ..
I em quedo pensant: quin món tan ximple
en què per ser esclau, cal estudiar ...
Sóc de la generació de "en-casa-amb-pare"
Si ja tinc de tot, per què vull més?
Què tonta que sóc ..
Fills, marit, sempre per després,
i encara tinc el cotxe per pagar ..
Què tonta que sóc ..
Sóc de la generació "per-què-em-vaig-a-queixar".
N'hi ha molt pitjor que jo a la TV.
Què tonta que sóc ..
Sóc de la generació "ja-no-aguanto-més ".
Què tonta que sóc ..
I em quedo pensant: quin món tan ximple,
en què per ser esclau, cal estudiar ....
Deolinda
I tu qui ets?
Qui ets tu per donar-me lliçons de compromís? I quan em pregunto : qui ets?, no ho faig en sentit retòric, ni figurat, ni metafòric ; ho faig, i em pots ben creure, en el sentit més literal de l’expressió, perquè en realitat, no sé qui cony ets! No t’havia vist abans, ni en els bons moments, ni tampoc en els dolents. Per no saber, no saps ni el meu nom , ni el nom dels meus amics, ni dels meus companys. Res saps del que penso, ni el que faig, ni quins somnis persegueixo. Has esperat pacientment el meu defalliment, el meu desgast i que la solitud em rosegués fins el moll de l’os. Doncs, a què ve ara la teva arenga suposadament motivadora i els teus retrets reclamant complicitat? Perquè pretens la meva adhesió sinó sé a quin bàndol pertanys, ni els interessos que serveixes? Si vas o vens, si puges o baixes? Em demanes que faci un acte de fe i et cregui, però, perquè he de creure a cegues en algú que m’és estrany? Per creure, primer t’hauria de conèixer i, desprès, t’hauries de guanyar el meu respecte. No dic que no te’l mereixis, però tampoc tinc indicis del contrari. Hauràs d’entendre que no puc fer cas del primer que arriba i, sense tenir una idea clara, o directament, cap idea de la situació, m’esventa el que li passa pel cap. Una de les coses que vaig aprendre de petit, i que he conservat amb el pas dels anys, va ser no fer cas dels desconeguts i tu, t’agradi o no, pertanys a aquesta categoria. No vull desanimar-te en la teva tasca evangelitzadora, ni esmenar-te la plana, ni treure raons a la teva guerra santa, però el que estàs fent, ho fas des de l’arbitrarietat i una total i absoluta manca d’autoritat moral. Així estan les coses.
Qui ets tu per donar-me lliçons de compromís? I quan em pregunto : qui ets?, no ho faig en sentit retòric, ni figurat, ni metafòric ; ho faig, i em pots ben creure, en el sentit més literal de l’expressió, perquè en realitat, no sé qui cony ets! No t’havia vist abans, ni en els bons moments, ni tampoc en els dolents. Per no saber, no saps ni el meu nom , ni el nom dels meus amics, ni dels meus companys. Res saps del que penso, ni el que faig, ni quins somnis persegueixo. Has esperat pacientment el meu defalliment, el meu desgast i que la solitud em rosegués fins el moll de l’os. Doncs, a què ve ara la teva arenga suposadament motivadora i els teus retrets reclamant complicitat? Perquè pretens la meva adhesió sinó sé a quin bàndol pertanys, ni els interessos que serveixes? Si vas o vens, si puges o baixes? Em demanes que faci un acte de fe i et cregui, però, perquè he de creure a cegues en algú que m’és estrany? Per creure, primer t’hauria de conèixer i, desprès, t’hauries de guanyar el meu respecte. No dic que no te’l mereixis, però tampoc tinc indicis del contrari. Hauràs d’entendre que no puc fer cas del primer que arriba i, sense tenir una idea clara, o directament, cap idea de la situació, m’esventa el que li passa pel cap. Una de les coses que vaig aprendre de petit, i que he conservat amb el pas dels anys, va ser no fer cas dels desconeguts i tu, t’agradi o no, pertanys a aquesta categoria. No vull desanimar-te en la teva tasca evangelitzadora, ni esmenar-te la plana, ni treure raons a la teva guerra santa, però el que estàs fent, ho fas des de l’arbitrarietat i una total i absoluta manca d’autoritat moral. Així estan les coses.
dilluns, 21 de febrer del 2011
L’as no
Amb la publicació de la foto manipulada, l’as no ha comés un error, l’error, coneixent el seu tarannà i la seva trajectòria, l’hagués comés no manipulant-la. Mentint fins el paroxisme i adulterant la realitat sempre en el mateix sentit i a favor dels mateixos interessos, l’as no s’ha equivocat, s’hagués equivocat si de la seva boca, millor dit de les seves pàgines, hagués sortit una veritat, una sola veritat. Intoxicant i creant un clima irrespirable que afavoreix la violència i excita els baixos instints, l’as no l’ha vessat, l’hagués vessat si un indici d’objectivitat s’hagués colat en el més profund de la seva caverna. Generant detritus i escampant-los a tort i dret per empastifar el bon nom i la feina de professionals modèlics, l’as no l’ha cagat, l’hagués cagat si una espurna de respecte s’hagués instal•lat en el seu comportament. Esborrant al jugador del Bilbao, amb intencionalitat evident, per demostrar l’indemostrable, l’as no s’ha enganyat, s’hagués enganyat, justament, no esborrant-lo. Fent joc brut, l’as no l’ha espifiat, l’hagués espifiat, pensant, només pensant, que algun dia el joc net fos una remota però possible alternativa.
Amb la publicació de la foto manipulada, l’as no ha comés un error, l’error, coneixent el seu tarannà i la seva trajectòria, l’hagués comés no manipulant-la. Mentint fins el paroxisme i adulterant la realitat sempre en el mateix sentit i a favor dels mateixos interessos, l’as no s’ha equivocat, s’hagués equivocat si de la seva boca, millor dit de les seves pàgines, hagués sortit una veritat, una sola veritat. Intoxicant i creant un clima irrespirable que afavoreix la violència i excita els baixos instints, l’as no l’ha vessat, l’hagués vessat si un indici d’objectivitat s’hagués colat en el més profund de la seva caverna. Generant detritus i escampant-los a tort i dret per empastifar el bon nom i la feina de professionals modèlics, l’as no l’ha cagat, l’hagués cagat si una espurna de respecte s’hagués instal•lat en el seu comportament. Esborrant al jugador del Bilbao, amb intencionalitat evident, per demostrar l’indemostrable, l’as no s’ha enganyat, s’hagués enganyat, justament, no esborrant-lo. Fent joc brut, l’as no l’ha espifiat, l’hagués espifiat, pensant, només pensant, que algun dia el joc net fos una remota però possible alternativa.
diumenge, 20 de febrer del 2011
Crepuscle
He deixat passar alguns dies per veure si el temps aconseguia diluir (el temps ho dilueix quasi tot) l’estupefacció que em va causar la darrera incorporació a la web del CE Europa, una columna d’opinió que, entenc, es vol diferent, amb l’aportació d’un nou punt de vista que havia de ser fresc i trencador i, en canvi, és, sense voler ofendre a ningú, la més gran acumulació de tòpics que he pogut llegir en un sol text en els darrers anys. Alba Casanovas aconsegueix, en excessives línies per dir tan poques coses, que el que es pressuposava una finestra oberta a noves perspectives, s’hagi convertit, espero que només circumstancialment, en el text més misogin que es podia concebre. Una columna que traspua ressentiment, estranyes dèries i una fràgil autoestima, amanida amb una corrua d’arguments suats i rancis. Una columna que, pel bé general, hauria de deixar de dir-se així, perquè no s’aguanta per enlloc. Apreciada Alba, sense ànim d’esmenar-te la plana, no tots els escots són vulgars, ni totes les periodistes intel•ligents.
He deixat passar alguns dies per veure si el temps aconseguia diluir (el temps ho dilueix quasi tot) l’estupefacció que em va causar la darrera incorporació a la web del CE Europa, una columna d’opinió que, entenc, es vol diferent, amb l’aportació d’un nou punt de vista que havia de ser fresc i trencador i, en canvi, és, sense voler ofendre a ningú, la més gran acumulació de tòpics que he pogut llegir en un sol text en els darrers anys. Alba Casanovas aconsegueix, en excessives línies per dir tan poques coses, que el que es pressuposava una finestra oberta a noves perspectives, s’hagi convertit, espero que només circumstancialment, en el text més misogin que es podia concebre. Una columna que traspua ressentiment, estranyes dèries i una fràgil autoestima, amanida amb una corrua d’arguments suats i rancis. Una columna que, pel bé general, hauria de deixar de dir-se així, perquè no s’aguanta per enlloc. Apreciada Alba, sense ànim d’esmenar-te la plana, no tots els escots són vulgars, ni totes les periodistes intel•ligents.
No sé com
No sé com,
però sempre t'estimaré.
Encara que altres mans
sàpien d'una pell que jo conec.
No sé com,
però sempre t'estimaré.
Encara que els teus llavis
no diguen ja el meu nom.
No sé com,
però sempre t'estimaré.
Encara que els teus fills
no siguen mai els meus.
Encara que els teus camins
són ja camins tan diferents.
No sé com,
però sempre t'estimaré.
Encara que l'única cosa nostra
serà sempre el nostre fracàs.
No sé com,
però sempre t'estimaré.
Raimon
No sé com,
però sempre t'estimaré.
Encara que altres mans
sàpien d'una pell que jo conec.
No sé com,
però sempre t'estimaré.
Encara que els teus llavis
no diguen ja el meu nom.
No sé com,
però sempre t'estimaré.
Encara que els teus fills
no siguen mai els meus.
Encara que els teus camins
són ja camins tan diferents.
No sé com,
però sempre t'estimaré.
Encara que l'única cosa nostra
serà sempre el nostre fracàs.
No sé com,
però sempre t'estimaré.
Raimon
dissabte, 19 de febrer del 2011
El càncer del futbol de base
Són els pares/mares el càncer del futbol de base? Aquesta interpretació és més habitual del que un es pot imaginar, i a força de ser repetida, ha fet forat o, si voleu, fortuna, en amplis segments del “mundillo”. Desgraciadament són pocs els que qüestionen una afirmació a la que, fonamentalment, li manca rigor i realisme. És un d’aquells tòpics desafortunats que no resisteixen el menor anàlisi científic, potser per això, no es fa. Ja li ha d’estar bé, al món del futbol formatiu, el fet de desviar l’atenció de qualsevol mal i trobar, en els pares/mares, uns “culpables” tant i tant agraïts. Ha de ser molt tranquil•litzador, davant de qualsevol desencaix o revés, orientar la brúixola cap a la grada i fer recaure sobre ella, la responsabilitat dels errors col•lectius i la desestabilització del grup. Partint de la base que, sense l’aportació determinant dels pares/mares no hi ha futbol de base, és a dir, sense nens/nenes no hi ha tema. Dons, a partir d’aquí, es poden fer totes les elucubracions que es vulguin. Fins i tot, admetent que en un grup de 20 nens/nenes hi hagi 4 pares/mares que juguin a entrenadors, siguin més o menys intervencionistes i ho trobin tot malament, només representen un 20% del conjunt i, de la mateixa manera que en qualsevol altre àmbit un 20% no és determinant per definir, etiquetar i adjectivar l’altre 80%, en el futbol també hauria de ser així. És el perill de la generalització i de fer més cas al que més crida o es significa, en detriment de la gran majoria que té una actitud més que correcta i, en alguns casos, fins i tot exemplar. Més bola al 80% i a veure si som capaços de fer lectures en positiu i assumir els errors propis.
Són els pares/mares el càncer del futbol de base? Aquesta interpretació és més habitual del que un es pot imaginar, i a força de ser repetida, ha fet forat o, si voleu, fortuna, en amplis segments del “mundillo”. Desgraciadament són pocs els que qüestionen una afirmació a la que, fonamentalment, li manca rigor i realisme. És un d’aquells tòpics desafortunats que no resisteixen el menor anàlisi científic, potser per això, no es fa. Ja li ha d’estar bé, al món del futbol formatiu, el fet de desviar l’atenció de qualsevol mal i trobar, en els pares/mares, uns “culpables” tant i tant agraïts. Ha de ser molt tranquil•litzador, davant de qualsevol desencaix o revés, orientar la brúixola cap a la grada i fer recaure sobre ella, la responsabilitat dels errors col•lectius i la desestabilització del grup. Partint de la base que, sense l’aportació determinant dels pares/mares no hi ha futbol de base, és a dir, sense nens/nenes no hi ha tema. Dons, a partir d’aquí, es poden fer totes les elucubracions que es vulguin. Fins i tot, admetent que en un grup de 20 nens/nenes hi hagi 4 pares/mares que juguin a entrenadors, siguin més o menys intervencionistes i ho trobin tot malament, només representen un 20% del conjunt i, de la mateixa manera que en qualsevol altre àmbit un 20% no és determinant per definir, etiquetar i adjectivar l’altre 80%, en el futbol també hauria de ser així. És el perill de la generalització i de fer més cas al que més crida o es significa, en detriment de la gran majoria que té una actitud més que correcta i, en alguns casos, fins i tot exemplar. Més bola al 80% i a veure si som capaços de fer lectures en positiu i assumir els errors propis.
És culpa de la proteïna
Com és que som tan diferents si venim de la mateixa proteïna? Segurament, perquè Darwin tenia raó. L’evolució de l’espècie, en particular, i de les especies, en general, és un fet irrebatible. De la mateixa manera que l’univers s’expandeix, i s’allunya, partint del mateix centre, les proteïnes han seguit el mateix procés. De la proteïna original, d’ara fa 3500 milions d’anys, que els experts anomenen carinyosament LUCA (Last Universal Common Ancestor), hem passat a aquest garbuix de proteïnes evolucionades i tan diferents en aparença, només en aparença, les unes de les altres. Tot va començar amb un ésser unicel•lular amb no més de 600 proteïnes en el seu “body”. Un ésser primari però amb el gen de l’evolució instal•lat en el seu ADN. Un ésser que és el comú denominador i el avantpassat únic de tot el que coneixem. Desprès, la pròpia mecànica evolutiva, les circumstàncies, les associacions i, perquè no, les coincidències, han fet el món tal i com el coneixem. Tots procedim de la mateixa arrel i, en canvi, tots som molt diferents. Però això no ha fet més que començar i, en el futur, seguint aquesta tendència imparable, cada cop serem més estranys i ens trobarem més lluny del centre, de l’origen i del que ara ens identifica. Qui sap l’aspecte que ens depararà el futur i cap a on ens durà la màquina evolutiva. Acceptem les diferències amb naturalitat, és, senzillament, qüestió de proteïnes.
Com és que som tan diferents si venim de la mateixa proteïna? Segurament, perquè Darwin tenia raó. L’evolució de l’espècie, en particular, i de les especies, en general, és un fet irrebatible. De la mateixa manera que l’univers s’expandeix, i s’allunya, partint del mateix centre, les proteïnes han seguit el mateix procés. De la proteïna original, d’ara fa 3500 milions d’anys, que els experts anomenen carinyosament LUCA (Last Universal Common Ancestor), hem passat a aquest garbuix de proteïnes evolucionades i tan diferents en aparença, només en aparença, les unes de les altres. Tot va començar amb un ésser unicel•lular amb no més de 600 proteïnes en el seu “body”. Un ésser primari però amb el gen de l’evolució instal•lat en el seu ADN. Un ésser que és el comú denominador i el avantpassat únic de tot el que coneixem. Desprès, la pròpia mecànica evolutiva, les circumstàncies, les associacions i, perquè no, les coincidències, han fet el món tal i com el coneixem. Tots procedim de la mateixa arrel i, en canvi, tots som molt diferents. Però això no ha fet més que començar i, en el futur, seguint aquesta tendència imparable, cada cop serem més estranys i ens trobarem més lluny del centre, de l’origen i del que ara ens identifica. Qui sap l’aspecte que ens depararà el futur i cap a on ens durà la màquina evolutiva. Acceptem les diferències amb naturalitat, és, senzillament, qüestió de proteïnes.
dijous, 17 de febrer del 2011
Camelot, la terra del caliu
Venim de Camelot. D’un temps i d’un país de llegenda on el rei ha estat l’Artur i els seus cavallers eren provisionals. Venim de Camelot, el paradís de la indefinició, on és impossible endevinar si el senescal puja o baixa. Venim de Camelot, per a alguns un gran camelo, per a d’altres, la terra de l’esperança i les oportunitats. Venim de Camelot on Lancelot, seguint la tònica de la seva estirp, es va fotre la Ginebra. Venim de Camelot, una paradoxa, on els prínceps alts són dels països baixos. Venim de Camelot, patrimoni de la Humanitat en versió masculina, on la dona està proscrita. Venim de Camelot, un recinte emmurallat, on s’han enderrocat les torres per obrir-lo al món. Venim de Camelot, un regne daurat, fins que la traïció li va restar lluentor. Venim de Camelot, on la Dama del Llac, guarda l’espasa per a aquell que se’n faci mereixedor. Venim de Camelot, un regne màgic, on Merlín està finalitzant un encanteri per desenvolupar l’electrònica de consum. Venim de Camelot, un model emergent, amb vivendes per tothom i una arquitectura sostenible. Venim de Camelot, una vila comercial amb vocació de centralitat. Venim de Camelot, un refugi universal, on trobar aixopluc i, sobretot, molt, molt caliu.
Venim de Camelot. D’un temps i d’un país de llegenda on el rei ha estat l’Artur i els seus cavallers eren provisionals. Venim de Camelot, el paradís de la indefinició, on és impossible endevinar si el senescal puja o baixa. Venim de Camelot, per a alguns un gran camelo, per a d’altres, la terra de l’esperança i les oportunitats. Venim de Camelot on Lancelot, seguint la tònica de la seva estirp, es va fotre la Ginebra. Venim de Camelot, una paradoxa, on els prínceps alts són dels països baixos. Venim de Camelot, patrimoni de la Humanitat en versió masculina, on la dona està proscrita. Venim de Camelot, un recinte emmurallat, on s’han enderrocat les torres per obrir-lo al món. Venim de Camelot, un regne daurat, fins que la traïció li va restar lluentor. Venim de Camelot, on la Dama del Llac, guarda l’espasa per a aquell que se’n faci mereixedor. Venim de Camelot, un regne màgic, on Merlín està finalitzant un encanteri per desenvolupar l’electrònica de consum. Venim de Camelot, un model emergent, amb vivendes per tothom i una arquitectura sostenible. Venim de Camelot, una vila comercial amb vocació de centralitat. Venim de Camelot, un refugi universal, on trobar aixopluc i, sobretot, molt, molt caliu.
dimecres, 16 de febrer del 2011
Tenir-ho clar
Tots els camins del món porten al cor del guerrer; ell es capbussa sense dubtar al riu de passions que sempre recorre la seva vida.
El guerrer sap que és lliure d’elegir el que desitja; pren les seves decisions amb valor, generositat i, de vegades, amb una petita dosi de bogeria.
Accepta les seves passions i en gaudeix intensament. Sap que no cal renunciar a l’entusiasme de les conquestes; elles formen part de la vida i alegren tots els que hi participen.
Però mai no perd de vista les coses duradores ni els vincles sòlids que s’han creat al llarg del temps.
Un guerrer sap distingir el que és passatger del que és definitiu.
Tots els camins del món porten al cor del guerrer; ell es capbussa sense dubtar al riu de passions que sempre recorre la seva vida.
El guerrer sap que és lliure d’elegir el que desitja; pren les seves decisions amb valor, generositat i, de vegades, amb una petita dosi de bogeria.
Accepta les seves passions i en gaudeix intensament. Sap que no cal renunciar a l’entusiasme de les conquestes; elles formen part de la vida i alegren tots els que hi participen.
Però mai no perd de vista les coses duradores ni els vincles sòlids que s’han creat al llarg del temps.
Un guerrer sap distingir el que és passatger del que és definitiu.
dimarts, 15 de febrer del 2011
Fer dissabte
Darrera l’expressió: fer dissabte; trobem aquella activitat centrada, bàsicament, en la neteja de la llar. Fer dissabte és posar la casa potes enlaire i treure la pols acumulada durant la setmana. Hi ha qui no té res més a fer i ho fa rigorosament cada dissabte i, d’altres, els que més, que ho fan quan poden o les seves activitats socials els hi permeten. El cert és que, es faci quan es faci, el fet de fer neteja es segueix anomenant, popularment, fer dissabte. Això, amb tots els matisos que considereu, és el que ha fet el CE Europa que, desprès d’acumular pols i més pols durant els darrers quatre anys, li ha arribat el moment de fer dissabte. Han mogut les cadires, han desplaçat els mobles (no tots) i han passat el plomall per les prestatgeries. Els que alguna vegada heu fet dissabte, convindreu amb mi, que sempre, vulguis o no, queda algun racó de difícil accés o, es veu tan poc, que el deixes per a un altre moment o per a un altre dissabte, sense que el conjunt de la posada al dia se’n ressenti. Temps hi haurà per fer una neteja localitzada en el cas que calgui, convingui o toqui. És inevitable, però, que en aquesta neteja a fons, en el que es pretén eliminar porqueria, hi hagi danys col•laterals. Vigileu, sobretot, si l’aspiradora que utilitzeu és una Nilfisk de gran potència, que no us passi com al meu amic Gerard que, en el seu afany de deixar net el tauler d’escacs de la sala de jocs, es va cruspir el cavall per accident, només perquè estava massa a prop de la torre.
Darrera l’expressió: fer dissabte; trobem aquella activitat centrada, bàsicament, en la neteja de la llar. Fer dissabte és posar la casa potes enlaire i treure la pols acumulada durant la setmana. Hi ha qui no té res més a fer i ho fa rigorosament cada dissabte i, d’altres, els que més, que ho fan quan poden o les seves activitats socials els hi permeten. El cert és que, es faci quan es faci, el fet de fer neteja es segueix anomenant, popularment, fer dissabte. Això, amb tots els matisos que considereu, és el que ha fet el CE Europa que, desprès d’acumular pols i més pols durant els darrers quatre anys, li ha arribat el moment de fer dissabte. Han mogut les cadires, han desplaçat els mobles (no tots) i han passat el plomall per les prestatgeries. Els que alguna vegada heu fet dissabte, convindreu amb mi, que sempre, vulguis o no, queda algun racó de difícil accés o, es veu tan poc, que el deixes per a un altre moment o per a un altre dissabte, sense que el conjunt de la posada al dia se’n ressenti. Temps hi haurà per fer una neteja localitzada en el cas que calgui, convingui o toqui. És inevitable, però, que en aquesta neteja a fons, en el que es pretén eliminar porqueria, hi hagi danys col•laterals. Vigileu, sobretot, si l’aspiradora que utilitzeu és una Nilfisk de gran potència, que no us passi com al meu amic Gerard que, en el seu afany de deixar net el tauler d’escacs de la sala de jocs, es va cruspir el cavall per accident, només perquè estava massa a prop de la torre.
dilluns, 14 de febrer del 2011
El caire que prenen les coses
Recuperant el tema de les armes i la seva decisiva importància en els canvis socials i, també, en el manteniment de situacions d’immobilisme, quan l’ immobilisme és el que convé, hem tingut un darrer exemple amb el que ha succeït a El Caire (que no a Egipte), on l’exèrcit, garant del règim, ha tingut un comportament, si més no, ambigu (sempre vetllant pels seus propis interessos), que ha acabat decantat la balança cap a l’escenari que més li convenia. Un exercit que, en un primer moment, dispara contra el poble, al que teòricament ha de servir i defensar, per acabar situant-se en una posició de còmoda neutralitat, per no comprometre la seva imatge (i el seu futur) davant l’opinió publica internacional. L’exèrcit, passi el que passi, seguirà gaudint d’una posició de privilegi i seguirà tenint la paella pel mànec. Res passarà que el exercit no vulgui que passi i l’aparent voluntat popular, no serà més que la representació d’una tolerància tutelada.
Recuperant el tema de les armes i la seva decisiva importància en els canvis socials i, també, en el manteniment de situacions d’immobilisme, quan l’ immobilisme és el que convé, hem tingut un darrer exemple amb el que ha succeït a El Caire (que no a Egipte), on l’exèrcit, garant del règim, ha tingut un comportament, si més no, ambigu (sempre vetllant pels seus propis interessos), que ha acabat decantat la balança cap a l’escenari que més li convenia. Un exercit que, en un primer moment, dispara contra el poble, al que teòricament ha de servir i defensar, per acabar situant-se en una posició de còmoda neutralitat, per no comprometre la seva imatge (i el seu futur) davant l’opinió publica internacional. L’exèrcit, passi el que passi, seguirà gaudint d’una posició de privilegi i seguirà tenint la paella pel mànec. Res passarà que el exercit no vulgui que passi i l’aparent voluntat popular, no serà més que la representació d’una tolerància tutelada.
diumenge, 13 de febrer del 2011
Que viva España!
Definitivament, els temps no estan canviant. L’Español segueix sent el millor aliat del Madrid i, un cop més, per els encara escèptics, ha quedat en evidència. Un equip amb més forats que un gruyère i un tuf a peus que tomba d’esquena, i clar, amb aquest aspecte de formatge, només és qüestió de temps que se l’acabin menjant les rates. Mediocritat a granel i mentalitat de serfs sempre disposats a estendre la catifa perquè els amos s’hi passegin. Ho tenen als gens i no hi ha res a fer. Són esclaus, viuen com esclaus i moriran com esclaus. I la grada? La grada, encantada.
Definitivament, els temps no estan canviant. L’Español segueix sent el millor aliat del Madrid i, un cop més, per els encara escèptics, ha quedat en evidència. Un equip amb més forats que un gruyère i un tuf a peus que tomba d’esquena, i clar, amb aquest aspecte de formatge, només és qüestió de temps que se l’acabin menjant les rates. Mediocritat a granel i mentalitat de serfs sempre disposats a estendre la catifa perquè els amos s’hi passegin. Ho tenen als gens i no hi ha res a fer. Són esclaus, viuen com esclaus i moriran com esclaus. I la grada? La grada, encantada.
Dies comptats
Com t’has pogut creure, durant tot aquest temps, que tenies la continuïtat assegurada, quan tothom (menys tu, està clar) sabia que tenies els dies comptats. Mira que n’arribes a ser d’ingenu. Des del teu execrable xantatge, acceptat contra natura i per no provocar un dany irreparable, se’t va posar, com als iogurts, data de caducitat: validesa fins a final de mandat. Ningú, excepte tu, podia imaginar un nou projecte que incorporés el pitjor del passat més recent, els seus vicis i les seves pràctiques gangsterils. Tu sol, et vas cavar la teva pròpia tomba i no busquis responsabilitats més enllà de la teva vehemència. Ara tindràs molt de temps per pensar i, des de la distància, hauràs de controlar el ressentiment perquè no t’acabi fent odiar el que un dia, dius, tant vas estimar. És capriciós l’atzar, ara tots dos som fora, però amb diferents matisos: jo vaig marxar perquè tu no fessis mal a l’Europa i a tu t’han fet fora perquè no seguissis fent mal a l’Europa. Qüestió de semàntica i d’altres conceptes que ignores. Bon i merescut descans, i benvingut a la terra dels anònims. Per cert, ja pots retirar els avals.
Com t’has pogut creure, durant tot aquest temps, que tenies la continuïtat assegurada, quan tothom (menys tu, està clar) sabia que tenies els dies comptats. Mira que n’arribes a ser d’ingenu. Des del teu execrable xantatge, acceptat contra natura i per no provocar un dany irreparable, se’t va posar, com als iogurts, data de caducitat: validesa fins a final de mandat. Ningú, excepte tu, podia imaginar un nou projecte que incorporés el pitjor del passat més recent, els seus vicis i les seves pràctiques gangsterils. Tu sol, et vas cavar la teva pròpia tomba i no busquis responsabilitats més enllà de la teva vehemència. Ara tindràs molt de temps per pensar i, des de la distància, hauràs de controlar el ressentiment perquè no t’acabi fent odiar el que un dia, dius, tant vas estimar. És capriciós l’atzar, ara tots dos som fora, però amb diferents matisos: jo vaig marxar perquè tu no fessis mal a l’Europa i a tu t’han fet fora perquè no seguissis fent mal a l’Europa. Qüestió de semàntica i d’altres conceptes que ignores. Bon i merescut descans, i benvingut a la terra dels anònims. Per cert, ja pots retirar els avals.
dissabte, 12 de febrer del 2011
Un suís-cidi
Acabo de llegir que, Suïssa, la Suïssa neutral, la pacifista i avançada Suïssa, és un paradís, a banda de fiscal, per als amants de les armes de foc. Un país on és legal la tinença d’armes i un dret constitucional a l’abast de tots els ciutadans. Ara s’entén que no tingui una milícia reglamentada ni disposi d’un exercit oficial. Els ciutadans són els dipositaris de la garantia nacional i en ells recau la responsabilitat de la seva defensa. Les armes, sempre les armes, són la clau de volta, el argument definitiu per assegurar una determinada situació, sigui del color que sigui. Un altre referent del imaginari col•lectiu que cau. D'ara endavant, un suís, ja no serà una exuberant tassa de xocolata calenta coronada amb deliciosa nata, sinó un personatge estrafolari amb barret de tirolès i una parabellum 9 mm apuntant-te directament al cervell.
Acabo de llegir que, Suïssa, la Suïssa neutral, la pacifista i avançada Suïssa, és un paradís, a banda de fiscal, per als amants de les armes de foc. Un país on és legal la tinença d’armes i un dret constitucional a l’abast de tots els ciutadans. Ara s’entén que no tingui una milícia reglamentada ni disposi d’un exercit oficial. Els ciutadans són els dipositaris de la garantia nacional i en ells recau la responsabilitat de la seva defensa. Les armes, sempre les armes, són la clau de volta, el argument definitiu per assegurar una determinada situació, sigui del color que sigui. Un altre referent del imaginari col•lectiu que cau. D'ara endavant, un suís, ja no serà una exuberant tassa de xocolata calenta coronada amb deliciosa nata, sinó un personatge estrafolari amb barret de tirolès i una parabellum 9 mm apuntant-te directament al cervell.
divendres, 11 de febrer del 2011
Guapos, rics i famosos
Sincerament, no em direu que no fa patxoca. Què la garbellada no ha estat d’una precisió de micròmetres. Que la nova junta del CE Europa no és per tirar coets (o encendre bengales, en versió pobre). El bo i millor de cada casa, treballant fora de casa. Colors, textures i sabors per a satisfer els ulls i els paladars més exigents, al menys, fins que els gustos canviïn. Una tela (i vaja tela!) Kandinskyana, aparentment indesxifrable, però plena de lluminositat i formes atrevides a la recerca d’un marc que la justifiqui. La solució a l’enigma desprès de l’enigma i un enigma excitant en sí mateix. Un nou 8 per omplir un buit massa ple. Guapos, rics i famosos, triats sense atzar entre la “crème de la crème” i cridats a ser, a poc que la taquilla respongui, un dels millors càstings (no confondre amb càstigs) de la Història moderna. Quin altre club de Tercera pot presumir d’una Junta d’aquest nivell i planimetria? Quantes estrelles al firmament! Amb tant glamour, espero sincerament, i no soc l’únic, un seguit d’esplèndides nits plàcides i lluminoses.
Sincerament, no em direu que no fa patxoca. Què la garbellada no ha estat d’una precisió de micròmetres. Que la nova junta del CE Europa no és per tirar coets (o encendre bengales, en versió pobre). El bo i millor de cada casa, treballant fora de casa. Colors, textures i sabors per a satisfer els ulls i els paladars més exigents, al menys, fins que els gustos canviïn. Una tela (i vaja tela!) Kandinskyana, aparentment indesxifrable, però plena de lluminositat i formes atrevides a la recerca d’un marc que la justifiqui. La solució a l’enigma desprès de l’enigma i un enigma excitant en sí mateix. Un nou 8 per omplir un buit massa ple. Guapos, rics i famosos, triats sense atzar entre la “crème de la crème” i cridats a ser, a poc que la taquilla respongui, un dels millors càstings (no confondre amb càstigs) de la Història moderna. Quin altre club de Tercera pot presumir d’una Junta d’aquest nivell i planimetria? Quantes estrelles al firmament! Amb tant glamour, espero sincerament, i no soc l’únic, un seguit d’esplèndides nits plàcides i lluminoses.
dijous, 10 de febrer del 2011
De porcs, cendres i diamants
És pública i notòria la fama, ben merescuda, de golafres que tenen els porcs. S’ho mengen tot. Fins i tot, allò que no es pot menjar. Són d’una voracitat insaciable i sembla, en el comú dels casos, no tenir límits, si més no, límits terrenals. La seva desmesurada gola els porta al individualisme més ferotge i asocial. Matarien per un bri de pinso sense atendre a raons. Els guia l’ instint i la panxa, i no coneixen altre camí que no sigui engreixar el pap per damunt de qualsevol alternativa. Ha de ser per això, que del porc se n’aprofita tot. I de la matança se’n fa una festa, per allò de certificar els redits que donarà. És curiós que una vida tan poc edificant, una existència tan porca i poc modèlica, proporcioni tantes satisfaccions desprès del seu inevitable traspàs. És tanta la fartaneria d’aquestes besties irracionals, i és un fet bastant habitual entre pagesos avisats, que a l’hora de sacrificar-los per alguna epidèmia, es regirin les despulles en busca de tresors. Això és el que li va passar a Antoine Garé, que, a les portes de la ruïna, va trobar entre les cendres dels seus 15 porcs immolats, un inesperat i salvador feix de diamants.
És pública i notòria la fama, ben merescuda, de golafres que tenen els porcs. S’ho mengen tot. Fins i tot, allò que no es pot menjar. Són d’una voracitat insaciable i sembla, en el comú dels casos, no tenir límits, si més no, límits terrenals. La seva desmesurada gola els porta al individualisme més ferotge i asocial. Matarien per un bri de pinso sense atendre a raons. Els guia l’ instint i la panxa, i no coneixen altre camí que no sigui engreixar el pap per damunt de qualsevol alternativa. Ha de ser per això, que del porc se n’aprofita tot. I de la matança se’n fa una festa, per allò de certificar els redits que donarà. És curiós que una vida tan poc edificant, una existència tan porca i poc modèlica, proporcioni tantes satisfaccions desprès del seu inevitable traspàs. És tanta la fartaneria d’aquestes besties irracionals, i és un fet bastant habitual entre pagesos avisats, que a l’hora de sacrificar-los per alguna epidèmia, es regirin les despulles en busca de tresors. Això és el que li va passar a Antoine Garé, que, a les portes de la ruïna, va trobar entre les cendres dels seus 15 porcs immolats, un inesperat i salvador feix de diamants.
dimecres, 9 de febrer del 2011
No cal demostrar res
D’ara endavant –i durant uns quants segles- l’Univers ajudarà els guerrers de la llum i boicotejarà els que tenen prejudicis.
Cal renovar l’energia de la Terra.
Les idees noves necessiten espai.
El cos i l’ànima necessiten desafiaments nous.
El futur ja és present i tots els somnis –llevat dels que impliquen prejudicis- tindran l’oportunitat de manifestar-se.
El que sigui important, perdurarà; el que sigui inútil, desapareixerà. Però el guerrer no està obligat a jutjar els somnis del pròxim i no perd el temps criticant les decisions del altres.
Per tenir fe en el seu camí, no necessita demostrar que els altres s’han equivocat de camí.
D’ara endavant –i durant uns quants segles- l’Univers ajudarà els guerrers de la llum i boicotejarà els que tenen prejudicis.
Cal renovar l’energia de la Terra.
Les idees noves necessiten espai.
El cos i l’ànima necessiten desafiaments nous.
El futur ja és present i tots els somnis –llevat dels que impliquen prejudicis- tindran l’oportunitat de manifestar-se.
El que sigui important, perdurarà; el que sigui inútil, desapareixerà. Però el guerrer no està obligat a jutjar els somnis del pròxim i no perd el temps criticant les decisions del altres.
Per tenir fe en el seu camí, no necessita demostrar que els altres s’han equivocat de camí.
dimarts, 8 de febrer del 2011
Les pelis del cinema Europa
Ara que s’acompleixen 25 anys del tancament definitiu del meu cinema d’infància, l’Europa, vull retre un sentit homenatge a algunes de les pelis que, per un o altre motiu, van deixar una petjada inesborrable en el meu inconscient.
Comença l'espectacle
Ànima en suplici
Jo vaig caminar amb un zombie
Ossessione
L'ombra d'un dubte
Els millors anys de la nostra vida
Breu trobada
Psicosi
Vertigen
Set de mal
L'increïble home minvant
Infern de covards
La invasió dels lladres de cossos
Fals culpable
Només el cel ho sap
L'home que sabia massa
Rebel sense causa
Conspiració de silenci
T'estimaré sempre
Captius del mal
Sol davant el perill
Cara d'àngel
Jocs prohibits
La llei del silenci
L'home tranquil
Ultimàtum a la terra
Pandora i l'holandès errant
Estranys en un tren
Al rojo vivo (Roent)
El tercer home
Niu d'escurçons
El fantasma i la senyora Muir
L'estratègia de l'aranya
El talp
Grup salvatge
Satyricon
La vergonya
La llavor del diable
Fins que va arribar la seva hora
Pla sinistre
El bo, el lleig i el dolent
Pierrot el boig
Repulsió
Somriures i llàgrimes
Matar un rossinyol
El gatopardo
L'apartament
Tots els homes del president
Cria corbs
La llei del més fort
Amenaça a l'ombra
El llarg adéu
El discret encant de la burgesia
El padrí
Compta amb mi
Brazil
El club dels cinc
Cazafantasmas
Estranys al paradís
El preu del poder
La força de l'afecte
Els diners
Possessió infernal
Poltergeist
Un boig va solt
Com fum se’n va
The end
Ara que s’acompleixen 25 anys del tancament definitiu del meu cinema d’infància, l’Europa, vull retre un sentit homenatge a algunes de les pelis que, per un o altre motiu, van deixar una petjada inesborrable en el meu inconscient.
Comença l'espectacle
Ànima en suplici
Jo vaig caminar amb un zombie
Ossessione
L'ombra d'un dubte
Els millors anys de la nostra vida
Breu trobada
Psicosi
Vertigen
Set de mal
L'increïble home minvant
Infern de covards
La invasió dels lladres de cossos
Fals culpable
Només el cel ho sap
L'home que sabia massa
Rebel sense causa
Conspiració de silenci
T'estimaré sempre
Captius del mal
Sol davant el perill
Cara d'àngel
Jocs prohibits
La llei del silenci
L'home tranquil
Ultimàtum a la terra
Pandora i l'holandès errant
Estranys en un tren
Al rojo vivo (Roent)
El tercer home
Niu d'escurçons
El fantasma i la senyora Muir
L'estratègia de l'aranya
El talp
Grup salvatge
Satyricon
La vergonya
La llavor del diable
Fins que va arribar la seva hora
Pla sinistre
El bo, el lleig i el dolent
Pierrot el boig
Repulsió
Somriures i llàgrimes
Matar un rossinyol
El gatopardo
L'apartament
Tots els homes del president
Cria corbs
La llei del més fort
Amenaça a l'ombra
El llarg adéu
El discret encant de la burgesia
El padrí
Compta amb mi
Brazil
El club dels cinc
Cazafantasmas
Estranys al paradís
El preu del poder
La força de l'afecte
Els diners
Possessió infernal
Poltergeist
Un boig va solt
Com fum se’n va
The end
dilluns, 7 de febrer del 2011
Una idea desgavellada
Tenim atur. Força atur. És cert que no som els únics, però això no ens pot servir d’excusa complaent, ans al contrari, hem d’aplicar una profunda i general autocrítica. Que els governs en exercici de les seves respectives responsabilitats siguin incapaços, no ja de trobar una solució, sinó ni tan sols proposar idees valentes i imaginatives per acabar amb aquesta xacra insostenible i lacerant, és un fet del que ens hauríem d’avergonyir. Allargar el subsidi és augmentar l’atur i fomentar una situació que no es pot mantenir. Tan difícil és? Se suposa que es rep un salari o una compensació econòmica per una feina realitzada. Si treballes et correspon un sou i, en sentit invers, si perceps un sou és perquè treballes. Fins aquí tot clar. Però la realitat no és aquesta. Hi ha un munt, desgraciadament, de persones que no treballen i, en canvi, reben una paga mensual. Aturats que per no fer res, cobren. Insostenible. Si els aturats reben un sou, no seria just que fessin una feina per justificar-ho? Si l’administració ocupés a tots els aturats en feines absolutament necessàries, i que ara per falta de personal no es poden fer, la cosa aniria molt millor. Reforç hospitalari, educacional, acompanyament de la gent gran, serveis socials, neteja i condicionament dels carrers, manteniment de les àrees públiques,...i així fins on la imaginació ens permeti. Sense cap cost addicional, sense cap despesa extra, no costaria ni un euro més, perquè tots els empleats ja estan cobrant actualment per no fer res. Una alternativa per no fer-ho tan feixuc, seria l’estudi, el reciclatge, la preparació continuada d’aquelles persones que es volen formar per millorar les seves expectatives, això si, obligatòriament i amb assistència presencial i continuada. Qui no vulgui entrar en aquesta dinàmica, qui s’entesti en comportaments asocials i no vulgui col•laborar en l’esforç col•lectiu ha de quedar al marge i, en conseqüència, deixar de cobrar per allò que no fa. Perquè un motor funcioni, totes les seves peces han d’estar calibrades i en perfecte estat de revista. Si no és així, el motor, més aviat a la curta que a la llarga, acabarà fent figa. Una idea desgavellada?
Tenim atur. Força atur. És cert que no som els únics, però això no ens pot servir d’excusa complaent, ans al contrari, hem d’aplicar una profunda i general autocrítica. Que els governs en exercici de les seves respectives responsabilitats siguin incapaços, no ja de trobar una solució, sinó ni tan sols proposar idees valentes i imaginatives per acabar amb aquesta xacra insostenible i lacerant, és un fet del que ens hauríem d’avergonyir. Allargar el subsidi és augmentar l’atur i fomentar una situació que no es pot mantenir. Tan difícil és? Se suposa que es rep un salari o una compensació econòmica per una feina realitzada. Si treballes et correspon un sou i, en sentit invers, si perceps un sou és perquè treballes. Fins aquí tot clar. Però la realitat no és aquesta. Hi ha un munt, desgraciadament, de persones que no treballen i, en canvi, reben una paga mensual. Aturats que per no fer res, cobren. Insostenible. Si els aturats reben un sou, no seria just que fessin una feina per justificar-ho? Si l’administració ocupés a tots els aturats en feines absolutament necessàries, i que ara per falta de personal no es poden fer, la cosa aniria molt millor. Reforç hospitalari, educacional, acompanyament de la gent gran, serveis socials, neteja i condicionament dels carrers, manteniment de les àrees públiques,...i així fins on la imaginació ens permeti. Sense cap cost addicional, sense cap despesa extra, no costaria ni un euro més, perquè tots els empleats ja estan cobrant actualment per no fer res. Una alternativa per no fer-ho tan feixuc, seria l’estudi, el reciclatge, la preparació continuada d’aquelles persones que es volen formar per millorar les seves expectatives, això si, obligatòriament i amb assistència presencial i continuada. Qui no vulgui entrar en aquesta dinàmica, qui s’entesti en comportaments asocials i no vulgui col•laborar en l’esforç col•lectiu ha de quedar al marge i, en conseqüència, deixar de cobrar per allò que no fa. Perquè un motor funcioni, totes les seves peces han d’estar calibrades i en perfecte estat de revista. Si no és així, el motor, més aviat a la curta que a la llarga, acabarà fent figa. Una idea desgavellada?
diumenge, 6 de febrer del 2011
El desencant
Europa A 0 – Mataró 2
Lliga Nacional Juvenil
Quan arriba el desencant? Quan vens d’una situació d’encant. Quan els senyals, tots els senyals, apuntaven en la mateixa direcció i res feia pensar que les coses es torcerien. Hom creia que, aquest cop, sí; que finalment ho aconseguiríem, que els anhels prendrien forma humana i sortiríem de pobres. No hi ha pau ni consol davant d’una il•lusió esquinçada. No hi ha resposta ni explicació mínimament racional que mitigui el desencís. No es tracta d’un mal resultat, d’un accident puntual, sinó d’una inèrcia descoratjadora. D’una discontinuïtat endèmica, adherida al moll de l’os d’un equip excessivament fràgil i vulnerable. No és un problema de tocar i tocar i tocar, com alguns demanen, per tocar i tocar i tocar, s’ha de tenir gent amb la capacitat de fer-ho i això, amic Pere, no és gens fàcil. Serà que toca molt el Manchester i va líder de la Premier, o l’Inter que va guanyar la darrera Champions, o l’Athletic de Caparrós...El futbol no és només tocar i fer-ho estètic; el futbol és un conjunt de variables que el fan imprevisible i irrestiblement atractiu. Però, i a la vista està, no n’hi ha prou amb la tècnica i l’estètica per tocar el cel, s’ha de voler tocar-lo, amb convicció, i invertir tots els actius en l’objectiu. No es poden fer les coses a mitges, fiar-ho tot a la providència i esperar que la lògica s’imposi. El rival no ho farà i esmerçarà tots els esforços en trencar el pronòstic. Al desencant s’hi arriba, però, per sort, també se’n pot sortir.
Europa A 0 – Mataró 2
Lliga Nacional Juvenil
Quan arriba el desencant? Quan vens d’una situació d’encant. Quan els senyals, tots els senyals, apuntaven en la mateixa direcció i res feia pensar que les coses es torcerien. Hom creia que, aquest cop, sí; que finalment ho aconseguiríem, que els anhels prendrien forma humana i sortiríem de pobres. No hi ha pau ni consol davant d’una il•lusió esquinçada. No hi ha resposta ni explicació mínimament racional que mitigui el desencís. No es tracta d’un mal resultat, d’un accident puntual, sinó d’una inèrcia descoratjadora. D’una discontinuïtat endèmica, adherida al moll de l’os d’un equip excessivament fràgil i vulnerable. No és un problema de tocar i tocar i tocar, com alguns demanen, per tocar i tocar i tocar, s’ha de tenir gent amb la capacitat de fer-ho i això, amic Pere, no és gens fàcil. Serà que toca molt el Manchester i va líder de la Premier, o l’Inter que va guanyar la darrera Champions, o l’Athletic de Caparrós...El futbol no és només tocar i fer-ho estètic; el futbol és un conjunt de variables que el fan imprevisible i irrestiblement atractiu. Però, i a la vista està, no n’hi ha prou amb la tècnica i l’estètica per tocar el cel, s’ha de voler tocar-lo, amb convicció, i invertir tots els actius en l’objectiu. No es poden fer les coses a mitges, fiar-ho tot a la providència i esperar que la lògica s’imposi. El rival no ho farà i esmerçarà tots els esforços en trencar el pronòstic. Al desencant s’hi arriba, però, per sort, també se’n pot sortir.
dissabte, 5 de febrer del 2011
Bodelaire
Els fruits del paradís
La lògica s’ha acabat imposant. I això que sembla lògic sobre el paper, no és tan normal en el món del futbol. De Bode no ha tingut rival, al menys, cap que s’hagi atrevit a donar-li rèplica en el moment i la manera que tocava. Els possibles adversaris han estat porucs (no diré covards, per no ofendre) davant l’abisme, o potser massa intel•ligents, en no voler llençar les naus, inexorablement, contra les roques. S’han estimat més no fer el ridícul davant una missió impossible i on, per al seu propi escarni, se’ls hi haguessin vist totes les misèries. És molt més còmode, sense cap mena de dubte, exercir la crítica des de posicions allunyades de qualsevol responsabilitat i esperar, pacientment, el desgast del que pren decisions. De Bode, i el seu nou equip, tindran, a partir d’ara, 6 anys per endavant per acabar de desplegar un projecte que ja ha començat a donar resultats i que, malgrat les dificultats inicials i els desencaixos emocionals, s’ha acabat per significar com un dels projectes més reeixits del panorama futbolístic del nostre país. Una bona gestió, tard o d’hora, acaba obtenint el premi que es mereix i que, honestament, es perseguia. La convicció en allò que es creu i la paciència per dur-ho a terme, són i han sigut, fonamentals en els darrers 4 anys, malgrat els paranys indiscriminats i els nombrosos cants de sirena que han intentat, sense èxit, canviar el rumb traçat. He de confessar que m’hauria agradat presentar-me a les eleccions i debatre amb l’amic De Bode sobre el bé i el mal, sobre el present i el futur de l’Europa. Sobre el molt que s’ha fet i el molt que cal fer i, encara més, de com fer-ho. Sincerament, m’hagués encantat intercanviar idees en qualsevol radio o televisió pública i que de la confrontació en guanyés l’Europa. Però no hi havia res a fer, en l’hipotètic cas de presentar-me i arribat el moment de la votació, jo també hagués votat De Bode.
Els fruits del paradís
La lògica s’ha acabat imposant. I això que sembla lògic sobre el paper, no és tan normal en el món del futbol. De Bode no ha tingut rival, al menys, cap que s’hagi atrevit a donar-li rèplica en el moment i la manera que tocava. Els possibles adversaris han estat porucs (no diré covards, per no ofendre) davant l’abisme, o potser massa intel•ligents, en no voler llençar les naus, inexorablement, contra les roques. S’han estimat més no fer el ridícul davant una missió impossible i on, per al seu propi escarni, se’ls hi haguessin vist totes les misèries. És molt més còmode, sense cap mena de dubte, exercir la crítica des de posicions allunyades de qualsevol responsabilitat i esperar, pacientment, el desgast del que pren decisions. De Bode, i el seu nou equip, tindran, a partir d’ara, 6 anys per endavant per acabar de desplegar un projecte que ja ha començat a donar resultats i que, malgrat les dificultats inicials i els desencaixos emocionals, s’ha acabat per significar com un dels projectes més reeixits del panorama futbolístic del nostre país. Una bona gestió, tard o d’hora, acaba obtenint el premi que es mereix i que, honestament, es perseguia. La convicció en allò que es creu i la paciència per dur-ho a terme, són i han sigut, fonamentals en els darrers 4 anys, malgrat els paranys indiscriminats i els nombrosos cants de sirena que han intentat, sense èxit, canviar el rumb traçat. He de confessar que m’hauria agradat presentar-me a les eleccions i debatre amb l’amic De Bode sobre el bé i el mal, sobre el present i el futur de l’Europa. Sobre el molt que s’ha fet i el molt que cal fer i, encara més, de com fer-ho. Sincerament, m’hagués encantat intercanviar idees en qualsevol radio o televisió pública i que de la confrontació en guanyés l’Europa. Però no hi havia res a fer, en l’hipotètic cas de presentar-me i arribat el moment de la votació, jo també hagués votat De Bode.
Pel gluten
Si jo entenc, i respecto (faltaria més), que el teu país sigui Espanya, perquè tu no entens que el meu sigui Catalunya? És un problema intel•lectual, d’ignorància o, simplement, de mala llet? Tant costa imaginar una realitat diferent a la pròpia? Tenen el espanyols una anomalia metabòlica que els fa ser intolerants a la diversitat, similar a aquells que pateixen intolerància al gluten o a la lactosa? Es pot tractar? O haurem de viure tots plegats, in eternum, amb aquesta disfunció invalidant? Al segle XXI, es fa estrany que no es pugui trobar un remei incruent que permeti una vida saludable més enllà de les intoleràncies de qualsevol mena. Si hi ha un munt de productes alternatius al gluten i a la lactosa, que impedeix trobar una fórmula perquè els soferts espanyols superin la seva atàvica intolerància i visquin sense estrés i sense Catalunya? La ciència ha de trobar una solució, donat que la política sembla incapaç de fer-ho. Apostem per la recerca científica i que no ens donin més pel gluten.
Si jo entenc, i respecto (faltaria més), que el teu país sigui Espanya, perquè tu no entens que el meu sigui Catalunya? És un problema intel•lectual, d’ignorància o, simplement, de mala llet? Tant costa imaginar una realitat diferent a la pròpia? Tenen el espanyols una anomalia metabòlica que els fa ser intolerants a la diversitat, similar a aquells que pateixen intolerància al gluten o a la lactosa? Es pot tractar? O haurem de viure tots plegats, in eternum, amb aquesta disfunció invalidant? Al segle XXI, es fa estrany que no es pugui trobar un remei incruent que permeti una vida saludable més enllà de les intoleràncies de qualsevol mena. Si hi ha un munt de productes alternatius al gluten i a la lactosa, que impedeix trobar una fórmula perquè els soferts espanyols superin la seva atàvica intolerància i visquin sense estrés i sense Catalunya? La ciència ha de trobar una solució, donat que la política sembla incapaç de fer-ho. Apostem per la recerca científica i que no ens donin més pel gluten.
dijous, 3 de febrer del 2011
Fem un promig
Desgraciadament, o no, interpretem a les persones pels seus actes i les seves paraules, i no per les seves intencions o els seus pensaments. Per això és tan important fer coincidir allò que es pensa amb allò que es diu i tenir l’habilitat de traduir en fets reals, les intencions imaginàries. D’aquesta coincidència dependrà la nostra valoració i la imatge que transmetem. Es pot donar el cas, i de fet, és bastant habitual, que acostumat a viure amb un mateix, amb els propis pensaments, es perdi de vista la imatge que projectem, per això, no va gens malament, de tant en tant, escoltar el que els demès en pensen de tu, si més no, per fer un promig i tenir una idea més pròxima a la realitat.
Desgraciadament, o no, interpretem a les persones pels seus actes i les seves paraules, i no per les seves intencions o els seus pensaments. Per això és tan important fer coincidir allò que es pensa amb allò que es diu i tenir l’habilitat de traduir en fets reals, les intencions imaginàries. D’aquesta coincidència dependrà la nostra valoració i la imatge que transmetem. Es pot donar el cas, i de fet, és bastant habitual, que acostumat a viure amb un mateix, amb els propis pensaments, es perdi de vista la imatge que projectem, per això, no va gens malament, de tant en tant, escoltar el que els demès en pensen de tu, si més no, per fer un promig i tenir una idea més pròxima a la realitat.
dimecres, 2 de febrer del 2011
Construir el buitUn arquitecte que construeix cases. Un arquitecte que projecta espais on poder viure. Un arquitecte que, en canvi, és incapaç d’aconseguir que la gent que hi viu a les seves cases, sigui feliç. Error de càlcul, error de disseny, error de concepte,...El que hauria d’haver estat un oasi en mig del desert, un recés de pau, s’ha acabat convertint, per múltiples i desgraciades circumstàncies, en un cau de feristeles des d’on salten al buit els seus habitants. Bloc dormitori on la vida no és possible i on senyoreja el desencant i la desesperació. Cul de sac, carreró sense sortida, monument al fracàs del que l’arquitecte n’és un dels responsables: el que hi posa el nom i signa el projecte. Arquitecte que veu, paral•lelament, com la seva família s’ensorra, incapaç de crear un espai on els seus membres siguin mínimament feliços i dotar-lo dels condicionants necessaris per a una vida pròspera. La incapacitat de l’arquitecte per construir espais de llum, que el durà, indefectiblement, a l’autodestrucció.
dimarts, 1 de febrer del 2011
No paga la pena
El que no se li pot negar a Mourinho, i que ha aconseguit amb escreix, és que el seu equip se li assembli com el reflex d’un mirall. Ha fet un calc de la seva personalitat i, això, que hauria de ser una virtut amb qualsevol altre entrenador, amb ell, és un llast paralitzador. Mourinho ha fet un Madrid a la seva imatge i semblança: antipàtic, prepotent, agra, xulesc, desagradable, malcarat, ploraner...Un Madrid que és rebut amb hostilitat allà on va, perquè, quina altra manera hi ha de rebre l’enemic? S’ha especialitzat en crear-se enemics en tots i cadascun dels racons d’Espanya, quan era, justament, el seu habitat natural, còmplice i més proper. S’ho ha guanyat a pols i el rebuig que provoca no és més que el producte de la seva lamentable actitud. Tot això només és mitjanament tolerable si els resultats acompanyen. Els resultats poden servir de coartada per justificar determinades situacions mentre, aquests, siguin favorables, però, si no ho són? Quina compensació pot tenir el desafecte, si va acompanyat del fracàs?
El que no se li pot negar a Mourinho, i que ha aconseguit amb escreix, és que el seu equip se li assembli com el reflex d’un mirall. Ha fet un calc de la seva personalitat i, això, que hauria de ser una virtut amb qualsevol altre entrenador, amb ell, és un llast paralitzador. Mourinho ha fet un Madrid a la seva imatge i semblança: antipàtic, prepotent, agra, xulesc, desagradable, malcarat, ploraner...Un Madrid que és rebut amb hostilitat allà on va, perquè, quina altra manera hi ha de rebre l’enemic? S’ha especialitzat en crear-se enemics en tots i cadascun dels racons d’Espanya, quan era, justament, el seu habitat natural, còmplice i més proper. S’ho ha guanyat a pols i el rebuig que provoca no és més que el producte de la seva lamentable actitud. Tot això només és mitjanament tolerable si els resultats acompanyen. Els resultats poden servir de coartada per justificar determinades situacions mentre, aquests, siguin favorables, però, si no ho són? Quina compensació pot tenir el desafecte, si va acompanyat del fracàs?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)