Respecte per Polònia

Va ser capriciós l’atzar ahir a Madrid. Un atzar que juga a l’inquietant joc de les casualitats. A manera de premonició, veure a tot el Bernabeu guardar dempeus un minut de silenci en senyal de respecte per Polònia, no deixa de ser una broma, una broma especialment macabra, que el destí es va encarregar de preparar. Ni el mateix Toni Soler s’hauria pogut imaginar (i imaginació no l’hi en falta), un preludi tan significatiu, cruel, revelador i irònic per a un dels actes més mediàtics i seguits d’arreu del món. Ahir Polònia jugava a Madrid i el públic del Bernabeu va fer molt més que un minut de silenci.
Reconèixer que la lògica s’imposa, la justícia preval (ni que sigui per un dia) i que la raó triomfa sobre bords i lladres, és una sensació indescriptible i un primer pas per a la reconciliació amb els principis fonamentals de la llei divina. Acostumats com estem a que delinqüents, mafiosos, gàngsters, prevaricadors, estafadors,...se’n surtin amb la seva, és un bàlsam, un oasi de pau i una estimulant noticia què les coses ben fetes, la humilitat, la transparència, la solidaritat i l’esperit d’equip obtinguin el premi més merescut.
Ahir al Bernabeu ningú va cridar allò de: bote, bote, bote, polaco el que no bote. Encara hi ha esperança, no està tot perdut. Han tornat a guanyar els bons i això ens ha de fer a tots molt i molt feliços.