Em cago en 10

Aquesta ha estat, sens dubte, l’expressió més verbalitzada en els cercles madridistes. I és que no n’hi ha per menys. El 10 de Novembre el Madrid era eliminat de la Copa del Rei pel totpoderós Alcorcón. Un altre 10, el 10 de Març, va ser eliminat novament, aquest cop de la Champions, per l’Olimpic de Lió. I finalment (de moment), el passat 10 d’Abril va ser derrotat a domicili pel Barça amb un primer gol del seu número 10 per tancar un cercle de coincidències matemàtiques que no poden ser només producte de la casualitat. I l’explicació la podríem trobar, justament, en el lideratge de l’equip blanc. Un club que s’ha posat en mans de Cristiano Ronaldo per guiar el seu vaixell, no pot obviar que els cristians, els bons cristians, viuen permanentment en el temor de 10, com no podia ser d’una altre manera, i els seus actes ho han corroborat. Un Club que, en la seva religió, hi du la seva pròpia penitència: jugadors com Ronaldo, Sergio Ramos i Guti. Presidents com Florentino Pérez i Calderón. Aficionats com Aznar i Esperanza Aguirre. Arbitres en nòmina com Mejuto Gonzalez i setanta més. Secretaris tècnics com Mijatovic i Valdano. Periodistes com Roncero i Guasch. Diaris com el Marca i l’As. Radios com la Cope i la Ser. Televisions com Telecinico, Antena 3, la Cuatro, TVE, Telemadrid, Intereconomia, la Sexta, la Sèptima, l’Octava i...En fi, el bo i millor de cada casa per completar un dels quadres més esperpèntics, ridículs i patètics del circ mundial. Sort en tenim que Hollywood a tornat, el vell Hollywood, el de les pel•lícules de sempre, aquelles on sempre guanyaven els bons per molt dolents que fossin i moltes ajudes que tinguessin els dolents. Ja se que he abocat moltes idees en un espai molt petit, però em passa com al Madrid: masses figures de fang per a tan poc pessebre.