Moure's sense cervell
divendres, 30 d’abril del 2010
Ocell que es mou, cervell que s’atrofia
He pogut llegir un estudi que explica perquè els ocells migradors tenen el cap petit. Un estudi del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), adscrit a la UAB, que arriba a la conclusió de com la conducta migratòria d’alguns ocells té una relació directa en la reducció de la mida del seu cervell. Es veu que el fet migratori que comporta llargs desplaçaments obliga a aquells que el pateixen a reduir costos energètics. El cervell és un òrgan que consumeix una extraordinària quantitat d’energia, energia que es necessita pel viatge i no es pot malbaratar en despesa cerebral. Tota l’energia es concentra en el mecanisme de vol i en l’aerodinàmica, quedant el cervell en un segon pla, orfe d’estímuls i alliberat d’activitat. Sense feina, el cervell acaba per atrofiar-se i reduir-se a la mínima expressió. La conducta migratòria és un fet mecànic i rutinari i a partir del segon viatge ja no es necessita cap atenció especial, per això està més que justificada la “pájara” del cervell, el seu absentisme i la seva inhibició. Aquesta conducta ocellaire ens permet fer l’extrapolació a la conducta humana i més concretament a aquells que per motius laborals tenen hàbits migratoris. Futbolistes i entrenadors de renom, mercenaris de la pilota, què canvien de Club, de ciutat i de país sense tenir ni temps de desfer les maletes, aquests essers migratoris en busca de climes més càlids, econòmics està clar, acaben per fer de la seva mobilitat un costum i una rutina que, com els ocells de l’estudi, s’apliquen en l’estalvi energètic reduint aquell òrgan que més consumeix i menys utilitzen. I com a conseqüència tenim un munt de “pájaros” que mouen molt bé les ales, però no tenen dos dits de front.
He pogut llegir un estudi que explica perquè els ocells migradors tenen el cap petit. Un estudi del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), adscrit a la UAB, que arriba a la conclusió de com la conducta migratòria d’alguns ocells té una relació directa en la reducció de la mida del seu cervell. Es veu que el fet migratori que comporta llargs desplaçaments obliga a aquells que el pateixen a reduir costos energètics. El cervell és un òrgan que consumeix una extraordinària quantitat d’energia, energia que es necessita pel viatge i no es pot malbaratar en despesa cerebral. Tota l’energia es concentra en el mecanisme de vol i en l’aerodinàmica, quedant el cervell en un segon pla, orfe d’estímuls i alliberat d’activitat. Sense feina, el cervell acaba per atrofiar-se i reduir-se a la mínima expressió. La conducta migratòria és un fet mecànic i rutinari i a partir del segon viatge ja no es necessita cap atenció especial, per això està més que justificada la “pájara” del cervell, el seu absentisme i la seva inhibició. Aquesta conducta ocellaire ens permet fer l’extrapolació a la conducta humana i més concretament a aquells que per motius laborals tenen hàbits migratoris. Futbolistes i entrenadors de renom, mercenaris de la pilota, què canvien de Club, de ciutat i de país sense tenir ni temps de desfer les maletes, aquests essers migratoris en busca de climes més càlids, econòmics està clar, acaben per fer de la seva mobilitat un costum i una rutina que, com els ocells de l’estudi, s’apliquen en l’estalvi energètic reduint aquell òrgan que més consumeix i menys utilitzen. I com a conseqüència tenim un munt de “pájaros” que mouen molt bé les ales, però no tenen dos dits de front.
dijous, 29 d’abril del 2010
Per això sóc del Barça
Saps que passa company, què a mi m’agrada el futbol, m’agrada molt el futbol i per això sóc del Barça. Però és que a més, m’agraden moltes altres coses. Coses com per exemple: la gent que treballa pel plaer de fer les coses ben fetes, la gent que viu amb coherència i és fidel als seus principis, la gent tenaç i resolta, la gent transparent i entregada, la gent que no especula, la gent que es buida sense reserves,...per això sóc del Barça. M’agrada tot allò que m’explica, em defineix i m’eixampla. Tot allò que m’identifica i em contagia,...per això sóc del Barça. M’agrada la honradesa i la humilitat gens forçada, les propostes clares i la cultura de l’esforç, les conductes pròpies que desemmascaren les impròpies. Les actituds positives i l’anar sempre endavant, la senzillesa del gest i el gest que tot ho canvia,...per això sóc del Barça. M’agraden els símbols amb contingut i les banderes amb intenció. Veure el meu país darrera l’escenari i una determinada idea de ser defensada obertament,...per això sóc del Barça. M’agrada sentir-me part d’un tot immillorable. Compartir emocions amb gent que desperta passions. M’agrada la gent transparent que et mira a la cara i mai t’enganya. M’estimo allò que em fa sentir viu, orgullós i feliç. I m’agrada sobretot quan amb els ulls plorosos em dius: ara més que mai! Demà ens hi tornem a posar,...per això company, per això sóc del Barça.
Saps que passa company, què a mi m’agrada el futbol, m’agrada molt el futbol i per això sóc del Barça. Però és que a més, m’agraden moltes altres coses. Coses com per exemple: la gent que treballa pel plaer de fer les coses ben fetes, la gent que viu amb coherència i és fidel als seus principis, la gent tenaç i resolta, la gent transparent i entregada, la gent que no especula, la gent que es buida sense reserves,...per això sóc del Barça. M’agrada tot allò que m’explica, em defineix i m’eixampla. Tot allò que m’identifica i em contagia,...per això sóc del Barça. M’agrada la honradesa i la humilitat gens forçada, les propostes clares i la cultura de l’esforç, les conductes pròpies que desemmascaren les impròpies. Les actituds positives i l’anar sempre endavant, la senzillesa del gest i el gest que tot ho canvia,...per això sóc del Barça. M’agraden els símbols amb contingut i les banderes amb intenció. Veure el meu país darrera l’escenari i una determinada idea de ser defensada obertament,...per això sóc del Barça. M’agrada sentir-me part d’un tot immillorable. Compartir emocions amb gent que desperta passions. M’agrada la gent transparent que et mira a la cara i mai t’enganya. M’estimo allò que em fa sentir viu, orgullós i feliç. I m’agrada sobretot quan amb els ulls plorosos em dius: ara més que mai! Demà ens hi tornem a posar,...per això company, per això sóc del Barça.
Repetir experiències
Un guerrer de la llum sap que hi ha moments que es repeteixen.
Sovint es troba davant dels mateixos problemes i situacions a què ja s’havia enfrontat; aleshores es deprimeix i pensa que no és capaç de progressar en la vida, perquè els moments difícils han tornat.
-Ja hi he passat, per això –es queixa al seu cor.
-Sí que hi has passat –li respon el cor-. Però no ho havies superat.
Aleshores, el guerrer comprèn que les experiències repetides tenen una sola finalitat: ensenyar-li allò que no vol aprendre.
Un guerrer de la llum sap que hi ha moments que es repeteixen.
Sovint es troba davant dels mateixos problemes i situacions a què ja s’havia enfrontat; aleshores es deprimeix i pensa que no és capaç de progressar en la vida, perquè els moments difícils han tornat.
-Ja hi he passat, per això –es queixa al seu cor.
-Sí que hi has passat –li respon el cor-. Però no ho havies superat.
Aleshores, el guerrer comprèn que les experiències repetides tenen una sola finalitat: ensenyar-li allò que no vol aprendre.
dimarts, 27 d’abril del 2010
Lèxic del futbol en català
Canyellera: llistat de pel•lícules amb molta canya
Migcampista: persona que fa càmping...a mitges
Braçal: bressol del Barça. La Masia
Penal: també anomenat rusc. On fan mel les abelles tristes
Pal: rebre una mala notícia
Travesser: persona que té el do de travessar-se
Driblatge: esquivar la llei del doblatge en català
Vestidor: persona que fa vestits a mida
Passada: es diu d’una cosa extraordinària
Rematada: tir de gràcia (hi ha algun tir que faci gràcia?)
Traveta: oposició malintencionada
Servei de banda: assistència a un grup de músics
Canyellera: llistat de pel•lícules amb molta canya
Migcampista: persona que fa càmping...a mitges
Braçal: bressol del Barça. La Masia
Penal: també anomenat rusc. On fan mel les abelles tristes
Pal: rebre una mala notícia
Travesser: persona que té el do de travessar-se
Driblatge: esquivar la llei del doblatge en català
Vestidor: persona que fa vestits a mida
Passada: es diu d’una cosa extraordinària
Rematada: tir de gràcia (hi ha algun tir que faci gràcia?)
Traveta: oposició malintencionada
Servei de banda: assistència a un grup de músics
dilluns, 26 d’abril del 2010
Franco ha mort, Samaranch també
Els canvis són bons, saludables i, fins i tot, necessaris. Que les persones canviïn és llei de vida i una conseqüència natural com a resultat de l’experiència. Canviar per evolucionar i canviar per avançar, canviar per millorar personalment i en la relació amb l’entorn. Aquest, però, no ha estat el cas de Juan Antonio Samaranch. Un oportunista sense principis que ha abraçat ideologies tan poc inequívoques com el nazisme i el franquisme de les que ha estat fervent militant, per acabar adscrit sense vergonya en les files de la democràcia. Tot seguint l’estratègia de camaleó i apostant sempre al cavall guanyador per mantenir la quota de poder i els privilegis als que no estava disposat a renunciar. Perquè, d’altra banda, aquesta obsessió en respectar els morts, quan aquests no varen tenir cap respecte pels vius? Perquè quan una persona se’n va s’ha d’oblidar forçosament tot el mal que va fer i els seus actes indignes i contraris a la humanitat? Cal recordar les coses bones, però també cal recordar les dolentes per posar cadascú al seu lloc. I què la Història s’escrigui tal com és i no com alguns volen que sigui. Si us plau, llum sobre les ombres.
Els canvis són bons, saludables i, fins i tot, necessaris. Que les persones canviïn és llei de vida i una conseqüència natural com a resultat de l’experiència. Canviar per evolucionar i canviar per avançar, canviar per millorar personalment i en la relació amb l’entorn. Aquest, però, no ha estat el cas de Juan Antonio Samaranch. Un oportunista sense principis que ha abraçat ideologies tan poc inequívoques com el nazisme i el franquisme de les que ha estat fervent militant, per acabar adscrit sense vergonya en les files de la democràcia. Tot seguint l’estratègia de camaleó i apostant sempre al cavall guanyador per mantenir la quota de poder i els privilegis als que no estava disposat a renunciar. Perquè, d’altra banda, aquesta obsessió en respectar els morts, quan aquests no varen tenir cap respecte pels vius? Perquè quan una persona se’n va s’ha d’oblidar forçosament tot el mal que va fer i els seus actes indignes i contraris a la humanitat? Cal recordar les coses bones, però també cal recordar les dolentes per posar cadascú al seu lloc. I què la Història s’escrigui tal com és i no com alguns volen que sigui. Si us plau, llum sobre les ombres.
Bumerang
Com la majoria de vosaltres sabeu, ahir es va celebrar l’Assemblea extraordinària de la FCF per votar la reforma del futbol base, doncs bé, i al marge del resultat favorable a la reforma, una de les anècdotes de la jornada es va produir en el torn d’intervencions. El president del Cornellà, senyor Galvez, va demanar la paraula per manifestar que, si la reforma s’aprovava, el seu club es veuria en la necessitat de fer fora a més de 200 nens per manca d’espai. A continuació va intervenir el president del Pubilla Cases què, responent al senyor Galvez, va destacar la bondat de la reforma sí amb ella, els clubs de l’entorn del Cornellà que havien estat històrica i sistemàticament espoliats podien recuperar els nens que els hi havia “robat”. No cal dir que el president del Cornellà va muntar en còlera, però com ve sent habitual res del que va expressar es va poder entendre. És el que té utilitzar arguments bumerang, què per molt lluny que els llencis sempre tornen.
Com la majoria de vosaltres sabeu, ahir es va celebrar l’Assemblea extraordinària de la FCF per votar la reforma del futbol base, doncs bé, i al marge del resultat favorable a la reforma, una de les anècdotes de la jornada es va produir en el torn d’intervencions. El president del Cornellà, senyor Galvez, va demanar la paraula per manifestar que, si la reforma s’aprovava, el seu club es veuria en la necessitat de fer fora a més de 200 nens per manca d’espai. A continuació va intervenir el president del Pubilla Cases què, responent al senyor Galvez, va destacar la bondat de la reforma sí amb ella, els clubs de l’entorn del Cornellà que havien estat històrica i sistemàticament espoliats podien recuperar els nens que els hi havia “robat”. No cal dir que el president del Cornellà va muntar en còlera, però com ve sent habitual res del que va expressar es va poder entendre. És el que té utilitzar arguments bumerang, què per molt lluny que els llencis sempre tornen.
diumenge, 25 d’abril del 2010
L’hàbit de persistir
Europa D 7 – Lloreda 0
Lliga Cadets Segona Divisió
Malgrat poder pensar que ja s’han complert els objectius, la voracitat d’aquests nois no té aturador. Quan, donada l’aprovació de la reforma del futbol base per part de la FCF, l’ascens a Primera està pràcticament garantit, ni tan sols aquest fet desactiva l’ambició d’un equip què, pel que sembla, pot abastar l’insuperable rècord de dues temporades sense conèixer la derrota. Dues temporades invictes és una fita a l’abast de molts pocs i una extraordinària carta de presentació de les qualitats i capacitats d’aquest grup especialitzat en fer realitat el que per a molts només habita en el terreny dels somnis. Seguir guanyant amb solvència i autoritat, seguir treballant com si res s’hagués aconseguit, com si tot estigués encara per fer, dóna la mesura del caràcter i el compromís d’aquest equip. Abaixar els braços, relaxar-se, no va amb la seva manera de ser i això, al marge de ser un exemple, ha de ser un referent per a tots aquells desproveïts d’identitat.
Europa D 7 – Lloreda 0
Lliga Cadets Segona Divisió
Malgrat poder pensar que ja s’han complert els objectius, la voracitat d’aquests nois no té aturador. Quan, donada l’aprovació de la reforma del futbol base per part de la FCF, l’ascens a Primera està pràcticament garantit, ni tan sols aquest fet desactiva l’ambició d’un equip què, pel que sembla, pot abastar l’insuperable rècord de dues temporades sense conèixer la derrota. Dues temporades invictes és una fita a l’abast de molts pocs i una extraordinària carta de presentació de les qualitats i capacitats d’aquest grup especialitzat en fer realitat el que per a molts només habita en el terreny dels somnis. Seguir guanyant amb solvència i autoritat, seguir treballant com si res s’hagués aconseguit, com si tot estigués encara per fer, dóna la mesura del caràcter i el compromís d’aquest equip. Abaixar els braços, relaxar-se, no va amb la seva manera de ser i això, al marge de ser un exemple, ha de ser un referent per a tots aquells desproveïts d’identitat.
La força de la raó
Nova tongada de votacions en el feixuc camí cap a la independència. Un camí que haurem de fer sols i en el que trobarem, com no pot ser d’una altra manera, tota mena d’obstacles per part dels mal anomenats estats democràtics del nostre entorn més proper. Cap suport, cap respecte ni cap sensibilitat ens estendrà la mà. Ans al contrari, faran el possible i també l’impossible per privar-nos del nostre dret a decidir. Un poble ha de poder escollir el seu futur i ho ha de poder fer lliure, serena i democràticament malgrat els esforços per impedir-ho de països amb tics inequívocament esclavistes i totalitaris. Què la dificultat no ens desactivi ni ens desmotivi. La nostra força és la raó i amb ella ens hi haurem d’oposar a la injusta raó de la força.
Nova tongada de votacions en el feixuc camí cap a la independència. Un camí que haurem de fer sols i en el que trobarem, com no pot ser d’una altra manera, tota mena d’obstacles per part dels mal anomenats estats democràtics del nostre entorn més proper. Cap suport, cap respecte ni cap sensibilitat ens estendrà la mà. Ans al contrari, faran el possible i també l’impossible per privar-nos del nostre dret a decidir. Un poble ha de poder escollir el seu futur i ho ha de poder fer lliure, serena i democràticament malgrat els esforços per impedir-ho de països amb tics inequívocament esclavistes i totalitaris. Què la dificultat no ens desactivi ni ens desmotivi. La nostra força és la raó i amb ella ens hi haurem d’oposar a la injusta raó de la força.
dissabte, 24 d’abril del 2010
Reforma aprovadaPer una ampla majoria, la reforma del futbol base proposada per la FCF, ha estat aprovada aquest matí a les instal•lacions de l’INEFC. Una reforma necessària i valenta que ha de començar a posar les bases perquè el futbol doni un salt qualitatiu que no es podia posposar. No és, segurament, el final del trajecte ni tan sols la millor reforma possible, però si què és un primer pas per avançar en la direcció correcta. Tota reforma és susceptible de ser reformada a mida que se’n vagin observant les seves deficiències o els seus punts febles, però això no teu que es disposi, ara sí, d’una eina valuosíssima per treballar amb criteri i sentit comú. Sigui benvinguda la reforma i ara caldrà donar-li cobertura perquè tots ens beneficiem dels seus indiscutibles avantatges. Començar sempre és difícil però és molt pitjor no fer-ho, quedar-se al mateix lloc tenallat per la inseguretat i la por.
divendres, 23 d’abril del 2010
Tirar pel dret
El Tribunal in-Constitucional espanyol segueix donant mostres d’una evident incompetència. Dia darrera dia, mes darrera mes i any darrera any es manté entossudit en demostrar-nos que és incapaç, no ja de prendre una decisió, sinó d’entendre allò sobre el que s’ha de pronunciar. Partint de la base que cap llei aprovada majoritàriament per un Parlament elegit democràticament és susceptible de ser esmenada en contra de la voluntat popular, no és de rebut que unes persones (pel que s’ha demostrat, poc preparades) juguin a marejar la perdiu amb total impunitat fent palesa la seva incapacitat per emetre una sentència. O bé aquestes persones són estúpides, és de suposar que no, o bé responen a determinats i foscos interessos, és de suposar que no, o bé no fan la feina per la que cobren, i cobren molt. En qualsevol dels casos està clar què el camí no és aquest. Portem un retard (anava a dir: un cabreig) considerable i no tenim perquè seguir tolerant la incompetència d’un Estat incompetent i malintencionat. La llei va ser aprovada pel Parlament per una ampla majoria, què cony esperem a aplicar-la? A què es mori el Samaranch? Hem de tirar pel dret, el dret què ens empara i ens legitima. Tirar pel dret perquè tenim el dret.
El Tribunal in-Constitucional espanyol segueix donant mostres d’una evident incompetència. Dia darrera dia, mes darrera mes i any darrera any es manté entossudit en demostrar-nos que és incapaç, no ja de prendre una decisió, sinó d’entendre allò sobre el que s’ha de pronunciar. Partint de la base que cap llei aprovada majoritàriament per un Parlament elegit democràticament és susceptible de ser esmenada en contra de la voluntat popular, no és de rebut que unes persones (pel que s’ha demostrat, poc preparades) juguin a marejar la perdiu amb total impunitat fent palesa la seva incapacitat per emetre una sentència. O bé aquestes persones són estúpides, és de suposar que no, o bé responen a determinats i foscos interessos, és de suposar que no, o bé no fan la feina per la que cobren, i cobren molt. En qualsevol dels casos està clar què el camí no és aquest. Portem un retard (anava a dir: un cabreig) considerable i no tenim perquè seguir tolerant la incompetència d’un Estat incompetent i malintencionat. La llei va ser aprovada pel Parlament per una ampla majoria, què cony esperem a aplicar-la? A què es mori el Samaranch? Hem de tirar pel dret, el dret què ens empara i ens legitima. Tirar pel dret perquè tenim el dret.
Reparar el mal
Un guerrer de la llum sempre té una segona oportunitat en la vida.
Com tots els altres homes i dones, no va néixer sabent manejar l’espasa; es va equivocar moltes vegades abans no va descobrir la seva Llegenda Personal.
Cap guerrer no es pot asseure al costat de la foguera i dir als altres: “No m’he equivocat mai.” Qui afirma això, diu una mentida i encara no es coneix a si mateix. L’autèntic guerrer de la llum ha comès injustícies en el passat.
Però al llarg de la jornada, s’adona que les persones amb qui s’ha portat malament sempre es tornen a creuar amb ell.
És la seva oportunitat de reparar el mal que va fer. I ell sempre l’aprofita, sense dubtar.
Un guerrer de la llum sempre té una segona oportunitat en la vida.
Com tots els altres homes i dones, no va néixer sabent manejar l’espasa; es va equivocar moltes vegades abans no va descobrir la seva Llegenda Personal.
Cap guerrer no es pot asseure al costat de la foguera i dir als altres: “No m’he equivocat mai.” Qui afirma això, diu una mentida i encara no es coneix a si mateix. L’autèntic guerrer de la llum ha comès injustícies en el passat.
Però al llarg de la jornada, s’adona que les persones amb qui s’ha portat malament sempre es tornen a creuar amb ell.
És la seva oportunitat de reparar el mal que va fer. I ell sempre l’aprofita, sense dubtar.
dimecres, 21 d’abril del 2010
El sacrifici de la cabra
Voltant per motius laborals vaig anar a parar a la facultat de veterinària de la UAB al campus de Bellaterra. Allí m’esperava un senyor molt amable que em va conduir fins a les granges d’animals que hi ha al darrera de l’edifici principal. Desprès de travessar els estables vam entrar a una sala estanca que feia la funció de laboratori i que s’havia de condicionar. Tinc per costum, abans de proposar qualsevol actuació, preguntar quin us o que s’hi farà en el lloc que es pretén adobar. Aquí estudiem l’estrès tèrmic de les cabres, va ser la resposta. L’estrès què...? vaig reaccionar. Doncs l’estrès que pateixen les cabres quan se les sotmet a temperatures extremes o a canvis tèrmics sobtats. Com els hi afecta en el seu comportament i quines conseqüències físiques i mentals se’n deriven. Fantàstic. Mai m’hagués imaginat una cosa semblant. És tranquil•litzador que hi hagi persones preocupades i ocupades en trobar respostes per poder prendre les mesures corresponents quan el tan anunciat escalfament global del planeta es produeixi. Això si que és prevenció i actuar amb visió de futur. Quan el planeta arribi a temperatures extremes ja hi haurà respostes als nostres canvis d’hàbits i comportaments. No ens agafarà res per sorpresa. Tot estarà previst i controlat. Sabrem els perquès i que caldrà fer per corregir-ho. I tot gràcies a unes sacrificades cabres que un dia es varen prestar a fer de conillets d’índies per salvar-nos de l’estrès tèrmic i jo hi vaig col•laborar perquè s’hi sentissin còmodes.
Voltant per motius laborals vaig anar a parar a la facultat de veterinària de la UAB al campus de Bellaterra. Allí m’esperava un senyor molt amable que em va conduir fins a les granges d’animals que hi ha al darrera de l’edifici principal. Desprès de travessar els estables vam entrar a una sala estanca que feia la funció de laboratori i que s’havia de condicionar. Tinc per costum, abans de proposar qualsevol actuació, preguntar quin us o que s’hi farà en el lloc que es pretén adobar. Aquí estudiem l’estrès tèrmic de les cabres, va ser la resposta. L’estrès què...? vaig reaccionar. Doncs l’estrès que pateixen les cabres quan se les sotmet a temperatures extremes o a canvis tèrmics sobtats. Com els hi afecta en el seu comportament i quines conseqüències físiques i mentals se’n deriven. Fantàstic. Mai m’hagués imaginat una cosa semblant. És tranquil•litzador que hi hagi persones preocupades i ocupades en trobar respostes per poder prendre les mesures corresponents quan el tan anunciat escalfament global del planeta es produeixi. Això si que és prevenció i actuar amb visió de futur. Quan el planeta arribi a temperatures extremes ja hi haurà respostes als nostres canvis d’hàbits i comportaments. No ens agafarà res per sorpresa. Tot estarà previst i controlat. Sabrem els perquès i que caldrà fer per corregir-ho. I tot gràcies a unes sacrificades cabres que un dia es varen prestar a fer de conillets d’índies per salvar-nos de l’estrès tèrmic i jo hi vaig col•laborar perquè s’hi sentissin còmodes.
dimarts, 20 d’abril del 2010
Daltonisme esportiu
Que n’és de bo gaudir de l’esport des de la neutralitat. Que bo i, alhora, que rar. Ser neutral és un veritable luxe per als sentits i una impagable experiència per l’esperit. Tenim per costum assistir com a espectadors als partits, siguin de basquet, futbol, handbol,...posicionant-nos a favor d’un o altre equip i això va en detriment de la percepció de l’espectacle. El ser partidistes ens fa desitjar la victòria del nostre equip i, evidentment, la derrota del rival. Però és que la cosa no queda aquí. No ens conformem en que l’adversari perdi, sinó que, a més, ho faci malament. Que s’equivoqui, que falli, que no l’encerti,...Amb això limitem l’espectacle a un 50% de la seva qualitat i cada encert del rival es converteix en un veritable calvari. No volem veure un bon partit en el seu conjunt, només volem que el nostre equip ho faci bé i guanyi. En molts casos s’arriba a l’extrem de desitjar més un error del rival que un encert propi i això va clarament en contra de la qualitat de l’espectacle. En canvi, quan no tens equips favorits, quan els colors de la samarreta et són indiferents, estàs en situació de gaudir de l’espectacle en la seva totalitat, al 100%. Vols que els dos equips ho facin bé, que no cometin errades, que facin jugades brillants i marquin molts gols o facin moltes cistelles, independentment de qui les faci. El ser neutral et genera sentiments positius, en canvi, la parcialitat, te’n genera de negatius i et van avinagrant la teva relació amb l’esport. Sí us agrada el futbol, feu la prova, entreu en un camp qualsevol en el que s’estigui disputant un partit i del que no en sabeu res, ni el nom dels equips, ni les classificacions, ni que s’hi juguen. Presteu-hi atenció i gaudiu de l’espectacle, descobrireu coses que no sabíeu ni que existien i tindreu una sensació estranyament satisfactòria.
Que n’és de bo gaudir de l’esport des de la neutralitat. Que bo i, alhora, que rar. Ser neutral és un veritable luxe per als sentits i una impagable experiència per l’esperit. Tenim per costum assistir com a espectadors als partits, siguin de basquet, futbol, handbol,...posicionant-nos a favor d’un o altre equip i això va en detriment de la percepció de l’espectacle. El ser partidistes ens fa desitjar la victòria del nostre equip i, evidentment, la derrota del rival. Però és que la cosa no queda aquí. No ens conformem en que l’adversari perdi, sinó que, a més, ho faci malament. Que s’equivoqui, que falli, que no l’encerti,...Amb això limitem l’espectacle a un 50% de la seva qualitat i cada encert del rival es converteix en un veritable calvari. No volem veure un bon partit en el seu conjunt, només volem que el nostre equip ho faci bé i guanyi. En molts casos s’arriba a l’extrem de desitjar més un error del rival que un encert propi i això va clarament en contra de la qualitat de l’espectacle. En canvi, quan no tens equips favorits, quan els colors de la samarreta et són indiferents, estàs en situació de gaudir de l’espectacle en la seva totalitat, al 100%. Vols que els dos equips ho facin bé, que no cometin errades, que facin jugades brillants i marquin molts gols o facin moltes cistelles, independentment de qui les faci. El ser neutral et genera sentiments positius, en canvi, la parcialitat, te’n genera de negatius i et van avinagrant la teva relació amb l’esport. Sí us agrada el futbol, feu la prova, entreu en un camp qualsevol en el que s’estigui disputant un partit i del que no en sabeu res, ni el nom dels equips, ni les classificacions, ni que s’hi juguen. Presteu-hi atenció i gaudiu de l’espectacle, descobrireu coses que no sabíeu ni que existien i tindreu una sensació estranyament satisfactòria.
dilluns, 19 d’abril del 2010
La moreneta
Us heu adonat del que costa trobar una dona morena al centre de Barcelona? Sí fa relativament poc, el més habitual era la proliferació de dones amb els cabells negres i veure una rosa era tot un esdeveniment quasi exòtic, ara és tot el contrari; sense tenir en compte les que duen els cabells blaus, vermells, verds o qualsevol altre color imaginable, el més comú és veure desfilar dones roses amb totes les seves variants de matisos i tonalitats. Algunes castanyes indefinides, que no acaben de decidir-se i que actuen com l’eslavó perdut entre una situació i l’altre, és l’únic vestigi de com han canviat les coses i que testimonien que una altre realitat va existir, encara que avui sembli increïble. S’ha perdut el negre, ha desaparegut dels nostres carrers més emblemàtics i el poc que queda és d’importació. Relegat a barris populars i perifèrics, persisteix tossudament coronant els caps d’alguna asiàtica despistada i de la comunitat hispanoamericana que s’aferra a les seves arrels i a la seva identitat racial. Gràcies a elles salvarem la varietat, la pluralitat i els nostres orígens foscos, al menys fins que decideixin assemblar-se a la Madonna, fer-se skins o convertir-se a l’ Islam.
Us heu adonat del que costa trobar una dona morena al centre de Barcelona? Sí fa relativament poc, el més habitual era la proliferació de dones amb els cabells negres i veure una rosa era tot un esdeveniment quasi exòtic, ara és tot el contrari; sense tenir en compte les que duen els cabells blaus, vermells, verds o qualsevol altre color imaginable, el més comú és veure desfilar dones roses amb totes les seves variants de matisos i tonalitats. Algunes castanyes indefinides, que no acaben de decidir-se i que actuen com l’eslavó perdut entre una situació i l’altre, és l’únic vestigi de com han canviat les coses i que testimonien que una altre realitat va existir, encara que avui sembli increïble. S’ha perdut el negre, ha desaparegut dels nostres carrers més emblemàtics i el poc que queda és d’importació. Relegat a barris populars i perifèrics, persisteix tossudament coronant els caps d’alguna asiàtica despistada i de la comunitat hispanoamericana que s’aferra a les seves arrels i a la seva identitat racial. Gràcies a elles salvarem la varietat, la pluralitat i els nostres orígens foscos, al menys fins que decideixin assemblar-se a la Madonna, fer-se skins o convertir-se a l’ Islam.
Llicència per a l’ extraordinari
Un guerrer de la llum sempre fa coses fora del corrent. Pot ballar pel carrer mentre va cap a la feina, mirar els ulls d’un desconegut i parlar d’amor a primera vista, defensar una idea que sembla absurda. Els guerrers de la llum es permeten tenir dies així.
Al guerrer, no li fa por plorar penes antigues, ni alegrar-se amb descobertes noves. Quan sent que ja ha arribat l’hora, ho engega tot a rodar i s’embarca en l’aventura que sempre havia somiat. Quan s’adona que està al límit de la seva resistència, abandona el combat, sense sentir-se culpable per haver comés un parell de bogeries inesperades.
Un guerrer no es passa la vida provant de representar el paper que els altres han elegit per a ell.
Un guerrer de la llum sempre fa coses fora del corrent. Pot ballar pel carrer mentre va cap a la feina, mirar els ulls d’un desconegut i parlar d’amor a primera vista, defensar una idea que sembla absurda. Els guerrers de la llum es permeten tenir dies així.
Al guerrer, no li fa por plorar penes antigues, ni alegrar-se amb descobertes noves. Quan sent que ja ha arribat l’hora, ho engega tot a rodar i s’embarca en l’aventura que sempre havia somiat. Quan s’adona que està al límit de la seva resistència, abandona el combat, sense sentir-se culpable per haver comés un parell de bogeries inesperades.
Un guerrer no es passa la vida provant de representar el paper que els altres han elegit per a ell.
diumenge, 18 d’abril del 2010
Guanyen els bons
Horta 1 – Europa B 2
Lliga Cadets Primera Divisió
L’Europa s’ha endut els tres punts en el decisiu duel directe amb el seu màxim rival i ho ha fet davant de prop de dos-cents incondicionals a la grada que li han donat ales per superar un partit extremadament difícil i dur. L’Europa ha guanyat en gols, en futbol, en actitud i en decència. L’Europa ha fet una primera part magistral i l’Horta ha estat un impotent convidat de pedra. Desprès del descans, la pedra encara s’ha endurit més i ha passat descaradament a l’acció. L’agressivitat al límit fruit de la impotència i una sobredosi d’hormones que han posat, per moments, en perill la integritat física dels jugadors de l’Europa, ha estat la tònica d’una segona part molt física i gens lluïda. El control de l’Europa ha provocat el descontrol d’un Horta desballestat i excessivament revolucionat que l’ha anat traient del partit. L’Horta ha buscat insistentment les cames del rival oblidant-se de la pilota, confonent l’autèntica essència del futbol i així és molt difícil guanyar. L’Europa ha fet un gran pas endavant en la seva carrera cap al títol. És cert que encara no hi ha res decidit, però ara, l’Horta és el que ho té més complicat. Seguir la dieta del pollastre i menjar la seva pell et garanteix una bona reserva d’hormones, però s’ha de vigilar en no excedir-se, les conseqüències són totalment perjudicials i acostumen a desembocar en accions que posen la pell de gallina. Aquesta pràctica alimentaria et porta inexorablement a oblidar-te de com es juga a futbol i acabes els partits mirant a la grada mentre et toques els ous.
Horta 1 – Europa B 2
Lliga Cadets Primera Divisió
L’Europa s’ha endut els tres punts en el decisiu duel directe amb el seu màxim rival i ho ha fet davant de prop de dos-cents incondicionals a la grada que li han donat ales per superar un partit extremadament difícil i dur. L’Europa ha guanyat en gols, en futbol, en actitud i en decència. L’Europa ha fet una primera part magistral i l’Horta ha estat un impotent convidat de pedra. Desprès del descans, la pedra encara s’ha endurit més i ha passat descaradament a l’acció. L’agressivitat al límit fruit de la impotència i una sobredosi d’hormones que han posat, per moments, en perill la integritat física dels jugadors de l’Europa, ha estat la tònica d’una segona part molt física i gens lluïda. El control de l’Europa ha provocat el descontrol d’un Horta desballestat i excessivament revolucionat que l’ha anat traient del partit. L’Horta ha buscat insistentment les cames del rival oblidant-se de la pilota, confonent l’autèntica essència del futbol i així és molt difícil guanyar. L’Europa ha fet un gran pas endavant en la seva carrera cap al títol. És cert que encara no hi ha res decidit, però ara, l’Horta és el que ho té més complicat. Seguir la dieta del pollastre i menjar la seva pell et garanteix una bona reserva d’hormones, però s’ha de vigilar en no excedir-se, les conseqüències són totalment perjudicials i acostumen a desembocar en accions que posen la pell de gallina. Aquesta pràctica alimentaria et porta inexorablement a oblidar-te de com es juga a futbol i acabes els partits mirant a la grada mentre et toques els ous.
La pregunta no és...
La pregunta no és: guanyar o perdre? La pregunta és: a què juguem?
La pregunta no és: d’on venim, on anem? La pregunta és: què cony fem aquí?
La pregunta no és: com és que ens aguantem drets? La pregunta és: com és què ens aguantem?
La pregunta no és: Barça o Madrid? La pregunta és: on és el dubte?
La pregunta no és: m’estimes? La pregunta és: em coneixes?
La pregunta no és: què pot fer el meu país per mi? La pregunta és: perquè no tinc país?
La pregunta no és: ets bilingüe? La pregunta és: ets gilipolles?
La pregunta no és: estudies o treballes? La pregunta és: tens feina? Et pots pagar els estudis?
La pregunta no és: què vols ser quan siguis gran? La pregunta és: què volien ser els què ara són grans quan eren petits?
La pregunta no és: guanyar o perdre? La pregunta és: a què juguem?
La pregunta no és: d’on venim, on anem? La pregunta és: què cony fem aquí?
La pregunta no és: com és que ens aguantem drets? La pregunta és: com és què ens aguantem?
La pregunta no és: Barça o Madrid? La pregunta és: on és el dubte?
La pregunta no és: m’estimes? La pregunta és: em coneixes?
La pregunta no és: què pot fer el meu país per mi? La pregunta és: perquè no tinc país?
La pregunta no és: ets bilingüe? La pregunta és: ets gilipolles?
La pregunta no és: estudies o treballes? La pregunta és: tens feina? Et pots pagar els estudis?
La pregunta no és: què vols ser quan siguis gran? La pregunta és: què volien ser els què ara són grans quan eren petits?
divendres, 16 d’abril del 2010
Messiteràpia
En els darrers anys han proliferat una sèrie de teràpies alternatives per guarir aspectes tant físics com psicològics i que poc a poc van guanyant terreny a la medicina convencional. La risoteràpia, la musicoteràpia i la hipnoteràpia són clars exemples d’aquesta nova medicina i s’han convertit en eines molt útils per combatre situacions d’estrès, ansietat i depressió. En aquest marc més humanista i menys farmacològic ha aparegut amb força una nova tècnica: la messiteràpia. Aquesta nova teràpia provinent de l’Argentina conté alguns dels millors aspectes de les anteriorment citades, pel que la fa molt més complerta, precisa i efectiva. El tractament és senzill i a l’abast de tothom. Requereix no més de dues hores setmanals i es pot seguir sol, en companyia de la família o els amics. És, per tant, un tractament socialitzador i amb uns resultats altament satisfactoris. Les persones que es sotmetent a aquesta teràpia augmenten en pocs mesos la seva autoestima, són més feliços i optimistes i, el que és millor, es converteixen en transmissors d’energia positiva que acaba per afectar el seu entorn més pròxim. La messiteràpia s’està mostrant com la teràpia més extraordinària dels darrers vint anys i sense efectes secundaris, millor dit, els efectes secundaris els pateixen, justament, els que no la segueixen.
En els darrers anys han proliferat una sèrie de teràpies alternatives per guarir aspectes tant físics com psicològics i que poc a poc van guanyant terreny a la medicina convencional. La risoteràpia, la musicoteràpia i la hipnoteràpia són clars exemples d’aquesta nova medicina i s’han convertit en eines molt útils per combatre situacions d’estrès, ansietat i depressió. En aquest marc més humanista i menys farmacològic ha aparegut amb força una nova tècnica: la messiteràpia. Aquesta nova teràpia provinent de l’Argentina conté alguns dels millors aspectes de les anteriorment citades, pel que la fa molt més complerta, precisa i efectiva. El tractament és senzill i a l’abast de tothom. Requereix no més de dues hores setmanals i es pot seguir sol, en companyia de la família o els amics. És, per tant, un tractament socialitzador i amb uns resultats altament satisfactoris. Les persones que es sotmetent a aquesta teràpia augmenten en pocs mesos la seva autoestima, són més feliços i optimistes i, el que és millor, es converteixen en transmissors d’energia positiva que acaba per afectar el seu entorn més pròxim. La messiteràpia s’està mostrant com la teràpia més extraordinària dels darrers vint anys i sense efectes secundaris, millor dit, els efectes secundaris els pateixen, justament, els que no la segueixen.
dijous, 15 d’abril del 2010
Pares o nones
Paravent: pare proteccionista
Papagai: pare amb una sensibilitat diferent
Papamosques: pare emprenyador
Papallona: pare propens a exhibir-se
Parabòlic: pare poc concret, que dóna moltes voltes.
Parabrisa: pare asfixiant, que no deixa córrer l’aire
Paracaigudes: pare que dóna seguretat
Paràbola: pare amb sobrepès
Paradoxa: pare que també vol ser mare
Parafang: pare poc consistent
Parafarmàcia: pare amb una recepta per a cada cosa
Parafrasejar: pare literari, excessivament retòric
Paraguai: pare enrotllat
Parallamps: pare que té per costum centrar l’atenció
Paral•lel: pare que sempre està al teu costat
Paramagnètic: pare amb molt atractiu
Parament: pare amb un alt coeficient intel•lectual
Paràmetre: pare que tendeix a mesurar-ho tot
Paramilitar: pare bel•ligerant
Paramnèsia: pare amb poca memòria
Paraneu: pare fred i que s’acaba desfent
Paranimf: pare amb gens de princesa
Paranormal: pare inquietant
Parany: pare trampa
Parapetar: pare amb temperament d’artificier
Parapsicològic: pare alternatiu
Parasimpàtic: pare rar, escàs i molt apreciat
Parasintètic: pare concret
Paràsit: pare que no fot brot
Parat: pare amb poca empenta
Paraula: pare dialogant
Para-xocs: pare mediador, de tarannà obert
Parestèsia: pare avorrit, que provoca son
Paret: pare cantant de rumbes
Pare: no segueixis
Paravent: pare proteccionista
Papagai: pare amb una sensibilitat diferent
Papamosques: pare emprenyador
Papallona: pare propens a exhibir-se
Parabòlic: pare poc concret, que dóna moltes voltes.
Parabrisa: pare asfixiant, que no deixa córrer l’aire
Paracaigudes: pare que dóna seguretat
Paràbola: pare amb sobrepès
Paradoxa: pare que també vol ser mare
Parafang: pare poc consistent
Parafarmàcia: pare amb una recepta per a cada cosa
Parafrasejar: pare literari, excessivament retòric
Paraguai: pare enrotllat
Parallamps: pare que té per costum centrar l’atenció
Paral•lel: pare que sempre està al teu costat
Paramagnètic: pare amb molt atractiu
Parament: pare amb un alt coeficient intel•lectual
Paràmetre: pare que tendeix a mesurar-ho tot
Paramilitar: pare bel•ligerant
Paramnèsia: pare amb poca memòria
Paraneu: pare fred i que s’acaba desfent
Paranimf: pare amb gens de princesa
Paranormal: pare inquietant
Parany: pare trampa
Parapetar: pare amb temperament d’artificier
Parapsicològic: pare alternatiu
Parasimpàtic: pare rar, escàs i molt apreciat
Parasintètic: pare concret
Paràsit: pare que no fot brot
Parat: pare amb poca empenta
Paraula: pare dialogant
Para-xocs: pare mediador, de tarannà obert
Parestèsia: pare avorrit, que provoca son
Paret: pare cantant de rumbes
Pare: no segueixis
dimecres, 14 d’abril del 2010
Cobrar per aprendre
Ara que tot sembla dirigit a destacar els aspectes formatius en el futbol base en oposició als purament competitius. Ara que la FCF ha presentat un projecte seriós per aconseguir el desenvolupament integral dels joves esportistes i omplir de contingut tots aquells àmbits que n’eren deficitaris. És el moment de reclamar que la proposada reforma vagi una mica més enllà i abasti sectors que necessiten urgentment, no ja una adaptació, sinó un canvi profund en la seva desfasada i escleròtica manera d’actuar. El futbol podria existir, i de fet existeix en molts àmbits, sense el col•lectiu arbitral, però no a l’inversa. No deixa de ser una paradoxa que en el futbol de base, en el futbol més modest i popular, els únics que cobrin siguin els àrbitres. Uns àrbitres que en la gran majoria de casos, per no dir en la seva totalitat, estan aprenent i per tant haurien de pagar com ho fan totes aquelles persones que estan en fase de formació. Sí el futbol base ha de ser, per damunt de tot formatiu, sí ho ha de ser per als nois i noies que el practiquen i també per als àrbitres, perquè uns paguen i els altres cobren? La pràctica de l’esport no és en cap cas obligatori. Els nens i nenes el practiquen perquè els hi agrada, és vocacional, i això els hi costa diners. L’arbitratge també hauria de ser vocacional i no una feina, al menys en aquestes etapes de futbol formatiu. Aquest estalvi ajudaria, en gran mesura, a l’economia de molts i molts clubs modestos que fan una gran tasca social i integradora i que, malgrat tot, es veuen penalitzats per uns costos difícils d’assumir. Els àrbitres només haurien de cobrar quan participin en competicions on els jugadors també cobrin. En el futbol formatiu i de base, no.
Ara que tot sembla dirigit a destacar els aspectes formatius en el futbol base en oposició als purament competitius. Ara que la FCF ha presentat un projecte seriós per aconseguir el desenvolupament integral dels joves esportistes i omplir de contingut tots aquells àmbits que n’eren deficitaris. És el moment de reclamar que la proposada reforma vagi una mica més enllà i abasti sectors que necessiten urgentment, no ja una adaptació, sinó un canvi profund en la seva desfasada i escleròtica manera d’actuar. El futbol podria existir, i de fet existeix en molts àmbits, sense el col•lectiu arbitral, però no a l’inversa. No deixa de ser una paradoxa que en el futbol de base, en el futbol més modest i popular, els únics que cobrin siguin els àrbitres. Uns àrbitres que en la gran majoria de casos, per no dir en la seva totalitat, estan aprenent i per tant haurien de pagar com ho fan totes aquelles persones que estan en fase de formació. Sí el futbol base ha de ser, per damunt de tot formatiu, sí ho ha de ser per als nois i noies que el practiquen i també per als àrbitres, perquè uns paguen i els altres cobren? La pràctica de l’esport no és en cap cas obligatori. Els nens i nenes el practiquen perquè els hi agrada, és vocacional, i això els hi costa diners. L’arbitratge també hauria de ser vocacional i no una feina, al menys en aquestes etapes de futbol formatiu. Aquest estalvi ajudaria, en gran mesura, a l’economia de molts i molts clubs modestos que fan una gran tasca social i integradora i que, malgrat tot, es veuen penalitzats per uns costos difícils d’assumir. Els àrbitres només haurien de cobrar quan participin en competicions on els jugadors també cobrin. En el futbol formatiu i de base, no.
Fer un reset
Amb tot el que sabem i el alt grau d’evolució que hem aconseguit, hauríem d’aprendre, encara, dels enginys electrònics. Els amplificadors, els reproductors de multimèdia, els aparells de televisió, els ordinadors, els ascensors intel•ligents, les centraletes telefòniques, els detectors d’alarma,...tots d’última generació i d’una complexitat incomprensible. Artilugis extremadament sofisticats que, de tant en tant, pateixen un col•lapse, un bloqueig de les seves funcions i es pengen. Sistemes tecnològics molt elaborats que no poden aguantar la pressió del seu funcionament i que, malgrat la seva excel•lència, pateixen trastorns que els inutilitzen. La solució, en canvi, no és gens sofisticada, en contra del que es podia arribar a pensar, n’hi ha prou en desconnectar-los. Deixar passar un parell de minuts serà suficient, en la majoria dels casos, per recuperar la normalitat i el seu bon funcionament. El que es diu vulgarment, fer un reset. Doncs a les persones ens passa més o menys el mateix, com més complexes som, com més sofisticades, més a prop estem del bloqueig i del col•lapse. I és en aquest punt que hauríem d’aprendre del reproductor de DVD o de l’ordinador, desconnectar-nos, ni que sigui dos minuts, per tornar a recuperar la funcionalitat. De vegades les coses més senzilles són les més efectives i útils.
Amb tot el que sabem i el alt grau d’evolució que hem aconseguit, hauríem d’aprendre, encara, dels enginys electrònics. Els amplificadors, els reproductors de multimèdia, els aparells de televisió, els ordinadors, els ascensors intel•ligents, les centraletes telefòniques, els detectors d’alarma,...tots d’última generació i d’una complexitat incomprensible. Artilugis extremadament sofisticats que, de tant en tant, pateixen un col•lapse, un bloqueig de les seves funcions i es pengen. Sistemes tecnològics molt elaborats que no poden aguantar la pressió del seu funcionament i que, malgrat la seva excel•lència, pateixen trastorns que els inutilitzen. La solució, en canvi, no és gens sofisticada, en contra del que es podia arribar a pensar, n’hi ha prou en desconnectar-los. Deixar passar un parell de minuts serà suficient, en la majoria dels casos, per recuperar la normalitat i el seu bon funcionament. El que es diu vulgarment, fer un reset. Doncs a les persones ens passa més o menys el mateix, com més complexes som, com més sofisticades, més a prop estem del bloqueig i del col•lapse. I és en aquest punt que hauríem d’aprendre del reproductor de DVD o de l’ordinador, desconnectar-nos, ni que sigui dos minuts, per tornar a recuperar la funcionalitat. De vegades les coses més senzilles són les més efectives i útils.
dilluns, 12 d’abril del 2010
Em cago en 10
Aquesta ha estat, sens dubte, l’expressió més verbalitzada en els cercles madridistes. I és que no n’hi ha per menys. El 10 de Novembre el Madrid era eliminat de la Copa del Rei pel totpoderós Alcorcón. Un altre 10, el 10 de Març, va ser eliminat novament, aquest cop de la Champions, per l’Olimpic de Lió. I finalment (de moment), el passat 10 d’Abril va ser derrotat a domicili pel Barça amb un primer gol del seu número 10 per tancar un cercle de coincidències matemàtiques que no poden ser només producte de la casualitat. I l’explicació la podríem trobar, justament, en el lideratge de l’equip blanc. Un club que s’ha posat en mans de Cristiano Ronaldo per guiar el seu vaixell, no pot obviar que els cristians, els bons cristians, viuen permanentment en el temor de 10, com no podia ser d’una altre manera, i els seus actes ho han corroborat. Un Club que, en la seva religió, hi du la seva pròpia penitència: jugadors com Ronaldo, Sergio Ramos i Guti. Presidents com Florentino Pérez i Calderón. Aficionats com Aznar i Esperanza Aguirre. Arbitres en nòmina com Mejuto Gonzalez i setanta més. Secretaris tècnics com Mijatovic i Valdano. Periodistes com Roncero i Guasch. Diaris com el Marca i l’As. Radios com la Cope i la Ser. Televisions com Telecinico, Antena 3, la Cuatro, TVE, Telemadrid, Intereconomia, la Sexta, la Sèptima, l’Octava i...En fi, el bo i millor de cada casa per completar un dels quadres més esperpèntics, ridículs i patètics del circ mundial. Sort en tenim que Hollywood a tornat, el vell Hollywood, el de les pel•lícules de sempre, aquelles on sempre guanyaven els bons per molt dolents que fossin i moltes ajudes que tinguessin els dolents. Ja se que he abocat moltes idees en un espai molt petit, però em passa com al Madrid: masses figures de fang per a tan poc pessebre.
Aquesta ha estat, sens dubte, l’expressió més verbalitzada en els cercles madridistes. I és que no n’hi ha per menys. El 10 de Novembre el Madrid era eliminat de la Copa del Rei pel totpoderós Alcorcón. Un altre 10, el 10 de Març, va ser eliminat novament, aquest cop de la Champions, per l’Olimpic de Lió. I finalment (de moment), el passat 10 d’Abril va ser derrotat a domicili pel Barça amb un primer gol del seu número 10 per tancar un cercle de coincidències matemàtiques que no poden ser només producte de la casualitat. I l’explicació la podríem trobar, justament, en el lideratge de l’equip blanc. Un club que s’ha posat en mans de Cristiano Ronaldo per guiar el seu vaixell, no pot obviar que els cristians, els bons cristians, viuen permanentment en el temor de 10, com no podia ser d’una altre manera, i els seus actes ho han corroborat. Un Club que, en la seva religió, hi du la seva pròpia penitència: jugadors com Ronaldo, Sergio Ramos i Guti. Presidents com Florentino Pérez i Calderón. Aficionats com Aznar i Esperanza Aguirre. Arbitres en nòmina com Mejuto Gonzalez i setanta més. Secretaris tècnics com Mijatovic i Valdano. Periodistes com Roncero i Guasch. Diaris com el Marca i l’As. Radios com la Cope i la Ser. Televisions com Telecinico, Antena 3, la Cuatro, TVE, Telemadrid, Intereconomia, la Sexta, la Sèptima, l’Octava i...En fi, el bo i millor de cada casa per completar un dels quadres més esperpèntics, ridículs i patètics del circ mundial. Sort en tenim que Hollywood a tornat, el vell Hollywood, el de les pel•lícules de sempre, aquelles on sempre guanyaven els bons per molt dolents que fossin i moltes ajudes que tinguessin els dolents. Ja se que he abocat moltes idees en un espai molt petit, però em passa com al Madrid: masses figures de fang per a tan poc pessebre.
Ara que tens vint anys
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que em sento capaç de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus...
Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que tinc vint anys, avui que el cor se m'embala, per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...
Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols, sense cap amor van passant pel món.
Vull alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.
Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.
Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...
J.M. Serrat
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que em sento capaç de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus...
Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que tinc vint anys, avui que el cor se m'embala, per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...
Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols, sense cap amor van passant pel món.
Vull alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.
Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.
Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...
J.M. Serrat
diumenge, 11 d’abril del 2010
La infàmia
Més enllà de les raons i les desraons existeix una cosa anomenada ètica, un concepte que molta gent desconeix i una forma de conducta que alguns col•lectius tendeixen a pervertir. L’ètica en l’esport hauria de ser, per definició, un dels eixos vertebradors de la seva pràctica i el motor principal de tota la seva activitat. Doncs està clar que per al Poble Nou Club de Futbol, aquest motor perd oli o, més clarament, no funciona. Accions com la d’ahir posen en entredit la noblesa d’aquest esport i la mesquinesa d’alguns dels seus practicants. En una lliga que, segurament es decidirà pel gol average entre els dos primers classificats, el no presentar-se a disputar un partit contra un d’aquests candidats és, sense cap mena de dubte, una clara alteració de la competició. Privar a un dels equips que està disputant la lliga la possibilitat de fer més gols que el seu rival directe és una manipulació descarada i, qui sap si intencionada, de condicionar el resultat final. El Poble Nou va atemptar contra el Cadet D de l’Europa en una acció vergonyant que no ha de quedar sense denuncia ni reparació. El Comitè de Competició de la FCF ha de saber i sabrà la gènesi dels fets i haurà d’actuar en conseqüència. Sancionar al trampós és preceptiu i una de les regles del joc que no es poden subvertir, de la mateixa manera que haurà de prendre mesures per corregir els desajustos que es puguin produir per aquesta conducta impròpia i retornar a la competició la justícia que li pertoca.
Més enllà de les raons i les desraons existeix una cosa anomenada ètica, un concepte que molta gent desconeix i una forma de conducta que alguns col•lectius tendeixen a pervertir. L’ètica en l’esport hauria de ser, per definició, un dels eixos vertebradors de la seva pràctica i el motor principal de tota la seva activitat. Doncs està clar que per al Poble Nou Club de Futbol, aquest motor perd oli o, més clarament, no funciona. Accions com la d’ahir posen en entredit la noblesa d’aquest esport i la mesquinesa d’alguns dels seus practicants. En una lliga que, segurament es decidirà pel gol average entre els dos primers classificats, el no presentar-se a disputar un partit contra un d’aquests candidats és, sense cap mena de dubte, una clara alteració de la competició. Privar a un dels equips que està disputant la lliga la possibilitat de fer més gols que el seu rival directe és una manipulació descarada i, qui sap si intencionada, de condicionar el resultat final. El Poble Nou va atemptar contra el Cadet D de l’Europa en una acció vergonyant que no ha de quedar sense denuncia ni reparació. El Comitè de Competició de la FCF ha de saber i sabrà la gènesi dels fets i haurà d’actuar en conseqüència. Sancionar al trampós és preceptiu i una de les regles del joc que no es poden subvertir, de la mateixa manera que haurà de prendre mesures per corregir els desajustos que es puguin produir per aquesta conducta impròpia i retornar a la competició la justícia que li pertoca.
Barça-MadridEl més desigual entre el Barça i el Madrid no és tan el resultat, que també, sinó el que hi ha al darrere. El que es veu i el que no es veu. La manera de fer i la de desfer. Els principis i els finals. Els objectius i la forma d’aconseguir-los. Parlar en aquest moment del Barça i del Madrid és parlar de dos conceptes absolutament desiguals i en aquesta desigualtat rau la millor de les situacions imaginable. Que els necis comparin i els altres, tots els altres, disposem-nos a gaudir de la diferència.
Respecte per Polònia
Va ser capriciós l’atzar ahir a Madrid. Un atzar que juga a l’inquietant joc de les casualitats. A manera de premonició, veure a tot el Bernabeu guardar dempeus un minut de silenci en senyal de respecte per Polònia, no deixa de ser una broma, una broma especialment macabra, que el destí es va encarregar de preparar. Ni el mateix Toni Soler s’hauria pogut imaginar (i imaginació no l’hi en falta), un preludi tan significatiu, cruel, revelador i irònic per a un dels actes més mediàtics i seguits d’arreu del món. Ahir Polònia jugava a Madrid i el públic del Bernabeu va fer molt més que un minut de silenci.
Reconèixer que la lògica s’imposa, la justícia preval (ni que sigui per un dia) i que la raó triomfa sobre bords i lladres, és una sensació indescriptible i un primer pas per a la reconciliació amb els principis fonamentals de la llei divina. Acostumats com estem a que delinqüents, mafiosos, gàngsters, prevaricadors, estafadors,...se’n surtin amb la seva, és un bàlsam, un oasi de pau i una estimulant noticia què les coses ben fetes, la humilitat, la transparència, la solidaritat i l’esperit d’equip obtinguin el premi més merescut.
Ahir al Bernabeu ningú va cridar allò de: bote, bote, bote, polaco el que no bote. Encara hi ha esperança, no està tot perdut. Han tornat a guanyar els bons i això ens ha de fer a tots molt i molt feliços.
Va ser capriciós l’atzar ahir a Madrid. Un atzar que juga a l’inquietant joc de les casualitats. A manera de premonició, veure a tot el Bernabeu guardar dempeus un minut de silenci en senyal de respecte per Polònia, no deixa de ser una broma, una broma especialment macabra, que el destí es va encarregar de preparar. Ni el mateix Toni Soler s’hauria pogut imaginar (i imaginació no l’hi en falta), un preludi tan significatiu, cruel, revelador i irònic per a un dels actes més mediàtics i seguits d’arreu del món. Ahir Polònia jugava a Madrid i el públic del Bernabeu va fer molt més que un minut de silenci.
Reconèixer que la lògica s’imposa, la justícia preval (ni que sigui per un dia) i que la raó triomfa sobre bords i lladres, és una sensació indescriptible i un primer pas per a la reconciliació amb els principis fonamentals de la llei divina. Acostumats com estem a que delinqüents, mafiosos, gàngsters, prevaricadors, estafadors,...se’n surtin amb la seva, és un bàlsam, un oasi de pau i una estimulant noticia què les coses ben fetes, la humilitat, la transparència, la solidaritat i l’esperit d’equip obtinguin el premi més merescut.
Ahir al Bernabeu ningú va cridar allò de: bote, bote, bote, polaco el que no bote. Encara hi ha esperança, no està tot perdut. Han tornat a guanyar els bons i això ens ha de fer a tots molt i molt feliços.
dissabte, 10 d’abril del 2010
Elogi del segon
Un bon segon és molt més que un instant. Un bon segon fa possible que existeixin els primers. Són el seu suport i la seva afirmació. Un segon com cal dóna tenacitat als primers tebis i solidesa als insegurs. Són tensors quan el vent arriba i paraigua en temps de pluja. Un bon segon és un company valuós i un complement imprescindible. Són, els segons, molt propers als primers, però fàcilment accessibles a tots els altres. Un bon segon és la reflexió, la conversa, l’ intercanvi, el debat i el relleu. Un segon és fugaç però, inexorablement, el principi del temps. Segons com es miri, un segon és el primer que es veu. Va de segons.
Un bon segon és molt més que un instant. Un bon segon fa possible que existeixin els primers. Són el seu suport i la seva afirmació. Un segon com cal dóna tenacitat als primers tebis i solidesa als insegurs. Són tensors quan el vent arriba i paraigua en temps de pluja. Un bon segon és un company valuós i un complement imprescindible. Són, els segons, molt propers als primers, però fàcilment accessibles a tots els altres. Un bon segon és la reflexió, la conversa, l’ intercanvi, el debat i el relleu. Un segon és fugaç però, inexorablement, el principi del temps. Segons com es miri, un segon és el primer que es veu. Va de segons.
divendres, 9 d’abril del 2010
La mare que el va parir
Córrer pels camps de futbol del nostre país veient centenars de partits de futbol base et dóna una extensíssima experiència que acaba per fer-te reconèixer un munt de jugadors per les seves característiques i/o habilitats. Els veus créixer i evolucionar i a poc que paris una mica d’atenció et resulta molt fàcil identificar-los. Així n’hi ha que el reconeixes per la seva habilitat amb la pilota, pel seu desplaçament llarg, per la velocitat en el seu joc, per la força de la seva arrencada, per la duresa del seu futbol, per la visió de joc, pel seu caràcter agressiu, per la seva indisciplina tàctica, pel seu mal geni, per la seva prodigiosa cama esquerra, per les seves dots de lideratge, per la seva inconstància, pel seu físic de 30 minuts, per la sang freda, per la seva actitud, per la seva correcció, per la seva esportivitat, pel seu olfacte de gol,...i així fins a l’extenuació. Però, en tots aquests anys, no he trobat un cas tan atípic com el d’un jugador que, sense tenir cap habilitat especial, cap tret característic, ha esdevingut un dels personatges més coneguts en aquest circ del futbol base. Un jugador que no destaca especialment per la seva qualitat ni pel seu rendiment ni posseeix cap virtut que el faci sobresortir de la mitjania. Un jugador que té una notorietat diferida i que és conegut en tots els camps gràcies (o no) a la seva mare. M’estic referint, per aquells que acabeu d’arribar, a la mama Jambo. Una persona, sent condescendent, que recull, en ella mateixa, el manual més complert del que no procedeix. Una lliçó pràctica per ensenyar als nens el que no s’ha de fer, el que no cal dir i el que hauria d’estar proscrit en qualsevol camp de futbol. No és una cosa de broma. Sí realment volem eradicar la violència de l’esport, hem de començar per neutralitzar els focus d’aquesta violència. Hem de desactivar entre tots, els generadors, voluntaris o no, de conflictes, per afavorir la convivència i el respecte. I aquesta persona, entre moltes altres, n’és un clar exemple de quin és el camí que no s’ha de seguir. Contra la violència, tolerància zero; deia un gran cartell just davant on aquesta senyora munta, dia sí i dia també, el seu intolerable espectacle, mentre quatre nens se la miraven al•lucinats. Si els nens aprenen de l’exemple i mimetitzen el que veuen. Estem perduts!
Córrer pels camps de futbol del nostre país veient centenars de partits de futbol base et dóna una extensíssima experiència que acaba per fer-te reconèixer un munt de jugadors per les seves característiques i/o habilitats. Els veus créixer i evolucionar i a poc que paris una mica d’atenció et resulta molt fàcil identificar-los. Així n’hi ha que el reconeixes per la seva habilitat amb la pilota, pel seu desplaçament llarg, per la velocitat en el seu joc, per la força de la seva arrencada, per la duresa del seu futbol, per la visió de joc, pel seu caràcter agressiu, per la seva indisciplina tàctica, pel seu mal geni, per la seva prodigiosa cama esquerra, per les seves dots de lideratge, per la seva inconstància, pel seu físic de 30 minuts, per la sang freda, per la seva actitud, per la seva correcció, per la seva esportivitat, pel seu olfacte de gol,...i així fins a l’extenuació. Però, en tots aquests anys, no he trobat un cas tan atípic com el d’un jugador que, sense tenir cap habilitat especial, cap tret característic, ha esdevingut un dels personatges més coneguts en aquest circ del futbol base. Un jugador que no destaca especialment per la seva qualitat ni pel seu rendiment ni posseeix cap virtut que el faci sobresortir de la mitjania. Un jugador que té una notorietat diferida i que és conegut en tots els camps gràcies (o no) a la seva mare. M’estic referint, per aquells que acabeu d’arribar, a la mama Jambo. Una persona, sent condescendent, que recull, en ella mateixa, el manual més complert del que no procedeix. Una lliçó pràctica per ensenyar als nens el que no s’ha de fer, el que no cal dir i el que hauria d’estar proscrit en qualsevol camp de futbol. No és una cosa de broma. Sí realment volem eradicar la violència de l’esport, hem de començar per neutralitzar els focus d’aquesta violència. Hem de desactivar entre tots, els generadors, voluntaris o no, de conflictes, per afavorir la convivència i el respecte. I aquesta persona, entre moltes altres, n’és un clar exemple de quin és el camí que no s’ha de seguir. Contra la violència, tolerància zero; deia un gran cartell just davant on aquesta senyora munta, dia sí i dia també, el seu intolerable espectacle, mentre quatre nens se la miraven al•lucinats. Si els nens aprenen de l’exemple i mimetitzen el que veuen. Estem perduts!
dijous, 8 d’abril del 2010
Joder
Si joder es una de las actividades más interesantes y satisfactorias que pueda realizar el ser humano, y no digamos ya los animales que lo hacen sin sentido de la culpabilidad ni remordimientos de conciencia, ¿por qué entonces nos empeñamos en calificar de jodidas, situaciones adversas, incomodas o, directamente desastrosas? ¿Por qué estamos jodidos cuando estamos mal? ¿No debería ser al revés? ¿O por qué cuando pretendemos dañar a otra persona decimos: te voy a joder? ¿O cuando estamos seguros que nos equivocaremos decimos: la vamos a joder? ¿Por qué equiparamos el acto sexual, principalmente necesario y placentero, con situaciones inequívocamente negativas? ¿No será que nos lo miramos todo desde una perspectiva religiosa, donde el sexo es pecado y, en consecuencia, su práctica no puede ser, en ningún caso, aceptable? Deberemos cambiar urgentemente el léxico y adaptarlo a nuestra realidad más lúdica, laica y menos culpable. Prefiero, sin duda, asociar la expresión bien jodido, a una relación sexual satisfactoria y no a una situación de frustración y desencanto. Mi cuñada está jodida, bien jodida, con una panza enorme de 7 meses y es muy feliz.
Si joder es una de las actividades más interesantes y satisfactorias que pueda realizar el ser humano, y no digamos ya los animales que lo hacen sin sentido de la culpabilidad ni remordimientos de conciencia, ¿por qué entonces nos empeñamos en calificar de jodidas, situaciones adversas, incomodas o, directamente desastrosas? ¿Por qué estamos jodidos cuando estamos mal? ¿No debería ser al revés? ¿O por qué cuando pretendemos dañar a otra persona decimos: te voy a joder? ¿O cuando estamos seguros que nos equivocaremos decimos: la vamos a joder? ¿Por qué equiparamos el acto sexual, principalmente necesario y placentero, con situaciones inequívocamente negativas? ¿No será que nos lo miramos todo desde una perspectiva religiosa, donde el sexo es pecado y, en consecuencia, su práctica no puede ser, en ningún caso, aceptable? Deberemos cambiar urgentemente el léxico y adaptarlo a nuestra realidad más lúdica, laica y menos culpable. Prefiero, sin duda, asociar la expresión bien jodido, a una relación sexual satisfactoria y no a una situación de frustración y desencanto. Mi cuñada está jodida, bien jodida, con una panza enorme de 7 meses y es muy feliz.
dimecres, 7 d’abril del 2010
Contrari al sentit
No us heu preguntat mai, quan s’acaba el dia i torneu a casa desprès de la feina (això els que en tingueu), on cony va tota aquella gent que va en sentit contrari al vostre? Què els empeny a allunyar-se d’on vosaltres trobeu refugi, descans i amor? Sí la felicitat està cap on tu vas, perquè van al revés? Sí el centre del món està al final del teu trajecte, què busca la gent a les antípodes? Desprès no és d’estranyar què la convivència sigui tan complicada i què ens costi tan posar-nos d’acord, quan la meitat del món ha escollit el sentit contrari i no encertes a endevinar el perquè. El que no tinc tan clar, i fa dies que li dono voltes, és qui mereix confiança, sí el que va en el teu mateix sentit, i per tant et dóna l’esquena, o bé, el que va en sentit contrari, però què et ve de cara? Qui està en possessió de la raó? Qui no equivoca el sentit? Qui té el millor dels sentits? O, simplement, a qui pertany el sentit comú? Un dia he de provar on va tota aquesta gent què no conec i què s’allunya de la meva casa.
No us heu preguntat mai, quan s’acaba el dia i torneu a casa desprès de la feina (això els que en tingueu), on cony va tota aquella gent que va en sentit contrari al vostre? Què els empeny a allunyar-se d’on vosaltres trobeu refugi, descans i amor? Sí la felicitat està cap on tu vas, perquè van al revés? Sí el centre del món està al final del teu trajecte, què busca la gent a les antípodes? Desprès no és d’estranyar què la convivència sigui tan complicada i què ens costi tan posar-nos d’acord, quan la meitat del món ha escollit el sentit contrari i no encertes a endevinar el perquè. El que no tinc tan clar, i fa dies que li dono voltes, és qui mereix confiança, sí el que va en el teu mateix sentit, i per tant et dóna l’esquena, o bé, el que va en sentit contrari, però què et ve de cara? Qui està en possessió de la raó? Qui no equivoca el sentit? Qui té el millor dels sentits? O, simplement, a qui pertany el sentit comú? Un dia he de provar on va tota aquesta gent què no conec i què s’allunya de la meva casa.
II Assemblea de Gràcia Decideix
Tipus: Trobades - Convenció
Data: dissabte, 10 / abril / 2010
Hora: 10:00 - 13:00
Lloc: Lluïsos de Gràcia, Pl. del Nord 7
Descripció
Els punts de l’acta del dia són:
1. Informació sobre Barcelona Decideix (manifest, pregunta aprovada, comissions existents).
2. Informació sobre Gràcia Decideix i la feina feta fins al moment.
3. Proposta organitzativa de Gràcia Decideix: Gestora, Permanent i Comissions.
4. Calendari proper
5. Precs i preguntes
Totes les persones i entitats que hi acudeixin tindran dret a vot, i es farà una crida específica a la incorporació en les diferents comissions a totes les persones que vulguin col•laborar.
Tipus: Trobades - Convenció
Data: dissabte, 10 / abril / 2010
Hora: 10:00 - 13:00
Lloc: Lluïsos de Gràcia, Pl. del Nord 7
Descripció
Els punts de l’acta del dia són:
1. Informació sobre Barcelona Decideix (manifest, pregunta aprovada, comissions existents).
2. Informació sobre Gràcia Decideix i la feina feta fins al moment.
3. Proposta organitzativa de Gràcia Decideix: Gestora, Permanent i Comissions.
4. Calendari proper
5. Precs i preguntes
Totes les persones i entitats que hi acudeixin tindran dret a vot, i es farà una crida específica a la incorporació en les diferents comissions a totes les persones que vulguin col•laborar.
Sincrotró sin montilla
Com tothom sap, o al menys aquells que es miren els informatius o llegeixen els diaris, s’acaba d’inaugurar a Cerdanyola del Vallès un aparell científic extraordinari amb el nom de sincrotró. Aquest artilugi té la propietat, sent sintètics, d’accelerar les partícules que no es poden veure en condicions normals, fins al punt de fer-les visibles, permetent alhora, experimentar amb elles. Aquest avenç ha de propiciar importants descobertes científiques que podran ser de gran utilitat en diferents àmbits, i tindran, amb tota seguretat, una enorme repercussió en el terreny pràctic. Aquest complex aparell, com qualsevol altre, necessita una experimentació prèvia i una acurada posada a punt. I aquí ve el que molta d’aquesta gent, que estava al corrent de la noticia, no sap. En aquest període de proves s’han utilitzat diferent materials, objectes, animals i també persones voluntàries per tal de veure com actuava l’accelerador de partícules en l’esser humà i quines conclusions se’n podien extreure. En una primera fase, i amb la màquina molt lluny del seu estat òptim, un dels voluntaris va ser l’actual president de la generalitat José Montilla. Un experiment que, a la vista dels resultats, es pot considerar un autèntic fracàs. El sincrotró no va aconseguir accelerar ni una sola de les seves partícules, fins el punt, que es va adormir durant l’experiment, ell i els que l’observaven. En una fase més avançada i amb la màquina més afinada, es va repetir la prova amb el mateix resultat negatiu. Fins a un total de cinc vegades en un període de quinze mesos es va sotmetre José Montilla a l’acció del sincrotró, sempre amb la mateixa decebedora resposta. Amb aquest recull de proves es va arribar a la conclusió que no totes les partícules són susceptibles de ser accelerades, només ho són aquelles que posseeixen en el seu interior un principi bàsic d’energia encara que sigui en estat purament embrionari. Ara el sincrotró, per fi, està en condicions de funcionar al 100% de les seves capacitats malgrat els seus incerts i amontillats principis.
Com tothom sap, o al menys aquells que es miren els informatius o llegeixen els diaris, s’acaba d’inaugurar a Cerdanyola del Vallès un aparell científic extraordinari amb el nom de sincrotró. Aquest artilugi té la propietat, sent sintètics, d’accelerar les partícules que no es poden veure en condicions normals, fins al punt de fer-les visibles, permetent alhora, experimentar amb elles. Aquest avenç ha de propiciar importants descobertes científiques que podran ser de gran utilitat en diferents àmbits, i tindran, amb tota seguretat, una enorme repercussió en el terreny pràctic. Aquest complex aparell, com qualsevol altre, necessita una experimentació prèvia i una acurada posada a punt. I aquí ve el que molta d’aquesta gent, que estava al corrent de la noticia, no sap. En aquest període de proves s’han utilitzat diferent materials, objectes, animals i també persones voluntàries per tal de veure com actuava l’accelerador de partícules en l’esser humà i quines conclusions se’n podien extreure. En una primera fase, i amb la màquina molt lluny del seu estat òptim, un dels voluntaris va ser l’actual president de la generalitat José Montilla. Un experiment que, a la vista dels resultats, es pot considerar un autèntic fracàs. El sincrotró no va aconseguir accelerar ni una sola de les seves partícules, fins el punt, que es va adormir durant l’experiment, ell i els que l’observaven. En una fase més avançada i amb la màquina més afinada, es va repetir la prova amb el mateix resultat negatiu. Fins a un total de cinc vegades en un període de quinze mesos es va sotmetre José Montilla a l’acció del sincrotró, sempre amb la mateixa decebedora resposta. Amb aquest recull de proves es va arribar a la conclusió que no totes les partícules són susceptibles de ser accelerades, només ho són aquelles que posseeixen en el seu interior un principi bàsic d’energia encara que sigui en estat purament embrionari. Ara el sincrotró, per fi, està en condicions de funcionar al 100% de les seves capacitats malgrat els seus incerts i amontillats principis.
dilluns, 5 d’abril del 2010
OcañaRecuperar l’esperit d’aquella Rambla dels anys setanta és pràcticament impossible, ara bé, recuperar la seva memòria és un plaer a l’abast de tothom al Palau de la Virreina. Una exposició que ens ofereix el bo i millor d’un personatge clau de la contracultura d’aquell temps i una peça central que vertebra el que va ser un dels moviments més imaginatiu, plural, trencador i desvergonyit de la nostra ciutat. Ocaña no va ser l’únic personatge d’aquella dècada prodigiosa, però sí un dels seus més inspirats protagonistes. Activista inclassificable va dinamitzar la vida artística tenint a la Rambla com a escenari ideal per a les seves múltiples i variades intervencions. L’exposició del Palau ens recorda tot aquell món extravagant i en les diferents sales hi podem trobar una acurada mostra d’aquest artista multidisciplinari. Una d’elles oberta de bat a bat sobre la Rambla on, ara fa trenta cinc anys, l’Ocaña hi passejava la seva festiva rebel•lia.
La mona
Què el Madrid tingui com a icona, com a líder mediàtic, com estendard davant del món a un jugador com Ronaldo no és nou, ni tan sols sorprenent, però sí un fet objectable i de dubtós gust. Un personatge xulesc, egocèntric, egoista, provocador, narcisista, insolidari, entre altres coses, no és el millor exemple per actuar de model. Ni de model ni de referent per a ningú que entengui l’esport com alguna cosa més que un recull de valors negatius. Per això no deixa de sorprendre la idealització, el seguiment i la veneració que l’ esmentat Ronaldo provoca en determinats segments de la població. Un fet que confirma les meves sospites sobre la degradació del gènere humà, la seva incompetència, la seva turpitud i, evidentment, la seva incapacitat per destriar el gra de la palla. Com podrem reeixir, avençar i millorar si ho hem de fer darrera personatges com l’inconsistent Ronaldo? Els humans estem molt lluny, no ja d’assolir el nirvana, sinó simplement de trobar el camí correcte. Seguim sent, malgrat el pas del temps, estúpids i primaris i ens enlluernen les granadures i les mones vestides de seda.
Què el Madrid tingui com a icona, com a líder mediàtic, com estendard davant del món a un jugador com Ronaldo no és nou, ni tan sols sorprenent, però sí un fet objectable i de dubtós gust. Un personatge xulesc, egocèntric, egoista, provocador, narcisista, insolidari, entre altres coses, no és el millor exemple per actuar de model. Ni de model ni de referent per a ningú que entengui l’esport com alguna cosa més que un recull de valors negatius. Per això no deixa de sorprendre la idealització, el seguiment i la veneració que l’ esmentat Ronaldo provoca en determinats segments de la població. Un fet que confirma les meves sospites sobre la degradació del gènere humà, la seva incompetència, la seva turpitud i, evidentment, la seva incapacitat per destriar el gra de la palla. Com podrem reeixir, avençar i millorar si ho hem de fer darrera personatges com l’inconsistent Ronaldo? Els humans estem molt lluny, no ja d’assolir el nirvana, sinó simplement de trobar el camí correcte. Seguim sent, malgrat el pas del temps, estúpids i primaris i ens enlluernen les granadures i les mones vestides de seda.
diumenge, 4 d’abril del 2010
El cor partit
Tenir el cor partit, dividit, repartit, separat, fendit, tallat, fraccionat, fragmentat, tercejat, escapçat, escuixat, trossejat, seccionat és una sensació agredolça i poc recomanable. Per voler estar a tot arreu acabes per no estar en lloc i pateixes amargament en la distància. El teu escalf no arriba amb la intensitat desitjada i el teu suport no sobrepassa la paraula. Però el pensament és obstinat i insisteix en córrer al costat dels enyorats. Proveir-los d’ales perquè volin i de grues per aixecar-los quan caiguin. I serrar les dents amb ells i cloure els punys amb força emocionada. I tornar-los el reconeixement quan exhausts ens saluden desprès de l’esforç i deixar, perquè no, escapar una llàgrima furtiva de felicitat immensa. El futbol, no us enganyeu, no només és futbol, és l’expressió de tot un món interior que sovint ens explica i sempre, sempre, ens defineix.
Tenir el cor partit, dividit, repartit, separat, fendit, tallat, fraccionat, fragmentat, tercejat, escapçat, escuixat, trossejat, seccionat és una sensació agredolça i poc recomanable. Per voler estar a tot arreu acabes per no estar en lloc i pateixes amargament en la distància. El teu escalf no arriba amb la intensitat desitjada i el teu suport no sobrepassa la paraula. Però el pensament és obstinat i insisteix en córrer al costat dels enyorats. Proveir-los d’ales perquè volin i de grues per aixecar-los quan caiguin. I serrar les dents amb ells i cloure els punys amb força emocionada. I tornar-los el reconeixement quan exhausts ens saluden desprès de l’esforç i deixar, perquè no, escapar una llàgrima furtiva de felicitat immensa. El futbol, no us enganyeu, no només és futbol, és l’expressió de tot un món interior que sovint ens explica i sempre, sempre, ens defineix.
¿De qué se ríe?
(Seré curioso)
En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible
vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles
tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste
aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse
los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países
ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles
cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple
cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde
y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite
allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve
después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.
Mario Benedetti
(Seré curioso)
En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible
vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles
tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste
aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse
los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países
ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles
cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple
cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles
por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe
aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde
y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite
allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve
después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique
seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.
Mario Benedetti
Subscriure's a:
Missatges (Atom)