dijous, 30 de maig del 2013

Crema catalana
Fahrenheit 451 

Fahrenheit 451 és una novel•la futurista de Ray Bradbury que va servir de base per a una pel•lícula de François Truffaut. El títol ve de la temperatura a la qual crema el paper, i és la base argumental que narra l’obsessió dels líders politics en cremar els llibres per controlar el que aprèn la població. 

La pregunta que m’inquieta i no em puc deixar de formular, és: coneixia Ray Bradbury en el moment d’escriure la seva novel•la l’any 1953 a José Ignacio Wert? Tenia coneixement de personatges similars? Coneixia les seves intencions o, senzillament, la novel•la és producte d’una imaginació prodigiosa que es va avançar al seu temps encertant-la de ple? 

Sigui quina sigui la resposta, el que es va concebre com un relat futurista, s’ha fet realitat. La hipòtesi del visionari Bradbury ha pres cos i ha esdevingut, al nostre país, una pràctica irracional i salvatge. Wert, al capdavant de l’enèsim govern d’Espanya, ens “crema” els llibres per controlar, no només el que aprenem, sinó perquè aprenguem només el que ells volen que aprenguem. 

Espero que siguem capaços, entre tots, de trobar una fórmula per evitar la tragèdia i proveir-nos d’extintors per fer front als incendiaris. 

Jo, per si de cas, ja he començat a memoritzar el llibre que em pertoca.

dimecres, 29 de maig del 2013

Spanish KKK

La conspiració del Barça 

Cooollons amb el Barça! Ara resulta que, amb el suport de “La Vanguardia”, obre mitjançant el futbol una via de diàleg entre Israel i Palestina. 

Ja n’hi ha prou d'aquest color! Es quedarà callat l’Español davant una provocació tan delirant? Permetrà l’Español, garant de l’equidistància, que el Barça se’n surti amb la seva? Ja n’hi ha més que prou! L’Español ha de posar fre a aquest monopoli d’iniciatives del Barça que només ens porten al descrèdit i a la banalització. 

Primer va ser aquella infàmia de la col•laboració amb Unicef sense cobrar ni un euro i ara aquesta insòlita aposta per la pau entre dos pobles històricament enfrontats. No anem bé. Davant d’uns fets tan greus, apel•lem al seny de la patum del Baix Llobregat, al sentinella d’Occident, per evitar una nova agressió judeo-masònica-marxista d’un Club que es creu el melic del món. Si no podem confiar en l’Español per aturar aquesta perversió, que ens queda?

dimarts, 28 de maig del 2013

Qui li mama al pallasso?

La guerra del francès

Abc: "Els sobiranistes estudien cedir a França la defensa de Catalunya". "Descarten crear un exèrcit propi i plantegen arribar a un acord amb el país veí o crear una unitat d'elit que s'integri en un euroexèrcit”, afegeix el diari. 

No us penseu que aquestes afirmacions són producte de la ingestió d’algun bolet tòxic. Acostumats com estan a viure en permanent al•lucinació, la micologia no té cap efecte en les seves erràtiques revelacions. M’inclinaria, més aviat, per responsabilitzar a l’estat de desconcert en el que viuen en veure com, minut a minut, dia a dia i any darrera any, tot el seu món s’esfondra. Tots els seus valors, tot allò que havien après de petits i que tanta sang va costar, tot se’n va en orris. On és el “Vigia de Occidente”? On s’amaga la “lengua del Imperio”? Qui se’n recorda de “la sagrada unidad en lo universal”?

Espanya està desorientada perquè es veu sola en la seva croada i no pot recórrer, com ho va fer a principis del segle XVIII, a la seva aliada França per sotmetre Catalunya. No hi ha cap Felip V al que lliurar la corona d’Espanya i posar-se als seus peus a canvi de que els seus exèrcits bandegin les llibertats d’un poble que es vol sobirà. 

Curiosa la manera que tenen els espanyols d’interpretar la Història. Catalunya va ser envaïda pels exercits francesos i castellans amb les conseqüències que tots (o quasi tots) coneixem. Espanya, poc desprès va ser envaïda per l’exèrcit francès de Napoleó. En el primer cas, a Catalunya se li nega la recuperació de les seves llibertats i l’assoliment de la independència. En canvi, en el segon cas, Espanya, no només va tenir el dret, sinó també el deure d’aixecar-se contra l’invasor per foragitar-los del seu territori. En el primer cas se’ns acusa de separatistes, en el segon, es lloa la sublevació. 

Catalunya no pot optar a la Independència de forma pacífica i democràtica, mentre Espanya, arribat el cas, pot declarar la guerra a França amb el vist i plau de la Història i de tots aquells que la volen interpretar. 

Per cert, a la coneguda com “guerra de la independència”, també se la coneix com a guerra del francès. I tot perquè va acabar amb una mamada.

dilluns, 27 de maig del 2013

Domesticar periquitos: primer pas

Envidia cochina

Les quatre barres i el barrut 

Suggereixo a l’Español que es queixi enèrgicament per la nova samarreta del Barça. Proposo que formuli una petició oficial, amb exigència de compliment a la Nike, perquè retiri immediatament la nova samarreta del Barça. Exigeixo a l’Español que, en defensa de la pluralitat, presenti un requeriment al Govern de la Generalitat perquè prohibeixi la nova samarreta del Barça per apropiament indegut d’un símbol que és de tots els catalans. Demano a l’Español, arribat el cas, que engegui una croada d’inspiració jesuítica per excomunicar al Barça per la gosadia de lluir a la seva samarreta les quatre barres de sang sobre fons daurat. M’agradaria que l’Español denunciés directament al Barça per avançar-se-li en el disseny d’una samarreta que havia de ser la seva per a la propera temporada i amb aquesta mesura els hi hagi aixafat la guitarra. I per últim, i no menys important, no veuria amb mals ulls que l’Español impugnés la darrera Lliga del Barça per tenir dos entrenadors que parlen català contravenint la llei Wert passant-se-la pel forro dels pantalons. 

No hi ha dret que el Barça s’erigeixi en el representat d’una catalanitat que és patrimoni de tots i monopolitzi un sentiment que comparteixen tots els Clubs del nostre país amb l’Español al capdavant.

diumenge, 26 de maig del 2013

Ha quedat clar? 

L’Español dóna l’esquena al futbol, ensenya el cul i, desprès, mostra les seves vergonyes.

Ja ho vaig avançar ahir per la nit: 0 a 2. 

Ha quedat clar quina samarreta ha de vestir Colom?
 

Perquè?
 


Aqueste dues fotos varen obtenir un premi
 

Aquesta ha estat censurada 

Perquè?
Sense títol

dissabte, 25 de maig del 2013

Cromos

Cromo 19

I ara, la veritat: i tu, admirador de Tejero, de Primo de Rivera i partidari de Francisco Franco, tu que ets un demòcrata de tota la vida, vols dir no ho pots aturar democràticament?

divendres, 24 de maig del 2013

I allà, molt lluny, Cornellà-El Prat

El descobriment d’Amèrica

Ai Español, ai Español, com et patinen les neurones! Perquè una cosa és opinar i una altra, de molt diferent, pixar fora del test. Ja ho deien a Forrest Gump: “tonto és el que diu (i fa) tonteries” i tu, patètic Español, tens serioses opcions de guanyar la cursa dels ximples més rellevants. 

Primer, aquella història inversemblant de girar-se d’esquena per rebre al campió enlloc de reconèixer esportivament els seus mèrits. Un gest extremadament exemplar (pel que defineix) que encaixa a la perfecció amb una afició que ha nascut de cul i segueix movent-se, malgrat el pas del temps, en una pertorbadora fase anal. 

L’Español no es pot (ni vol) deslliurar-se de l’enveja en la que està ancorat i, és ella i només ella, la que guia els seus destins i determina quines han de ser les seves accions, decisions i reaccions. El que per a qualsevol ens mitjanament civilitzat seria un objectiu discutible, per a l’Español no és més que un drap vermell que cal envestir sense la mínima espurna de racionalitat. 

I ara, per reblar el clau, la reacció esperpèntica a la samarreta de Colom. És tan poc el sentit del ridícul que demostren els directius de l’Español que, fins i tot, fa una mica de vergonya aliena entrar en valoracions o caure en la temptació del comentari sarcàstic. 

Per altra banda, acostumats com estem, als estirabots de la parròquia perica (sempre en la mateixa direcció i amb el mateix destinatari), no sorprèn gens la seva obsessiva insistència. El que si sorprèn, i molt, és la ingerència en afers que no li corresponen. Què té a veure l’Español de Cornellà-El Prat amb els assumptes interns de la ciutat de Barcelona i el seu màxim exponent i/o referent esportiu? 

El Collet presideix un club del baix Llobregat i el Lara, una de les seves patums, vol traslladar el negoci de la família a Sevilla. Per quins setze ous aquests personatges qüestionen les decisions de Barcelona? 

Si Colom vol vestir del Barça té tot el dret a fer-ho i l’Español no és ningú per arrabassar-li aquesta il•lusió infantil. Ves que la iniciativa no s’estengui i els Pinzones s’apuntin a la festa. 

La gelosia, ai la gelosia! La gelosia és una mala consellera que limita l’evolució i fa créixer el desànim, la insatisfacció i la infelicitat.

dijous, 23 de maig del 2013

le metéque


Au revoir mestre
Pluja al final del túnel

Aranzels

García-Margallo diu que molts països de la UE vetarien l' ingrés de Catalunya El ministre d'Exteriors assegura que "d'entrada" vetarien Catalunya els cinc països que no reconeixen Kosovo: Espanya, Eslovàquia, Xipre, Romania i Grècia 

Res a veure. L’única que no pinta res en aquest repòquer, és Espanya. Eslovàquia, Xipre, Romania i Grècia tenen interessos a la zona i és normal que no siguin del tot receptius a l’ ingrés de Kosovo a la Comunitat. Però només és qüestió de temps, i de negociar acords, que l’oposició es relaxi i acabi desapareixent.

Que pinta Espanya en aquest grup? Doncs clarament, és una “participació preventiva”. Per allò del que pugui passar o, directament, per la dita popular: “cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar” Espanya, veient-les venir, s’apuntarà a un bombardeig per deixar clara quina és la seva posició (i oposició) davant dels drets dels pobles a la seva sobirania. Si cal, arribat el cas, votaria en contra de l’emancipació de la meva veïna María, perquè no quedi el més petit dubte sobre quina és la seva innegociable postura. 

Però, com és sabut, no hi ha res per sempre. Quan Catalunya sigui independent, Espanya serà la primera en donar-li suport perquè ingressi de ple dret a la Comunitat. Per on passarien els seus camions, les seves mercaderies, els seu turistes, els seus porcs i la seva miserable mesquinesa? Ja és prou sacrifici haver de creuar per força territori català com per, a més a més, haver de pagar aranzels. 
Espanya cedirà, com tots aquells que no tenen la raó.
Galls a mida...i per la tele!

dimecres, 22 de maig del 2013

Catalònia, hundred points 

Avui, ignorant de mi, m’he assabentat per la premsa, mentre em cruspia les magdalenes amb pipetes de xocolata, que el passat dissabte es va celebrar una nova edició del festival d’Eurovisió. 

Una nova edició? He de confessar el meu desconcert, doncs pensava que aquesta mena de festival feia temps que havia passat a la història. Quina ha estat la meva sorpresa en saber que no només es celebra com fa vint (i trenta i quaranta) anys, sinó que ha crescut en participació donada la fragmentació actual d’Europa. El que abans eren 20 països mostrant les seves habilitats cantaires al món, ara en són just el doble. Azerbaijan, Estònia, Bielorússia, Moldàvia,...sembla l’escenari d’una nova aventura de Tintin, on el protagonista malda per desemmascarar els pèrfids responsables que han perpetrat aquest ignominiós despropòsit. 

En el mateix article, he pogut saber que la guanyadora d’aquest any ha estat la representat de Dinamarca amb un tema que es diferenciava en ben poc a la resta de participants. La representant espanyola, una tal Raquel del Rosario (rosario/Espanya/penitència: tot lliga), ha quedat en un meritori penúltim lloc. Cedint, generosament, la darrera plaça al representant irlandès. 

El que em costa d’entendre, al marge de la mateixa celebració d’un espectacle obsolet, és el procediment de la tria. Com s’escull una cançó en lloc d’un altra i com es reparteixen els vots si totes les cançons sonen igual i tenen el mateix perfil (baix)? Quin criteri es segueix per determinar qui guanya i qui no? Qui queda en primera posició i qui en la darrera? Tot un misteri que se m’escapa i, fidel a la veritat, no estic disposat a fer res per atrapar-lo. 

Constatant la vigència d’esdeveniments d’aquesta mena i el ressò mundial que tenen, friso per veure Catalunya integrada de ple dret en aquest “festival” una vegada hagi assolit la seva independència. Us imagineu: Catalònia, hundred points. Spain, two points. Ni la mateixa Massiel ho podrà aturar. Glòria eterna a Eurovisió!

dimarts, 21 de maig del 2013

De vert a podrit sense madurar

¡Werte a la mierda! 

T’ho diré en espanyol normatiu perquè vegis que domino el teu idioma i que no tinc cap mancança al respecte: ¡Werte a la mierda! 

Ja sé que aquesta mena de llenguatge no fa per mi i que els diners que varen invertir els meus pares en la meva educació no mereixen aquesta sortida de to ni aquest vocabulari groller, però la situació és la que és i hi ha coses que no es poden dir d’una altra manera, sobretot, si pretenc que el missatge arribi al seu destinatari i, si no és molt demanar, que l’entengui. 

No us penseu que, malgrat aquesta incorrecció lingüística, no he estat atent a la moderació. Si fos pel Jordi, en encès debat, la formulació hagués estat més contundent: ¡Werte a tomar por el culo! proposava el meu company. Un suggeriment i/o una invitació a la que m’hi vaig negar en rodó, per trobar-la massa explícita i amb la que es corria el risc de que, no només fos acceptada pel destinatari, sinó que, coneixent al personatge, acabés per agradar-li i li proporcionés un plaer extra que no es mereix. 

Conscient que el wertgonyós ministre no estarà per la labor i es farà l’orni, no ens quedarà més remei que pagar-li amb la mateixa moneda que ell fa servir: ignorar-lo i seguir fent el que toca.

dilluns, 20 de maig del 2013


Centauros del desierto

Título original: The Searchers 
Año: 2013
Duración: 1.576.800 m. (3 años) 
País: España 
Director Florentino Pérez 
Guión: Tito Vilanova (Novela: Pep Guardiola) 
Música: Gustav Mahler 
Fotografía: Tomas Roncero 
Reparto: Iker Casillas, Sergio Ramos, Pepe, Adam, Higuain, Benzemá, Kaká, Morata. 
Productora: Bankia i ACS 
Género: Western, Drama, Ciencia ficción, Comedia 

Sinopsis: Madrid. En 2013, tres años después de su llegada al Santiago Bernabéu, José Mourinho, un hombre solitario, vuelve derrotado a su hogar. La persecución de los comanches que han secuestrado la hegemonía del futbol se convertirá en un modo de vida para él y para Karanka, un muchacho mestizo adoptado por su familia. 

Críticas:  Un hombre parte en busca de los indios que se llevaron la Liga. Este es el -aparentemente- simple argumento de un viaje al centro del odio y la intolerancia a cargo del mejor José Mourinho. En la mirada cansada de José, el racismo late poco a poco, casi sin notarse; ojos caídos de un perdedor que apenas puede esconder un desprecio tan brutal como poco explícito. El maestro Florentino volvió a demostrar por qué es el mejor director de la historia del futbol en un genial relato lleno de fuerza, amargura, poesía y perfección. Un obra de arte.
Carrers buits 
Balmes

Mitre

República Argentina

Ronda de Dalt

Insòlit aspecte dels carrers de Barcelona a la mateixa hora que es disputava, al Nou Sardenya, el partit de futbol entre l’equip local, l’Europa i La Pobla de Mafumet. Aquesta ha estat la resposta de la conscienciada ciutadania a la crida del Club gracienc per omplir la graderia del seu Estadi.

Èxit total, no es pot qualificar de cap altra manera, de la motivadora campanya engegada per la Directiva escapulada i on s’ha fet evident la gran implicació de la gent de Gràcia, en particular, i la de Barcelona, en general, amb el Club Centenari. 

Per facilitar l’assistència de tothom, el Club havia canviat els horaris dels partits de futbol base i havia suspès qualsevol activitat paral•lela per evitar la dispersió i/o la fragmentació de la seva parròquia. 

Una encertada decisió que ha contribuït, i de quina manera, a l’immillorable aspecte del que ha gaudit el Nou Sardenya en un dels partits més transcendents dels darrers 10 anys. Tot el futbol base: jugadors, familiars, amics i amics dels amics, ningú no ha faltat a la cita i han deixat molt clara quina és la seva relació amb el Club que els acull. 

És tanta, en quantitat i qualitat, la interacció entre els diferents estaments del Club, que no es podria entendre els uns sense els altres. 

Aquesta és, sense cap mena de dubte, una de les claus que fa i farà que l’Europa disposi del potencial necessari per assolir reptes que per a altres són inimaginables, alhora, inconqueribles.

diumenge, 19 de maig del 2013

Resistència

Simbologia digital

Renunciar a la glòria
Final previsible

Les instruccions? Clares: l’Europa ha de perdre el seu partit per evitar tràgiques caramboles que el poguessin fer pujar directament a 2ª. B. Ja s'ha anat massa lluny i la cosa es pot descontrolar, se'ns pot escapar de les mans. 

Amb una derrota pròpia s’evita qualsevol especulació i es depèn d’un mateix per defugir l’ascens. Amb aquesta necessària mesura es guanya temps (i raons) per dissenyar l’estratègia més convenient per continuar un any més a Tercera. 

Desprès vindran els play-off i serà més fàcil “ensopegar” sense quedar en evidència i venent la idea de que s’ha intentat fins el darrer moment, però que ha estat impossible. Es quedarà bé per la foto. El Club traurà pit. Els mitjans lloaran la gesta. Els 4 socis quedaran contents i “la vida sigue igual” que cantava Julio Iglesias. 

La Junta Directiva, per boca del seu President ja ho ha deixat clar: o romanticisme o societat anònima. Obrir el paraigua quan plou és, malgrat la seva simplicitat, un gest representatiu d’un estat evolucionat d’intel•ligència. 

Les elits poden, a la pràctica, dirigir un club de barri, però no podran mai identificar-se amb la seva personal idiosincràsia.
La coronació

Al Cèsar el que és del Cèsar 

Malgrat el seu balanç globalment negatiu, se li ha de reconèixer a Mourinho, algunes aportacions força significatives pel Barça, en particular, i pel món del futbol, en general. Ara que la seva fracassada etapa al Madrid sembla haver arribat al final (i em sap molt de greu), cal ser honestos i donar al Cèsar el que és del Cèsar. 

En primer lloc, destacar el que fins fa poc semblava una tasca impossible, Mourinho ha aconseguit, des de dins, el que altres no havien aconseguit des de fora: la divisió del madridisme en un cisma agra i profund de difícil restauració. 

En segon lloc, i ben travat, la demostració de que els diners del senyor Florentino, pel que fa al futbol, només són paper mullat. Dilapidar una fortuna per aconseguir una miserable super-copa en tota una temporada, no està a l’abast de tothom. Només els escollits poden, amb tan escàs resultat, dominar l’escenari i disposar de tant poder com el que ha aconseguit acaparar l’il•luminat portuguès. 

En tercer lloc, i com a conseqüència de la segona fita, provocar-li una úlcera al mandatari madridista que trigarà lustres en cicatritzar. La ferida, diuen, els que l’han tractat, s’assembla sorprenentment a la falla de San Andrés (res a veure amb el bo d’Iniesta) i ha canviat la vida al magnat de la construcció. 

En quart lloc, i transcendental, despullar al Madrid de tota aquella aureola mítica que, primer el franquisme i desprès el post franquisme, li havien conferit. Convertint-lo, a la vista de tothom, en un Club vulgar, malcarat, busca-raons, malforjat, patibulari i tots aquells adjectius que s’han anat sumant durant les tres darreres temporades. 

I per últim, i no menys important, l’exaltació per comparació. Al costat d’aquest Madrid, del Madrid de Mourinho, tots els altres equips han pujat exponencialment en la seva valoració davant del món del futbol. Aquest Madrid, per demèrits propis, ha fet bons tots els seus rivals. 

I com a cirereta del pastís, no vull renunciar a destacar l’última aportació del fènix de Setúbal: treure a Pepe dels terrenys de joc i enviar-lo a la grada. Genial! Mai no li agrairem prou.