dissabte, 14 de maig del 2011

L’ombra de Cruyff

Estant absolutament d’acord que Pedro Dólera segueixi com a entrenador del Primer Equip de l’Europa la propera temporada i que aquesta renovació se l’hi hagi ofert fa quatre setmanes quan encara hi havia alguna opció de classificar-se pel play off i es torni a plantejar ara que tot està decidit, doncs partint d’aquesta base, no entenc que aquest criteri raonat i coherent no es segueixi en altres àmbits del Club. Perquè aquesta mateixa renovació no se l’hi ha ofert a Toni Cosano, entrenador del Juvenil A, amb el que ha fet una campanya més que digna i, a hores d’ara, encara amb opcions d’assolir la Divisió d’Honor? S’està esperant a veure com acaba la cosa per prendre una decisió amb el baix ventre en lloc de fer-ho amb el cap? El protocol i el sentit comú que s’aplica amb el primer equip no val per a les categories inferiors? O és que el problema es circumscriu només amb l’entrenador del Juvenil A que no és del gust de qui mana i ha estat qüestionat des del primer moment, negant-li el suport que institucionalment es mereixia i que l’ha fet remar sempre a contracorrent? Què haurien pogut fer Toni Cosano i Angel Camacho si se’ls hagués donat la mínima cobertura estrictament necessària i ja no parlem de l’ha que ha tingut el Primer Equip? Tant costa pensar només en present i oblidar-se, voluntària o involuntàriament, de preparar el futur amb intel•ligència i sentit comú? O és que tot plegat forma part d’una estratègia per fer un canvi de cromos i el futur ja està predeterminat de fa molt temps? L’ombra de Cruyff és allargada, molt i molt allargada.

divendres, 13 de maig del 2011

Laportabella

Lògica, natural i sintàctica la coalició Laporta/Portabella per a les properes Municipals. Si alguna cosa està predestinada, deixa-la fluir. De vegades, encara que costi d’entendre, hi ha determinades peces fetes expressament per encaixar. Dos noms propis amb inicials idèntiques i cognoms complementaris per a una política que ha de ser d’estrella (de cinc puntes) i no pas d’estrelles. Veurem si el taller de fusteria que han obert produeix bons mobles i ens podem muntar casa pròpia lluny de la tutela paterna. El repte? Què la coalició deixi de ser una porta bella per acabar sent un esplendorós i necessari arc de triomf.

dijous, 12 de maig del 2011

Mitja lliga?
No. La lliga sencera
La lliga de les manetes
La maneta al Madrid
La maneta a l'Español
La maneta per la cara
Un final made in Hollywood

Una Lliga que ha tingut un nus gordià al més pur estil del cinema clàssic americà, no podia tenir un desenllaç que no s’ajustés a les normes hollywoodenques. No sé qui ha estat l’autor del guió, ni conec la seva formació acadèmica, però s’ha de reconèixer el mèrit d’un bon artesà que domina a la perfecció tots els ressorts i girs argumentals necessaris per a desenvolupar una trama clàssica impecable. Si sou amatents i rasqueu una mica, veureu com tots els guions de l’època daurada de Hollywood tenien el mateix patró. La trama podia ser més o menys enrevessada. Els protagonistes passaven, sovint, per un munt d’adversitats i patien veritables plagues bíbliques, però els finals sempre eren morals. Quan millor eren els bons, pitjor eren els dolents. Quant més virtuosos, més se’ls feia patir. Rebien atacs constants i la seva desgràcia semblava no tenir aturador. Les situacions s’embolicaven fins l’extrem de témer el pitjor dels finals. Però el bé sempre guanyava, sempre s’acabava imposant. Fins i tot, una pel•lícula com Casablanca (sense doble sentit), té el final perfecte. Aparentment semblaria que el fet que Rick no es quedi amb Ilsa és un despropòsit, un error de càlcul, però si us ho mireu bé, és el final més adient i l’únic moralment possible. Hollywood va ser una enorme escola d’arguments al límit, amb finals justos i morals, per damunt de qualsevol altre consideració. Aquesta Lliga que acabem de tancar, també ha tingut, com aquells vells clàssics, un final feliç. La Lliga dels valors posats en entredit, de la persecució sense mesura, de la gespa que semblava un bosc, del tumor i la hèrnia, del dòping i la conspiració, de les mil i una mentida, del Jocker de Batman convertit en entrenador, de la baixesa sistemàtica i la manipulació consentida. Aquesta Lliga ha estat deutora de Hollywood en tots els sentits, però també, amb la seva particular cacera de bruixes, cacera orquestrada pel totpoderós McCarthino Pérez i els seus òrgans executors, que han escampat tanta porqueria com han pogut i han sigut capaços d’imaginar (i pagar). Ni la contra programació a última hora de la celebració de la copa del Rei Borbó per tapar l’èxit del Barça, com si es volgués oposar una peli de sèrie B a una obra mestra, ha pogut evitar l’esplendor a l’herba i l’admiració general per un dels finals més èpics i morals de la història del cinema, perdó del futbol. Un veritable final made in Hollywood. The End.

dimecres, 11 de maig del 2011

Temps de puré
El llop estepari IV

No ens ha d’estranyar, però, que un home culte i intel•ligent pugui creure’s un “llop estepari”, que pugui pretendre resumir tota la rica complexitat de la seva vida en una fórmula tan planera, brutal i primitiva. L’home té una capacitat intel•lectual limitada. Fins l’home més intel•ligent i instruït veu el món i ell mateix –¡sobretot ell mateix!- a través del vidre d’unes fórmules ingènues, simplistes i enganyoses. Perquè tot home sembla que té una necessitat innata i violenta d’entendre el seu jo com una unitat. Aquesta il•lusió trontollarà sovint i força però sempre es revifarà.

dimarts, 10 de maig del 2011

Teatre descriptiu
Els Miserables

El destí (o no) té cops genials que exemplifiquen determinades circumstàncies de manera gràfica i clara, molt clara. En plena ona expansiva de la campanya contra el Barça orquestrada des de Madrid i que ha omplert de merda el panorama futbolístic, no solament espanyol, sinó també l’internacional, s’anuncia la propera arribada a Barcelona de “Els Miserables”, l’exitosa producció de Cameron Mackintosh, basada en textos de Victor Hugo i que ha fet un llarg recorregut pels teatres de mig món. Ara que tant es parla de teatre, ara que gent que, segurament, mai ha trepitjat una platea s’omple la boca amb barbaritats escèniques i barreja miserablement les pomes amb els melons, just en aquest escenari, arriben “Els Miserables”, versió teatral. L’altra, la versió pseudo-periodística, ja fa temps que l’estem tastant, en butaca preferent i en sessió contínua. Els miserables que tots coneixem (fins ara), i en contra dels que ens arribaran al Setembre, són uns incompetents i maldestres. La seva música sona fatal, la partitura és repetitiva i l’argument brilla per absència. Desafinen sovint i en general fan més pena que una altra cosa. Tots i cadascun dels integrants d’aquesta troupe de freakis semblen el producte imperfecte d’un accident, com si en lloc de ser triats pel corresponent casting, haguessin patit un irreversible i dolorós castring que els invalida llastimosament. L’espectacle, com no podia ser d’altra manera, és patètic, d’una baixa qualitat moral i professional que tomba d’esquenes. Espero que els nous miserables, els que ens arribaran al Setembre, tinguin una música diferent i unes lletres més ajustades als mínims d’intel•ligència exigible. Certament, no ha de ser difícil, doncs el llistó està molt, però que molt, baix.

dilluns, 9 de maig del 2011

Apel·lar a la generositat
Més val prevenir que curar

L’avortament és una mesura profilàctica i preventiva per evitar que els nens siguin víctimes de pedofília per part dels capellans.
Més enllà del prat
Perquè un es fa de l’Español?

Ser d’un equip de futbol té un component eminentment esportiu. Un és, o es fa, d’un determinat equip per gaudir d’un bon espectacle i, mitjançant la competició, rebre el major número de satisfaccions possibles. No s’ha d’oblidar, però, el vessant emocional, no menys important, i que estructura el veritable sentiment de pertinença i identificació. El simbolisme, els trets diferencials, la idiosincràsia pròpia del club, la seva història, el seu compromís social, l’arrelament amb l’entorn i, sobre tot, el seu discurs vivencial, fan que els vincles que s’estableixen siguin pràcticament indestructibles. Per això és tan fàcil entendre com algú pugui ser del Barça o del Bilbao i, amb una mica més d’esforç, entendre, fins i tot, que algú es faci del Madrid, amb totes les reserves que us passin pel cap. També, si seguim aprofundint en l’esforç de comprensió i amb alguna que altra renúncia, és possible arribar a acceptar que hi hagi persones del València, del Saragossa,...El que no s’entén de cap manera, per més voltes que li donis, és el que porta a una persona normal a fer-se de l’Español. Quines estranyes raons, quins retorçats arguments, quins mecanismes condueixen a aquesta inexplicable decisió? Què fa que una persona a la que, en teoria li agrada el futbol, renunciï a ell? Perquè hi ha gent que actua per oposició i no per convicció? Comportaments certament estranys per a gaudi de la ciència i l’estudi del cervell humà.

diumenge, 8 de maig del 2011

Que la sigan chupando
Realisme

Quan a mitjans del segle XIX va aparèixer amb força el Realisme, pocs s’imaginaven la variada i ràpida evolució amb la que aquest moviment ens obsequiaria. Tot va començar amb la necessitat de fugir del Romanticisme, que idealitzava i transformava la realitat, per aconseguir un nou marc racional i intentar plasmar-la objectivament, despullant-la de qualsevol accessori que l’embellís.

Del Realisme pur es va passar, a principis del segle XX, al Realisme Socialista o, més tard, Soviètic. Un Realisme carregat d’intencionalitat política i un fort component subjectiu que enfrontava les classes més desfavorides, a la burgesia dominant i els seus privilegis. El Realisme seguia mantenint el nom però l’essència es començava a pervertir.

A la segona dècada del segle XX va aparèixer el Surrealisme, un moviment trencador, en oposició al Realisme encotillat, que fugia d’una realitat condicionada i, profundament, interessada. Un corrent que subvertia les regles de l’observació i imaginava una realitat paral•lela molt allunyada dels convencionalismes habituals. La representació d’un món interior que interpretava la realitat des d’un punt de vista subjectiu i oníric. L’alliberament de l’esperit subvertint l’ordre lògic, l’estètica i la moral vigent.

A mitjans del segle XX, va sorgir a Itàlia un nou corrent anomenat Neorealisme i que va tenir la seva màxima expressió en el cinema. El Neorealisme, inspirat en el realisme poètic francès, pretenia recuperar la realitat tal com era i mostrar-la amb tota la seva cruesa amb un clar contingut social. La realitat sense subterfugis ni jocs d’artifici.

Finalment, per acabar aquest breu recorregut històric sobre l’evolució del realisme i les seves ramificacions, apareix, a principis del segle XXI, una nova variant, encara en formació, anomenada Mourealisme . El Mourealisme, en clara oposició al Neorealisme i al propi Realisme (que li dóna de menjar), és un moviment que té com objectiu deformar la realitat adaptant-la a la idiosincràsia de la persona que el practica. El Mourealisme construeix la realitat a través del propi discurs, independentment, i al marge, de qualsevol objectivitat. Un moviment multidisciplinari que pretén beure de les fonts del Surrealisme però fa trampes. No interpreta la realitat des d’un punt de vista personal i honest, sinó que la transforma a conveniència per enviar un missatge pervers que afavoreixi, única i exclusivament, els interessos de qui el practica. Haurem de veure cap on evoluciona aquest corrent i fins a quin punt pot acabar definitivament amb el Realisme que l’aixopluga.

dissabte, 7 de maig del 2011

Menage a trois
Amposta-Masnou?

Davant un Barça-Madrid, no hi ha cap excusa raonable per triar un Amposta-Masnou, a no ser, està clar, que el teu fill es digui Fuster i jugui a l’equip del Maresme. És cert que contra gustos no hi ha res escrit i que n’hi ha d’haver per a tothom, però també és cert que, un dels avenços de la civilització, és l’educació del gust i el seu refinament. Qui gosaria triar Christina Rosenvinge en lloc de Mahler? Qui ho faria amb Torrente (qualsevol de les parts) a John Ford o Visconti? Qui triaria la rusticitat d’un “elements” o un “legea” en lloc de l’elegància d’un Toni Miró? Em respondreu ofesos: jo! I quedarà clar que encara queda un llarg camí per recórrer. Que, com diria Martí i Pol: tot està per fer. Però, alhora, i no cal desesperar, tot és possible. Traient que siguis la cosina de la Christina, el col•lega del Segura o el pare del Fuster, totes les altres situacions són corregibles, només cal temps i paciència, això sí, molta paciència.

divendres, 6 de maig del 2011

Rentar a casa i estendre al carrer
Vampirs

Jo que he tingut, i de fet, tinc, una accentuada inclinació en jutjar la conducta dels altres. Que he desenvolupat una rara habilitat en escorxar el pròxim, en creure’m la mesura única de la seva ètica. Jo que he estat inclement amb els seus dèficits i intolerant amb les seves debilitats. Que m’he convertit en un oracle infalible per adreçar les consciències i corregir les seves marrades. Jo que he estat la referència del bé enfront de qualsevol mal. Que m’he sentit en possessió de la veritat absoluta i he negat sistemàticament l’esmena. Jo que he furgat fins l’esgotament l’ànima humana i la seva idiosincràsia, la seva complexitat i el seu model en permanent construcció. Jo que he fet sang sense atendre a raons i he pervertit la voluntat de la innocència. Sempre desterrant l’empatia i evitant la pell. Sempre al límit de la transgressió. Jo que sóc abusivament imperfecte, mereix-ho l’escarni de transitar per escenaris equivocats i diluir-me subvertint principis. Si el mirall en el que et mires no reflexa la teva imatge, o bé, no és un mirall o, senzillament, ets un vampir.

dimecres, 4 de maig del 2011

Pop sacrificat per mentider
o
a tot pop li arriba la seva semi-final

Qüestió de números

31 faltes li van assenyalar al Madrid per 9 del Barça. Quan l’Osasuna, amb tots els respectes, no passa de les 20 per partit.

1 xut a porta en 90 minuts i 3 en 180, el bagatge d’un Madrid que havia d’aspirar a tot. L’equip més ric del món amb el joc més pobre de la seva Història.

8 ocasions de gol fa el Barça, per una del Madrid, en un partit que els blancs estaven obligats a guanyar per poder passar a la final.

1 regal del Barça, a la sortida de la pilota, concedeix l’única ocasió del Madrid i evita que es quedi novament en blanc.

3 gols havia de fer el Madrid i només va xutar 2 vegades a porta (una entre els tres pals).

3 agressions d’un trasbalsat Adebayor que, incomprensiblement, va acabar els dos partits.

2 expulsats (Pepe i Mourinho) contra 1 (Pinto) és en l’única cosa que ha guanyat el Madrid al Barça. I que consti que hauria d’haver guanyat el Madrid per golejada.

5 vegades es va deixar caure Ronaldo per fer palès el seu fair play. De futbol, futbol, poc, de teatre dolent, molt.

0 en conducta, zero en competència, zero en blanc i un final negre.

11 jugadors del Madrid van acabar el partit perquè l’àrbitre no va voler fer sang.

75 per cent de possessió del Barça, en el conjunt de l’eliminatòria, davant d’un Madrid posseït per la por.

Ni tan sols 16 centímetres de gespa seca van poder aturar al millor equip amb diferència.

1 sol gol, d’un defensa, en 180 minuts d’un super equip amb 7 davanters internacionals és un pobre balanç que abona el victimisme.

3 segons va trigar Karanka en vomitar el discurs oficial de la conspiració i la intoxicació.

Fins a 6 vegades el públic del Camp Nou en ple, va cantar amb sorna el “por qué, por qué, por qué”

11 persones, que en un altre temps van ser jugadors de futbol, abduïdes per 1 egòlatra pervers.

1 minut va jugar Afellay i va fer més que Kaká en 59.

7 jugadors del Barça volia expedientar el Madrid per tenir alguna opció de passar l’eliminatòria.

2 equips diametralment oposats en els fonaments, els valors i els conceptes.

1 gran manta necessitarà el Madrid per tapar-se les vergonyes davant l’opinió pública mundial.

1 temporada porta Mourinho al Madrid i ha aconseguit, en un sol any, enderrocar el que altres han trigat cent anys en aixecar.

400 milions d’euros més, necessitarà Florentino per seguir somiant.

2 coses encara li queden al Valdano: stock de gomina a la calaixera i una voluntat innegociable de seguir cobrant del Madrid tragant el que faci falta.

30 segons va trigar Amalfitano en explicar que el Madrid no havia estat víctima dels àrbitres, sinó dels seus propis errors i de la seva incompetència.

78 mentides, 3 fotografies trucades i 1 cinta de vídeo manipulada, el bagatge d’una estratègia llastimosa, lamentable i patètica.

113 excuses per tapar 1 gran fracàs.

2 diaris de Madrid s’imprimiran a partir d’ara en paper kleenex.

95.701 espectadors sense comptar els jugadors del Madrid.

5000 persones a canaletes i 200 a la Cibeles, curiosament totes amb els mateixos colors.

1 títol per a Mourinho, en la seva primera temporada al Madrid, no està gens malament, sobretot si es tracta de la Copa del Rei i la guanya el bufó de la cort.

Amb el 22, Eric Abidal.

60 minuts desprès d’acabar el partit l’autocar del Madrid recollia Mourinho a la porta del seu Hotel. Podem confirmar que Albert Einstein no hi va pujar.

28 de Maig és la data prevista per la final de Wembley. El Barça hi serà per jugar a futbol.

10 n’hi do.

Finalment s’ha pogut saber que el Madrid està preparant una gira pel pròxim orient amb la intenció de visitar Jerusalem per peregrinar al mur de les lamentacions.
Fusta per cremar
Perdoneu les molèsties

Si dius alguna cosa i no molestes a ningú, és que no has dit absolutament res!
Michael Crichton

Tampoc es tracta de molestar a tothom sempre. Però que algú es molesti sempre que dius alguna cosa, entra dintre de lo exigible, i no està gens malament. Si el que dius és poc clar o, directament, no s’entén, la resposta serà nul•la, indiferent. De la mateixa manera, si el que dius és ensucrat, sabonós o se’n va per la tangent, no hi haurà la més mínima reacció i el temps dedicat al discurs haurà estat balder. Que algú es molesti és sinònim d’haver-la encertat, sobretot quan no dius noms i algú se sent identificat. Que algú es prengui la molèstia de fer-te saber que s’ha molestat, és una satisfacció que justifica les molèsties que t’has pres intentant molestar. Una persona molestada és una persona predisposada a la molèstia i amb la consciència evidentment intranquil•la. Una persona susceptible a la molèstia és una veritable molèstia difícil de satisfer. Per molt que la molestis mai es sentirà saciada perquè la seva capacitat de molestar-se no té límits. En atenció a aquestes persones avides de molèsties, acomplim els nostres designis i no defallim. Siguem persistents i saturem, amb alegria i encert, les seves necessitats.

dilluns, 2 de maig del 2011

Parc Kruger

Dreta

Esquerra

Situació de privilegi
Enfoscados
Distorsió perillosa

Si bé admiro el treball, la dedicació i, perquè no, la genialitat, de totes aquelles persones dedicades a la producció de pel•lícules de dibuixos animats, no acabo d’entendre la seva obsessió per crear mons paral•lels als existents i fer-ho, en el millor dels casos, amb una gran dosi d’estupidesa. No és d’estranyar que, a conseqüència de les llargues estades “en captivitat” allunyats del món, persones aparentment normals, perdin un cert contacte amb la realitat i, producte del poc dormir, l’excés de cafè i alguna que altre substància inconfessable, s’imaginin coses extravagants i personatges al llindar de l’esquizofrènia. El pitjor del cas és que la cosa ve de lluny i no sembla que amb el pas del temps hagi de millorar. Taules que parlen, armaris que ballen, làmpades que somriuen i fan l’ull viu, grills que donen pel sac a base de taladrar la consciència, prínceps blaus que són de color de rosa, conills que juguen a les cartes, cavalls que expliquen acudits, lleons que canten, galls amb texans, gossos que s’enamoren a la llum de la lluna, porcs que toquen la guitarra i gats que destrossen el saxo. Tota una galeria de personatges que fa fredor i que acaba per donar una visió completament distorsionada de la realitat. Algú hauria de dir a aquests esforçats ninotaires, que el món que busquen ja existeix, que ha costat, déu i ajuda, arribar fins aquí i ara que, més o menys tenim la cosa controlada, no cal que segueixin jugant a la confusió. I sinó que li diguin als pares del Kevin, un nen de quatre anys, que li va intentar arrencar la llengua al seu gat perquè, el bandarra, no parlava.

diumenge, 1 de maig del 2011

La nova internacional
Primer de Maig, desprès d’Abril

Perquè el dia del treball és festa?

Perquè el dia del treball només es manifesten els aturats i els sindicats, és a dir, els que no treballen?

Perquè en el dia del treball encara hi apareixen martells i falçs quan ara pràcticament totes les eines són elèctriques?

Perquè el dia del treball els sindicats van al davant de la manifestació quan la resta de l’any sempre van al darrera?
Aprendre a ensopegar
Ensopegar

Diu el Diccionari de la Llengua Catalana que, s’entén per ensopegar, el topar amb el peu contra un obstacle. Ajustant-nos a aquesta definició, haurem de convenir que no ensopega aquell que no es mou, aquell que roman estacat en una posició que li resulta més o menys còmoda. El moviment, l’aventura d’aquell que decideix moure’s és el que fa que el risc d’ensopegar s’accentuï. Tota iniciativa d’acció està condicionada per la probabilitat, més o menys elevada, d’ensopegar. Seguint amb l’etimologia de la definició, ensopegar és un acte sobre el que es té un cert control, és a dir, que no depèn de circumstàncies alienes que no es puguin preveure. L’objecte amb el que s’ensopega és un obstacle inert i que no fa res per provocar la nostra ensopegada. Som nosaltres els que, generalment, per manca d’atenció i altres renuncies, caiem en l’ensopegada. Una traveta no és una ensopegada. En una traveta hi ha intenció, en una ensopegada, només descuit. Curiosa la segona accepció de la paraula que dóna el mateix Diccionari, ensopegar: encertar a trobar. És a dir, quan s’ensopega amb alguna cosa, és que es troba allò que directa o indirectament es buscava. Entenc doncs, que de les ensopegades en podem treure un enorme profit, sempre, està clar, que tinguem la clarividència i la humilitat necessàries per saber-les llegir.