Vota esquerra
divendres, 12 de març del 2010
PARENOSTRE
Parenostre que esteu a la grada
sigui exemplar el vostre comportament.
Vingui a nosaltres el vostre escalf.
Mostreu-vos com un model
aquí al Sardenya,
i també al Carmel.
El nostre partit de cada dissabte
deixeu-nos gaudir el dia d'avui
i perdoneu les nostres errades
així com nosaltres perdonem.
No permeteu que nosaltres
caiguem en la depressió
ans deslliureu-nos
de qualsevol retret. Amén.
Parenostre que esteu a la grada
sigui exemplar el vostre comportament.
Vingui a nosaltres el vostre escalf.
Mostreu-vos com un model
aquí al Sardenya,
i també al Carmel.
El nostre partit de cada dissabte
deixeu-nos gaudir el dia d'avui
i perdoneu les nostres errades
així com nosaltres perdonem.
No permeteu que nosaltres
caiguem en la depressió
ans deslliureu-nos
de qualsevol retret. Amén.
dijous, 11 de març del 2010
Catalunya nazi?
Desprès de veure l’últim APM on apareixia un recull de diferents moments televisius en el que es comparava, es relacionava i s’identificava als catalans i a Catalunya amb els nazis i el nazisme per la seva conducta feixista, és de justícia reconèixer l’oportunitat i argumentació científica de totes les aportacions, així com el gran nivell intel•lectual dels seus ponents. No cal dir que totes les intervencions eren fetes des de l’equanimitat, el coneixement, el respecte i l’objectivitat. Sense voler aigualir la festa ni treure un gram de raó a les seves contundents avaluacions, sí què he volgut sotmetre’m a un exercici, no gaire complexa, que consisteix en trobar les vuit diferencies entre els uns i els altres, com aquells passatemps que, sovint, apareixen als diaris. He tancat els ulls i m’he posat al davant dos dibuixos mentals de les dues realitats. I he començat la recerca. El primer que m’ha cridat l’atenció l’he trobat en la simbologia, mentre els nazis feien bandera de la creu gamada, els catalans la fem amb la creu de Sant Jordi (què la té, fins i tot, el Millet); primera diferència. La segona, i també molt evident, fa referència a les activitats a l’aire lliure, els nazis eren uns fervents partidaris dels camps de concentració i els catalans, en canvi, tenim l’hàbit de concentrar-nos per anar al camp i gaudir del millor futbol que es fa actualment arreu del món. La tercera, la trobem en el lideratge, mentre els nazis tenien un líder carismàtic, amb el do de la paraula i una gran capacitat de seducció; els catalans tenim al Montilla. La quarta, i no menys important, la tenim en el braç armat dels nazis, el seu braç executor: les SS. Mentre aquesta s’encarregava d’eliminar individus, la SS catalana, per contra, s’encarrega d’acollir-los i donar-li cobertura social i mèdica. La cinquena, molt evident: els nazis varen envair Polònia. Catalunya, per a molts, és Polònia i fa molts anys que està envaïda. La sisena, més semàntica, l’he trobat en el llenguatge, mentre els nazis parlaven una llengua dominant i expansiva, els catalans en parlen una de residual i resistencial. La setena, i que té a veure amb la manera de ser, mentre els nazis practicaven el nacionalsocialisme, els catalans són poc donats a compartir, són, més aviat, partidaris del: “cadascú es paga lo seu”. I la vuitena, però no última, mentre els nazis varen perdre la guerra, els catalans la guanyarem.
Desprès de veure l’últim APM on apareixia un recull de diferents moments televisius en el que es comparava, es relacionava i s’identificava als catalans i a Catalunya amb els nazis i el nazisme per la seva conducta feixista, és de justícia reconèixer l’oportunitat i argumentació científica de totes les aportacions, així com el gran nivell intel•lectual dels seus ponents. No cal dir que totes les intervencions eren fetes des de l’equanimitat, el coneixement, el respecte i l’objectivitat. Sense voler aigualir la festa ni treure un gram de raó a les seves contundents avaluacions, sí què he volgut sotmetre’m a un exercici, no gaire complexa, que consisteix en trobar les vuit diferencies entre els uns i els altres, com aquells passatemps que, sovint, apareixen als diaris. He tancat els ulls i m’he posat al davant dos dibuixos mentals de les dues realitats. I he començat la recerca. El primer que m’ha cridat l’atenció l’he trobat en la simbologia, mentre els nazis feien bandera de la creu gamada, els catalans la fem amb la creu de Sant Jordi (què la té, fins i tot, el Millet); primera diferència. La segona, i també molt evident, fa referència a les activitats a l’aire lliure, els nazis eren uns fervents partidaris dels camps de concentració i els catalans, en canvi, tenim l’hàbit de concentrar-nos per anar al camp i gaudir del millor futbol que es fa actualment arreu del món. La tercera, la trobem en el lideratge, mentre els nazis tenien un líder carismàtic, amb el do de la paraula i una gran capacitat de seducció; els catalans tenim al Montilla. La quarta, i no menys important, la tenim en el braç armat dels nazis, el seu braç executor: les SS. Mentre aquesta s’encarregava d’eliminar individus, la SS catalana, per contra, s’encarrega d’acollir-los i donar-li cobertura social i mèdica. La cinquena, molt evident: els nazis varen envair Polònia. Catalunya, per a molts, és Polònia i fa molts anys que està envaïda. La sisena, més semàntica, l’he trobat en el llenguatge, mentre els nazis parlaven una llengua dominant i expansiva, els catalans en parlen una de residual i resistencial. La setena, i que té a veure amb la manera de ser, mentre els nazis practicaven el nacionalsocialisme, els catalans són poc donats a compartir, són, més aviat, partidaris del: “cadascú es paga lo seu”. I la vuitena, però no última, mentre els nazis varen perdre la guerra, els catalans la guanyarem.
dimecres, 10 de març del 2010
Volveremos
Volveremos, es podia llegir en una gran pancarta a la graderia del Bernabeu per rebre a l’Olimpic de Lió. Doncs, ves per on, serà en una altra ocasió, perquè aquest any tampoc han passat. I és que els diners, no diré que no ajudin, però no et garanteixen la felicitat. Volveremos, en lletres descomunals i premonitòries. Colló si l’han encertada. Volveremos, i tant que volveremos, a caure en vuitens, com sempre. Haurien d’haver estat més explícits, més precisos i no deixar la frase a mitges. Ens podríem haver estalviat, tots plegats, l’ incertesa d’una expressió mal acabada i el Madrit, fins i tot, el ridícul més extraordinari dels darrers anys. Aquest equip, perdó, aquest grup de jugadors milionaris amb ADN Europa, com deia el seu Presi, ha agafat el tren més ràpid del món i amb el trajecte més curt, només dues parades: el dissabte va pujar a Sevilla i el dimecres ha baixat a Lió. Tren ADN (Alta Depressió Nacional). Normalment no tot és guanyar o perdre sinó la manera de fer-ho. No hi ha vida més enllà de vuitens i aquesta és, sens dubte, la maledicció del fantasma.
Volveremos, es podia llegir en una gran pancarta a la graderia del Bernabeu per rebre a l’Olimpic de Lió. Doncs, ves per on, serà en una altra ocasió, perquè aquest any tampoc han passat. I és que els diners, no diré que no ajudin, però no et garanteixen la felicitat. Volveremos, en lletres descomunals i premonitòries. Colló si l’han encertada. Volveremos, i tant que volveremos, a caure en vuitens, com sempre. Haurien d’haver estat més explícits, més precisos i no deixar la frase a mitges. Ens podríem haver estalviat, tots plegats, l’ incertesa d’una expressió mal acabada i el Madrit, fins i tot, el ridícul més extraordinari dels darrers anys. Aquest equip, perdó, aquest grup de jugadors milionaris amb ADN Europa, com deia el seu Presi, ha agafat el tren més ràpid del món i amb el trajecte més curt, només dues parades: el dissabte va pujar a Sevilla i el dimecres ha baixat a Lió. Tren ADN (Alta Depressió Nacional). Normalment no tot és guanyar o perdre sinó la manera de fer-ho. No hi ha vida més enllà de vuitens i aquesta és, sens dubte, la maledicció del fantasma.
dimarts, 9 de març del 2010
Inevitable
Un día iré a la sombra de tu pelo lejano,
Y dormiré en la sábana de almidón y de estruendo
Cosida por tu mano.
Para el hijo será la paz que estoy forjando.
Y al fin en un océano de irremediables huesos
Tu corazón y el mío naufragarán, quedando
Una mujer y un hombre gastados por los besos.
Miguel Hernández
Un día iré a la sombra de tu pelo lejano,
Y dormiré en la sábana de almidón y de estruendo
Cosida por tu mano.
Para el hijo será la paz que estoy forjando.
Y al fin en un océano de irremediables huesos
Tu corazón y el mío naufragarán, quedando
Una mujer y un hombre gastados por los besos.
Miguel Hernández
Un fred de collons
En dies com el d’avui, amb la meva ciutat col•lapsada per un intens temporal de neu, no puc deixar de pensar en l’amic Al Gore i el seu escalfament global. El termòmetre a zero graus, un vent polar que glaça les pestanyes i, tanmateix, no me’l puc treure del cap. Les canonades se m’han congelat, les plantes del balcó pateixen rigor mortis i, malgrat tot, no me’n puc desfer. La seva figura és omnipresent i el seu discurs apocalíptic, també. Francament, desitjo, en aquest moment de desesperació, que l’amic Gore tingui raó i es compleixi la seva predicció. Qui no desitjaria un parell, o tres, graus més de temperatura i que el tan anunciat escalfament fos una càlida realitat? Però no d’aquí a cinquanta anys, sinó aquest mateix cap de setmana per sortir a passejar amb la família i prendre una mica el sol. Ja fa massa temps que plou i fa un fred insuportable i se m’han acabat les pastilles i estic a tres mil•límetres d’encetar una nova crisi. Amic Al, si pots fer alguna cosa, ara és el moment. T’estaria agraït eternament.
En dies com el d’avui, amb la meva ciutat col•lapsada per un intens temporal de neu, no puc deixar de pensar en l’amic Al Gore i el seu escalfament global. El termòmetre a zero graus, un vent polar que glaça les pestanyes i, tanmateix, no me’l puc treure del cap. Les canonades se m’han congelat, les plantes del balcó pateixen rigor mortis i, malgrat tot, no me’n puc desfer. La seva figura és omnipresent i el seu discurs apocalíptic, també. Francament, desitjo, en aquest moment de desesperació, que l’amic Gore tingui raó i es compleixi la seva predicció. Qui no desitjaria un parell, o tres, graus més de temperatura i que el tan anunciat escalfament fos una càlida realitat? Però no d’aquí a cinquanta anys, sinó aquest mateix cap de setmana per sortir a passejar amb la família i prendre una mica el sol. Ja fa massa temps que plou i fa un fred insuportable i se m’han acabat les pastilles i estic a tres mil•límetres d’encetar una nova crisi. Amic Al, si pots fer alguna cosa, ara és el moment. T’estaria agraït eternament.
dilluns, 8 de març del 2010
La RDA
Quina manera més particular d’entendre la realitat. Què volem dir quan afirmem: aquesta és la pura realitat. O ens incendiem amb proclames del tipus: hem de canviar la realitat. A quina realitat ens referim? Sí per realitat entenem allò que està passant (i no el que voldríem que passés), allò que succeeix al mateix temps que ho estem vivint, aleshores, no ens quedarà més remei que convenir que la realitat és canviant, que sempre és diferent. Mai dos moments són iguals, ni en el seu abans ni en el seu desprès. És com banyar-se en un riu, mai et banyes en la mateixa aigua. Hi ha tants rius com vulguis interpretar i tantes realitats com siguis capaç de viure. Ara la cosa és, fins i tot, més complicada. Amb l’apagada analògica i l’arribada de la TDT a les nostres vides, la realitat que percebem ja no és la mateixa realitat que percebíem. Ara, la realitat ens arriba uns segons més tard i, per tant, allò que estem entenent com a realitat, ja no ho és. Rebem una realitat diferida i què, en el precís moment que la coneixem, ja pertany al passat. Només falta que algú, en aquest decalatge de 5 ó 6 segons des de que es produeix fins que ens arriba, trobi la manera d’esmenar-la. Poder canviar la realitat a plaer per a servir, ves a saber tu quins interessos, és una pràctica que no descarto i segurament serà habitual en un futur més o menys immediat. La RDA: realitat diferida i adobada.
Quina manera més particular d’entendre la realitat. Què volem dir quan afirmem: aquesta és la pura realitat. O ens incendiem amb proclames del tipus: hem de canviar la realitat. A quina realitat ens referim? Sí per realitat entenem allò que està passant (i no el que voldríem que passés), allò que succeeix al mateix temps que ho estem vivint, aleshores, no ens quedarà més remei que convenir que la realitat és canviant, que sempre és diferent. Mai dos moments són iguals, ni en el seu abans ni en el seu desprès. És com banyar-se en un riu, mai et banyes en la mateixa aigua. Hi ha tants rius com vulguis interpretar i tantes realitats com siguis capaç de viure. Ara la cosa és, fins i tot, més complicada. Amb l’apagada analògica i l’arribada de la TDT a les nostres vides, la realitat que percebem ja no és la mateixa realitat que percebíem. Ara, la realitat ens arriba uns segons més tard i, per tant, allò que estem entenent com a realitat, ja no ho és. Rebem una realitat diferida i què, en el precís moment que la coneixem, ja pertany al passat. Només falta que algú, en aquest decalatge de 5 ó 6 segons des de que es produeix fins que ens arriba, trobi la manera d’esmenar-la. Poder canviar la realitat a plaer per a servir, ves a saber tu quins interessos, és una pràctica que no descarto i segurament serà habitual en un futur més o menys immediat. La RDA: realitat diferida i adobada.
diumenge, 7 de març del 2010
Un equip d’Oscar
Europa D 7 – Pubilla Cases 0
Lliga Cadets Segona Divisió
Avui, amb motiu del lliurament dels premis de cinema a Hollywood, el nexe era molt fàcil i el títol de la crònica, estava cantat. Però no solament queda aquí la relació d’aquest increïble grup amb el cinema i per a demostrar-ho us faré una llista de pel•lícules que, d’una o altra manera, hi estan connectades.
El cuirassat Potemkin, vaixell insígnia de la flota.
Alta societat, per l’encaix de totes les seves peces.
La gran desfilada, per motius obvis.
L’edat d’or, per l’extraordinària anyada.
Llums de la ciutat, per la claredat que evidencien.
L’exprés de Shanghai, per la seva velocitat de creuer.
El triomf de la voluntat, per la seva exemplar obstinació.
En ales de la dansa, per la coreografia dels seus moviments.
El secret de viure, per l’optimisme que transmet.
La gran il•lusió, per creure que tot és possible.
La regla del joc, perquè en són uns mestres.
Fantasia, per la normalitat d’alguns impossibles.
Que verda era la meva vall, per l’enaltiment del seu espai més preuat.
Les enfants du paradis, per la sensació que donen.
Un lloc al sol, pel lloc que es mereix.
El somni etern, per abraçar amb valentia l’objectiu.
D’aquí a l’eternitat, això és el que esperem.
Els millors anys de la nostra vida, perquè així serà quan ho recordem.
To be or not to be, per l’únic dubte raonable.
...i l’Oscar és per...
Europa D 7 – Pubilla Cases 0
Lliga Cadets Segona Divisió
Avui, amb motiu del lliurament dels premis de cinema a Hollywood, el nexe era molt fàcil i el títol de la crònica, estava cantat. Però no solament queda aquí la relació d’aquest increïble grup amb el cinema i per a demostrar-ho us faré una llista de pel•lícules que, d’una o altra manera, hi estan connectades.
El cuirassat Potemkin, vaixell insígnia de la flota.
Alta societat, per l’encaix de totes les seves peces.
La gran desfilada, per motius obvis.
L’edat d’or, per l’extraordinària anyada.
Llums de la ciutat, per la claredat que evidencien.
L’exprés de Shanghai, per la seva velocitat de creuer.
El triomf de la voluntat, per la seva exemplar obstinació.
En ales de la dansa, per la coreografia dels seus moviments.
El secret de viure, per l’optimisme que transmet.
La gran il•lusió, per creure que tot és possible.
La regla del joc, perquè en són uns mestres.
Fantasia, per la normalitat d’alguns impossibles.
Que verda era la meva vall, per l’enaltiment del seu espai més preuat.
Les enfants du paradis, per la sensació que donen.
Un lloc al sol, pel lloc que es mereix.
El somni etern, per abraçar amb valentia l’objectiu.
D’aquí a l’eternitat, això és el que esperem.
Els millors anys de la nostra vida, perquè així serà quan ho recordem.
To be or not to be, per l’únic dubte raonable.
...i l’Oscar és per...
La tòfona blanca
Europa A 1 – Mercantil 0
Lliga Nacional Juvenil
Com trobar la tòfona blanca. Així és de difícil per l'Europa guanyar els seus partits. I no serà per ocasions! Una darrera l’altre, partit darrera partit, es van succeint sense pausa, a quina més clara, però s’acaben diluint com un terròs de sucre dins un cafè carregat. Difícil i cara la victòria. Es prepara bé la caça, l’equipament per l’aventura és l’adequat, la predisposició és la correcta, els estris són els més adients, es té identificat el lloc i es porta un planell de la zona, s’arriba amb certa facilitat, però una vegada al lloc, no hi ha manera d’encertar-la. La tòfona es resisteix. Va succeir a Tortosa i ha tornat a succeir al Nou Sardenya, aquest cop, això sí, amb un final feliç. Es va aconseguir, per insistència i justícia micològica, la troballa perfecta, la tòfona més preuada que dóna tres punts d’or per seguir traient el cap per damunt d’aquest bosc asfixiant. S’haurà, en el futur més immediat, aguditzar el olfacte que ens faci més fàcil descobrir la menja selecta, per no haver de recórrer al porc especialista que espera arrupit el seu torn.
Europa A 1 – Mercantil 0
Lliga Nacional Juvenil
Com trobar la tòfona blanca. Així és de difícil per l'Europa guanyar els seus partits. I no serà per ocasions! Una darrera l’altre, partit darrera partit, es van succeint sense pausa, a quina més clara, però s’acaben diluint com un terròs de sucre dins un cafè carregat. Difícil i cara la victòria. Es prepara bé la caça, l’equipament per l’aventura és l’adequat, la predisposició és la correcta, els estris són els més adients, es té identificat el lloc i es porta un planell de la zona, s’arriba amb certa facilitat, però una vegada al lloc, no hi ha manera d’encertar-la. La tòfona es resisteix. Va succeir a Tortosa i ha tornat a succeir al Nou Sardenya, aquest cop, això sí, amb un final feliç. Es va aconseguir, per insistència i justícia micològica, la troballa perfecta, la tòfona més preuada que dóna tres punts d’or per seguir traient el cap per damunt d’aquest bosc asfixiant. S’haurà, en el futur més immediat, aguditzar el olfacte que ens faci més fàcil descobrir la menja selecta, per no haver de recórrer al porc especialista que espera arrupit el seu torn.
Trastorn bipolar
Europa C 2 - La Florida 4
Lliga Cadets Primera Divisió
Sí la darrera jornada, l’Europa perdia els seus valors educatius, aquesta, per sort, només ha perdut el partit. Desprès de la tempesta, la calma. Perquè, no tingueu cap mena de dubte, el resultat és el de menys. Perdre o guanyar és purament anecdòtic. El més important és si el meu fill ha jugat i, si ho ha fet, el número de minuts que ha jugat. Tot el demés és accessori. La política educativa del Club, els seus principis, la seva ètica i els seus valors, en el cas hipotètic que els tingui, han d’estar lligats a com afectin els meus interessos particulars per damunt del grup i, ja no diguem, als del Club. Els valors educatius de l’Europa han de ser els que jo crec, els que més em convinguin i els que més s’ajustin a les meves necessitats i les del meu fill, evidentment. Tot el que no vagi en aquesta direcció és un atemptat a la meva manera de concebre el món i les seves conseqüències poden ser catastròfiques. Aquesta setmana estic content, molt content, el meu fill ha jugat i s’ha perdut, però s’ha perdut amb principis, encara que això ens acosti cada cop més al final.
Europa C 2 - La Florida 4
Lliga Cadets Primera Divisió
Sí la darrera jornada, l’Europa perdia els seus valors educatius, aquesta, per sort, només ha perdut el partit. Desprès de la tempesta, la calma. Perquè, no tingueu cap mena de dubte, el resultat és el de menys. Perdre o guanyar és purament anecdòtic. El més important és si el meu fill ha jugat i, si ho ha fet, el número de minuts que ha jugat. Tot el demés és accessori. La política educativa del Club, els seus principis, la seva ètica i els seus valors, en el cas hipotètic que els tingui, han d’estar lligats a com afectin els meus interessos particulars per damunt del grup i, ja no diguem, als del Club. Els valors educatius de l’Europa han de ser els que jo crec, els que més em convinguin i els que més s’ajustin a les meves necessitats i les del meu fill, evidentment. Tot el que no vagi en aquesta direcció és un atemptat a la meva manera de concebre el món i les seves conseqüències poden ser catastròfiques. Aquesta setmana estic content, molt content, el meu fill ha jugat i s’ha perdut, però s’ha perdut amb principis, encara que això ens acosti cada cop més al final.
Déjà vu
Sants 2 – Europa B 1
Lliga Cadets Primera Divisió
L'Europa torna a enamorar, però no ha estat suficient. Només perdonen les víctimes. I acaben sent, només els que perdonen, les úniques víctimes de la seva pròpia generositat. Els botxins, en canvi, no es troben mai en aquesta situació, no tenen la necessitat de perdonar perquè mai han estat en disposició de fer-ho. El botxí executa quan ho ha de fer, finalitza el seu encàrrec quan l’ha de finalitzar i no es planteja cap càrrec de consciència ni cap dilema existencial. És, si voleu, extremadament limitat en les seves qualitats, maldestre en les formes i tosc en els hàbits, però sap quin és el seu paper i el desenvolupa amb precisió i solvència. No li demaneu que s’estengui en el desplegament i la descripció d’unes virtuts que no té, però desconfieu de la seva aparença innocent. L’Europa ha muntat un escenari perfecte, o quasi bé perfecte. Ha penjat els llums, ha posat els mobles, ha escombrat el pati i ha decorat la casa. Ho ha fet amb aquella alegria i aquella confiança que dóna el saber-se bàsicament bo i creure en el supòsit que l’altre també ho és. Dos cops de vent li han desmuntat la parada. Des de la seva bondat ha perdonat a un rival amb pell de víctima, però fonaments de botxí. Ha perdonat esperant una correspondència en el tracte que no s’ha produït. El botxí ha reeixit. El futbol es sosté en lleis molt cruels on el “teòricament bo” acaba sent víctima d’un “teòricament dolent” que s’erigeix en implacable botxí. Els botxins no perdonen mai i les víctimes acaben perden el cap, en aquest cas, el partit. Déjà vu.
Sants 2 – Europa B 1
Lliga Cadets Primera Divisió
L'Europa torna a enamorar, però no ha estat suficient. Només perdonen les víctimes. I acaben sent, només els que perdonen, les úniques víctimes de la seva pròpia generositat. Els botxins, en canvi, no es troben mai en aquesta situació, no tenen la necessitat de perdonar perquè mai han estat en disposició de fer-ho. El botxí executa quan ho ha de fer, finalitza el seu encàrrec quan l’ha de finalitzar i no es planteja cap càrrec de consciència ni cap dilema existencial. És, si voleu, extremadament limitat en les seves qualitats, maldestre en les formes i tosc en els hàbits, però sap quin és el seu paper i el desenvolupa amb precisió i solvència. No li demaneu que s’estengui en el desplegament i la descripció d’unes virtuts que no té, però desconfieu de la seva aparença innocent. L’Europa ha muntat un escenari perfecte, o quasi bé perfecte. Ha penjat els llums, ha posat els mobles, ha escombrat el pati i ha decorat la casa. Ho ha fet amb aquella alegria i aquella confiança que dóna el saber-se bàsicament bo i creure en el supòsit que l’altre també ho és. Dos cops de vent li han desmuntat la parada. Des de la seva bondat ha perdonat a un rival amb pell de víctima, però fonaments de botxí. Ha perdonat esperant una correspondència en el tracte que no s’ha produït. El botxí ha reeixit. El futbol es sosté en lleis molt cruels on el “teòricament bo” acaba sent víctima d’un “teòricament dolent” que s’erigeix en implacable botxí. Els botxins no perdonen mai i les víctimes acaben perden el cap, en aquest cas, el partit. Déjà vu.
dissabte, 6 de març del 2010
Fenòmens paranormals
Perquè als fenòmens fora de la normalitat li diuen paranormals? No n’hi ha de maranormals? Tots aquells efectes que no podem explicar o no sabem explicar, sempre tenen una arrel parental? Jo creia, innocent de mi, justament tot el contrari, sempre havia pensat que un paranormal, era un pare que feia bé la seva feina, que tenia cura dels seus fills, que els protegia i els educava, que els vestia i alimentava i que, de tant en tant, al futbol, se li anava l’olla. Això no excloïa, en cap cas, la coexistència amb maranormals. Mare normal amb una dedicació “full time” pels seus fills i una devoció quasi quasi religiosa. Mare normal que, de tant en tant, al futbol, no se li anava l’olla i permetia que el partit acabés en pau. Doncs ves per on, un paranormal és un fenomen que no té res a veure amb la normalitat i és de difícil explicació i una maranormal, ni tan sols existeix. Ara m’explico moltes coses i alguns comportaments al futbol base.
Perquè als fenòmens fora de la normalitat li diuen paranormals? No n’hi ha de maranormals? Tots aquells efectes que no podem explicar o no sabem explicar, sempre tenen una arrel parental? Jo creia, innocent de mi, justament tot el contrari, sempre havia pensat que un paranormal, era un pare que feia bé la seva feina, que tenia cura dels seus fills, que els protegia i els educava, que els vestia i alimentava i que, de tant en tant, al futbol, se li anava l’olla. Això no excloïa, en cap cas, la coexistència amb maranormals. Mare normal amb una dedicació “full time” pels seus fills i una devoció quasi quasi religiosa. Mare normal que, de tant en tant, al futbol, no se li anava l’olla i permetia que el partit acabés en pau. Doncs ves per on, un paranormal és un fenomen que no té res a veure amb la normalitat i és de difícil explicació i una maranormal, ni tan sols existeix. Ara m’explico moltes coses i alguns comportaments al futbol base.
divendres, 5 de març del 2010
Un consell decent
Si voleu un consell decent, no llogueu un pis al carrer Diputació, és massa fosc. Ni tampoc al carrer Mallorca, sempre està en obres. Ni al carrer Aragó, hi ha molt de tràfic. Ni al carrer Còrsega, voreja el límit. Ni al carrer València, és contra direcció. Ni al carrer Casp, és curt i té mala fama. Ni al carrer Provença, està a vessar de motos. Ni al carrer Rosselló, és força complicat. Si m’admeteu un consell decent, poseu-hi una mica de gràcia, sortiu al carrer i feu vostre el passeig.
Si voleu un consell decent, no llogueu un pis al carrer Diputació, és massa fosc. Ni tampoc al carrer Mallorca, sempre està en obres. Ni al carrer Aragó, hi ha molt de tràfic. Ni al carrer Còrsega, voreja el límit. Ni al carrer València, és contra direcció. Ni al carrer Casp, és curt i té mala fama. Ni al carrer Provença, està a vessar de motos. Ni al carrer Rosselló, és força complicat. Si m’admeteu un consell decent, poseu-hi una mica de gràcia, sortiu al carrer i feu vostre el passeig.
dijous, 4 de març del 2010
El zero petit
D’infant, des de que vaig aprendre a escriure, tenia el rar costum de fer els zeros més petits que els altres números. No us sabria dir el motiu, però aquesta pràctica es va allargar en el temps fins que un bon dia, aprenent dibuix tècnic, el professor em va cridar l’atenció, -es pot saber perquè fas els zeros tan petits?- No vaig saber que respondre. Per mi era absolutament normal i ho venia fent des de sempre. –No ho sé- li vaig dir, amb certa perplexitat. -Els números, em va explicar, encara que tinguin diferent valor han de ser tots iguals de mida i han de ser representats amb la mateixa dimensió-. Va fer una pausa i va acabar. –No hi ha cap motiu perquè sigui d’una altra manera-. Un argument senzill i lògic que, malgrat la seva aparent innocuïtat, la seva profunditat, el seu abast i el seu camp d’aplicació és amplíssim. Des d’aleshores sempre he intentat, malgrat el seu diferent valor, tractar a tots els números per igual, donar-li’ la seva mesura i me n’ he guardat prou de tornar a fer un zero més petit.
D’infant, des de que vaig aprendre a escriure, tenia el rar costum de fer els zeros més petits que els altres números. No us sabria dir el motiu, però aquesta pràctica es va allargar en el temps fins que un bon dia, aprenent dibuix tècnic, el professor em va cridar l’atenció, -es pot saber perquè fas els zeros tan petits?- No vaig saber que respondre. Per mi era absolutament normal i ho venia fent des de sempre. –No ho sé- li vaig dir, amb certa perplexitat. -Els números, em va explicar, encara que tinguin diferent valor han de ser tots iguals de mida i han de ser representats amb la mateixa dimensió-. Va fer una pausa i va acabar. –No hi ha cap motiu perquè sigui d’una altra manera-. Un argument senzill i lògic que, malgrat la seva aparent innocuïtat, la seva profunditat, el seu abast i el seu camp d’aplicació és amplíssim. Des d’aleshores sempre he intentat, malgrat el seu diferent valor, tractar a tots els números per igual, donar-li’ la seva mesura i me n’ he guardat prou de tornar a fer un zero més petit.
dimecres, 3 de març del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)