Meter la pata dos veces
dissabte, 10 d’octubre del 2009
Cinderella
La ventafocs, un conte macabre
La ventafocs sempre m’ha semblat un conte esgarrifós i el mateix personatge de la ventafocs, un ésser indigne i pervers. Un personatge que darrera la seva aparent fragilitat i bonhomia amaga un cervell calculador, psicòtic i terrible. Un ésser que valent-se de l’engany i la mentida no dubte en fer-se un lloc immerescut en l’escala social. Que es podia esperar d’un personatge incendiari que té com a única ocupació coneguda i reconeguda la de ventar focs, atiar els que s’apaguen i , si cal, encendren de nous? Un ésser malèvol entossudit en cremar-ho tot per fer-se valer i sobretot, notar. Un personatge fred i sòrdid que no dubtarà en apartar a les seves pròpies germanes per aconseguir els favors del príncep al preu que sigui. Un ésser capriciós i malcriat que pactarà amb la fada de torn per utilitzar un poder que, d’altra manera, mai podria abastar. Engany darrera engany com a senyal d’identitat, com a codi de barres d’un dels personatges més abominables que s’han imaginat. El pitjor del conte no és el que ens va fer creure l’ensucrat del Walt Disney, quan el príncep i la ventafocs es casen i són eternament feliços i mengen anissos. No, el conte acaba com havia d’acabar, sent fidel a la idiosincràsia del personatge. La ventafocs, cansada dels seu avorrit matrimoni, acaba per calar foc al castell. L’ incendi ho crema tot. I d’aquell antic esplendor només queda un grapat de cendres que el vent del nord s’encarrega d’escampar pels quatre punts cardinals. Un final aparentment tràgic però molt coherent i, internament, d’una extrema felicitat.
La ventafocs, un conte macabre
La ventafocs sempre m’ha semblat un conte esgarrifós i el mateix personatge de la ventafocs, un ésser indigne i pervers. Un personatge que darrera la seva aparent fragilitat i bonhomia amaga un cervell calculador, psicòtic i terrible. Un ésser que valent-se de l’engany i la mentida no dubte en fer-se un lloc immerescut en l’escala social. Que es podia esperar d’un personatge incendiari que té com a única ocupació coneguda i reconeguda la de ventar focs, atiar els que s’apaguen i , si cal, encendren de nous? Un ésser malèvol entossudit en cremar-ho tot per fer-se valer i sobretot, notar. Un personatge fred i sòrdid que no dubtarà en apartar a les seves pròpies germanes per aconseguir els favors del príncep al preu que sigui. Un ésser capriciós i malcriat que pactarà amb la fada de torn per utilitzar un poder que, d’altra manera, mai podria abastar. Engany darrera engany com a senyal d’identitat, com a codi de barres d’un dels personatges més abominables que s’han imaginat. El pitjor del conte no és el que ens va fer creure l’ensucrat del Walt Disney, quan el príncep i la ventafocs es casen i són eternament feliços i mengen anissos. No, el conte acaba com havia d’acabar, sent fidel a la idiosincràsia del personatge. La ventafocs, cansada dels seu avorrit matrimoni, acaba per calar foc al castell. L’ incendi ho crema tot. I d’aquell antic esplendor només queda un grapat de cendres que el vent del nord s’encarrega d’escampar pels quatre punts cardinals. Un final aparentment tràgic però molt coherent i, internament, d’una extrema felicitat.
dijous, 8 d’octubre del 2009
La llei de la física
Si convenim que 6000 anys d’evolució continuada ens han permès arribar fins on som ara i acceptem que els canvis més transcendents s’han produït en el darrer segle; estarem d’acord, també, que la transformació més determinant l’ha experimentat el propi ésser humà. L’ésser humà com a centre de l’Univers, ja que sense la nostra percepció l’Univers podria seguir existint però no en tindríem consciencia, ha sofert una alteració radical en la seva conducta. L’home tribal, l’home rústic i essencialment masculinitzat s’ha anat feminitzant amb el pas dels anys i, per contra, la dona, la dona bàsica i intrínsecament feminitzada s’ha anat masculinitzant progressivament. Els dos sexes s’han anat poc a poc igualant. S’han diluït les diferencies. S’han desdibuixat els trets característics i definitoris d’un i altre sexe fins a la quasi total paritat. Els sexes cada cop s’assemblen més entre ells i els seus rols dins la parella es confonen i es solapen. Amb això la tensió sexual desapareix i l’atracció es relaxa. Les parelles més evolucionades en aquest aspecte esdevenen parelles asexuades on l’amistat, en el millor dels casos, substitueix l’atracció física i el desig amatori. La dona masculinitzada intimida a l’home i l’ home feminitzat és menystingut per la dona forta. La diferència és atraient, la igualtat pot ser, i de fet és, tremendament avorrida i desmotivant. En el fons no deixem de ser uns cossos físics i primitius i en física està demostrat que els pols oposats s’atrauen i els iguals es repelen. Pura física.
Si convenim que 6000 anys d’evolució continuada ens han permès arribar fins on som ara i acceptem que els canvis més transcendents s’han produït en el darrer segle; estarem d’acord, també, que la transformació més determinant l’ha experimentat el propi ésser humà. L’ésser humà com a centre de l’Univers, ja que sense la nostra percepció l’Univers podria seguir existint però no en tindríem consciencia, ha sofert una alteració radical en la seva conducta. L’home tribal, l’home rústic i essencialment masculinitzat s’ha anat feminitzant amb el pas dels anys i, per contra, la dona, la dona bàsica i intrínsecament feminitzada s’ha anat masculinitzant progressivament. Els dos sexes s’han anat poc a poc igualant. S’han diluït les diferencies. S’han desdibuixat els trets característics i definitoris d’un i altre sexe fins a la quasi total paritat. Els sexes cada cop s’assemblen més entre ells i els seus rols dins la parella es confonen i es solapen. Amb això la tensió sexual desapareix i l’atracció es relaxa. Les parelles més evolucionades en aquest aspecte esdevenen parelles asexuades on l’amistat, en el millor dels casos, substitueix l’atracció física i el desig amatori. La dona masculinitzada intimida a l’home i l’ home feminitzat és menystingut per la dona forta. La diferència és atraient, la igualtat pot ser, i de fet és, tremendament avorrida i desmotivant. En el fons no deixem de ser uns cossos físics i primitius i en física està demostrat que els pols oposats s’atrauen i els iguals es repelen. Pura física.
dimecres, 7 d’octubre del 2009
Lamento haver d’ intervenir…
Així començava, l’amic Lasparri, la seva primera participació a la darrera Assemblea del Centre Taxidermista Europeu. Faltaria més que un soci s’hagués de lamentar per la seva intervenció i menys un soci que portava tant i tant de temps preparant-ho. No se li pot negar a ningú, i menys a una persona que tant s’ho ha treballat, el seu minut de glòria, el seu moment per a la història. Seria una veritable injustícia, una indignitat reconèixer com a lamentable qualsevol intervenció en un acte de caràcter i d’arrels profundament democràtiques. Ho sento senyor Lasparri però vostè no ha de lamentar res. Les assemblees, encara que algú no s’ho cregui, són precisament el marc idoni per expressar lliurement les opinions dels associats.
Lamento haver de tornar a intervenir...
Continuava l’amic Lasparri, en la seva segona participació. Insisteix-ho, cap excusa, cap lament és acceptable en un àmbit de lliure expressió. Quan es tenen coses a dir, s’han de dir en el moment i en el lloc que correspon. A la vista de tothom i amb llum i taquígrafs. Lamentar intervenir només seria acceptable sí es tingués mala consciència o ànim de ferir innecessària i injustament. I aquest, vull pensar, no és el seu cas.
Lamento haver escrit aquest article... Algú s’ho creu?
Així començava, l’amic Lasparri, la seva primera participació a la darrera Assemblea del Centre Taxidermista Europeu. Faltaria més que un soci s’hagués de lamentar per la seva intervenció i menys un soci que portava tant i tant de temps preparant-ho. No se li pot negar a ningú, i menys a una persona que tant s’ho ha treballat, el seu minut de glòria, el seu moment per a la història. Seria una veritable injustícia, una indignitat reconèixer com a lamentable qualsevol intervenció en un acte de caràcter i d’arrels profundament democràtiques. Ho sento senyor Lasparri però vostè no ha de lamentar res. Les assemblees, encara que algú no s’ho cregui, són precisament el marc idoni per expressar lliurement les opinions dels associats.
Lamento haver de tornar a intervenir...
Continuava l’amic Lasparri, en la seva segona participació. Insisteix-ho, cap excusa, cap lament és acceptable en un àmbit de lliure expressió. Quan es tenen coses a dir, s’han de dir en el moment i en el lloc que correspon. A la vista de tothom i amb llum i taquígrafs. Lamentar intervenir només seria acceptable sí es tingués mala consciència o ànim de ferir innecessària i injustament. I aquest, vull pensar, no és el seu cas.
Lamento haver escrit aquest article... Algú s’ho creu?
dimarts, 6 d’octubre del 2009
El tercer home (1949)
Corrien temps difícils. A la segona meitat dels anys 40, Europa estava despertant d’un mal són en mig d’un escenari terrible de destrucció i misèria. El cinema, però, no havia perdut ni un bri de la seva creativitat i es mostrava vigorós, punyent i força viu. Producte d’aquesta època dolorosa i tràgica són alguns dels millors films de la història contemporània. El tercer home n’és un dels més destacats exponents. Una pel·lícula negre, molt negre, dirigida per Carol Reed i on, malgrat no aparèixer en pantalla fins desprès de més de 60 minuts de metratge, l’autèntic protagonista i veritable motor, no és un altre que el mateix Orson Welles. Un Orson Welles que, fins i tot invisible, la seva presència és omnipresent al llarg de tot el film. Un clàssic menor on es posa al descobert la foscor de l’ànima humana, els seus inescrutables racons, les seves agudes arestes i l’infinita gama de tons i textures. Un film centrípet que no busca l’expansió sinó la concreció. Un viatge a l’interior de l’esser humà a través de les clavegueres de Viena. Ha quedat per a la posteritat, la conversa entre Welles i Cotten a la noria del Prater vienès i quan el mateix Welles, per argumentar la seva conducta poc ètica o directament delictiva, li diu: A Itàlia, durant 30 anys de dominació dels Borja, només hi va haver terror, guerres i matances, però varen sorgir Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i el renaixement. A Suïssa, en canvi, varen tenir 500 anys d’amor, democràcia i pau; i quin va ser el resultat? el rellotge de cucut.
Cotten i la noria
Welles i el cucut
Un model a seguir
Mira que a vegades ho fem bé. Mira que en som de coherents. Ningú ens podrà acusar de marcar una línia i no seguir-la. Ningú tindrà arguments per retreure’ns que quan prenem una decisió no la duem fins a les darreres conseqüències. El que va ser empresari model i destacat com a tal per la Generalitat i el propi Jordi Pujol, senyor De La Rosa, ha acabat amb els seus ossos a la presó. Però aquí està la coherència, no a qualsevol presó, sinó a la Model. I és que no podia ser d’una altra manera: un empresari model, que es vestia a la sastreria Modelo, no podia anar a parar a un altra lloc que no fos la presó del carrer Entença. Coherència nacional. Decisió modèlica.
Mira que a vegades ho fem bé. Mira que en som de coherents. Ningú ens podrà acusar de marcar una línia i no seguir-la. Ningú tindrà arguments per retreure’ns que quan prenem una decisió no la duem fins a les darreres conseqüències. El que va ser empresari model i destacat com a tal per la Generalitat i el propi Jordi Pujol, senyor De La Rosa, ha acabat amb els seus ossos a la presó. Però aquí està la coherència, no a qualsevol presó, sinó a la Model. I és que no podia ser d’una altra manera: un empresari model, que es vestia a la sastreria Modelo, no podia anar a parar a un altra lloc que no fos la presó del carrer Entença. Coherència nacional. Decisió modèlica.
dilluns, 5 d’octubre del 2009
Nixon-Frost
Que feu encara davant la pantalla de l’ordinador? Correu a veure Nixon-Frost abans no sigui massa tard i us la perdeu. Al Teatre Lliure han tornat a fer diana, cosa gens sorprenent, i que ve sent bastant habitual en les darreres temporades. El senyor Rigola té un especial ull per triar els espectacles que ens proposa i, en aquest cas, també dirigeix. Una obra fascinant del principi al final. Un text que t’atrapa i et deixa sense respiració. Un fet històric tractat amb una precisió i una contundència exemplar. L’escàndol polític més gran dels darrers temps, o al menys aquell que més ressò mediàtic va tenir, posat en escena amb una mestria superba. El poder dels mitjans enfront el poder polític, una lluita d’iguals amb resultats tràgics. El que no varen aconseguir fiscals, jutges, comitès d’investigació, el congrés,...Ningú no va poder arrencar mai la confessió del propi Nixon. Ni la confessió ni, evidentment, el més petit senyal de penediment. Ningú, fins que va arribar la televisió i la seva extraordinària capacitat per aixecar i desmuntar mites. Un duel a mort que ara ens ofereix el Teatre Lliure en un espectacle rodó i imprescindible.
Que feu encara davant la pantalla de l’ordinador? Correu a veure Nixon-Frost abans no sigui massa tard i us la perdeu. Al Teatre Lliure han tornat a fer diana, cosa gens sorprenent, i que ve sent bastant habitual en les darreres temporades. El senyor Rigola té un especial ull per triar els espectacles que ens proposa i, en aquest cas, també dirigeix. Una obra fascinant del principi al final. Un text que t’atrapa i et deixa sense respiració. Un fet històric tractat amb una precisió i una contundència exemplar. L’escàndol polític més gran dels darrers temps, o al menys aquell que més ressò mediàtic va tenir, posat en escena amb una mestria superba. El poder dels mitjans enfront el poder polític, una lluita d’iguals amb resultats tràgics. El que no varen aconseguir fiscals, jutges, comitès d’investigació, el congrés,...Ningú no va poder arrencar mai la confessió del propi Nixon. Ni la confessió ni, evidentment, el més petit senyal de penediment. Ningú, fins que va arribar la televisió i la seva extraordinària capacitat per aixecar i desmuntar mites. Un duel a mort que ara ens ofereix el Teatre Lliure en un espectacle rodó i imprescindible.
Uruguai no és gens guai
Està patològicament preocupat l’ Uruguai per la salut del règim cubà. Està extremadament preocupat l’ Uruguai en col•laborar en la, per a ells, necessària i definitiva caiguda de Fidel. Està absolutament avocat l’ Uruguai en ocupar-se més en els afers exteriors que no pas en els domèstics. Segueix, fil per randa, la sentència bíblica l’ Uruguai de veure la palla en ull aliè i no la biga en el propi. És més còmode i fàcil distreure l’atenció del personal aixecant cortines de fum i fer notar els defectes de l’altre per no haver d’assumir el desastre intern. Faria bé l’ Uruguai en cuidar-se del seu propi jardí, un jardí ple de matolls, improductiu i amb un alt índex de degradació. Faria bé l’ Uruguai, com molts altres països, passar pel sedàs de l’autocrítica i deixar de banda la perversitat del seu interessat objectiu. No és precisament l’ Uruguai un país modèlic i que es pugui permetre el luxe de donar lliçons, de cap mena, a la resta del món. Prou pena té l’ Uruguai amb el seu panorama actual, sense entrar en la història recent, com per a ser un referent i pretendre incidir en el futur de nacions sobiranes. Faria bé l’ Uruguai de netejar i posar ordre a la casa per evitar què deixin d’emigrar, fins i tot, les rates.
Està patològicament preocupat l’ Uruguai per la salut del règim cubà. Està extremadament preocupat l’ Uruguai en col•laborar en la, per a ells, necessària i definitiva caiguda de Fidel. Està absolutament avocat l’ Uruguai en ocupar-se més en els afers exteriors que no pas en els domèstics. Segueix, fil per randa, la sentència bíblica l’ Uruguai de veure la palla en ull aliè i no la biga en el propi. És més còmode i fàcil distreure l’atenció del personal aixecant cortines de fum i fer notar els defectes de l’altre per no haver d’assumir el desastre intern. Faria bé l’ Uruguai en cuidar-se del seu propi jardí, un jardí ple de matolls, improductiu i amb un alt índex de degradació. Faria bé l’ Uruguai, com molts altres països, passar pel sedàs de l’autocrítica i deixar de banda la perversitat del seu interessat objectiu. No és precisament l’ Uruguai un país modèlic i que es pugui permetre el luxe de donar lliçons, de cap mena, a la resta del món. Prou pena té l’ Uruguai amb el seu panorama actual, sense entrar en la història recent, com per a ser un referent i pretendre incidir en el futur de nacions sobiranes. Faria bé l’ Uruguai de netejar i posar ordre a la casa per evitar què deixin d’emigrar, fins i tot, les rates.
diumenge, 4 d’octubre del 2009
Madrid amb retenció de semen
Ja hi tornem a ser. Veieu com Madrid hauria d’haver estat escollida com a organitzadora dels Jocs Olímpics del 2016. El que podria haver estat un salt endavant de la capital del regne en la seva obertura al món, en el seu canvi de rumb vital i convertir-la en una ciutat moderna i tolerant ha quedat en un no res d’imprevisibles conseqüències. Els efectes d’aquesta darrera derrota, del seu particular any horribilis, ja s’han fet sentir. S’ha convocat a una gran manifestació, per aquest mateix mes d’Octubre, contra els referèndums i les consultes populars. Una manifestació amb l’objectiu únic i principal de negar que el poble, concretament un segment del poble, pugui expressar-se lliure i democràticament a través de les urnes. Ja hi tornem a ser. Com si la proposta dels Jocs hagués estat un miratge i el retorn a la caverna una gèlida i crua realitat. Madrid reneix de les seves cendres amb ganes de fer sang. La venjança del no olímpic la tornarem a pagar els de sempre. El Comitè a Copenhage va passar olímpicament de Madrid i Madrid s’ho cobrarà en la moneda que més domina: l’espanyolisme, la intolerància i l’amenaça permanent. Si us plau, sí algú pot fer alguna cosa per Madrid, sí algú pot aconseguir-li un orgasme que ho faci i ho faci ja. Tinc la sensació que tenen els testicles plens i això no pot portar a una altra cosa que no sigui a un dolorosíssim mal d’ous i temo, sincerament, per la nostra integritat. Merda! Una nova derrota, ara en basquet, ens ho posa cada cop més difícil. Que s’acabi ja el 2009, no cal seguir castigant al toro.
Ja hi tornem a ser. Veieu com Madrid hauria d’haver estat escollida com a organitzadora dels Jocs Olímpics del 2016. El que podria haver estat un salt endavant de la capital del regne en la seva obertura al món, en el seu canvi de rumb vital i convertir-la en una ciutat moderna i tolerant ha quedat en un no res d’imprevisibles conseqüències. Els efectes d’aquesta darrera derrota, del seu particular any horribilis, ja s’han fet sentir. S’ha convocat a una gran manifestació, per aquest mateix mes d’Octubre, contra els referèndums i les consultes populars. Una manifestació amb l’objectiu únic i principal de negar que el poble, concretament un segment del poble, pugui expressar-se lliure i democràticament a través de les urnes. Ja hi tornem a ser. Com si la proposta dels Jocs hagués estat un miratge i el retorn a la caverna una gèlida i crua realitat. Madrid reneix de les seves cendres amb ganes de fer sang. La venjança del no olímpic la tornarem a pagar els de sempre. El Comitè a Copenhage va passar olímpicament de Madrid i Madrid s’ho cobrarà en la moneda que més domina: l’espanyolisme, la intolerància i l’amenaça permanent. Si us plau, sí algú pot fer alguna cosa per Madrid, sí algú pot aconseguir-li un orgasme que ho faci i ho faci ja. Tinc la sensació que tenen els testicles plens i això no pot portar a una altra cosa que no sigui a un dolorosíssim mal d’ous i temo, sincerament, per la nostra integritat. Merda! Una nova derrota, ara en basquet, ens ho posa cada cop més difícil. Que s’acabi ja el 2009, no cal seguir castigant al toro.
Doblegar voluntats
CE Europa 3 – Alzamora 2
Lliga Primera Divisió Juvenil
Diu una veu popular, popular del poble no del partit, doncs diu aquesta veu: Zamora no es va guanyar en una hora. Fent referència a la fortalesa de la seva resistència i a lo molt cara que va vendre la seva pell. Així ha estat, perquè la història està feta per a ser repetida, la complicada victòria del Juvenil C del CE Europa davant un Alzamora que l’ha tingut en escac durant pràcticament tot el partit. Només en els darrers compassos i gràcies a una jugada a pilota aturada l’equip escapulat ha pogut doblegar al seu rival. Un triomf molt treballat i meritori amb l’estimulant sensació d’haver estat buscat fins el darrer alè, fins l’extenuació amb convicció i criteri. L’Europa no ha defallit i, malgrat anar pel darrera en el marcador fins a dues vegades, mai ha donat el partit per perdut, mai s’ha resignat a la sort adversa i ha cregut cegament en les seves pròpies possibilitats. Una victòria de les que serveixen per a créixer individual i col•lectivament. Una victòria per saber que res serà fàcil sinó es fa el que s’ha de fer. Un triomf per evidenciar la dura realitat de que no hi ha equips inferiors o superiors, només equips que volen guanyar i que no estan disposats a regalar res. Això no ha fet més que començar i ara ja sabem tots que no serà un passeig. Que no n’hi ha prou amb la qualitat si aquesta no va acompanyada de treball, esforç i sacrifici. Es pot guanyar però, per damunt de tot, caldrà voler-ho.
CE Europa 3 – Alzamora 2
Lliga Primera Divisió Juvenil
Diu una veu popular, popular del poble no del partit, doncs diu aquesta veu: Zamora no es va guanyar en una hora. Fent referència a la fortalesa de la seva resistència i a lo molt cara que va vendre la seva pell. Així ha estat, perquè la història està feta per a ser repetida, la complicada victòria del Juvenil C del CE Europa davant un Alzamora que l’ha tingut en escac durant pràcticament tot el partit. Només en els darrers compassos i gràcies a una jugada a pilota aturada l’equip escapulat ha pogut doblegar al seu rival. Un triomf molt treballat i meritori amb l’estimulant sensació d’haver estat buscat fins el darrer alè, fins l’extenuació amb convicció i criteri. L’Europa no ha defallit i, malgrat anar pel darrera en el marcador fins a dues vegades, mai ha donat el partit per perdut, mai s’ha resignat a la sort adversa i ha cregut cegament en les seves pròpies possibilitats. Una victòria de les que serveixen per a créixer individual i col•lectivament. Una victòria per saber que res serà fàcil sinó es fa el que s’ha de fer. Un triomf per evidenciar la dura realitat de que no hi ha equips inferiors o superiors, només equips que volen guanyar i que no estan disposats a regalar res. Això no ha fet més que començar i ara ja sabem tots que no serà un passeig. Que no n’hi ha prou amb la qualitat si aquesta no va acompanyada de treball, esforç i sacrifici. Es pot guanyar però, per damunt de tot, caldrà voler-ho.
Crèdit irrevocable
CE Europa 2 – Badalona 4
Lliga Nacional Juvenil
Varis són els paràmetres que et fan directament mereixedor de crèdit. O bé disposes de capital, o bé tens patrimoni, o bé tens capacitat de treball i arguments que ho certifiquin, o bé, en el darrer dels casos, tens entre mans un projecte seriós i imaginatiu amb contrastades opcions de reeixir. El crèdit és un bé preciós i, donades les circumstàncies, cada cop més escàs. És difícil de concedir i no és gens fàcil d’aconseguir. Perquè doncs el Juvenil A del CE Europa, malgrat els resultats obtinguts fins el moment, té un crèdit intacte i una línia de descompte sense reserves? Perquè acompleix amb escreix, no només una de les premisses necessàries per obtenir-lo, sinó que les té totes quatre. Pel que fa al capital, cap dubte. Uns actius joves, energètics i amb un evident valor al canvi són una garantia a curt termini que ben aviat cotitzaran en borsa. Pel que fa al patrimoni, cap dubte. Una estructura sòlida, amb fonaments i pilars armats amb acer de primera qualitat, un suport a prova de sismes i inestabilitats varies acabarà per aixecar un edifici d’un alt i segur valor de mercat. El que es construeix amb bons materials i en la forma correcta acostuma a donar resultats força brillants. Pel que fa a la capacitat de treball, cap dubte. S’ha de picar molta pedra per extreure la forma desitjada de la roca. Les primeres hores, els primers dies i, fins i tot, les primeres setmanes a cop de cisell són molt dures i des encoratjadores. Cal seguir picant sense defallir amb el convenciment que la forma volguda acabarà per sobreeixir. I aquesta gent, la gent del Juvenil A, ho té molt clar. I per últim, pel que fa al projecte, cap dubte. El projecte és molt bo, seriós i en mans de les persones adequades. Hi ha molta gent implicada i empenyent en el mateix sentit. Només és qüestió de temps i de mantenir el crèdit que es mereixen a cabassos. Un crèdit sense límit i un xec en blanc perquè el facin efectiu quan ells vulguin i aviat, molt aviat, començaran a generar beneficis.
CE Europa 2 – Badalona 4
Lliga Nacional Juvenil
Varis són els paràmetres que et fan directament mereixedor de crèdit. O bé disposes de capital, o bé tens patrimoni, o bé tens capacitat de treball i arguments que ho certifiquin, o bé, en el darrer dels casos, tens entre mans un projecte seriós i imaginatiu amb contrastades opcions de reeixir. El crèdit és un bé preciós i, donades les circumstàncies, cada cop més escàs. És difícil de concedir i no és gens fàcil d’aconseguir. Perquè doncs el Juvenil A del CE Europa, malgrat els resultats obtinguts fins el moment, té un crèdit intacte i una línia de descompte sense reserves? Perquè acompleix amb escreix, no només una de les premisses necessàries per obtenir-lo, sinó que les té totes quatre. Pel que fa al capital, cap dubte. Uns actius joves, energètics i amb un evident valor al canvi són una garantia a curt termini que ben aviat cotitzaran en borsa. Pel que fa al patrimoni, cap dubte. Una estructura sòlida, amb fonaments i pilars armats amb acer de primera qualitat, un suport a prova de sismes i inestabilitats varies acabarà per aixecar un edifici d’un alt i segur valor de mercat. El que es construeix amb bons materials i en la forma correcta acostuma a donar resultats força brillants. Pel que fa a la capacitat de treball, cap dubte. S’ha de picar molta pedra per extreure la forma desitjada de la roca. Les primeres hores, els primers dies i, fins i tot, les primeres setmanes a cop de cisell són molt dures i des encoratjadores. Cal seguir picant sense defallir amb el convenciment que la forma volguda acabarà per sobreeixir. I aquesta gent, la gent del Juvenil A, ho té molt clar. I per últim, pel que fa al projecte, cap dubte. El projecte és molt bo, seriós i en mans de les persones adequades. Hi ha molta gent implicada i empenyent en el mateix sentit. Només és qüestió de temps i de mantenir el crèdit que es mereixen a cabassos. Un crèdit sense límit i un xec en blanc perquè el facin efectiu quan ells vulguin i aviat, molt aviat, començaran a generar beneficis.
dissabte, 3 d’octubre del 2009
Avortar la crisi
Hi ha una dada prou curiosa i que abona la teoria de que mai plou a gust de tothom o aquella altra de que quan es tanca una porta s’obre una finestra o aquella que defensa que quan un negoci tanca és perquè se’n obri un altre. El que és dolent per a tu no necessariament ho ha de ser per a mi i a l’inrevés. Resulta que la persistència de la crisi econòmica ha fet caure en picat el número de divorcis. El que no havia aconseguit l’església i els lobies morals ho ha aconseguit una prosaica crisi material. Els matrimonis ja no es divorcien tant com abans i tot gràcies, no al reforçament dels seus llaços afectius, no al triomf de l’amor i la tolerància, simplement perquè no s’ho poden permetre econòmicament. Els matrimonis, mentre duri la crisi, romandran junts enfortint la convivència i cultivant la paciència. Una gran noticia per a tots aquells que han estat tradicionalment en contra del divorci i que ara poden estar molt agraïts a la conjuntura econòmica i als seus causants. La crisi matrimonial retrocedeix a mesura que la crisi econòmica avança. Qüestió de crisi. Llàstima que per la mateixa raó hagi augmentat el número d’avortaments per la impossibilitat de mantenir als futurs fills. Haurem d’inventar una nova crisi que solucioni aquest petit desajust. Som uns mestres en això de les crisis i a poc que ens ho proposem segur que la trobem.
Hi ha una dada prou curiosa i que abona la teoria de que mai plou a gust de tothom o aquella altra de que quan es tanca una porta s’obre una finestra o aquella que defensa que quan un negoci tanca és perquè se’n obri un altre. El que és dolent per a tu no necessariament ho ha de ser per a mi i a l’inrevés. Resulta que la persistència de la crisi econòmica ha fet caure en picat el número de divorcis. El que no havia aconseguit l’església i els lobies morals ho ha aconseguit una prosaica crisi material. Els matrimonis ja no es divorcien tant com abans i tot gràcies, no al reforçament dels seus llaços afectius, no al triomf de l’amor i la tolerància, simplement perquè no s’ho poden permetre econòmicament. Els matrimonis, mentre duri la crisi, romandran junts enfortint la convivència i cultivant la paciència. Una gran noticia per a tots aquells que han estat tradicionalment en contra del divorci i que ara poden estar molt agraïts a la conjuntura econòmica i als seus causants. La crisi matrimonial retrocedeix a mesura que la crisi econòmica avança. Qüestió de crisi. Llàstima que per la mateixa raó hagi augmentat el número d’avortaments per la impossibilitat de mantenir als futurs fills. Haurem d’inventar una nova crisi que solucioni aquest petit desajust. Som uns mestres en això de les crisis i a poc que ens ho proposem segur que la trobem.
divendres, 2 d’octubre del 2009
Final d’inventari
Abans d’hora, sigui per eficiència, destresa o simplement per escassesa de material susceptible de ser inventariat, el cert és que he tornat un dia abans del que vaig preveure i ho he fet amb les il•lusions renovades, trobant, tal i com calia esperar, que tot segueix igual. Tots tant feliços i menjant anissos. Bé tots, tots no. A Madrid han descobert, ja de forma definitiva, que el 2009 no és el seu any, al menys pel que fa al terreny esportiu. Un any difícil, horribilis en dirien a la Gran Bretanya, on han vist com el Barça els hi passava la mà per la cara, fins a 5 vegades, una mà que, casualment ha estat el símbol de la seva candidatura als Jocs Olímpics del 2016. Candidatura que, per no trencar la tendència negativa, ha estat rebutjada pel Comitè Olímpic en favor de la de Rio de Janeiro. Fa poques setmanes, alguna ment visionaria i, certament lúcida, preveia que Rio no tenia res a fer. Una capital de l’anomenat tercer món, havia de partir, per força, amb desavantatge davant les altres ciutats més riques i civilitzades. Determinats sectors de poder i mitjans de comunicació s’apuntaven a la brometa fàcil del: me rio de Janeiro. Finalment i, en un acte de justícia suprema o de reparació necessària, Rio se n’ha sortit i ha acabat per fer bona la dita castellana del: quien rio el ultimo rio mejor. No penseu que m’alegra la derrota de Madrid, ans al contrari, ja que tenia moltes esperances dipositades en l’elecció de la capital del regne d’Espanya. Deien els mateixos mitjans que desacreditaven Rio, que si Madrid guanyava, això la convertiria en una ciutat moderna, oberta, tolerant i profundament europea. Que la col•locaria al centre del món i esdevindria un líder i un motor social. A Madrid i per extensió a la resta d’Espanya. Us imagineu que això hagués estat així? Que no faria una ciutat, un país modern, obert, tolerant i profundament europeu pel reconeixement dels drets del meu poble? Deixaria de ser Catalunya, d’una vegada per totes, el districte 9 que som ara? D’aquí la meva decebuda esperança. Una esperança que haurà d’esperar una nova data per a fer realitat els meus somnis ingenus i un xic infantils. La mà oberta de Madrid resulta que no deia hola, el que deia era adéu. Un altre cop serà.
Abans d’hora, sigui per eficiència, destresa o simplement per escassesa de material susceptible de ser inventariat, el cert és que he tornat un dia abans del que vaig preveure i ho he fet amb les il•lusions renovades, trobant, tal i com calia esperar, que tot segueix igual. Tots tant feliços i menjant anissos. Bé tots, tots no. A Madrid han descobert, ja de forma definitiva, que el 2009 no és el seu any, al menys pel que fa al terreny esportiu. Un any difícil, horribilis en dirien a la Gran Bretanya, on han vist com el Barça els hi passava la mà per la cara, fins a 5 vegades, una mà que, casualment ha estat el símbol de la seva candidatura als Jocs Olímpics del 2016. Candidatura que, per no trencar la tendència negativa, ha estat rebutjada pel Comitè Olímpic en favor de la de Rio de Janeiro. Fa poques setmanes, alguna ment visionaria i, certament lúcida, preveia que Rio no tenia res a fer. Una capital de l’anomenat tercer món, havia de partir, per força, amb desavantatge davant les altres ciutats més riques i civilitzades. Determinats sectors de poder i mitjans de comunicació s’apuntaven a la brometa fàcil del: me rio de Janeiro. Finalment i, en un acte de justícia suprema o de reparació necessària, Rio se n’ha sortit i ha acabat per fer bona la dita castellana del: quien rio el ultimo rio mejor. No penseu que m’alegra la derrota de Madrid, ans al contrari, ja que tenia moltes esperances dipositades en l’elecció de la capital del regne d’Espanya. Deien els mateixos mitjans que desacreditaven Rio, que si Madrid guanyava, això la convertiria en una ciutat moderna, oberta, tolerant i profundament europea. Que la col•locaria al centre del món i esdevindria un líder i un motor social. A Madrid i per extensió a la resta d’Espanya. Us imagineu que això hagués estat així? Que no faria una ciutat, un país modern, obert, tolerant i profundament europeu pel reconeixement dels drets del meu poble? Deixaria de ser Catalunya, d’una vegada per totes, el districte 9 que som ara? D’aquí la meva decebuda esperança. Una esperança que haurà d’esperar una nova data per a fer realitat els meus somnis ingenus i un xic infantils. La mà oberta de Madrid resulta que no deia hola, el que deia era adéu. Un altre cop serà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)