On poso el dit, poso la bala

La suma que multiplica

Això de demà va d'independència si o independència no. No hi ha cap altra cosa. Si es vol una Catalunya independent, si realment es vol una Catalunya independent, no hi han excuses. Ni tan sols Mas pot ser una excusa. O és que aquells que diuen que no voten Junts pel si perquè està Mas, votarien Junts pel si, si no estigués Mas a la llista? No s'ho creu ningú. Mas és una excusa per justificar la seva inconsistència i la seva tebiesa. No hi ha un més endavant, o és ara o no serà mai. Si realment es vol la independència cal fixar bé l'objectiu, aparcar les excuses i fer un esforç de generositat oblidant els interessos particulars en favor dels interessos col·lectius i, d'això, l'esquerra n'hauria de saber molt. 

Si la gent de Catalunya si que es pot vol realment incidir en la justícia social haurà primer de dotar-se de les eines i els instruments per poder-ho fer i això passa, els hi agradi o no, per la independència del país. No hi ha cap altra fórmula per aconseguir-ho. Cap ni una si seguim dins d'Espanya. 

Si la CUP fos la formació amb més possibilitats de guanyar les eleccions. Si la CUP estigués en situació d'aconseguir la majoria absoluta per fer un nou Estat, jo votaria la CUP, així de clar. Renunciaria a les meves preferències personals per posar-les al servei d'aquella opció amb més possibilitats d'aconseguir-ho. 

És l'hora de la suma, és l'hora de la generositat, dels amplis horitzons i els grans objectius. Desprès podrem entrar en el terreny dels matisos, els colors i les diferents maneres de gestionar-ho. Però ara no toca. Ara toca decidir el marc i desprès ja pintarem el quadre. Hem de fer un exercici d'intel·ligència tots plegats per aconseguir la independència.

El fruit de moltes derrotes. La llavor de totes les victòries

Collonades

Algun federalista català em pot explicar com s'ho pensa fer per federar-se amb Espanya des de la inferioritat tècnica, política i econòmica? És a dir, des de la submissió, el vassallatge i la dependència? 

Algun referendumista català em pot explicar com pensa pactar un referèndum amb l'Estat espanyol, un estat que no es pot permetre el luxe de perdre el seu millor actiu? És a dir, com s'aconsegueix pactar amb algú que no vol pactar? Si us plau, arguments, no collonades.

Verd, amb plomes i sense manipular

Manipulador 

Per tothom és coneguda la noticia que el director de cinema Martin Scorsese ha fitxat Cristiano Ronaldo per la seva nova pel•lícula que portarà com a títol: “Manipulador” (!!!). Doncs bé, s’acaba de fer públic que Miquel Iceta ha estat una incorporació de darrera hora i també acompanyarà a Cristiano en el rodatge en un paper, curt però rellevant, escrit especialment per a ell. 

S’ha pogut saber, de fonts ben informades i de primera mà, què Scorsese va quedar profundament impressionat de com Miquel Iceta s’omplia la boca amb les declaracions de Margaritis Schianis, president de la Comissió Europea i marit de Mercedes Alvargonzalez, alhora secretaria del president del grup Popular, interpretant unes paraules del tot tendencioses que servien uns determinats interessos de partit i, en canvi es feia l’orni davant de les declaracions posteriors de Valdis Dombrovskis, vicepresident de la mateixa Comissió, on desmentia (i deixava en evidència) al seu company. 

La manipulació que n’ha fet Miquel Iceta d’aquest fet (i la seva llarga experiència en casos similars) ha estat definitiva per cridar l’atenció de Martin Scorsese i li ha valgut, amb tot mereixement, formar part del càsting. La pel•lícula que, s’estrenarà a EEUU, no arribarà a Europa fins que Europa deixi d’avergonyir-nos . 

No es descarta que, abans no comenci el rodatge, hi hagi noves incorporacions donada l’enorme quantitat, i també qualitat, de manipuladors que opten a un paper en aquesta pel•lícula que aspira a ser un gran èxit de taquilla. 

Nota: s’està valorant introduir algun número musical per donar ritme a la pel•lícula. Ho anirem confirmant.

Pienso, luego insisto

El motllo 

Em sorprèn i em desconcerta, a parts iguals (i no per desconeguda), la posició d’aquelles persones que, davant unes eleccions, es fan els desmenjats i passen de la política: “jo passo d’axó”, afirmen amb vehemència i d’altres amb displicència. Doncs molt bé senyors i senyores, ja s’ho trobaran o, encara pitjor, ja s’ho estan trobant. Vostès, amb tots els respectes, poden passar de la política tant com vulguin, però han de saber que la política no passarà de vostès. L’educació, la sanitat universal, els llocs de treball, l’organització territorial, la seguretat, la generació de recursos i la seva distribució, les pensions, el benestar social, el cistell de la compra,...tot, absolutament tot, penja de la política i del sistema i les opcions que triem per gestionar-ho. 

Puc arribar a entendre el desànim, la desconfiança i el cabreig davant d’un sistema endogàmic i pervers que no dóna opcions reals de canvi. Puc entendre la percepció de la gent de viure en un pèndul que va d’un costat a l’altre en diferent sentit però sempre en la mateixa direcció. Puc entendre que a la gent li costi votar per seguir mantenint un status quo que afavoreix sistemàticament all llop en detriment de les ovelles. Puc entendre que la gent no vagi a votar a partits o coalicions que apostin per un marc polític esgotat i obsolet. Puc entendre que la gent passi de la política si la política no dóna respostes a les seves necessitats i només admet canviar de color perquè en realitat tot segueixi igual. Podria entendre que hi hagués gent que passés de tot quan aquest tot significa seguir dins d’Espanya, un escenari conegut que, governi qui governi i mani qui mani, els seguirà perjudicant, insultant, maltractant i espoliant sense cap mena d’aturador. Puc entendre, finalment, que votar PP, Ciudadanos, PSC i, fins i tot, Catalunya si que es pot, no sedueixi a tots aquells desencantats de la política, no debades, són les diferents cares de d’una mateixa moneda (espanyola, of course) i que pretén perpetuar en el temps una situació insostenible i frustrant. Ho entenc. 

I tant que ho entenc. Dit això, i arribats a aquest grau de desafecció, em costa entendre que tota aquesta gent decebuda, cansada, avorrida i fastiguejada de la política “passi” d’una oportunitat única (de l’única oportunitat possible) per canviar realment les coses. Estem davant d’un d’aquests moments irrepetibles on, de forma excepcional, podem fer un país nou i deixar, definitivament, de canviar cromos per canviar d’àlbum.

A tots aquells que estan farts que del mateix motllo surti sempre la mateixa peça, que us semblaria fer un motllo nou que faci peces que s’ajustin més i millor a les necessitats reals del país que volem? Això, sense cap mena de dubte, és molt més senzill què d’una matriu rodona surtin peces en forma d’estrella. Som-hi.

Tenim la fórmula:

majoria absoluta x dignitat = independència

L'espardenya és poderosa, l'espardenya té molt poder

Nazionalisme 

Acostumat a les mentides (si és que un es pot acostumar a les mentides) de Fernández Diaz, m’ha sorprès una afirmació certa i amb la que estic totalment d’acord: “els nacionalismes del segle XX van desembocar en les dues guerres mundials”. I jo encara diria més, també van tenir una influència directa en la guerra civil espanyola. 

Qui dubte, a hores d’ara, de la responsabilitat del nazionalisme alemany, del turc, de l’austríac, de l’italià i del japonès en l’origen dels conflictes. I qui no recorda, parlant d’Espanya, que els revoltats, els que varen subvertir la democràcia, es feien dir “nacionales”? 

Els nacionalismes, si senyor Fernández Diaz, són l’origen de tots els mals, però fixis vostè en el caràcter d’aquests nacionalismes. Són nacionalismes agressius, invasius, excloents i que neguen sistemàticament la diferència i la pluralitat. Nacionalismes fets per a la dominació, la conquesta i l’extinció de qualsevol identitat que no sigui la pròpia. No es poden comparar els nacionalismes alemany, japonès i espanyol causants de les grans tragèdies del segle XX amb la dignitat d’un poble que vol preservar la seva identitat de manera pacifica, inclusiva i democràtica. Què tenen a veure aquests nazionalismes amb Catalunya? Ja li responc jo: Res, absolutament res. 

Hi ha països que, amb el temps i els fets, han après la lliçó. Espanya segueix sent la mateixa Espanya nacionalista, agressiva i excloent del segle XX i, fins i tot, del segle XVI. Contra aquest nacionalisme totalitari i feixista, la reivindicació del dret a ser i existir dels pobles és, i ha de ser, un patrimoni de la Humanitat, de tota la Humanitat.

Junts per l'espoli a Catalunya

Un no sempre és un no 

Diu l’Herrera que el seu no, no és el mateix no que el del PP. Doncs té raó, de la mateixa manera que el si d’ERC no és el mateix si que el de CDC, ni el si de la Marina Geli, ni el si del Lluis Llach, ni el si del Romeva, ni el si de la Forcadell,...Cada si és diferent, però han trobat un eix vertebrador que fa que estiguin al mateix costat de la ratlla. De la mateixa manera que el no del senyor Herrera, sent diferent al del senyor Rajoy, estaran al mateix costat i a l’hora del recompte final s’hauran acabat els matisos i les diferències. El 27 per la nit hi hauran 2 sacs, un de positiu (en tots els sentits) i un de negatiu (com fins ara). En el positiu tots els si vinguin d’on vinguin i en el negatiu tots els del no vinguin d’on vinguin. No hi ha marge per la indefinició. O si o no, ara va d’això malgrat alguns s’entossudeixin a fer veure que no ho entenen.

Quan s'està verd, es generen molts interrogants

Claredat meridiana 

Què en Rabell no aniria a la Meridiana estava cantat. Era, i perdoneu el símil, com apostar a tots els números de la ruleta i esperar confiat que la bola s’aturi. El què veritablement m’hagués sorprès és que hi hagués anat. Cada cop entenc millor a tots aquests que presumeixen d’esquerrans, que mitifiquen les revolucions de territoris llunyans i, alhora, són incapaços de reconèixer la revolució al seu propi país. 

M’admira la capacitat d’aixecar banderes alienes en nom de la lluita de classes i, alhora, avergonyir-se de la pròpia en nom de la solidaritat dels pobles. Si de tot plegat hi ha una cosa clara i, excuseu-me, meridiana, és la postura i el discurs de l’ ANC. Sempre ha estat el mateix i sempre, des de la seva gestació, ha defensat la independència de Catalunya. Sense tebieses, amb contundència, amb coherència i amb transparència. Perquè doncs el senyor Rabell va anar a la “V” de l’any passat que, i li recordo, també organitzava l’ANC? 

Incoherència, desconcert, populisme, ignorància, mala fe i lerrouxisme quan convé. Hi ha coses que no canvien mai i persones que canvien sempre.

Escenari perfecte

Catalunya, si que es pot

Catalunya, si que es pot. I tant que es pot! Només cal votar la llista del Junts pel si i canviarem el marc actual on cap canvi és possible. Un país nou ens permetrà, fins i tot, ser federalistes. El federalisme es negocia d’igual a igual i en disposicions d’equilibri. No hi ha federalisme possible des de posicions d’inferioritat, de dependència o de minoria. És des d’una situació d’igualtat i de sobirania que es pot apostar pel federalisme amb tot aquell que es vulgui federar, es digui Espanya, França o Andorra. Buscar el federalisme dins d’Espanya és una quimera, un tractament equivocat que matarà al pacient a cops de desànim i frustració. Catalunya, si que es pot, inclòs el federalisme, des de la sobirania i l’Estat propi.

Insults en espanyol. Solucions en llatí

Cuanta (s) RAZON.es 

Por 25 €uros, adjetivos con impunidad. 

Cerdos, hijos de puta, cabrones, inútiles, imbéciles, insolidarios, aldeanos, nazis, soplapollas, idiotas, corruptos, sinvergüenzas, asquerosos, repugnantes, malnacidos, cínicos, despreciables, sanguijuelas, polacos, subnormales, rompepatrias, impresentables, gilipollas, ladrones, capullos, energúmenos, patanes, sabandijas, meapilas, piojosos, tarugos, tocapelotas, lameculos, cretinos, piojosos, tarados, egoístas, viles, crueles, perversos, obtusos, bellacos, alimañas, cerdos……riiiiing! Ha repetido cerdos.

Deixeu sortir/Dejen salir/Allow way out

Ara és l'hora

L'hora de la definició: o estàs pel si o estàs pel no. No hi ha terme mig. Desprès vindran els matisos, els colors i les textures, però això serà desprès. I per arribar a aquest desprès cal ser clars en la resposta. El si per avançar, el no per retrocedir. El si per decidir, el no per obeir. El si per ser ciutadà, el no per seguir sent súbdit, El si per tot, el no per res. Si que es pot si ho fem junts. Junts pel si.

El camí dels gegants

Qui té por del llop? 

Ja n’hi ha prou de viure sota amenaces i alimentar llops. 

Farem una casa que ens aixoplugui de la pluja, ens estalvií la por i ens garanteixi un lloc segur.

Com serà la casa? De què la farem? Quins materials i quines eines utilitzarem? Alguns la voldran de palla, que és molt ecològica, modesta i de fàcil construcció. I amb el temps que els hi sobri, podran anar en bicicleta i jugar a la indefinició. Aquesta solució no els hi garanteix la seguretat i encara menys un futur a curt termini, però ja els hi deu anar bé, perquè la inconsistència és el tret que els caracteritza. 

Altres la voldran de fusta, que mola molt, és moderna i sempre queda bé a les fotos. I amb el temps que els hi sobri podran aprofundir en la demagògia i viatjar a les illes gregues. Aquesta solució no els hi garanteix un futur a mig termini. Una casa de fusta no els protegirà del foc, de la voracitat del corc i no els aïllarà de l’ udol de la bestia. Però ja els hi deu anar bé, perquè són porquets que acostumen a canviar sovint de casa. 

Altres, en canvi, coneixen el llop i havent-li vist les orelles, no estalviaran esforços, ni recursos materials i humans per fer una casa sòlida, de maons i ciment que els hi permeti viure segurs i en pau. Serà la casa dels seus somnis i, en conseqüència, hi posaran tot allò que calgui per deixar als seus fills un patrimoni digne que es revaloritzi amb el pas dels anys. Una casa on també hi tinguin cabuda els de la casa de palla, els de la casa de fusta i, fins i tot, els que no tenen casa. Una casa de futur, amb uns bons fonaments, moltes finestres i una innegociable resistència als atacs del llop. 

Serem porquets, però no renunciarem a la nostra independència i als nostres propis pernils quan siguem grans.

Los tres Cerditos- Disney Silly Symphonies

27 S: El llop i els tres porquets

27 S : les diferents alternatives, les diferents propostes i els seus resultats. Aquest Disney era un avançat al seu temps.
Reconeixeu els diferents actors?

Un poc de llum

Espanyols intel•ligents 

Als espanyols que viuen a Catalunya, i se senten espanyols, els hi demanaria que no renunciïn als seus orígens, però que tampoc renunciïn al seu futur. L’única oportunitat que tenen els espanyols de Catalunya de ser espanyols de primera, com els espanyols que viuen a Extremadura, Madrid o Andalusia, és, justament, viure en una Catalunya independent. És, aleshores, vivint en una Catalunya independent, quan podran, sense renunciar a la seva nacionalitat, gaudir de tot allò que els seus compatriotes gaudeixen. Podran tenir els llibres gratuïts com els nens de Linares, les autopistes gratuïtes com els aragonesos i madrilenys, subsidis per treballar només 6 mesos a l’any com els andalusos i rebran més diners dels que paguen, com els extremenys. 

Els espanyols que se senten espanyols a Catalunya i ho volen seguir sent, tindran la doble nacionalitat de manera natural i la garantia d’un futur millor on no rebran greuges comparatius d’un Estat que els menysté, els maltracta i els desfavoreix. Si no ho fan per ells, que ho facin, amb intel•ligència i convicció, pel futur dels seus fills.

Volem ampliar la finestra

Toca, toca, toca 

Estem davant del partit decisiu, el més transcendental de la nostra història i l’hem de guanyar. Hem de fer el millor equip possible, amb els millors jugadors, amb els millors tècnics, amb els millors scouters, amb els millors preparadors físics, amb les millors estratègies i les millors tàctiques per aconseguir la victòria. Caldrà jugar bé, però no en tenim prou amb participar. L’objectiu, aquest cop sí, és fer un gol més que el rival i endur-se la copa. No ens podem plantejar el partit des de la perspectiva de l’empat que ho deixaria tot igual o des de la derrota que ens duria automàticament al pou de la Segona B. Tenim ambició, tenim voluntat, tenim la determinació i volem la victòria. Estem preparats i no defallirem. Volem jugar la Champions i ho volem fer per mèrits propis, per ètica, per estètica i, perquè no, guanyant per golejada. Volem ser cap de sèrie i tenir la tornada a casa. 

Hem de guanyar per dignitat, per fer un salt de qualitat, per competir en les millors lligues i tenir el reconeixement que ens mereixem. No volem ser millor que ningú, però tampoc volem ser menys que ningú. Ara és el moment i ara ho podem aconseguir. El nostre futur està a les nostres botes. Toca, toca, toca, toca... i, davant de porta, precisió en el remat. 

El món ens mira i totes les teles faran el partit en directe i en prime time. No ens podem permetre cap renúncia ni cap gol en pròpia porta. Aquest cop no ens torceran. Malgrat la Federació, els àrbitres, els suborns, la compra de partits i el Comitè d’injustícia esportiva, no sucumbirem. Tenim el cel a tocar i la xarxa entre cella i cella. Toca, toca, toca...i la copa, perdó, la Independència serà nostra.

El vol

(del verb voler)

Estupidesa política

Un hurra pels "profunds" arguments contra la llista de Junts pel si. Els contrarevolucionaris d'esquerres (Si que es pot) diuen que la llista del Junts...farà president a Mas i, per tant, és una candidatura de dretes. Els immobilistes de la dreta (tipus Unió) diuen que la llista del Junts...farà un govern d'esquerres. En que quedem? La desorientació pot tenir una excusa en el ciutadà de peu, però en un polític que se suposa que ha de tenir les coses clares per ocupar llocs de responsabilitat és una temeritat. Tot per la seva extrema incapacitat per saber fer la lectura correcta del moment que vivim i reconèixer, amb intel·ligència, que només es tracta d'independència, única i exclusivament d'independència i que la cosa no va de partits sinó de sencers. Ens volem comprar una casa entre tots. Una casa amb més finestres, amb més llum i on puguem sentir còmodes. Una casa on els veïns, els nostres veïns, no tinguin sempre la darrera paraula i decideixin com es gasten els diners que nosaltres guanyem. Una casa amb un petit jardí i una gespa verda i no del color que un Tribunal Constitucional decreti. Una casa on s'escolti la música que ens agrada i es respectin les llengües que s'hi parlin. Una casa, en definitiva, on tots ens puguem sentir com a casa i, després, ja decidirem, també entre tots, els mobles que hi volem posar.