George Clooney is inside 

Un anunci més? Un anunci inofensiu? N’esteu del tot segurs? Potser per a vosaltres, mascles integrals que no aneu mai a comprar, potser. Però el missatge no va dirigit a vosaltres. Va dirigit a les dones que habitualment visiten les botigues de Nespresso i fan la compra amb regularitat. Són elles i només elles les destinatàries d’un formidable i explícit esquer. 

Quan nosaltres escoltem a la protagonista de l’espot cridar que George Clooney is inside, ens l’imaginem dins la cafeteria i prou. Però, i aquesta és la clau del missatge, quan les dones escolten que George Clooney is inside (George Clooney és a dins), no pensen en l’interior de la cafeteria, com ho fan els ingenus mascles, sinó en que tenen a Gorge Clooney literalment a dins, és a dir, que estan posseïdes per ell, que el tenen entre les cames, en una de les fantasies més humides, excitants i plaents. 

La dona tanca els ulls, assaboreix el café i pensa: Geoorge Clooney is inside. Quasi genial.

Qui és la rata?

Les rates 

Què fa que un animal poc desenvolupat com la rata es comporti més civilitzadament que un de, a priori més avançat, com l’ homo sapiens sapiens? Quin estrany misteri s’amaga darrera aquesta perversió evolutiva? Perquè les rates, amb les seves limitacions genètiques no es maten entre elles? Perquè en, a priori, l’estúpid món de les rates no hi ha assassinats, violacions i corrupció? Estem segurs que aquest és l’ordre natural de les coses i, en conseqüència, el creador n’és còmplice? Significa això que quant més amunt en la piràmide darwiniana més perillosos som per als nostres congèneres? 

A la vista d’aquest procediment i de la seva validació científica, ens hauríem de plantejar seriosament deixar d’utilitzar l’adjectiu de rata per definir el comportament desviat de determinats essers humans, comportament que, com queda sobradament demostrat, res té a veure amb el dels socials i civilitzats rosegadors.

L'equip que la toca i...la tocarà

El millor futbol del món 

L’altre dia llegia un article contra la Independència d’un restaurador que treballa a Catalunya i com utilitzava un símil futbolístic per argumentar-ho. La seva teoria consistia en fer-nos creure que els catalans sabem defensar i som uns mestres repartint joc, però, per contra, no marquem gols i hem de recórrer a fitxar fora per poder guanyar els partits. 

No està gens malament, si no fos perquè l’exemple és tendenciós i respon a una coartada subjectiva i intencionada. És cert, i a la vista està, que ens defensem bé, sempre ho hem fet. És cert, també, que sabem repartir joc, trobar forats impossibles en situacions inversemblants. Veure línies de passada en mig d’un bosc de cames i generar ocasions de gol des de la terra erma. En el que ja no coincideixo és en la manca de gol i en la nostra incapacitat per guanyar els partits. 

Seguint en el símil futbolístic, ja que està tan ben trobat, recordar que el Mundial de futbol guanyat per Espanya va tenir una participació decisiva d’aquells que, segons el nostre restaurador, estan negats cara al gol. Seguir recordant que el passi a la final va ser gràcies al gol de Puyol i el mateix gol de la final, a passi de Cesc, el va materialitzar Iniesta. Es pot demanar més eficàcia, protagonisme i determinació? 

Per altra banda, el Barça, com a màxim exponent d’aquesta realitat, ho ha guanyat tot amb gent feta a casa: catalans d’origen i catalans d’adopció. Iniesta i Pedro són ara excel•lents jugadors de futbol i Messi el millor jugador del món, però, i aquesta és la clau que desmunta qualsevol argument en sentit contrari, s’han fet a Catalunya i no a un altre lloc. 

Aquesta és la realitat i la Independència que volem. Una Independència d’integració, permeable i oberta al món. No pretenem una sobirania de portes i finestres tancades, una sobirania excloent. Si la volem és, justament, per aspirar a ser el millor equip del món amb la gent de casa i amb tota aquella gent que s’hi vulgui apuntar. 

La nostra Independència és com la Masia, gent vinguda d’arreu que treballa i sua per aconseguir un objectiu comú: jugar en un equip que no es diu Espanya.

Preliminars

La independència de Ciudadanos 

A la vista dels resultats de la darrera enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) sobre la intenció de vot, em ve de gust destacar dos aspectes transcendentals. 

En primer lloc, la confirmació i consolidació de l’opció independentista i dels partits que li donen suport. I, en segon lloc, la inequívoca desfeta dels partits sucursalistes subsidiaris de Madrid. 

Són múltiples i diferents, segurament, els condicionants que han portat al PS i al PP a un dels pitjors resultats dels darrers anys. Però la desafecció i el cansament davant d’uns partits mentiders, corruptes, inoperants, incapaços i incompetents per una banda i el seguidisme i l’acatament servil a les consignes de Madrid per l’altra, han estat els principals factors d’aquesta monumental patacada sense precedents. 

En tota caiguda i ha un ascens que l’equilibra i el compensa, i aquest no és un altre que el soufflé de Ciudadanos. Això i el pervers ascens dels partits feixistes en èpoques de crisi que recorre cíclica i històricament Europa des de l’Atlàntic fins els Urals.

És en aquesta, particular conjuntura, on la tendència sobiranista es manifesta amb tota la seva formulació. Observeu sinó com, en aquest nou escenari, fins i tot els partits que estan en contra de la Independència de Catalunya, insisteixo, fins i tot ells, no tenen cap lligam de dependència amb Espanya, ni amb cap partit espanyol. 

És evident, i als fets em remet-ho, que anem pel bon camí. Que el representat hegemònic del no a la sobirania sigui un partit autòcton i no un que depengui directament de Madrid és un gran avenç en la definitiva separació d’Espanya. 

Catalunya, incloent l'oposició, cada cop més lluny d'Espanya.

Pallapor

Els pallassos de la tele 

El Real Madrid estudia comprar Intereconomia. Té algun sentit, més enllà de l’absurd, comprar una cosa que ja es posseeix? Quin tèrbol misteri amaga el pagar per una cosa que et surt gratis? A no ser que es vulgui fer oficial una relació de fet per garantir l’estabilitat legal i jurídica de la parella, no hi veig cap altre motiu raonadament acceptable. 

Formalitzar davant l’opinió pública un vincle afectiu d’una enorme complicitat i que ve de molt lluny, no hauria de ser res d’extraordinari si tenim en compte l’afinitat que demostren ambdues parts i la coincidència en la cartera d’objectius i interessos. Però, i aquesta és la clau, perquè es vol canviar una situació que ja funciona tal i com està? Serà que el Real Madrid no en té prou amb la parcel•la esportiva de la cadena i aspira a una informació (desinformació, per ser més exactes) generalista de color blanc? Vol el Madrid que tot allò que passa al món es vegi inequívocament des d’un prisma merengue? La política, l’economia, la cultura,...tot filtrat pel madridisme donaria, sens dubte, una visió més objectiva i enriquidora del món i ens permetria conèixer allò que passa amb molt més verisme i rigor. 

El Real Madrid a la sala de màquines de Intereconomia seria una fita transcendental a l’alçada de la descoberta del foc, l’ invent de la roda o l’arribada de l’home a la Lluna. Coneixent Florentino Pérez, us imagineu la fauna que seria capaç de reunir en la nova cadena? Frisós per que arribi el moment.

Fugint del diable

L’Informe Phaeton 

No tinc per costum la recomanació d’un llibre que m’hagi agradat, encara que m’hagi fascinat. Llibres com, per exemple, “El llop estepari”, “L’ Hivern del món” o “El cas Harry Quebert” que, per altra banda, estan en boca de tothom i que tothom ha llegit o està a punt de fer-ho. Però, amb “L’informe Phaeton”, em permeto la llicència, gosadia fins i tot, de recomanar, amb entusiasme militant, la seva, per mi, imprescindible lectura. Si em feu confiança i teniu l’atreviment d’encarar-lo, no us puc garantir que us canviarà la vida, però si, una manera determinada d’interpretar-la. 

La hipòtesi que Albert Salvadó ens proposa és tan versemblant, la seva argumentació està tan ben trenada, que es fa molt difícil no deixar-se seduir per una visió de la Història força pertorbadora i inquietant. Les coses, ens apunta Albert Salvadó, no són sempre com semblen i, encara menys, com ens les han explicat. Hi ha altres interpretacions i, algunes d’elles, tan rigoroses i admissibles que posen en entredit la versió oficial i generalment acceptada. 

Realitat o ficció? Possibilitat incerta o incertesa possible? L’autor no es mulla i ho deixa a criteri del lector. Un lector que haurà de decidir, a cada revolt de pàgina, amb quin passat es queda i fer-ho mentre els fonaments de la seva civilització espeteguen.

Com peix a la xarxa

Un porter no fa gols 

En una entrevista amb l’actual Director Esportiu del Barça, Andoni Zubizarreta, vaig assistir, us confesso que perplex, a un estirabot del tot inversemblant. A la pregunta de perquè, amb els anys que portava vivint a Catalunya, no parlava el català, el desconcertant Andoni ens va desarmar dient que ho feia per respecte.

Respecte? Respecte a què o a qui? Què potser no hi ha respecte més gran cap a una llengua que parlar-la? I no és menys cert que la manera més assenyada de respectar la gent que t’ha acollit és, justament, parlar la seva llengua? Quina excusa més peregrina i quin argument, per anomenar-lo d’alguna manera, més poc creïble. 

Ho podria haver endossat a la mandra, a una endèmica manca de capacitat o, fins i tot, a la indolència, però, en cap cas, utilitzar el respecte com a coartada per justificar una actitud dubtosa, desatenta i ofensiva per a un país que li dóna de menjar. 

Andoni Zubizarreta ha estat un gran porter de futbol i déu n’hi do les aturades que encara comptabilitza, però com a davanter és una autèntica patata, ens ha volgut fer un gol per l’escaire i no se n’ha sortit.

94

Com una moto

Marc, Pol, Màveric. Ple d’Espanya. Èxit sense precedents de l’esport espanyol. Espanya al cim de les tres categories del Mundial de motos. Una espaterrant fita dels esportistes espanyols que corona Espanya dins de l’elit del motociclisme de tots els temps. Espanya, Espanya, Espanya,... 

Alguns, els mal parits, en podrien dir: apropiació indeguda. Altres, també mal parits, ho podrien entendre com a: robatori de patents. Altres, no menys mal parits, ho podrien qualificar de: expropiació de bens impropis. Però no se n’ha de fer cas. Per tots és coneguda la desafecció que mena els mal parits i l’inframón de ressentiment que habiten. 

Marc, Pol i Màveric són esportistes espanyols, al menys, fins el 2014. Espanya ho té clar. Sap que les coses van tenint una data de caducitat i per això les explota com si fos l’última vegada. Espanya ho sap i té un pànic irracional a la bandera de quadres.

The Catalan Project

Ximpleries prop de Coria

Compartir la ximpleria 

S’han de sentir orgullosos els espanyols, i els que ho volen ser, de tenir un ministre d’Educació tan brillant com el senyor Wert. És de manual la seva incompetència en tot allò que toca o pretén tocar. Un ministre d’Educació a les antípodes del mestratge i un execrable insult a la intel•ligència. Un ministre espanyol que, no ja tant per la seva pèssima gestió, que també, sinó per ser la riota de l’Europa culta i els seus administradors comunitaris. No tothom, i això és mèrit del senyor Wert, pot presumir de ser titllat de ximple en el Parlament Europeu. Un Parlament Europeu curós i força respectuós amb les formes, però que no ha dubtat en desacreditar contundent i públicament a un inútil que menteix tant com parla. 

És realment sorprenent, alhora digne d’estudi, l’estrany mecanisme que aboca a ciutadans, presumptament normals, a sentir l’ impuls suïcida de ser espanyols. Una irresponsabilitat que escapa a qualsevol mena de lògica i trenca els esquemes bàsics de la racionalitat. Sentir-se identificat amb el ximple és una característica molt espanyola, sobretot si el ximple és el que mana. I encara treuen pit. I encara es fan el fatxenda.

Un país de merda

Matemàtica de la deixalla

Comença a fer forat, entre les escombraries que s’amunteguen pels carrers de Madrid, la idea que la independència de Catalunya seria una ruïna, una autèntica i colossal ruïna per als seus interessos. A la capital de l’imperi li comencen a tremolar les cames i, per primer cop, els seus acomodats hipotàlems van prenent consciència de la catàstrofe que se’ls hi acosta. Una situació nova que, malgrat l’obstinada negació, no aconsegueixen allunyar del seu imaginari. 

Espanya , abocada a les inquietants i complexes equacions que se li plantegen, no veu gens clara la fórmula que pugui resoldre el seu futur. A Madrid no li surten els números i el pànic matemàtic comença a fer estralls. La geometria invariable, derivada del teorema constitucional, és cada vegada més insostenible i tot apunta cap a una proposició científicament més racional i intel•ligent. 

Madrid s’ofega aquest dies, com en una metàfora precisa, entre muntanyes d’immundícies sense trobar la manera de reciclar las seves pròpies deixalles. 

Madrid, i Espanya en general, estan molt preocupades, no tant per les tones de detritus que generen, sinó davant la possibilitat que se’ls hi acumuli als carrers i ningú els hi faci la feina bruta.

Per si cal. Per si cau

Elogi de l’enemic 

Mireu si els temps són estranys que fins i tot es desconfia de l’enemic. On són aquells enemics amb els que podies comptar...sempre? On són aquells enemics que mai t’enganyaven i es mostraven tal com eren? Què se n’ha fet dels enemics imperdonables, antipàtics i integres? D’aquells enemics que ho eren sempre i en qualsevol moment i en qualsevol circumstància? On són els enemics d’una sola peça que mai renunciaven al principi bàsic de l’enemistat? On anirem a parar amb enemics tebis, insegurs, fràgils, predisposats a sucumbir davant el més petit gest de complicitat? 

Necessitem enemics com els d’abans. Enemics granítics, monolítics. Enemics fets per a l’enemistat i essencialment convençuts de la seva animositat. Ens calen enemics eterns, invariables amb el pas del temps. Enemics inflexibles que no perdonin i explotin les nostres debilitats. Volem els enemics de sempre, els que no coneixen la generositat i abonen i aprofundeixen les nostres misèries. 

Necessitem l’equilibri, els colors purs i sòlids i allunyar-nos urgentment de l’apatia dels grisos. Hem de tornar a visualitzar nítidament l’enemic per no distreure’ns de l’objectiu. L’enemic, el veritable i inequívoc enemic, ens desvetllarà l’amic.

Atendre els senyals

Alguna cosa no funciona 

El govern espanyol necessita 4 mesos per certificar que Guadalajara no té costa. Espanya va trigar 80 anys en reconèixer els Països Baixos. Espanya, el govern espanyol, encara és hora de que reconegui a Kosovo.

A la vista de les serioses dificultats que té Espanya en reconèixer la realitat, convindreu amb mi que, més que un problema polític, es tracta d’un dèficit cognitiu. Espanya pateix una patologia psicòtica que la inhabilita davant els fets consumats, mitjançant la negació sistemàtica d’allò que escapa a la seva primària comprensió.

Ens trobem, segons tots els indicis, davant d’un greu problema neurològic. Un problema d’anormalitat que afecta la seva capacitat d’enteniment i la col•loca en una posició d’inferioritat intel•lectual davant la comunitat internacional. 

Espanya és tan lenta en els seus reconeixements com ràpida en els seus estrangulaments. No tinc clar que la solució d’aquesta patologia sigui a base de fàrmacs o de llargues estades al camp. El que si que està clar és que alguna cosa no funciona dins del seu cap i necessita un tractament urgent, intensiu i lluny de les seves víctimes.

Carquinyolis

Amb la creu i el sabre 

Res de nou a l’horitzó. És la historia d’Espanya des dels seus foscos orígens. Amunt la creu, amunt el sabre. Espanyolitzar els maies, els quetxues, els mam, els mixteques, els nahua, els maputxes, els aimares, els otomin, els saharians, els filipins, els quitxes, els queqxi, els catalans,...Indígenes en el seu territori vinclats per la força de la desraó, la supèrbia i la intolerància. 

Dominar, imposar, sotmetre, colonitzar, doblegar, sodomitzar, afligir, homogeneïtzar, anorrear, vexar, infamar, esquinçar. Dotze paraules (en són moltes més) que defineixen perfectament una genètica singularment perversa. Paraules d’ús comú que descriuen accions de pràctica habitual en l’ADN espanyol i que tots els pobles esmentats han patit de manera continuada, intensiva i sistemàtica. 

No sorprèn el senyor Wert amb el seu comportament i la seva manera de ser i de fer. És fill dels seus pares, hereu dels seus avantpassats i víctima de la seva pròpia història. Coneixent el pa que es dóna, el veritablement sorprenent seria tot el contrari. No hi ha negociació possible amb l’esclavista. Per això l’única opció, l’única sortida possible és l’emancipació de la metròpoli. Tallar amb el colonitzador i obrir-se a la independència. 

La llei Wert, i les dels seus sequaços, per als que són com ells o vulguin seguir morint mansament sotmesos.

Bes per on

Violència de gènere 

Ens accepta Espanya tal com som? Ens vol Espanya tal com som? És evident que no. Què més hem de saber? Què més hem de parlar? Què més hem de fer? Les relacions que no es basen en l’acceptació de la singularitat i el respecte a la diferència no tenen cap complicitat de present i, encara menys, cap possibilitat de futur. 

Les relacions basades en el domini d’uns sobre els altres no és la millor manera d’establir relacions de confiança, ni de bastir projectes en comú. L’obsessió pigmaliónica de canviar la naturalesa del pròxim, de negar la seva llengua, de fer desaparèixer els seus costums, de manipular i amagar la seva història, no és l’escenari més adient per teixir lligams de col•laboració ni sintonies harmòniques. 

Espanya pateix amb Catalunya la síndrome del maltractador. La síndrome d’aquell que no estima però posseeix. I des d’aquesta possessió exerceix la violència per sotmetre i torçar la voluntat del posseït. Espanya no estima Catalunya, però és incapaç de renunciar a la seva possessió perquè el seu complex d’inferioritat necessita un territori on purgar les seves dèries i explotar els seus recursos.

El bé comú, la pau i la convivència

L’acudit de la setmana

La Conferència Episcopal sobre Catalunya: "Està en qüestió el bé comú, la pau i la convivència" 

Anem a pams. Què la Conferència Episcopal es posicioni en contra de la independència de Catalunya amb arguments tan aliens a la mateixa Església com el bé comú, la pau i la convivència és d’un cinisme de l’alçada d’un campanar. Quina autoritat moral té el secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, per negar-li l’autodeterminació a un poble que la vol? Què potser l’Església, paradigma de la unitat de tots els pobles, no té un Estat propi on fa i desfà al seu caprici sense rendir comptes a ningú? 

Sentir a parlar a l’Església, o a qualsevol dels seus dirigents, del bé comú, fa posar els pèls de punta. Només cal fer una repassada ràpida a la Història per entendre el veritable significat que, per als senyors de la creu, té el bé comú. Qui sinó l’Església s’ha enriquit, s’ha engreixat i s’ha expandit gràcies a l’apropiació dels bens comuns? Qui sinó l’Església ha edificat el seu imperi sobre excomunicacions, robatoris, “donacions”, impostos, enganys, mentides i terror? És clar, l’Església del senyor Martínez Camino. 

La pau? L’Església parlant de pau. Una satànica broma catedralícia! Tornem a repassar la Història i veurem clarament quina mena de pau persegueix l’Església. La pau dels sotmesos. La pau de les guerres en nom de Déu. La pau de la creu i el sabre. La pau del domini i l’esclafament de la discrepància. La mort de l’heretge. La pau dels reis. La pau dels poderosos. La pau del feixisme. És clar, la pau del senyor Martínez Camino. 

I la convivència? A quina convivència es refereix la Conferència Episcopal? A la de voler ser la religió hegemònica i única? A cremar a tots aquells que no combreguin amb el seu ideari? A marginar les dones, estigmatitzar l’homosexualitat i assenyalar l’infidel? L’Església no ha fet mai res per la convivència si aquesta convivència no s’ajusta als seus estendards i al seu granític dogma. L’Església del senyor Martínez Camino.

Amén.