L’acudit de la setmana

La Conferència Episcopal sobre Catalunya: "Està en qüestió el bé comú, la pau i la convivència" 

Anem a pams. Què la Conferència Episcopal es posicioni en contra de la independència de Catalunya amb arguments tan aliens a la mateixa Església com el bé comú, la pau i la convivència és d’un cinisme de l’alçada d’un campanar. Quina autoritat moral té el secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, per negar-li l’autodeterminació a un poble que la vol? Què potser l’Església, paradigma de la unitat de tots els pobles, no té un Estat propi on fa i desfà al seu caprici sense rendir comptes a ningú? 

Sentir a parlar a l’Església, o a qualsevol dels seus dirigents, del bé comú, fa posar els pèls de punta. Només cal fer una repassada ràpida a la Història per entendre el veritable significat que, per als senyors de la creu, té el bé comú. Qui sinó l’Església s’ha enriquit, s’ha engreixat i s’ha expandit gràcies a l’apropiació dels bens comuns? Qui sinó l’Església ha edificat el seu imperi sobre excomunicacions, robatoris, “donacions”, impostos, enganys, mentides i terror? És clar, l’Església del senyor Martínez Camino. 

La pau? L’Església parlant de pau. Una satànica broma catedralícia! Tornem a repassar la Història i veurem clarament quina mena de pau persegueix l’Església. La pau dels sotmesos. La pau de les guerres en nom de Déu. La pau de la creu i el sabre. La pau del domini i l’esclafament de la discrepància. La mort de l’heretge. La pau dels reis. La pau dels poderosos. La pau del feixisme. És clar, la pau del senyor Martínez Camino. 

I la convivència? A quina convivència es refereix la Conferència Episcopal? A la de voler ser la religió hegemònica i única? A cremar a tots aquells que no combreguin amb el seu ideari? A marginar les dones, estigmatitzar l’homosexualitat i assenyalar l’infidel? L’Església no ha fet mai res per la convivència si aquesta convivència no s’ajusta als seus estendards i al seu granític dogma. L’Església del senyor Martínez Camino.

Amén.

Alguna samarreta de l'Español?

Camp de mines 

“Perquè la Via Catalana no passa pel nostre Estadi? Estem indignats per aquesta discriminació i reclamen a l’organització que rectifiqui la seva decisió”. 

Aquesta sentida queixa no va venir del CE Europa, ni de la UE Lleida, ni del Manresa, ni del Granollers, ni de l’Atlètic Piferrer. No. Aquesta sentida queixa va venir del RCD Español, un club que s’ha distingit històricament, com és públic i notori, per la defensa a ultrança del fet català i la seva pervivència. 

Quin desgavell! Quin rampell de cinisme! Aquesta desconcertant reacció és simptomàtica de la psicopatologia que conforma la personalitat d’un club amb seriosos problemes d’identitat. El RCD Español reclamant que la Via Catalana passés pel seu cau! Fins on podíem arribar en aquesta perversitat quintacolumnista! 

Evitar les emboscades, els territoris hostils, les zones de risc i qualsevol camp de mines és un dels preceptes bàsics perquè un projecte pugui avançar cap els seus objectius sense lamentar baixes innecessàries. I els organitzadors de la Via Catalana ho varen tenir clar des del primer moment. 

Faria bé el RCD Español, atenent el seu ADN, de tractar-se la seva esquizofrènia i deixar de forçar una situació que, per genètica, és irreversible i representativa de la seva particular idiosincràsia. El RCD Español és el que és i tothom sap, des de temps immemorials, quin és el seu paper a l’auca. Tot el que sigui anar en contra de la seva raó fundacional és anar contra natura, àdhuc, una iniciativa condemnada al fracàs. 

En les darreres assemblees d’accionistes (que no de socis) ha quedat prou clara la intenció del seu apostolat: la bandera espanyola ha de presidir el RCD Español i ha de guiar els seus destins, tant en la Terra com en el Cel. 

A que ve doncs aquesta hipocresia de voler fer passar per un territori espanyolista una Via Catalana sobiranista? Cada cosa al seu lloc i cadascú a casa seva. De la mateixa manera que el RCD Español no ha d’abandonar la seva militància espanyola, a risc de diluir-se en el no res, estaria bé que no facin el ridícul amb peticions que no es corresponen amb el seu tarannà i la seva autèntica, profunda, voluntària i històrica raó de ser.

Necessitat i respecte

Respect? 

És aquest Cristiano Ronaldo, que exigeix respecte a Joseph Blatter per una divertida, blanca i innocent paròdia, el mateix Cristiano Ronaldo que insulta i menysprea a Undiano Mallenco amb un reiteratiu i ultratjant: cagón de mierda? És aquest Cristiano Ronaldo, que es mostra desconsoladament ofès per una broma de Joseph Blatter, el mateix Cristiano Ronaldo que ofèn al món sencer amb el seu desvergonyiment i la seva prepotència? És quest Cristiano Ronaldo, que demana moderació i temprança als directius de la FIFA, el mateix Cristiano Ronaldo que no sap perdre i justifica les seves derrotes per culpa dels robatoris? És aquest Cristiano Ronaldo, que reclama consideració als estaments esportius, el mateix Cristiano Ronaldo que no assisteix als actes on es reconeix als seus companys de professió pel sol fet de que ell no serà premiat? I finalment, és aquest Madrid, que exigeix respecte pel seu ídol de fang, el mateix Madrid que insulta i ofèn Messi des de la grada del Bernabéu? 

El problema de fons no és el respecte, el problema real és la hipocresia dels que el reclamen sense exercir-lo. Es pot ser més cínic que Ronaldo i el mandrilisme exigint per a ells el que li neguen al pròxim? La resposta, atenent les circumstàncies, és prou clara: no.

De gran utilitat

Una carta de merda 

He trobat extremadament escaient la reacció del Madrid a la paròdia (extraordinària paròdia) que ha fet Joseph Blatter de Cristiano Ronaldo. La carta/queixa del Club blanc ha arribat a la seu de la FIFA en el moment just. En aquell precís i incòmode moment en el que el paper higiènic s’havia acabat. I ha estat gràcies a l’oportunitat i a la diligència del Real Madrid què s’ha evitat el desastre. No us podeu imaginar (o sí) la incomoditat de la secretària del senyor Blatter tancada al water davant la perspectiva d’haver de netejar-se el cul amb el tou dels dits. Un tràngol que el Madrid ha estalviat a la FIFA i pel que, de ben segur, serà recompensat. 

Al marge d’aquesta iniciativa tan oportuna, us heu preguntat el perquè s’ha conegut avui un fet que es va produir el passat divendres? Dit d’una altra manera, perquè el Madrid ha donat publicitat a una anècdota que va succeir fa 5 dies i que no té la més mínima importància ni transcendència? Potser perquè la cortina de fum d’Undiano Mallenco ja s’estava diluint i en necessitaven una altra que la substituís i els permetés seguir parlant de coses alienes al seu penós joc i a les seves evidents mancances? Tapar les vergonyes pròpies desviant l’atenció és una pràctica força habitual en el Madrid i un recurs cada cop més utilitzat en un equip que flirteja massa sovint amb la mediocritat. 

I vull acabar amb una felicitació personal (i sentida) a Mourinho i Bale per haver estat nominats als premis FIFA d’aquest any. A Mourinho per tots els títols que ha guanyat aquesta temporada (i les anteriors) i a Bale perquè si no li donen la pilota d’or, té els diners del seu milionari fitxatge per comprar-la. 

Enhorabona a tots plegats.

Un peu davant de l'altre

Un país que es mou 

La festa dels “súpers” desborda la capacitat de l’Estadi Olímpic. Més de 330.000 persones pugen a Montjuic. Es col•lapsa la Ronda i els accessos a la muntanya. Un èxit total que supera les previsions més optimistes. 

Què cony ens passa? Què li passa a aquest país que no sap estar-se a casa? La Via cap a la independència va omplir els carrers i les carreteres amb prop de dos milions de persones. El Festival de Sitges ha venut més de 54.000 entrades i ara, el Club Super 3, peta Montjuic amb quasi 350.000 persones. 

Un país que es mou. Un país que sap que vol. Un país que sap on vol anar. Un país que té pressa.

El nadador

No és Burt Lancaster, és Cristiano Ronaldo

La ressaca 

El Clàssic m’ha reservat quatre perles que no vull deixar de compartir. La primera, les recents declaracions de Iker Casillas sobre Undiano Mallenco: 

“Es un gran árbitro. Creo que hizo un arbitraje maravilloso. Tenemos un grandioso recuerdo todos los madridistas. Y, en ese sentido, siempre que le veo le saludo y le doy un abrazo. Siempre le estaremos agradecidos” 

La segona, el record de la rotunda afirmació de Florentino Pérez fa només uns mesos: 

“Con Mourinho, el Madrid tiene al mejor entrenador del mundo” 

La tercera, comprovar, en viu i en directe, que Bale val el que s’ha pagat per ell i que està cridat a ser el millor jugador del món aquesta mateixa temporada. 

I la quarta, la descoberta de les noves habilitats com a “piscinero” de Cristiano Ronaldo. Tota una revelació en un esportista cada cop més complert, renaixentista i pluridisciplinari.

La millor via

Vamos a contar mentiras tra-la-rá 

A Madrid diuen que l’àrbitre els hi va robar el partit. A Madrid diuen que la càrrega a Ronaldo va ser un penal indiscutible. A Madrid diuen que la trepitjada a Cesc és producte de la imaginació i que mai va existir. A Madrid diuen que el Madrid va portar la iniciativa del partit. A Madrid diuen que l'àrbitre va estar molt bé perdonant-li la segona groga a Sergio Ramos. A Madrid diuen que Di Maria és un jugador noble que mai es tira i mai fa comèdia. A Madrid diuen que aposten per un joc creatiu amb Pepe, Sergio Ramos, Khedira i Bale. A Madrid diuen que Bale és millor jugador que Neymar. A Madrid diuen que Carletto és l’entrenador que l’equip necessita. A Madrid diuen que Sergio Ramos és un pivot de garanties al nivell de Sergio Busquets. A Madrid diuen que el Madrid no perdria mai si no fos per motius aliens al seu control. A Madrid diuen que el Madrid sempre guanya per mèrits pròpis i quan perd, sempre és per culpa de l'àrbitre, del calendari, de la pluja, de la conjunció dels planetes, de la mala sort, del mal d'ull o de la intervenció de la CIA.

A Madrid diuen que Espanya és un país que existeix des de fa tres mil anys. A Madrid diuen que Catalunya no és solidaria amb Espanya. A Madrid diuen que Catalunya rep els diners que li corresponen. A Madrid diuen que Catalunya no pateix espoli. A Madrid diuen que a Catalunya es fan les inversions que toquen i que estan per damunt de la mitjana estatal. A Madrid diuen que a Catalunya se li respecta la llengua i la seva idiosincràsia. A Madrid diuen què Espanya no és bel•ligerant amb Catalunya. A Madrid diuen que Catalunya és desagraïda amb Espanya. A Madrid diuen que Catalunya no té una història pròpia i aliena a Espanya. A Madrid diuen que Catalunya no va ser annexionada a Espanya per la força de les armes. A Madrid diuen que a Catalunya sempre se li han respectat les seves lleis i les seves institucions. A Madrid diuen que Catalunya és Espanya i sempre ho ha sigut i sempre ho serà. 

A Madrid diuen moltes mentides i ja no se’ls creu ningú. Per il•lustrar-ho, acabarem amb un clàssic del cançoner espanyol: 

Ahora que vamos despacio 

Canción infantil popular española

Ahora que vamos despacio, 

ahora que vamos despacio 

vamos a contar mentiras, ¡tra-la-rá!, 

vamos a contar mentiras, ¡tra-la-rá!, 

vamos a contar mentiras. 

Por el mar corren las liebres, 

por el mar corren las liebres 

por el monte las sardinas, ¡tra-la-rá!,

por el monte las sardinas, ¡tra-la-rá!, 

por el monte las sardinas. 

Mi abuelo tenía un peral, 

mi abuelo tenía un peral 

criando ricas manzanas ¡tra-la-rá!, 

criando ricas manzanas ¡tra-la-rá!, 

criando ricas manzanas.
…. 

Nota: fixeu-vos com repeteixen la mentida tres vegades perquè la idea penetri i es converteixi en una falsa realitat. Tàctica. Pura tàctica.

Poca defensa

Armada la festa o la festa armada 

Perquè els organitzadors del 12-O animaven als seus partidaris a assistir a la que ells anomenen “festa de la convivència” quan tothom sap que el 12-O justament és la commemoració de tot el contrari? 

La “festa”, en tot cas, va ser pels espanyols ocupats en els abusos, violacions i robatoris als legítims propietaris de les terres conquerides per la força. I la convivència? Quina convivència representa esclavitzar persones, exterminar pobles i esborrar cultures per l’únic motiu de ser diferents i amb l’objectiu final de la homogeneïtzació? 

Quina incultura, quina manca de perspectiva històrica i, per damunt de tot, quin cinisme més pervers. El 12-O pot ser una festa pels organitzadors i per la gent que hi assisteixi, però una festa tràgica amb un missatge d’intolerància i excloent gens edificant i, encara menys, tranquil•litzador. 

No és per casualitat que la “festa nacional” espanyola, la “festa de la convivència” coincideixi amb el “dia de las fuerzas armadas”. Més clar, aigua.

Quién roba a un ladrón, cien años de perdón

Vaixell de Grècia 

Sabates al llindar. Vidres glaçats. Porta tancada. Privadesa absoluta. Les dones musulmanes resen apartades de mirades indiscretes. Tres metres més enllà, al mateix passadís: sabates al llindar, vidres transparents, portes obertes, exposició universal. Els homes musulmans compleixen amb les seves obligacions religioses a ulls de tothom i sense cap mena de reserva. 

Només tres metres separen les dues portes. Només tres metres entre dues maneres oposades d’observar els preceptes. Només tres metres i tot un món de distància. Només tres metres i l’única cosa que tenen en comú són les sabates a la porta.

“El habito no hace al monje”, vaig aprendre de petit. I si bé és cert que hi ha una gran part de raó en l’afirmació, de vegades, més sovint del que seria desitjable, l’hàbit és força revelador de la realitat que amaga. 

Al vaixell grec que va de Barcelona a Livorno, les dones cobertes fins les celles, resen d’amagat. Mentre els seus homes ho fan a cara descoberta amb orgull desafiant. Elles, les dones invisibles, partners sense text, actrius de repartiment que mai seran protagonistes, evidencien el nostre fracàs i escarneixen la nostra civilitat.

Aquesta música no és la dels darrers moments del Titànic, però el vaixell, aquest inquietant vaixell, també s’enfonsa sense indult.

Fred a l'infern

Temperatura de congelació 

Montoro reitera als independentistes que fora d'Europa fa “molt de fred”

¿Fora d’Europa? ¿Es refereix el senyor Montoro a EEUU, al Canadà, al Japó, a la Xina, a Austràlia,...? Potser sí que fa fred en aquests països, però tenen una economia que els hi permet comprar roba d’abric i encendre la calefacció quan la cosa es posa difícil. ¿Pot dir el mateix Espanya, la “calorosa” Espanya? ¿Que no fa fred a Portugal, Grècia, Itàlia, Polònia, Romania, Bèlgica, Irlanda,...? 

No tinc prou clar que fora d’Europa faci el fred que el senyor Montoro aventura, però si tinc molt clar que, donada la glaciació d’una gran part d’Europa i la d’Espanya en particular, els darrers dinosaures es comencen a extingir. 

Europa no és, ni de lluny, el cel a la terra ni res que se li acosti i Espanya, la mefistofèlica Espanya, ni tan sols és el purgatori. Ves que aquesta calor a la que es refereix el senyor Montoro no sigui, justament, per l’escenari infernal en el que s’ha convertit el seu dantesc país. 

Entenc, sense gaire esforç, la preocupació que pugui sentir el ministre d’Hisenda per les baixes temperatures a les que quedarà exposada Espanya en perdre el seu confortable, valuós i imprescindible goretex català i, entenc també, la seva frontal oposició a la independència de qui li dóna abric i li foragita els penellons. 

En diríem, doncs, instint de protecció o instint de supervivència davant d’una perspectiva gens tranquil·litzadora i que es preveu imminent, si més no, irreversible. Espanya, amb les vergonyes a l’aire, passarà molt de fred i el visionari Montoro ja ens ho adverteix públicament amb la boca grossa i el cul petit.

Radiografia de la por

Ui quina por! 

Perquè ens fan tanta por amb la sortida de la UE? Perquè aquesta malsana obsessió en amenaçar-nos que si marxem d’Espanya ens faran fora de la UE? Perquè ens volen fer creure que el nostre futur sense Espanya està lluny d’Europa? Qui s’ho creu? 

Si marxant d’Espanya la nostra situació canvia, que potser no canvia també la d’Espanya? Qui està en disposició de garantir que un canvi tan transcendental només afectarà Catalunya i no a Espanya? Perquè Catalunya, pel seu nou estatus, serà expulsada de la UE i Espanya en romandrà? Quins elements objectius fan pensar que un nou escenari polític castigarà Catalunya i no a Espanya? 

Catalunya encara no és un Estat, però és una Nació dins d’Europa (i una de les més antigues amb el primer Parlament europeu de la Història) i els seus ciutadans són europeus des de fa més de 22.000 anys (documentat a Mollet/veure Mollet III).

Si és així, i tal com defensa Espanya, el més important són els ciutadans i no els territoris, no ha d’haver cap problema perquè els catalans segueixen sent europeus de ple dret. Qualsevol decisió o mesura que no vagi en aquesta línia deixaria en entredit la pròpia essència de la UE i els arguments de suma i unitat que conformen el seu ideari constituent. Perquè la UE hauria de fer fora a uns ciutadans pel sol fet d’exercir la seva ciutadania en llibertat?

I si finalment ens fan fora, tampoc serà tan dramàtic, hi ha països que no pertanyen a la UE i viuen la mar de feliços.

La mar de clar

¿Qué coño ha dicho? 

Mireu quina impressió fa quan, per la megafonia d’un ferry, s’obliden o prescindeixen de la teva llengua. Doncs bé, una colla d’espanyols indignats pel greuge, va patir aquesta inusual (per a ells) experiència en el trajecte entre Barcelona i Livorno. L’speker encarregat de donar les corresponents instruccions al passatge ho va fer, i per aquest ordre, en francès, àrab i anglès. Res d’espanyol! Quin escàndol per a aquells que no estan acostumats a la marginació i a la clandestinitat. Quin xoc emocional per als confiats espanyols que no són gens conscients de l’ostracisme que pot arraconar una llengua per la supremacia i/o utilitat d’una que no és la seva. Tot això sense tenir en compte la hostilitat, pressió, prepotència, imposició, voracitat i agressivitat d’una llengua que és afavorida pels òrgans de poder en detriment d’una altra que es pretén exterminar. 

En això, i sense que me n’hagi de sentir orgullós, els catalans els hi duem una certa avantatja. Acostumats, per raons obvies, a que la nostra llengua sigui bandejada arreu (i persistentment), no tenim la pell tan fina com els confiats espanyols. La nostra particular circumstància ens ha convertit en uns supervivents semàntics i ens ha obligat a buscar-nos la vida entre gramàtiques impròpies.

Els hi va bé als nostres veïns, altrament melic del món, traspassar les seves fronteres físiques i mentals i conèixer altres realitats que res tenen a veure amb la seva complaent condescendència. Està bé, molt bé, que tastin la impotència i la ràbia amb la que els catalans convivim a diari i treballin l’empatia. Una competència, una habilitat que, malauradament, no figura en el seu ADN.

Llum de terrat

N’hi ha cap altre?

Deixem-nos de jocs infantils. De números que s’inflen i de xifres que ballen. De majories silencioses i minories cridaires. De si jo la tinc més grossa i a tu no et serveix per a res. De si tu i jo som tres i d’hòsties en vinagre. Un referèndum ja i sortirem de dubtes. Digueu-me qui li té por a les urnes i us diré qui té clar que perdrà. De vegades ens compliquem en excés. O bé, hi ha interessos incomprensibles que s’escapen a tota racionalitat, o bé hi ha interessos massa evidents que s’escapen a tota civilitat. 

Tenim els mecanismes que ens permeten saber el que la gent pensa i el que la gent vol, perquè no els fem servir? Tan contradictori és crear-los per desprès no utilitzar-los? En democràcia la voluntat de la gent és la que mana, la que ordena i la que, per representació, fa les lleis. I les lleis, i no pot ser d’una altra manera, han d’estar al servei de la gent i no a l’inrevés. 

Perquè Catalunya, i la seva gent, no pot ser independent si així ho vol? Algú té algun argument mitjanament sostenible. Dels que he sentit fins ara, cap s’aguanta. N’hi ha cap altre?

Hi ha desastres. Hi ha plagues. Hi ha catàstrofes. 

I desprès ja vindria el Wert

Les illes afortunades no són les Canàries 

El nou curs escolar ha començat a les Balears i els mestres es neguen a aplicar la llei. I no una llei qualsevol, sinó la magnífica llei sobre la llengua que ha aprovat el Govern del senyor Bauza. Intolerable! Com poden uns ignorants docents contradir i oposar-se a les disposicions d’un erudit (i sensible) Govern que es desviu per la protecció del patrimoni cultural del territori i vetlla constantment per la riquesa lingüística dels seus administrats? 

El Govern del senyor Bauza, malgrat la injustificada oposició dels mestres, no necessita advocats, ha demostrat amb escreix la seva ferma voluntat de que la llengua pròpia del país ho segueixi sent per molts anys. No ha estalviat esforços, mitjans humans i materials perquè aquesta, i no una altra, fos la realitat. Què en sabran quatre desinformats que només han estudiat magisteri sobre les necessitats i la conveniència de determinades lleis? 

No s’arrugui senyor Bauza. Encara que tots els mestres s’hi oposin, aquesta llei és la solució més assenyada pel futur del model de país que vostè (i els que som com vostè) volem. Si he de fer-li una objecció, una única i minúscula objecció, és que, donada la particular conjuntura en la que es mou el territori, trobo a faltar l’alemany en aquest extraordinari projecte. Però entenc que això només és un començament i, amb el pas del temps, tot arribarà. Quan el català desaparegui definitivament ja hi haurà lloc per encabir una nova llengua. 

Canya als mestres subversius, amic Bauza, i pensi que, si persisteixen enrocats en aquesta aberrant objecció, sempre els podrà substituir per l’exèrcit o la mateixa Guardia Civil, dos col•lectius cultes, extraordinàriament ben preparats i amb un solvent domini de les llengües, que li resoldran el conflicte. Ànims i no defalleixi.

Postdata: perdoni que li escrigui en una llengua en vies d’extinció, però entendrà que jo no he tingut la sort d’estudiar sota la seva llei.

Spanish passport

Amb data de caducitat 

Hi ha casualitats que no ho són tant com semblen, si més no, tenen un component d’oportunitat extraordinàriament revelador i profètic. Sense anar més lluny, l’altre dia mentre preparava l’equipatge per les vacances vaig reparar en un detall, en principi anecdòtic, però carregat d’un simbolisme prou excitant. El passaport espanyol, el que tinc per imperatiu legal, em caduca l’any 2014. Una broma del destí? Un presagi? Un anunci? Una epifania? La llum al final del túnel. 

I ara què? Ara què faig? Me’l renovo i segueixo lligat contra natura a una situació forçada que em té segrestat sota una identitat que no és la meva o, per coherència i naturalitat, m’espero a tenir el que realment em correspon per voluntat, higiene i decència? Comença aquí el dret a decidir? Queda clar què el 2014, incomodi a qui incomodi, jo decidiré. 

Quina beneïda i oportuna casualitat! O, potser, no n’hi ha de casualitats i només són senyals en un emocionant joc de pistes.

Postdata: si la cosa s’allargués més del compte, sempre em quedarà l’alternativa del turisme interior. Què és com tenir vida interior, però amb desplaçament inclòs.

Llengua culta