Sé i no sé

Aquesta és la qüestió (o una d’elles) 

No sé si la Super Copa d’Espanya és un títol dels anomenats importants. En canvi si sé que el Barça l’ha tornat a guanyar. 

No sé si els equips que la juguen són els millors equips del moment. En canvi si sé que, a la d’ahir, el Madrid no hi era. 

No sé si el Barça es mereixia guanyar-la. En canvi si sé que és l’únic equip que va voler jugar a futbol. 

No sé si Victor Valdés va ser el millor jugador del Barça. En canvi si sé que l’àrbitre va ser el millor aliat de l’Atletico. 

No sé si un jugador que comet 8 faltes en un partit no es mereix, com a mínim, una targeta groga. Si sé, per contra, que amb “jugadors” d’aquesta mena el futbol com a espectacle és mort.

No sé si Godin sap que fer amb una pilota als peus. En canvi si sé, perquè ho he vist, amb quina brutalitat trepitja el futbol i les esquenes del rival. 

No sé si Simeone és un bon entrenador de futbol. En canvi si sé que, amb ell, els partits no són gens divertits. 

No sé si hi ha dos tipus de futbol. En canvi si sé que quan pago per veure un espectacle de futbol vull veure exactament això: un espectacle de futbol; i no un combat de boxa. 

No sé si els àrbitres de futbol estan per vetllar i afavorir l’espectacle futbolístic. En canvi si sé que són, sovint, còmplices actius del seu inexorable declivi.

Com es pot seure en l'ombra d'una cadira?

Quina puta desgràcia! 

100 milions d’euros per un fitxatge de futbol. 180 mil euros extres anuals per mantenir l’Infanta Cristina i la seva tropa de corruptes en un exili daurat. 30 milions d’euros públics dormint el són dels innocents en confidencials bancs suissos. 9 mil milions d’euros (quasi el 1% del PIB) gastats en Defensa (en defensa de què?) l’any 2012. Sous milionaris i sobre sous i complements de sous i dietes complementaries de sous milionaris per als soferts i sacrificats representants del poble...

Es necessiten més arguments per bastir una convincent autoritat moral que guiï els nostres destins? Necessitem més conductes exemplars per assumir sense oposició l’austeritat i el sacrifici que se’ns imposa? Som idiotes? O bé, el nostre nivell de domesticació arriba fins el punt de menjar merda i donar les gràcies?

Quina puta desgràcia! I a la tele, només hi veig Gibraltar.

Alou

Sense sorpresa 

L’imminent fitxatge de Bale pel Madrid encaixa a la perfecció amb el modus operandi espanyol. No podia ser de cap altra manera. La prepotència i la fatxenderia per una banda i la incoherència i contradicció per l’altra, han estat, i encara són, trets diferencials del caràcter espanyol. Reclamar Gibraltar, engegar boicots contra productes britànics i tancar la frontera del penyal com ha reivindicació patriòtica, no encaixa gens amb l’enorme (i indecent) quantitat econòmica amb la que Espanya sanejarà i sostindrà el futbol anglès. 

A Londres encara riuen davant el discurs fariseu que ve de Madrid. Que es pot esperar d’un país que s’esquinça els vestits per una roca, alhora que injecta milions d’euros a l’economia britànica, una economia “enemiga” i contraria als seus interessos?

Plenes de llum

Les vacances

Les vacances van associades indefectiblement a la idea de canvi. La seva eficàcia, la de les vacances, és directament proporcional a la capacitat que mostrem de no instal•lar-nos en la rutina. Sigui quin sigui el model escollit, no hauríem de seguir els mateixos patrons que quan no estem de vacances (ja no dic treballant). La varietat, la improvisació i, fins i tot, la sorpresa, són elements determinants perquè la monotonia no converteixi l’alternativa en una continuació desapassionant de la coincidència. 

Les vacances han de ser, per higiene mental, un punt i apart en el nostre estructurat calendari. No n’hi ha prou amb un parell de comes, un tímid parèntesi o algun que altre punt i seguit. La lectura privilegiada en la que convertim les vacances ha de permetre la pausa, la respiració profunda i els girs argumentals necessaris per facilitar l’oxigenació i atrapar la nostra atenció. 

Fer vacances no passa forçosament per un llarg viatge (que també), sinó per dotar al cervell de la possibilitat d’inventar noves situacions i explorar móns originals a les antípodes de la rutina.

Retratats

Quina mandra

Per quan una lliga europea de futbol de veritat? Per quan una lliga amb cara i ulls i on participin els millors equips d’Europa? Per quan una lliga amb interès real, atractiva, espectacular i competida? 

Davant la desapassionant perspectiva de la Lliga Espanyola (i no és l’única), no podem ser gens optimistes. Si la temporada passada ja va ser, en termes generals, lamentable, la d’aquest any es preveu encara pitjor. Tret dels enfrontaments directes entre Barça i Madrid i els partits en els que intervinguin aquests dos equips, tota la resta és sobrera i amb l’única aspiració, sent generosos, d’adormir a les ovelles. 

Us imagineu un Getafe-Valladolid, un Almeria-Español, un Rayo Vallecano-Elx, o encara, un Granada-Sevilla o un València-Malaga? Apassionant!!! 

Qui pagarà per veure (i/o patir) una burda imitació d’un partit de futbol? Que se’n pot treure de bo d’un “espectacle” depriment, avorrit i soporífer? 

Algú s’hauria de fer responsable de la desafecció que esdevindrà i el basqueig que ens posseirà.

Monstres que no descansen

En un tres i no res 

Els tres regidors del PP del Govern Municipal de Sitges han estat suspesos de feina i sou mentre es mantinguin en període de reflexió. Arrel de la decisió del Consistori de retornar el seu nom original a alguns carrers i places de la vila i, en conseqüència, la desaparició del topònim Espanya, els “patriotes” membres del PP van acordar prendre’s un llarg període de reflexió abandonant l’activitat per a la que havien estat triats. 

Als regidors, i als polítics en general, se’ls paga, encara que de vegades no ho sembli, per treballar per a la comunitat en la gestió dels seus conflictes. Els processos de reflexió sense fotre un pal a l’aigua, oblidant les seves responsabilitats públiques, no han de ser, en cap cas, remunerats. 

Els regidors, en el cas que ens ocupa, han de reflexionar abans i després d’entrar en política. I, a molt estirar, en els parèntesis de vacances estiuenques o durant el recolliment de la Setmana Santa. La resta dels temps, han de donar servei i treballar de valent pel col•lectiu que els ha escollit i els ha delegat la seva representació. Delegació, per altra banda, força ben pagada i que surt directament de les butxaques dels contribuents. Si tan trasbalsats estan que necessiten uns dies de no fer res i estirar-se al sol, se’ls hi haurà de respectar, però sense els privilegis dels seus càrrecs ni el sou que no es guanyen. 

Ah! I quan tornin, si és que tornen, el sou hauria de ser directament proporcional a la irresponsabilitat dels seus actes. Ja ho diu la cançó popular: “tres eran tres las hijas de Elena, tres eran tres y ninguna era buena”

Els dos hemisferis

Quin cul si tingués bon cervell! 

Que Boadella ensenyi el cul, no és nou. De fet, posar el cul, és el que sempre ha fet per aconseguir els favors de Madrid i estar prop del poder, dels seus diners i beneficiar-se de la seva influència. 

Un bufó no és res sense una corona que li rigui les gràcies. Ho té clar Boadella i, com bon cuc, sempre troba el compostatge més sucós. Boadella no es pot permetre el luxe de passar desapercebut i de que ningú parli d’ell (no de les seves obres) i ara feia massa temps que havia caigut en l’oblit. 

Boadella té el cul pelat en saber agitar els baixos instints i fer saltar els ressorts més primaris de tots aquells que, com ell, esmorzen ressentiment, dinen manca d’autoestima, berenen odi i sopen mala llet. 

Boadella podrà seguir ensenyant el cul allà on vulgui: en mig d’una estrella, al centre de la Plaça de Catalunya o al cim del penyal de Gibraltar. Només serà un cul que caga merda i que, això si, és més rellevant que el cervell del seu propietari: un incompetent, irrellevant, anodí i avorridíssim ”autor” teatral.

Un "penyal" per cagar-s'hi

El regal 

És de domini públic, i per tothom conegut, el precepte de que mai s’han de tornar els regals que et fan. T’agradin més, t’agradin menys o, no t’agradin gens, la bona educació que has rebut farà que els acceptis amb un protocol•lari somriure i agraeixis civilitzadament el detall. No està ben vist que s’ofengui, a la persona que té la sensibilitat de fer un regal, amb la impertinència de no voler acceptar-lo o, amb el pas del temps, retornar-lo al•legant qualsevol mena d’inoportunitat. 

Això que és de sentit comú i que està socialment acceptat, és el que, amb exquisida delicadesa, fa la Gran Bretanya amb Espanya. Perquè la corona britànica hauria de tornar Gibraltar a Espanya? Què no va ser un regal a perpetuïtat de Felip V als anglesos a canvi de que aquests deixessin d’ajudar política i econòmicament a Catalunya? Què no es va ratificar l’acord en un tractat pacífic i no pas, com en altres tràgics casos, en un innegociable fet d’armes? 

Farà bé Gran Bretanya en no ofendre Espanya tornant un regal, malgrat la seva inutilitat i manca d’estètica, i complir, d’aquesta civilitzada manera, les reglamentàries normes d’urbanitat.

De fusta, li creix el nas i té de consciència PPito Grillo

Mienten como bellacos 

La Cospedal ha declarat. I que ha declarat la Cospedal? Doncs entre altres perles, igualment inversemblants, que mai ha cobrat sobresous. I jo, en contra del pensament majoritari, me la crec. 

Al PP les coses no són com en qualsevol altre lloc terrenal. Al PP els noms, les formes, els fets, són d’una matèria diferent i la seva comprensió voreja la cinquena dimensió. 

La Cospedal no ha rebut mai cap sobresou, ha rebut, en llenguatge codificat, una compensació complementaria en diferit i com que és una compensació complementaria en diferit en forma de simulació, no es pot considerar, en cap cas, un sobresou. 

La comptabilitat en negre no existeix al PP i cap dels seus membres ha cobrat mai en “B”. El seu regne no és d’aquest món i els pobre mortals som uns beneits ignorants. 

L’anomenat “annus horribilis” ha de ser això: una insuportable coïssor anal de tant com et donen pel cul.

Cromos

Cromo 25 

I ara, la veritat: D’acord, no hi veig cap problema. En tot cas qui ho hauria d’acceptar serien aquestes 150.000 persones, o en el seu defecte, les que quedin en vida, les que prenguessin la decisió de tornar a Extremadura. 

Amb els seus fills i els fills del seus fills, també caldria fer el mateix. Amb l’AVE en ple funcionament, el retorn hauria de ser molt senzill i no hauria de representar cap problema. 

Una altra cosa seria de que viuria tota aquesta gent en el seu retorn a la terra promesa. Encara està per demostrar que es pugui subsistir de la incompetència, la mala gestió i la misèria. 

M’apunto el nou sinònim de sostreure que proposa l’il•luminat Guillermo. Sostreure = fugir de la fam. 

Guillermo, si et plau, vigila el colesterol, operat de cataractes i no ens donis més la vara.

Barres i estrelles

Els poca pena 

S’explica que el 1876 Antonio Cánovas del Castillo, cansat després de moltes hores de debat sobre com s'havia de definir la nacionalitat hispana, va dir una frase que es faria cèlebre: "És espanyol aquell que no pot ser una altra cosa". 

És tan clara, precisa, encertada i rotunda l’afirmació de l’amic Antonio que caldria penjar-la a tots els fanals del nostre país. Ja va sent hora que tots els que es confessen (i postulen) espanyols, ho fan davant de la impossibilitat congènita i/o intel•lectual de ser cap altre cosa. 

Ja va sent hora que tots aquells espanyols i espanyoles que neguen la possibilitat de que persones, aparentment com ells, es declarin obertament no espanyols, ho fan perquè tenen la immensa sort de ser una altra cosa de ben (i molt) diferent. 

Entenc la desesperació i la frustració dels espanyols en haver d’assumir una realitat forçada que no els hi complau ni satisfà i, entenc també, la seva reacció en negar la possibilitat que altres persones tinguin accés a escenaris més plaents.

La incomoditat dels espanyols i les espanyoles en acceptar la seva naturalesa insana els fa tràgicament venjatius: si jo no puc modificar la meva condició, ningú ho farà. 

Cánovas ho va dir fa 137 anys i els espanyols segueixen fent-se l’orni.

Ho teniu clar?

Amb tota la malícia 

Alícia Sánchez-Camacho s'inclina per no assistir a l'acte oficial de la Diada. Doncs que voleu que us digui: em sembla perfecte! Ja va sent hora que tothom es posicioni i faci allò que el cos li demana. Alicia, la senyora Alicia, farà bé de no assistir als actes oficials d’una Diada que no és la seva. Alicia, la senyora Alicia, s’hauria d’estalviar les hipocresies i el “quedar bé” i ser coherent amb el seu discurs i, per damunt de tot, amb el seu ideari. 

Alicia, la senyora Alicia, en tindria prou en assistir a la celebració del 12 d’Octubre, que és la seva festa nazional, i presentar armes davant la Legión i la seva cabra en la significativa desfilada de la “Victória”. Qualsevol concessió a la Diada de Catalunya seria un incomprensible símptoma de debilitat que no es correspon a les seves propostes filonacionalistes espanyoles i que s’entendria com una feblesa intolerable des del punt de vista de la seva idea d’una Espanya “única, grande y libre”

Animals improductius

País de conills

Espanya, aquest abjecte país que ens té sotmesos per la força des de fa tres cents anys, és un model sarcàstic d’indecència i perversió. Quin altre país, de la suposada part civilitzada del món, és capaç de col•locar com a president del Tribunal Constitucional a un reconegut partidari de la dictadura amb cristal•lines opinions totalitàries? Quina societat democràtica apostaria per un membre actiu de la nostàlgia feixista per ocupar un càrrec de responsabilitat amb l’encàrrec de defensar i vetllar per la Carta Magna del seu país? 

A Espanya no hi ha res de més segur, productiu i efectiu per ocupar la cadira de president del TC espanyol, que estripar públicament un exemplar de la Constitució. Pérez Cobos ho tenia clar de bon principi i Espanya, fidel als seus prohoms, ha correspost amb la seva gegantina immoralitat. 

A Espanya, país de conills, voler canviar la Constitució és un sacrilegi, en canvi, estripar-la públicament, té recompensa. Miserables!

Què llarga que se m’està fent l’espera.

Es tracta de tocar la pilota

Jo no vull un central 

Em nego ha acceptar que el Barça és incapaç de “fabricar” un central de garanties per al primer equip. No em puc creure que amb la infraestructura que té muntada el Barça per descobrir, formar i polir jugadors de futbol, no n’hi hagi cap de vàlid per ocupar un lloc , clau sí, però que no hauria de ser diferent a les altres posicions on no ha tingut aquest problema, i si l’ha tingut, l’ha solucionat de manera força satisfactòria. Si el Barça té la Masia és, bàsicament, per crear el seu propi estil de joc, fer fàcil l’arribada de jugadors fets a la casa al primer equip i, també, estalviar-se molts i molts diners, que no és una mala opció tal i com està el mercat. 

Tota aposta comporta un risc. I el risc de la proposta del Barça és l’excel•lència prematura, l’explosió precoç de les seves joves perles. En aquest punt cal ser valent i coherent amb els propis arguments. S’ha de confiar en la feina ben feta i esperar que doni els resultats per als que s’ha estat treballant durant molts anys. Tota verdor madura, només cal un bon sol, molta aigua i la paciència necessària perquè els sucres arrodoneixin els fruits.

Culs inquiets

Sitges i el GPS 

Si us perdeu per Sitges, i no és difícil que us passi, no busqueu el carrer Espanya, ni la Plaça d’Espanya, no els trobareu. El consistori ha decidit, amb reeixit criteri, foragitar de la vila els topònims que no li són propis i que responen a una imposició dels amics de la uniformitat, de l’assimilació i el genocidi. 

Ja va sent hora, tot esperant l’Estat propi, que les nostres viles recuperin la seva personalitat, la seva essència i els noms històrics que mai haurien d’haver desaparegut. 

El Pou Vedre i la Bassa Rodona són el present d’un futur que s’atansa. El nom d’Espanya, per contra, el passat en una atrotinada placa que, un cop despenjada, anirà de pet a la bassa. 

Cal actualitzar el GPS per tenir clara la ruta i visualitzar, sense distorsió, el destí al que es vol arribar.

Capvespre estrellat

Gibraltar Català! 

Perquè serà que sempre que Espanya té problemes interns, apareix miraculosament (i recurrent) el nom de Gibraltar? Gibraltar s’ha convertit en la pedra angular on conflueixen i cap on es dirigeixen totes les mirades espanyoles quan es tracta de desviar l’atenció sobre qualsevol afer que afecti l’estabilitat i el bon nom de l’Estat. Gibraltar és per a Espanya una magnífica i oportuna cortina de fum per tapar les vergonyes d’un país decadent i corrupte. 

Cal recordar, arribat a aquest punt, que Gibraltar és Britànic i no espanyol gràcies a la col•laboració decisiva de Catalunya. Allà pel 1704, en plena guerra de successió, varen ser els catalans, amb un batalló format per 350 homes, els que van conquerir el penyal per els aliats desembarcant a la que es coneix encara com Catalan Bay i que desprès, un cop acabada la guerra, va seguir en mans de la corona britànica fins l’actualitat. 

Catalunya va complir els seus compromisos i els seus pactes amb la Gran Bretanya (cosa que la Gran Bretanya no va fer amb Catalunya) i, gràcies a aquesta col•laboració, Gibraltar és avui en dia una incòmoda pedra a la sabata d’Espanya. Potser aquesta pot ser una explicació de l’extrema sensibilitat d’Espanya sobre tot allò que fa referència a Gibraltar i sobre una realitat que els hi recorda el seu escandalós passat. 

Segons l’argumentació espanyola: tots aquells territoris annexionats per la força de les armes (i la desraó) pertanyen al vencedor per dret de conquesta. A que ve doncs qüestionar la legalitat (i legitimitat) de la titularitat britànica de Gibraltar? 

Catalunya va guanyar el penyal pels britànics. Ja va sent hora que els britànics esmenin la seva vilesa i la seva traïció o bé que tornin Gibraltar a Catalunya, el seu autèntic propietari.