Una Espanya diferent 

Ara que es parla tant del 2014 i de les seves expectatives, proposo una via alternativa a la ruptura. Si el que tant molesta als ofesos espanyols és la independència de Catalunya (hauríem de dir: recuperació del seu estatus, llibertats i constitucions) que us semblaria si el proper President d’Espanya fos un membre actiu d’ERC? 

Podríem, en aquesta línia de reconciliació i entesa, traslladar Las Cortes de Madrid a Barcelona o bé a Girona, al mateix temps que la seu del Govern i la de tots els ministeris. Podríem fer que la Capital d’Espanya fos Tarragona i en ella s’instal•lessin totes les ambaixades. Podríem fer, en nom de la cohesió, que el català fos la llengua oficial de tots els territoris peninsulars (illes incloses) i que l’espanyol tingués la categoria de cooficialitat a les províncies castellanes, això si, sota el control del Tribunal Constitucional no fos cosa que la situació prengués una deriva sediciosa de suplantació. Podríem, per fer-ho fàcil, recaptar tots els diners i impostos des de Catalunya i desprès d’atendre les necessitats pròpies (i una mica més) redistribuir el que quedi entre les diferents regions d’Espanya, mirant sempre de no excedir-se en la generositat per evitar separadores aventures de prosperitat. La senyera hauria de ser la bandera oficial de l’Estat i hauria de penjar obligatòriament en tots els ministeris, ajuntaments, edificis públics, escoles, hospitals, botigues de queviures,...i ho hauria de fer en un lloc principal i visible per a tothom. 

Amb aquesta inspirada fórmula, Catalunya, la seva gent i la seva llengua passarien a ser, en nom de la unitat i la cohesió “nacional” el que ara és Espanya per a Catalunya: una situació perfectament normal. Crec que amb aquesta senzilla solució tindríem Espanya per a molts anys, a banda que seria una decisió força aplaudida per la comunitat Internacional i joiosament acceptada (i entesa) pels castellans d’Espanya i els botiflers de tot arreu.O no?

Missatge clar

El contestador 

Li he demanat amablement a Movistar com ho puc fer per gravar un missatge de sortida quan rebo una trucada i no hi sóc a casa. L’operadora, corresponent a la meva impostada amabilitat, m’ho ha explicat com si fos un nen de cinc anys. Sort he tingut que el Leo, el fill del meu veí oenegista, estava a casa i ho ha entès.

Ja està fet! Ara el missatge que reben tots aquells que truquen quan estic absent, diu així: 

Si vol ser atès en català, toqui l’u 

Si vol ser atès en espanyol, toqui el dos. 

Alguna cosa no hauré fet bé, perquè tothom penja sense deixar el seu missatge. Hauré de tornar a parlar amb Movistar o tornar a fer venir al Leo.

Durall i Lleida

Com l’all 

Heu llegit Victus? En cas negatiu, us el recomano especialment. En cas afirmatiu, recordeu el personatge d’Antoni Berenguer, excel•lentíssim Antoni Berenguer? Perquè serà que em recorda tant l’Antoni Duran i Lleida, excel•lentíssim Antoni Duran i Lleida? Perquè serà que en la descripció que en fa l’Albert Sánchez Piñol, del caràcter del personatge, del seu tarannà, de la seva manera de pensar, del seu caràcter, dels seus actes i de la seva pedorrea, no puc treure’m del cap al poca pena d’en Duran? Estaria pensant l’autor en el líder d’Unió quan escrivia sobre el personatge i perfilava els seus trets característics? O és el propi Duran el que s’ha inspirat en el personatge històric per copiar una determinada manera d’anar per la vida? 

Diuen les cròniques, i el mateix Sánchez Piñol ho corrobora, que Antoni Berenguer no era un traïdor a l’ús, sinó més aviat una persona feble; i la feblesa, quan s’exerceix un alt càrrec, es a tocar de la traïció. Passen els anys i els personatges es repeteixen com l’all.

Ei! Què estem aquí

Girona 

Voleu saber de que parlen els plumífers a les seves cròniques quan es refereixen a que un Club està ben viu? Doncs només heu de repassar el play-off del Girona davant l’Alcorcón. 

Uns jugadors que s’ho creuen, perquè des del Club els hi fan creure. Una directiva que no té dubtes i no només s’ho creu, sinó que ho vol i posa tots els mitjans per aconseguir-ho. Uns aficionats entusiastes que acompanyen en massa (600) al seu equip en el desplaçament a camp contrari. Una afició que omple de gom a gom (9.300) la graderia de Montilivi (els 4 costats) a la tornada i 2.000 persones s’ho miren en una pantalla (que posa el Club) al carrer per manca de places. Una logística que afavoreix el soci i simpatitzant amb uns preus d’AVE a Madrid pràcticament regalats. Una connexió extraordinària de la Ciutat amb el seu equip. Una complicitat sense retrets nuada per objectius comuns. 

Si això no és un Club viu, s’hi assembla molt. I és clar, amb aquesta determinació, el Girona ha passat l’eliminatòria amb solvència i està a només 2 partits de l’ascens a Primera. 

Amb una mica de sort, l’any que ve podem tenir 2 equips catalans a la Lliga.

La paciència és la mare de la ciència

Ara m’explico 

Una petita, però necessària puntualització a l’entrada del passat divendres. En cap cas, i els meus fets (no les meves paraules) ho avalen, estic per la continuïtat dels entrenadors i per donar-li el temps que calgui perquè despleguin les seves idees i apliquin els seus coneixements. Estic per la paciència, la coherència i la confiança. Ho he estat en el passat i ho segueix-ho estant en el present. Sóc (i ho vaig ser en el seu moment quan ningú donava un duro per ell) partidari de que Pedro Dolera segueixi malgrat els alts i baixos de la seva trajectòria i l’èxit/fracàs d’aquesta Temporada. Sóc (encara que vaig ser, i ho segueixo sent, molt crític amb la seva arribada al Club) partidari de que Mariano Angoy segueixi, malgrat no haver complert les expectatives els darrers dos anys i haver tocat el cel aquesta temporada gràcies a un grup que juga sol i que: lliga que juga, lliga que guanya (amb l’entrenador que sigui). Estava per la continuïtat de l’anterior entrenador del Juvenil A, Toni Cosano, i que se’l va cessar injusta i precipitadament quan només portava 1 any i mig al front de l’equip. Estic, en definitiva, per donar temps al temps i que els entrenadors, com els presidents, com els directius o els responsables esportius gaudeixin de la confiança necessària per poder aplicar els seus programes i desenvolupar les seves capacitats i habilitats. Si uns tenen 7 anys de marge, perquè d’altres només 3 mesos?

La força del grup...

amb armes diferents

Es fa saber...

El Sr. de Bode no menteix 

Ja està! Això ja ho tenim. La plantilla del Primer Equip del CE Europa per la Temporada vinent ja està tancada. Ens haurem de felicitar, un any més, per la presencia d’una gran majoria de jugadors fets a la casa i que reforcen el discurs de Club que cuida la base i que està estretament lligat a una Vila que se sent incondicionalment identificada amb les seves maniobres. 

Un any més i van...El CE Europa tradueix a fets allò que explica des de l’Escola i que forma part de les seves essències més profundes i de la seva particular i admirada manera de ser. El CE Europa és un referent mundial per la seva coherència, ètica i sensibilitat. Admirat per propis i estranys ha esdevingut un veritable model de com s’han de fer les coses i un mirall on s’emmirallen tots aquells que, en un moment o altre de la seva vida, volen fer allò correcte. 

Ho deia el mateix President del Club l’11 de març de 2009: 

Quina és ara la seva prioritat com a president Sr de Bode? 

"Tenim un futur molt esperançador perquè estan pujant de la base jugadors amb molta qualitat futbolística i humana. Volem incorporar una gran part de jugadors al primer equip. Aquest ha de ser el futur".

Aquestes declaracions són d’ara fa 4 anys i, com era de preveure venint de la màxima autoritat del Club, s’han convertit en una esplèndida i satisfactòria realitat. Ja ningú, ningú, podrà tornar a dir que el CE Europa no creu en la seva meritosa Escola ni en el seu nodrit futbol base. Ningú, ningú, podrà tornar amb la cantarella de que només serveixen per fer diners i mantenir la solvència econòmica del Club. Ningú, si és que no vol caure en el ridícul, podrà acusar a la Direcció del Club de fer tot el contrari del que prediquen amb el seu honest discurs. 

I si voleu més proves: l’Europa B està format només per nois que han jugat a l’Europa i a ningú se li passa pel cap que això pugui o hagi de canviar. Ho teniu tots clar?

I total, per a res

True stories 

Les històries del CE Europa cada cop són més elaborades, versemblants i amb un guió força cinematogràfic. Veieu sinó el cas més recent de la casa i que fa referència a la trajectòria dels entrenadors dels equips de referència d’aquesta temporada: el Primer Equip (evidentment) i el nou Europa B. 

El Primer Equip amb un entrenador repetidor i amb cinc anys al Nou Sardenya. L’Europa B, per contra, amb un entrenador acabat d’arribar. Tots dos amb l’objectiu de fer-ho bé i portar als respectius grups el més amunt possible. 

El Primer Equip s’ha classificat en 4art lloc i, en conseqüència, en disposició de disputar el play-off. L’Europa B, per la seva banda, encara ho ha fet millor i ha quedat subcampió de grup i amb accés a disputar la promoció per pujar de categoria. 

El Primer Equip ha fracassat en l’ intent i ha caigut clara i justament a les primeres de canvi sense marcar cap gol i encaixant-ne 3. L’Europa B, per no ser menys que el seu germà gran, també ha caigut inapel•lablement davant un rival molt superior i tampoc ha aconseguit l’ascens. 

Dos tècnics, dos equips, dues bones temporades (segurament per damunt de les seves possibilitats), dos èxits de classificació (el B per damunt de l’A) i un mateix (i dolorós) final per no ferir susceptibilitats ni proposar greuges comparatius. Fins aquí les dues trajectòries paral•leles i semblants com dues gotes d’aigua.

Fins aquí i prou. A partir d’aquí la perplexitat i la incoherència. A mateixa trajectòria i a mateixos resultats, diferent solució. 

L’Entrenador del Primer Equip no només ha estat felicitat pública i repetidament, sinó que se l’hi ha renovat el contracte. En canvi, l’entrenador de l’Europa B, en el seu primer any al Club i amb els mateixos resultats que el seu homònim, ha estat fulminat. Destituït del seu càrrec per portar un equip, fet de retalls i cosit amb agulles de cap, a disputar una promoció en una de les categories més bèsties i salvatges que he vist mai.

Perquè a un entrenador, al que li ha costat 5 anys disputar un paly-off i l’acaba perdent, se li renova la confiança i a un altre que en el seu primer intent aconsegueix el mateix objectiu (salvant les distàncies) se’l fa fora sense donar-li cap més oportunitat? 

Potser tot és més senzill del que sembla a primera vista i que, malauradament, reforça la teoria (molt estesa) de que el Primer Equip no havia de pujar i el B, sí. Com s’entén sinó que els mateixos resultats obtinguin premis tan oposats? 

Desprès ens voldran fer creure amb paraules, metàfores, semàntiques i subterfugis, el que els fets, obstinadament, desmenteixen. 

Perquè sempre he tingut la sensació de que aquesta pel•lícula ja l’ha havia vist? 

Que dimiteixi el guionista!!!

...el sap tothom

El nom si fa la cosa. L’origen de la cosa

Això és, si fa o no fa, com quan tries el teu nom d’usuari d’un compte d’Internet. Si ho fas dels primers, el més probable és que puguis triar el nom que vols. En canvi, si deixes passar el temps, aleshores, t’hauràs de quedar amb els noms que quedin lliures, els que no vulgui ningú o inventar-te’n de nous. En aquest darrer cas, el nom en qüestió, diferirà substancialment del que hauries volgut o del que t’hauria agradat. 

El cas del RCD Español, és un cas que es pot explicar des d’aquesta perspectiva. Quan els pericos van decidir que, per imitació del Barça (com sempre), també volien jugar a futbol, la disponibilitat de noms, exceptuant el del FC Barcelona que ja estava agafat, era molt extensa i variada. En quatre paraules: no hi havia excusa. 

L’Español, en aquells inicis heroics, podria haver optat per dir-se UE Barcelonesa, Atlètic Mediterrani, Laietans CF, Rambla Team, Dinamo de Sarrià, CE Europa (encara lliure), fins i tot, AE Catalunya. Doncs no. Sense cap pressió, i amb tots els noms del “santoral” disponibles, varen triar el de RCD Español per tocar els collons. 

El nom, en el cas de l’Español, si fa la cosa i el seu origen és la conseqüència, buscada, d’una determinada predisposició. Una raó de ser que s’ha consolidat amb el pas del temps. El nom triat, com la vocació que el va engendrar, no és fruit de la casualitat i està fet amb tota la maliciosa intencionalitat. La tria de l’Español no va ser fruit d’un accident o de la necessitat o de la impossibilitat. La tria de l’Español es correspon a la seva naturalesa i a la d’aquells que s’aixopluguen sota la militància quintacolumnista del seu paraigües.

Fullejar

Paradoxes històriques 

Franco. Us en recordeu de Franco o, si més no, n’heu sentit a parlar? Doncs aquest tràgic personatge, autoproclamat “vigía de Occidente”, tenia per costum celebrar els seus aquelarres patriòtics a la Plaça d’Oriente de Madrid. Sentinella d’Occident a la plaça d’Orient. Un contrasentit en tota regla que va ser incapaç d’esmenar en tots els anys d’atroç dictadura. Ves que no podria haver buscat un lloc més adient, més adaptat a les seves essències per exaltar els valors de la “civilització” que representava. Un marc gens dubtós i que encaixés millor amb el seu brutal discurs com ara la Plaza de España, Las Ventas o el zoo de Madrid.

Joc brut

Protecció infantil 

Tornant als tornejos d’estiu on competeixen les categories formatives dels grans clubs, és correcte que els nens de 12 anys de l’aleví del Real Madrid llueixin publicitat a les seves samarretes? I ja que ho fan, que aquesta publicitat sigui d’una casa d’apostes que incentiva, promou i fomenta el joc? I ja posats, i al marge de la perversió, cobren els nens de 12 anys per lluir publicitat o és el Club el que se n’aprofita? On és la protecció infantil?

Piano, piano, si va lontano

La pell fina 

A veure si ens anem aclarint. Em podríeu explicar, “hidalgos” espanyols, que és el que no enteneu? Em podríeu fer cinc cèntims de quin és el vostre desig més íntim? Podeu amagar la Història. La podeu regirar tant com vulgueu. Podeu fer les lectures i les interpretacions que més us convinguin. Podeu fer de les muntanyes, valls i dels rius, gorgues de secà. Podeu canviar el nom de les coses i invertir-ne l’ordre natural. Podeu, perquè teniu els mitjans i la voluntat per fer-ho, fer invisible el passat i cremar els llibres que ho expliquen. Ho podeu fer, però no canviareu res. El que desconeix la Història està condemnat a repetir-la i el que l’amaga i/o la falseja, està doblement condemnat. Fins i tot, si tinguéssiu raó “hidalgos” espanyols (que no la teniu), i els fets històrics us donessin la raó (que no us la donaran), la situació no canviaria. La voluntat d’un poble és el fruit d’un sentiment col•lectiu (actual) i no només d’un procés històric (que també). 

Espanya i Catalunya són dos mons absolutament oposats i, els fets ens ho demostren, incompatibles. I és en aquest escenari que qualsevol manipulació de la Història, per vehement i matussera que sigui, no podrà canviar les legítimes (i actuals) aspiracions d’un poble que es vol independent i alliberat del jou d’un Estat colonial, explotador i genocida.

La millor opció

Benvingut silenci 

Veient per la tele un d’aquests tradicionals tornejos de futbol aleví que ens acostuma a regalar el Canal +, he fet la troballa del segle. Quasi per accident, com acostumen a passar la majoria de coses, he descobert que el futbol es pot seguir, sintonitzant una determinada pista, amb el so ambient i només amb el so ambient. Per mi, i us ho dic amb l’ànima, ha estat com la descoberta del foc o l’ invent de la roda. Poder veure partits de futbol sense patir els comentaristes de torn és un luxe, un veritable plaer que no té preu. Estalviar-te els acudits dolents, els comentaris fora de to, les narracions partidistes, les exaltacions patriòtiques, el llenguatge casernari, l’estimulació dels baixos instints, les anècdotes al marge del que està succeint al terreny de joc, les interpretacions subjectives, les lectures esbiaixades i els crits innecessaris, el dramatisme exagerat, l’error mal dissimulat i la persistència en l’error, és una optimització del gaudi que hauria d’haver arribat molt abans a les nostres sofertes orelles. 

Imagineu veure una peli, una obra de teatre o un concert i que dues veus en off t’estiguessin explicant sense pausa tot allò que veus i el que no veus. Us ho imagineu? Oi que no? Doncs perquè el futbol ha de ser diferent? Benvingut sigui el silenci i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions pel que veu i no pel que li volen fer creure que veu.

Prohibit aparcar

Cornellà cantonada El Prat

Pobre Rafael 

Em consta, perquè Trias ho estudia tot, que l’Alcalde de Barcelona està examinant la viabilitat d’atendre la pregunta que li va adreçar el RCD Español sobre quan costaria (econòmicament parlant) posar-li la camiseta perica al monument de Rafael de Casanova. 

Em segueix constant, perquè Trias ho analitza tot, que l’Alcalde de Barcelona té seriosos dubtes sobre l’honorabilitat de la pregunta i la seva intencionalitat. Trias tem, i quan més voltes li dóna més convençut n’està, que la pregunta d’en Collet és una fantasmada, una provocació que no té cap raó de ser. 

Trias es pregunta, i aquesta pregunta si que té veritable consistència, com es pot plantejar l’Español pagar per vestir un monument si no té diners per tornar els seus deutes? Com pot fer front l’Español a una partida no pressupostada amb uns diners que no existeixen i que mai tindrà? Trias desconfia que l’Español pugui atendre la factura que l’Ajuntament li presenti i aprofundeixi, desvergonyidament, la seva llegendària insolvència i morositat. 

Trias, vigilant d’una cuidada estètica i de vetllar per una ciutat polida i neta, té seriosos dubtes sobre l’oportunitat i/o conveniència de col•locar una tela, predominantment blanca, sobre les esquenes d’un monument situat al vell mig de la ciutat. En pocs dies el color blanc deixaria de ser-ho i l’efecte buscat es diluiria. Quedeu-vos amb la imatge: Rafael de Casanova vestit amb una samarreta bruta, llardosa i ennegrida, demanant a crits una tasseta de Wipp Express. 

Trias, il•lustrat i llegit, no pot deixar d’inquietar-se per què hi ha darrera de la pregunta de l’Español. Quina morbosa satisfacció pot sentir un Club espanyol vestint un símbol català? Quin objectiu malaltís pretén aconseguir l’espanyolisme apropiant-se de figures que no li són pròpies i que rebutja frontal i vehementment? Trias està desconcertat i busca una resposta civilitzada a una pregunta que no ho és. 

I la pregunta que es fa Trias: perquè el RCD Español li fa preguntes a l’Alcalde de Barcelona quan no és l’alcalde del seu Municipi?

Un clàssic

Europaleks

Arrel de la darrera entrada penjada pels amics d’Arrels Europeistes a la seva web fent referència al desplaçament a Aranda de Duero, no puc deixar passar l’ocasió de mostrar-me en total desacord amb els seus incendiaris i poc enraonats plantejaments. La meva discrepància, malgrat ser cordial, no pot ser tèbia. 

Pel que fa a la representació oficial per part de la directiva, queda molt clar que per a un Club amb només tres directius i 1 amanuense, que dos d’ells (66%) es desplacessin amb l’Equip és tot un èxit de participació, al marge d’una evident demostració de compromís. Penseu sinó, que en el desplaçament a Castellbisbal (30 quilòmetres) per veure la promoció de l’Europa B, només hi va anar el seu President (i va arribar tard). 

Pel que fa al segon punt, que Arrels denuncia apassionadament, i que fa referència a la logística del desplaçament del Primer Equip i als mitjans utilitzats per a l’ocasió, torno a discrepar enèrgicament. Un viatge de 9 hores és com una jornada laboral (per als que encara la tenen). Una jornada que la majoria de mortals estan capacitats per suportar-la i no veig perquè els futbolistes no ho hagin d’estar. Amb l’afegit, si se’m permet, d’aprofitar aquest temps preciós per estrènyer els vincles d’amistat entre els diferents membres de l’equip, apropar-los vivencialment i establir uns lligams de complicitat que desprès, amb tota seguretat, es traslladaran al terreny de joc. I si, atenent a aquesta oportunitat única, poden ser 9 ó 10 hores, perquè deixar-ho en 6?

Em dol, des de la consideració i l’afecte, que alguns puguin pensar (i insinuar) que la directiva no estava per la labor de pujar l’equip de categoria. Què no tenien cap interès en superar eliminatòries i aconseguir el que tots els socis (tots?) desitjaven. Si hi ha diners a cabassos. Si hi ha una gestió econòmica modèlica. Si es tenen recursos i estan ben gestionats. Si el Club està sanejat i la seva salut és satisfactòria. Si gaudeix del suport popular i la vinculació al teixit social del seu entorn és immillorable. Si els sponsors fan cua per ajudar al Club. Si...com pot haver algú, amb quatre dits de front, que pugui pensar que la directiva no volia l’ascens? 

La darrera queixa (de moment), la que fa referència al suposat abandonament per part del Club a aquells que viatjaven en autocar, no té raó de ser. Els socis de l’Europa han d’estar perfectament capacitats per ocupar-se dels seus propis afers i han d’abandonar aquesta actitud malaltissa de la dependència. L’Estat, els pares, la Directiva,..ja està bé de delegar responsabilitats i no assumir-ne les pròpies. Els socis de l’Europa viuen en un estat permanent d’infantesa, innocència i despreocupació que els impossibilita la maduració. Si no superen la fase anal en la que estan instal•lats no hi haurà manera que posin en marxa un trist autocar. 

Per acabar, i per no avorrir més, posar de manifest la meva profunda inquietud per l’anunci de que el soci “ho sabrà tot”. Collons! Amb la tranquil•litat que vivia el narcotitzat soci i ara aquesta maleïda europaleks que amenaça la seva letargia. A que venen aquestes ganes i/o aquest interès en fer-los savis? No anem bé amics d’Arrels, no anem bé. Desprès us queixareu de que el personal us mira amb recel i desconfia de les vostres intencions. No es pot sacsejar les consciències de la gent i esperar que aquesta et doni les gràcies i, com si res, cliqui “m’agrada”. 

Sigueu prudents amics d’Arrels, no feu tant soroll, que podeu despertar al monstre.

El color del ciment

La grada buida o el costat fosc 

Hi havia o no hi havia una part de la grada buida el dia del play-off al Nou Sardenya? Perquè les fotos que s’han publicat amaguen aquesta realitat? Perquè es vol fer creure allò que no és, amb la manipulació de les imatges? Què la convocatòria va ser un èxit? Segurament que si, sobretot si la comparem amb el que ve sent l’assistència habitual. Però amagar la realitat no fa que aquesta realitat millori, ni tan sols, canviï. Es troba a faltar un punt de moderació, un exercici d’objectivitat que hauria de ser exigible des del punt de vista de la transparència i fiabilitat informativa. No serveix de res enganyar-se a un mateix, o com diria Mas, fer-se trampes al solitari. Instal•lar-se en l’autocomplaença porta directament a la indolència i a l’estancament. Ara sabem on és el sostre del CE Europa i, nos ens enganyem més, està molt lluny del que les cròniques ens volen fer creure i la realitat s’entossudeix a demostrar-nos.