le metéque

Au revoir mestre

Pluja al final del túnel

Aranzels

García-Margallo diu que molts països de la UE vetarien l' ingrés de Catalunya El ministre d'Exteriors assegura que "d'entrada" vetarien Catalunya els cinc països que no reconeixen Kosovo: Espanya, Eslovàquia, Xipre, Romania i Grècia 

Res a veure. L’única que no pinta res en aquest repòquer, és Espanya. Eslovàquia, Xipre, Romania i Grècia tenen interessos a la zona i és normal que no siguin del tot receptius a l’ ingrés de Kosovo a la Comunitat. Però només és qüestió de temps, i de negociar acords, que l’oposició es relaxi i acabi desapareixent.

Que pinta Espanya en aquest grup? Doncs clarament, és una “participació preventiva”. Per allò del que pugui passar o, directament, per la dita popular: “cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar” Espanya, veient-les venir, s’apuntarà a un bombardeig per deixar clara quina és la seva posició (i oposició) davant dels drets dels pobles a la seva sobirania. Si cal, arribat el cas, votaria en contra de l’emancipació de la meva veïna María, perquè no quedi el més petit dubte sobre quina és la seva innegociable postura. 

Però, com és sabut, no hi ha res per sempre. Quan Catalunya sigui independent, Espanya serà la primera en donar-li suport perquè ingressi de ple dret a la Comunitat. Per on passarien els seus camions, les seves mercaderies, els seu turistes, els seus porcs i la seva miserable mesquinesa? Ja és prou sacrifici haver de creuar per força territori català com per, a més a més, haver de pagar aranzels. 

Espanya cedirà, com tots aquells que no tenen la raó.

Galls a mida...i per la tele!

Catalònia, hundred points 

Avui, ignorant de mi, m’he assabentat per la premsa, mentre em cruspia les magdalenes amb pipetes de xocolata, que el passat dissabte es va celebrar una nova edició del festival d’Eurovisió. 

Una nova edició? He de confessar el meu desconcert, doncs pensava que aquesta mena de festival feia temps que havia passat a la història. Quina ha estat la meva sorpresa en saber que no només es celebra com fa vint (i trenta i quaranta) anys, sinó que ha crescut en participació donada la fragmentació actual d’Europa. El que abans eren 20 països mostrant les seves habilitats cantaires al món, ara en són just el doble. Azerbaijan, Estònia, Bielorússia, Moldàvia,...sembla l’escenari d’una nova aventura de Tintin, on el protagonista malda per desemmascarar els pèrfids responsables que han perpetrat aquest ignominiós despropòsit. 

En el mateix article, he pogut saber que la guanyadora d’aquest any ha estat la representat de Dinamarca amb un tema que es diferenciava en ben poc a la resta de participants. La representant espanyola, una tal Raquel del Rosario (rosario/Espanya/penitència: tot lliga), ha quedat en un meritori penúltim lloc. Cedint, generosament, la darrera plaça al representant irlandès. 

El que em costa d’entendre, al marge de la mateixa celebració d’un espectacle obsolet, és el procediment de la tria. Com s’escull una cançó en lloc d’un altra i com es reparteixen els vots si totes les cançons sonen igual i tenen el mateix perfil (baix)? Quin criteri es segueix per determinar qui guanya i qui no? Qui queda en primera posició i qui en la darrera? Tot un misteri que se m’escapa i, fidel a la veritat, no estic disposat a fer res per atrapar-lo. 

Constatant la vigència d’esdeveniments d’aquesta mena i el ressò mundial que tenen, friso per veure Catalunya integrada de ple dret en aquest “festival” una vegada hagi assolit la seva independència. Us imagineu: Catalònia, hundred points. Spain, two points. Ni la mateixa Massiel ho podrà aturar. Glòria eterna a Eurovisió!

De vert a podrit sense madurar

¡Werte a la mierda! 

T’ho diré en espanyol normatiu perquè vegis que domino el teu idioma i que no tinc cap mancança al respecte: ¡Werte a la mierda! 

Ja sé que aquesta mena de llenguatge no fa per mi i que els diners que varen invertir els meus pares en la meva educació no mereixen aquesta sortida de to ni aquest vocabulari groller, però la situació és la que és i hi ha coses que no es poden dir d’una altra manera, sobretot, si pretenc que el missatge arribi al seu destinatari i, si no és molt demanar, que l’entengui. 

No us penseu que, malgrat aquesta incorrecció lingüística, no he estat atent a la moderació. Si fos pel Jordi, en encès debat, la formulació hagués estat més contundent: ¡Werte a tomar por el culo! proposava el meu company. Un suggeriment i/o una invitació a la que m’hi vaig negar en rodó, per trobar-la massa explícita i amb la que es corria el risc de que, no només fos acceptada pel destinatari, sinó que, coneixent al personatge, acabés per agradar-li i li proporcionés un plaer extra que no es mereix. 

Conscient que el wertgonyós ministre no estarà per la labor i es farà l’orni, no ens quedarà més remei que pagar-li amb la mateixa moneda que ell fa servir: ignorar-lo i seguir fent el que toca.

Centauros del desierto

Título original: The Searchers 

Año: 2013

Duración: 1.576.800 m. (3 años) 

País: España 

Director Florentino Pérez 

Guión: Tito Vilanova (Novela: Pep Guardiola) 

Música: Gustav Mahler 

Fotografía: Tomas Roncero 

Reparto: Iker Casillas, Sergio Ramos, Pepe, Adam, Higuain, Benzemá, Kaká, Morata. 

Productora: Bankia i ACS 

Género: Western, Drama, Ciencia ficción, Comedia 

Sinopsis: Madrid. En 2013, tres años después de su llegada al Santiago Bernabéu, José Mourinho, un hombre solitario, vuelve derrotado a su hogar. La persecución de los comanches que han secuestrado la hegemonía del futbol se convertirá en un modo de vida para él y para Karanka, un muchacho mestizo adoptado por su familia. 

Críticas:  Un hombre parte en busca de los indios que se llevaron la Liga. Este es el -aparentemente- simple argumento de un viaje al centro del odio y la intolerancia a cargo del mejor José Mourinho. En la mirada cansada de José, el racismo late poco a poco, casi sin notarse; ojos caídos de un perdedor que apenas puede esconder un desprecio tan brutal como poco explícito. El maestro Florentino volvió a demostrar por qué es el mejor director de la historia del futbol en un genial relato lleno de fuerza, amargura, poesía y perfección. Un obra de arte.

Carrers buits 

 

Balmes

Mitre

República Argentina

Ronda de Dalt

Insòlit aspecte dels carrers de Barcelona a la mateixa hora que es disputava, al Nou Sardenya, el partit de futbol entre l’equip local, l’Europa i La Pobla de Mafumet. Aquesta ha estat la resposta de la conscienciada ciutadania a la crida del Club gracienc per omplir la graderia del seu Estadi.

Èxit total, no es pot qualificar de cap altra manera, de la motivadora campanya engegada per la Directiva escapulada i on s’ha fet evident la gran implicació de la gent de Gràcia, en particular, i la de Barcelona, en general, amb el Club Centenari. 

Per facilitar l’assistència de tothom, el Club havia canviat els horaris dels partits de futbol base i havia suspès qualsevol activitat paral•lela per evitar la dispersió i/o la fragmentació de la seva parròquia. 

Una encertada decisió que ha contribuït, i de quina manera, a l’immillorable aspecte del que ha gaudit el Nou Sardenya en un dels partits més transcendents dels darrers 10 anys. Tot el futbol base: jugadors, familiars, amics i amics dels amics, ningú no ha faltat a la cita i han deixat molt clara quina és la seva relació amb el Club que els acull. 

És tanta, en quantitat i qualitat, la interacció entre els diferents estaments del Club, que no es podria entendre els uns sense els altres. 

Aquesta és, sense cap mena de dubte, una de les claus que fa i farà que l’Europa disposi del potencial necessari per assolir reptes que per a altres són inimaginables, alhora, inconqueribles.

Resistència

Simbologia digital

Renunciar a la glòria

Final previsible

Les instruccions? Clares: l’Europa ha de perdre el seu partit per evitar tràgiques caramboles que el poguessin fer pujar directament a 2ª. B. Ja s'ha anat massa lluny i la cosa es pot descontrolar, se'ns pot escapar de les mans. 

Amb una derrota pròpia s’evita qualsevol especulació i es depèn d’un mateix per defugir l’ascens. Amb aquesta necessària mesura es guanya temps (i raons) per dissenyar l’estratègia més convenient per continuar un any més a Tercera. 

Desprès vindran els play-off i serà més fàcil “ensopegar” sense quedar en evidència i venent la idea de que s’ha intentat fins el darrer moment, però que ha estat impossible. Es quedarà bé per la foto. El Club traurà pit. Els mitjans lloaran la gesta. Els 4 socis quedaran contents i “la vida sigue igual” que cantava Julio Iglesias. 

La Junta Directiva, per boca del seu President ja ho ha deixat clar: o romanticisme o societat anònima. Obrir el paraigua quan plou és, malgrat la seva simplicitat, un gest representatiu d’un estat evolucionat d’intel•ligència. 

Les elits poden, a la pràctica, dirigir un club de barri, però no podran mai identificar-se amb la seva personal idiosincràsia.

La coronació

Al Cèsar el que és del Cèsar 

Malgrat el seu balanç globalment negatiu, se li ha de reconèixer a Mourinho, algunes aportacions força significatives pel Barça, en particular, i pel món del futbol, en general. Ara que la seva fracassada etapa al Madrid sembla haver arribat al final (i em sap molt de greu), cal ser honestos i donar al Cèsar el que és del Cèsar. 

En primer lloc, destacar el que fins fa poc semblava una tasca impossible, Mourinho ha aconseguit, des de dins, el que altres no havien aconseguit des de fora: la divisió del madridisme en un cisma agra i profund de difícil restauració. 

En segon lloc, i ben travat, la demostració de que els diners del senyor Florentino, pel que fa al futbol, només són paper mullat. Dilapidar una fortuna per aconseguir una miserable super-copa en tota una temporada, no està a l’abast de tothom. Només els escollits poden, amb tan escàs resultat, dominar l’escenari i disposar de tant poder com el que ha aconseguit acaparar l’il•luminat portuguès. 

En tercer lloc, i com a conseqüència de la segona fita, provocar-li una úlcera al mandatari madridista que trigarà lustres en cicatritzar. La ferida, diuen, els que l’han tractat, s’assembla sorprenentment a la falla de San Andrés (res a veure amb el bo d’Iniesta) i ha canviat la vida al magnat de la construcció. 

En quart lloc, i transcendental, despullar al Madrid de tota aquella aureola mítica que, primer el franquisme i desprès el post franquisme, li havien conferit. Convertint-lo, a la vista de tothom, en un Club vulgar, malcarat, busca-raons, malforjat, patibulari i tots aquells adjectius que s’han anat sumant durant les tres darreres temporades. 

I per últim, i no menys important, l’exaltació per comparació. Al costat d’aquest Madrid, del Madrid de Mourinho, tots els altres equips han pujat exponencialment en la seva valoració davant del món del futbol. Aquest Madrid, per demèrits propis, ha fet bons tots els seus rivals. 

I com a cirereta del pastís, no vull renunciar a destacar l’última aportació del fènix de Setúbal: treure a Pepe dels terrenys de joc i enviar-lo a la grada. Genial! Mai no li agrairem prou.

La divisió mai multiplica

Conseqüència lògica

La dècima, finalment, la dècima! Tant demanar la dècima i la dècima ha arribat en el pitjor moment, en el pitjor escenari i amb el pitjor (o quasi) rival. L’imperi s’ensorra, els precaris arguments s’esvaeixen, el Madrid en caiguda lliure i camí de l’ infern de la mà del seu paranoic Dante. 

Mourinho auto expulsat i fracassat. Ronaldo trasbalsat i expulsat. Ramos, Alonso, Coentrao,...histèrics sota els efectes de la psicodèlia. Un Madrid terminal que perd fins i tot contra Azerbaijan. Es veia venir. Final de cicle per a un cicle que no ha arribat a començar. Final de trajecte, i de la pitjor manera possible, per a una banda desballestada en irreversible descomposició. Una imatge lamentable per al Madrid més patètic de la Història. 

Diuen, els analistes del partit, que el Madrid no ha guanyat perquè ha tingut tres pals. Cert: el pal de la Lliga, el pal de la Champions i ara, el pal de la Copa. Tot plegat, un pal, un veritable pal, un pal monumental per a una infausta temporada en blanc i amb un futur molt i molt negre. 

Siembra vientos y recogeras tempestades, diuen els espanyols. Res més lògic i res més conseqüent. Tot el que ha passat, i seguiran passant en els propers dies, no és més que la conseqüència lògica d’un plantejament inacceptable i d’una actitud patibulària indigna d’essers suposadament civilitzats. Es veia venir.

Permeteu-me la irreverència: ja, ja, ja! 

Amb la cara pintada

Cervell que no has d’utilitzar, deixa’l escapar 

Ves per on, a la Núria Parlon, només li calen 7 segons per donar suport a la iniciativa de Ciudadanos en la seva croada contra el català. Ves per on, la Parlon, qui ho diria, és tot un model de contenció lingüística i amb una sola síl•laba, amb “un error”, ho té tot resolt. Ves per on, a la Parlon, els debats sobre la llengua li fan una mandra monumental, sobre tot, si la llengua és la catalana en la seva lluita desigual per ocupar l’espai que li pertoca. Ves per on, la senyora Parlon, en representació de les noves fornades socialistes, cada cop s’assembla més als nacionalistas Ciudadanos i cada cop costa més trobar punts de discrepàncies entre ells. Ves per on, la parlamentaria Parlon, no s’ha equivocat votant en contra del català, és la naturalesa la que s’ha equivocat amb la senyora Parlon, atorgant-li un cervell que no sap utilitzar i, endemés, li ha caducat la garantia.

Cromos

Cromo 18 

I ara, la veritat: Veus, això no ho havia pensat.

Efecte óptic

Alícia al país de les meravelles 

Minino, podries dir-me, per favor, quin camí he de fer per sortir d'aquí? 

Minino: això depèn en gran part del lloc al que vols arribar -va dir el gat 

No m'importa molt el lloc ... va dir Alícia 

Llavors tampoc importa molt el camí que prenguis -va dir el gat - 

... Sempre que arribi a algun lloc -va afegir Alícia com a explicació. - 

Oh, sempre arribes a algun lloc! Va rematar el gat -si camines prou!

Cadires buides

Divorci a la grenya 

Pot una mateixa persona, espanyola of course, exigir la seva participació en el dret a decidir dels catalans i, alhora, imposar la no intervenció dels catalans en la defensa del català a la Franja? Perquè els espanyols reclamen que en la decisió dels catalans també han d’intervenir els espanyols, és a dir, ha d’intervenir tota Espanya, i en canvi, els catalans no poden votar sobre el canvi de nom del català de la Franja? 

Perquè en el procés d’autodeterminació d’un poble ha d’intervenir aquell del qual un es vol independitzar? És obvi que cap Estat ha cedit mai voluntàriament l’emancipació d’un territori del que en treu sucosos beneficis i que satisfà amb escreix les seves dèries colonialistes. Les declaracions d’independència sempre són unilaterals per part d’aquella nació que es vol sobirana. Espanya no es resignarà fàcilment a perdre la gallina dels ous d’or i quedar-se amb un galliner deprimit i agònic. La separació amistosa i de mutu acord entre Catalunya i Espanya és una quimera. Això només passa quan les dues parts són madures i intel•ligents i, en el cas d’Espanya, no es donen cap dels dos supòsits.

Deixeu de fumar

Desfilada militar 

Ja va sent habitual, massa i tot, que els diputats del PP, encapçalats per la inclassificable Camacho, abandonin el Parlament abans del debat que no els hi agrada. Els populars, acostumats com estan a la imposició i al “real decreto”, no toleren el debat ni, pel que es veu, tenen la genètica adaptada per exercir-lo. Defugen les idees i el joc democràtic de defensar-les. Si allò que es proposa no s’ajusta a la seva esbiaixada perspectiva ni encaixa en el seu artrític ideari, no val. Debatre? Mai de la vida. A la Camacho i els populars, els hi és més familiar tot allò que estigui relacionat amb la intolerància, l’acatament, la uniformitat, el monoteisme i el monolingüisme. El pluralisme i els debats no són sants de la seva devoció. La pregunta és: que hi fa aquesta gent en un Parlament, quan el seu habitat natural és una desfilada militar?

Mossegar-se la llengua

LETAL 

Anava a començar aquesta entrada amb un “em sorprèn”, però el cert és que, venint d’Espanya, ja no em sorprèn quasi bé res. Arrel del canvi de nomenclatura del català de la Franja, que ara es diu LAPAO, s’han aixecat veus irades (espanyoles totes elles) defensant la legitimitat del Govern aragonès en la presa d’aquesta, si més no, polèmica mesura. Segons aquestes “autoritzades” opinions, la competència sobre el català, el canvi de nom i, poc a poc, la seva desaparició, correspon a l’Aragó i només a l’Aragó i, en lògica conseqüència, Catalunya i les altres zones de parla catalana no hi tenen res a dir. El Govern d’Aragó té, segons aquesta argumentació, tot el dret en matèria lingüística i sobirania exclusiva sobre la llengua. 

Perquè això mateix no passa a Catalunya? Perquè no deixen de tocar-nos els ous amb la llengua? Perquè ens tomben, una vegada sí i una altra també, totes les competències sobre la nostra pròpia llengua? Perquè des de fora han de decidir i decideixen quin ha de ser l’ús de la nostra llengua i com i de quina manera i on s’ha de fer servir? Perquè els mateixos espanyols que defensen a capa i espasa els drets del Govern d’Aragó no ho fan amb el de Catalunya? Està clar, oi? 

Tot plegat no deixa de ser un graó més en la llarga escala de greuges a Catalunya, la seva llengua, el seu territori i la seva gent. Amb tot, ens queda fer el que han fet a l’Argentina (on ja no es parla espanyol, sinó argentí): canviar-li el nom a l’espanyol que es parla en territori català i anomenar-lo pel seu veritable significat:  LETAL, Lengua Extranjera Toxica Abyectamente Lesiva.

Tridimensional

Campions en sabatilles 

Algú em pot explicar com s’atreveix Canal + a promocionar l’Español - Real Madrid com “el partidazo del plus”? Lo del plus ho puc arribar a entendre per obvi, però lo del “partidazo” no hi ha per on agafar-ho. 

El Barça, en sabatilles i davant la tele, guanya la seva quarta lliga de les darreres cinc temporades i ho fa, segons els experts, davant el millor Madrid de la història i amb el millor entrenador del món. I si el Madrid és el millor, qui guanya al millor que és? 

No està gens malament, per a un equip que des de fa 5 temporades està immers en un evident fi de cicle, guanyar la seva quarta lliga al millor Madrid de la història a 4 jornades del final. Si les coses han d’anar així, si us plau, que aquest fi de cicle s’allargui i/o perpetuï fins que Di Stefano es torni a casar. 

I per acabar, gràcies Mourinho per fer-nos la feina bruta i enhorabona per la teva habilitat en cobrar quantitats indecents per fer-ho.