De totes les bates, una

Canvi de cromos 

De cara al proper diumenge prometo, solemnement, tornar al mercat de Sant Antoni per veure de canviar la meva col•lecció de cromos d’herois indepes per una d’animals exòtics en perill d’extinció. Ja us avanço que no serà fàcil. Fa més de dos mesos que ho intento i no hi ha manera d’aconseguir-ho. El passat cap de setmana, sense anar més lluny, un il•luminat, veient el meu estat d’extrema necessitat i la desesperació liquada en el els ulls, em va fer una proposta absolutament indecent: 10x1. Jo li donava 10 dels meus cromos i ell, a canvi, només me’n donava 1. Quin abús! Cert que els meus cromos són deplorables i fan angúnia, però d’això voler treure’n un profit desproporcionat, no hi ha dret. Acceptaria un 2x1 i, a molt estirar, un 3x1. A última hora del matí podria arribar, empès pel pànic, a un desesperat 5x1, però aquesta seria la meva darrera renúncia. Fins aquí podríem arribar! No dic que sigui fàcil canviar un Ibarra i un Boadella per un desvalgut porquet vietnamita. O un Aznar i un Leguina per un camaleó comú. O un Cañas i una Cospedal per un escurçó de les Rocalloses. O una Aguirre i un Losantos per una boa constrictor. Però la meva determinació no té aturador. Estic disposat a no defallir en l’intent i res ni ningú podrà apartar-me del meu higiènic objectiu.

Fum pels queixals

Gran Ovidi Montllor 

Algú de Canal 9 va dir “yo el valenciano lo entiendo, pero no lo hablo”, i l’Ovidi va dir “com el meu gos” I prou. Gran Ovidi.

El paraigua del temps

Cromos

Cromo 11 

I ara, la veritat: el senyor Iglesias juga brut. Gens sorprenent si tenim en compte el seu perfil i els seus antecedents. Que faci una afirmació d’aquesta mena no pot ser en cap cas censurable perquè, lamentablement, s’ajusta a una tràgica realitat. Hipernacionalismes agressius com el d’Àustria, Alemanya, Rússia, França, Gran Bretanya, Japó,...sense oblidar Espanya amb la seva cruenta guerra civil, varen ser els causants d’una de les etapes més fosques i dramàtiques de la Història. La seva intolerància, la intransigència, la supèrbia i la manca d’intel•ligència van portar el món al llindar de l’abisme. Fins aquí res a dir. Però que faci aquests comentaris relacionats amb Catalunya i la seva legítima i pacífica aspiració a l’Estat propi, és d’un desvergonyiment que clama el cel. Deu ser que el senyor Iglesias no s’ha llegit la història o, directament, és un ignorant per fer afirmacions d’aquesta mena. Això o, senzillament, és un falsari amb uns objectius ben definits com els que tenien Àustria, Alemanya, Rússia, França, Gran Bretanya, Japó,...i la pròpia Espanya.

Per un grapat d'euros

El CE Europa entre la caixa i la faixa 

CIRCULAR: RENOVACIÓ DE PLAÇA • CURS 2013/2014

Benvolgudes famílies: Ja estem a la recta final de la temporada 2012/2013. L'Escola ja prepara la nova temporada i necessita saber quines previsions de nois i noies renovaran. A partir del proper dia 22 d’abril, obrirem la renovació pel nou exercici 2013/2014, i fins el 31 de maig, aquesta renovació serà exclusiva pels nens que actualment juguen a l’Escola. 

Informem que alguns torns tenen places limitades i es farà la renovació per rigorós ordre d’inscripció. Les famílies hauran de fer el pagament de la renovació en efectiu o en targeta (135€). La inscripció és necessària fer-la personalment, donat que cal signar la fitxa, marcar el torn d’entrenament i confirmar dades. A partir del 3 de juny del 2013 obrirem la inscripció externa i no hi haurà, llavors, preferències, pel que us demanem que renoveu la inscripció dels vostres fills el mes aviat possible i així tenir la plaça reservada. 

M’he obligat a transcriure literalment el text que ha enviat l’Europa a les famílies, i que ha sortit publicat a la web del Club, per mirar de ser el més fidel possible al comunicat i evitar aventures subjectives que puguin donar peu a interpretacions esbiaixades. 

En primer lloc, ens haurem de felicitar tots plegats per el transfons de renovació que destil•la el text: en tretze línies hi apareix fins a 6 vegades la paraula renovació, al marge del títol, és clar. Que l’Europa necessita reordenar, regenerar, modernitzar i renovar les seves estructures i les persones que dirigeixen els seus destins, és una evidència inapel•lable, alhora que una solució força higiènica. Però que aquesta esperada renovació arribi, única i exclusivament, de la mà d’un text enverinat que és un veritable torpede a la línia de flotació de l’economia familiar, és de jutjat de guàrdia. 

No vull creure que, darrera la pretesa renovació, s’amaga l’afany recaptatori, l’extorsió sota amenaça i la gasiveria d’una Direcció que, davant l’imminent disputa del play off del Primer Equip, necessita urgentment omplir la caixa. 

Fent un càlcul ràpid: 800 nens, pel cap baix, a 135 euros per barba, dóna la bonica xifra de 108.000 euros. Un pessic prou interessant que ha de permetre al Club disputar el somiat play off i tapar algun que altre molest forat. 

Al marge de tenir l’aparença d’un atracament en tota regla, aquesta mesura no genera nous ingressos, sinó que n’avança els que ja estaven pressupostats. Què passarà quan aquests diners es gastin i no es pugui recórrer (com sempre) a la salvadora Escola i al Futbol Base perquè les quotes ja estan exhaurides?

Que el CE Europa és un Club modest i que la seva economia és la que és i no dóna per més, prou que ho sabem. Però, aleshores, no cal distreure al personal amb una semàntica avançada. Que s’expliqui la realitat obertament i que es busquin fórmules transparents, coherents i consensuades per fer front a les eventualitats que sorgeixin. Disfressar la necessitat amb mesures inclements no porta més que a la desafecció i al rebuig.

Falsament tou

Pallús 

Una dona d’uns trenta anys, veient un partit de futbol de quarta catalana on juga el seu marit, li crida a l’àrbitre: Cabrón, hijo de puta, pallús! 

Una nena, la seva filla de 7 anys, asseguda al seu davant, es gira i li pregunta: mama que és un pallús? 

Això, encara que us sembli una fantasia, és real com la vida mateixa. Virídic, que diria la meva mare. 

La nena, molt ben informada pel que es veu, no pregunta a la seva mare que és un cabró o un fill de puta. No. La nena només s’interessa per allò que desconeix. Què cony deu voler dir pallús? Cabró, fill de puta,...són paraules habituals, conceptes habituals, que la nena té força integrats i que no necessiten cap mena d’explicació. La nena de 7 anys sap perfectament que és un cabró i qui és un fill de puta. Els seus pares, els seus qualificats pares, s’han encarregat d’ensenyar-li. 

Pallús? El seu significat ja l’aprendrà quan sigui gran, perquè a la seva família i en el seu entorn no n’hi cap de pallús.

Bull de llengua

La llengua d’un contra la llengua de tots 

No entenc l’escàndol que ha desencadenat en el sector educatiu català, en la pròpia consellera Irene Rigau i en amples sectors de la societat, la decisió del Tribunal Superior d’obligar a una aula a canviar l’ idioma vehicular si hi ha un alumne que ho demana. Canviar al castellà, evidentment. No entenc, insisteix-ho, que no s’accepti fer per llei a l’escola, allò que passa normalment en tots els altres àmbits de la nostra societat. Que potser en les tertúlies no es parla castellà quan hi ha una sola persona que parla castellà? Que potser no es passa al castellà quan quatre amics es troben i un d’ells no parla el català? Que no es parla castellà en les reunions de feina si hi ha una sola persona que parla el castellà? Que no parlem en castellà quan anem a comprar el pa i la dependenta ens parla en castellà? Que no cedim sempre i davant de qualsevol situació en que el nostre interlocutor encara que faci trenta anys que viu a Catalunya no parla el català? Perquè doncs, la llei ens escandalitza? Només està posant sobre paper allò que passa realment al carrer i sobre el que ningú discuteix. Que podem esperar d’un país que està sotmès a un altre país, que té un altre idioma hegemònic i que sempre ens l'ha volgut imposar? Aquestes coses no acostumen a canviar per llei, és la gent la que ha d’estar convençuda de la vigència de la seva pròpia llengua. Recuperar l’autoestima i, evidentment, la independència, és bàsic perquè les lleis impositives de qualsevol Tribunal aliè quedin sense efecte.

T'ho miris com t'ho miris, sempre suma 33

Qui l’encerta l’endevina 

M’ha agradat molt l’article aparegut a la web del CE Europa i que feia referència al nomenament del senyor Isern,  alhora president de la Fundació del Club, com a nou Director General de Trànsit de la Generalitat. Un fet destacable i que posa de manifest el rellevant protagonisme que dia a dia va agafant el CE Europa en la nostra societat civil. És molt important que la web del CE Europa es faci ressò de tot allò que afecti directa i indirectament el funcionament del Club per acostar-nos a la seva veritable dimensió. Està molt bé que una finestra tan important i valuosa com la web del CE Europa doni veu a totes aquelles noticies d’interès per als seus socis i els seus aficionats. 

M’ha agradat, doncs, aquesta noticia, quasi tant com la que va aparèixer fa uns mesos i que feia referència a la formació d’una nova plataforma vinculada al Club amb el nom d’Arrels Europeistes i que està formada per quatre socis “de tota la vida” amb la voluntat d’enfortir el teixit social del Club i fer militància de l’europeisme. 

Amb aquest esperit obert i transparent, donant veu a totes les opinions i tendències, la web del CE Europa i, subsidiàriament, la direcció del Club, demostren, un cop més, el seu gran compromís democràtic. Enhorabona a tothom.

Voces en Imágenes – El Doblaje Español

Veus

Interpretant...

Està fotuda la cosa

Cos de pedal, ferro de bicicleta 

Desprès de les enèsimes i desafortunades declaracions de la Cospedal, la pregunta no seria perquè diu el que diu, sinó, com és possible que persones amb aquest nivell, amb aquesta mediocritat, arribin a ocupar (i copar) llocs de responsabilitat en el món de la política? Perquè no arriben persones amb dos dits de front, persones amb criteri, honestes, intel•ligents i amb vocació de servei (no de servir-se)? Aquest és el veritable misteri. Amb la de gent preparada que hi ha, com ens podem permetre (i tolerar) que el pitjor de la societat dirigeixi els nostres destins i ens usurpi les decisions? No anem bé si la nostra representativitat està en mans de la incompetència i la desraó. El sistema de partits actual i les llistes tancades està omplint la política de funcionaris grisos, amics dels seus amics i servils fins al límit. Endogàmics, doctrinaris i egocèntrics que perpetuen la mitjania per damunt de qualsevol espurna de clarividència. Obtusos recalcitrants amb l’únic mèrit de tenir el carnet del partit de torn. No digui nècia, digui Cospedal.

ASDF

La causalitat del CE Europa 

Qui ha gosat dir que tot allò que s’escriu no serveix absolutament per a res? Jo no. Ans al contrari (i així ho reivindico diàriament en aquest blog), crec que res es sobrer, que no hi ha casualitats sinó causalitats i que tota acció, sigui escrita o parlada, produeix automàticament una reacció. Bé, en posaré dos exemples relacionats amb el CE Europa. 

Ara farà un any, i davant d’una situació complicada per al Primer Equip, la directiva va optar per la mesura més fàcil i habitual: cessar a l’entrenador. La decisió estava presa i era irrevocable. El seu lloc l’ocuparia l’entrenador del Juvenil A i tots contents. Bé, tots, tots, no. Aquella mateixa nit, abans de que es fes pública la noticia, vaig escriure en aquest mateix blog la meva opinió al respecte. No voldria atribuir-me, res més lluny de la meva intenció, el gir radical que es va produir des d’aquell precís moment i el canvi de rumb que va experimentar la situació. El cert és que, junt amb la meva denúncia, hi va haver una revolta al vestuari que va ser determinant perquè la directiva es replantegés la seva decisió i la deixés sense efecte. A partir d’aquell moment, qui més qui menys ja coneix la història, el Primer Equip de l’Europa està a un pas del play off per aconseguir el desitjat ascens a Segona B. Una situació que fa molts anys el Club no vivia i que, casualitat o causalitat, tot arrenca d’aquell diumenge d’ara farà un any. 

El segon exemple, i per fer-ho breu, fa referència a la trajectòria del Juvenil A d’aquesta mateixa temporada. Fa un parell de setmanes l’equip semblava haver tocat fons i les sensacions eren pèssimes. Un equip desconegut, irreconeixible semblava haver perdut el nord i, el que és pitjor, tota opció a lluitar per la Divisió d’Honor. Doncs, aquella mateixa tarda, ho vaig escriure en aquest blog. I sigui per les casualitats o les causalitats, el cert és que, des d’aquell precís moment, l’equip havia tornat, fins aquesta mateixa tarda, a ser un equip i a comptar els seus desplaçaments per victòries. El Juvenil A havia reaccionat magníficament, havia recuperat la personalitat, les bones sensacions i havia posat rumb ferm cap a la categoria que es mereix i que, malgrat el que tots sabeu, aquest any no es pot escapar. No es pot baixar la guàrdia i, si és necessari buscar la reacció, tornaré a escriure el que toqui tantes vegades com calgui. 

La casualitat no és demostrable, la causalitat, sí.

Cromos

Cromo 10

I ara, la veritat: per començar i centrar el tema, caldria saber exactament que és “golpismo” Anem directament a les fonts i busquem “golpismo” al diccionari. Diu així: actitud favorable al golpe de Estado. 

Seguim amb dubtes. Anem doncs a buscar “golpe de Estado”. Diu el diccionari: usurpación ilegal y violenta del poder de una nación. 

Ara ja va quedant més clar. A la vista de les definicions, poc sospitoses, de la Real Academia Española de la Lengua, és Artur Mas un “golpista” i, en conseqüència, és favorable al cop d’Estat? Rotundament, no. Artur Mas ha estat escollit democràticament. No ha necessitat usurpar il•legal ni violentament el poder de la nació, perquè ho ha aconseguit per mandat popular i mitjançant unes eleccions lliures, representatives i transparents. 

No és qüestió de descriure tot el procés que va seguir Hitler per aconseguir fer-se amb el poder i les seves tràgiques conseqüències. Cosa que, per altra banda, està a l’abast de qualsevol ànima inquieta i interessada per aquesta dramàtica etapa de la Història. Posats a jugar a la comparativa, que us sembla homologar Hitler i Mussolini amb Franco? No penseu que aquesta s’ajusta molt més a la descripció d’un “golpista” que la que ha fet el senyor Ibarra? Un error el té tothom, però en el cas que ens ocupa, es tracta d’una insidiosa calúmnia que només pretén confondre a les ànimes innocents i als homes i dones de bona fe.

Queda clar?

Per un grapat de lleis

El fora de la llei 

Ara que mola tant referir-se a la sagrada Constitución Española fins per triar el paper higiènic amb el que ens netejarem el cul, us colaré 2 articles constitucionals: 

Artículo 56 3.

La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. 

Artículo 64 2. 

De los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden. 

Del que es dedueix, que el rei és sagrat, intocable. El rei no està subjecte a cap Tribunal, ni està sotmès a cap llei i gaudeix d’impunitat absoluta. El rei està per damunt de qualsevol jerarquia perquè ell, i només ell, és la mesura de tota llei i si la caga, cosa pràcticament impossible, la responsabilitat sempre serà dels altres. Conclusió: si el rei no està subjecte a la llei, aleshores, està fora de la llei. I, també segons la Constitució, si el rei no està subjecte a responsabilitat, és, aleshores, un irresponsable*: carente de responsabilidad. Que actúa sin medir las consecuencias de sus actos. Ep! Que ho diu la Constitució. 

*Antònim de responsabilitat: irresponsabilitat (ep! Que ho diu el diccionari)

Sense cap ni peus

Cromos

Cromo 9

I ara la veritat: Els fets als que fa referència Joaquin Leguina, són una taca negre, una més, en la fràgil història de la democràcia d’aquest país. Un país, per cert, molt donat a episodis colpistes i casernaris. Va ser Lerroux, president en aquell moment de la República Espanyola, el que va donar l’ordre d’atacar amb foc de canons el Palau de la Generalitat i sotmetre per les armes un Govern legítimament escollit per les urnes. Amb aquesta particular exaltació de la desraó i la força il•legítima, el senyor Leguina queda absolutament retratat i exemplifica la seva veritable naturalesa. La democràcia per als espanyols, per a molts espanyols d’esquerres i de dretes, és un mal necessari que no dubten en subvertir sempre que no s’ajusti als seus particulars interessos absolutistes i nazionals. Enviant a la divisió Brunete o a una humil parella de guardi civils, el fet és el mateix: la voluntat de sotmetre la voluntat d’un poble en ús dels seus drets democràtics. Per cert, si esteu interessats en aprofundir sobre Lerroux, l’heroi de Leguina, només cal que consulteu la seva biografia. Coneixereu el personatge i entendreu moltes coses.

Peus de glaç

Pedro el Cruel 

Any 1359 de la nostra era. Ens trobem en plena baixa edat mitjana. A Barcelona es crida el via fora! I s’aixeca en armes a totes les poblacions veïnes per defensar el territori davant de les agressions castellanes de Pedro el Cruel. Habitants de Santa Coloma, Sant Andreu del Palomar, Sant Boi, Sant Adrià, Sants, Sant Gervasi, Sant Cugat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Andreu de la Barca, Sant Feliu,...tots acudeixen a la crida sense reserves. En ella els hi va la vida i la pervivència del seu model. Catalunya es defensa, com ho ha fet anteriorment i ho seguirà fent en totes i cadascuna de les ocasions històriques, amb la societat civil. Serà la seva gent, més enllà dels militars o l’exèrcit, l’encarregada de lluitar en primera línia per defensar els drets innegociables d’una nació sobirana. La Barcelona envoltada de sants, va aturar, en aquell gloriós episodi, les ordes salvatges de Pedro el Cruel i la tragèdia es va posposar.

El Barça estira