dissabte, 7 de gener del 2012
Gitanitos y morenos
De l’afer del Besòs, on un jove senegalès va morir pels trets d’un jove d’ètnia gitana, cal destacar, al marge de deplorar els fets i congratular-se perquè l’incident no desencadenés una espiral de violència, la bona disposició d’ambdós col•lectius per trobar una solució ràpida i conciliadora al conflicte. Els representants de les comunitats implicades han estat força diligents i la seva determinació ha sigut clau en la resolució del problema. De tot plegat, una curiositat m’ha cridat poderosament l’atenció. En la compareixença davant els mitjans de comunicació, el representant del col•lectiu senegalès, immigrant d’última fornada, s’ha expressat en tot moment en un català perfecte, mentre que el representant de l’ètnia gitana, nascut aquí, ho ha fet en espanyol. Rellevant, irrellevant? Significatiu, insignificant? Què cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Però, a la vista de petits detalls com aquest, sembla que, pel que fa a la integració, els morenos ho tenen molt més clar.
De l’afer del Besòs, on un jove senegalès va morir pels trets d’un jove d’ètnia gitana, cal destacar, al marge de deplorar els fets i congratular-se perquè l’incident no desencadenés una espiral de violència, la bona disposició d’ambdós col•lectius per trobar una solució ràpida i conciliadora al conflicte. Els representants de les comunitats implicades han estat força diligents i la seva determinació ha sigut clau en la resolució del problema. De tot plegat, una curiositat m’ha cridat poderosament l’atenció. En la compareixença davant els mitjans de comunicació, el representant del col•lectiu senegalès, immigrant d’última fornada, s’ha expressat en tot moment en un català perfecte, mentre que el representant de l’ètnia gitana, nascut aquí, ho ha fet en espanyol. Rellevant, irrellevant? Significatiu, insignificant? Què cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Però, a la vista de petits detalls com aquest, sembla que, pel que fa a la integració, els morenos ho tenen molt més clar.
divendres, 6 de gener del 2012
No hauria de ser tan difícil
Mira que hi ha bones persones a l’Espanyol. El problema, i ja els hi ho he dit personalment, és que estan en el lloc equivocat. I no tant pel lloc en sí mateix, sinó per l’ús que d’ell se’n fa. Qualsevol Club de futbol pot representar una determinada sensibilitat amb la que es coincideixi. Qualsevol equip de futbol està en condicions de despertar una simpatia i complicitat que genera vincles d’adhesió indestructible. Qualsevol club, menys l’Espanyol. L’Espanyol ha esdevingut al llarg de la seva història un cau de malferits que ha acollit en el seu si un veritable mostrari de ressentiment, enveja i odi, en totes les versions possibles. L’Espanyol ha estat, per proximitat, una sucursal del Madrid, un succedani on s’han aplegat totes aquelles ànimes condemnades, més preocupades per anar “en contra de”, que no pas “a favor de”. Quan s’està més ocupat en provocar la desgràcia aliena, més que la pròpia felicitat. Quan aquesta depèn, en gran mesura, de la infelicitat del rival. Quan la gloria passa forçosament pel fracàs del veí. Qual la recerca del mal supera en satisfacció la consecució del be. Quan no hi ha projecte, o el projecte queda supeditat a fer que altres projectes no avancin. Aleshores, hi ha un problema. Un veritable problema que va descomponent tot allò que aixopluga. Tant de bo que els meus amics reflexionin i facin de l’Espanyol un club normal i l’allunyin de la misèria moral que el tenalla.
Mira que hi ha bones persones a l’Espanyol. El problema, i ja els hi ho he dit personalment, és que estan en el lloc equivocat. I no tant pel lloc en sí mateix, sinó per l’ús que d’ell se’n fa. Qualsevol Club de futbol pot representar una determinada sensibilitat amb la que es coincideixi. Qualsevol equip de futbol està en condicions de despertar una simpatia i complicitat que genera vincles d’adhesió indestructible. Qualsevol club, menys l’Espanyol. L’Espanyol ha esdevingut al llarg de la seva història un cau de malferits que ha acollit en el seu si un veritable mostrari de ressentiment, enveja i odi, en totes les versions possibles. L’Espanyol ha estat, per proximitat, una sucursal del Madrid, un succedani on s’han aplegat totes aquelles ànimes condemnades, més preocupades per anar “en contra de”, que no pas “a favor de”. Quan s’està més ocupat en provocar la desgràcia aliena, més que la pròpia felicitat. Quan aquesta depèn, en gran mesura, de la infelicitat del rival. Quan la gloria passa forçosament pel fracàs del veí. Qual la recerca del mal supera en satisfacció la consecució del be. Quan no hi ha projecte, o el projecte queda supeditat a fer que altres projectes no avancin. Aleshores, hi ha un problema. Un veritable problema que va descomponent tot allò que aixopluga. Tant de bo que els meus amics reflexionin i facin de l’Espanyol un club normal i l’allunyin de la misèria moral que el tenalla.
dijous, 5 de gener del 2012
Estimats reis d’orient
Estimats reis d’orient, Melcior, Gaspar i Baltasar. Em prenc la llicència d’escriure-us aquesta carta amb la secreta esperança de que en féssiu cas. No us amagaré que l’any passat no vaig ser mereixedor de la vostra atenció i per això no vareu rebre cap petició. Però aquest any, us ho garanteixo, ha estat molt diferent. He sigut bo. Bo de debò. Sense fissures, sense esquerdes, sense plecs. Tan bo que, en ocasions, em feien mal les costures de l’ànima. És per això que m’atreveixo a fer el pas i us demano quatre coses mal comptades que no han de representar cap impossible per a unes entelèquies tan sobrenaturalment poderoses. Estimats reis, apel•lo a la vostra generositat perquè, aquest any sí, em porteu la república, però no qualsevol república bananera, ha de ser la del meu país, la catalana. Per això, prèviament o simultàniament, ja us ho fareu venir bé, m’haureu de portar la independència perquè aquesta república fructifiqui. Vosaltres que sou de l’orient, i esteu avesats a les malifetes d’occident, entendreu més fàcilment les inquietuds d’aquesta part oriental de la península ibèrica. Ho podríeu acompanyar, si no és molt demanar, del reconeixement internacional i de la benedicció del cel (que el de les barbes estigui d’acord, sempre ajuda). No us trenqueu el cap amb la presentació, me la podeu portar en cru, sense guarniments i sense embolicar, perquè la cosa ja està prou embolicada com per afegir-hi accessoris innecessaris. No us preocupeu del color, ni de la forma, ni de la mida. Passo amb la bàsica, em conformo amb la de sèrie. Només faltaria que desprès de tants anys em fes el llepafils. Espero, sincerament, que sigueu generosos i atengueu la meva justa, raonada i merescuda petició. Per cert, doneu records als vostres camells i lloeu, de la meva part, la seva tasca al•lucinant.
Estimats reis d’orient, Melcior, Gaspar i Baltasar. Em prenc la llicència d’escriure-us aquesta carta amb la secreta esperança de que en féssiu cas. No us amagaré que l’any passat no vaig ser mereixedor de la vostra atenció i per això no vareu rebre cap petició. Però aquest any, us ho garanteixo, ha estat molt diferent. He sigut bo. Bo de debò. Sense fissures, sense esquerdes, sense plecs. Tan bo que, en ocasions, em feien mal les costures de l’ànima. És per això que m’atreveixo a fer el pas i us demano quatre coses mal comptades que no han de representar cap impossible per a unes entelèquies tan sobrenaturalment poderoses. Estimats reis, apel•lo a la vostra generositat perquè, aquest any sí, em porteu la república, però no qualsevol república bananera, ha de ser la del meu país, la catalana. Per això, prèviament o simultàniament, ja us ho fareu venir bé, m’haureu de portar la independència perquè aquesta república fructifiqui. Vosaltres que sou de l’orient, i esteu avesats a les malifetes d’occident, entendreu més fàcilment les inquietuds d’aquesta part oriental de la península ibèrica. Ho podríeu acompanyar, si no és molt demanar, del reconeixement internacional i de la benedicció del cel (que el de les barbes estigui d’acord, sempre ajuda). No us trenqueu el cap amb la presentació, me la podeu portar en cru, sense guarniments i sense embolicar, perquè la cosa ja està prou embolicada com per afegir-hi accessoris innecessaris. No us preocupeu del color, ni de la forma, ni de la mida. Passo amb la bàsica, em conformo amb la de sèrie. Només faltaria que desprès de tants anys em fes el llepafils. Espero, sincerament, que sigueu generosos i atengueu la meva justa, raonada i merescuda petició. Per cert, doneu records als vostres camells i lloeu, de la meva part, la seva tasca al•lucinant.
dimecres, 4 de gener del 2012
Collons de neteja!
Hi ha aquell dia en el que, no saps ben bé perquè, t’entra la dèria d’endreçar. Ataques un paper mal desat, continues per un calaix i acabes desmuntant l’armari. A força de remenar comença a surar un passat que ja tenies mig oblidat. Així va ser com em vaig trobar un pamflet del temps de les eleccions a la presidència del CE Europa d’ara fa 5 anys. Un díptic on la candidatura de Guillaume de Bode, de la que jo en formava part, exposava el seu programa electoral, les promeses que feia als socis i el seu compromís per dur-les a terme. És absolutament demolidora la perspectiva que t’aporta el pas del temps. La crueltat d’una realitat feta a cops d’incompliments i oblits. Voleu saber de que us parlo?
Sota el missatge: El projecte que suma, la candidatura prometia:
Màximes categories per a tots els equips. No només no s’ha aconseguit, sinó que el Juvenil A va perdre la Divisió d’Honor.
El Primer Equip ha de pujar a 2a. B. Cinc anys desprès segueix a Tercera.
Sanejament, reforma i millora del Camp de l’Àliga i Creueta del Coll. L’Àliga segueix amb les millores pendents i la Creueta del Coll ja no pertany al Club.
Més serveis sense incrementar quotes. Pendent. Cap comentari.
Crear una grada jove. Sense notícies.
Activitats socials per a les penyes. Sense comentaris.
Organització de l’EUROBUS per seguir l’Europa arreu. Cap notícia. Projecte aparcat.
Projecció de l’Europa a la ciutat. ??? Ningú sap que significa.
Reeditar la revista “Sempre Endavant”. Aconseguit!!! Encara que en una versió força més modesta (l'Escapulat)
Crear la figura del Síndic del soci. Cap notícia. No sap, no contesta.
Obrir un local social dins o prop del Nou Sardenya. Cap noticia.
Botiga de l’Europa per tenir tot el material esportiu a millor preu. Cap noticia.
En 5 anys, només s’ha aconseguit una sola de les promeses formulades en campanya i que, és de suposar, varen fer que la candidatura del sr. De Bode, de la que jo en formava part, guanyés les eleccions. No descarto que 4 anys sigui poc temps per a desenvolupar un programa tan complex i ambiciós. Potser per això, la nova junta que ha gaudit de la confiança renovada dels socis, disposarà de sis anys més per a rematar la feina. Aquest cop la sort els ha somrigut i el fet de no haver tingut que passar per una comtessa electoral els ha estalviat el comprometedor díptic amb les promeses de rigor i, en conseqüència, no hi haurà ni oblit, ni incompliment.
És el que té remenar els papers. Collons de neteja!
Hi ha aquell dia en el que, no saps ben bé perquè, t’entra la dèria d’endreçar. Ataques un paper mal desat, continues per un calaix i acabes desmuntant l’armari. A força de remenar comença a surar un passat que ja tenies mig oblidat. Així va ser com em vaig trobar un pamflet del temps de les eleccions a la presidència del CE Europa d’ara fa 5 anys. Un díptic on la candidatura de Guillaume de Bode, de la que jo en formava part, exposava el seu programa electoral, les promeses que feia als socis i el seu compromís per dur-les a terme. És absolutament demolidora la perspectiva que t’aporta el pas del temps. La crueltat d’una realitat feta a cops d’incompliments i oblits. Voleu saber de que us parlo?
Sota el missatge: El projecte que suma, la candidatura prometia:
Màximes categories per a tots els equips. No només no s’ha aconseguit, sinó que el Juvenil A va perdre la Divisió d’Honor.
El Primer Equip ha de pujar a 2a. B. Cinc anys desprès segueix a Tercera.
Sanejament, reforma i millora del Camp de l’Àliga i Creueta del Coll. L’Àliga segueix amb les millores pendents i la Creueta del Coll ja no pertany al Club.
Més serveis sense incrementar quotes. Pendent. Cap comentari.
Crear una grada jove. Sense notícies.
Activitats socials per a les penyes. Sense comentaris.
Organització de l’EUROBUS per seguir l’Europa arreu. Cap notícia. Projecte aparcat.
Projecció de l’Europa a la ciutat. ??? Ningú sap que significa.
Reeditar la revista “Sempre Endavant”. Aconseguit!!! Encara que en una versió força més modesta (l'Escapulat)
Crear la figura del Síndic del soci. Cap notícia. No sap, no contesta.
Obrir un local social dins o prop del Nou Sardenya. Cap noticia.
Botiga de l’Europa per tenir tot el material esportiu a millor preu. Cap noticia.
En 5 anys, només s’ha aconseguit una sola de les promeses formulades en campanya i que, és de suposar, varen fer que la candidatura del sr. De Bode, de la que jo en formava part, guanyés les eleccions. No descarto que 4 anys sigui poc temps per a desenvolupar un programa tan complex i ambiciós. Potser per això, la nova junta que ha gaudit de la confiança renovada dels socis, disposarà de sis anys més per a rematar la feina. Aquest cop la sort els ha somrigut i el fet de no haver tingut que passar per una comtessa electoral els ha estalviat el comprometedor díptic amb les promeses de rigor i, en conseqüència, no hi haurà ni oblit, ni incompliment.
És el que té remenar els papers. Collons de neteja!
dimarts, 3 de gener del 2012
Absència de sorpresa, exercici de malícia
No m’ha sorprès que una de les primeres accions del nou govern del PP Español hagi sigut la presentació d’unes dràstiques mesures econòmiques per fer front a la crisi que ens asfixia. Només alguns necis haurien pogut pensar que aquests fets no es produirien. No m’ha sorprès el desvergonyiment, la manca d’escrúpols i el cinisme amb el que han justificat el que era més que previsible amb un lacònic: és que la culpa la tenen els altres. Tot seguit per intentar convèncer-nos de que ells no volien prendre aquestes mesures però, el que s’han trobat, els ha obligat a fer-ho. Tampoc m’ha sorprès el ràpid canvi de discurs i sobretot de pràctica d’un partit quan arriba al govern. La facilitat amb la que passen d’oposició crítica a govern executor. El miracle de la transformació d’aquell que ho troba tot malament a aquell que, per art de màgia, es transforma en el responsable de prendre les mateixes decisions que abans combatia. El més trist del cas no és que, amb el pas del temps, perdi la capacitat de sorprendre’m, sinó la manifesta i decebedora incapacitat que tenen els politics de sorprendre.
No m’ha sorprès que una de les primeres accions del nou govern del PP Español hagi sigut la presentació d’unes dràstiques mesures econòmiques per fer front a la crisi que ens asfixia. Només alguns necis haurien pogut pensar que aquests fets no es produirien. No m’ha sorprès el desvergonyiment, la manca d’escrúpols i el cinisme amb el que han justificat el que era més que previsible amb un lacònic: és que la culpa la tenen els altres. Tot seguit per intentar convèncer-nos de que ells no volien prendre aquestes mesures però, el que s’han trobat, els ha obligat a fer-ho. Tampoc m’ha sorprès el ràpid canvi de discurs i sobretot de pràctica d’un partit quan arriba al govern. La facilitat amb la que passen d’oposició crítica a govern executor. El miracle de la transformació d’aquell que ho troba tot malament a aquell que, per art de màgia, es transforma en el responsable de prendre les mateixes decisions que abans combatia. El més trist del cas no és que, amb el pas del temps, perdi la capacitat de sorprendre’m, sinó la manifesta i decebedora incapacitat que tenen els politics de sorprendre.
dilluns, 2 de gener del 2012
Un gin tònic no és una amanida
Estem tan desorientats que acceptem com a normal la més obvia de les anormalitats. Què l’Espanyol aporti jugadors a la selecció catalana de futbol és tan contradictori com que la selecció espanyola convoqui catalans per defensar els seus colors. Fer de l’anacronisme un fet irrellevant no és més que el principi de la confusió, l’establiment d’un marc ideal per a la dissolució de les diferents i legitimes sensibilitats en un poti poti de tràgiques conseqüències. El gin tònic, com diu de las Muelas, és un gin tònic i no un hort, ni una amanida.
Estem tan desorientats que acceptem com a normal la més obvia de les anormalitats. Què l’Espanyol aporti jugadors a la selecció catalana de futbol és tan contradictori com que la selecció espanyola convoqui catalans per defensar els seus colors. Fer de l’anacronisme un fet irrellevant no és més que el principi de la confusió, l’establiment d’un marc ideal per a la dissolució de les diferents i legitimes sensibilitats en un poti poti de tràgiques conseqüències. El gin tònic, com diu de las Muelas, és un gin tònic i no un hort, ni una amanida.
diumenge, 1 de gener del 2012
Quan s’acaba el cava
Voldria començar l’any amb un missatge d’optimisme . Sé que un pessimista és un optimista ben informat i, per contra, un optimista és un pessimista amb dues copes de més. Ho sé. Per això vull aprofitar els efectes d’aquesta plàcida ressaca per colar una proposta que en altres circumstàncies seria impossible.
Voldria que l’amor a déu no es prengui com una excusa i, en cap cas, estigui per damunt de totes les coses.
Voldria que el nom de déu no s’utilitzés mai per justificar l’injustificable. Que en el seu imaginari nom es deixin de cometre crims contra la humanitat.
Voldria que la mentida no sigui norma i l’engany la conducta habitual per prosperar.
Voldria que la mort, quan arriba, vingui de la pròpia naturalitat i no de la mà del pròxim.
Voldria que els amics de l’aliè asserenin els seus impulsos i apostin decididament per l’honradesa.
Voldria que les relacions humanes fossin una mica més lliures, una mica més transparents, una mica més compromeses, una mica més respectuoses i absolutament consentides.
Voldria que aquest moment, de certa lucidesa etílica, s’allargués indefinidament per a seguir formulant desitjos versemblants que no es dilueixin amb les primeres llums del dia.
Ah! I santificaràs les festes.
Voldria començar l’any amb un missatge d’optimisme . Sé que un pessimista és un optimista ben informat i, per contra, un optimista és un pessimista amb dues copes de més. Ho sé. Per això vull aprofitar els efectes d’aquesta plàcida ressaca per colar una proposta que en altres circumstàncies seria impossible.
Voldria que l’amor a déu no es prengui com una excusa i, en cap cas, estigui per damunt de totes les coses.
Voldria que el nom de déu no s’utilitzés mai per justificar l’injustificable. Que en el seu imaginari nom es deixin de cometre crims contra la humanitat.
Voldria que la mentida no sigui norma i l’engany la conducta habitual per prosperar.
Voldria que la mort, quan arriba, vingui de la pròpia naturalitat i no de la mà del pròxim.
Voldria que els amics de l’aliè asserenin els seus impulsos i apostin decididament per l’honradesa.
Voldria que les relacions humanes fossin una mica més lliures, una mica més transparents, una mica més compromeses, una mica més respectuoses i absolutament consentides.
Voldria que aquest moment, de certa lucidesa etílica, s’allargués indefinidament per a seguir formulant desitjos versemblants que no es dilueixin amb les primeres llums del dia.
Ah! I santificaràs les festes.
dissabte, 31 de desembre del 2011
Dagoll Dagom i el CE Europa
El desenllaç
.........
Pep Gràcia: I jo que hi pinto?
Marta Soro: Ens agradaria, per no donar motius de controvèrsia, fer-ho més neutre. No utilitzar ni Barça, ni Espanyol, per no ferir sensibilitats i basar-ho en una alternativa vàlida i creïble. I aquí és on intervens tu. Me’n recordat que havies estat a l’Europa i que la teva experiència ens podria servir. T’he sentit dir un munt de vegades que el futbol base de l’Europa és un dels millors del país i on es prediquen uns valors força civilitzats. L’Europa, per altra banda, és un Club prou conegut, però alhora prou desconegut, per no aixecar ampolles i crec que seria ben acceptat per tothom.
PG: Ben vist.
MS: Al Bozzo l’idea no li sembla del tot desgavellada i si li plantegem un bon esquelet, està disposat a estudiar-ho. És més, hem sondejat al Guinovart i està convençut que la cosa pot funcionar. Per altra banda, tenim contactes amb l’Espinosa i el Guix i estarien disposats a parlar.
PG: Què necessites?
MS: Informació, informació i més informació. I també detalls, anècdotes, costums, conductes, manies, tòpics,...Tot allò que se t’acudeixi i que ens pugui servir per acolorir l’argument.
PG: Quan comencem?
MS: Ens hi hauríem de posar immediatament passat festes. No podem deixar...
Just en aquest moment em vaig despertar.
El desenllaç
.........
Pep Gràcia: I jo que hi pinto?
Marta Soro: Ens agradaria, per no donar motius de controvèrsia, fer-ho més neutre. No utilitzar ni Barça, ni Espanyol, per no ferir sensibilitats i basar-ho en una alternativa vàlida i creïble. I aquí és on intervens tu. Me’n recordat que havies estat a l’Europa i que la teva experiència ens podria servir. T’he sentit dir un munt de vegades que el futbol base de l’Europa és un dels millors del país i on es prediquen uns valors força civilitzats. L’Europa, per altra banda, és un Club prou conegut, però alhora prou desconegut, per no aixecar ampolles i crec que seria ben acceptat per tothom.
PG: Ben vist.
MS: Al Bozzo l’idea no li sembla del tot desgavellada i si li plantegem un bon esquelet, està disposat a estudiar-ho. És més, hem sondejat al Guinovart i està convençut que la cosa pot funcionar. Per altra banda, tenim contactes amb l’Espinosa i el Guix i estarien disposats a parlar.
PG: Què necessites?
MS: Informació, informació i més informació. I també detalls, anècdotes, costums, conductes, manies, tòpics,...Tot allò que se t’acudeixi i que ens pugui servir per acolorir l’argument.
PG: Quan comencem?
MS: Ens hi hauríem de posar immediatament passat festes. No podem deixar...
Just en aquest moment em vaig despertar.
divendres, 30 de desembre del 2011
Dagoll Dagom i el CE Europa
Marta Soro: Ei, hola!
Pep Gràcia: com va?
MS: Remuntant. Et vaig trucar perquè et volia comentar un projecte confidencial que espero quedi entre nosaltres.
PG: Seré una tomba.
MS: A ningú se li escapa l’ample ressò a nivell mundial que està tenint el futbol de casa nostra gràcies als èxits del Barça i la seva Masia. La filosofia del Barça està arrasant i tothom en parla.
PG: I que té a veure això amb Dagoll?
MS: Hem pensat, de fet, encara estem pensant, la manera d’aprofitar aquest tsunami i sospesar la possibilitat de fer un musical sobre futbol. Desprès de Cop de Rock necessitem un espectacle potent que porti al teatre a la gent que habitualment ve i, també, a la que no acostuma a venir. És una idea arriscada però força original i, tant el Periel com jo, pensem que se’n podria treure una bona història.
PG: I perquè m’ho dius?
MS: Ens agradaria molt explicar-ho des de la vessant humana i destacar tots aquells valors que el futbol, i el Barça en concret, estan posant en primer pla d’actualitat. Voldríem centrar-nos en tot el que succeeix abans d’arribar a ser un jugador destacat i mediàtic. Que s’ha de fer per arribar-hi. Els sacrificis i les renúncies que això comporta. La cultura de l’esforç, el treball, el compromís i la solidaritat entre companys. Les petites victòries i les derrotes frustrants. Voldríem parlar de les il•lusions de la gent que comença i també dels desenganys d’aquells que es queden pel camí...
continuarà...
Marta Soro: Ei, hola!
Pep Gràcia: com va?
MS: Remuntant. Et vaig trucar perquè et volia comentar un projecte confidencial que espero quedi entre nosaltres.
PG: Seré una tomba.
MS: A ningú se li escapa l’ample ressò a nivell mundial que està tenint el futbol de casa nostra gràcies als èxits del Barça i la seva Masia. La filosofia del Barça està arrasant i tothom en parla.
PG: I que té a veure això amb Dagoll?
MS: Hem pensat, de fet, encara estem pensant, la manera d’aprofitar aquest tsunami i sospesar la possibilitat de fer un musical sobre futbol. Desprès de Cop de Rock necessitem un espectacle potent que porti al teatre a la gent que habitualment ve i, també, a la que no acostuma a venir. És una idea arriscada però força original i, tant el Periel com jo, pensem que se’n podria treure una bona història.
PG: I perquè m’ho dius?
MS: Ens agradaria molt explicar-ho des de la vessant humana i destacar tots aquells valors que el futbol, i el Barça en concret, estan posant en primer pla d’actualitat. Voldríem centrar-nos en tot el que succeeix abans d’arribar a ser un jugador destacat i mediàtic. Que s’ha de fer per arribar-hi. Els sacrificis i les renúncies que això comporta. La cultura de l’esforç, el treball, el compromís i la solidaritat entre companys. Les petites victòries i les derrotes frustrants. Voldríem parlar de les il•lusions de la gent que comença i també dels desenganys d’aquells que es queden pel camí...
continuarà...
dijous, 29 de desembre del 2011
La innocentada és la noticia
Ahir, per no perdre el tradicional costum, vaig passar-me el dia regirant els diaris del dret i del revés per veure de trobar les innocentades més inversemblants i, alhora, destacar les més enginyoses. Doncs, res de res. Us ho creieu si us dic que vaig ser incapaç d’encertar-ne ni una? Clar que avui m’he assabentat, pels mateixos diaris, que el costum ha caigut en desgràcia i cap diari en la seva edició de paper recorre ja a aquesta vella tradició. Només alguns, pocs, mitjans digitals varen fer la brometa de rigor i en la majoria de casos, de vergonya aliena. Si ho mirem fredament, caldrà donar la raó als diaris, perquè les innocentades que darrerament apareixien als mitjans eren d’un baix perfil que tombava d’esquena. Les noticies/broma eren cada cop més dolentes, menys imaginatives i es veien d’una hora lluny. Com es pot competir contra noticies “reals” que semblen per elles mateixes una descomunal innocentada? Només cal repassar els titulars d’ahir per veure quina de totes elles era la més enganyosa i, en definitiva, la més difícil de creure. Que si la mona Cheeta s’havia mort. Que si el rei d’Espanya només té una assignació de 300.000 euros a l’any. Que si la casa reial al complert ens costa, en plena crisi econòmica, la mòdica quantitat de 60 milions d’euros a l’any. Que si la llei antitabac ha millorat la qualitat de vida dels ciutadans i s’està estudiant derogar-la. Que si el Francisco Camps no es pagava els seus vestits. Que si Pepe Blanco està embolicat en una trama negre de suborns. Que si tot un país (Corea del Nord) plora la mort del seu psicòtic dictador. Que si Ana Botella és la nova alcaldessa de Madrid. Que si l’equip que millor futbol practica és el que més espatlla la gespa. En fi, innocentades de tots els colors, o no em negareu que ho semblen?
Ahir, per no perdre el tradicional costum, vaig passar-me el dia regirant els diaris del dret i del revés per veure de trobar les innocentades més inversemblants i, alhora, destacar les més enginyoses. Doncs, res de res. Us ho creieu si us dic que vaig ser incapaç d’encertar-ne ni una? Clar que avui m’he assabentat, pels mateixos diaris, que el costum ha caigut en desgràcia i cap diari en la seva edició de paper recorre ja a aquesta vella tradició. Només alguns, pocs, mitjans digitals varen fer la brometa de rigor i en la majoria de casos, de vergonya aliena. Si ho mirem fredament, caldrà donar la raó als diaris, perquè les innocentades que darrerament apareixien als mitjans eren d’un baix perfil que tombava d’esquena. Les noticies/broma eren cada cop més dolentes, menys imaginatives i es veien d’una hora lluny. Com es pot competir contra noticies “reals” que semblen per elles mateixes una descomunal innocentada? Només cal repassar els titulars d’ahir per veure quina de totes elles era la més enganyosa i, en definitiva, la més difícil de creure. Que si la mona Cheeta s’havia mort. Que si el rei d’Espanya només té una assignació de 300.000 euros a l’any. Que si la casa reial al complert ens costa, en plena crisi econòmica, la mòdica quantitat de 60 milions d’euros a l’any. Que si la llei antitabac ha millorat la qualitat de vida dels ciutadans i s’està estudiant derogar-la. Que si el Francisco Camps no es pagava els seus vestits. Que si Pepe Blanco està embolicat en una trama negre de suborns. Que si tot un país (Corea del Nord) plora la mort del seu psicòtic dictador. Que si Ana Botella és la nova alcaldessa de Madrid. Que si l’equip que millor futbol practica és el que més espatlla la gespa. En fi, innocentades de tots els colors, o no em negareu que ho semblen?
dimecres, 28 de desembre del 2011
No em fotis la llengua
La presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, reclama una TV3 també en castellà que mostri "la pluralitat del país, no només la part que vol ser independent"
I perquè no també en àrab o xinés? Si tenim en compte la gran quantitat de persones d’aquests orígens que resideixen a Catalunya no hauríem de posa’ls-hi barreres a una televisió en la seva llengua, i més quan queda clar, que ells no en tenen cap, cosa que no passa amb els de parla castellana que si que tenen la TV1, la TV2, Telecinco, Antena 3, Canal plus, Tele Taxi, la sexta, la sèptima, la octava, la novena, la 10,...
Això no s’acabarà mai mentre persisteixi la trampa del bilingüisme. El discurs, la intoxicació i la perversió que Catalunya és un país amb dues llengües oficials. Catalunya només ha de tenir una llengua oficial que és la llengua pròpia del país. Totes les altres són sobrevingudes. La realitat del país que reclama la senyora Camacho no és una altra que la d’una llengua, la castellana, que ha estat imposada per la força de les armes, els interessos econòmics i demogràfics i la persistent conducta genocida d’Espanya. Catalunya només té una llengua vehicular i aquesta és el català i només el català. Tots els països tenen una llengua que els vertebra i així ho entenen fins i tot a Espanya amb el castellà. Perquè nosaltres hem de ser diferents? Un país, una llengua. Encara que en el seu si se’n parlin 135.
La presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, reclama una TV3 també en castellà que mostri "la pluralitat del país, no només la part que vol ser independent"
I perquè no també en àrab o xinés? Si tenim en compte la gran quantitat de persones d’aquests orígens que resideixen a Catalunya no hauríem de posa’ls-hi barreres a una televisió en la seva llengua, i més quan queda clar, que ells no en tenen cap, cosa que no passa amb els de parla castellana que si que tenen la TV1, la TV2, Telecinco, Antena 3, Canal plus, Tele Taxi, la sexta, la sèptima, la octava, la novena, la 10,...
Això no s’acabarà mai mentre persisteixi la trampa del bilingüisme. El discurs, la intoxicació i la perversió que Catalunya és un país amb dues llengües oficials. Catalunya només ha de tenir una llengua oficial que és la llengua pròpia del país. Totes les altres són sobrevingudes. La realitat del país que reclama la senyora Camacho no és una altra que la d’una llengua, la castellana, que ha estat imposada per la força de les armes, els interessos econòmics i demogràfics i la persistent conducta genocida d’Espanya. Catalunya només té una llengua vehicular i aquesta és el català i només el català. Tots els països tenen una llengua que els vertebra i així ho entenen fins i tot a Espanya amb el castellà. Perquè nosaltres hem de ser diferents? Un país, una llengua. Encara que en el seu si se’n parlin 135.
dimarts, 27 de desembre del 2011
Bumerang
S’equivoca Mourinho menystenint al Barça, desacreditant-lo. S’equivoca Mourinho minimitzant les seves conquestes, atacant els seus èxits. S’equivoca Mourinho traient valor a tot allò que aconsegueix el Barça. Restant-li mèrits, diluint les seves fites. S’equivoca tant que, quan un dia el seu equip aconsegueixi guanyar al Barça, no tindrà cap mèrit. Serà un fet irrellevant, intranscendent. Qui li donarà importància a derrotar a un equip tan depreciat com el Barça? Mourinho, presoner de les seves pròpies paraules, del seu propi discurs, no podrà treure pit amb l’excusa d’haver guanyat al millor equip de la història. El Barça en boca de Mourinho és un equip mediocre, amb més sort que fonaments i que no té res d’extraordinari. Per això, quan el guanyi, que algun dia haurà de passar, tot el seu fil argumental es desplomarà com un fràgil castell de cartes. Mourinho s’equivoca perquè, menyspreant al seu màxim rival, menysprea al seu propi equip incapaç d’arrabassar-li l’hegemonia al Barça. Què li passa al Madrid que no és capaç de guanyar a un equip que només guanya patxangues? És el que s’anomena efecte bumerang. Si el primer no val res, que val el segon i els que li venen darrera?
S’equivoca Mourinho menystenint al Barça, desacreditant-lo. S’equivoca Mourinho minimitzant les seves conquestes, atacant els seus èxits. S’equivoca Mourinho traient valor a tot allò que aconsegueix el Barça. Restant-li mèrits, diluint les seves fites. S’equivoca tant que, quan un dia el seu equip aconsegueixi guanyar al Barça, no tindrà cap mèrit. Serà un fet irrellevant, intranscendent. Qui li donarà importància a derrotar a un equip tan depreciat com el Barça? Mourinho, presoner de les seves pròpies paraules, del seu propi discurs, no podrà treure pit amb l’excusa d’haver guanyat al millor equip de la història. El Barça en boca de Mourinho és un equip mediocre, amb més sort que fonaments i que no té res d’extraordinari. Per això, quan el guanyi, que algun dia haurà de passar, tot el seu fil argumental es desplomarà com un fràgil castell de cartes. Mourinho s’equivoca perquè, menyspreant al seu màxim rival, menysprea al seu propi equip incapaç d’arrabassar-li l’hegemonia al Barça. Què li passa al Madrid que no és capaç de guanyar a un equip que només guanya patxangues? És el que s’anomena efecte bumerang. Si el primer no val res, que val el segon i els que li venen darrera?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)