En clau de futur
diumenge, 10 de gener del 2010
Aquí pau i desprès glòria
Europa A 2 – Badalona 0
Lliga Divisió d’Honor Cadets
Redreçar una línia torçada no sempre és fàcil. Reconstruir els ponts ensorrats no sempre és possible. Sortir de situacions complicades no està a l’abast de tothom. Primer cal disposar de les persones adequades per escometre l’empresa. Desprès caldrà fer un estudi en profunditat i exhaustiu de la situació i de tots els elements que la conformen. Es continuarà per emetre un diagnòstic el més acurat possible tenint en compte tots els condicionants i les seves diferents variables. Es valorarà, aleshores, les sortides més adients i es definirà les mesures què caldrà prendre. I finalment, s’hauran d’executar. De la capacitat de les persones designades per identificar els problemes i el seu grau d’encert en el diagnòstic dependrà, en molt, què la sortida de la crisi sigui o no satisfactòria. Doncs sembla que l’Europa l’ha encertada de ple en el cas del Cadet A. Persones preparades, amb coneixement i coneixements han fet una diagnosi precisa i sembla, pels darrers resultats, què també han fet diana en les mesures correctores. De problemes i situacions difícils sempre n’hi haurà i més en un Club tan complexa com l’Europa, però és un veritable luxe poder comptar amb unes persones tan qualificades i professionals capaces de canviar qualsevol dinàmica per negativa que sigui. Vèncer el pessimisme amb lucidesa i arguments és, sens dubte, el privilegi de persones intel•ligents. Els pessimistes no són aquells que saben veure els problemes, només són aquells que no saben trobar les solucions. I els actuals responsables esportius de l’Europa no tenen res de pessimistes. Sí a totes aquestes sàvies decisions s’hi afegeix posar-hi Pau, el que dèiem: aquí pau i desprès glòria!
Europa A 2 – Badalona 0
Lliga Divisió d’Honor Cadets
Redreçar una línia torçada no sempre és fàcil. Reconstruir els ponts ensorrats no sempre és possible. Sortir de situacions complicades no està a l’abast de tothom. Primer cal disposar de les persones adequades per escometre l’empresa. Desprès caldrà fer un estudi en profunditat i exhaustiu de la situació i de tots els elements que la conformen. Es continuarà per emetre un diagnòstic el més acurat possible tenint en compte tots els condicionants i les seves diferents variables. Es valorarà, aleshores, les sortides més adients i es definirà les mesures què caldrà prendre. I finalment, s’hauran d’executar. De la capacitat de les persones designades per identificar els problemes i el seu grau d’encert en el diagnòstic dependrà, en molt, què la sortida de la crisi sigui o no satisfactòria. Doncs sembla que l’Europa l’ha encertada de ple en el cas del Cadet A. Persones preparades, amb coneixement i coneixements han fet una diagnosi precisa i sembla, pels darrers resultats, què també han fet diana en les mesures correctores. De problemes i situacions difícils sempre n’hi haurà i més en un Club tan complexa com l’Europa, però és un veritable luxe poder comptar amb unes persones tan qualificades i professionals capaces de canviar qualsevol dinàmica per negativa que sigui. Vèncer el pessimisme amb lucidesa i arguments és, sens dubte, el privilegi de persones intel•ligents. Els pessimistes no són aquells que saben veure els problemes, només són aquells que no saben trobar les solucions. I els actuals responsables esportius de l’Europa no tenen res de pessimistes. Sí a totes aquestes sàvies decisions s’hi afegeix posar-hi Pau, el que dèiem: aquí pau i desprès glòria!
Comprar la pell més cara
Catalònia 0 – Europa B 2
Lliga Cadets Primera Divisió
M’han dit que el Cadet B ha patit. Estic segur que el seu rival encara més. M’han dit que la cosa no ha sigut fàcil. Perquè ho havia de ser? M’han dit què el partit no s’ha resolt fins els darrers minuts. És què potser els darrers minuts no formen part del tot? M’han dit què les sensacions no han sigut del tot bones. Les sensacions dolentes serveixen per identificar amb més claredat les bones i retornar al camí que toca. M’han dit què el Catalònia ha venut cara la seva pell i ha estat a punt de donar la sorpresa. Estic en condicions d’afirmar que el Cadet B de l’Europa té patrimoni, i sí fa falta crèdit, per comprar totes les pells per molt alt que sigui el seu preu. I pel que fa a la sorpresa, no tinc cap dubte què treballarà fins l’extenuació per ajornar-la tant com pugui. M’han dit què tots els rivals el tenen filat i què, a hores d’ara, tothom sap que és l’equip a batre. Estic convençut què la pressió afegida de sentir-se assetjat, de saber-se l’objectiu i ser el punt de mira de tots els equips el farà madurar en el seu creixement col•lectiu i enfortirà els seus teixits. M’han dit què possiblement la sort... La sort és un animal esquerp que es cansa aviat d’ajudar a aquells que no la busquen i s’alia descaradament amb els que li donen arguments. M’han dit què el proper cap de setmana torna ha haver partit. Es cert.
Catalònia 0 – Europa B 2
Lliga Cadets Primera Divisió
M’han dit que el Cadet B ha patit. Estic segur que el seu rival encara més. M’han dit que la cosa no ha sigut fàcil. Perquè ho havia de ser? M’han dit què el partit no s’ha resolt fins els darrers minuts. És què potser els darrers minuts no formen part del tot? M’han dit què les sensacions no han sigut del tot bones. Les sensacions dolentes serveixen per identificar amb més claredat les bones i retornar al camí que toca. M’han dit què el Catalònia ha venut cara la seva pell i ha estat a punt de donar la sorpresa. Estic en condicions d’afirmar que el Cadet B de l’Europa té patrimoni, i sí fa falta crèdit, per comprar totes les pells per molt alt que sigui el seu preu. I pel que fa a la sorpresa, no tinc cap dubte què treballarà fins l’extenuació per ajornar-la tant com pugui. M’han dit què tots els rivals el tenen filat i què, a hores d’ara, tothom sap que és l’equip a batre. Estic convençut què la pressió afegida de sentir-se assetjat, de saber-se l’objectiu i ser el punt de mira de tots els equips el farà madurar en el seu creixement col•lectiu i enfortirà els seus teixits. M’han dit què possiblement la sort... La sort és un animal esquerp que es cansa aviat d’ajudar a aquells que no la busquen i s’alia descaradament amb els que li donen arguments. M’han dit què el proper cap de setmana torna ha haver partit. Es cert.
dissabte, 9 de gener del 2010
Mangreu
Europa A 0 – Manlleu 1
Lliga Nacional Juvenils
Em sap greu, molt greu, no tant haver presenciat una de les derrotes més injustes que hagi pogut veure en el que va de temporada, sinó la decepció impresa a les cares d’uns incrèduls i desconcertats protagonistes què, en cap cas, se la mereixien. De deu partits com el d’avui, l’Europa hagués estat el clar vencedor en 9 d’ells per només una derrota en contra. I justament aquest fet és el que s’ha donat per a sorpresa de propis i estranys. Ni tan sols l’empat hauria estat un resultat just en un partit dominat, en joc i ocasions, per l’equip local. Un equip què ha estat molt superior en tot menys en el marcador final i com a resultat d’una jugada aïllada i possiblement en l’única ocasió que ha disposat l’equip visitant. Un solitari gol, només començar el partit, que ha estat suficient perquè l’Europa encaixés una immerescuda i incomprensible derrota, en la que ha tingut un paper clau l’encert del porter visitant, així com el desencert dels jugadors locals que han malbaratat fins a 6 clares ocasions de gol què, en condicions normals, haurien donat una victòria gens discutible tenint en compte els mèrits d’uns i altres. Però el futbol no és una ciència exacta. Gens previsible ni lògic. En això rau una de les seves especials característiques, el tret què el defineix i l’esperit de la seva essència. Ni matemàtiques, ni física, ni química. Ni dos més dos són quatre. Ni barrejar el negre amb el blanc t’assegura el gris. La llei de la gravetat et garanteix què un got deixat caure d’una determinada alçada es farà miques en estavellar-se contra el terra. Tot previsible i sense marge per a la sorpresa ni l’emoció. Al futbol, en canvi, l’emoció està garantida. L’atzar, la sort i la conjunció dels astres solen ser aspectes determinants en el seu exercici. La pròpia llei de la gravetat té, en aquest esport, un altre significat molt diferent i acostuma a anar associada a perdre lamentablement un partit que no s’hauria d’haver perdut mai i a veure escapar uns punts que mai s’haurien d’haver escapat. Decebedor? Sí. Però només el resultat.
Europa A 0 – Manlleu 1
Lliga Nacional Juvenils
Em sap greu, molt greu, no tant haver presenciat una de les derrotes més injustes que hagi pogut veure en el que va de temporada, sinó la decepció impresa a les cares d’uns incrèduls i desconcertats protagonistes què, en cap cas, se la mereixien. De deu partits com el d’avui, l’Europa hagués estat el clar vencedor en 9 d’ells per només una derrota en contra. I justament aquest fet és el que s’ha donat per a sorpresa de propis i estranys. Ni tan sols l’empat hauria estat un resultat just en un partit dominat, en joc i ocasions, per l’equip local. Un equip què ha estat molt superior en tot menys en el marcador final i com a resultat d’una jugada aïllada i possiblement en l’única ocasió que ha disposat l’equip visitant. Un solitari gol, només començar el partit, que ha estat suficient perquè l’Europa encaixés una immerescuda i incomprensible derrota, en la que ha tingut un paper clau l’encert del porter visitant, així com el desencert dels jugadors locals que han malbaratat fins a 6 clares ocasions de gol què, en condicions normals, haurien donat una victòria gens discutible tenint en compte els mèrits d’uns i altres. Però el futbol no és una ciència exacta. Gens previsible ni lògic. En això rau una de les seves especials característiques, el tret què el defineix i l’esperit de la seva essència. Ni matemàtiques, ni física, ni química. Ni dos més dos són quatre. Ni barrejar el negre amb el blanc t’assegura el gris. La llei de la gravetat et garanteix què un got deixat caure d’una determinada alçada es farà miques en estavellar-se contra el terra. Tot previsible i sense marge per a la sorpresa ni l’emoció. Al futbol, en canvi, l’emoció està garantida. L’atzar, la sort i la conjunció dels astres solen ser aspectes determinants en el seu exercici. La pròpia llei de la gravetat té, en aquest esport, un altre significat molt diferent i acostuma a anar associada a perdre lamentablement un partit que no s’hauria d’haver perdut mai i a veure escapar uns punts que mai s’haurien d’haver escapat. Decebedor? Sí. Però només el resultat.
divendres, 8 de gener del 2010
Orfes de festa
Curiós el meu país. Mentre l’immensa majoria de països del món, per no dir la seva totalitat, celebren com a festa nacional el seu dia de la Independència, el meu país neda a contracorrent i en absència d’una data equiparable commemora l’anorreament de les seves llibertats i la submissió per les armes (sempre per les armes) a un Estat hostil. Estrany el meu país, únic del món, que en lloc de celebrar una victòria com a Festa Nacional, celebra una derrota. Dubto, sincerament, que els inductors d’aquesta data, els que la varen proposar com a Diada, fossin afins a la causa catalana, més aviat sembla que ho fessin amb la intenció de recordar-nos, any darrera any, que som un poble vençut i que així ha de seguir sent pels segles dels segles. França celebra la seva Festa Nacional el 14 de Juliol amb motiu de la presa de la Bastilla i l’ inici de la seva revolució. Estats Units celebra la seva el 4 de Juliol recordant la data de la Independència. Itàlia ho fa el 2 de Juny amb motiu del referèndum de l’any 1946 on el poble va votar majoritàriament per la república. Mèxic recorda cada 16 de setembre el seu Dia de la Independència i Argèlia el 1er. de Novembre la seva revolució. Totes elles dates en positiu que recorden els fets més significatius d’exaltació nacional i que varen representar un gran avenç en les seves respectives històries. I el meu país? El meu país celebrant cada 11 de Setembre una desfeta, una involució de la que encara no ens hem recuperat. La nostra festa nacional hauria de ser, com la de qualsevol país normal, el dia de la independència. Mentre aquest dia arriba no hauríem de tenir festa i molt menys, res a celebrar.
Curiós el meu país. Mentre l’immensa majoria de països del món, per no dir la seva totalitat, celebren com a festa nacional el seu dia de la Independència, el meu país neda a contracorrent i en absència d’una data equiparable commemora l’anorreament de les seves llibertats i la submissió per les armes (sempre per les armes) a un Estat hostil. Estrany el meu país, únic del món, que en lloc de celebrar una victòria com a Festa Nacional, celebra una derrota. Dubto, sincerament, que els inductors d’aquesta data, els que la varen proposar com a Diada, fossin afins a la causa catalana, més aviat sembla que ho fessin amb la intenció de recordar-nos, any darrera any, que som un poble vençut i que així ha de seguir sent pels segles dels segles. França celebra la seva Festa Nacional el 14 de Juliol amb motiu de la presa de la Bastilla i l’ inici de la seva revolució. Estats Units celebra la seva el 4 de Juliol recordant la data de la Independència. Itàlia ho fa el 2 de Juny amb motiu del referèndum de l’any 1946 on el poble va votar majoritàriament per la república. Mèxic recorda cada 16 de setembre el seu Dia de la Independència i Argèlia el 1er. de Novembre la seva revolució. Totes elles dates en positiu que recorden els fets més significatius d’exaltació nacional i que varen representar un gran avenç en les seves respectives històries. I el meu país? El meu país celebrant cada 11 de Setembre una desfeta, una involució de la que encara no ens hem recuperat. La nostra festa nacional hauria de ser, com la de qualsevol país normal, el dia de la independència. Mentre aquest dia arriba no hauríem de tenir festa i molt menys, res a celebrar.
dijous, 7 de gener del 2010
Carta oberta a un pare tancat
Us posaré en antecedents. Centraré el tema perquè el més hàbil el remati. Parlarem d’un Club de futbol tipus on els equips de base tenen una destacada importància, és igual el nom. Principi de Temporada. Els responsables de l’àrea esportiva fan una darrera valoració abans de començar la competició i, entre d’altres casos, decideixen parlar amb un jugador inscrit a l’equip A per dir-li, senzilla, clara i honestament què, donada la composició de la plantilla, el seu propi nivell i l’exigència de la categoria, tindrà pocs minuts de joc durant la temporada i se li recomana que comenci amb l’equip C per anar agafant experiència i fer-se com a jugador. La família, que no el nen, reacciona malament, entenent la proposta com un menyspreu al noi i decideix unilateralment que el jugador segueixi a l’equip A perquè, segons ells, el fet d’haver de guanyar-se el lloc li servirà de motivació extra i comportarà un creixement personal al que no volen renunciar. La decisió és acceptada pel Club i el noi comença la Lliga amb el seu equip. Passades només 6 jornades, en les que l’equip no acaba de funcionar, i a la vista de la poca participació del protagonista de la nostra història, el pare decideix, mitjançant una carta, queixar-se amargament del tracte al seu fill per part de l’entrenador i subsidiàriament del Club. Reclama una atenció i un tracte diferencial respecte als altres jugadors. Posa en entredit la vàlua de l’entrenador i la seva capacitat professional. I en darrer terme denuncia que aquesta situació no està afavorint el desenvolupament del seu fill i que l’està duent a un atzucac frustrant que pot perjudicar el seu creixement com a persona. Finalment demana que se’l canviï d’equip per anar a jugar al C.
Us haureu format la vostra opinió. Però això no traurà que doni la meva. Senyor paremprenyat, vostè va prendre una decisió sobirana al marge i en contra de l’opinió dels responsables esportius i que, teòricament són els que en saben, de mantenir el seu fill en un determinat equip. Vostè va argumentar què aquesta situació afavoriria el creixement i la maduració del seu fill i que no contemplava cap altra possibilitat. Vostè, i no el seu fill, va optar pel suposat prestigi de jugar (poc) en una categoria superior en comptes de jugar (molt) en una categoria inferior però més ajustada a les seves qualitats. Vostè, i només vostè, va preferir la forma al fons. Més nivell i menys felicitat en contra de més felicitat i menys nivell. Vostè va triar lliurement i ha d’assumir les conseqüències. El que no és, en cap cas formatiu, renunciar a les primeres de canvi a la decisió que s’havia pres. Abandonar davant l’adversitat no és una actitud de la que se’n pugui aprendre i va en contra del reforç moral de les persones. S’aprèn dels errors i vostè n’ha comés un. Cap problema. Però ara haurà de convèncer al seu fill i a vostè mateix que el compromís s’ha de respectar, si més no, fins a final de temporada i aprendre a superar les dificultats i a conviure amb elles. De cap manera, i per acabar, el seu error pot perjudicar a altres grups. No seria just que el seu fill ara ocupi el lloc d’un altre noi que, aquest sí, no va tenir cap problema per jugar al C des de principi de temporada, i es veies relegat a l’ostracisme pel seu canvi d’opinió.
Estic segur que us haureu adonat que el cas que he exposat, la situació i els personatges aquí descrits són producte de la imaginació, només fantasia i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
Us posaré en antecedents. Centraré el tema perquè el més hàbil el remati. Parlarem d’un Club de futbol tipus on els equips de base tenen una destacada importància, és igual el nom. Principi de Temporada. Els responsables de l’àrea esportiva fan una darrera valoració abans de començar la competició i, entre d’altres casos, decideixen parlar amb un jugador inscrit a l’equip A per dir-li, senzilla, clara i honestament què, donada la composició de la plantilla, el seu propi nivell i l’exigència de la categoria, tindrà pocs minuts de joc durant la temporada i se li recomana que comenci amb l’equip C per anar agafant experiència i fer-se com a jugador. La família, que no el nen, reacciona malament, entenent la proposta com un menyspreu al noi i decideix unilateralment que el jugador segueixi a l’equip A perquè, segons ells, el fet d’haver de guanyar-se el lloc li servirà de motivació extra i comportarà un creixement personal al que no volen renunciar. La decisió és acceptada pel Club i el noi comença la Lliga amb el seu equip. Passades només 6 jornades, en les que l’equip no acaba de funcionar, i a la vista de la poca participació del protagonista de la nostra història, el pare decideix, mitjançant una carta, queixar-se amargament del tracte al seu fill per part de l’entrenador i subsidiàriament del Club. Reclama una atenció i un tracte diferencial respecte als altres jugadors. Posa en entredit la vàlua de l’entrenador i la seva capacitat professional. I en darrer terme denuncia que aquesta situació no està afavorint el desenvolupament del seu fill i que l’està duent a un atzucac frustrant que pot perjudicar el seu creixement com a persona. Finalment demana que se’l canviï d’equip per anar a jugar al C.
Us haureu format la vostra opinió. Però això no traurà que doni la meva. Senyor paremprenyat, vostè va prendre una decisió sobirana al marge i en contra de l’opinió dels responsables esportius i que, teòricament són els que en saben, de mantenir el seu fill en un determinat equip. Vostè va argumentar què aquesta situació afavoriria el creixement i la maduració del seu fill i que no contemplava cap altra possibilitat. Vostè, i no el seu fill, va optar pel suposat prestigi de jugar (poc) en una categoria superior en comptes de jugar (molt) en una categoria inferior però més ajustada a les seves qualitats. Vostè, i només vostè, va preferir la forma al fons. Més nivell i menys felicitat en contra de més felicitat i menys nivell. Vostè va triar lliurement i ha d’assumir les conseqüències. El que no és, en cap cas formatiu, renunciar a les primeres de canvi a la decisió que s’havia pres. Abandonar davant l’adversitat no és una actitud de la que se’n pugui aprendre i va en contra del reforç moral de les persones. S’aprèn dels errors i vostè n’ha comés un. Cap problema. Però ara haurà de convèncer al seu fill i a vostè mateix que el compromís s’ha de respectar, si més no, fins a final de temporada i aprendre a superar les dificultats i a conviure amb elles. De cap manera, i per acabar, el seu error pot perjudicar a altres grups. No seria just que el seu fill ara ocupi el lloc d’un altre noi que, aquest sí, no va tenir cap problema per jugar al C des de principi de temporada, i es veies relegat a l’ostracisme pel seu canvi d’opinió.
Estic segur que us haureu adonat que el cas que he exposat, la situació i els personatges aquí descrits són producte de la imaginació, només fantasia i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
dimecres, 6 de gener del 2010
De Confuci: Confucions
Estranger: sovint es confon amb estrany
Reciclatge: sovint es confon amb un bé per a la comunitat
Polític: sovint es confon amb delinqüent potencial
Àrab: sovint es confon amb giny explosiu
Pakistanès: sovint es confon amb bombona de butà
Romanès: sovint es confon amb assaltant de joieries
Llei de la dependència: sovint es confon amb cadena perpètua
Tribunal Constitucional: sovint es confon amb un ens just, independent i eficient
Tripartit: sovint es confon amb la solució per a resoldre problemes reals
Català: sovint es confon amb anomalia
Espanya: sovint es confon amb un país avançat, obert i tolerant
Independència: sovint es confon amb viure sol
Immersió lingüística: sovint es confon amb ofegar un idioma
Bilingüisme: sovint es confon amb normalitat
Futbol: sovint es confon amb un joc
Teatre: sovint es confon amb l’escenificació de la realitat
Llibertat: sovint es confon amb fer el que es vol
Rei: sovint es confon amb persona important
Estranger: sovint es confon amb estrany
Reciclatge: sovint es confon amb un bé per a la comunitat
Polític: sovint es confon amb delinqüent potencial
Àrab: sovint es confon amb giny explosiu
Pakistanès: sovint es confon amb bombona de butà
Romanès: sovint es confon amb assaltant de joieries
Llei de la dependència: sovint es confon amb cadena perpètua
Tribunal Constitucional: sovint es confon amb un ens just, independent i eficient
Tripartit: sovint es confon amb la solució per a resoldre problemes reals
Català: sovint es confon amb anomalia
Espanya: sovint es confon amb un país avançat, obert i tolerant
Independència: sovint es confon amb viure sol
Immersió lingüística: sovint es confon amb ofegar un idioma
Bilingüisme: sovint es confon amb normalitat
Futbol: sovint es confon amb un joc
Teatre: sovint es confon amb l’escenificació de la realitat
Llibertat: sovint es confon amb fer el que es vol
Rei: sovint es confon amb persona important
dimarts, 5 de gener del 2010
El rei què tenia el nas vermell
De petit, quan estàs en aquella edat de la innocència en la que tot és possible, els meus pares em repetien fins el cansament: sí dius mentides, els reis no et portaran res. I jo m’esforçava en no dir-ne –al menys les quatre hores següents- per no donar-lis raons. Desprès les coses canvien i el pas del temps et fa veure que el món no és ben be com et volien fer creure. Acabes descobrint què els reis són ganduls i ni tan sols fan de reis. Què són indolents, displicents i egòlatres. Sí dius mentides no et portaran res els reis, em deien els meus pares. Però, què passa quan te n’adones què són els reis els que menteixen?
De petit, quan estàs en aquella edat de la innocència en la que tot és possible, els meus pares em repetien fins el cansament: sí dius mentides, els reis no et portaran res. I jo m’esforçava en no dir-ne –al menys les quatre hores següents- per no donar-lis raons. Desprès les coses canvien i el pas del temps et fa veure que el món no és ben be com et volien fer creure. Acabes descobrint què els reis són ganduls i ni tan sols fan de reis. Què són indolents, displicents i egòlatres. Sí dius mentides no et portaran res els reis, em deien els meus pares. Però, què passa quan te n’adones què són els reis els que menteixen?
dilluns, 4 de gener del 2010
La dona de Lot també volia la independència però va cometre un error
Són molts 300 anys? Haurien de ser suficients per acceptar una determinada realitat i deixar de banda qualsevol aspiració de canvi? Desprès de 300 anys se suposa que ja ha prescrit tota reivindicació sobiranista? La reclamació d’independència només és possible en funció del temps transcorregut? El dret dels pobles a la seva emancipació és un dret inalienable reconegut internacionalment i al que tothom hi ha de tenir accés. Tant se val sí el país en qüestió té 10, 50, 300 o 1000 anys d’història. No és homologable què, pel fet d’haver passat un determinat número d’anys, algú pugui pensar que la situació és la que és i cal acceptar-la amb normalitat; què el passat no cal remoure’l i ja forma part de la Història. La sobirania nacional no cal que sigui una reivindicació històrica, què també, sinó l’expressió lliure d’un país sobre quin ha de ser el seu futur i en quin marc el vol desplegar. En el nostre cas particular aquesta restauració té un passat històric molt concret i definit, una argumentació sòlida en la que basar-se, però el què dóna realment consistència a la reclamació d’independència i l’omple de contingut és, justament, la seva vigència, la seva actualitat i, indubtablement, la seva aposta de futur. La independència és una necessitat i un desig intemporal què tots els pobles estan legitimats a incloure-la en el seu protocol de realització col•lectiu. Hi ha pobles que han estat independents desprès de 400 anys de dependència i això no va minvar, ni un pèl, la validesa de les seves propostes. El meu país serà independent sí la majoria de ciutadans del meu país ho vol i no perquè la història ens ho justifiqui. El meu país, l’actual, té una realitat molt diferent a la de fa 300 anys, però sí s’entossudeix en la independència i en defensar-la amb arguments democràtics de present, no caldrà recórrer al passat per embolcallar una reivindicació històrica, llargament perseguida i, indiscutiblement, justa. Proposo una visió de la independència en clau de futur. No discutir ni debatre més sobre el passat, els seus motius i les seves raons, sinó definir què volem ser quan siguem grans, amb qui ho volem ser i on volem estar. Prou recordar el que varem perdre i centrem-nos, definitivament, en el que volem i podem guanyar.
Són molts 300 anys? Haurien de ser suficients per acceptar una determinada realitat i deixar de banda qualsevol aspiració de canvi? Desprès de 300 anys se suposa que ja ha prescrit tota reivindicació sobiranista? La reclamació d’independència només és possible en funció del temps transcorregut? El dret dels pobles a la seva emancipació és un dret inalienable reconegut internacionalment i al que tothom hi ha de tenir accés. Tant se val sí el país en qüestió té 10, 50, 300 o 1000 anys d’història. No és homologable què, pel fet d’haver passat un determinat número d’anys, algú pugui pensar que la situació és la que és i cal acceptar-la amb normalitat; què el passat no cal remoure’l i ja forma part de la Història. La sobirania nacional no cal que sigui una reivindicació històrica, què també, sinó l’expressió lliure d’un país sobre quin ha de ser el seu futur i en quin marc el vol desplegar. En el nostre cas particular aquesta restauració té un passat històric molt concret i definit, una argumentació sòlida en la que basar-se, però el què dóna realment consistència a la reclamació d’independència i l’omple de contingut és, justament, la seva vigència, la seva actualitat i, indubtablement, la seva aposta de futur. La independència és una necessitat i un desig intemporal què tots els pobles estan legitimats a incloure-la en el seu protocol de realització col•lectiu. Hi ha pobles que han estat independents desprès de 400 anys de dependència i això no va minvar, ni un pèl, la validesa de les seves propostes. El meu país serà independent sí la majoria de ciutadans del meu país ho vol i no perquè la història ens ho justifiqui. El meu país, l’actual, té una realitat molt diferent a la de fa 300 anys, però sí s’entossudeix en la independència i en defensar-la amb arguments democràtics de present, no caldrà recórrer al passat per embolcallar una reivindicació històrica, llargament perseguida i, indiscutiblement, justa. Proposo una visió de la independència en clau de futur. No discutir ni debatre més sobre el passat, els seus motius i les seves raons, sinó definir què volem ser quan siguem grans, amb qui ho volem ser i on volem estar. Prou recordar el que varem perdre i centrem-nos, definitivament, en el que volem i podem guanyar.
diumenge, 3 de gener del 2010
Administrar l’autoestima
Europa D 2 – Gramenet B 1
Cadets-Amistós
L’etern debat. El debat que sembla estar en boca de tothom i al que tothom s’hi apunta: és l’Europa, aquest cadet D de l’Europa, un equip de segona? O bé mereixeria estar jugant en una categoria superior? Sembla què partits com el d’ahir, guanyant al cadet preferent de la Grama, donaria la raó als partidaris d’aquesta darrera opció. Però això seria tan arriscat com plantejar sí, la Grama que varem veure ahir, és un equip de preferent? O bé mereixeria pel seu joc escarransit jugar en una categoria inferior? Totes aquestes qüestions, sí bé licites i raonables, cal posar-les en quarantena. Serà el temps i, evidentment, els mereixements dels uns i dels altres els que els posaran al lloc que els hi correspongui. Sí l’Europa és un equip de primera, no tinc cap dubte, que ho acabarà sent. I sí la Grama està per damunt de les seves possibilitats reals també ho acabarem sabent. No és la meva intenció posar aigua al vi però cal valorar les coses en la seva justa mesura. La Grama d’ahir va venir a “estirar les cames” com el seu entrenador va comentar abans i al final del partit. A preparar, sense risc i sense forçar, el seu proper partit de lliga on s’hi juguen molt i on realment els hi van els punts. Aquests partits amistosos entre equips de diferent nivell, al menys sobre el paper, són partits trampa on el de categoria superior té molt a perdre i el de categoria inferior molt a guanyar i això és el que acostuma a passar. L’equip “petit” juga al dos-cents per cent i l’equip “gran” pateix un relaxament instintiu al no enfrontar-se amb equips del mateix nivell. Relaxament lògic què acaba per passar factura en el resultat. La Grama tenia molt clara la funció i l’objectiu d’aquest partit. Espero què l’Europa també. L’efecte balsàmic i de reforç de l’autoestima és innegable, però la lliga, el deixar de ser un equip de segona, no s’aconsegueix guanyant a la Grama en un partit amistós sinó sumant més punts que els rivals a final de temporada. Seria molt trist i una enorme decepció, per a tots aquells que creiem que aquest equip es mereix molt més, quedar-se a les portes de l’ascens perquè un dia es va guanyar a la Grama en un partit intranscendent.
Europa D 2 – Gramenet B 1
Cadets-Amistós
L’etern debat. El debat que sembla estar en boca de tothom i al que tothom s’hi apunta: és l’Europa, aquest cadet D de l’Europa, un equip de segona? O bé mereixeria estar jugant en una categoria superior? Sembla què partits com el d’ahir, guanyant al cadet preferent de la Grama, donaria la raó als partidaris d’aquesta darrera opció. Però això seria tan arriscat com plantejar sí, la Grama que varem veure ahir, és un equip de preferent? O bé mereixeria pel seu joc escarransit jugar en una categoria inferior? Totes aquestes qüestions, sí bé licites i raonables, cal posar-les en quarantena. Serà el temps i, evidentment, els mereixements dels uns i dels altres els que els posaran al lloc que els hi correspongui. Sí l’Europa és un equip de primera, no tinc cap dubte, que ho acabarà sent. I sí la Grama està per damunt de les seves possibilitats reals també ho acabarem sabent. No és la meva intenció posar aigua al vi però cal valorar les coses en la seva justa mesura. La Grama d’ahir va venir a “estirar les cames” com el seu entrenador va comentar abans i al final del partit. A preparar, sense risc i sense forçar, el seu proper partit de lliga on s’hi juguen molt i on realment els hi van els punts. Aquests partits amistosos entre equips de diferent nivell, al menys sobre el paper, són partits trampa on el de categoria superior té molt a perdre i el de categoria inferior molt a guanyar i això és el que acostuma a passar. L’equip “petit” juga al dos-cents per cent i l’equip “gran” pateix un relaxament instintiu al no enfrontar-se amb equips del mateix nivell. Relaxament lògic què acaba per passar factura en el resultat. La Grama tenia molt clara la funció i l’objectiu d’aquest partit. Espero què l’Europa també. L’efecte balsàmic i de reforç de l’autoestima és innegable, però la lliga, el deixar de ser un equip de segona, no s’aconsegueix guanyant a la Grama en un partit amistós sinó sumant més punts que els rivals a final de temporada. Seria molt trist i una enorme decepció, per a tots aquells que creiem que aquest equip es mereix molt més, quedar-se a les portes de l’ascens perquè un dia es va guanyar a la Grama en un partit intranscendent.
I tu quina fila tries?
En contra del que acostumava a passar al cinema on les darreres files eren ocupades per parelles actives amb el gens menyspreable objectiu d’intercanviar experiències; a les aules en canvi, aquesta fila és ocupada, sí o sí, per persones amb poc interès pel devenir de la classe o amb el propòsit clar d’enredar i/o, directament, boicotejar-la. A la darrera fila de les aules es col•loquen aquelles persones que, en oposició al mestre o als ponents, es signifiquen per desentendre’s de tota responsabilitat i amb una actitud negativista: destruir tot allò que sigui susceptible de ser destruït i que provingui de l’autoritat legalment constituïda. La gent de la darrera fila es caracteritzen pel seu tarannà infantil, inadaptat, acomplexat i covard. Gent que molesta i empipa a les esquenes de tothom i quan se’l senyala amb el dit, riu i es fa el boig. Gent que distorsiona i distreu l’atenció general i que reclama la seva quota de protagonisme a força de sortides de to. Gent asseguda a la darrera fila per escapar ràpidament quan vinguin maldades i entenebrits per la foscor que els hi tapa les vergonyes. La gent de la darrera fila, indolent impenitent, que no aprendrà mai per que està molt lluny del coneixement. Gent de la darrera fila que no mira a la cara, que té a tothom d’esquena i ja li està bé. La darrera fila a les aules no està numerada, tu la tries i per alguna cosa serà.
En contra del que acostumava a passar al cinema on les darreres files eren ocupades per parelles actives amb el gens menyspreable objectiu d’intercanviar experiències; a les aules en canvi, aquesta fila és ocupada, sí o sí, per persones amb poc interès pel devenir de la classe o amb el propòsit clar d’enredar i/o, directament, boicotejar-la. A la darrera fila de les aules es col•loquen aquelles persones que, en oposició al mestre o als ponents, es signifiquen per desentendre’s de tota responsabilitat i amb una actitud negativista: destruir tot allò que sigui susceptible de ser destruït i que provingui de l’autoritat legalment constituïda. La gent de la darrera fila es caracteritzen pel seu tarannà infantil, inadaptat, acomplexat i covard. Gent que molesta i empipa a les esquenes de tothom i quan se’l senyala amb el dit, riu i es fa el boig. Gent que distorsiona i distreu l’atenció general i que reclama la seva quota de protagonisme a força de sortides de to. Gent asseguda a la darrera fila per escapar ràpidament quan vinguin maldades i entenebrits per la foscor que els hi tapa les vergonyes. La gent de la darrera fila, indolent impenitent, que no aprendrà mai per que està molt lluny del coneixement. Gent de la darrera fila que no mira a la cara, que té a tothom d’esquena i ja li està bé. La darrera fila a les aules no està numerada, tu la tries i per alguna cosa serà.
dissabte, 2 de gener del 2010
Errors capitals i per alguns, mortals
A l’edat mitjana es creia que una persona podia ser posseïda per un dels set pecats capitals i transformar-la fins embogir. Un dels principals indicadors per determinar si una persona havia estat posseïda era el coneixement i la parla d’una llengua estrangera. El fet d’expressar-se en una llengua desconeguda era suficient per diagnosticar la possessió i la seva correcció a través de l’exorcisme preceptiu. En el darrer extrem, la persona afectada, podia acabar sent cremada sí la possessió persistia i no s’aconseguia neutralitzar-la. Això era llei i una conducta habitual per a l’Església que tot ho sap i que actuava com a portaveu celestial i executora de la voluntat divina. Infalible i acomboiada pel Dogma, l’Església no s’equivocava. I sí llavors no s’equivocava, vol dir que ara, que fins i tot el Papa, parla cinc llengües diferents, s’equivoca? Està posseït el Papa i els principals mandataris de l’Església per algun dels pecats capitals? És lícit que l’Església evolucioni en el temps i el que abans era pecat ara no ho sigui? Vol dir això que l’Església abans s’equivocava i no era infalible i ara sí? No serà que l’Església sempre s’equivoca però cal temps per adonar-se’n?
A l’edat mitjana es creia que una persona podia ser posseïda per un dels set pecats capitals i transformar-la fins embogir. Un dels principals indicadors per determinar si una persona havia estat posseïda era el coneixement i la parla d’una llengua estrangera. El fet d’expressar-se en una llengua desconeguda era suficient per diagnosticar la possessió i la seva correcció a través de l’exorcisme preceptiu. En el darrer extrem, la persona afectada, podia acabar sent cremada sí la possessió persistia i no s’aconseguia neutralitzar-la. Això era llei i una conducta habitual per a l’Església que tot ho sap i que actuava com a portaveu celestial i executora de la voluntat divina. Infalible i acomboiada pel Dogma, l’Església no s’equivocava. I sí llavors no s’equivocava, vol dir que ara, que fins i tot el Papa, parla cinc llengües diferents, s’equivoca? Està posseït el Papa i els principals mandataris de l’Església per algun dels pecats capitals? És lícit que l’Església evolucioni en el temps i el que abans era pecat ara no ho sigui? Vol dir això que l’Església abans s’equivocava i no era infalible i ara sí? No serà que l’Església sempre s’equivoca però cal temps per adonar-se’n?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)